Memòria Viva

  • Cada any, el grup de Patrimoni de Sot de Ferrer realitzem tota una sèrie d'accions relacionades amb la posada en valor i difusió del nostre patrimoni cultural.

    1. Taller de costura de roba d'època

    Dins dels actes previstos del quart centenari de la carta de poblament de Sot de Ferrer (2010) es va organitzar una xarrada sobre la roba i vestimenta d'aquella època en la qual es va comptar amb la inestimable col•laboració d'una experta en el tema: Paca Valls.

    Fruit d'aquesta presentació va nàixer la idea d'organitzar un taller de costura. De manera desinteressada, es van presentar dones, disposades a cosir els vestits que gent del poble volia lluir en la festa. El taller de costura va començar amb Lolín Pascual i Pili Colomer com a mestres costureres i, durant quatre anys, va continuar el taller i amb molt treball.

    El taller comença a funcionar cada any, aproximadament, un mes abans de la celebració de la festa. Cada vegada es confeccionen més vestits, perquè la gent desitja participar en la festa i per això es va tenir la idea de presentar al poble de Sot de Ferrer el treball realitzat en aquests anys amb una exposició sobre el Taller de Costura.

    01 sot mv7

    Vista general de l'exposició

    02 sot mv7

    Racó de costura

    03 sot mv7

    Racó de la planxa

    04 sot mv7

    Racó dels patrons

    2. Taller d’iniciació a la interpretació del paisatge del municipi per a la seua millora i conservació

    El passat mes de novembre de 2014 es va realitzar a Sot un taller d'Interpretació del paisatge realitzat per l'empresa Itinerantur, proposada pel Programa d'Extensió Universitària – PEU de la Universitat Jaume I de Castelló.

    Després d'un matí molt interessant per la quantitat i la diversitat dels seus assistents, es van emportar, crec, un bon sabor de boca, ja que els professionals que el van realitzar van saber traure de nosaltres mateixos coses per a la millora i conservació del nostre entorn.

    Van eixir moltes propostes, tant per a realitzar dins del grup de patrimoni, com amb els escolars, hostalers, ajuntament i agricultors.

    Es van presentar propostes molt interessants que quedarien dins del programa de patrimoni.

    - Catalogació de garroferes mil•lenàries i posada en valor.
    - Realització de quatre excursions, una per a cada estació de l'any, per a visitar els poblats ibers, ruta de les pedreres de calcària, visites a les fonts, passejos pel riu, etc. Començant sempre amb els de la població primer i després ampliar als nostres visitants.
    - Mollons del terme, utilitat i posada en valor.
    - Usos dels llavadors, quins projectes es podrien dur a terme dins dels llavadors o amb els llavadors com a protagonistes.
    - Patrimoni hidràulic, catalogació i posada en valor.

    També per al grup de Voluntaris de Medi Ambient, es van plantejar projectes:

    - Amb els escolars, replantar zones per a tornar a tenir plantes autòctones d'ací.
    - Facilitar l'accés a la fauna a les fonts i aljubs.

    05 sot mv7

    Miguel "El Tano" explicant el funcionament de les caleres (forn de calç)

    06 sot mv7

    Explicació del nostre entorn (Ermita de sant Antoni)

    3. El projecte de recuperació de la nostra història oral

    Seguint amb el projecte de recuperació de la nostra tradició oral, enguany hem enfocat les nostres entrevistes cap al palau i el nom del nostre poble.

    3.1. L’estança de la mora

    Es conta que, després de la reconquista d'aquestes terres per Jaume I, aquest, les va regalar als Ducs de Llíria. Els moros que ací estaven establits tenien les cases a les muntanyes que donaven al riu. En ser reconquistat el Regne de València, molts moros se’n van anar, però altres es van establir. Sobre 1270 es va construir el palau i en 1274 l'església.

    Conten els nonagenaris de Sot que al palau hi havia una estança anomenada cridaven “l’estança de la mora”. No se sap per quin motiu es diu que uns moros establits al poble van matar el sacerdot de Sot i per això van ser expulsats tots els moros excepte una mora, que va quedar captiva i tancada en una estança del palau, a la qual es prohibia l'entrada.

    07 sot mv7

    Palau del Senyor 2014

    08 sot mv7

    Palau del Senyor (abans de la restauració actual)

    3.2. El nom del nostre poble

    Sot de Ferrer es deia antigament Soto. Soto prové del llatí “saltus”, la concepció general del qual vol significar la frondositat vegetativa d'un lloc.

    Dit en termes més concrets, soto expressa els conceptes: bosc, selva, albereda, paratge, en definitiva, de flora abundant, al mateix temps que de fauna i pesca. El soto està situat per naturalesa, on l'element líquid abunda, o siga, a les vores i riberes dels rius.

    És una característica fonamental d'aquests llocs la fertilitat del seu sòl. Gràcies a aquest petit sot, banyat per les netes aigües del Palància, van prendre, fa molt de temps, molts segles, els seus fundadors, el nom genèric.

    4. Projectes per a dur a terme en 2015

    Per a 2015 continuarem el nostre treball de recollida d'història oral i de difusió del nostre patrimoni cultural i plantegem a més nous projectes amb què implicar les nostres associacions, grups i veïns.

    4.1. L'aigua i la música

    Per a dinamitzar el nostre patrimoni, tant natural com material i immaterial, estem plantejant una sèrie d'activitats que acosten ambdós àmbits i una de les idees amb què estem treballant és la realització de concerts amb la banda de música als llavadors de la nostra població.

    De manera general i després de realitzar els primers contactes, la primera proposta seria:

    Quan s’hauria de fer?

    - Incloure-ho en la festivitat de Santa Cecília, al novembre.
    - Fer-los un dia qualsevol d'estiu a la nit.
    - O quan es crega oportú.

    Què s’hauria de fer?

    - Realitzar concerts en cada llavador, la població en té un total de quatre, amb distinta arquitectura i orientació.
    - Concerts amb els educands.
    - Gravar àudios per a provar l'acústica.
    - Contar anècdotes que han ocorregut, una cada u, o contar la seua història.

    El projecte es realitzarà des de la Sociedad Musical Santa Cecilia de Sot de Ferrer. Els Voluntaris de Sot en Marcha els ajudarem en tot el que necessiten, com ara condicionar els llavadors, trasllat de mobiliari, etc.

    09 sot mv7

    Lavadero de la Luz

    10 sot mv7

    Lavadero de la Rocha de la Escuela

    11 sot mv7

    Banda de música santa Cecilia de Sot de Ferrer

    Grupo del voluntariado local de Sot de Ferrer

  • 1. Introducció

    La troballa de documentació arxivística relacionada amb Vilanova d’Alcolea al llarg dels darrers anys i l’interès per l’onomàstica han sigut el punt de partida d’un treball sobre la toponímia urbana vilanovina que breument volem presentar en aquest número de Memòria Viva tot aprofitant l’oportunitat que ens ofereix el Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I.

    El treball que hem iniciat té una doble finalitat: d’una banda, estudiar la toponímia urbana al llarg del temps utilitzant les fonts orals i escrites de què disposem i de l’altra, recollir l’actual, tant l’oficial com la popular, i contribuir a la conservació i difusió d’aquesta entre les generacions joves.

    2. Fonts, metodologia i documentació que estem utilitzant

    L’estudi toponímic es realitza, com hem dit, a partir d’enquestes orals a la gent de més edat i de la recerca i buidatge de la documentació bibliografia i arxivística disponible. En el nostre cas, les fonts disponibles són:

    - Enquestes orals a aquelles persones que des del nostre punt de vista poden fer aportacions interessants sobre l’objecte d’estudi.
    - Gràcies a la col•laboració de les autoritats i dels treballadors municipals hem pogut accedir a la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal, una part de la qual es considerava perduda des de la Guerra Civil. D’entre aquesta documentació hem de destacar diversos padrons i censos de l’època de la República (1931-36) i també alguns lligalls dels segles XVIII i XIX que encara estem estudiant.
    - De l’Arxiu Parroquial de Vilanova d’Alcolea hem pogut revisar, gràcies a l’amabilitat dels seus rectors, dos llibres que es conserven del protocol notarial de Joan d’Ostal, el primer dels quals correspon a l’any 1671 i el segon compren els anys 1672, 1677, 1678 i 1679.
    - També tenim accés a documentació de fons particulars en què hem trobat informació rellevant que ens ajudarà a completar aquest estudi. Com a exemple, podem citar una escriptura de l’any 1905, una cèdula personal, permís per a poder desplaçar-se, de l’any 1926 i un simple rebut de la llum del 1946.
    - La bibliografia específica sobre temàtica local és escassa però força interessant per a establir cronologies toponímiques i confirmar hipòtesis de treball sobre l’explicació de determinats topònims.

    3. Evolució de la població i el nom dels carrers en el temps

    La toponímia urbana apareix des del moment en què es desenvolupa el nucli urbà com a conseqüència de l’augment de la població. És per això que comencem el treball amb un intent d’explicació del creixement històric del nucli urbà a partir de les xifres de població de la documentació històrica, la qual cosa ens permetrà, de vegades, aproximar-nos a la cronologia d’aparició de determinats topònims.

    01 vilanova mv7g

    Calvari

    Les investigacions dutes a terme fins ara ens han permès identificar, a partir del nom dels vint carrers actuals, l’existència de diversos noms anteriors des de l’any 1672, tal com es mostra a la taula II. Ara caldrà precisar la cronologia dels diferents topònims i precisar l’aparició d’aquells dels actuals que no existien l’any 1672 quan el nucli urbà encara no havia ultrapassat els límits de l’antiga muralla medieval.

    02 vilanova mv7

    Tenda de Doña Leandra a la Plaça

    03 vilanova mv7

    Plaça i carrer Major

    4. Classificació dels topònims urbans

    Per a la classificació de la toponímia urbana seguim bàsicament la que va establir el professor Enric Moreu Rey (1974).

    4.1. Els genèrics.

    Els genèrics són els introductors dels topònims urbans, els que designen la realitat a què ens referim.

    Carrer és el genèric primari. Si el carrer és estret, se l’anomena carreró: carreró del Clot i carreró de l’Església. També s’anomena carreró si no té eixida, i en aquest cas funciona com a sinònim d’atzucac: carreró de l’Escola.

    Plaça és un espai ample on conflueixen diversos carrers: plaça (carrer d’Arnau de Vilanova), i el mateix sentit tenen el terme placeta (carrer de Sant Antoni) i replaceta (al carrer d’Avall).

    Altres genèrics fan referència a edificis, contingut o funció: molins, escoles, taverna, cine, i el castellanisme “matadero” en lloc del normatiu escorxador; a la xarxa de serveis: dipòsit de l’aigua, transformador, pous i d’altres a comunicacions: portals i camins.

    4.2. Topònims urbans pròpiament dits

    Dins d’aquest apartat trobem topònims que ens indiquen la part alta i baixa: carrer d’Amunt i carrer d’Avall; la situació extrema o fora muralla: Arrabal del Calvario, segles XVIII i XIX; i fins i tot la creació ex novo de determinats indrets amb la corresponent indicació diacrònica: carrer Nou.

    També trobem detalls relacionats amb l’estructura urbana, com ara els eixos transversals: aquest seria el cas del carrer Major i la seua continuació, el carrer de l’Església i la plaça d’Arnau de Vilanova juntament amb el carrer d’Avall, i els topònims de situació–orientació: carrer del Nord i carrer de Baix los Corrals, aquest darrer de denominació popular.

    Pel que fa al subministrament de l’aigua tenim el carrer del Pou, el pou de la Vila, el clot de les Dones i el clot dels Matxos. Pel que fa a la direcció: el carrer de la Torre, el camí d’Alcalà (actual carrer Major) i el carrer de Sant Mateu (actual d’Amunt) que porten a l’inici dels camins en direcció a aquests pobles. A tocar del poble també podem incloure en l’apartat de direcció: el camí de la Font, el camí del Safranar, el camí de la Vinyeta i el camí del Pou Novell.

    Fan referència a l’agricultura i les activitats camperoles el carrer de les Eres (les eres de Baix), les eres de Dalt (al voltant del pavelló polifuncional), les eres del carrer de les Corregudes i les eres del Rajolar. Corrals, bodegues i horts i alguns topònims inclosos al paràgraf anterior, com ara el camí del Safranar, també en formen part.

    Dins de l’apartat del comerç i altres mercaderies hem de classificar el carrer de la Saboneria.

    A altres activitats o institucions fan referència a topònims com ara: ajuntament i cooperativa; estudi: escoles, Casa de la Cultura; beneficència i higiene: carrer de la Botera, l’Hospitalet i l’Hospital i jocs: carrer del Joc de la Tella, antigament Calle del Juego Nuevo.

    La religió, per la seua importància en la nostra cultura, mereix un espai diferenciat perquè ha donat lloc a nombrosos hagiotopònims. Els edificis, elements singulars i hagiotopònims són: l’església i el calvari situats als carrers homònims i també tots els carrers dedicats, al llarg del temps, a sants i santes: carrer de Sant Antoni, carrer de Sant Vicent, carrer de Santa Bàrbara i carrer de Santa Llúcia i les diferents capelletes de carrer: Santa Bàrbara, Santa Llúcia, Sant Ramon, Sant Josep, Sant Vicent, Sant Roc, Sant Cristòfor i Sant Antoni de Pàdua. Fins que es va fer el nou ajuntament, a la façana hi havia la imatge de Sant Isidre Llaurador i al carrer Nou hi havia un altaret dedicat a la Mare de Déu de la Balma. Encara a tocar del poble trobem restes de les capelletes malmeses dedicades a Sant Xoxim i a Sant Cristòfor.

    4.3. Topònims històrics

    Un primer grup, fa referència a fets històrics: plaça de la Constitució, plaça de la República, carrer i travessia del 2 de Maig, carrer del 14 d’Abril i carrer dels Màrtirs de Jaca.

    El grup de personatges històrics el dividirem en tres. Personatges de la II República: carrer de Salmerón, carrer de Pi i Margall, carrer de Francisco Ferrer, carrer de Valentín Juan, carrer de Pablo Iglesias i carrer de Castelar. Personatges de la Guerra Civil Espanyola: carrer del Generalísimo Franco, plaça de José Antonio Primo de Rivera i carrer i travessia del General Aranda. Personatges fills de Vilanova: carrer de Raimundo Rebollida.

    5. Recull de topònims i anàlisi

    Com a exemple i model de l’estudi que de cada topònim urbà es fa a l’estudi toponímic presentem tot seguit la descripció provisional del carrer de Santa Llúcia:

    SANTA LLÚCIA, carrer

    Documentació:
    1913. Calle Santa Lucía (CSC).
    1940. Calle Santa Lucía (EMVA).
    1989. Carrer Santa Llúcia (PAVA, canvi de nom, i rètol).

    Altres denominacions: Blasco Ibáñez, calle.

    És el carrer que va des del carrer Major fins a l’inici del carrer d’Avall. Antigament a l’inici estava el portal de Sant Mateu i al final el portal de Sant Roc i per tant, tot el carrer delimitava part del recinte emmurallat.

    L’any 1939, al núm. 11(1935, PMVA, núm. 13) Vicente Rambla Saura continuava regentant un negoci de carn de porc. L’any 1963 al núm. 15 hi havia una carnisseria a nom del mateix Vicente Rambla Saura (LRAM).

    A l’actual núm. 47 hi havia el trinquet i la taverna del Tio Llorenç, que era de Pego. L’entrada es feia per la taverna. En un carreró lateral hi havia l’escola dels xiquets grans. Encara es poden veure els números de policia 9 i 47 en taulells de la segona meitat del segle XIX que no coincideixen amb la numeració actual.

    BLASCO IBÁÑEZ, carrer

    Documentació:
    1934. Calle Blasco Ibáñez (RSSC).
    1935. Calle Blasco Ibáñez (PMVA).
    1937. Calle Blasco Ibáñez (PESVA).

    Altres denominacions: Carrer Santa Llúcia.

    El carrer de Santa Llúcia va estar dedicat en temps de la II República a l’escriptor i polític republicà Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867 – Menton, França, 1928).

    L’any 1935, el carrer tenia 30 cases i 93 habitants. Al número 8 hi havia la casa del pastor José Pastor Puchol. Al número 13 regentava un comerç de carns fresques Vicente Rambla Saura i al 17 hi vivien un soldat de 19 anys, Samuel Saura Moner, i un mossèn de 23 anys, Ezequiel Saura Moner (PMVA).

    A banda de la toponímia oficial hi ha també la popular, recollida oralment, que designa principalment indrets diferents dels carrers i les places. Aquests topònims tindran també la descripció individualitzada corresponent.

    6. Bibliografia bàsica

    ALBIOL CAVALLER, Juan Antonio (2007). Les visites pastorals a la parròquia de Vilanova d’Alcolea Parròquia de Sant Bartomeu. Vilanova d’Alcolea.
    CALAF ROVIRA, Carlos (1984). Villanueva de Alcolea. Puerta de Maestrazgo. CISS Editorial S.A. Bilbao.
    MADOZ, Pascual (1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XVI. Madrid 1850.
    MOREU REY, Enric (1974). Toponímia urbana i onomàstica varia. Editorial Moll. Palma 1984.
    MUNDINA MILALLAVES, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Imprenta y librería de Rovira y Hermanos. Castellón 1873.
    RIBÉS PALLARÉS, Jose Miquel i MARTINEZ CUADRADO, Carme.(1910-1920) “Les notes del viatger José Ruy-Fernández. Uns apunts per a la història de Vilanova d’Alcolea”. Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Vilanova d’Alcolea 2009.
    SARTOU CARRERAS, Carlos (1913). Geografía General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón. Establecimiento Editorial de Alberto Martín. Barcelona 1913. Edició facsímil de la Caixa de Castelló.

    Comissió de Patrimoni de Vilanova d’Alcolea
    Magí Espinach Briansó i Josep Miquel Ribés Pallarés

  • 1. Introducción

    El hallazgo de documentación archivística relacionada con Vilanova d’Alcolea a lo largo de los últimos años y el interés por la onomástica han sido el punto de partida de un trabajo sobre la toponimia urbana villanovesa que brevemente queremos presentar en este número de Memòria Viva aprovechando la oportunidad que nos ofrece el Programa de Extensión Universitaria de la Universitat Jaume I.

    El trabajo que hemos iniciado tiene una doble finalidad: por una parte, estudiar la toponimia urbana a lo largo del tiempo utilizando las fuentes orales y escritas de que disponemos y por otra, recoger la actual, tanto la oficial como la popular, y contribuir a la conservación y difusión de la misma entre las generaciones jóvenes.

    2. Fuentes, metodología y documentación que estamos utilizando

    El estudio toponímico se realiza, como hemos dicho, a partir de encuestas orales a la gente de más edad y de la investigación y vaciado de la documentación bibliografía y archivística disponible. En nuestro caso, las fuentes disponibles son:

    - Encuestas orales a aquellas personas que desde nuestro punto de vista pueden hacer aportaciones interesantes sobre el objeto de estudio.
    - Gracias a la colaboración de las autoridades y de los trabajadores municipales hemos podido acceder a la documentación que se conserva en el Archivo Municipal, una parte de la cual se consideraba perdida desde la Guerra Civil. De entre esta documentación debemos destacar varios padrones y censos de la época de la República (1931-36) y también algunos legajos de los siglos XVIII y XIX que aún estamos estudiando.
    - Del Archivo Parroquial de Vilanova d’Alcolea hemos podido revisar, gracias a la amabilidad de sus titulares, dos libros que se conservan del protocolo notarial de Joan d’Ostal, el primero correspondiente al año 1671 y el segundo comprende los años 1672, 1677, 1678 y 1679.
    - También tenemos acceso a documentación de fondos particulares en la que hemos encontrado información relevante que nos ayudará a completar este estudio. Como ejemplo, podemos citar una escritura del año 1905, una cédula personal, permiso para poder desplazarse, del año 1926 y un simple recibo de la luz de 1946.
    - La bibliografía específica sobre temática local es escasa pero muy interesante para establecer cronologías toponímicas y confirmar hipótesis de trabajo sobre la explicación de determinados topónimos.

    3. Evolución de la población y el nombre de los calles en el tiempo

    La toponimia urbana aparece desde el momento en que se desarrolla su casco urbano como consecuencia del aumento de la población. Por este motivo empezamos el trabajo con un intento de explicación del crecimiento histórico del núcleo urbano a partir de las cifras de población de la documentación histórica, lo que nos permitirá, algunas veces, aproximarnos a la cronología de aparición de determinados topónimos.

    01 vilanova mv7g

    Calvario


    Las investigaciones llevadas a cabo hasta ahora nos han permitido identificar, a partir del nombre de las veinte calles actuales, la existencia de varios nombres anteriores desde el año 1672, tal como se muestra en la tabla II. Ahora habrá que precisar la cronología de los diferentes topónimos y precisar la aparición de aquellos de los actuales que no existían el año 1672 cuando el casco urbano aún no había superado los límites de la antigua muralla medieval.

    02 vilanova mv7

    Tienda de Doña Leandra en la Plaza

    03 vilanova mv7

    Plaza y calle Mayor

    4. Clasificación de los topónimos urbanos

    Para la clasificación de la toponimia urbana seguimos básicamente la que estableció el profesor Enric Moreu Rey (1974).

    4.1 Los genéricos.

    Los genéricos son los introductores de los topónimos urbanos, los que designan la realidad a que nos referimos.

    Carrer (calle) es el genérico primario. Si la calle es estrecha, se llama carreró: Carrero del Clot y Carreró de l’Església. También recibe el mismo nombre si no tiene salida, y en este caso funciona como sinónimo de atzucac (callejón sin salida): Carreró de l’Escola.

    Plaça (plaza) es un espacio ancho donde confluyen varias calles: plaça (Carrer d’Arnau de Villanueva), y el mismo sentido tienen el término placeta (plazoleta) (Carrer de Sant Antoni) y replaceta (Carrer d’Avall).

    Otros genéricos hacen referencia a edificios, contenido o función: molinos, escuelas, taberna, cine, y el castellanismo “matadero” en lugar del normativo escorxador; en la red de servicios: depósito del agua, transformador, pozos y otros a comunicaciones: portales y caminos.

    4.2. Topónimos urbanos propiamente dichos

    Dentro de este apartado encontramos topónimos que nos indican la parte alta y baja: Carrer d’Amunt y Carrer d’Avall; la situación extrema o fuera muralla: Arrabal del Calvario, siglos XVIII y XIX; e incluso la creación ex novo de determinados lugares con la correspondiente indicación diacrónica: Carrer Nou.

    También encontramos detalles relacionados con la estructura urbana, como los ejes transversales: este sería el caso de Carrer Major y su continuación, Carrer de l’Església y Plaça d’Arnau de Vilanova al lado del Carrer d’Avall, y los topónimos de situación–orientación: Carrer del Nord y Carrer de Baix los Corrals, este último de denominación popular.

    Por lo que respecta al suministro del agua tenemos el Carrer del Pou, el Pou de la Vila, el Clot de les Dones y el Clot dels Matxos. Por lo que respecta a la dirección: Carrer de la Torre, Camí d’Alcalà (actual Carrer Major) y Carrer de Sant Mateu (actual Carrer d’Amunt) que llevan al inicio de los caminos en dirección a estos pueblos. A la salida del pueblo también podemos incluir en el apartado de dirección: el Camí de la Font, el Camí del Safranar, el Camí de la Vinyeta y el Camí del Pou Novell.

    Hacen referencia a la agricultura y las actividades campestres el Carrer de les Eres (Les eres de Baix), Les eres de Dalt (alrededor del pabellón polifuncional), Les eres del carrer de les Corregudes y Les eres del Rajolar. Corrales, bodegas y huertos y algunos topónimos incluidos en el párrafo anterior, como el Camí del Safranar, también forman parte.

    Dentro de el apartado del comercio y otros productos debemos clasificar el Carrer de la Saboneria.

    A otras actividades o instituciones hacen referencia topónimos como: ayuntamiento y cooperativa; estudio: escuelas, Casa de la Cultura; beneficencia e higiene: Carrer de la Botera, L’Hospitalet y L’Hospital y juegos: Carrer del Joc de la Tella, antiguamente calle del Juego Nuevo.

    La religión, por su importancia en nuestra cultura, merece un espacio diferenciado porque ha dado lugar a numerosos hagiotopónimos. Los edificios, elementos singulares y hagiotopónimos son: la iglesia y el calvario situados en las calles homónimas y también todas las calles dedicadas, a lo largo del tiempo, a santos y santas: Carrer de Sant Antoni, Carrer de Sant Vicent, Carrer de Santa Bàrbara y Carrer de Santa Llúcia y las diferentes capillas que se hallan en la calle: Santa Bàrbara, Santa Llúcia, Sant Ramon, Sant Josep, Sant Vicent, Sant Roc, Sant Cristòfor y Sant Antoni de Pàdua. Hasta que se constuyó el nuevo ayuntamiento, en la fachada se encontraba la imagen de San Isidro Labrador y en el Carrer Nou existía un pequeño altar dedicado a Nuestra Señora de la Balma. Junto al pueblo encontramos restos de las pequeñas capillas en mal estado dedicadas a Sant Xoxim y a Sant Cristòfor.

    4.3. Topónimos históricos

    Un primer grupo, hace referencia a hechos históricos: Plaça de la Constitució, Plaça de la República, Carrer y Travessia del 2 de Maig, Carrer del 14 d’Abril y Carrer dels Màrtirs de Jaca.

    El grupo de personajes históricos lo dividiremos en tres. Personajes de la II República: Carrer de Salmerón, Carrer de Pi i Margall, Carrer de Francisco Herrero, Carrer de Valentín Juan, Carrer de Pablo Iglesias y Carrer de Castelar. Personajes de la Guerra Civil Española: Carrer del Generalísimo Franco, Plaça de José Antonio Primo de Rivera y Carrer y Travessia del General Aranda. Personajes hijos de Vilanova: Carrer de Raimundo Rebollida.

    5. Recopilación de topónimos y análisis

    Como ejemplo y modelo del estudio que de cada topónimo urbano se realiza en el estudio toponímico presentamos a continuación la descripción provisional de Carrer de Santa Llúcia:

    SANTA LLÚCIA, carrer

    Documentación:
    1913. Calle Santa Lucía (CSC).
    1940. Calle Santa Lucía (EMVA).
    1989. Carrer Santa Llúcia (PAVA, cambio de nombre, y placa).

    Otras denominaciones: Blasco Ibáñez, calle.

    Es la calle que va desde el Carrer Major hasta el inicio del Carrer d’Avall. Antiguamente al inicio se encontraba el Portal de Sant Mateu y al final el Portal de Sant Roc y por tanto, toda la calle delimitaba parte del recinto amurallado.

    El año 1939, en el nº 11(1935, PMVA, nº 13) Vicente Rambla Saura continuaba regentando un negocio de carne de cerdo. En el año 1963 en el nº 15 había una carnicería a nombre del mismo Vicente Rambla Saura (LRAM).

    En el actual nº 47 estaba el trinquete y la taberna del Tío Llorenç, que era de Pego. Se entraba por la taberna. En una callejuela lateral estaba la escuela de los niños mayores. Aún se pueden ver los números de policía 9 y 47 en azulejos de la segunda mitad del siglo XIX que no coinciden con la numeración actual.

    BLASCO IBÁÑEZ, calle

    Documentación:
    1934. Calle Blasco Ibáñez (RSSC).
    1935. Calle Blasco Ibáñez (PMVA).
    1937. Calle Blasco Ibáñez (PESVA).

    Otras denominaciones: Carrer Santa Llúcia.

    El Carrer de Santa Llúcia estuvo dedicado en tiempos de la II República al escritor y político republicano Vicente Blasco Ibáñez (Valencia, 1867 – Menton, Francia, 1928).

    El año 1935, la calle tenía 30 casas y 93 habitantes. Enel número 8 estaba la casa del pastor José Pastor Puchol. En el número 13 regentaba un comercio de carnes frescas Vicente Rambla Saura y en el 17 vivían un soldado de 19 años, Samuel Saura Moner, y un sacerdote de 23 años, Ezequiel Saura Moner (PMVA).

    Aparte de la toponimia oficial existe también la popular, recogida oralmente, que designa principalmente lugares diferentes de las calles y las plazas. Estos topónimos tendrán también la descripción individualizada correspondiente.

    6. Bibliografía básica

    ALBIOL CAVALLER, Juan Antonio (2007). Les visites pastorals a la parròquia de Vilanova d’Alcolea Parròquia de Sant Bartomeu. Vilanova d’Alcolea.
    CALAF ROVIRA, Carlos (1984). Villanueva de Alcolea. Puerta de Maestrazgo. CISS Editorial S.A. Bilbao.
    MADOZ, Pascual (1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XVI. Madrid 1850.
    MOREU REY, Enric (1974). Toponímia urbana i onomàstica varia. Editorial Moll. Palma 1984.
    MUNDINA MILALLAVES, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Imprenta y librería de Rovira y Hermanos. Castellón 1873.
    RIBÉS PALLARÉS, Jose Miquel i MARTINEZ CUADRADO, Carme.(1910-1920) “Les notes del viatger José Ruy-Fernández. Uns apunts per a la història de Vilanova d’Alcolea”. Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Vilanova d’Alcolea 2009.
    SARTOU CARRERAS, Carlos (1913). Geografía General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón. Establecimiento Editorial de Alberto Martín. Barcelona 1913. Edició facsímil de la Caixa de Castelló.

    Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea
    Magí Espinach Briansó y Josep Miquel Ribés Pallarés

  • 1. Introducció

    La vinificació inclou diferents activitats que, depenent de l’evolució de la tècnica en cada moment històric, s’ha realitzat a Viver també de forma diferent. No obstant això, sempre hi ha hagut un fil conductor en el procés de l’elaboració de vi, que és el que descriurem, i també una construcció fonamental que és el cup, en la valoració del qual estem especialment implicats, atès que els cups són el vestigi més important del florent passat vitivinícola de Viver.

    01 elaboracion

    Representació de la trepitjada del raïm en el mosaic de Venus i Eros, segle III. Mèrida, Casa de l'Amfiteatre. Font: Celestino Pérez, 1996.

    La primera i essencial tasca prèvia a la vinificació, si no s’havia fet abans, era netejar, desinfectar i ordenar tots els utensilis, i molt especialment el cup, fins i tot si es considerava necessari, pintar-lo per dins amb calç viva: es deixava actuar durant dotze hores, s’aclaria bé amb aigua neta i després havien de passar dotze hores més perquè estiguera completament sec abans d’abocar-hi el most.

    2. Què és un cup?

    Un cup (trull, trujo, tina, almàssera, premsa...) és un dipòsit de gran capacitat per a l’elaboració de vi. És una construcció agrària específica d’alguns pobles valencians. Generalment són cilíndrics i normalment patrimoni d’una família, encara que també tenim cups quadrats i comunitaris. Els cups que han arribat fins a nosaltres comencen a construir-se a Viver en els segles XVI i XVII. Si analitzem l’arquitectura urbana de Viver, és ben segur que a finals del segle XVII cada vivenda, cada unitat familiar, ja posseïa el seu cup. El seu espectacular augment va coincidir amb la gran expansió de la nostra viticultura durant els segles XVIII i XIX, de manera que en la cúspide d’aqueix creixement, de 1850 fins a l’arribada de la fil•loxera, algunes famílies disposaven de més d’un cup.

    02 elaboracion

    Estat en què es troba un dels cups encara existents a Viver. Esperem anar recuperant-los

    D’altra banda, és segur que durant aqueix període de gran expansió del cultiu de la vinya es va arribar a plantar ceps fins i tot en els escarpats vessants de la Peña Roya, El Covacho, El Rodeno, les muntanyes de Ragudo, etc., com testifiquen els trossos de parets que encara avui podem contemplar. Per a facilitar l’elaboració del vi procedent d’aquestes zones allunyades dels grups de població i amb dificultats d’accés per a carros i fins i tot per a animals de càrrega, es van construir cups, no sols als masos, com ara La Chana i Morredondo, sinó fins i tot enmig de les vinyes. Aquests cups permetien que una vegada veremat el raïm arribara ràpidament al trull, evitant fermentacions indesitjables. Probablement, aquests espais allunyats no els cultivava el propietari de la terra, que en tenia de millors i més pròxims, sinó que els cedia mitjançant el contracte a cep mort a xicotets agricultors. Aquest contracte significava que el propietari cedia la terra mentre durara amb vida el cep, i en canvi rebia de l’arrendador una part de la producció: concretament un quart de collita en el segle XVIII i un terç en el XIX.

    En l’actualitat, el Grup de Patrimoni Vitivinícola de Viver ha localitzat 78 cups, a pesar dels molts que van ser destruïts o soterrats en els anys de l’auge de la construcció, durant els quals més del 95% de les cases s’han construït de nova planta o remodelades. D’aquests cups, un es troba a la Masía de la Chana, un altre a Morredondo, dos a Monleón, un altre a San Miguel, els sis col•lectius adossats de Ragudo i la resta encaixats en la població.

    03 elaboracion

    Els cups col•lectius d’Herragudo abans de la posada en valor de la història vitivinícola de Viver

    3. Construcció d’un cup

    De l’observació dels cups de Viver concloem que les característiques de la construcció d’un cup eren les següents:

    1. Els constructors de cups de Viver buscaven que l’accés a la boca del cup poguera realitzar-se permetent l’entrada amb la verema per un carrer alt i que la boca de descàrrega, bocana, donara a un carrer de nivell inferior. És a dir, que ja que l’orografia on s’assenta el poble sovint ho permetia, es projectava l’accés per dos carrers a diferent nivell: un alt per a l’entrada de raïm i l’altre baix per a l’eixida del most o vi. El desnivell facilitava la circulació de mostos i vins. Ambdós espais es procurava que foren prou amplis per a poder guardar els diferents utensilis i per a realitzar les altres activitats pròpies de la vinificació, la conservació i l’envasament del vi.

    2. Són preferible els cups cilíndrics interiorment o, almenys, amb racons arredonits i que el pis estiga inclinat cap a la bocana.

    3. En la construcció de la paret del cup s’observen tres franges. La més interior, que entrava en contacte directe amb el most, està xapada de taulells de ceràmica cuita o rajoles. En el centre apareix reble compactat amb argamassa i la zona exterior, que esdevé quadrada, és de pedra seca o està fabricada de maçoneria.

    4. S’intentava construir-lo subterrani, almenys per un costat, o adequadament aïllat en les zones més fredes de la casa per a aconseguir temperatures baixes i constants.

    5. La gran majoria estaven integrats en la vivenda familiar com un element més, com ara el rebost o el graner.

    6. La capacitat depenia de les necessitats del propietari. Els de més cabuda que tenim catalogats tenen una capacitat aproximada de 90 càrregues de vi, 10.862,069 litres.

    7. A uns cinquanta centímetres de la vora de la boca, el cup tenien un ixent en horitzontal d’uns deu centímetres que rodejava tot el brocal, i així eixamplat ascendia fins al final.

    8. En aquest repeu, en dos punts mútuament enfrontats hi havia dues ranures. Abans d’iniciar la vinificació els xafadors col•locaven una biga xicoteta o travesser encaixada a les ranures, de manera que la biga i el repeu mantingueren el mateix nivell.

    9. A continuació, acoblaven taulons forts tallats a mida sobre la biga i el repeu, tapant la boca del cup. En les vores de cada tauló uns xicotets ixents permetien que entre ambdós quedara una fesa de cap a cap.

    10. Tots els cups estaven coberts amb una teulada i normalment dins de les cases, formant part de la zona dedicada a celler o al seu costat. No obstant això, també es van construir cups exempts com per exemple els col•lectius d’Herragudo o els deu o dotze que hi havia al carrer Pajares, col•locats junts, uns al costat dels altres.

    04 elaboracion

    Els mateixos cups col•lectius d’Herragudo on ja es poden observar les canelles d'eixida o bocanas

    4. Xafar el raïm amb els peus

    L’art de fer el vi és un dels primers que ha exercit l’home civilitzat. Un equip d’investigadors de la National Geographic Society utilitzant tècniques bioquímiques ha identificat un celler de fa sis mil anys en què utilitzava la tècnica de xafar el raïm amb els peus descalços. La mateixa tècnica s’utilitzava a l’antiga Grècia i a Roma. Els romans, quan van elaborar els primers vins a Viver, van xafar el raïm amb els peus descalços i la tradició arriba fins a nosaltres amb el procés de vinificació en cups.

    A mesura que s’anava tallant el raïm del cep es transportava al trull. A continuació començava la primera operació a què se sotmet el raïm després de la verema. És el procés de vinificació o elaboració del vi, procés de màxima transcendència per a la qualitat del producte final i que es refereix al conjunt d’operacions necessàries perquè el raïm es transforme en vi.

    La boca del cup coincidia en nivell amb un espai ampli sobre el qual es col•locaven els banastells de verema plens de raïm. A vegades els cups pertanyien o eren usats per diverses persones al mateix temps i es feia necessari determinar la quantitat de raïm que cada un aportava per a saber quants litres els correspondrien després. En aquests casos s’enrasaven els banastells per algun dels interessats o es buscava una persona, suposadament imparcial, per a tal tasca. No era habitual pesar amb romanes els banastells.

    En aquesta operació hi havia tres preceptes que calia tenir present: el primer, comprovar la resistència dels taulons, ja que una ruptura podia ser fatal; segon, no trencar mai els pinyols, i tercer, que si es vol vi amb coloració intensa, és necessari esgarrar la pell el millor possible. Aquestes dues últimes prescripcions s’aconseguien perfectament xafant el raïm amb els peus nus, ja que l’elasticitat natural del peu humà esgarra la pell, afavoreix l’aireig del most i no trenca els pinyols. Des del punt de vista tècnic, xafar el raïm amb els peus pot considerar-se un sistema perfecte, perquè esclafa tots els grans i no trenca pinyols ni rapes i a més el peu, refregant la pell, trenca les cèl•lules que contenen les substàncies colorants la qual cosa propicia vins de capa alta.

    Una vegada col•locats i ben refermats els taulons sobre el cup i els xafadors ben informats de la seua tasca i, el que és molt important, amb els peus molt ben llavats, bolcaven el banastell de raïm sobre els taulons i començava el ball. Per a no perdre l’equilibri s’agafaven a la corda, que fixada al sostre, descendia sobre el cup fins a l’altura de la cintura, o a les pales de fusta amb què apartaven les rapes. Acabat de bolcar el banastell, de vegades els xafadors se subjectaven amb una mà a la corda i amb l’altra colpejaven el raïm amb una maça, anomenada tercer peu, per a facilitar el començament de l’activitat. A mesura que minvava el volum de brisa retiraven la maça per a no trencar els pinyols contra els taulons.

    Els xafadors preferien xafar a la nit per a evitar les molèsties d’abelles i mosques.

    05 elaboracion

    Membres del Grup del Grup del Patrimoni Vitivinícola de Viver transportant, a l'estil egipci, una antiga bocana. La bocana era un gran bloc de pedra, tan llarg com el grossor de la paret del cup, al que se li feia un orifici pel centre que servia per a l'eixida del most o vi. Col•locat al nivell de la base del cup abans de començar a trepitjar el raïm es col•locaven sarments en la part de l'orifici que donava a l'interior, que servien de filtre i un tap de fusta, revestit de tela, en la part exterior. Llevar el tap permetia buidar el cup. Foto Maribel Mañes

    5. Premsatge, desrapament i encubament

    Una vegada net el cup, per a evitar que la brisa tapone la bocana i facilitar que correguera el vi quan arribara el moment de traure’l, es col•locava un bon manoll de sarments, lligats amb vimen i subjectes amb una pedra, tot just al costat de l’orifici d’eixida. Premsar i desrapar eren dues operacions que es realitzaven pràcticament al mateix temps. Es tractava d’estrènyer els xanglots per a trencar els grans i extraure’n els pinyols, la polpa, el suc i la resta de substàncies que contenen. En xafar el raïm sobre els taulons en la boca del cup a poc a poc els grans s’anaven esclafant. L’objectiu era que no quedara sencer ni un gra. El most escorria al cup per la fesa que hi havia entre els taulons, i quedaven damunt les rapes i brises. Les rapes s’apartaven amb una forca i passaven després a la premsa. La brisa en els primers temps anava també a la premsa, però quan es va començar a buscar un vi amb més color s’incorporava al cup amb el most, simplement alçant un poc un dels taulons i es tirava al fons. Aquesta acció de dipositar el most en el cup s’anomenava encubament o embotament. La maceració era habitual, perquè tots els vins s’elaboraven en negre, és a dir, fermentaven en contacte amb les parts sòlides, i s’obtenien tanins, pigments colorants i aromes procedents de la pell del raïm.

    6. Premsatge

    Xafar el raïm amb els peus aconseguia només parcialment extraure el most contingut en el raïm. Molt prompte es va fer necessari un artefacte capaç d’alliberar amb major eficàcia la part líquida de la brisa després de xafar-la sense trencar els pinyols. Molt prompte també, 4.000 anys a. C., ja hi havia dispositius amb aquesta finalitat.

    A Viver s’utilitzava la premsa de fusta vertical llatina de lleva, anomenada vulgarment premsa eix o de gàbia. La componien aquests elements: plat o plataforma; caragol, al principi de fusta i després de ferro, subjecte en el centre del plat; gàbia cilíndrica formada amb llistons verticals de fusta; tapa circular pel centre del qual passa el caragol, a vegades lliure i en dues peces i a vegades subjecte a la femella, que girant-la amb una palanca al voltant del caragol exercia pressió lentament. Sovint a la tapa se li sobreposaven una o dues sèries de llistons de fusta que permetien mantenir l’altura de la palanca per a evitar que xocara amb el cantell superior de la gàbia.

    Un altre model de premsa consistia en un caragol gros de fusta que s’enroscava en una volandera fixa en el sostre. El cap del caragol estava travessat per una palanca de fusta que servia per a desenroscar el caragol mentre estrenyia la pasta que hi havia a la gàbia

    06 elaboracion

    Les dues senyores, Ángela i Josefina, són les descendents del tío Calpero, que va ser l'últim elaborador de vi a la manera antiga a Viver. Foto Ismael Sanjuán 1996

    07 elaboracion

    La premsa consistia en un gruixut caragol de fusta que s'enroscava en una volandera fixa en el sostre. El cap del caragol tenia un orifici pel qual es travessava per una palanca que servia per a descaragolar el vis i així estrènyer el raïm rebregat que estava en la gàbia. El suc fluïa a través de les obertures de la cistella. Podem observar el caragol de fusta que estrenyeria el barret. Aquesta premsa va deixar de funcionar en 1950. Foto Ismael Sanjuán 1996

    08 elaboracion
    Antic caragol de fusta per a premsa de vi recuperat pel Celler Vinya Viver Sanjuán. Donada la fragilitat de la fusta, els caragols de les premses es feien de les fustes més dures com a cirerer, savina o lledoner i eren molt gruixuts per a poder resistir la fricció. Foto Xaro Nomdedéu

    Les primeres premses de ferro tenien la mateixa estructura que aquestes tradicionals de fusta i es propaguen a partir de la creació a València de la Fundició Primitiva Valenciana en 1850. Aquesta primera i gran fàbrica en la fosa de ferro va créixer ràpidament gràcies a les comandes que el desenvolupament agrari demanava. En 1874 un anunci en El Mercantil Valenciano deia: «L’especialitat de la Fundició Primitiva Valenciana es trobava principalment en la construcció de premses per a l’elaboració de vins i olis. L’experiència de molts anys en la construcció de grans premses l’havia portada a col•locar-se al capdavant de les foses, quant a solidesa i garantia. També es construïen màquines de vapor, turbines, rodes hidràuliques i qualsevol classe de màquines per a serrar fustes, fàbriques de paper». Una vegada premsats les rapes del most extret s’incorporava al cup i les rapes es distribuïen si podia ser, abans que fermentaren com a aliment per als animals domèstics.

    09 elaboracion

    Premsa vertical de ferro i fusta entorn de 1860 recuperada en el celler Vinya Viver Sanjuán, primer celler modern de Viver que va estar en activitat des de 1991 fins a 2014. Les primeres premses de ferro tenien la mateixa estructura que les tradicionals de fusta i es propaguen a partir de la creació a València de la Fundició Primitiva Valenciana en 1850. El funcionament de totes les premses es basa en el principi de Pascal, segons el qual la pressió exercida sobre qualsevol punt d'un líquid es transmet en igual intensitat en tots els sentits. Foto Xaro Nomdedéu

    10 elaboracion

    Trepitjadora de corrons per a verema. Aquests objectes manuals rebregaven en molt poc temps molta raïm i van substituir el sistema tradicional de trepitjat en els cups. Museu Etnològic Municipal de Castelló. Foto Ismael Sanjuán

    S’efectuava un segon procés de premsatge quan ja havia acabat la fermentació. Es treia la brisa del cup amb poals i s’abocava sobre la gàbia. Una vegada col•locada la tapa es feia funcionar la palanca. Acabat el primer premsatge si es volia esgotar més la pasta, es treia, s’esmicolava amb ganxos i es tornava a premsar. Normalment ja no es practicava de moment un tercer premsatge, però si es volia esgotar la brisa, es tornava a esmicolar, s’abocava en calders, s’afegia aigua fins a amerar-la bé i s’escalfava al foc. Es portava a una temperatura resistible al tacte i es deixava macerar de 15 a 20 dies. Després es trasbalsava la part líquida, es premsava la brisa o s’escorria sobre la mateixa gàbia de la premsa i així s’obtenia una beguda lleugera, sana, agradable i de dos a tres graus d’alcohol. Era el vinet, que es podia beure des del mateix moment d’elaborar-lo i que es conservava bé fins al principi de la primavera. Les brises es destinaven immediatament a aliment per al bestiar o es guardaven en recipients tapats de la millor manera possible perquè no s’avinagraren, i es distribuïen en ambdós casos, mesclats amb segons o farratges en dosis proporcionals al pes de bous, cavalls, muls, porcs, ovelles o aus de corral.

    7. Fermentació tumultuosa

    Durant la fermentació el most s’enterboleix, es calfa, desprèn bombolles que formen una capa de bromera, bull, es belluga, augmenta el volum de la pasta. Brises, llavors i rapes són elevats a la superfície i formen el caramull. La dolçor del most esdevé vinós. Passats uns dies, l’activitat disminueix, el caramull s’enfonsa, la massa recupera el volum inicial. El que abans era most, ara és vi. La fermentació ha mudat una substància en una altra. Aquesta transformació intrigava no sols els nostres vitivinicultors de Viver sinó també científics, com ara Levoisier, que va formular el primer principi de la química: “Res no es perd, res no es crea”. Igualment, és anomenada fermentació alcohòlica precisament perquè durant aquest procés i, gràcies a l’acció dels rents, el 51,34 % del sucre del most es transforma en alcohol etílic que es queda en el vi, i el 48,16 % en gas carbònic (Gay-Lussac). El gas carbònic (CO2) és invisible, inodor i volàtil. La seua afinitat per a mesclar-se amb la sang és 250 vegades superior a la de l’oxigen, per això provoca paràlisi en les cames i una mort ràpida i indolora; una mort molt dolça sense sensació d’ofec ni d’asfíxia. Per aquest motiu l’anomenaven l’assassí silenciós. Els nostres avantpassats vitivinicultors de Viver, siga per successos viscuts o narrats pels seus predecessors, coneixien que en període de fermentació per a accedir a la zona del cup era imprescindible portar una espelma encesa i si s’apagava, calia retrocedir ràpidament, obrir porta i les finestres fins que es mantenia l’espelma encesa. Depenent de la temperatura ambient la fermentació solia durar uns catorze dies aproximadament.

    L’encubament, la maceració i la fermentació es realitzaven en els cups de Viver al mateix temps.

    8. La fermentació en els cups

    Analitzades les característiques dels cups de Viver trobem en el seu ús els avantatges següents:

    1. Considerant que poden prestar servei durant molt de temps, els cups són artefactes que costen poc.

    2. Si considerem la seua capacitat, ocupen poc d’espai.

    3. Encara que s’use molt, duren molt de temps.

    4. La grossària de les parets permet que la temperatura del most siga més constant que en altres envasos.

    5. La temperatura més constant fa que el procés de les fermentacions siga més regular i més lent, la qual cosa facilita l’extracció dels polifenols.

    6. La quantitat més elevada de most produeix una temperatura més alta, la qual cosa propicia el procés de fermentació.

    7. En les parets del cup el tartàric no s’adhereix tan fàcilment com en la fusta.

    8. Com que els materials del cup no són porosos, el vi roman en el mateix estat inicial o amb molt pocs canvis. Per tant, si acabada la fermentació es volia mantenir allí, només calia tapar-lo, i el sistema més fàcil era abocar sobre la superfície una capa d’oli bo d’un centímetre de gruix. Òbviament, si es busca una bona criança, el vi necessita l’acció de la calor, del fred i de l’aire sense canvis bruscos, ambient que s’aconsegueix millor en una bóta de fusta, que a més afig aromes i gustos favorables.

    9. El «sacacubos»

    El «sacacubos» era la segona gran festa agrícola a Viver, fins al punt que la saviesa popular li va dedicar aquest refrany:

    “Tres fiestas hay en el año
    que no las predica el cura,
    sacacubos, matapuerco
    y el día de la fridura”.

    El dia de traure els cups també es comunicava per ban de l’ajuntament. El sacacubos consistia a passar el vi del cup de fermentació a un altre cup, a tonells de fusta de castany o morera, a garrafes de vidre o també a odres o bótes o pells, sobretot de pell de cabra, però també d’ovella o de bou, segons la tradició romana. Siga quin siga el recipient emprat havia d’omplir-se completament i tapar-lo perfectament. Aquests dos requisits s’aconseguien amb facilitat en tots els recipients, excepte en el cup, que requeria una acció més complexa. En aquest cas, si el cup estava ben ple, es cobria amb els mateixos taulons que s’usaven per a xafar-lo o amb una tapa de fusta a mida. Damunt s’estenia una capa de massa d’argila o algeps per a segellar tots els possibles badalls d’entrada d’aire. Si no estava totalment ple, s’abocava amb compte una capa d’oli d’un centímetre de gruix, la qual cosa permetia mantenir-lo durant algun temps fins que es venia.

    Una vegada extret el vi del cup, preses les precaucions de l’espelma encesa, el cellerer introduïa una escala de fusta prou alta, descendia fins al fons i allí omplia els poals que una altra persona feia ascendir amb una corda des de dalt o mitjançant una corriola. Així treia les pellofes que quedaven en el fons i les portaven a la premsa per a extraure’n el vi, tal com hem explicat anteriorment.

    10. La conservació i l’emmagatzematge

    Immediatament després d’acabada la fermentació els vitivinicultors de Viver intentaven vendre el vi. Primerament perquè se’n produïa molt, tal com indica el següent text de 1567 de la Reial Audiència de València: «Els síndics de Xèrica, Viver, Caudiel i Benafer sol•liciten a la Reial Audiència que autoritze els seus habitants per a poder vendre lliurement les seues collites de vi als serrans i a qualsevol altra persona considerant el volum de la seua collita». I en segon lloc, perquè els pobles de més cap amunt de les muntanyes del Ragudo, com que no s’hi podia conrear la vinya, estaven sovint desassortits. Així doncs, la producció excedia la capacitat de venda i l’emmagatzematge del vi sorgeix de la necessitat de conservar-lo i transportar-lo.

    En els primers temps, les pells de moltons, cabres i bous, untades amb pega a l’interior, solucionaven ambdós problemes. Per a evitar gustos estranys va anar abandonant-se l’ús de pells i es van introduir les bótes de fusta, més sòlides i fàcils de manejar per a transport i comercialització. Al principi, les bótes es construïen de fusta de pi, castany, cirerer, alzina, morera i altres fustes. Els tonells plens i ben tancats i un celler fresc impedien només en part l’entrada d’oxigen, i en conseqüència la presència dels bacteris acètics, responsables de l’avinagrament del vi. La solució al problema de la conservació va arribar potenciant un component natural del vi produït durant el procés de fermentació: el sofre, que encara que s’usava des de l’època romana, va ser a partir de principis del segle XVIII quan els sulfits, derivats del sofre, es comencen a utilitzar en el vi en forma de diòxid de sofre, SO2. De la combustió del sofre, cremant-lo en l’interior de la bóta abans d’omplir-la, es forma diòxid de sofre, SO2, que actua com a antisèptic, capaç de matar els bacteris acètics i neutralitzar els rents indesitjables, i com a conservant i antioxidant, protector de l’aroma i el color. Precisament per aquestes propietats es pot afirmar que el diòxid de sofre és un producte imprescindible en el món del vi, que és absolutament necessari perquè el vi continue existint com a tal i que sense aquest, el vi seria un pas intermedi i breu entre el most i el vinagre. No obstant això, la utilització del SO2 ha de fer-se amb dosis molt baixes, ja que en concentracions altes tots els vins perden qualitat i aroma i, en el cas dels negres, fins i tot color.

    11. L’envelliment i la criança del vi

    El vi experimenta naturalment un procés d’envelliment per l’acció del temps i, sobretot, pel contacte amb l’oxigen de l’aire. És un procés d’oxidació que li comunica al cap d’un temps, colors, aromes i gustos característics. L’envelliment natural dels vins en xicotetes quantitats es produïa simplement per les manipulacions a què se sotmetia, com ara trasbalsos, farciments, mescles i clarificacions. A Viver els cups emmagatzemaven importants quantitats de vi i aquests manejos no eren suficients. Quan els vinaters viverencs, siga perquè no havien pogut vendre tota la producció, o perquè, sobretot a partir de mitjans del segle XVIII, els compradors van començar a valorar la criança i van intentar respondre a aqueixa demanda, van haver de recórrer a recipients mínimament porosos que permeteren una molt lenta entrada d’oxigen en les grans masses de vi, la microoxigenació, que millorara les qualitats organolèptiques dels seus millors vins, ja que els més fluixos acabaven en alguna de les cinc fàbriques d’alcohol que hi havia en la població.

    En un principi, els vinaters van començar a usar els tonells de fusta només per a garantir-ne la conservació i l’emmagatzematge i per a facilitar el transporte. Sovint l’estada del vi en les bótes s’allargava, i va ser així com es van trobar amb la sorpresa que utilitzant la fusta, les aromes i els sabors del vi canviaven a millor. D’aquesta manera es va arribar al descobriment de les aportacions, tant gustatives com olfactives, que les distintes fustes proporcionaven al vi, sempre que es mantinguera hermèticament tancat. D’ací van sorgir els moderns conceptes d’envelliment i criança en fusta, i especialment de roure, ja que aquesta fusta posseeix porus més fins que faciliten una lenta micooxigenació.

    L’envelliment i criança del vi és un procés llarg i que s’ha de fer amb molta cura en el qual es busca que el vi adquirisca qualitats que milloren les seues qualitats organolèptiques. El primer factor va ser adonar-se que el temps d’estada en fusta demostrava que les substàncies aromàtiques del roure, anomenades polifenols, entre les quals destaquen la vanil•lina i els tanins, optimitzaven les aromes i el gust del vi. El segon era la lenta oxigenació a través dels porus de la fusta que transforma en rojos els colors violacis del vi jove. Per Nadal i Pasqua es trasbalsava, i una vegada buidat el tonell, s’introduïa una cadena grossa i es feia donar voltes al tonell. Les baules, en colpejar les dogues per la part interior de la bóta, trencaven els tartrats, que es desapegaven i es treien amb aigua i així es recuperava novament la interacció entre vi i fusta. Amb tot això s’aconseguia aportar al vi qualitats que optimitzaven les seues característiques.

    12. Els vins del Palància i el vermell

    Els vins de la ribera del Palància o de Morvedre no van arribar a tenir el prestigi dels de la Cartoixa de Portaceli, ni del Carlon de Benicarló, encara que també van ser elogiats per alguns escriptors a mitjan segle XIX, que els van valorar com a “eixuts i espirituosos”

    Va aconseguir especial reputació i fama el “vi vermell”, procedent del cep morvedre, que encara avui es cultiva al Rosselló (Perpinyà, Narbona, Carcassona) al sud de França, a Austràlia, a Califòrnia i més prop, a Catalunya, on se li denomina mataró, i a Alacant, on se l’anomena vermeta, del qual s’elaborava des del segle XV el famós vi dolç de 18 graus, fondellol. Els vins de morvedre (1238 – 1868) eren molt estimats per a rancis, per a postres, per a augmentar el grau i el color dels més fluixos i fins i tot per a aiguardent. Com ja hem assenyalat, el cep morvedre és el monestrell, que s’adapta bé als climes secs i temperats, el gra és de pell grossa i produeix vins alcohòlics i tànnics.

    13. La venda

    Des del segle II a. C. Una part molt important del vi produït a Viver, com el de tota la vall, era exportat a Roma en grans quantitats. El vi era transportat en àmfores de fang, fabricades ací i que no tornaven buides, sinó que una vegada extreta la beguda les trencaven i llançaven les restes dels atuells a una zona pròxima a la ciutat. Va ser tan gran i incessant l’acumulació de testos que van donar origen a la muntanya “Testaccio”. S’expedia des del grau vell de Sagunt, que per la proximitat del port va ser el centre comercial per excel•lència on s’arreplegava i després s’embarcava. La troballa de l’Hermes Bàquic en marbre blanc, les àmfores de vi i múltiples restes arqueològiques, confirmen la importància cultural, social i comercial del vi a la vall del Palància i a Sagunt. Amb la derrota de Roma pels bàrbars l’any 476 es clausura el tràfic del nostre vi cap a Roma.

    En l’època àrab, des del segle VIII al XV, continua en lenta recessió a causa de la llei alcorànica. Es consumia vi encara que amb reserves. Raïm fresc, panses, vinagre i arrop eren els productes procedents de la vinya preferits i molt utilitzats pels àrabs i que comercialitzaven amb especial habilitat.

    Després de l’expulsió comença novament l’expansió de la vinya en tota la vall del Palància. La raó més important d’aquest creixement la trobem en la reconquesta cristiana. A tot arreu on es va implantar el cristianisme, si el clima ho permetia, es produïa vi en quantitat. La influència del valor simbòlic del vi en el cristianisme, convertit amb el pa en la sang i el cos de Crist, va afavorir el consum generalitzat d’aquesta beguda. En augmentar el consum, el cultiu de la vinya esdevé novament rendible perquè el seu cultiu era fàcil i no necessitava períodes de guaret.

    Des de principis de l’Edat Mitjana el vi va ser considerat com un producte de primera necessitat atesa la forta demanda per al consum de la població. En conseqüència, les poblacions van optar pel proteccionisme comercial i van arbitrar normes que impedien tant l’entrada de vi forà com el desabastiment intern. Aquestes mesures van donar més rellevància a l’autoritat municipal, per la qual cosa també la venda s’iniciava per orde municipal.

    La pretensió històrica dels vitivinicultors de Viver era vendre el vi, si era possible en el mateix moment de traure’l del cup de fermentació.

    És a partir del segle XVI quan a tota la vall es planta majoritàriament de ceps i augmenta la viticultura, encara que amb baixa producció, ja que només hi ha les femtes animals i humanes com a adobs.

    En 1793 José Cavanilles afirma: «a Viver, poble de 500 veïns, és prodigiós el nombre de vinyes. Si exceptuem el camp de Monòver, no hi ha districte en el regne que en proporció tinga més vinyes: tot el que es pot veure des dels cims dels turons es veu ple de ceps. Fa goig veure com verdegen les llomes i les faldes dels turons. Produeixen anualment més de 100000 cànters de vi. Rendeixen bastant les vinyes.». No diu res Cavanilles sobre la comercialització del vi, però és evident que hi havia un important comerç atès que als viverencs els era impossible consumir anualment els 600 litres que estadísticament tocaven a cada u.

    Vendre els productes agrícoles tampoc llavors era fàcil i sempre es corria un risc si s’esperava l’arribada dels comerciants que exportaven des de Sagunt, perquè aquests anaven adquirint primerament els vins dels pobles més pròxims al port i Viver era el més llunyà.

    No obstant això, al final els intermediaris de Sagunt, agents de la companyia holandesa Herman Sollicofres o de la francesa J.B. Platet, arribaven depenent de les característiques comercials de l’any a vegades més prompte i altres més tard. El vi que adquirien es transportava des del segle XVII i l’aiguardent des de 1757, data en què s’instal•la la primera fàbrica exportadora, amb muls i carretes de bous fins als magatzems del grau vell. Allí es transvasava a tonells de fusta d’uns 50 cànters.

    No obstant això, quan finalment arribaven els comerciants saguntins els viverencs ja havien aconseguit despatxar una part important dels seus vins als pobles de més amunt on el clima impedia el cultiu de la vinya. Barraques, El Toro, Sant Agustí, Vilanova de Viver, i els pobles contigus de Terol, eren els nostres clients necessitats i per tant, segurs. Fins i tot recorrent la Serra de Gúdar-Javalambre els arriers i carreters de Viver arribaven als pobles del nord de Castelló com ara Vilafranca, Cintorres o Morella. La constant i urgent necessitat de vendre el vi explica la dedicació de molts viverencs al tracte, al comerç i al transport de mercaderies. Aquest escenari es confirma en la trajectòria històrica de Viver com a poble de molts arriers i carreters com indica, entre altres, Pascual Madoz en 1850: «Dedicant-se gran porció de veïns al carreteig de bous, amb els quals fan transports per a València, Aragó i Castella, de gra, fustes, llanes, carbó, ferro, vins i tot el que s’ofereix, el tràfic dels quals constitueix l’únic comerç del país».

    Que el vi era a Viver, a més de beguda sana i medicina com deia Arnau de Vilanova, un producte que solucionava problemes econòmics a la població, es confirma en el següent text de 1817 d’un escrivà de cambra de la Real Audiència: «José Gallur, Andrés de Ara, Pascual Portu, terratinents de Viver, sobre procediments de Pascual Andrés, alcalde de Viver, per la venda d’una bóta de vi, per a cobrir part de les despeses que ocasionava el seguiment d’un plet amb Xèrica sobre ús d’aigües».

    El vi que els vitivinicultors de Viver no aconseguien vendre directament es transformava en alcohol en alguna de les cinc destil•leries que van arribar a haver-hi en el nostre poble. Entre altres molts testimonis de l’existència d’aquestes fàbriques aportem el següent de 1827 d’un altre escrivà de cambra de la Reial Audiència: «Joaquín Plasencia, veí de Viver i curador dels menors José i María Plasencia apel•la contra Francisco Fornás Pérez en un plet per possessió de la fàbrica d’aiguardent dels citats menors».

    11 elaboracion

    Escaldant raïm per a pansa tal com es feia també a Viver. Xàbia. Foto Ismael Sanjuán 2014

    12 elaboracion

    Recuperant l'elaboració de panses a l'estil antic en el Celler Vinya Viver Sanjuán. Foto Ismael Sanjuán 2014

    14. De l’esplendor a la destrucció i la fi de la vitivinicultura a Viver

    Al pròsper segle XVIII per a la vinya, el vi i fins i tot per al raïm de taula, en ser introduït en aqueix temps la varietat planta nova, va seguir a Viver una primera meitat del XIX caracteritzada per una forta crisi. Les causes fonamentals van ser primerament les epidèmies de 1803 a 1805, i també, la invasió, saqueig, morts, destrucció de pobles, robatori de ramats i devastació de les produccions agràries que va suposar la Guerra de la Independència de 1808 a 1814. En conseqüència, les collites de 1811 i 1812 van ser tan roïnes i escasses que 1812 va ser conegut com “l’any de la fam”. En relació amb la població existent, la Guerra de la Independència va resultar la més letal de totes les guerres espanyoles contemporànies. La mortalitat es va disparar a conseqüència de les víctimes de la guerra, la fam i les epidèmies infeccioses.

    El transport de mercaderies es va paralitzar, atès que els bous, muls, cavalls i altres animals de tir van ser confiscats pels militars. Sense mitjans de transport la venda era impossible: ni vi ni aiguardent eixien de Viver. Aquest col•lapse econòmic i comercial va tardar mig segle a superar-se.

    És a partir de 1850 quan la viticultura de Viver i de tota la vall comença a experimentar un ressorgiment sense precedents a causa de la demanda de vins de la nostra regió pels consumidors francesos, les vinyes dels quals, igual que les catalanes i les de la Rioja, estaven sent aniquilades per l’oïdi (Uncinula necator) des de 1852. A aquesta plaga li seguirà el míldiu de la vinya (Plasmopara viticola), fong originari d’Amèrica del nord, que penetra a França en 1878 i s’estén per tot Europa en pocs anys. La segona gran oportunitat per a la vitivinicultura a Viver vindria més tard perquè la fil•loxera, que havia començat a arrasar les vinyes des de 1868, no va arribar a Sagunt fins al 1912 i a Viver fins al 1915. És durant aquests quasi seixanta anys quan la vitivinicultura a Viver aconsegueix el seu màxim nivell de cultiu de la vinya, de producció de vi i d’alcohol i de vendes. Al mateix temps, és el període en què els viverencs planten vinyes fins a les faldes i vessants de les muntanyes més escarpades. Viver és en aquells anys un mar de vinyes. Pràcticament quasi totes les famílies tenen o es construeixen un cup o dos. També grups de viverencs, com a Herragudo, edifiquen cups col•lectius. S’aconsegueixen beneficis econòmics mai abans aconseguits. És també el moment de major coneixement i cultura social dels viverencs sobre el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi.

    La creació en 1875 de la Societat Vitivinícola Saguntina, la Viti, el principal objectiu de la qual era «difondre els últims coneixements i estudis sobre el cultiu de la vinya i l’elaboració de vins facilitant, per a aquest fi, un complet laboratori, una biblioteca especialitzada i la publicació del periòdic quinzenal La Vitivinícola Saguntina» i l’aclamació al gener del mateix any per primera vegada d’Alfons XII com a rei d’Espanya quan era a Sagunt, van contribuir poderosament a la reactivació social i econòmic de Sagunt i de tota l’activitat agrària de la vall del Palància.

    Dues infraestructures inaugurades en 1898 van completar el ressorgiment del comerç del vi: la primera, l’entrada en funcionament de la línia fèrria des de Sagunt a Sogorb, i la segona, la substitució del gas per l’enllumenat públic.

    Un altre factor associat als anteriors va ser la introducció de l’arada d’origen belga Vernet, a Viver l’anomenem vertedera, per a la preparació de camps en què es plantava la vinya.

    La confluència de tots els elements enumerats va propiciar que durant els últims cinquanta anys del segle XIX i els deu primers del XX, Viver experimentara l’edat d’or de la vitivinicultura. Collites com la de 1877, en la qual Viver va produir 25.000 Hl de vi, són bona mostra de l’activitat vitivinícola dels nostres avantpassats.

    En 1913, Carlos Sarthou Carreres incideix novament en tradicional vocació comercial dels viverencs quan a més d’indicar la important producció de vi matisa que: «el comerç és l’exportació de productes agrícoles i importació per a la vida de la població».

    En conclusió, durant quasi 500 anys el vi va ser la producció agrícola més important de Viver, el consum i comercialització de la qual va permetre els nostres avantpassats passar d’una economia de bescanvi i subsistència a una economia de mercat sense precedents. Amb la venda de vi, Viver va començar per primera vegada i definitivament a ser una societat en què els diners corrien i era el producte fonamental i quasi exclusiu de totes les transaccions.

    Aquest llarg període de floriment agrícola, econòmic i social, va acabar pràcticament del dia a la nit a Viver amb l’arribada quasi al mateix temps de la fil•loxera, que va liquidar les vinyes entre 1915 i 1917 i La Cucaracha en 1918, la gran pesta que va acabar amb gran part de la població del nostre territori.

    Bibliografia

    Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
    Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
    Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
    Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
    Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
    Llueca Úbeda, E.: La vid y el vino de Morvedre. Edita: A.C. L’Arxiu Camp de Morvedre. Club Enòfils Sagunt.
    Mañas Borrás, L. La artesanía industrial en Valencia: La Fundición Primitiva Valenciana (1850 – 1890). © Copyright: Luís Mañas Borrás.
    Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
    Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
    Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
    Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
    Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
    Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

    Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís.

  • 1. Introducción

    La vinificación incluye diferentes actividades que, dependiendo de la evolución de la técnica en cada momento histórico, se ha realizado en Viver también de forma diferente. No obstante, siempre ha existido un hilo conductor en el proceso de la elaboración de vino, que es el que vamos a describir, y también una construcción fundamental que es el cubo, en cuya valoración estamos especialmente implicados, dado que los cubos son el vestigio más importante del floreciente pasado vitivinícola de Viver.

    01 elaboracion

    Representación de la pisada de la uva en el mosaico de Venus y Eros, siglo III. Mérida, Casa del Anfiteatro. Fuente: Celestino Pérez, 1996.


    La primera y esencial tarea previa a la vinificación, si no se hizo antes, era limpiar, desinfectar y ordenar todos los utensilios y muy especialmente el cubo, incluso si se veía necesario pintando su interior con cal viva, dejándola actuar durante doce horas, aclarando bien con agua limpia y esperando otras doce horas para que secara antes de verter mosto.

    2. ¿Qué es un cubo?

    Un cubo (trullo, trujo, trujal, trull, tino, tina, lagar...) es un depósito de gran capacidad para la elaboración de vino. Es una construcción agraria específica de algunos pueblos valencianos. Generalmente son cilíndricos y normalmente patrimonio de una familia, aunque también tenemos cubos cuadrados y comunitarios. Los cubos que han llegado hasta nosotros empiezan a construirse en Viver en los siglos XVI y XVII. Analizando la arquitectura urbana de Viver es bien seguro que a finales del siglo XVII cada vivienda, cada unidad familiar, ya poseía su cubo. Su espectacular aumento coincidió con la gran expansión de nuestra viticultura durante los siglos XVIII y XIX, de forma que en la cúspide de ese crecimiento, de 1850 hasta la llegada de la filoxera, algunas familias disponían de más de un cubo.

    02 elaboracion

    Estado en que se encuentra uno de los cubos todavía existentes en Viver. Esperamos ir recuperándolos

    Por otra parte, es seguro que durante ese periodo de gran expansión del cultivo de la vid, se llegó a plantar cepas hasta en las escarpadas laderas de la Peña Roya, el Covacho, el Rodeno, los Montes de Ragudo, etc., como atestiguan los trozos de paredes que todavía hoy podemos contemplar. Para facilitar la elaboración del vino procedente de estas zonas alejadas de los grupos de población y con dificultades de acceso para carros e incluso para animales de carga, se construyeron cubos, no sólo en las masías, como La Chana y Morredondo, sino incluso en medio de las viñas. Tales cubos permitían que una vez vendimiada la uva llegara rápidamente al lagar, evitando fermentaciones indeseables. Probablemente estos espacios alejados no los cultivaba el propietario de la tierra, que tenía mejores y más cercanas, sino que los cedía mediante el contrato a cepa muerta a pequeños agricultores. Este contrato significaba que el propietario cedía la tierra mientras durara con vida la cepa, y a cambio recibía del arrendador una parte de la producción: concretamente un cuarto de cosecha en el siglo XVIII y un tercio en el XIX.

    En la actualidad, el Grupo de Patrimonio Vitivinícola de Viver ha localizado 78 cubos, a pesar de los muchos que fueron destruidos o enterrados en los años del auge de la construcción, durante los cuales más del 95% de las casas han sido construidas de nueva planta o remodeladas. De esos cubos, uno está en la Masía de la Chana, otro en Morredondo, dos en Monleón, otro en San Miguel, los seis colectivos adosados de Ragudo y el resto encajados en la población.

    03 elaboracion

    Los cubos colectivos de Herragudo antes de la puesta en valor de la historia vitivinícola de Viver

    3. Construcción de un cubo

    De la observación de los cubos de Viver concluimos que las características de la construcción de un cubo eran las siguientes:

    1. Los constructores de cubos de Viver buscaban que el acceso a la boca del cubo pudiera realizarse permitiendo la entrada con la vendimia por una calle alta y que la boca de descarga, bocana, diera a una calle de nivel inferior. Es decir, que puesto que la orografía donde se asienta el pueblo frecuentemente lo permitía, se proyectaba el acceso por dos calles a diferente nivel: una alta para la entrada de uva y la otra baja para la salida del mosto o vino. El desnivel facilitaba la circulación de mostos y vinos. Ambos espacios se procuraba que fueran los suficientemente amplios como para poder guardar los diferentes utensilios y para realizar las otras actividades propias de la vinificación, la conservación y el envasado del vino.

    2. Son preferible los cubos cilíndricos interiormente o, al menos, con rincones redondeados y que el piso esté inclinado hacia la bocana.

    3. En la construcción de la pared del cubo se observan tres franjas. La más interior, que entraba en contacto directo con el mosto, está chapada de baldosas de cerámica cocida o ladrillos. En el centro aparecen ripios compactados con argamasa y la zona exterior, que deviene cuadrada, es de piedra seca o está fabricada de mampostería.

    4. Se intentaba construirlo subterráneo, al menos por una parte, o adecuadamente aislado en las zonas más frías de la casa para conseguir temperaturas bajas y constantes.

    5. La gran mayoría estaban integrados en la vivienda familiar como un elemento más, al igual que la despensa o el granero.

    6. La capacidad dependía de las necesidades del propietario. Los de mayor cabida que tenemos catalogados están en torno a las 90 cargas de vino, 10.862,069 litros.

    7. A unos cincuenta centímetros del borde de la boca, el cubo tenían un saliente en horizontal de unos diez centímetros que rodeaba todo el brocal, así ensanchado ascendía hasta el final.

    8. En esa repisa, en dos puntos mutuamente enfrentados existían dos hendiduras. Antes de iniciar la vinificación los pisadores colocaban una pequeña viga o travesaño encajado en las hendiduras, de forma que la viga y la repisa mantuvieran el mismo nivel.

    9. A continuación acoplaban fuertes tablones cortados a medida sobre la viga y la repisa tapando así la boca del cubo. En los bordes de cada tablón unos pequeños salientes permitían que entre ambos quedase una rajadura de punta a punta.

    10. Todos los cubos estaban cubiertos con un tejado y normalmente dentro de las casas, formando parte de la zona dedicada a bodega o al lado de ella. No obstante, también se construyeron cubos exentos como por ejemplo los colectivos de Herragudo o los diez o doce que existían en la calle Pajares, colocados unos al lado de otros.

    04 elaboracion

    Los mismos cubos colectivos de Herragudo donde ya se pueden observar los caños de salida o bocanas

    4. Pisar la uva con los pies

    El arte de hacer el vino es uno de los primeros que ha ejercido el hombre civilizado. Un equipo de investigadores de la National Geographic Society utilizando técnicas bioquímicas ha identificado una bodega de hace seis mil años en la que utilizaba la técnica de pisar la uva con los pies descalzos. La misma técnica se utilizaba en la antigua Grecia y en Roma. Los romanos, cuando elaboraron los primeros vinos en Viver, pisaron la uva con los pies descalzos y la tradición llega hasta nosotros con el proceso de vinificación en cubos.

    A medida que se iba cortando la uva de la cepa se trasportaba al lagar. A continuación empezaba la primera operación a la que se somete la uva después de la vendimia. Es el proceso de vinificación o elaboración del vino, proceso de máxima transcendencia para la calidad del producto final y que se refiere al conjunto de operaciones necesarias para que la uva se transforme en vino.

    La boca del cubo coincidía en nivel con un espacio amplio sobre el que se colocaban los banastos de vendimia llenos de uva. En algunas ocasiones los cubos pertenecían o eran usados por varias personas a la vez y se hacía necesario determinar la cantidad de uva que cada uno aportaba para saber cuántos litros corresponderían después a cada uno. En estos casos se enrasaban los banastos bien por alguno de los interesados o se buscaba una persona, supuestamente imparcial, para tal tarea. No era habitual pesar con romanas los banastos.

    En esta operación había tres preceptos a tener presente: el primero, comprobar la resistencia de los tablones, ya que una ruptura podía ser fatal; segundo, no romper nunca las pepitas, y tercero, que si se quiere vino con intensidad colorante es necesario desgarrar el hollejo lo mejor posible. Estas dos últimas prescripciones se conseguían perfectamente pisando la uva con los pies desnudos, puesto que la elasticidad natural del pie humano rasga el hollejo, favorece la aireación del mosto y no quebranta las semillas. Desde el punto de vista técnico pisar la uva con los pies puede considerarse un sistema perfecto, porque aplasta todos los granos y no rompe pepitas ni raspones y además el pie, refregando el hollejo, rompe las células que contienen las sustancias colorantes propiciando vinos de capa alta.

    Una vez colocados y bien afianzados los tablones sobre el cubo y los pisadores bien informados de su tarea y, lo que es muy importante, con los pies muy bien lavados, volcaban el banasto de uva sobre las tablas y empezaba el baile. Para no perder el equilibrio se agarraban a la cuerda, que fijada en el techo, descendía sobre el cubo hasta la altura de la cintura o se sujetaban en las orcas o palas de madera con las que apartaban los raspones. Recién volcado el banasto, en ocasiones los pisadores se sujetaban con una mano a la cuerda y con la otra golpeaban la uva con un mazo, llamado tercer pie, facilitando la actividad en el inicio. A medida que menguaba el volumen de brisa retiraban el mazo para no romper las pepitas contra los tablones.

    Los pisadores preferían pisar por la noche para evitar las molestias de abejas y moscas.

    05 elaboracion

    Miembros del Grupo del Grupo del Patrimonio Vitivinícola de Viver trasportando, al estilo egipcio, una antigua bocana. La bocana era un gran bloque de piedra, tan largo como el grosor de la pared de cubo, al que se le hacía un orificio por el centro que servía para la salida del mosto o vino. Colocado al nivel de la base del lagar antes de empezar a pisar la uva se colocaban sarmientos en la parte del orificio que daba al interior, que servían de filtro y un tapón de madera, revestido de tela, en la parte exterior. Quitar el tapón permitía vaciar el cubo. Foto Maribel Mañes

    5. Estrujado, despalillado y encubado

    Una vez limpio el cubo, para evitar que la brisa tapone la bocana y facilitar que corriera el vino cuando llegara el momento de sacarlo, se colocaba un buen manojo de sarmientos, atados con un mimbre y sujetos con una piedra, arrimados justo al orificio de salida. Estrujar y despalillar eran dos operaciones que se realizaban prácticamente al mismo tiempo. Se trataba de apretar los racimos para romper los granos y extraer las pepitas, la pulpa, el zumo y demás sustancias contenidas en ellos. Al pisar la uva sobre las tablas en la boca del cubo poco a poco los granos se iban despachurrando. El objetivo era que ni un sólo grano quedase entero. El mosto escurría al cubo por las rendijas existentes entre los tableros, quedando sobre ellos raspones y orujos. Los raspones con una horca se apartaban y pasaban después a la prensa. Los orujos en los primeros tiempos iban también a la prensa, pero cuando se empezó a buscar un vino de más color se les incorporaba al cubo junto con el mosto, simplemente levantando un poco una de las tablas y empujándolos al fondo. Esta acción de depositar el mosto en el cubo se llamaba encubado. La maceración era habitual, pues todos los vinos se elaboraban en tinto, es decir, fermentaban en contacto con las partes sólidas, consiguiendo taninos, pigmentos colorantes y aromas procedentes de las pieles de la uva.

    6. Prensado

    Pisar la uva con los pies conseguía sólo parcialmente extraer el mosto contenido en la uva. Muy pronto se hizo necesario un artilugio capaz de liberar con mayor eficacia la parte líquida de la brisa después del pisado sin romper las semillas. Muy pronto también, 4.000 años a. C. ya existían dispositivos con esta finalidad.

    En Viver se utilizaba la prensa de madera vertical latina de leva, llamada vulgarmente prensa husillo o de jaula. La componían estos elementos: plato o plataforma; husillo, al principio de madera y después de hierro, sujeto en el centro del plato; jaula cilíndrica formada con listones verticales de madera; tapadera circular por cuyo centro pasa el husillo, en unos casos libre y en dos piezas y en otros sujeta a la tuerca, que girándola con una palanca en torno al husillo ejercía presión lentamente. Frecuentemente a la tapadera se le sobreponían una o dos series de listones de madera que permitían mantener la altura de la palanca para evitar que chocara con el canto superior de la jaula.

    Otro modelo de prensa consistía en un grueso huso de madera que se enroscaba en una arandela fija en el techo. La cabeza del huso estaba atravesada por una palanca de madera que servía para desenroscar el huso apretando la pasta que estaba en la jaula

    06 elaboracion

    Las dos señoras, Ángela y Josefina, son las descendientes del tío Calpero, que fue el último elaborador de vino al modo antiguo en Viver. Foto Ismael Sanjuán 1996

    07 elaboracion

    La prensa consistía en un grueso tornillo de madera que se enroscaba en una arandela fija en el techo. La cabeza del tornillo tenía un orificio por el que se atravesaba por una palanca que servía para desenroscar el tornillo y así apretar la uva estrujada que estaba en la jaula. El jugo fluía a través de las aberturas de la cesta. Podemos observar el tornillo de madera que apretaría el sombrero. Esta prensa dejó de funcionar en 1950. Foto Ismael Sanjuán 1996

    08 elaboracion

    Antiguo tornillo de madera para prensa de vino recuperado por la Bodega Viña Viver Sanjuán. Dada la fragilidad de la madera los tornillos de las prensas se hacían de las maderas más duras como cerezo, sabina o latonero y eran muy gruesos para poder resistir la fricción. Foto Xaro Nomdedeu

    Las primeras prensas de hierro tenían la misma estructura que estas tradicionales de madera y se propagan a partir de la creación en Valencia de la Fundición Primitiva Valenciana en 1850. Esta primera y gran fábrica en la fundición de hierro creció rápidamente gracias a los pedidos que el desarrollo agrario demandaba. En 1874 un anuncio en El Mercantil Valenciano decía: “La especialidad de la Fundición Primitiva Valenciana se encontraba principalmente en la construcción de prensas para la elaboración de vinos y aceites. La experiencia de muchos años en la construcción de grandes prensas le había llevado a colocarse a la cabeza de las fundiciones, en cuanto a solidez y garantía. También se construían, máquinas de vapor, turbinas, ruedas hidráulicas y toda clase de máquinas para aserrar maderas, fábricas de papel”. Una vez prensados los raspones el mosto extraído se incorporaba al cubo y los raspones se distribuían a poder ser, antes de que fermentaran como alimento para los animales domésticos.

    09 elaboracion

    Prensa vertical de hierro y madera en torno a 1860 recuperada en la bodega Viña Viver Sanjuán, primera bodega moderna de Viver que estuvo en actividad desde 1991 hasta 2014. Las primeras prensas de hierro tenían la misma estructura que las tradicionales de madera y se propagan a partir de la creación en Valencia de la Fundición Primitiva Valenciana en 1850. El funcionamiento de todas las prensas se basa en el principio de Pascal, según el cual la presión ejercida sobre cualquier punto de un líquido se transmite en igual intensidad en todos los sentidos. Foto Xaro Nomdedeu

    10 elaboracion

    Pisadora de rodillos para vendimia. Estos artilugios manuales estrujaban en muy poco tiempo mucha uva y fueron sustituyendo el sistema de pisado en los cubos. Museo Etnológico Municipal de Castellón. Foto Ismael Sanjuán

    Se efectuaba un segundo proceso de prensado cuando ya había terminado la fermentación. Se sacaba la brisa del cubo con baldes y se vertía sobre la jaula. Una vez colocada la tapadera se le daba a la palanca. Terminada la primera prensada si se quería agotar más la pasta se sacaba, se desmenuzaba con ganchos y se volvía a prensar. Normalmente ya no se practicaba de momento una tercera prensada pero si se intentaba agotar la brisa, se volvía a desmenuzar, se vertía en calderos, se añadía agua hasta empaparla bien y se calentaba al fuego. Se llevaba a una temperatura resistible al tacto y se le dejaba macerar de 15 a 20 días. Después se trasegaba la parte líquida, se prensaba la brisa o se escurría sobre la misma jaula de la prensa y así se obtenía una bebida ligera, sana, agradable y de dos a tres grados de alcohol. Era el vinillo, fácilmente bebible desde el mismo momento de acabada su elaboración y que se conservaba bien hasta principio de la primavera. Los orujos se destinaban inmediatamente como alimento para el ganado o se guardaban en recipientes tapados lo mejor posible para que no se avinagraran, distribuyéndolos en ambos casos, mezclados con salvados o forrajes en dosis proporcionales al peso de bueyes, caballos, mulos, cerdos, ovejas o aves de corral.

    7. Fermentación tumultuosa.

    Durante la fermentación el mosto se enturbia, se calienta, desprende burbujas que forman una capa de espuma, hierve, se mueve, aumenta el volumen de la pasta. Orujos, pepitas y raspones son elevados a la superficie y forman el sombrero. El dulzor del mosto deviene vinoso. Pasados unos días, la actividad disminuye, el sombrero se hunde, la masa recupera el volumen inicial. Lo que era mosto ahora es vino. La fermentación ha mudado una sustancia en otra. Esta transformación intrigaba no sólo a nuestros vitivinicultores de Viver, también a científicos como Levoisier, que le llevó a formular el primer principio de la química: “Nada se pierde, nada se crea”. Igualmente es llamada fermentación alcohólica precisamente porque durante este proceso y, gracias a la acción de las levaduras, el azúcar del mosto se transforma el 51,34 % en alcohol etílico que se queda en el vino y el 48,16 % en gas carbónico (Gay-Lussac). El gas carbónico (CO2) es invisible, inodoro y volátil. Su afinidad para mezclarse con la sangre es 250 veces superior a la del oxígeno, en consecuencia provoca parálisis en las piernas y una muerte rápida e indolora; una muerte muy dulce sin sensación de ahogo ni de asfixia. Por eso lo llamaban el asesino silencioso. Nuestros antepasados vitivinicultores de Viver, bien por sucesos vividos o narrados por sus predecesores, conocían que en período de fermentación para acceder a la zona del cubo era imprescindible llevar una vela encendida y si se apagaba retroceder rápidamente, abrir puerta y ventanas hasta que se mantenga la vela encendida. Dependiendo de la temperatura ambiente la fermentación solía durar entorno a catorce días.

    El encubado, la maceración y la fermentación se realizaban en nuestros cubos al mismo tiempo.

    8. Fermentar en cubos

    Analizadas las características de los cubos de Viver encontramos en su uso las siguientes ventajas:

    1. Dado el mucho tiempo que pueden prestar servicio, los cubos son artilugios de poco coste.

    2. Considerada su capacidad, ocupan poco espacio.

    3. Por mucho que se use, su duración es muy elevada.

    4. El espesor de sus paredes permite que la temperatura del mosto sea más constante que en otros envases.

    5. La temperatura más constante hace que la marcha de las fermentaciones sea más regular y más lenta, lo que facilita la extracción de los polifenoles.

    6. La mayor cantidad de mosto produce mayor temperatura, propiciando el proceso de fermentación.

    7. En las paredes del cubo el tartárico no se adhiere tan fácilmente como en la madera.

    8. Al no ser porosos los materiales del cubo, el vino permanece en el mismo estado inicial o con muy escasos cambios. Por tanto, si terminada la fermentación si se quería mantener allí solo hacía falta taparlo, y el sistema más fácil era verter en la superficie una capa de un buen aceite de un centímetro de espesor. Obviamente, si se busca una buena crianza el vino necesita la acción del calor, del frío y del aire sin cambios bruscos, ambiente que se consigue mejor en una cuba de madera, que además añade aromas y gustos favorables.

    9. El «sacacubos»

    El «sacacubos» era la segunda gran fiesta agrícola en Viver, hasta el punto que la sabiduría popular le dedicó este refrán:

    “Tres fiestas hay en el año
    que no las predica el cura,
    sacacubos, matapuerco
    y el día de la fridura”.

    El día de sacar los cubos también se comunicaba por bando del ayuntamiento. El sacacubos consistía en pasar el vino del cubo de fermentación a otro cubo, a toneles de castaño o morera, a garrafas de cristal o también a odres o botos o pellejos, sobre todo de piel de cabra, pero también de oveja o de buey, según la tradición romana. Cualquiera que fuera el recipiente empleado tenía que llenarse completamente y taparlo perfectamente. Estos dos requisitos se conseguían con facilidad en todos los recipientes, excepto en el cubo, que requería una acción más compleja. En este caso, si el cubo estaba bien lleno, se cubría con los mismos tablones del pisado o con una tapadora de madera a medida. Encima se extendía una capa de masa de arcilla o yeso con el objeto de sellar todos los posibles resquicios de entrada de aire. Si no estaba totalmente lleno se vertía con cuidado una capa de aceite de un centímetro de espesor, que permitía mantenerlo durante algún tiempo, a la espera de venderlo mientras tanto.

    Una vez extraído el vino del cubo, tomadas las precauciones de vela encendida, el bodeguero introducía una escalera de madera suficientemente alta, descendía hasta el fondo y allí llenaba los baldes que otra persona hacía ascender con una cuerda desde arriba o mediante una polea. Así sacaba los hollejos que quedaban en el fondo y los llevaban a la prensa para extraer el vino, tal como hemos explicado anteriormente.

    10. La conservación y el almacenamiento

    Inmediatamente después de terminada la fermentación los vitivinicultores viverenses intentaban vender el vino. Primero porque se producía mucho, tal como indica el siguiente texto de 1567 de la Real Audiencia de Valencia:“Los síndicos de Jérica, Viver, Caudiel y Benafer solicitan a la Real Audiencia que autorice a sus habitantes para poder vender libremente sus cosechas de vino a los serranos y a cualquier otra persona dado el volumen de su cosecha”. Y en segundo lugar, porque los pueblos más hacia arriba de los Montes de Ragudo, al no poderse cultivar en ellos la vid, estaban frecuentemente desabastecidos. Así pues, la producción excedía a la capacidad de venta y el almacenamiento del vino surge de la necesidad de conservarlo y transportarlo.

    En los primeros tiempos, las pieles de carneros, cabras y bueyes, untadas con pez en el interior, solucionaban ambos problemas. Para evitar gustos extraños se fue abandonando el uso de pieles e introduciendo las barricas de madera, más sólidas y fáciles de manejar para transporte y comercialización. Al principio, las barricas se construían de pino, castaño, cerezo, encina, morera y otras maderas. Los toneles llenos y bien cerrados y una bodega fresca impedían sólo en parte la entrada de oxígeno, y en consecuencia la presencia de las bacterias acéticas, responsables del avinagramiento del vino. La solución al problema de la conservación llegó potenciando un componente natural del vino producido durante el proceso de fermentación: el azufre, que aunque venía usándose desde la época romana, fue a partir de principios del siglo XVIII cuando los sulfitos, derivado del azufre, se empiezan a utilizar en el vino en forma de dióxido de azufre, SO2. De la combustión del azufre, quemándolo en el interior de la barrica antes de llenarla, se forma dióxido de azufre, SO2, que actúa como antiséptico, capaz de matar las bacterias acéticas y neutralizar las levaduras indeseables, y como conservante y antioxidante, protector del aroma y el color. Precisamente por estas propiedades se puede afirmar que el dióxido de azufre es un producto imprescindible en el mundo del vino, que es absolutamente necesario para que el vino siga existiendo como tal y que sin él, el vino sería un paso intermedio y breve entre el mosto y el vinagre. No obstante, la utilización del SO2 debe hacerse a dosis muy bajas, puesto que en concentraciones altas todos los vinos pierden calidad y aroma y, en el caso de los tintos, incluso color.

    11. El envejecimiento y la crianza del vino

    El vino experimenta naturalmente un proceso de envejecimiento debido a la acción del tiempo y, sobre todo, al contacto con el oxígeno del aire. Es un proceso de oxidación que le comunica al cabo de un tiempo, colores, aromas y gustos característicos. El envejecimiento natural de los vinos en pequeñas cantidades se producía simplemente por las manipulaciones a las que se les somete, como trasiegos, rellenos, mezclas y clarificaciones. En Viver los cubos almacenaban importantes cantidades de vino y estos manejos no eran suficientes. Cuando los vinateros viverenses, bien porque no habían conseguido vender toda la producción, bien porque, sobre todo a partir de mediados del siglo XVIII los compradores empezaron a valorar la crianza e intentaron responder a esa demanda, tuvieron que recurrir a recipientes mínimamente porosos que permitieran una muy lenta entrada de oxígeno en las grandes masas de vino, la microoxigenación, que mejorara las cualidades organolépticas de sus mejores caldos, puesto que los más flojos acababan en alguna de las cinco fábricas alcoholeras existentes en la población.

    En un principio, los vinateros empezaron a usar los toneles de madera solo para garantizar la conservación y el almacenamiento y para facilitar el trasporte. Frecuentemente la estancia del vino en las barricas se alargaba, y fue así como se encontraron con la sorpresa de que utilizando la madera, los aromas y sabores del vino cambiaban a mejor. De este modo se llegó al descubrimiento de las aportaciones, tanto gustativas como olfativas, que las distintas maderas proporcionaban al vino, siempre que se mantuviera herméticamente cerrado. De ahí surgieron los modernos conceptos de envejecimiento y crianza en madera y especialmente de roble, cuya madera posee poros más finos que facilitan una lenta micooxigenación.

    El envejecimiento y crianza del vino es un proceso largo y cuidadoso en el que se busca que el vino adquiera cualidades que mejoren sus cualidades organolépticas. El primer factor fue percatarse de que el tiempo de estancia en madera demostraba que las sustancias aromáticas del roble, llamadas polifenoles, entre las que destacan la vainillina y los taninos, optimizaban los aromas y el gusto del vino. El segundo era la lenta oxigenación a través de los poros de la madera que transforma en rojos los colores violáceos del vino joven. En Navidad y Pascua se trasegaba, y una vez vaciado el tonel, se introducía una gruesa cadena y se le daba vueltas al tonel. Los eslabones, al golpear las duelas por la parte interior de la cuba, rompían los tartratos, que se despegaban y se sacaban con agua y así se recuperaba de nuevo la interacción entre vino y madera. Con todo ello se conseguía aportar al vino cualidades que optimizaban sus características.

    12. Los vinos del Palancia y el vermell

    Los vinos de la ribera del Palancia o de Murviedro no llegaron a tener el prestigio de los de la Cartuja de Portacoeli, ni del Carlon de Benicarló, aunque también fueron elogiados por algunos escritores a mediados del siglo XIX que los valoran como “enjutos y espirituosos”

    Consiguió especial reputación y fama el “vino vermell”, procedente de la cepa mourvedre, que todavía hoy se cultiva en el Rosellón (Perpiñán, Narbona, Carcasona) al sur de Francia, en Australia, en California y más cerca, en Cataluña donde se le denomina mataró, y en Alicante, donde se le llama vermeta, de la que se elaboraba desde el siglo XV el famoso vino dulce de 18 grados, fondillón. Los vinos de mourvedre (1238 – 1868) eran muy estimados para rancios, de postre, para aumentar el grado y el color de los más flojos e incluso para aguardiente. Como ya hemos señalado, la cepa mourvedre es la monestrell, que se adapta bien a los climas secos y templados, grano es de piel gruesa y da vinos alcohólicos y tánicos.

    13. La venta

    Desde el siglo II a. C. parte muy importante del vino producido en Viver, como el de todo el valle, era exportado a Roma en grandes cantidades. El vino era trasportado en ánforas de barro, fabricadas aquí y que no retornaban vacías, sino que una vez extraída la bebida las rompían arrojando los restos de las vasijas en una zona próxima a la ciudad. Fue tan grande e incesante la acumulación de tiestos que dieron origen al monte “Testaccio”. Se expedía desde el grao viejo de Sagunto, que por la proximidad del puerto fue el centro comercial por excelencia donde se recogía y después se embarcaba. El hallazgo del Hermes Báquico en mármol blanco, las ánforas vinarias y múltiples restos arqueológicos, confirman la importancia cultural, social y comercial del vino en el valle del Palancia y en Sagunto. Con la derrota de Roma por los bárbaros en el año 476 se clausura el tránsito de nuestro vino hacia Roma.

    En la época árabe, desde el siglo VIII al XV continúa en lenta recesión a causa de la ley coránica. Se consumía vino aunque con reservas. Uva fresca, pasas, vinagre y arrope eran los productos procedentes de la vid preferidos y muy utilizados por los árabes y que comercializaban con especial habilidad.

    Después de la expulsión empieza de nuevo la expansión de la vid en todo el valle del Palancia. La razón más importante de este crecimiento la encontramos en la reconquista cristiana. En todos los lugares donde se implantó el cristianismo, si el clima lo permitía, se producía vino en cantidad. La influencia del valor simbólico del vino en el cristianismo, convertido junto con el pan en la sangre y el cuerpo de Cristo, favoreció el consumo generalizado. Al aumentar el consumo, el cultivo de la vid deviene de nuevo rentable porque su cultivo era fácil y no necesitaba periodos de barbecho.

    Desde principios de la Edad Media el vino fue considerado como producto de primera necesidad dada la fuerte demanda para el consumo de la población. En consecuencia, las poblaciones optaron por el proteccionismo comercial y arbitraron normas que impedían tanto la entrada de vino foráneo como el desabastecimiento interno. Estas medidas dieron mayor relevancia a la autoridad municipal, por lo que también la venta se iniciaba por orden municipal.

    La pretensión histórica de los vitivinicultores de Viver era vender el vino, si era posible en el mismo momento de sacarlo del cubo de fermentación.

    Es a partir del XVI cuando todo el valle es plantado mayoritariamente de cepas y aumenta la viticultura, aunque con baja producción, puesto que sólo existe el estiércol animal y humano como abono.

    En 1793 José Cavanilles afirma: «En Viver, pueblo de 500 vecinos, es prodigioso el número de viñas. Si exceptuamos el campo de Monovar, no hay distrito en el reino que a proporción tenga más viñedos: cuanto alcanza la vista desde la cumbre de los cerros se ve lleno de cepas. Es gusto ver como verdean las lomas y las faldas de los cerros. Producen anualmente mas de 100000 cántaros de vino. Rinden bastante los viñedos.». No dice nada Cavanilles sobre la comercialización del vino, pero es evidente que existía un importante comercio dado que a los viverenses les era imposible consumir anualmente los 600 litros que estadísticamente tocaba a cada uno.

    Vender los productos agrícolas tampoco entonces era fácil y siempre encerraba bastante riesgo esperar que llegasen los comerciantes que exportaban desde Sagunto, porque éstos iban adquiriendo primero los vinos de los pueblos más cercanos al puerto y Viver era el más lejano.

    No obstante, al final los intermediarios murvedrinos, agentes de la compañía holandesa Herman Sollicofres o de la francesa J.B. Platet, llegaban dependiendo de las características comerciales del año a veces más pronto y otras más tarde. El vino que adquirían venía siendo trasportado desde el siglo XVII y el aguardiente desde 1757, fecha en la que se instala la primera fábrica exportadora, con mulos y carretas de bueyes hasta los almacenes del grao viejo. Allí se transvasaba a toneles de madera de unos 50 cántaros.

    No obstante, cuando al fin llegaban los comerciantes saguntinos los viverenses ya habían conseguido despachar parte importante de sus vinos a los pueblos de más arriba donde el clima impedía el cultivo de la vid. Barracas, El Toro, San Agustín, Villanueva de Viver, y los pueblos colindantes de Teruel, eran nuestros clientes necesitados y por tanto, seguros. Incluso recorriendo la Sierra de Gúdar-Javalambre los arrieros y carreteros de Viver llegaban a los pueblos del norte de Castellón como Vilafranca, Cintorres o Morella. La constante y urgente necesidad de vender el vino explica la dedicación de muchos viverenses al trato, al comercio y al transporte de mercancías. Este escenario se confirma en la trayectoria histórica de Viver como pueblo de muchos arrieros y carreros como indica, entre otros, Pascual Madoz en 1850: «Dedicándose gran porción de vecinos a la carretería de toros, con los que hacen transportes para Valencia, Aragón y Castilla, de granos, maderas, lanas, carbón, hierro, caldos y cuanto se ofrece, cuyo tráfico constituye el único comercio del país».

    Que el vino era en Viver, además de bebida sana y medicamento como decía Arnau de Vilanova, un producto que solucionaba problemas económicos a la población, se confirma en el siguiente texto de 1817 de un escribano de cámara de la Real Audiencia: «José Gallur, Andrés de Ara, Pascual Portu, terratenientes de Viver, sobre procedimientos de Pascual Andrés, alcalde de Viver, por la venta de una cuba de vino, para cubrir parte de los gastos que ocasionaba el seguimiento de un pleito con Jérica sobre uso de aguas».

    El vino que los vitivinicultores de Viver no conseguían vender directamente se trasformaba en alcohol en alguna de las cinco fábricas alcoholeras que llegaron existir en nuestro pueblo. Entre otros muchos testimonios de la existencia de estas fábricas aportamos el siguiente de 1827 de otro escribano de cámara de la Real Audiencia: «Joaquín Plasencia, vecino de Viver y curador de los menores José y María Plasencia apela contra Francisco Fornás Pérez en un pleito por posesión de la fábrica de aguardiente de los citados menores».

    11 elaboracion

    Escaldando uva para pasa tal como se hacía también en Viver. Xàbia. Foto Ismael Sanjuán 2014

    12 elaboracion

    Recuperando la elaboración de pasas al estilo antiguo en la Bodega Viña Viver Sanjuán. Foto Ismael Sanjuán 2014

    14. Del esplendor a la destrucción y el fin de la vitivinicultura en Viver

    Al próspero siglo XVIII para la vid, el vino e incluso para la uva de mesa, al ser introducida en ese tiempo la variedad planta nova, siguió en Viver una primera mitad del XIX caracterizada por una fuerte crisis. Las causas fundamentales fueron primero las epidemias de 1803 a 1805, y segundo, la invasión, saqueo, muertos, destrucción de pueblos, robo de ganados y devastación de las producciones agrarias que supuso la Guerra de la Independencia desde 1808 a 1814. En consecuencia, las cosechas de 1811 y 1812 fueron tan malas y escasas que 1812 fue conocido como “el año del hambre”. En relación con la población existente, la Guerra de la Independencia resultó la más letal de todas las guerras españolas contemporáneas. La mortalidad se disparó a consecuencia de las víctimas de la guerra, el hambre y las epidemias infecciosas.

    El transporte de mercancías se paralizó, pues los bueyes, mulos, caballos y otros animales de tiro fueron incautados por los militares. Sin medios de transporte la venta era imposible: ni vino ni aguardiente salían de Viver. Este colapso económico y comercial tardó medio siglo en superarse.

    Es a partir de 1850 cuando la viticultura de Viver y de todo el valle empieza a experimentar un resurgimiento sin precedentes a causa de la demanda de vinos de nuestra región por los consumidores franceses, cuyas viñas, al igual que las catalanas y riojanas, estaban siendo aniquiladas por el oidium (Uncinula necator) desde 1852. A esta plaga le seguirá el mildium de la vid (Plasmopara viticola), hongo originario de Norteamérica, que penetra en Francia en 1878, extendiéndose por toda Europa en pocos años. La segunda gran oportunidad para la vitivinicultura en Viver vendría más tarde, porque la filoxera, que había empezado a arrasar los viñedos desde 1868, no llega a Sagunto hasta 1912 y a Viver hasta 1915. Es durante estos casi sesenta años cuando la vitivinicultura en Viver alcanza su máxima cota de cultivo de la vid, de producción de vino y alcohol y de ventas. Al mismo tiempo, es el período en el que los viverenses plantan vides hasta en las faldas y laderas de los montes más escarpados. Viver es en esos años un mar de viñas. Prácticamente casi todas las familias tienen o se construyen un cubo o dos. También grupos de viverenses, como en Herragudo, edifican cubos colectivos. Se logran beneficios económicos nunca antes conseguidos. Es también el momento de mayor conocimiento y cultura social de los viverenses sobre el cultivo de la vid y la elaboración del vino.

    La creación en 1875 de la Sociedad Vitivinícola Saguntina, la Viti, cuyo principal objetivo era «difundir los últimos conocimientos y estudios sobre el cultivo de la vid y la elaboración de vinos facilitando, para este fin, un completo laboratorio, una biblioteca especializada y la publicación del periódico quincenal La Vitivinícola Saguntina» y la aclamación en enero del mismo año por primera vez de Alfonso XII como rey de España a su paso por Sagunto, contribuyeron poderosamente al relanzamiento social y económico de Sagunto y de toda la actividad agraria del valle del Palancia.

    Dos infraestructuras inauguradas en 1898 completaron el resurgimiento del comercio del vino: la primera, la entrada en funcionamiento de la línea férrea desde Sagunto a Segorbe, y la segunda, la sustitución del gas por el alumbrado público.

    Otro factor asociado a los anteriores fue la introducción del arado de origen belga Vernet, en Viver lo llamamos vertedera, para la preparación de campos en los que se plantaba la vid.

    La confluencia de todos los elementos enumerados propició que durante los últimos cincuenta años del siglo XIX y los diez primeros del XX, Viver experimentara la edad de oro de la vitivinicultura. Cosechas como la de 1877, en la que Viver produjo 25.000 Hl de vino, son buena muestra de la actividad vitivinícola de nuestros antepasados.

    En 1913, Carlos Sarthou Carreres incide de nuevo en tradicional vocación comercial de los viverenses cuando además de indicar la importante producción de vino matiza que: «el comercio es la exportación de productos agrícolas e importación para la vida de la población».

    En conclusión, durante casi 500 años el vino fue la producción agrícola más importante de Viver, cuyo consumo y comercialización permitió a nuestros antepasados pasar de una economía de trueque y subsistencia a una economía de mercado sin precedentes. Con la venta de vino, Viver empezó por primera vez y definitivamente a ser una sociedad en la que el dinero corría y era el producto fundamental y casi exclusivo de todas las transacciones.

    Este largo periodo de florecimiento agrícola, económico y social, acabó prácticamente del día a la noche en Viver con la llegada casi al mismo tiempo de la filoxera, que liquidó las viñas entre 1915 y 1917 y la cucaracha en 1918, la gran peste que acabó con gran parte de la población de nuestro territorio.

    Bibliografía

    Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
    Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
    Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
    Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
    Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
    Llueca Úbeda, E.: La vid y el vino de Morvedre. Edita: A.C. L’Arxiu Camp de Morvedre. Club Enòfils Sagunt.
    Mañas Borrás, L. La artesanía industrial en Valencia: La Fundición Primitiva Valenciana (1850 – 1890). © Copyright: Luís Mañas Borrás.
    Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
    Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
    Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
    Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
    Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
    Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

    Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino en Viver. Ismael Sanjuán Monzonís. 

  • 1. Introducció

    La verema és el procés de recol•lecció del raïm de la vinya per a elaborar les diferents varietats de vi i begudes semblants o derivades. Explicar, encara que siga en síntesi, com s’ha anat realitzant la verema a Viver és un tema especialment complex, i sobretot si es pretén comprendre des de la introducció de la vinya a Viver pels soldats de Marc Porci Cató en 193 a. C. fins a pràcticament els nostres dies. Respondre amb rigor a aquesta pregunta és una tasca àrdua, extensa i requereix un treball d’investigació històrica que supera de moment les nostres disponibilitats. En conseqüència, hem elaborat una aproximació a aquesta qüestió en què destaquem alguns dels elements més significatius o de més transcendència en la dilatada evolució històrica d’aquesta activitat agrícola.

    01 vendimia

    Bust de Dionis trobat a Sagunt ( S. I-II d.C.). Barba arrissada, amb 6 bucles cercant la simetria i bigoti caigut pels extrems. Sobre el cap una corona d'heura i fruits en corimbe. Era el déu romà de la vinya i el vi.

    2. Determinació de la data de verema

    Respondre teòricament a la pregunta quan s’ha de veremar? és fàcil: quan el raïm està madur. Però aquesta fàcil resposta comprèn tants matisos i tants factors que s’han de tenir en compte que en la pràctica la incertesa s’apodera de la situació i resulta molt difícil prendre la decisió. Acordar la data de començament de la verema sempre ha sigut, i avui continua sent-ho, una de les determinacions més complexes que ha de prendre el viticultor, ja que com deia l’abat Pluche en 1755 de la diligència de la verema depèn la qualitat del vi. Per a encertar en la solució d’aquest problema s’havien i s’han de tenir present els aspectes següents:

    1. Era necessari tenir tres paràmetres controlats. El primer, conèixer el percentatge de sucre en el raïm; el segon, determinar-ne l’acidesa, que és un element fonamental en la conservació del vi i, finalment, el color de la pell o pellofa, ja que en la pell es troben els pigments, les aromes i els tanins.

    2. Si la qualitat d’un vi es fonamenta en el nivell de maduració de la pell, d’altra banda també és important la funció de la pruïna. La pruïna és una capa cerosa que cobreix l’exterior de la pell i no sols protegeix el fruit, sinó que també s’hi depositen els rents, responsables de la transformació del most en vi.

    3. Hi ha un altre element que cal tenir en compte, el terrer. El terrer o terroir influeix decisivament en el caràcter del vi i precisament per això, raïm de la mateixa varietat cultivat i vinificat de la mateixa manera, dóna vins diferents depenent del terrer on s’ha cultivat. El terrer comprèn un ampli conjunt de factors no sempre fàcilment ponderables: a) el clima, b) la temperatura, c) la insolació, d) el vent, e) la pluviometria, f) la humitat, g) el tipus de terra o roca mare, h) la profunditat i composició del sòl, i) la varietat o aroma primària, que determina que les varietats primerenques estan madures fenològicament 100 dies després de la floració i les tardanes 115 dies després, j) l’altura, k) la sanitat del raïm, l) les tècniques de cultiu, i finalment m) la degustació del raïm. També la qualitat de les instal•lacions del celler, dels tonells de maduració i fins i tot la intervenció del viticultor i de l’elaborador, poden incloure’s en aquest concepte.

    És cert que després de tants anys del maneig de la vinya i d’elaborar vi, la cultura vitivinícola va arribar a ser important i patrimoni de la gran majoria dels agricultors viverencs. Però també és veritat que de la consideració dels tres punts anteriors podem concloure que per a valorar adequadament tots aquests paràmetres es requerien persones amb saviesa i experiència suficient perquè estigueren capacitades per a prendre decisions encertades.

    02 vendimia

    Museo Arqueológico de Sagunto. Ánforas vinarias utilizadas en la época romana para transportar a Roma vino elaborado en el valle del Palancia.

    3. Els veedors

    Si reflexionem sobre tot el que hem mencionat en el punt anterior i afegim que els impostos sobre la producció i venda de vi van contribuir substancialment a les arques dels poders públics, podrem entendre amb facilitat que històricament haja estat reglamentat el temps de verema. Sobre aquest tema d’impostos només mencionarem que l’any 1627 es va publicar a València la “Crida dels Capítols Conferents” que recollia els acords les Corts de Montsó de l’any anterior sobre impostos vitivinícoles, i allí apareix el nostre “Vibel” entre altres pobles que havia de contribuir amb dotze sous per cada bóta de seixanta cànters. Així doncs, era l’autoritat municipal la que dictava no sols el dia d’inici sinó també la data de recol•lectar cada varietat i de quines zones. A aquest efecte, l’ajuntament comptava amb una o més persones expertes que, analitzats els factors comentats anteriorment, proposaven l’inici de l’activitat a l’ajuntament i aquest establia quan, què i on es veremava, i ho comunicava al veïnat mitjançant bans. Aquests observadors, aquests experts assessors, es denominaven “veedors” i la seua existència està datada des de mitjan segle XVI. La intenció d’aquest procediment comprenia, entre altres, dos aspectes fonamentals. Un era evitar que es recol•lectara el raïm verd, del qual s’originarien amb tota seguretat vins de mala qualitat que desprestigiaren el bon nom dels vins del poble. L’altre, impedir que furtaren el raïm.

    Durant els primers temps, els veedors valoraven les circumstàncies atmosfèriques de l’any, el clima, l’exposició de la vinya, la varietat de ceps, el paladar dolç, espès i viscós del raïm, si el peduncle ja estava obscur i llenyós i havia perdut el color verd, si en arrancar un gra se soltava amb facilitat i quedava adherit al pedicel part del pinzell, si les llavors ja estaven dures i mostraven un color llenyós i havien perdut la blanor i el color verd, si el raïm blanc es tornava de color groc i la tinta violaci i fins i tot si era minvant o lluna vella perquè el vi isquera millor i durara més temps. L’experiència que els veedors anaven acumulant any rere any els permetia conèixer amb prou encert quin era el millor moment per a veremar.

    03 vendimia

    Restes de parets en Monte de La Peña Roya (Viver). En el període de 1850 a 1915 es va estendre la vinya fins i tot fins a les muntanyes més llunyanes del poble. Foto Ismael Sanjuán.

    4. Mesurament dels paràmetres del most i del vi

    A partir de mitjan segle XVIII es comença a disposar d’instrumental per a poder determinar la densitat del most i es descobreix que si aquest roman constant durant una desena de dies, ja no augmentarà i sí que disminuirà un altre element fonamental de la futura composició del vi: l’acidesa. Per a precisar els seus càlculs, tant els veedors com els vitivinicultors van començar a utilitzar instruments de mesurament des de 1768, quan Antoine Beaumé va construir l’areòmetre o mostímetre per a mesurar la riquesa de sucres d’un most i deduir l’alcohol probable del vi. També Karl Balling en 1843 va introduir l’escala o graus Brix, que avui és el mètode oficial de la Comunitat Europea. En 1800 Oechle va inventar el sistema de mesurament de la densitat del most i finalment, Gay-Lussac en 1810 va formular l’equació segons la qual el sucre (glucosa i fructosa) d’un most és igual a alcohol etílic més diòxid de carboni.

    Tots aquests instruments mencionats eren aparells d’una fiabilitat aproximada. L’exactitud en aquests mesuraments va arribar quan Jules Salleron en 1870 va inventar el primer alambí, l’acetímetre i, sobretot, el seu famós ebulliòmetre, utilitzat encara avui, ferramentes ja d’una gran precisió per a determinar els components del vi.

    5. La llibertat de verema

    Per molt entesos que foren els veedors, utilitzaren ja algun instrument de mesurament i encara que les seues decisions foren objectivament encertades, sovint els viticultors les assumien amb desgrat i adduint de vegades que se’ls perjudicava. Confirma aquest posicionament el següent text en 1567 de la Reial Audiència de València: “Els síndics de Xèrica, Viver, Caudiel i Benafer sol•liciten a la Reial Audiència que autoritze els seus habitants per a poder vendre lliurement les seues collites de vi als serrans i a qualsevol altra persona atès el volum de la seua collita”. El descontentament contra la tutela municipal va créixer, i al final les Corts van haver d’intervenir.

    La primera norma alliberadora d’aquesta obligació va ser un decret de les Corts del 8 de juny de 1813. Van seguir tres normatives més en 1831, 1834 i 1842 recordant la llibertat de verema. No obstant això, i potser per a controlar millor l’aspecte recaptatori dels impostos que gravaven la producció de vi, com el dret de portes i consums, els ajuntaments en general la van mantenir vigent la determinació del període de verema per part de l’administració.

    Només l’arribada de les societats i cooperatives van desvincular els viticultors del sotmetiment a l’obligació d’iniciar la verema en la data fixada per l’ajuntament. Però també és cert que aquestes entitats continuaven i continuen fins i tot en l’actualitat establint amb criteris semblants un servei de control de la maduració per a informar les organitzacions i els socis quan és el moment adequat per a començar la recol•lecció del raïm. En aquest sentit ens agradaria poder comprovar si la “Defensora de Viver”, primera societat agrícola del nostre poble de què en tenim constància, en una data doblement simbòlica 1915, per ser l’any de l’arribada de la fil•loxera a Viver i per complir-se ara cent anys, va prendre alguna mesura en aquesta línia. No ho podem comprovar i només ens cal lamentar-nos i denunciar una vegada més el saqueig i incendi realitzat per unes trenta persones d’una altra localitat el 28 de juliol de 1936 de pràcticament tot el nostre patrimoni arquitectònic i arxivístic: l’església parroquial, les ermites, la caserna de la Guàrdia Civil, els arxius de l’ajuntament, del jutjat municipal, del jutjat d’instrucció, de la notaria, del registre de la propietat, de la casa abadia i de totes les entitats socials. Atès el volum de destrosses realitzades per aquest grup de facinerosos i iconoclastes i el temps necessari per a executar-les, de ben segur que comptava amb el consentiment tàcit o exprés de l’ajuntament de Viver, presidit per Félix Parreño Martínez, que era l’alcalde ja des del 17 de març de 1936 i va continuar fins al 14 de desembre del mateix any.

    04 vendiamia

    El Covacho (Viver). En escarpades vessants els viverenses construïen parets per a poder acumular suficient terra que permetera plantar, almenys, un cep.

    6. Varietats de vinyes que es cultivaven a Viver

    Pel que fa a les varietats de ceps cultivades a la vall del Palància i també a Viver explique més extensament les varietats menys conegudes o que ja no existeixen i només mencione el nom de les que actualment encara es planten.

    Entre totes destacava per extensió de cultiu la morvedre o monestrell, que produïa un vi especialment apreciat, sobretot per a envelliment.

    També s’emprava la pampolada, pampolera o pampol rodat. Era, segons Buenaventura Aragó, un raïm un poc rogenc, amb grans de mida més aïna grossos. La polpa i el suc eren dolços i la pell prima, per la qual cosa l’atacava fàcilment la podridura. Els xanglots eren bastant grans. Era una planta de gran desenvolupament que feia un cep molt crescut i gros. Feia molta branca. Demanava sovint cultiu amb terra molt tova, preferint llocs alts però resguardats del sol. D’aquesta, en 1765, diu l’agrarista José Antonio Valcárcel que produïa un vi “exquisit i que mesclat amb una cinquena part de negreta resulta especialíssim en força i color”.

    La negreta, segons el Diccionario de Collantes y Alfaro, era un raïm negre, de polpa i pell forta i de suc dolç, El xanglot era regular, amb el gra un poc més redó que la pampolera i durava i aguantava en extrem. El seu cep era d’un bell verd, solia fer-se gran i requeria terra substanciosa. Aquest raïm era bo per a menjar. Aquesta varietat produïa un vi molt fort i esperitós i pel seu vigor era excel•lent per a donar força i color al vi procedent d’un altre raïm.

    Encara que en molta menor extensió es cultivava la garnatxa.

    Algunes persones majors de Viver m’han indicat que es cultivava també un raïm anomenat morenillo. El seu raïm era roig, de xanglot llarg i estret, amb el peduncle llarg i tendre. El gra era una mica llarg, amb la pell prima i polpa dolça, que cruix quan es trenca. Els entrenucs mesuraven poc més de tres dits i la fulla era de color verd fosc. Madurava prompte i el seu vi solia ser dels millors en força i suavitat.

    Una altra varietat de la qual encara queden alguns exemplars a Viver és la rojal. És un raïm roig, de xanglot apinyat i curt, amb pell de gra tendre i suc dolç. És un cep que requereix deixar-lo alt i en parra. Sovint l’hem vist per Viver a les portes de les cases i fins i tot amb un tronc que ascendeix fins a l’altura de tres pisos per a estendre’s àmpliament pel terrat. Tira les sarments llargues i la fulla és ampla i tira a roja. És un raïm bo per a menjar i aguanta molt bé penjat en graners secs i airejats fins a la primavera.

    Buenaventura Aragó afirma que a Xèrica i pobles immediats com ara Viver es cultivava un raïm blanc anomenat jataví, el xanglot del qual és de sis o vuit lliures, clar, de gra llarg amb la polpa tendra i la pell prima. La seua fusta és basta i rogenca, amb la fulla gran, d’un verd bell. És millor per a parra que per a cep, i el seu raïm que no serveix per a fer vi es guarda per a l’hivern.

    Des de la seua aparició en el segle XVIII a la zona del Llevant es cultivaven a Viver algunes vinyes de planta nova, que tenia una doble aplicació, bé per a taula o també per a vi però sempre mesclada amb un altre raïm.

    I finalment, la varietat moscatell, que s’utilitzava per a consum en fresc en taula i per a l’elaboració de panses.

    7. Les quadrilles de veremadors

    Resolt el calendari de verema per varietats i zones, la conseqüència lògica és que no tots podien veremar els mateixos dies. Precisament per això, les famílies de classe mitjana o baixa que per les característiques dels seus cultius no podien veremar, ajudaven les que sí que estaven autoritzades considerant que arribat el moment tornarien el treball prestat. Així doncs, es constituïen quadrilles de familiars, on tots eren útils: homes, dones i xiquets. També de vegades participaven els amics en la quadrilla familiar. Amb aquestes ajudes de suport familiar i amistat aconseguien acatar l’ordre municipal de verema i al final complir el programa previst per a tots. Aquesta era la tàctica habitual. No obstant això, és cert que a Viver també hi havia propietaris importants amb nombrosos camps de vinya i que encara que solien ser famílies nombroses, elles soles no eren suficients per a realitzar el treball en el temps adequat. Aquests terratinents es veien en l’obligació de demanar mà d’obra. En aquests casos el mateix propietari o el seu encarregat, el salari del qual era poc més de viure i menjar ell i la seua família en la propietat, buscaven i dirigien la quadrilla. Però ni en aquest supòsit es donava el cas de quadrilles de veremadors a jornal, ja que habitualment aconseguien conformar una quadrilla suficient composta de veïns que els devien favors econòmics o préstecs.

    8. Preceptes pràctics de recol•lecció

    Una vegada concretada la quadrilla de veremadors i abans d’anar al tall, convenia recordar-los els preceptes pràctics de recol•lecció. Com a mostra resumim els proposats en 1901 per Diego Pequeño:

    1. Veremar en temps sec i temperat.

    2. Arreplegar primer les varietats primerenques, després el raïm madur de les varietats tardanes i deixar el verd per a una segona o tercera volta.

    3. Eliminar el raïm danyat o verd.

    4. Tallar amb tisores per a evitar el desgranament que produeix l’ocupació de la navalla o el podoncillo.

    5. Que un capatàs intel•ligent ordene el treball dels veremadors.

    6. Començada la verema, acabar-la com més prompte millor.

    7. Llavar els xanglots coberts amb sofre, caldo bordelès o amb fang.

    8. S’ha de tenir en compte que només les veremes efectuades en bones condicions poden produir selectes vins.

    Aquests preceptes se seguien per a produir vi de consum, però no amb tant de rigor si se sabia que el vi es destinava a la producció d’alcohol.

    9. Tallar el raïm

    Estrictament parlant, tallar el raïm dels ceps és la faena que anomenem verema. Des dels temps més remots la verema era una festa de les gents del camp, atesa la satisfacció que proporciona la recol•lecció d’un fruit tan deliciós a la taula i tan agradable convertit en vi. Celebrada la festa i amb tots els preceptes aclarits, a l’alba partia la quadrilla cap a la vinya prompte, ja que en aquestes dates les hores de sol són cada vegada menys i entre anar i tornar a peu o a pas de cavalleria es reduïa l’activitat de la jornada. No obstant això, la verema s’iniciava no només sense pluja sinó una vegada que el sol ja havia evaporat la rosada per a no rebaixar el grau. Tenint en compte les característiques vegetatives de les varietats cultivades i en especial de la majoritària en el terme: el monestrell, de lenta i tardana maduració, estem ja a mitjan octubre o principis de novembre i així i tot era molt poc probable que haguera arribat a una maduresa exagerada. Era freqüent arreplegar alguns dels millors xanglots per a penjar-los en el graner i tenir postres per als tres o quatre de la quadrilla, lloc que el fred hivernal mantenia l’estat sanitari del raïm. Els propietaris, o els capatassos de la quadrilla, organitzaven i dirigien l’activitat. Havia d’existir una relació ajustada entre el nombre de veremadors i el de xafadors en el cup, de manera que arribada la nit, no quedara per masegar ni més menys que el raïm indispensable perquè l’endemà es poguera continuar trepitjant-lo fins que arribara des de la vinya la primera rècula de transportadors. Com hem indicat, habitualment es realitzava una primera passada tallant els xanglots madurs i deixant els més verds per a una segona o tercera volta.

    En principi, per cada tira de ceps, que segons diu Cavanilles distaven entre si set pams, es col•locaven dues persones, portant poals o cistelles, que una vegada plens, entregaven als ajudants per a buidar-los en els banastells. Cada quatre o cinc veremadors eren assistits per un ajudant o en tot cas, els suficients perquè no es paralitzara la quadrilla. Els banastells utilitzats en altres zones eren de fusta o canya i amb forma de cistella o cabàs gran. Els banastells o portadores que s’usaven a Viver tenien com a objectiu ser portats a lloms de cavalleria sovint per sendes i vessants d’important desnivell, per la qual cosa havien d’aguantar bé i sense deformar-se, plens de raïm, la subjecció als carrejadors i el vaivé de la marxa de la cavalcadura.

    10. Cistelles i banastells de vimen

    La matèria primera per a la fabricació d’aquests artefactes procedia de la vimenera (salix). Es plantava de novembre a febrer i es recol•lectava en els mateixos mesos de l’any següent. El seu cultiu era molt fàcil. Es reproduïa per estaqueta, clavant un tros de vimen en la terra, deixant almenys una distància de mig metre entre planta i planta. Les vimeneres abundaven molt pel terme de Viver i com que requeria regs freqüents per al seu creixement, es plantaven en el marge o en algun punt ample d’alguna séquia, barranc o en el riu Palància. Si es plantava en el camp, la vimenera s’havia de regar molt sovint i necessitava fem o adobs. Es tallaven els vímens en la lluna minvant de gener o febrer, ja que en aqueixes dates el fred i les poques hores de llum contrauen la saba de l’arbre. En conseqüència l’assecat era més ràpid i amb menys probabilitat que s’arrugara.

    05 vendimia

    Banastell de verema de vimen trobat pel Grup de Patrimoni en l'espai vitivinícola, darrere de l'Ermita de Santa Bárbara. Centre d’interpretació de la vinya i el vi de Viver. Foto Ismael Sanjuán.

    06 vendimia

    L'entreteixit del banastell es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, en aquest cas són de fusta, que s'alçaven com columnes i sobre les quals es teixia l'entramat amb vímens. Observem també el fort cordó o tancament que coronava les parets i les anses per al transport o lligat sobre les amugues.

    07 vendimia

    La capacitat dels banastells oscil•lava entre 75 i 100 quilos. Eren imprescindibles per al transport el raïm per camins de ferradura. Foto Ismael Sanjuán.

    La preparació dels vímens requereix una atenció especial. Els més grossos es destinaven per als banastells i els restants per a les cistelles. El vimen és un tipus de fusta dura i resistent i al mateix temps molt flexible. Sense pelar es deixaven assecar. Una vegada secs se seleccionaven per grandària i grossor i agrupant-los en manolls s’emmagatzemaven en espais protegits del sol directe i amb temperatura i humitat constant. Un soterrani no molt humit era un bon lloc. Per a poder ser treballat el vimen ha d’humitejar-se convenientment fins que es faça flexible i no puga trencar-se. Per aqueixa raó quan anaven a ser utilitzats es posaven prèviament a remull uns deu minuts perquè recuperaren la flexibilitat adequada sense decolorar-se.

    La construcció del banastell començava entreteixint el fons en forma d’el•lipse, l’eix major del qual era el doble que el menor. Aquest entreteixit es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, que eixien cap amunt constituint les columnes per a alçar les parets, les quals ascendien obrint-se respecte a la base i sobre les quals es teixia l’entramat amb vímens més prims. Aconseguida l’altura desitjada, un fort cordó o tancament coronava les parets, constituint la boca del banastell una altra el•lipse de doble amplària que la bàsica. A ambdós extrems de l’eix major de l’el•lipse de la boca i situades per davall del cordó d’acabament es col•locaven sengles anses. Aquestes anses es feien de fusta de lledoner o cirerer. Tenien forma de ganxo, de V invertida, sent el costat que s’incrustava en l’entrellaçat del banastell el triple de llarg que el costat que quedava lliure per al transport o lligat sobre els carrejadors.

    Les cistelles de verema de vegades eren ordinàries i els més diligents també la feien en forma d’un con truncat, llarga i xata per a evitar prémer el raïm. El dia abans de començar la verema els banastells i les cistelles de vimen s’introduïen a remull en l’aigua de la séquia o del riu per a enfortir-los, ja que usar-los si estaven secs, els feia fràgils.

    11. Transport del raïm al trull

    Quan ja els banastells estaven plens es carregaven, depenent del camí, en carros o a llom de cavalleries, aparellades amb albarda i carrejadors, a les que el banastell se subjectava fortament amb una bona corda de cànem o d’espart. De vegades diverses cavalleries anaven unides en rècula transportant els banastells amb la finalitat que romangueren veremant el màxim de membres de la quadrilla. Tot just arribar al trull es descarregaven els banastells i carregats amb altres buits la rècula tornava a la vinya. Acabat el transport es llavaven els poals i banastells per a evitar que el suc adherit iniciara fermentacions indesitjables i servira d’atractiu per a mosques i mosquits. Aquesta operació es repetia diàriament al final de la jornada una vegada buidats els banastells i també, si era possible amb més cura, en concloure la verema, i es guardaven en espais secs perquè no apareguera cap olor de floridura que poguera perjudicar la collita de la següent campanya.

    08 vendimia

    El meu avi Manuel Monzonís Pérez a cavall i amb dos banastells de camí a veremar. Encara que la foto mostra un camí acceptable, després s'estretia i pujava en pendent fins a arribar a la vinya.

    09 vendimia

    El meu avi Manuel Monzonís Pérez amb cistella de vímet i podón en la mà veremant. Donada les poques fulles que li queden al cep estem ja ben entrat Octubre.

    Bibliografía

    Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
    Aragó, B. (1871): Tratado completo sobre el cultivo de la vid y elaboración de vinos de todas clases. Librería Central de D. Mariano Escribano. Madrid
    Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
    Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
    Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
    Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
    Esteban Collantes, A y Alfaro, A. (1853): Diccionario de agricultura práctica y economía rural. Imprenta a cargo de D. Antonio Pérez Dubrull. Madrid
    Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
    Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
    Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
    Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
    Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
    Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

    Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís.

  • 1. Introducción

    La vendimia es el proceso de recolección de las uvas de la vid para elaborar las diferentes variedades de vino y bebidas similares o derivadas. Explicar aunque sea en síntesis cómo se ha ido realizando la vendimia en Viver es un tema especialmente complejo, y sobre todo si se pretende abarcar desde la introducción de la vid en Viver por los soldados de Marco Porcio Catón en 193 a. C. hasta prácticamente nuestros días. Responder con rigor a esta pregunta es tarea ardua, extensa y que requiere un trabajo de investigación histórica que supera por el momento nuestras disponibilidades. En consecuencia, hemos elaborado una aproximación al tema destacando algunos de los elementos más significativos o de mayor trascendencia en la dilatada evolución histórica de esta actividad agrícola.

    01 vendimia

    Busto de Dionisos encontrado en Sagunto (S. I-II d.C.). Barba rizada, con 6 bucles buscando la simetría y bigote caído por los extremos. Sobre la cabeza una corona de hiedra y frutos en corimbo. Era el dios romano de la vid y el vino.

    2. Determinación de la fecha de vendimia

    Responder teóricamente a la pregunta ¿cuándo se debe vendimiar? es fácil: cuando la uva está madura. Pero esta fácil respuesta abarca tantos matices y tantos factores a tener en cuenta que en la práctica la incertidumbre se adueña de la situación y resulta muy difícil tomar la decisión. Acordar la fecha de comienzo de la vendimia siempre ha sido, y hoy continua siendo, una de las determinaciones más complejas que debe tomar el viticultor, puesto que como decía el abad Pluche en 1755 de la diligencia de la vendimia depende la calidad del vino. Para acertar en la solución de este problema había y hay que tener presente los siguientes aspectos:

    1. Era necesario tener tres parámetros controlados. El primero, conocer el porcentaje de azúcar en la uva; el segundo determinar la acidez, que es un elemento fundamental en la conservación del vino y, finalmente, el color de la piel u hollejo, puesto que en el hollejo se encuentran los pigmentos, los aromas y los taninos.

    2. Si la calidad de un vino se fundamenta en el nivel de maduración del hollejo, por otra parte también es importante la función de la pruina. La pruina es una capa cerosa que cubre el exterior del hollejo y no solo protege el fruto, sino que también en ella se depositan las levaduras, responsables de la trasformación del mosto en vino.

    3. Existe otro elemento a tener en cuenta: el terruño. El terruño o terroir influye decisivamente en el carácter del vino y precisamente por eso uvas de la misma variedad cultivadas y vinificadas del mismo modo sin embargo dan vinos diferentes dependiendo del terruño donde fueron cultivadas. El terruño abarca un amplio conjunto de factores no siempre fácilmente ponderables: a) el clima, b) la temperatura, c) la insolación, d) el viento, e) la pluviometría, f) la humedad, g) el tipo de tierra o roca madre, h) la profundidad y composición del suelo, i) la variedad o vidueño, que determina que las variedades tempranas están maduras fenológicamente 100 días después de la floración y las tardías a los 115 días, j) la altura, k) la sanidad de la uva, l) las técnicas de cultivo, y finalmente m) la degustación de las uvas. También la calidad de las instalaciones de la bodega, de los toneles de maduración e incluso la intervención del viticultor y del elaborador, pueden incluirse en este concepto.

    Es cierto que después de tantos años del manejo de la viña y de elaborar vino la cultura vitivinícola llegó a ser importante y patrimonio de la gran mayoría de los agricultores viverenses. Pero también es verdad que de la consideración de los tres puntos anteriores podemos concluir que para valorar adecuadamente todos estos parámetros se requería de personas cuya sabiduría y experiencia los capacitara para tomar decisiones acertadas.

    02 vendimia

    Museu Arqueològic de Sagunt. Àmfores vinàries utilitzades en l'època romana per a transportar a Roma vi elaborat en la vall del Palància.

    3. Los veedores

    Si reflexionamos sobre todo lo que hemos mencionado en el punto anterior y añadimos que los impuestos sobre la producción y venta de vino contribuyeron sustancialmente a las arcas de los poderes públicos, podremos entender con facilidad que históricamente haya estado reglamentado el tiempo de vendimia. Sobre este tema de impuestos sólo mencionaremos que el año 1627 se publicó en Valencia la “Crida dels Capítols Conferents” que recogía lo acordado por las Cortes de Monzón del año anterior sobre impuestos vitivinícolas y allí aparece nuestro “Vibel” entre otros pueblos que debía contribuir con 12 sueldos por cada bota de sesenta cántaros. Así pues, era la autoridad municipal la que dictaba no solo el día de inicio sino también la fecha de recolectar cada variedad y de qué zonas. A tal efecto, el ayuntamiento contaba con una o varias personas expertas que, analizados los factores comentados anteriormente, proponían el inicio de la actividad al ayuntamiento y este establecía cuándo, qué y dónde se vendimiaba, comunicándolo al vecindario mediante bandos. Estos observadores, estos expertos asesores, se denominaban “veedores” y su existencia está datada desde mediados del siglo XVI. La intención de este procedimiento abarcaba, entre otros, dos aspectos fundamentales. Uno era evitar que se recolectara la uva verde, de la que se originarían con toda seguridad vinos de mala calidad, desprestigiando así el buen nombre de los vinos del pueblo. El otro, impedir el hurto de uva.

    En los primeros tiempos, los veedores valoraban las circunstancias atmosféricas del año, el clima, la exposición del viñedo, la variedad de cepas, el paladar dulce, espeso y viscoso de la uva, si el pedúnculo ya estaba obscuro y leñoso y había perdido el color verde, si al arrancar un grano se soltaba con facilidad y quedaba adherido al pedicelo parte del pincel, si las pepitas ya estaban duras y mostraban un color leñoso, habiendo perdido la blandura y el color verde, si la uva blanca tomaba color amarillo y la tinta violáceo e incluso si era menguante o luna vieja para que el vino saliese mejor y durara más tiempo. La experiencia que los veedores iban acumulando año tras año les permitía conocer con bastante acierto cuál era el mejor momento para vendimiar.

    03 vendimia

    Restos de paredes en el Monte de La Peña Roya (Viver). En el periodo de 1850 a 1915 se extendió la viña incluso hasta los montes más lejanos del pueblo. Foto Ismael Sanjuán.

    4. Medición de los parámetros del mosto y del vino

    A partir de mediados del siglo XVIII se empieza a disponer de instrumental para poder determinar la densidad del mosto y se descubre que si éste permanece constante durante una decena de días ya no aumentaría y sí disminuiría otro elemento fundamental de la futura composición del vino: la acidez. Para precisar sus cálculos tanto los veedores como los vitivinicultores empezaron a utilizar instrumentos de medición desde 1768, cuando Antoine Beaumé construyó el areómetro o mostímetro para medir la riqueza de azúcares de un mosto y deducir el alcohol probable del vino. También Karl Balling en 1843 introdujo la escala o grados Brix, que hoy es el método oficial de la Comunidad Europea. En 1800 Oechle invento el sistema de medida de la densidad del mosto y finalmente, Gay-Lussac en 1810 formuló la ecuación según la cual el azúcar (glucosa y fructosa) de un mosto es igual a alcohol etílico más dióxido de carbono.

    Todos estos instrumentos mencionados eran aparatos de una fiabilidad aproximada. La exactitud en estas mediciones llegó cuando Jules Salleron en 1870 inventó el primer alambique, el acetímetro y, sobre todo, su famoso ebullómetro, utilizado todavía hoy, herramientas ya de una gran precisión para determinar los componentes del vino.

    5. La libertad de vendimia

    Por muy entendidos que fueran los veedores, utilizaran ya algún instrumento de medición y aunque sus decisiones fueran objetivamente acertadas, frecuentemente los viticultores las asumían con desagrado y aduciendo en ocasiones que se les perjudicaba. Confirma este posicionamiento el siguiente texto en 1567 de la Real Audiencia de Valencia:“Los síndicos de Jérica, Viver, Caudiel y Benafer solicitan a la Real Audiencia que autorice a sus habitantes para poder vender libremente sus cosechas de vino a los serranos y a cualquier otra persona dado el volumen de su cosecha”. El descontento contra la tutela municipal creció, y al final las Cortes tuvieron que tomar cartas en el asunto.

    La primera norma liberadora de esta obligación fue un decreto de las Cortes del 8 de junio de 1813. Siguieron tres normativas más en 1831, 1834 y 1842 recordando la libertad de vendimia. No obstante, y quizá para controlar mejor el aspecto recaudatorio de los impuestos que gravaban la producción de vino, como el derecho de puertas y consumos, los ayuntamientos en general mantuvieron vigente la determinación del periodo de vendimia por parte de la administración.

    Solo la llegada de las sociedades y cooperativas desvincularon a los viticultores del sometimiento a la obligación de iniciar la vendimia en la fecha fijada por el ayuntamiento. Pero también es cierto que estas entidades continuaban y continúan incluso en la actualidad estableciendo con criterios similares un servicio de control de la maduración para informar a las organizaciones y a los socios cuándo es el momento adecuado para empezar la recolección de la uva. En este sentido nos gustaría poder comprobar si la “Defensora de Viver”, primera sociedad agrícola de nuestro pueblo de la que conocemos su existencia en una fecha doblemente simbólica 1915, por ser el año de la llegada de la filoxera a Viver y por cumplirse ahora cien años, tomó alguna medida en esta línea. No lo podemos comprobar y solo nos cabe lamentarnos y denunciar una vez más el saqueo e incendio realizado por unas treinta personas de otra localidad el 28 de julio de 1936 de prácticamente todo nuestro patrimonio arquitectónico y archivístico: la iglesia parroquial, las ermitas, el cuartel de la Guardia Civil, los archivos del ayuntamiento, del juzgado municipal, del juzgado de instrucción, de la notaría, del registro de la propiedad, de la casa abadía y de todas las entidades sociales. Dado el volumen de destrozos realizados por este grupo de forajidos e iconoclastas y el tiempo necesario para ejecutarlos, es seguro que contaba con el consentimiento tácito o expreso del ayuntamiento de Viver, presidido por Félix Parreño Martínez, que era el alcalde ya desde el 17 de marzo de 1936 y continuó hasta el 14 de diciembre del mismo año.

    04 vendiamia

    El Covacho (Viver). En escarpadas laderas los viverenses construían paredes para poder acumular suficiente tierra que permitiera plantar, al menos, una cepa.

    6. Variedades de vides que se cultivaban en Viver

    En lo que respecta a las variedades de cepas cultivadas en el valle del Palancia y también en Viver explico más extensamente las variedades menos conocidas o que ya no existen y solo menciono el nombre de las que actualmente aún se plantan.

    Entre todas destacaba por extensión de cultivo la murviedro o monastrel, cuyo vino era especialmente apreciado, sobre todo para envejecimiento.

    También se empleaba la pampolat, pampolera o pampol rodat. Era, según Buenaventura Aragó, una uva un poco rojiza, con granos de tamaño más bien gruesos. Su pulpa y su jugo era dulce con hollejo delgado, por lo que le atacaba fácilmente la podredumbre. Sus racimos eran bastante grandes. Era una planta de gran desarrollo haciéndose un cepa muy crecida y gruesa. Echaba mucha rama. Pedía frecuentemente cultivo con tierra muy mullida, prefiriendo sitios altos pero resguardados del sol. De ella, en 1765, dice el agrarista José Antonio Valcárcel que producía un vino “exquisito y que mezclado con una quinta parte de Negrilla resulta especialísimo en fuerza y color”.

    La negrilla, según el Diccionario de Collantes y Alfaro, era una uva negra, de pulpa y hollejo fuertes y de jugo dulce, Su racimo era regular, con el grano algo más redondo que la pampolera y duraba y aguantaba en extremo. Su cepa era de un bello verde, solía hacerse grande y requería tierra sustanciosa. Esta uva era buena para comer. Sola producía un vino muy fuerte y espiritoso y por su vigor era excelente para dar fuerza y color al vino de otras uvas.

    Aunque en mucha menor extensión se cultivaba la garnacha.

    Varias personas mayores de Viver me han indicado que se cultivaba también una uva llamada morenillo. Su uva era bermeja, de racimo largo y apretado, con el pedúnculo largo y tierno. El grano era algo largo, con hollejo delgado y pulpa dulce, que cruje cuando se le rompe. Los entrenudos medían poco más de tres dedos y su hoja era de verde obscuro. Maduraba pronto y su vino solía ser de los mejores en fuerza y suavidad.

    Otra variedad de la que todavía quedan algunos ejemplares en Viver es la royal. Es una uva bermeja, de racimo apiñado y corto, con hollejo de grano tierno y jugo dulce. Es una cepa que requiere dejarse alta y en parra. Frecuentemente la hemos visto por Viver en las puertas de las casas e incluso ascendiendo su tronco hasta la altura de tres pisos para extenderse ampliamente por la terraza. Echa los sarmientos largos y su hoja es ancha y tira a colorada. Es una uva buena para comer y aguanta muy bien colgada en graneros secos y aireados hasta la primavera.

    Buenaventura Aragó afirma que en Jérica y pueblos inmediatos como Viver se cultivaba una uva blanca llamada jataví, cuyo racimo es de seis u ocho libras, claro, de grano largo con la pulpa tierna y su hollejo delgado. Su madera es bronca y rojiza, con la hoja grande, de un hermoso verde. Es mejor para parra que para cepa, y su uva que no sirve para hacer vino se guarda para el invierno.

    Desde su aparición en el siglo XVIII en la zona del Levante se cultivaban en Viver algunas viñas de planta nova, que tenía una doble aplicación, bien para mesa o también para vino pero siempre mezclada con otras uvas.

    Y finalmente la moscatel, que se utilizaba para consumo en fresco en mesa y para la elaboración de pasas.

    7. Las cuadrillas de vendimiadores

    Resuelto el calendario de vendimia por variedades y zonas, la consecuencia lógica es que no todos podían vendimiar los mismos días. Precisamente por ello las familias de clase media o baja que por las características de sus cultivos no podían vendimiar, ayudaban a las que sí estaban autorizadas a cuenta de que llegado el momento devolverían el trabajo prestado. Así pues, se constituían cuadrillas de familiares, donde todos eran útiles: hombres, mujeres y niños. También en ocasiones participaban los amigos en la cuadrilla familiar. Con estas ayudas de apoyo familiar y amistad conseguían acatar la orden municipal de vendimia y al final cumplir el programa previsto para todos. Esta era la táctica habitual. No obstante, es cierto que en Viver también había propietarios importantes con numerosos campos de viña y que aunque solían ser familias numerosas, ellas solas no eran suficientes para realizar el trabajo en el tiempo adecuado. Estos terratenientes se veían en la obligación de demandar mano de obra. En estos casos el mismo propietario o su encargado, cuyo salario era poco más de vivir y comer él y su familia en la propiedad, buscaban y dirigían la cuadrilla. Pero ni en este supuesto se daba el caso de cuadrillas de vendimiadores a jornal, ya que habitualmente conseguían conformar una cuadrilla suficiente compuesta de vecinos que les adeudaban favores económicos o préstamos.

    8. Preceptos prácticos de recolección

    Una vez concretada la cuadrilla de vendimiadores y antes de ponerlos al tajo convenía recordarlos los preceptos prácticos de recolección. Como muestra resumimos los propuestos en 1901 por Diego Pequeño:

    1. Vendimiar en tiempo seco y templado.

    2. Recoger primero las variedades tempranas, después la uva madura de las variedades tardías y dejar la verde para una segunda o tercera vuelta.

    3. Eliminar uvas dañadas o verdes.

    4. Cortar con tijeras para evitar el desgrane que produce el empleo de la navaja o el podoncillo.

    5. Que un capataz inteligente ordene el trabajo de los vendimiadores.

    6. Comenzada la vendimia, acabarla cuanto antes.

    7. Lavar los racimos cubiertos con azufre, caldo bordelés o con barro.

    8. Téngase en cuenta que solo las vendimias efectuadas en buenas condiciones pueden producir selectos vinos.

    Estos preceptos se seguían para producir vino de consumo, pero no con tanto rigor si se sabía que ese vino sería destinado a la producción de alcohol.

    9. Cortar la uva

    Estrictamente hablando, cortar la uva de las cepas es la faena que llamamos vendimia. Desde los tiempos más remotos la vendimia era una fiesta de las gentes del campo, dada la satisfacción que proporciona la recolección de un fruto tan delicioso en mesa y tan agradable convertido en vino. Celebrada la fiesta y con todos los preceptos aclarados, al amanecer partía la cuadrilla hacia la viña más bien pronto, puesto que en estas fechas las horas de sol son cada vez menos y entre ir y volver a pié o a paso de caballería se reducía la actividad de la jornada. No obstante, la vendimia se iniciaba no solo sin lluvia sino una vez que el sol ya había evaporado el rocío para no rebajar el grado. Teniendo en cuenta las características vegetativas de las variedades cultivadas y en especial de la mayoritaria en el término: la monastrell, de lenta y tardía maduración, estamos ya a mediados de octubre o principios de noviembre y aun así era muy poco probable que hubiese llegado a una madurez exagerada. Era frecuente recoger algunos de los mejores racimos para colgarlos en el granero y tener postre para los tres o cuatro de la cuadrilla, puesto que el frío invernal mantenía el estado sanitario de la uva. Los propietarios, o en su caso capataces de la cuadrilla, organizaban y dirigían la actividad. Debía existir una relación ajustada entre el número de vendimiadores y el de pisadores en el cubo, de forma que llegada la noche, no quedase por estrujar nada más que la uva indispensable para que al día siguiente se pudiese continuar el pisado hasta que llegase desde la viña la primera reata de transportadores. Como hemos indicado, habitualmente se realizaba una primera pasada cortando los racimos maduros y dejando los más verdes para una segunda o tercera vuelta.

    En principio, por cada tira de cepas, que según dice Cavanilles distaban entre sí siete palmos, se colocaban dos personas, portando baldes o cestas, que una vez llenas, entregaban a los ayudantes para vaciarlas en los banastos. Cada cuatro o cinco vendimiadores eran asistidos por un ayudante o en cualquier caso, los suficientes para que no se paralizara la cuadrilla. Los banastos utilizados en otras zonas eran de madera o caña y con forma de cesta o capazo grande. Los banastos o portaderas que se usaban en Viver tenían como objetivo ser llevados a lomos de caballería frecuentemente por sendas y laderas de importante desnivel, por lo que debían aguantar bien y sin deformarse, llenos de uva, la sujeción a las amugas y el vaivén de la marcha de la cabalgadura.

    10. Cestas y banastos de mimbre

    La materia prima para la fabricación de estos artilugios procedía de la mimbrera (salix). Se plantaba de noviembre a febrero y se recolectaba en los mismos meses del año siguiente. Su cultivo era muy fácil. Se reproducía por estaquilla, clavando un trozo de mimbre en la tierra, dejando al menos una distancia de medio metro entre planta y planta. Las mimbreras abundaban mucho por el término de Viver y dado que requería riegos frecuentes para su crecimiento, se plantaban en el margen o en algún punto ancho de alguna acequia, barranco o en el río Palancia. Si se plantaba en el campo la mimbrera debía ser regada con frecuencia y necesitaba estiércol o abono. Se cortaban los mimbres en la luna menguante de enero o febrero, puesto que en esas fechas el frío y las pocas horas de luz contraen la sabia del árbol. En consecuencia el secado era más rápido y con menos probabilidad de que se arrugase.

    05 vendimia

    Banasto de vendimia de mimbre encontrado por el Grupo de Patrimonio en el espacio vitivinícola, detrás de la Ermita de Santa Bárbara. Centro de interpretación de la vid y el vino de Viver. Foto Ismael Sanjuán.

    06 vendimia

    El entretejido del banasto se realizaba sobre las varas madre, más gruesas y resistentes, en este caso son de madera, que se alzaban cual columnas y sobre las que se tejía el entramado con mimbres. Observamos también el fuerte cordón o cierre que coronaba las paredes y las asas para el trasporte o atado sobre las amugas.

    07 vendimia

    La capacidad de los banastos oscilaba entre 75 y 100 kilógramos. Eran imprescindibles para el trasporte la uva por caminos de herradura. Foto Ismael Sanjuán.

    La preparación de los mimbres precisa de un cuidado especial. Los más gruesos se destinaban para los banastos y los restantes para las cestas. El mimbre es un tipo de madera duro y resistente y a la vez muy flexible. Sin pelar se dejaban secar. Una vez secos se seleccionaban por tamaño y grosor y agrupándolos en manojos se almacenaban en espacios protegidos del sol directo y con temperatura y humedad constante. Un sótano no muy húmedo era un buen sitio. Para poder ser trabajado el mimbre debe humedecerse convenientemente hasta que se haga flexible y no pueda quebrarse. Por esa razón cuando iban a ser utilizados se les ponía previamente a remojo en torno a diez minutos para que recuperaran la flexibilidad adecuada sin decolorarse.

    La construcción del banasto empezaba entretejiendo el fondo en forma de elipse, cuyo eje mayor era el doble que el menor. Este entretejido se realizaba con las varas madre, más gruesas y resistentes, que salían hacia arriba constituyendo las columnas para alzar las paredes, las cuales ascendían abriéndose respecto a la base y sobre las que se tejía el entramado con mimbres más delgado. Alcanzada la altura deseada, un fuerte cordón o cierre coronaba las paredes, constituyendo la boca del banasto otra elipse de doble anchura que la básica. A ambos extremos del eje mayor de la elipse de la boca y situadas por debajo del cordón de remate se colocaban sendas asas. Estas asas se hacían de madera de latonero o cerezo. Tenían forma de gancho, de V invertida, siendo el lado que se incrustaba en el entrelazado del banasto el triple de largo que el lado que quedaba libre para el trasporte o atado sobre las amugas.

    Las cestas de vendimia en ocasiones eran ordinarias y los más diligentes también la hacían en forma de un cono truncado, larga y chata para evitar estrujamiento de las uvas. El día antes de empezar la vendimia los banastos y las cestas de mimbre se introducían a remojo en el agua de la acequia o del el río para fortalecerlos, ya que usarlos estando secos los hacía frágiles.

    11. Transporte de la uva al lagar

    Cuando ya los banastos estaban llenos se cargaban, dependiendo del camino, en carros o a lomo de caballerías, aparejadas con albarda y amugas, a las que el banasto se sujetaba fuertemente con una buena cuerda de cáñamo o esparto. En ocasiones varias caballerías iban unidas en reata transportando los banastos con la finalidad de que permanecieran vendimiando el máximo de miembros de la cuadrilla. Nada más llegar al lagar se descargaban los banastos y cargados con otros vacíos la reata volvía a la viña. Terminado el trasporte se lavaban los baldes y banastos para evitar que el zumo adherido iniciara fermentaciones indeseables y sirviera de atractivo para moscas y mosquitos. Esta operación se repetía diariamente al final de la jornada una vez vaciados los banastos y también, si cabe con más esmero, al concluir la vendimia, guardándolos en espacios secos para que no apareciera ningún olor a moho que pudiera perjudicar la cosecha de la siguiente campaña.

    08 vendimia

    Mi abuelo Manuel Monzonís Pérez montado a caballo y con sendos banastos de camino a vendimiar. Aunque la foto muestra aquí un camino aceptable, después se estrechaba y ascendía en pendiente hasta llegar a la viña.

    09 vendimia

    Mi abuelo Manuel Monzonís Pérez con cesta de mimbre y podoncillo en la mano vendimiando. Dada las pocas hojas que le quedan a la cepa estamos ya bien entrado Octubre.

    Bibliografía

    Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
    Aragó, B. (1871): Tratado completo sobre el cultivo de la vid y elaboración de vinos de todas clases. Librería Central de D. Mariano Escribano. Madrid
    Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
    Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
    Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
    Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
    Esteban Collantes, A y Alfaro, A. (1853): Diccionario de agricultura práctica y economía rural. Imprenta a cargo de D. Antonio Pérez Dubrull. Madrid
    Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
    Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
    Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
    Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
    Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
    Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

    Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino en Viver. Ismael Sanjuán Monzonís

  • El món del patrimoni està ple de gent seriosa, correcta i professional però, sobretot, seriosa! Seriós: “(del lat. serius) adj. Sever en el semblant, en el mode de mirar o parlar”. El que em porta a pensar... com convencerem a través d'un llenguatge tan distant i d'una imatge tan sòbria, els més incrèduls, que el patrimoni és la bomba, és de tots i mereix moltíssim la pena conèixer-lo i cuidar-lo?

    Aquesta va ser una de les reflexions que vaig tenir mentre es desenvolupava el meu postgrau en Rehabilitació i Restauració Arquitectònica a la UPC, sens dubte, una de les millors decisions, en l’àmbit professional, de la meua vida. Si, a mi, que acabava de descobrir un món fantàstic al voltant de l'arquitectura històrica, dels valors identitaris, de pobles arrelats als seus costums... la manera en què m'arribava la informació em pareixia avorrida, densa, amb atractiu zero... com no havia de ser una llanda per a tots aquells que viuen aliens al patrimoni? Quelcom havia de canviar. Per això vaig decidir readreçar la meua carrera com a arquitecta cap a l'especialització en comunicació del patrimoni.

    1. reharq*, patrimoni i entusiasme

    L'inici d'aquest projecte té una motivació social: reharq* va sorgir arran d'un castell en ruïnes que va ser objecte del meu projecte de final de postgrau. El fet d'haver intervingut en un bé patrimonial protegit però en estat de ruïna (a pesar del seu gran potencial, la seua fantàstica història i la seua singularitat), em va animar a aventurar-me amb un blog i apostar professionalment per la conservació i di(ver)fusió del nostre patrimoni. Tinc el ferm convenciment que: “només el que es coneix es cuida, es protegeix”... i així es gaudeix!

    reharq.com és un projecte de comunicació summament entusiasta que va nàixer amb la intenció de donar un nou enfocament a la difusió del patrimoni arquitectònic. La seua aposta pel contingut propi de qualitat a través d'una escriptura fresca i per a tots els públics, l’ha fet mereixedor de diversos reconeixements:

    Premi Idea més innovadora "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

    Projecte representant Espanya en "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

    Premi WomanSarea 2014 (emprenedoria europea del País Basc)

    Projecte considerat per la UPC com a innovador en el camp de la difusió del patrimoni

    Millor blog Internet&Euskadi (categoria personal) 2013

    Una de les màximes de reharq* és ‘el que és seriós també pot ser divertit’ per la qual cosa, sense restar-li rigor a la informació, es tracta de mostrar el patrimoni des d'un punt de vista original, positiu i creatiu. No podem esperar que tota la societat estiga ‘educada en patrimoni’ però sí que persones formades en aquest àmbit acostem la difusió de qualitat al gran públic, rebaixant el to científic, aconseguint que el llenguatge siga accessible per a profans i substancial per als especialistes.

    01 libe mv7

    Amb Gaudí, en ‘El Capricho’ (Comillas, Cantàbria) comentant què és reharq*... Horitzontalitat en la comunicació del patrimoni.

    2. Un blog és un web amb ànima

    Les noves tecnologies són una eina molt potent en la divulgació del nostre patrimoni, fa molt per la seua democratització, crea comunitat al voltant del patrimoni i tomba barreres generacionals i geogràfiques per a conèixer-lo. A més, les xarxes socials permeten compartir la informació publicada en els blogs ràpidament i que el contingut arribe a molts llocs, fets que han propiciat que reharq* es convertira en marca de referència en el sector de la divulgació del patrimoni des dels seus 18 mesos que porta de camí.

    El fenomen blogger és una valuosíssima plataforma per a la participació social en la preservació del patrimoni, ja que pot donar visibilitat tant a les accions (posada en valor, dinamització...) senzilles que es facen en la seua defensa, per exemple, de les associacions; com a les promogudes per grans institucions. Tan important és dur a terme activitats en pro del patrimoni com difondre-les perquè assolisquen més notorietat i, per tant, més impacte i repercussió. Si fas quelcom gran pel patrimoni, conta-li-ho al món! La comunicació en aquest àmbit és una arma poderosa.

    Solc definir el blog com ‘un web amb ànima’: ens és més fàcil ‘enganxar-nos’ al contingut si coneixem qui ens ho conta. Reharq* és 60% una forma passional i contagiosa de veure la vida i 40% patrimoni arquitectònic. Des d'un principi vaig apostar per la creativitat i l'alegria a l'hora de comunicar.

    3. Comunicació: empatia en acció

    El meu objectiu era fer de reharq* un lloc diferent dels que, fins ara, existia en el sector de la difusió del patrimoni. Buscava una manera diferent i autèntica per a difondre la nostra cultura i vaig optar per fer-ho, sense perdre rigor en la informació, amb una actitud més divertida. Menys tècnica i basada en el màrqueting emocional.

    Quan em vaig enfrontar al temut full en blanc del primer post (article), no em vaig paralitzar perquè vaig sentir la necessitat de tenir quelcom que havia de ser contat. Vaig sentir això que anomenen ‘empatia en acció’.

    Aquesta és l'empatia que mou a les persones a fer coses pels altres, a invertir esforços de qualsevol tipus a tirar endavant cada un dels projectes del Grup Patrimoni (des d'aquestes línies, les meues felicitacions a TOTS); a invertir hores i hores en un blog divulgant el patrimoni; o a crear una iniciativa social en països del tercer món...

    L'empatia, a més, és essencial per a tenir èxit personal. L'empatia és la que fa que una persona treballe bé en equip, que un líder siga bo, que un projecte de patrimoni passe a ser una realitat amb desenes d'idees i d'activitats consolidades; que un blog passe de ser ‘només un blog’ a un projecte empresarial; que el tercer món siga un lloc millor...

    L'empatia ens fa mirar d'una altra forma al nostre entorn, fixant-nos en les necessitats i preparant l'acció. En el meu cas, aquesta empatia em va permetre escoltar el meu públic per a després donar-los el que ells demanaven. Pretenc irradiar al lector il·lusió i optimisme pel patrimoni, intente transmetre-li que cada experiència que conte pot ser igual de vibrant que unes cerveses amb els amics o una primera cita.

    4. Base teòrica, frescor i creativitat

    El secret rau a haver trobat un equilibri entre la forma divertida que tinc de viure el patrimoni, la meua experiència professional i la meua base teòrica.

    A través d'una publicació setmanal en reharq.com, transmet el patrimoni contant experiències que mescle amb art, gastronomia, fotografia, viatges... que inviten a conèixer-lo per a, així, poder gaudir-lo. Mostre la seua part més lúdica i atractiva amb la intenció que el públic ‘s’enganxe’ i contagiar-ho de la meua desbordant passió vers l'interessant món del patrimoni.

    02 libe mv7

    Mesclar experiències agradables amb patrimoni és el ‘punt fort’ de reharq*: ruta amb bici per les torres sentinelles en la platja de Conil (Cadis).

    Els posts (els articles) es distribueixen en cinc temàtiques, totes igual d’amenes:

    03 libe mv7

    Imatge global d'un blog. Capçalera, menú horitzontal amb les distintes seccions i cos del blog: els articles (post). A la dreta, un lateral amb enllaços a subscripció, xarxes socials...

    - Hotels bonics by reharq. Disfrute descobrint edificis històrics reconvertits en hotels (basats en la meua pròpia experiència), hotels bonics bonics de veritat. Però de bo de bo. Rieu-vos del calaix de sastre dels 'hotels amb encant'. Si pròximament la vostra destinació és Màlaga, Lisboa, Còrdova, Madrid, Tarifa o Guipúscoa... feu una ullada a aquesta secció i descobriu la comoditat i el relax que també ens pot oferir el patrimoni.

    - #patrimoniotrip. Una de les tantes coses bones que ens aporten els blogs és la d’excitar-nos la curiositat i despertar una imperiosa necessitat de conèixer aqueix lloc que acabem de descobrir gràcies a un post. Davant de la impossibilitat d’emportar-me tots els meus lectors en la meua incansable motxilla, els teletransporte amb les meues paraules a L'Havana, a Berlín, als castells del Loira a través d'un vídeo-post divertidíssim... No hi ha res millor com viatjar per a amerar-nos, vibrar i apreciar el millor patrimoni.

    - reharq* és un no parar en torreta. És el reflex del que sóc (i la conseqüència dels meus escassos 55 kg de pes... ;-) patrimoni i esport, cròniques de xarrades o congressos, visites guiades, entrevistes, actualitat, cultura à gogo, articles de difusió... i bon rotllo.

    Per la meua naturalesa inquieta, viatge molt, i allí on vaig m'amere del patrimoni del lloc, la qual cosa fa que tinga material per al blog de moltes parts del món. Els meus pots poden estar localitzats a Las Palmas de Gran Canària, a Pamplona o a Venècia... per això sempre hi ha un lloc pròxim geogràficament als meus lectors amb el qual s'identifiquen i potser s'animen a visitar-lo d'una altra manera o l’apunten en la llista de coses pendents.

    - Arquitectura rehabilitada. Visitar, recórrer i disfrutar els edificis històrics, amb la càmera i el bloc de notes a la motxilla, em sembla el millor pla del món.

    En aquesta secció reharq* acosta al lector a aquells edificis plens d'ànima que enclouen històries apassionants. Parle de la vida de l'edifici: com 'va nàixer', qui li va donar vida, per què 'va morir'... També sobre la importància de 'ressuscitar-los' i conservar el nostre patrimoni. El teatre Romà de Mèrida o El Capricho de Gaudí a Comillas són alguns dels exemples que pots trobar en aquesta secció

    - reharq amb*... Una de les millors coses que el blog ha portat a la meua vida és gent talentosa (i divertida, això és fonamental) amb la qual compartisc interessos al voltant del patrimoni.

    Per això he decidit donar visibilitat a totes les persones que m'enriqueixen amb el seu treball, les seues idees, les seues propostes... o les seues paraules. Per cert, si teniu un projecte relacionat amb el patrimoni (intervenció, dinamització, defensa, difusió...) i creieu que podria encaixar en la línia editorial de reharq*, escriviu-me i en parlarem! Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

    Voleu un exemple?

    Coincidint amb la revolada que es va muntar pel derrocament de ‘La Catedral’ (estadi de Sant Mamès, Athletic Club de Bilbao) arran del fet que els bilbaïns (des de penyes futbolístiques fins al col·legi d'arquitectes) es van posar en peu de guerra perquè desapareixeria ‘l'arc’ (símbol de l'arquitectura de ferro dels anys 50), vaig decidir elaborar un post en què vaig començar parlant de futbol i vaig acabar parlant de valors. De com, els valors identitaris poden arribar a pesar més que els instrumentals (econòmics, urbanístics) o els arquitectònics. Vaig acabar reflexionant sobre la subjectivitat del concepte de patrimoni, que no depèn del bé en si, sinó dels valors que la societat li atribueix en cada moment de la història. Va ser un post amb una magnífica acollida i una alta participació.

    04 libe mv7

    reharq* mescla patrimoni amb altres aspectes de la vida, per què no començant parlant de futbol i acabar fent-ho de patrimoni i d'identitat.

    5. Metodologia

    reharq* es guia per una metodologia basada en una estratègia de continguts de qualitat, en un storytelling emocionant, en la dedicació als seus lectors i en l'entusiasme:

    5.1. Contingut inèdit, propi i amè

    5.2. Els meus lectors, el meu tresor:

    05 libe mv7

    Alguna de les opinions dels meus lectors via xarxes socials. Ells són, sense cap dubte, el motor i el millor de reharq*.

    Són la gasolina d'aquest projecte i així els ho faig saber. Són el meu trofeu més important i els millors ambaixadors de reharq.com. Cada lector és únic, i sempre obté la meua resposta davant de qualsevol comentari via mail/Twitter/Facebook/blog...

    El feedback ha sigut primordial perquè reharq* s'haja convertit en el que avui és.

    5.3. Compromís i proximitat amb el lector

    Cada retuit, cada like, cada comentari, cada nova subscripció al blog és energia per a reharq*, energia que jo m'aplique a transformar en posts interessants i divertits cada setmana, cada dimarts, amb una periodicitat de publicació indestructible. Aquesta proximitat amb el lector (o futur client), tant a l'hora d'escriure, com a l'hora d'interactuar amb ell, fa de reharq* un projecte més humà que cibernètic.

    5.4. Seccions atractives

    ‘Hotels bonics’, ‘reharq és un no parar’, ‘arquitectura intervinguda’, ‘reharq* amb...’, #patrimoniotrip’, donen pistes del to triat per a escriure cada post. Els lectors tornen a buscar més experiències divertides que impliquen conèixer i disfrutar el patrimoni.

    5.5. Experiència professional

    reharq* és dels pocs blogs d'aquesta temàtica que està liderat per un arquitecte especialitzat, la qual cosa em permet donar un altre enfocament al patrimoni, fent especial insistència en els valors ponderats en tota intervenció: instrumentals (els relacionats amb l'adequació o no d'un nou ús o programa a un bé patrimonial), arquitectònics (històrics, constructius...) o significatius (relacionats amb l'afecció al lloc, el bé com a monument icònic o identitari), ja que considere que són la clau perquè el lector ‘connecte’, entenga, s'involucre i ‘faça seu’ el patrimoni.

    6. Resultats

    ‘L'efecte reharq*’ pot mesurar-se tant a nivell online, offline com en l'àmbit personal:

    06 libe mv7

    reharq* és un imant de propostes professionals d'allò més interessants i un portal de referència en el món de la difusió del patrimoni.

    6.1. Referència en el món de la difusió en línia del patrimoni per la seua autenticitat

    a) Connexió emocional amb els lectors: cada post és una experiència que els invita a visitar/conèixer/disfrutar el nostre patrimoni.

    b) Proposta de valor: reharq* es diferencia de la resta de plataformes de difusió del patrimoni per la seua creativitat i per la seua frescor.

    c) Xarxes socials: els més de 2.000 seguidors en Twitter i 500 en Facebook són de vital importància en la difusió del contingut publicat.

    d) Crear una comunitat reduïda al voltant del meu blog ha sigut un dels meus èxits més importants. Llevar-li rigidesa al llenguatge facilita la interacció i acosta persones amb interessos comuns.

    e) Especialització: la meua formació en patrimoni (tractats d'arquitectura, construcció històrica, valors i criteris de rehabilitació, gestió cultural...) proporciona al blog un perfil molt professional.

    f) Les persones: més enllà dels valors arquitectònics, faig especial insistència en aquells valors del patrimoni amb què ens sentim identificats. És ací on l'empatia escriptor/lector té un paper principal i mediador.

    6.2. Salt al món offline

    Un de tants factors positius dels blogs és la possibilitat de mostrar la identitat digital de qui hi és al darrere, i dóna l'oportunitat de mostrar als teus clients el que ets capaç d'oferir-los, i rebre propostes professionals interessantíssimes:

    a) Ponent ‘XI Jornadas Cátedra Gonzalo de Cárdenas de Arquitectura Vernácula’ a L’Havana (Cuba) -Oficina del Historiador y Fundación Diego de Sagredo-, ‘Proyectos emprendedores 2014’ al Parlament Europeu (Brussel·les), ‘XXXIII Encuentro Asociaciones para la defensa del Patrimonio cultural y su entorno’ a l’Alhambra de Granada, ‘IX Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural’ a la Universitat Jaume I Castelló, ‘II Congreso internacional sobre educación y sociabilización del patrimonio en el medio rural - sOpA14’ en Celanova (Galicia)...

    b) Blogger oficial per a Hispania Nostra en la XXXII trobada d’associacions i entitats per a la defensa del patrimoni cultural i el seu entorn celebrada a Pamplona en 2013.

    c) Promoció turística de la costa de Biscaia (projecte #bizkaiacostavasca).

    e) Internacionalització del projecte L'Havana, Brussel·les i pròximament col·laboració amb Universidade Anhembi Morumbi de Brasil.

    f) Encàrrecs d'intervenció en edificis històrics.

    g) Creació de textos estratègics i generadora de contingut web per a empreses del sector.

    h) Redacció d'articles en revistes especialitzades, cròniques de congressos de temàtica patrimonial, col·laboració amb museus, suport i difusió d'associacions de defensa del patrimoni...

    6.3. Realització personal

    reharq* ha permès que combine les meues dues grans passions: l'arquitectura i l'escriptura. A més, el blog m'ha obert portes per a accedir a persones del món del patrimoni amb un talent excepcional amb les quals han sorgit sinergies.

    7. Patrimoni, persones i futur

    No descobrisc res de nou si dic que la millor via per a mantenir el patrimoni en bon estat és donant-li un ús; siga un ús com a document històric, o un ús com a edifici reutilitzat. Encara així, part del nostre patrimoni (fins i tot el rehabilitat) està morint-se per falta d'activitat.

    S'hauria d'aconseguir un equilibri entre investigació, conservació i difusió. Una investigació exhaustiva converteix el monument en quelcom potent i veraç. La conservació evita el seu deteriorament i manté el monument en bon estat i ‘abellidor’. Sense oblidar-nos d'aqueix patrimoni menys ‘apreciat socialment’, com el vernacle, i donant la seua importància tant a la part material com al que és immaterial. La difusió l’acosta al públic, que és, en definitiva, qui el mantindrà viu.

    07 libe mv7

    Caseriu Igartubeiti (Guipúscoa). Projecte de rehabilitació i recreació de la vida d'un caseriu (casa popular basca) del segle XVII.

    Escoltant els grups de patrimoni en les IX Jornades sobre Sociabilització del Patrimoni, vaig veure encara més clar que la solució per a salvaguardar el patrimoni és dependre menys de la gestió administrativa, i invertir més en la ‘gestió humana’: propietaris, mecenes, voluntaris, professionals amb creativitat...

    08 libe mv7

    reharq* és més humà que cibernètic. M'encanta rodejar-me de persones entusiastes que vibren amb el nostre patrimoni. Sota aquestes línies, amb bici amb l'Associació Industrial de Patrimoni Industrial, brindant amb la Societat Històrico Arqueològica Martí i Bella (Menorca) i celebrant el 150 aniversari del viaducte d'Ormaiztegi (Guipúscoa).

    La bona difusió del patrimoni és fonamental perquè la societat prenga consciència de la importància del patrimoni, perquè es deixe de veure com una càrrega per a començar a tenir-lo en compte com un recurs: cultural, turístic i econòmic. A més, si el coneixem, podrem seguir transmetent-lo als nostres descendents.

    Parlar de patrimoni és parlar de futur i no només de monuments, sinó de paisatges, de ciutats, de tradicions i de persones.

    Totes les armes que puguem utilitzar per a donar a conèixer quelcom tan valuós com el nostre patrimoni són vàlides, i en les noves tecnologies, com he comentat al principi de l'article, trobem les millors aliades.

    Els blogs, com ara reharq*, són una fantàstica plataforma per a crear comunitat, sinergies i una xarxa de contactes de persones del món del patrimoni que vibren (vibrem) amb el que fan (fem).

    Ara... teclegeu reharq.com i passeu i disfruteu!

    Libe Fdez. Torróntegui

  • El mundo del patrimonio está lleno de gente seria, correcta y profesional pero, sobre todo, ¡seria! Serio: “(del lat. serius) adj. Severo en el semblante, en el modo de mirar o hablar”. Lo que me lleva a pensar... ¿Cómo vamos a convencer a través de un lenguaje tan distante y de una imagen tan sobria, a los más incrédulos, de que el patrimonio es la bomba, es de todos y merece muchísimo la pena conocerlo y cuidarlo?

    Esta fue una de las reflexiones que tuve mientras se desarrollaba mi posgrado en Rehabilitación y Restauración Arquitectónica en la UPC, sin duda, una de las mejores decisiones, a nivel profesional, de mi vida. Si, a mí, que acababa de descubrir un mundo fantástico en torno de la arquitectura histórica, de los valores identitarios, de pueblos arraigados a sus costumbres... el modo en el que me llegaba la información me parecía aburrido, denso, cero atractivo... qué ‘tostón’ no va a parecerles a aquellos que viven ajenos al patrimonio. Algo tenía que cambiar. Por lo que decidí redireccionar mi carrera como arquitecta hacia la especialización en comunicación del patrimonio.

    1. reharq*, patrimonio y entusiasmo

    El inicio de este proyecto tiene una motivación social: reharq* surgió a raíz de un castillo en ruinas que fue objeto de mi proyecto de final de posgrado. El hecho de haber intervenido en un bien patrimonial protegido pero en estado de ruina (pese a su gran potencial, su fantástica historia y su singularidad), me animó a aventurarme con un blog y apostar profesionalmente por la conservación y di(ver)fusión de nuestro patrimonio. Tengo el firme convencimiento, de que “solo lo que se conoce se cuida, se protege”... y así ¡se disfruta!

    reharq.com es un proyecto de comunicación sumamente entusiasta que nació con la intención de dar un nuevo enfoque a la difusión del patrimonio arquitectónico. Su apuesta por el contenido propio de calidad a través de una escritura fresca y para todos los públicos, le ha hecho merecedor de varios reconocimientos:

    Premio Idea más innovadorqa "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

    Proyecto representante España en "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

    Premio WomanSarea 2014 (emprendimiento europeo del País Vasco)

    Proyecto considerado por la UPC como innovador en el campo de la difusión del patrimonio

    Mejor blog Internet&Euskadi (categoría personal) 2013

    Una de las máximas de reharq* es ‘lo serio también puede ser divertido’ por lo que, sin restarle rigor a la información, se trata de mostrar el patrimonio desde un punto de vista original, positivo y creativo. No podemos esperar que toda la sociedad esté ‘educada en patrimonio’ pero sí que personas formadas en este ámbito acerquemos la difusión de calidad al gran público, rebajando el tono científico, logrando que el lenguaje sea accesible para profanos y sustancial para los especialistas.

    01 libe mv7

    Con Gaudí, en ‘El Capricho’ (Comillas, Cantabria) comentando qué es reharq*... Horizontalidad en la comunicación del patrimonio.

    2. Un blog es una web con alma

    Las nuevas tecnologías son una herramienta potentísima en la divulgación de nuestro patrimonio, haciendo mucho por su democratización, creando comunidad alrededor del patrimonio y derribando barreras generacionales y geográficas para conocerlo. Además, las redes sociales permiten compartir la información publicada en los blogs rápidamente, logrando el contenido un gran alcance, hechos que han propiciado que reharq* se convirtiera en marca de referencia en el sector de la divulgación del patrimonio desde sus 18 meses de andadura.

    El fenómeno blogger es una valiosísima plataforma para la participación social en la preservación del patrimonio, ya que puede dar visibilidad tanto a las acciones (puesta en valor, dinamización...) pequeñas que se hagan en su defensa, por ejemplo, de las asociaciones; como a las promovidas por grandes instituciones. Tan importante es llevar a cabo actividades en pro del patrimonio como difundirlas para que logren mayor notoriedad y, por ende, mayor impacto y repercusión. ¡Si haces algo grande por el patrimonio, cuéntalo al mundo! La comunicación en este ámbito es una arma poderosa.

    Suelo definir el blog como ‘una web con alma’: nos es más fácil ‘engancharnos’ al contenido si conocemos a quien nos lo cuenta. Reharq* es 60% una forma pasional y contagiosa de ver la vida y 40% patrimonio arquitectónico. Desde un principio aposté por la creatividad y la alegría a la hora de comunicar.

    3. Comunicación: empatía en acción

    Mi objetivo era hacer de reharq* un lugar diferente a los que, hasta ahora, existía en el sector de la difusión del patrimonio. Buscaba una manera diferente y auténtica para difundir nuestra cultura y opté por hacerlo, sin perder rigor en la información, con una actitud más divertida. Menos técnica y basada en el marketing emocional.

    Cuando me enfrenté a la temida hoja en blanco del primer post (artículo), no me paralicé pues sentí la necesidad de tener algo que debía ser contado. Sentí eso que llaman ‘empatía en acción’.

    Esa es la empatía que mueve a las personas a hacer cosas por los demás, a invertir esfuerzos de todo tipo en sacar adelante cada uno de los proyectos del Grupo Patrimonio (desde estas líneas, mis felicitaciones a TODOS); a invertir horas y horas en un blog divulgando el patrimonio; o a crear una iniciativa social en países del tercer mundo...

    La empatía, además, es esencial para tener éxito personal. La empatía es la que hace que una persona trabaje bien en equipo, que un líder sea bueno, que un proyecto de patrimonio pase a ser una realidad con decenas de ideas y de actividades consolidadas; que un blog pase de ser ‘solo un blog’ a un proyecto empresarial; que el tercer mundo sea un lugar mejor...

    La empatía nos hace mirar de otra forma a nuestro entorno, fijándonos en las necesidades y preparando la acción. En mi caso, esta empatía me permitió escuchar a mi público para después darles lo que ellos pedían. Pretendo irradiar al lector ilusión y optimismo por el patrimonio, intento transmitirle que cada experiencia que cuento puede ser igual de vibrante que unas cervezas con los amigos o una primera cita.

    4. Base teórica, frescura y creatividad

    El secreto está en haber encontrado un equilibrio entre ‘mi dicharachera forma de vivir el patrimonio’, mi experiencia profesional y mi base teórica.

    A través de una publicación semanal en reharq.com, transmito el patrimonio contando experiencias que mezclo con arte, gastronomía, fotografía, viajes... que invitan a conocerlo para, así, poder disfrutarlo. Muestro su parte más lúdica y atractiva con la intención de ‘enganchar’ al público y contagiarlo de mi desbordante pasión hacia el interesante mundo del patrimonio.

    02 libe mv7

    Mezclar experiencias agradables con patrimonio es el ‘punto fuerte’ de reharq*: ruta en bici por las torres vigías en la playa de Conil (Cádiz).

    Los post (los artículos) se distribuyen en cinco temáticas, a cada cual más amena:

    03 libe mv7

    Imagen global de un blog. Cabecera, menú horizontal con las distintas secciones y cuerpo del blog: los artículos (post). A la derecha, un lateral con enlaces a suscripción, redes sociales...

    - Hoteles chulos by reharq. Disfruto descubriendo edificios históricos reconvertidos en hoteles (basados en mi propia experiencia), hoteles chulos-chulos de verdad. Pero de verdad de la buena. Ríete tú del cajón de sastre de los 'hoteles con encanto'. Si próximamente tu destino es Málaga, Lisboa, Córdoba, Madrid, Tarifa o Guipúzcoa... echa un vistazo a esta sección y descubre la comodidad y el relax que también nos puede ofrecer el patrimonio.

    - #patrimoniotrip. Una de tantas cosas buenas que nos aportan los blogs es la de 'ponernos los dientes largos' y despertar una imperiosa necesidad de conocer ese lugar que acabamos de descubrir gracias a un post. Ante la imposibilidad de llevar a todos mis lectores en mi incansable mochila, les teletransporto con mis palabras a La Habana, a Berlín, a los castillos del Loira a través de un vídeo-post divertidísimo... Nada como viajar para empaparnos, vibrar y apreciar 'el patrimonio del bueno'.

    - reharq* es un no parar. Es el reflejo de lo que soy (y la consecuencia de mis escasos 55 kg de peso... ;-) patrimonio y deporte, crónicas de charlas o congresos, visitas guiadas, entrevistas, actualidad, cultura a gogó, artículos de difusión... y buena onda.

    Por mi naturaleza inquieta, viajo mucho, y allí donde voy me ‘empapo’ del patrimonio del lugar, lo que hace que tenga material para el blog de muchas partes del mundo. Mis posts lo mismo están localizados en Las Palmas de Gran Canaria, que en Pamplona o en Venecia... por lo que siempre habrá un lugar cercano geográficamente para mis lectores con el que se identifiquen y que quizás se animen a visitarlo de otra manera o que apunten en la lista de cosas pendientes.

    - Arquitectura rehabilitada. Visitar, recorrer y disfrutar los edificios históricos, cámara y bloc de notas en ristre, me parece un planazo.

    En esta sección reharq* acerca al lector esos edificios llenos de alma que encierran historias apasionantes. Hablo de la vida del edificio: cómo 'nació', quiénes le dieron vida, por qué 'murió'... También sobre la importancia de 'resucitarlos' y conservar nuestro patrimonio. El teatro romano de Mérida o El Capricho de Gaudí en Comillas son algunos de los ejemplos que puedes encontrar en esta sección

    - reharq con*... Una de las mejores cosas que el blog ha traído a mi vida es gente talentosa (y divertida, fundamental) con la que comparto intereses alrededor del patrimonio.

    Así que he decidido dar visibilidad a cuantos me enriquecen con su trabajo, sus ideas, sus propuestas... o sus palabras. Por cierto, si tienes un proyecto relacionado con el patrimonio (intervención, dinamización, defensa, difusión...) y crees que podría encajar en la línea editorial de reharq*, ¡escríbeme y hablamos! Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

    ¿Quieres un ejemplo?
    Coincidiendo con el revuelo que se montó por el derribo de ‘La Catedral’ (estadio de San Mamés, Athletic Club de Bilbao) ya que los bilbaínos (desde peñas futbolísticas al colegio de arquitectos) se pusieron en pie de guerra porque iba a desaparecer ‘el arco’ (símbolo de la arquitectura de hierro de los años 50), decidí elaborar un post en el que empecé hablando de fútbol y acabé hablando de valores. De cómo, los valores identitarios pueden llegar a pesar más que los instrumentales (económicos, urbanísticos) o los arquitectónicos. Acabé reflexionando sobre la subjetividad del concepto de patrimonio, que no depende del bien en sí, sino de los valores que la sociedad le atribuye en cada momento de la historia. Fue un post con una magnífica acogida y una alta participación.

    04 libe mv7

    reharq* mezcla patrimonio con otros aspectos de la vida, por qué no empezar a hablar de fútbol para acabar haciéndolo de patrimonio y de identidad.

    5. Metodología

    reharq* se guía por una metodología basada en una estrategia de contenidos de calidad, en un storytelling emocionante, en la dedicación a sus lectores y en el entusiasmo:

    5.1. Contenido inédito, propio y ameno

    5.2. Mis lectores, mi tesoro:

    05 libe mv7

    Alguna de las opiniones de mis lectores vía redes sociales. Ellos son, sin lugar a dudas, el motor y lo mejor de reharq*.

    Son la gasolina de este proyecto y así se lo hago saber. Son mi mayor trofeo y los mejores embajadores de reharq.com. Cada lector es único, y siempre obtiene mi respuesta ante cualquier comentario vía mail/Twitter/Facebook/blog...

    El feedback ha sido primordial para que reharq* se haya convertido en lo que hoy es.

    5.3. Compromiso y cercanía con el lector
    Cada retuit, cada like, cada comentario, cada nueva suscripción al blog es energía para reharq*, energía que yo me esmero en transformar en posts interesantes y divertidos cada semana, todos los martes, con una periodicidad de publicación inquebrantable. Esta cercanía con el lector (o futuro cliente), tanto a la hora de escribir, como a la hora de interactuar con él, hace a reharq* un proyecto más humano que cibernético.

    5.4. Secciones atractivas
    ‘Hoteles chulos’, ‘reharq es un no parar’, ‘arquitectura intervenida’, ‘reharq* con...’, #patrimoniotrip’, dan pistas del tono elegido para escribir cada post. Los lectores vuelven en busca de más experiencias divertidas que implican conocer y disfrutar el patrimonio.

    5.5. Experiencia profesional
    reharq* es de los pocos blogs de esta temática que está liderado por un arquitecto especializado, lo que me permite dar otro enfoque al patrimonio, haciendo especial hincapié en los valores ponderados en toda intervención: instrumentales (los relacionados con la adecuación o no de un nuevo uso o programa a un bien patrimonial), arquitectónicos (históricos, constructivos...) o significativos (relacionados con el apego al lugar, el bien como monumento icónico o identitario) ya que considero que son la clave para que el lector ‘conecte’, entienda, se involucre y ‘haga suyo’ el patrimonio.

    6. Resultados

    El ‘efecto reharq*’ puede medirse tanto a nivel online, offline como en el ámbito personal:

    06 libe mv7

    reharq* es un imán de propuestas profesionales de lo más interesantes y un portal de referencia en el mundo de la difusión del patrimonio.

    6.1. Referencia en el mundo de la difusión online del patrimonio por su autenticidad

    a) Conexión emocional con los lectores: cada post es una experiencia que les invita a visitar/conocer/disfrutar nuestro patrimonio.

    b) Propuesta de valor: reharq* se diferencia del resto de plataformas de difusión del patrimonio por su creatividad y por su frescura.

    c) Redes sociales: los más de 2.000 seguidores en Twitter y 500 en Facebook son de vital importancia en la difusión del contenido publicado.

    d) Crear una pequeña comunidad alrededor de mi blog, ha sido uno de mis mayores logros. Quitarle rigidez al lenguaje facilita la interacción y acerca a personas con intereses comunes.

    e) Especialización: mi formación en patrimonio (tratados de arquitectura, construcción histórica, valores y criterios de rehabilitación, gestión cultural...) tilda al blog con un perfil muy profesional.

    f) Las personas: más allá de los valores arquitectónicos, hago especial hincapié en aquellos valores del patrimonio con los que nos sentimos identificados. Es aquí donde la empatía escritor/lector juega un papel principal y mediador.

    6.2. Salto al mundo offline

    Uno de tantos factores positivos de los blogs es la posibilidad de mostrar la identidad digital de quien está detrás de él, dándote la oportunidad de mostrar a tus clientes lo que eres capaz de ofrecerles, y recibir propuestas profesionales interesantísimas:

    a) Ponente ‘XI Jornadas Cátedra Gonzalo de Cárdenas de Arquitectura Vernácula’ en La Habana (Cuba) -Oficina del Historiador y Fundación Diego de Sagredo-, ‘Proyectos emprendedores 2014’ en Parlamento Europeo (Bruselas), ‘XXXIII Encuentro Asociaciones para la defensa del Patrimonio cultural y su entorno’ en Alhambra de Granada, ‘IX Jornadas de Investigación del Patrimonio Cultural’ en Universitat Jaume I Castellón, ‘II Congreso internacional sobre educación y sociabilización del patrimonio en el medio rural - sOpA14’ en Celanova (Galicia)...

    b) Blogger oficial para Hispania Nostra en ‘XXXII Encuentro Asociaciones y entidades para la defensa del Patrimonio cultural y su entorno’ celebrado en Pamplona en 2013.

    c) Promoción turística de la costa de Bizkaia (proyecto #bizkaiacostavasca).

    e) Internacionalización del proyecto (La Habana, Bruselas y próximamente colaboración con Universidade Anhembi Morumbi de Brasil...).

    f) Encargos de intervención en edificios históricos.

    g) Creación de textos estratégicos y generadora de contenido web para empresas del sector.

    h) Así como redacción de artículos en revistas especializadas, crónicas de congresos de temática patrimonial, colaboración con museos, apoyo y difusión de asociaciones de defensa del patrimonio...

    6.3. Realización personal

    reharq* ha permitido que combine mis dos grandes pasiones: la arquitectura y la escritura. Además, el blog me ha abierto puertas para acceder a personas rebosantes de talento del mundo del patrimonio con las que han surgido sinergias.

    7. Patrimonio, personas y futuro

    No descubro nada nuevo si digo que la mejor vía para mantener el patrimonio en buen estado es dándole un uso; bien un uso como documento histórico, bien un uso como edificio reutilizado. Aún así, parte de nuestro patrimonio (incluso el rehabilitado) está muriéndose por falta de actividad.

    Se debería alcanzar un equilibrio entre investigación, conservación y difusión. Una investigación exhaustiva convierte al monumento en algo potente y veraz. La conservación evita su deterioro y mantiene el monumento en buen estado y ‘apetecible’. Sin olvidarnos de ese patrimonio menos ‘apreciado socialmente’, como el vernáculo, y dando su importancia tanto al material como al inmaterial. La difusión lo acerca al público que es quien, en definitiva, lo mantendrá vivo.

    07 libe mv7

    Caserío Igartubeiti (Gipuzkoa). Proyecto de rehabilitación y recreación de la vida de un caserío (casa popular vasca) del siglo XVII.

    Escuchando a los grupos de patrimonio en las IX Jornadas sobre Sociabilización del Patrimonio, vi aún más claro que la solución para salvaguardar el patrimonio es depender menos de la gestión administrativa, e invertir más en la ‘gestión humana’: propietarios, mecenas, voluntarios, profesionales con creatividad...

    08 libe mv7

    reharq* es más humano que cibernético. Me encanta rodearme de personas entusiastas que vibran con nuestro patrimonio. Bajo estas líneas, en bici con la Asociación Industrial de Patrimonio Industrial, brindando con la Societat Històrico Arqueològica Martí i Bella (Menorca) y celebrando el 150 aniversario del viaducto de Ormaiztegi (Gipuzkoa).

    La buena difusión del patrimonio es fundamental para que la sociedad tome conciencia de la importancia del patrimonio, para que se deje de ver como una carga para comenzar a tenerlo en cuenta como un recurso: cultural, turístico y económico. Además, si lo conocemos, podremos seguir transmitiéndolo a nuestros descendientes.

    Hablar de patrimonio es hablar de futuro y no solo de monumentos, sino de paisajes, de ciudades, de tradiciones y de personas.

    Todas las armas que podamos utilizar para dar a conocer algo tan valioso como nuestro patrimonio son válidas y en las nuevas tecnologías, como he comentado al principio del artículo, encontramos a unas grandes aliadas.

    Los blogs, como reharq*, son una fantástica plataforma para crear comunidad, sinergias y una red de contactos de personas del mundo del patrimonio que vibran(mos) con lo que hacen(mos).

    Ahora... tecleen reharq.com y ¡pasen y disfruten!

    Libe Fdez. Torróntegui.

  • “Recuperem l’Escola del Canto” és un projecte que ens ha permès recuperar els dos edificis d’una antiga escola rural a la partida del Canto, terme de Benassal: l’aulari i la casa del mestre. Als dos, se’ls ha donat un nou ús, el primer ha passat a ser una aula–museu i el segon un refugi lliure de muntanya. Podem temporalitzar el treball fet entre finals del 2012 fins al 2014, bàsicament uns dos anys, tot i que encara queden temes secundaris per tancar.

    Els trets que singularitzen el projecte són el voluntariat per a dur a terme totes les intervencions, el finançament gràcies als xicotets mecenes, juntament una gran il·lusió i molt de treball.

    01 canto mv7

    L'estat de l'escola abans de la recuperació

    1. Origen i disseny del projecte

    L’Escola del Canto es va inaugurar durant la Segona República, segurament l’any 1932, i va funcionar fins a finals dels 60, exceptuant els anys de la Guerra Civil, que va romandre tancada. L’escola, que consta d’un aulari i la casa del mestre, s’emmarca dins de la reforma educativa que va posar en marxa el govern de la Segona República, reforma que pretenia fer arribar l’educació primària a tots els xiquets i xiquetes i per a aconseguir-ho van començar amb la construcció d’escoletes, entre les quals està la del Canto. El paratge on es troba és singular, lluny del nucli de població, a unes dues hores a peu del poble i al costat del riu Montlleó, que divideix els termes de Benassal i Vistabella. Actualment, la zona està pràcticament despoblada, els masos i els camps han estat abandonats, encara que als anys 60 més d’una vintena d’alumnes assistien a l’escola.

    Tota aquesta història va començar a finals de l’any 2012, però feia anys que el deteriorament de l’Escola del Canto ens preocupava. Davant l’abandonament en què es trobaven els edificis, el Club de Muntanya de Benassal, el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal i l’Institut de Secundària de Benassal, van decidir emprendre alguna acció per a preservar aquest patrimoni. El primer va ser ajuntar-se per discutir què es volia fer, aportar propostes i suggeriments.

    02 canto mv7

    L'estat de l'escola abans de la recuperació

    El resultat va ser el disseny d’un projecte de recuperació i reutilització de les infraestructures amb tres parts diferenciades:

    1. Recuperar l’escola per convertir-la en una aula-museu. Reconstrucció de l’aula amb el mobiliari restaurat i complementat amb panells explicatius amb fotografies i informació sobre la història de l’escola. Aquesta part va ser proposada per l’Institut d'Educació Secundària de Benassal i el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal.

    2. Recuperar la casa del mestre per a convertir-la en un refugi lliure de muntanya. El Canto es troba a una distància de 4,5 km de Culla; a 5,5 km de Benassal; a 7,7 km de L’Estrella (Mosquerola); a 8,25 km de Vilafranca; a 9,25 km de Benafigos; a 11 km de Vistabella; a 14,88 km de Xodos i a 18 km de Sant Joan de Penyagolosa, per tant, és una cruïlla de camins, un lloc ideal per a habilitar un refugi lliure de muntanya. La proposta va ser del Club de Muntanya de Benassal.

    3. Fer un documental de la història i restauració de l'Escola del Canto. Es tractava de recuperar l’espai físic i la memòria d’un entorn tan singular; la idea era mostrar una crònica singular i una exploració d’alguns dels protagonistes i dels espais. Aquesta proposta va partir d'Hugo Domènech Fabregat, professor d’audiovisuals de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la col·laboració de diversos companys i amics i d’aquesta universitat.

    Una vegada decidits els eixos del treball, el següent pas va ser obrir el projecte, raó per la qual es va fer una reunió informativa al febrer del 2013 per a explicar-lo. Una vintena de persones van acudir i una de les decisions adoptades va ser aglutinar tothom, col·lectius i persones, dins de la plataforma Amics i Amigues del Canto.

    El disseny inicial del projecte contemplava tres fases: la primera, que consistia a evitar que augmentara el deteriorament gràcies a l’apuntalament de la teulada i a la retirada dels pupitres, que a principis del 2013 ja estava feta; la segona, treballar per a aconseguir el condicionament progressiu dels edificis com a refugi i com a aula-museu, a la vegada que es gravava el documental i es realitzaven les entrevistes; i una tercera, centrada en la promoció i la utilització de les instal·lacions.

    2. Gestió del projecte

    Les noves tecnologies han estat una peça clau en la nostra manera d’organitzar-nos com a grup. Des del començament teníem clar el paper fonamental que havia de tenir la fluïdesa de la informació pel que feia a la comunicació interna i externa.

    Es va crear un Googlegroups, Amics del Canto, format per una setantena de persones. Els avisos, la informació i les demandes s’han fet a través de Googlegroups, a més de ser aquest l’espai on s’han penjat els diversos arxius (sonors, fotogràfics) que anaven recopilant-se. Aquest ha estat el principal vehicle de comunicació interna entre tots els membres de la plataforma. L’eina Doodle Group ens ha ajudat a programar les eixides i les reunions.

    Pel que fa a la comunicació externa, hem utilitzat diverses vies. Tot el procés s’ha comentat de manera periòdica en la revista local Aigua Clara, la qual cosa va fer possible l’arribada de la informació a la majoria del veïnat. A més dels articles de la revista, el projecte es va presentar públicament durant les festes patronals del 2013 per a explicar-lo als benassalencs i als estiuejants i demanar la col·laboració econòmica, ja que no comptaven ni amb subvencions ni amb cap tipus d’ajuda monetària de l’administració. Cal dir que l’Ajuntament va donar el vistiplau al projecte i el permís per dur-lo a terme i ens va facilitar el material de què disposava (portes, finestres, etc.). La presentació va estar acompanyada d’una exposició on es podia veure el que s’havia fet fins aquell estiu i el mobiliari de l’escola restaurat.

    Des del començament, quatre van ser les línies de treball que es van iniciar: les tasques per a recuperar els edificis de l’escola a jornal de vila, el taller de restauració del mobiliari, l’enregistrament dels testimonis i la gravació de tots els treballs que es feien i dels testimonis amb l’objectiu de produir un documental.

    2.1 El jornal de vila

    Totes les feines de recuperació dels dos edificis s’han realitzat a jornal de vila, que consisteix a treballar de manera voluntària, sense cobrar; només es paguen els materials utilitzats. A Benassal podem trobar diversos exemples de feines fetes de manera col·lectiva i voluntària: recentment, la restauració de l’ermita de la Magdalena; als anys seixanta, els joves van construir la Casa de la Joventut i després de la Guerra es van reconstruir les parts que estaven caigudes de l’ermita de Sant Cristòfol.

    Les tasques van començar al Nadal del 2012 i al llarg dels dos anys s’ha quedat vuit vegades per a desplaçar-se al Canto i realitzar les diverses feines voluntàries per a condicionar els edificis. Entre quinze i vint voluntaris han acudit cada jornada de vila.

    Pel que fa a l’escola, va caldre treballar en la teulada, es va canviar un cabiró del sostre per refermar-la, es van desmuntar les finestres per a restaurar-les al poble, es va posar una porta nova a l’armari, es va pintar l’interior i l’exterior (amb calç) de l’edifici i es va instal·lar una porta nova amb vidres a l’entrada per a substituir la que hi havia, que estava trencada.

    Pel que fa a la casa del mestre, es va canviar la porta per una altra, es va treballar en el sostre i en l’interior de la cuina i va ser necessari canviar un cabiró del comú. El sostre de la xemeneia també va ser reparat i pintat. Es van arreglar totes les finestres i es van posar-hi vidres. Tot l’edifici va ser netejat a fons i es va pintar. Finalment, es va equipar amb una taula i uns banquets, diversos utensilis per a cuinar, un poal i una corretja per a la cisterna i, per descomptat, les lliteres.

    Les finestres, taules i portes dels dos edificis van ser passats per gasoil per a eliminar la corca. I es van instal·lar diverses canals per a replegar l’aigua de les teulades a la cisterna.

    Quant a l’espai exterior, es van netejar les males herbes, les jardineres es van recuperar, el porxo es va reconstruir, el mur que envolta l’escola va ser reparat, les reixes van ser tractades per a eliminar l’òxid i pintades amb esmalt forja, es va instal·lar una nova porta a l’entrada del recinte i es va construir una taula d’obra.

    Emili Ferrando va fer uns panells en ceràmica de la Mare de Déu dels Desemparats, per substituir l’original, l’antiga Mare de Déu desapareguda. Tot i que sembla estranya, la devoció a la mare de Déu dels Desemparats en un lloc com Benassal, aquesta imatge s’explica per la presència durant molts anys d’una mestra valenciana a la dècada dels cinquanta. El 12 de juny del 2014 es van col·locar els taulells de ceràmica a la façana.

    2.2 La restauració del mobiliari

    El taller de restauració del mobiliari es va organitzar sota la direcció i l’assessorament de Mayte Pastor (DD Conservació i Restauració de Béns Mobles). A la primavera del 2013, de març a juny i durant vuit diumenges, es va desenvolupar el taller. Es va poder recuperar part del mobiliari original: quatre pupitres dobles amb cadires abatibles, una pissarra, una maleta i la taula del mestre. Les peces presentaven un important estat de deteriorament a causa del seu ús i dels anys d’abandonament, com la presència i acumulació de pols, terra, calç, desgast, decoloració de les fustes, desencolat i falta d’adhesió d’algunes peces, oxidació, etc.

    No només es va restaurar el mobiliari original de l’escola sinó que també altres peces més modernes fabricades per l’empresa Federico Giner (la Pobla de Vallbona) que estaven emmagatzemades en el convent i que havien sigut utilitzades a l’escola del mateix convent. Aquestes últimes peces es quedaran a l’Escola del Canto i les originals recrearan una aula a manera d’exposició permanent en una de les dependències municipals del poble.

    El procés va consistir en la identificació de les peces (gràfica i fotogràfica), el tractament preventiu i curatiu contra els insectes xilòfags, la neteja superficial i extracció de vernissos alterats, la consolidació de les zones debilitades, encolat i reforçament d’unions, la reposició d’elements metàl·lics i decoratius, la reintegració il·lusionista de parts afegides i massilles i l’aplicació de les capes de protecció. El resultat de tot el procés ha estat la restauració de vint-i-set peces: dues taules de mestre, una cadira de braços, una pissarra, quatre pupitres amb cadires, una maleta i sis pupitres i dotze cadires de la fàbrica F. Giner.

    03 canto mv7

    Taller de restauració

    04 canto mv7

    Taller de restauració

    2.3 Els testimonis

    Un tercer nucli de treball va ser la realització d’entrevistes als testimonis: alumnat i mestres. El primer pas va ser fer un llistat amb els alumnes i mestres que la gent recordava i a partir d’ací es va formar un grup d’entrevistadors, la primera feina dels quals va ser aprovar una fitxa guia per a fer les entrevistes. A partir d’unes preguntes tipus, se’ls demanava pels seus records dels anys escolars i s’enregistrava. Després calia fer una síntesi de l’entrevista. S’ha procurat que hi haguera alumnes de totes les dècades, abans de la Guerra, primera postguerra, anys cinquanta i anys seixanta. Evidentment, ha estat més fàcil trobar alumnes que mestres, perquè alguns d’aquests ja no estan i altres van estar molt poc temps. Les entrevistes són la base dels panells de l’aula–museu i alguns d’ells van ser seleccionats per a filmar-los en el documental. Tot aquest patrimoni oral es conservarà en l’arxiu de fonts orals de Benassal. Als entrevistats se’ls demanava si ens podien cedir, si en tenien, el material escolar, els quaderns i les fotografies de l’època.

    En total, s’han enregistrat divuit alumnes (dos eren testimonis ja recopilats pel GRMH en la seua primera investigació) i cinc mestres (dels quals, tres eren mestres substituts). Es va sol·licitar a la Conselleria d’Educació un llistat amb el nom de tots els mestres de l’escola, però ens vam trobar que en alguns anys no hi consta cap nom i per trobar-los es va consultar l’arxiu municipal.

    05 canto mv7

    El dia de la inauguració, el 2 d'agost del 2014

    2.4 El documental

    L’altre camp de treball ha estat la gravació d’un documental a càrrec de càmeres voluntaris, professionals del món de l’audiovisual de València i de Castelló, dirigits per Hugo Domènech i Maria Andrés. Cada dia que s’ha anat a treballar a l’escola s’ha filmat, per tant calia coordinar-se entre els voluntaris que es desplaçaven per a realitzar accions de condicionament i els de l’audiovisual. A la vegada, a partir de la informació recopilada pels entrevistadors, es va seleccionar i planificar quins testimonis calia gravar i quan. Els alumnes de l’escola del poble també van participar en el documental. En acabar les filmacions, la feina ha passat pel disseny del guió definitiu, muntatge i producció.

    El documental no només recopila les vivències dels alumnes i dels mestres sinó que ha volgut ser testimoni de tot el procés de restauració al mateix temps que ha reflectit la importància que va tenir l’escola per als més menuts d’aquells indrets. Els terminis de la finalització de l’audiovisual s’han allargat uns mesos més del que s’havia previst, però finalment a la primavera del 2015 es va realitzar la presentació oficial.

    06 canto mv7

    Foto dels antics alumnes, molts han estat entrevistats

    3. Finançament

    Un dels grans problemes que es troba qualsevol projecte d’aquesta envergadura és com es pot aconseguir el finançament. Sabíem que no era un bon moment per acudir a l’administració, aquesta encara arrossegava els efectes de la crisi i no disposaven de fons. En una de les reunions es va decidir buscar el patrocini mitjançant el micromecenatge. La majoria no havíem sentit parlar de les plataformes de crowdfunding, però animats per José Ferrer, vam apostar per aquest sistema.

    Calia presentar un projecte atractiu i viable, un pressupost assequible d’aconseguir i un llistat de recompenses, a més de ser conscients del que volíem publicitar i comunicar per a aconseguir els diners. Verkami és una plataforma que al llarg de 40 dies recull els diners donats per la gent que creu en el projecte i a canvi després se li fa arribar una recompensa. Per tal de no excloure ningú les aportacions van des de quantitats petites, en el nostre cas 10 euros, fins a 200 euros, i les recompenses estan relacionades amb el valor de l’aportació. Si entre tots es recullen els diners el projecte va endavant, si no, no es realitza, per tant, és important animar la gent a col·laborar-hi. La campanya es va obrir a finals de l’agost del 2013, en plenes festes patronals, ja que era el moment en què més gent visita el poble. Es va fer una forta campanya local de presentació del projecte i entre tots i totes es va arribar a la quantitat pressupostada, 7.900 euros, gràcies a 203 mecenes: benassalencs, associacions locals, institucions locals i forànies i simpatitzants del projecte.

    07 canto mv7

    Treballs voluntaris que es van fer al Canto

    08 canto mv7

    Treballs voluntaris que es van fer al Canto

    09 canto mv7

    Treballs voluntaris que es van fer al Canto

    10 canto mv7

    Treballs voluntaris que es van fer al Canto

    4. La recta final: la inauguració de l’escola

    El passat 2 d’agost del 2014 va tenir lloc la festa amb motiu de la inauguració de l’Escola del Canto restaurada. Unes dues-centes persones hi van participar. Al Canto es pot arribar en cotxe per pista fent una gran volta o a peu. Sabíem que les persones grans acudirien en vehicle i per optimitzar-ho es va acotar el sentit de la pista: unes hores era per anar al mas i altres per tornar al poble; a més, es va preparar una esplanada per aparcar i així evitar problemes. Una gran part de la gent va arribar al lloc pel sender caminant.

    A l’acte d’inauguració, després de donar les paraules de benvinguda, Emili J. Barreda, Héctor Orenga i José Ferrer, van explicar de manera resumida el treball fet i la gent va poder veure les reformes fetes. Després es va rendir homenatge als antics alumnes que van assistir i es va visionar el tràiler del curtmetratge. La festa va acabar amb l’actuació del bureo Els templats.

    11 canto mv7

    Treballs voluntaris que es van fer al Canto

    5. Valoració del projecte i continuïtat

    Si repassem el disseny inicial, ara estem en la fase de promoció i difusió dels espais recuperats per a possibilitar una bona gestió. Diversos instituts han visitat les instal·lacions: el de Benassal, el de Vilafranca, i Juan Garay de València; tot i això, és complicat portar grups escolars per la distància del nucli urbà, que obliga a fer una llarga passejada. Pel que fa a l’ús del refugi lliure, és més fàcil, ja que està obert i el poden utilitzar els caminants que passen de camí a Vilafranca o a Culla, perquè el PR-1 passa pel costat.

    De moment el que tenim clar és la voluntat d’instaurar un dia a l’any com la festa del Canto per a realitzar tasques de manteniment sobre els edificis i els voltants i rematar la jornada amb un dinar de germanor; d’aquesta manera aconseguirem fer el manteniment de les instal·lacions una vegada a l’any i evitarem arribar al nivell de deteriorament en què es trobava abans d’iniciar tot aquest projecte.

    Cal valorar-lo com un èxit de participació popular, des del començament del projecte fins a la festa d’inauguració, però no podem deixar de reconèixer que sense un grup de persones coordinant, això no hauria estat possible: Héctor Orenga, Mónica Pitarch, Emilio José Barreda i Jordi Barrachina, pel que fa a les tasques de manteniment i organització; Mayte Pastor, responsable del taller de restauració; José Ferrer, encarregat del Verkami; Hugo Domènech i Maria Andrés, dirigint el documental; Pilar Vidal i Bettina Mellado, pel que fa al grup de documentació. A aquests noms cal afegir el de tots els voluntaris i professionals que han aportat el seu treball i esforç.

    El resultat cal valorar-lo com un gran èxit per haver pogut finalitzar-lo, però també per la gran col·laboració de tot un poble, i ha estat una mostra d’unitat dels benassalencs, una unió que no sempre ha estat possible en el nostre poble. L’Escola del Canto és, a més, un exemple del que es pot fer si la gent està unida i, per tant, és un exemple per a molts projectes semblants d’altres indrets. Us animem a visitar-la, de segur que no us deixa indiferents.

    Amics i Amigues del Canto. Benassal

  • “Recuperemos la Escuela del Canto” es un proyecto que nos ha permitido recuperar los dos edificios de una antigua escuela rural en la partida del Canto, término de Benassal: el aulario y la casa del maestro. A los dos, se les ha dado un nuevo uso, el primero ha pasado a ser una aula–museo y el segundo un refugio libre de montaña. Podemos temporalizar el trabajo realizado entre finales de 2012 hasta 2014, básicamente unos dos años, aunque aún quedan temas secundarios por cerrar.

    Los rasgos que singularizan el proyecto son el voluntariado para llevar a cabo todas las intervenciones, la financiación gracias a los pequeños mecenas, junto con una gran ilusión y mucho trabajo.

    01 canto mv7

    Estado de la escuela antes de la recuperación

    1. Origen y diseño del proyecto

    La Escuela del Canto se inauguró durante la Segunda República, seguramente en el año 1932, y funcionó hasta finales de los 60, exceptuando los años de la Guerra Civil, en los que permaneció cerrada. La escuela, que consta de un aulario y la casa del maestro, se enmarca dentro de la reforma educativa que puso en marcha el gobierno de la Segunda República, reforma que pretendía hacer llegar la educación primaria a todos los niños y niñas, y para conseguirlo empezó con la construcción de pequeñas escuelas, entre las que se encuentra la del Canto. El paraje donde se halla es singular, lejos del núcleo de población, a unas dos horas a pie del pueblo y al lado del río Montlleó, que divide los términos de Benassal y Vistabella. Actualmente, la zona está prácticamente despoblada, las masías y los campos han sido abandonados, aunque en los años 60 más de una veintena de alumnos asistían a la escuela.

    Toda esta historia empezó a finales del año 2012, pero hacía años que el deterioro de la Escuela del Canto nos preocupaba. Ante del abandono en que se encontraban los edificios, el Club de Montaña de Benassal, el Grupo de Recuperación de la Memoria Histórica de Benassal y el Instituto de Secundaria de Benassal, decidieron emprender alguna acción para preservar este patrimonio. Lo primero fue juntarse para discutir qué se quería hacer, aportar propuestas y sugerencias.

    El resultado fue el diseño de un proyecto de recuperación y reutilización de las infraestructuras con tres partes diferenciadas:

    02 canto mv7

    Estado de la escuela antes de la recuperación

    1. Recuperar la escuela para convertirla en una aula-museo. Reconstrucción del aula con el mobiliario restaurado y complementado con paneles explicativos con fotografías e información sobre la historia de la escuela. Esta parte fue propuesta por el Instituto de Educación Secundaria de Benassal y el Grupo de Recuperación de la Memoria Histórica de Benassal.

    2. Recuperar la casa del maestro para convertirla en un refugio libre de montaña. El Canto se encuentra a una distancia de 4,5 km de Culla; a 5,5 km de Benassal; a 7,7 km de La Estrella (Mosqueruela); a 8,25 km de Vilafranca; a 9,25 km de Benafigos; a 11 km de Vistabella; a 14,88 km de Xodos y a 18 km de Sant Joan de Penyagolosa, por tanto, es una encrucijada de caminos, un lugar ideal para habilitar un refugio libre de montaña. La propuesta fue del Club de Montaña de Benassal.

    3. Hacer un documental de la historia y restauración de la Escuela del Canto. Se trataba de recuperar el espacio físico y la memoria de un entorno tan singular; la idea era mostrar una crónica singular y una exploración de algunos de los protagonistas y de los espacios. Esta propuesta partió de Hugo Domènech Fabregat, profesor de audiovisuales de la Universitat Jaume I de Castelló, con la colaboración de otros compañeros y amigos y de esta universidad.

    Una vez decididos los ejes del trabajo, el siguiente paso fue abrir el proyecto, por lo que se hizo una reunión informativa en febrero del 2013 para explicarlo. Una veintena de personas acudieron y una de las decisiones adoptadas fue aglutinar a todo el mundo, colectivos y personas, dentro de la plataforma Amigos y Amigas del Canto.

    El diseño inicial del proyecto contemplaba tres fases: la primera consistía en evitar que aumentara el deterioro gracias al apuntalamiento del tejado y la retirada de los pupitres, que a principios de 2013 ya se había realzado; la segunda, trabajar para conseguir el acondicionamiento progresivo de los edificios como refugio y como aula-museo, a la vez que se grababa el documental y se realizaban las entrevistas; y una tercera, centrada en la promoción y la utilización de las instalaciones.

    2. Gestión del proyecto

    Las nuevas tecnologías han sido una pieza clave en nuestra manera de organizarnos como grupo. Desde el comienzo teníamos claro el papel fundamental que debía tener la fluidez de la información en lo referente a la comunicación interna y externa.

    Se creó un Googlegroups, Amigos del Canto, formado por unas setenta personas. Los avisos, información y demandas se han hecho a través de Googlegroups, además de ser este el espacio donde se han colgado los diversos archivos (sonoros, fotográficos) que iban recopilándose. Este ha sido el principal vehículo de comunicación interna entre todos los miembros de la plataforma. La herramienta Doodle Group nos ha ayudado a programar las salidas y las reuniones.

    Por lo que respecta a la comunicación externa, hemos utilizado varias vías. Todo el proceso se ha comentado de manera periódica en la revista local Aigua Clara, lo cual hizo posible la llegada de la información a la mayoría de los vecinos. Además de los artículos de la revista, el proyecto se presentó públicamente durante las fiestas patronales de 2013 para explicarlo a los benassalenses y a los veraneantes y pedir la colaboración económica, ya que no contaban ni con subvenciones ni con ningún tipo de ayuda monetaria de la administración. Cabe decir que el Ayuntamiento dio el visto bueno al proyecto y el permiso para llevarlo a término y nos facilitó el material de que disponía (puertas, ventanas, etc.). La presentación estuvo acompañada de una exposición donde se podía ver lo que se había realizado hasta aquel verano y el mobiliario de la escuela restaurado.

    Desde el comienzo, cuatro fueron las líneas de trabajo que se iniciaron: las tareas para recuperar los edificios de la escuela a jornal de vila, el taller de restauración del mobiliario, la grabación de los testigos y la grabación de todos los trabajos que se realizaban y de los testigos con el objetivo de producir un documental.

    2.1 El jornal de vila

    Todos los trabajos de recuperación de los dos edificios se han realizado a jornal de vila, que consiste en trabajar de manera voluntaria, sin cobrar; solo se pagan los materiales utilizados. En Benassal podemos encontrar varios ejemplos de trabajos realizados de manera colectiva y voluntaria: recientemente, la restauración de la ermita de la Magdalena; en los años sesenta, los jóvenes construyeron la Casa de la Juventud y después de la Guerra se reconstruyeron las partes que estaban caídas de la ermita de Sant Cristòfol.

    Las tareas empezararon en la Navidad del 2012 y a lo largo de los dos años se ha quedado ocho veces para desplazarse al Canto y realizar las diversas tareas voluntarias para acondicionar los edificios. Entre quince y veinte voluntarios han acudido cada jornada.

    Por lo que respecta en la escuela, se tuvo que trabajar en el tejado, se cambió una viga del techo para afianzarla, se desmontaron las ventanas para restaurarlas en el pueblo, se puso una puerta nueva en el armario, se pintó el interior y el exterior (con cal) del edificio y se instaló una puerta nueva con cristales en la entrada para sustituir la que había, que estaba rota.

    Por lo que respecta a la casa del maestro, se cambió la puerta por otra, se trabajó en el techo y en el interior de la cocina y fue necesario cambiar una viga del aseo. El techo de la chimenea también fue reparado y pintado. Se arreglaron todas las ventanas y se pusieron cristales. Todo el edificio fue limpiado a fondo y se pintó. Finalmente, se equipó con una mesa y unos bancos, varios utensilios para cocinar, un cubo y una correa para la cisterna y, por supuesto, las literas.

    Las ventanas, mesas y puertas de los dos edificios fueron pasados por gasóleo para eliminar la carcoma. Y se instalaron canalones para recoger el agua del tejado en la cisterna.

    En cuanto al espacio exterior, se limpiaron las malas hierbas, se recuperaron las jardineras, se reconstruyó el porche, el muro que rodea la escuela fue reparado, las rejas fueran tratadas para eliminar el óxido y pintadas con esmalte forja, se instaló una nueva puerta a la entrada del recinto y se construyó una mesa de obra.

    Emili Ferrando realizó unos paneles en cerámica de Nuestra Señora de los Desamparados, para sustituir el original, la antigua Virgen María desaparecida. Aunque parece extraño, la devoción a la Virgen de los Desamparados en un lugar como Benassal, esta imagen se explica por la presencia durante muchos años de una maestra valenciana en la década de los cincuenta. El 12 de junio del 2014 se colocaron los azulejos de cerámica en la fachada.

    2.2 La restauración del mobiliario

    El taller de restauración del mobiliario se organizó bajo la dirección y el asesoramiento de Mayte Pastor (DD Conservación y Restauración de Bienes Muebles). En primavera de 2013, de marzo a junio y durante ocho domingos, se desarrolló el taller. Se pudo recuperar parte del mobiliario original: cuatro pupitres dobles con sillas abatibles, una pizarra, una maleta y la mesa del maestro. Las piezas presentaban un importante estado de deterioro a causa de su uso y de los años de abandono, como la presencia y acumulación de polvo, tierra, cal, desgaste, decoloración de las maderas, desencolado y falta de adhesión de algunas piezas, oxidación, etc.

    No solo se restauró el mobiliario original de la escuela sino que también otras piezas más modernas fabricadas por la empresa Federico Giner (La Pobla de Vallbona) que estaban almacenadas en el convento y que habían sido utilizadas en la escuela del mismo convento. Estas últimas piezas se quedarán en la Escuela del Canto y las originales recrearán un aula a modo de exposición permanente en una de las dependencias municipales del pueblo.

    El proceso consistió en la identificación de las piezas (gráfica y fotográfica), el tratamiento preventivo y curativo contra los insectos xilófagos, la limpieza superficial y extracción de barnices alterados, la consolidación de las zonas debilitadas, encolado y fijación de uniones, la reposición de herrajes, la reintegración ilusionista de partes añadidas y masillas y la aplicación de las capas de protección. El resultado de todo el proceso ha sido la restauración de veintisiete piezas: dos mesas de maestro, un sillón, una pizarra, cuatro pupitres con sillas, una maleta y seis pupitres y doce sillas de la fábrica F. Giner.

    03 canto mv7

    Taller de restauración

    04 canto mv7

    Taller de restauración

    2.3 Los testigos

    Un tercer núcleo de trabajo fue la realización de entrevistas a los testigos: alumnado y maestros. El primer paso fue realizar un listado con los alumnos y maestros que la gente recordaba y a partir de aquí se formó un grupo de entrevistadores, cuya primer trabajo fue aprobar una ficha guía para hacer las entrevistas. A partir de unas preguntas tipo, se les preguntaban por sus recuerdos de los años escolares y se grababa. Posteriormente se realizaba una síntesis de la entrevista. Se ha procurado que hubiera alumnos de todas las décadas, antes de la Guerra, primera posguerra, años cincuenta y años sesenta. Evidentemente, ha sido más fácil encontrar alumnos que maestros, porque algunos de estos ya no se encuentran entre nosotros y otros estuvieron muy poco tiempo. Las entrevistas son la base de los paneles del aula–museo y algunos de ellos fueron seleccionados para filmarlos en el documental. Todo este patrimonio oral se conservará en el archivo de fuentes orales de Benassal. A los entrevistados se pedía si nos podían ceder, si tenían, el material escolar, los cuadernos y las fotografías de la época.

    En total, se han grabado a dieciocho alumnos (dos eran testigos ya recopilados por el GRMH en su primera investigación) y cinco maestros (de los cuales, tres eran maestros sustitutos). Se solicitó a la Conselleria de Educación un listado con el nombre de todos los maestros de la escuela, pero nos encontramos que en algunos años no consta ningún nombre y para localizarlos se consultó el archivo municipal.

    05 canto mv7

    El día de la inauguración, el 2 de agosto de 2014

    2.4 El documental

    El otro campo de trabajo ha sido la grabación de un documental a cargo de cámaras voluntarios, profesionales del mundo del audiovisual de Valencia y de Castellón, dirigidos por Hugo Domènech y Maria Andrés. Todos los días que se iba a trabajar en la escuela se filmó, por tanto se tenían que coordinar los voluntarios que se desplazaban para realizar acciones de acondicionamiento y los del audiovisual. Al mismo tiempo, a partir de la información recopilada por los entrevistadores, se seleccionó y planificó qué testigos se debían grabar y cuándo. Los alumnos de la escuela del pueblo también participaron en el documental. Una vez finalizadas las filmaciones, el trabajo ha pasado por el diseño del guión definitivo, montaje y producción.

    El documental no solo recopila las vivencias de los alumnos y de los maestros, sino que ha querido ser testigo de todo el proceso de restauración, al mismo tiempo que ha reflejado la importancia que tuvo la escuela para los más pequeños de aquellos lugares. Los plazos de finalización del audiovisual se han alargado unos meses más de lo que se había previsto, pero finalmente en la primavera de 2015 se realizó la presentación oficial.

    06 canto mv7

    Foto de los antiguos alumnos, muchos fueron entrevistados

    3. Financiación

    Uno de los grandes problemas con que se encuentra cualquier proyecto de esta envergadura es como se puede conseguir la financiación. Sabíamos que no era un buen momento para acudir a la administración, porque aún arrastraba los efectos de la crisis y no disponían de fondos. En una de las reuniones se decidió buscar el patrocinio mediante el micromecenazgo. La mayoría no habíamos oído hablar de las plataformas de crowdfunding, pero animados por José Herrero, apostamos por este sistema.

    Se tenía que presentar un proyecto atractivo y viable, un presupuesto asequible de alcanzar y un listado de recompensas, además de ser conscientes de lo que queríamos publicitar y comunicar para conseguir los fondos. Verkami es una plataforma que a lo largo de 40 días recoge el dinero donado por la gente que cree en el proyecto y a cambio después se le hace llegar una recompensa. Para no excluir a nadie, las aportaciones van desde cantidades pequeñas, en nuestro caso 10 euros, hasta 200 euros, y las recompensas están relacionadas con el valor de la aportación. Si entre todos se recogen los fondos, el proyecto sontinua, si no, no se realiza, por tanto, es importante animar a la gente a colaborar. La campaña se abrió a finales de agosto del año 2013, en plenas fiestas patronales, ya que era el momento en que más gente visita el pueblo. Se hizo una fuerte campaña local de presentación del proyecto y entre todos y todas se llegó a la cantidad presupuestada, 7.900 euros, gracias a 203 mecenas: benassalenses, asociaciones locales, instituciones locales y foráneas y simpatizantes del proyecto.

    07 canto mv7

    Trabajos voluntarios que se hicieron en el Canto

    08 canto mv7

    Trabajos voluntarios que se hicieron en el Canto

    09 canto mv7

    Trabajos voluntarios que se hicieron en el Canto

    10 canto mv7

    Trabajos voluntarios que se hicieron en el Canto

    4. La recta final: la inauguración de la escuela

    El pasado 2 de agosto de 2014 tuvo lugar la fiesta con motivo de la inauguración de la Escuela del Canto restaurada. Unas doscientas personas participaran en la misma. A la partida del Canto se puede llegar en coche por pista dando una gran vuelta, o a pie. Sabíamos que las personas mayores acudirían en vehículo y para optimizarlo se acotó el sentido de la pista: unas horas era para ir a la masía y otras para volver al pueblo; además, se preparó una explanada para aparcar y así evitar problemas. Una gran parte de la gente llegó al lugar caminando por el sendero.

    Al acto de inauguración, después de dar las palabras de bienvenida, Emili J. Barreda, Héctor Orenga y José Herrero, explicaron de manera resumida el trabajo realizado y la gente pudo ver las reformas. Después se rindió homenaje a los antiguos alumnos que asistieron y se visionó el tráiler del cortometraje. La fiesta acabó con la actuación del bureo Els Templats.

    11 canto mv7

    Trabajos voluntarios que se hicieron en el Canto

    5. Valoración del proyecto y continuidad

    Si repasamos el diseño inicial, ahora estamos en la fase de promoción y difusión de los espacios recuperados para posibilitar una buena gestión. Varios institutos han visitado las instalaciones: el de Benassal, el de Vilafranca, y Juan Garay de Valencia; pese a ello, es complicado llevar grupos escolares por la distancia del casco urbano, lo que obliga a dar un largo paseo. Por lo que respecta al uso del refugio libre, es más fácil, ya que está abierto y lo pueden utilizar los caminantes que pasan de camino a Vilafranca o a Culla, porque el PR-1 pasa por el lado.

    De momento lo que tenemos claro es la voluntad de instaurar un día al año como la fiesta del Canto para realizar tareas de mantenimiento sobre los edificios y los alrededores y rematar la jornada con una comida de hermandad; de esta manera conseguiremos realizar el mantenimiento de las instalaciones una vez al año y evitaremos llegar al nivel de deterioro en que se encontraba antes de iniciar todo este proyecto.

    Debemos valorarlo como un éxito de participación popular, desde el comienzo del proyecto hasta la fiesta de inauguración, pero no podemos dejar de reconocer que sin un grupo de personas coordinando, no hubiera sido posible: Héctor Orenga, Mónica Pitarch, Emilio José Barreda y Jordi Barrachina, por lo que respecta a las tareas de mantenimiento y organización; Mayte Pastor, responsable del taller de restauración; José Herrero, encargado del Verkami; Hugo Domènech y Maria Andrés, dirigiendo el documental; Pilar Vidal y Bettina Mellado, por lo que respecta al grupo de documentación. A estos nombres hay que añadir el de todos los voluntarios y profesionales que han aportado su trabajo y esfuerzo.

    El resultado hay que valorarlo como un gran éxito por haber podido finalizarlo, pero también por la gran colaboración de todo un pueblo, y ha sido una muestra de unidad de los benassalenses, una unión que no siempre ha sido posible en nuestro pueblo. La Escuela del Canto es, asimismo, un ejemplo de lo que se puede hacer si la gente está unida y, por tanto, es un ejemplo para muchos proyectos semejantes de otros lugares. Os animamos a visitarla, seguro que no os deja indiferentes.

    Amics i amigues del Canto. Benassal

  • «El éxito a largo plazo de una política de conocimiento, valoración y conservación del patrimonio se basa antes que nada en la educación del público y de los profesionales.» Martín Guglielmino, 2004.

    1. Cronología de la construcción

    La Guerra Civil se convirtió en un vasto campo de pruebas en el que intervinieron algunas de las potencias europeas que estaban preparándose para un conflicto bélico de más envergadura; se ensayaron las innovaciones que en materia logística, estratégica y operativa habían surgido desde la Primera Guerra Mundial.

    Esta es, sin duda, una de las razones de la larga duración del conflicto. Ambos bandos, a medida que iban recibiendo ayuda de las potencias interesadas, adaptaban las diferentes maneras de plantear las estrategias del combate, tanto por lo que respecta a los movimientos de ataque como a los planteamientos defensivos.

    El descalabro de la ofensiva de Aragón en el invierno de 1937-1938 y el hundimiento del frente significaron un fuerte golpe moral, tanto para el Ejército Popular como para la retaguardia. Ante la disyuntiva de resistir o capitular, el Gobierno se inclinó por la primera opción e hizo una llamada desesperada al Frente Popular y a sus integrantes para reclutar 100.000 voluntarios para el Ejército Popular y 50.000 para formar las brigadas de fortificación. El presidente Negrín tenía el convencimiento de que una contienda mundial inclinaría la balanza a favor del bando republicano, pero las democracias occidentales, cada vez más a cerca del Gobierno de Burgos, evitaron que la contienda española se internacionalizara.

    1. Fortí de la séquia

    Fortín de la acequia de la Ermita, término municipal de La Llosa. Foto Lara Cardona

    El Alto Mando del Ejército Popular fue consciente desde el primer momento de que el nuevo objetivo de las tropas sublevadas era la conquista de Valencia; recordemos que su huerta era fuente de divisas y sostenimiento del ejército y de la retaguardia, y que su puerto era un punto de abastecimiento para el centro de la península, por lo que pusieron en marcha la construcción de una serie de líneas defensivas en la retaguardia.

    Así pues, el 10 de abril de 1938, el general Vicente Rojo decreta unas medidas para hacer frente a las pérdidas, tanto en recursos militares como geográficas, que el Ejército Popular de la República había sufrido desde la caída de Teruel. Una de estas medidas es la reorganización general de los ejércitos, con la creación de nuevas unidades; otra, la fortificación de las zonas próximas a Valencia.

    El día 28 de abril, los generales Miaja (Jefe Del Grupo de Ejércitos) y Matallana (jefe del Estado Mayor) firman una serie de disposiciones para la creación de varias líneas defensivas en el sector costero que enlacen con las fortificaciones del interior. La primera partía del cabo de Orpesa, Orpesa, Castillo de Miravet, sierra de la Montaña Negra, montes entre el río Montlleó y la carretera de Benafigos a Atzeneta, las sierras de la Batalla y Nogueruelas, el vértice Peñarroja y las sierras de la Calcera y Corbalán, donde enlazarían con las construcciones ya existentes en la zona de Teruel. A su vez, se estaba trabajando en otra línea en la comarca de la Iglesuela del Cid, vértice Peñarroja y loma del Milano, que debería enlazar con la anteriormente comentada.

    En el mismo sentido, el 3 de mayo de 1938, 18 días después de la ofensiva de Vinaròs que cortó el territorio republicano en dos, se solicita a una comisión desplazada del Estado Mayor del Grupo de Ejércitos del Centro y presidida por el coronel Tomás Ardid, estudiar una nueva gran línea defensiva que se extendería por Almenara, sierra del Cid, Azuévar, Almedíjar, Jérica y Viver, la sierra de Javalambre y sierra de Seviñán, que se apoyaría en el Turia. Esta línea es la que más tarde se conocerá como Línea XYZ.

    La Línea XYZ, conocida también como Línea Matallana por ser este el general al que se le atribuye su diseño, forma parte de lo que más tarde se llamará Cinturón de Hierro de Valencia. Se componía de los siguientes 14 centros de resistencia:

    01. Almenara
    02. Vértice Picayo
    03. Eslida (carretera de Chóvar a Aín)
    04. Cerro Gordo (carretera de Almedíjar a Aín)
    05. Matet
    06. Norte de Gaibiel
    07. Viver, con posiciones batientes en la plana entre Viver y Teresa
    08. Bejís
    09. Canales
    10. Andilla
    11. Abejuelas
    12. La Yesa
    13. Arcos de las Salinas
    14. Santa Cruz de Moya

    La Línea está compuesta por trincheras, puntos fortificados y emplazamientos para piezas de artillería. No se trataba de un trazado continuo de construcción, sino de tramos discontinuos, escalonados, estratégicamente situados, con capacidad para abarcar un territorio amplio y con un gran radio de acción hasta el centro de resistencia más próximo.

    Muy pronto empiezan los trabajos de fortificación de esta Línea a cargo de la Comandancia General de Ingenieros del Grupo de Ejércitos de la Región Central. El 8 de mayo ya se solicitan informes relativos al ritmo de los trabajos al Comandante General de Ingenieros del Grupo de Ejércitos, condiciones técnicas y tácticas de las obras, materiales empleados, necesidades de cemento y alambre espinoso y mano de obra empleada, así como la destrucción, si es necesario, de las principales vías de acceso a Sagunt, València y Castelló de la Plana. En las mismas directrices, se le insta que en el plazo de 20 días la línea ya se encuentre en situación de defensa y se recomienda que dupliquen los turnos de trabajo y que se utilice mano de obra civil y de prisioneros.

    El avance fulgurante de las tropas sublevadas se topó con la resistencia del Ejército Popular, que recuperó parte de la moral perdida. La importancia de la Batalla por Valencia y la muralla defensiva que fue la Línea XYZ retrasó el desenlace de la guerra y desgastó al ejército franquista mientras el Estado Mayor republicano preparaba la ofensiva del Ebro.

    2. Estado actual de los restos: entre el deterioro y la destrucción total

    Si atendemos a la definición de patrimonio histórico, este es el conjunto de inmuebles y objetos muebles de interés artístico, histórico, paleontológico, arqueológico, etnográfico, científico o técnico, así como el patrimonio documental y bibliográfico, los yacimientos arqueológicos, lugares naturales, jardines, parques que tengan valor artístico, histórico o antropológico.

    La ley delega las funciones de gestión y salvaguardia en las comunidades autónomas. A su vez, la ley de patrimonio de la Comunidad Valenciana de 1998 tiene como objetivo la protección, difusión, investigación e incremento del patrimonio cultural valenciano. Para hacer efectiva la aplicación de la ley se estipulaba la creación de un Inventario General del Patrimonio Cultural Valenciano en torno al cual se configura el sistema legal de clasificación y protección de los bienes de naturaleza cultural. Para poder realizar el inventario, la administración del Estado y la autonómica delegan en los ayuntamientos, que realizarán un plan general de ordenación urbana que prevea un catálogo de bienes y espacios protegidos donde se incluyan todos aquellos elementos de interés que se pretendan conservar por su representatividad del patrimonio cultural común o por razones paisajísticas.

    Otra las figuras de protección de bienes patrimoniales que permite la ley de patrimonio de la Comunidad Valenciana es la de bien inmueble de relevancia local (BRL). En el Decreto 62/2011, de 20 de mayo, se regula el procedimiento de declaración y el régimen de protección de los bienes de relevancia local. De conformidad con lo dispuesto en el artículo 47 de la Ley 4/1998, del patrimonio cultural valenciano, corresponde a los ayuntamientos, a través de la correspondiente aprobación o modificación de su catálogo municipal de bienes y espacios protegidos, en los términos establecidos en la legislación urbanística, proponer justificadamente los bienes pertenecientes a su término municipal que aspiran a ser reconocidos como bienes inmuebles de relevancia local de carácter individual, así como la inclusión o la exclusión de su ámbito delimitado urbanísticamente, o de una parte, como núcleo histórico tradicional, con la categoría de bien de relevancia local (NHT-BRL), en la sección segunda del Inventario General del Patrimonio Cultural Valenciano.

    2. Búnquer Marjal

    Visita guiada en las fortificaciones de la marjal a cargo de Carlos Mallench. Foto Lara Cardona

    La conselleria competente en materia de cultura, mediante el informe vinculante exigido por el artículo mencionado, deberá evaluar la propuesta municipal y determinar la existencia o no de suficientes valores culturales en los bienes propuestos para la declaración como bienes inmuebles de relevancia local, así como la idoneidad de su régimen de protección.

    De manera extraordinaria, y en virtud de lo expuesto en el apartado 4 del artículo 47 de la Ley 4/1998, el órgano competente en materia de patrimonio cultural, cuando observe la existencia de un bien a inscribir en la sección segunda del Inventario General del Patrimonio Cultural Valenciano con la categoría de bien de relevancia local, lo comunicará al ayuntamiento para que manifieste su voluntad de incluirlo o no en su Catálogo Municipal de Bienes y Espacios Protegidos. En el artículo 3 del mismo Decreto se enumeran los diferentes tipo de BRL, y de entre todas las posibilidades define los lugares históricos de interés local como: «lugares vinculados a acontecimientos o recuerdos del pasado, a tradiciones o a creaciones culturales o de la naturaleza y a obras humanas, que posean un relevante valor para la memoria popular». Este artículo conlleva que cada ayuntamiento solicite incluir o modificar los elementos a proteger dentro del Catálogo Municipal de Bienes y Espacios Protegidos y que puedan ser reconocidos
    como bienes inmuebles de relevancia local de carácter individual. Esta figura implicaría la intervención del ayuntamiento para poder tramitarla. Es en esta figura legal de BRL a la que se están acogiendo la mayoría de municipios para la protección de los elementos del patrimonio histórico militar, y donde se deberían incorporar al catálogo de elementos patrimoniales del futuro PGOU los elementos de la Línea XYZ.

    El Consejo Valenciano de Cultura (CVC) y la Federación Valenciana de Municipios y Provincias (FVMP) se comprometieron a catalogar numerosos escenarios históricos vinculados a la Guerra Civil. Esta iniciativa, llamada «Paisajes de guerra», es un proyecto europeo en el que también participan Alemania, Francia, Italia y el Reino Unido, y pretende la recuperación, promoción y protección patrimonial de los territorios bélicos del siglo XX. Según el manifiesto de «Paisajes de guerra», «Lejos de fomentar los rencores, la conservación de los espacios bélicos lo que hace es recordar a los pueblos los horrores que han compartido y propiciar un sentimiento de concordia y de aflicción común». Casi una década más tarde, muy poco se ha llevado a cabo sobre esta cuestión.

    Los restos derivados de la Guerra Civil, como el inicio de la Línea XYZ entre Almenara y La Llosa, forman parte del patrimonio histórico, y como tal deberían ser incluidos en los catálogos de bienes de cada municipio, ya que este es el instrumento principal para paliar la situación de abandono, expolio y desconocimiento en que se encuentran.

    3.Búnquer de Trascastell

    Visita guiada a los restos de la Guerra Civil en el castillo de Almenara. Foto Lara Cardona

    En estos momentos, las diferentes administraciones públicas continúan desaprovechando la oportunidad de potenciar el desarrollo local mediante la puesta en valor de los restos y la dignificación de este patrimonio como instrumento que eduque en los valores de la paz, el respeto y la democracia. Esta desidia oficial ha propiciado que la mayoría de la sociedad no perciba la valía de este patrimonio. Por todo ello, los especialistas en patrimonio pueden dar otra dimensión y aprovechar al máximo todas sus posibilidades para dotarlo de valores simbólicos, económicos y educativos. El interés por recuperar el patrimonio es un reflejo del proceso de recuperación de la historia propia.

    Como hemos explicado, a pesar de la proliferación de normativas y textos legislativos para defender y salvaguardar el rico patrimonio, no se está evitando su destrucción y deterioro. Quizá sea porque el legado de la Guerra Civil tiene aún poca presencia en la vida cotidiana del público en general y los vecinos en particular, y no lleva detrás ningún política de sensibilización para implicarse en su conservación y preservación.

    4.Pujada

    Subida en el castillo de Almenara con explicaciones de Nel•lo Navarro y Lara Cardona. Foto Óscar Pérez

    3. La conservación, restauración y difusión del patrimonio material de la Guerra Civil como motor económico de los pueblos

    Parece demostrado que este patrimonio gestionado correctamente, puesto en valor y difundido, puede crear valor y constituir un motor económico importante. Nuestro patrimonio debe ser considerado un activo y tanto las administraciones como los ciudadanos deben concebirlo como un servicio público básico y de atención obligatoria, un derecho fundamental para su bienestar y desarrollo y siempre necesario para la cohesión social en un entorno multicultural. Para todo eso, es necesario poner en marcha una estrategia de socialización de los valores del patrimonio cultural que desde la educación garantice el conocimiento necesario y la accesibilidad universal a los bienes. Debemos pensar que las actividades adscritas a la conservación, restauración y gestión de los bienes que integran el patrimonio cultural constituyen una red de elementos capaces de dinamizar la economía de nuestros pueblos y que este sector económico es capaz de crear ocupación estable, especializada, de calidad y no deslocalizable. El patrimonio cultural constituye un valioso e insustituible recurso como elemento revitalizador de los pueblos y de los territorios, fomenta la identidad y el sentido de pertenencia de cada uno de los pueblos y difunde valores sociales como la tolerancia, la democracia, la diversidad y el pluralismo. Debemos recordar que la administración pública es la garante del patrimonio cultural de una comunidad; incluso en tiempo de crisis, su deber es establecer las políticas culturales necesarias por conseguirlo y hacer que la ciudadanía se vincule y participe.

    4. La didáctica y el excursionismo militante como forma más eficaz de conocer y de poner en valor los restos de la Guerra Civil

    Para nosotros, las estrategias que hay que desarrollar para mejorar la didáctica del patrimonio son:

    01. Una verdadera voluntad política de potenciar el patrimonio, orientando su tratamiento hacia la valoración social y su utilización en la educación.
    02. Dar prioridad a las estrategias de difusión, sin dejar de lado la investigación y la conservación.
    03. Adoptar nuevos planteamientos con las nuevas técnicas para superar la vitrina y el rótulo explicativo.
    04. Plantear la didáctica como un elemento fundamental de difusión. Bienes patrimoniales como forma de disfrutar y, al mismo tiempo, de conocer.
    05. Democratizar el uso del patrimonio extendiéndolo a todos los sectores como un medio imprescindible para conseguir el consenso social en la necesidad de conservarlo y valorarlo como símbolo de las identidades. Es decir, hacer comprensible el patrimonio cultural mediante una interpretación científica y rigurosa y, al mismo tiempo, seductora.

    Los restos, documentos, paisajes de tiempo pasados nos acompañan, provienen de las generaciones pasadas, deben ser estimados por los individuos contemporáneos y nos ayudan a comprender el lugar donde vivimos y trabajamos y nos dan el impulso necesario para, partiendo de nuestro pasado y nuestra realidad, construir nuestro futuro colectivo. Cómo se preserva, se utiliza y difunde el patrimonio cultural de una comunidad es uno de los puntales que afianza la conciencia colectiva de pertenencia.

    Se debe emprender una acción educadora para despertar y estimular el respeto del público por los lugares y paisajes, y dar a conocer las normas dictadas par conseguir su protección. Se deberían divulgar ?mediante publicaciones especializadas, artículos en la prensa, redes sociales, etc.? los peligros que amenazan a los bienes como consecuencia de obras públicas o privadas, como el caso de las obras de ampliación de la carretera CS-2310 a la playa de Almenara que arrasó dos búnkeres, así como ejemplos de casos en que hayan conservado o salvado restos. Las instituciones, asociaciones y agrupaciones culturales deberían llevar a cabo programas encaminados a dar a conocer los peligros que pueden representar para los bienes culturales las obras públicas o privadas realizadas sin la preparación necesaria y subrayar que las actividades adscritas a proteger los bienes culturales contribuyen a la comprensión de nuestro pasado y presente.

    La realidad también nos ha demostrado que una de las formas más eficaces de proteger el patrimonio es ligarlo a los movimientos sociales y a los ciudadanos de a pie; es decir, en la reivindicación histórica, partir con el acompañamiento de las entidades ciudadanas, de los vecinos..., que asuman el patrimonio como propio. Hay que iniciar el proceso de reivindicación del patrimonio desde bajo hasta que las administraciones estén dispuestas a asumir el reto de su reivindicación y la lucha por su protección. No debemos olvidar el trabajo científico de la catalogación y documentación de los elementos.

    Nuestra propuesta inmediata es apostar por el excursionismo militante y las salidas para visitar el estado de los restos. Son el marco perfecto para trabajar cualidades como la formación de personas socialmente críticas, desarrollar el conocimiento reflexivo y los valores y las actitudes democráticas de tolerancia y convivencia pacífica.

    5. Lectura

    Lectura del diario del soldado de la 57 Brigada Mixta del Ejército Popular de la República José Lalueza, a cargo de Nel•lo Navarro y Lara Cardona. Foto Óscar Pérez

    Rutas propuestas:

    Marjal de Almenara-Gola de la Llosa-Marjal de Almenara

    Distancia: 3 km
    Dificultad baja. Ideal para niños, personas mayores y/o con movilidad reducida.
    Duración: 2 horas y 30 minutos

    Visita a las primeras fortificaciones de la Línea XYZ, que transcurren de este a oeste: desde la orilla de la mar hasta Els Estanys.

    - Fortín fábrica Carvallo y almacén fortificado, a la partida de la Palafanga, situada entre la Gola y la partida de la Calçada, en el término de La Llosa.
    - Fortines de la acequia de la Ermita, en el término de La Llosa.
    - Fortines, casamatas y parapetos de la partida de la Calçada, en el término de La Llosa.
    - Fortín de Quartons.
    - Fortín excavado en la roca en la montaña de Mauricio.
    - Regreso a la Marjal.

    Castillo de Almenara

    Distancia: 2 km
    Dificultad baja.
    Duración: 2 horas y 30 minutos

    Visita a los puntos más estratégicos de la Línea en la montaña del castillo. Por desgracia, algunas de las fortificaciones han sido reutilizadas y el resto se encuentra en mal estado.

    - Observatorios en la cima del castillo.
    - Trincheras, casamatas y búnkeres de la zona de detrás del castillo.

    5. Bibliografía

    Galdón, E. (2010): La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Publicacions de la Universitat de València.
    Quadern especial de la revista Saó 392 (abril 2014). El patrimoni material de la Guerra Civil.
    Vicente, C. (2009): Patrimoni cultural, memòria i identitat local. Diputació de Barcelona.
    Prats, J.: Valorar el patrimonio histórico desde la educación: factores para una mejor utilización de los bienes patrimoniales a: http://www.ub.edu/histodidactica.
    Ordine, N. (2013): La utilitat de l’inútil: Manifest. Quaderns Crema, Barcelona.
    Ávila, R. M. i Mattozzi, I (2009): La didàctica del patrimoni cultural i l’educació de la ciutadania europea. XX Simposi Internacional de Didàctica de les Ciències Socials, Bolonya.

    Lara Cardona Fernández

  • «L’èxit a llarg termini d’una política de coneixement, valoració i conservació del patrimoni es basa primer de tot en l’educació del públic i dels professionals.» Martín Guglielmino, 2004.

    1. Cronologia de la construcció

    La Guerra Civil es va convertir en un vast camp de proves en què van intervenir algunes de les potències europees que estaven preparant-se per a un conflicte bèl·lic de més envergadura; s’hi van assajar les innovacions que en matèria logística, estratègica i operativa havien sorgit des de la Primera Guerra Mundial.

    Aquesta és, sens dubte, una de les raons de la llarga durada del conflicte. Tots dos bàndols, a mesura que anaven rebent ajuda de les potències interessades, adapten les diferents maneres de plantejar les estratègies del combat, tant pel que fa als moviments d’atac com als plantejaments defensius.

    La desfeta de l’ofensiva d’Aragó a l’hivern de 1937-1938 i l’ensulsida del front van significar un gran colp moral, tant per a l’Exèrcit Popular com per a la rereguarda. Davant la disjuntiva de resistir o capitular, el Govern s’inclinà per la primera opció i va fer una crida desesperada al Front Popular i als seus integrants per a reclutar 100.000 voluntaris per a l’Exèrcit Popular i 50.000 per a formar les brigades de fortificació. El president Negrín tenia el convenciment que una contesa mundial inclinaria la balança a favor del bàndol republicà, però les democràcies occidentals, cada vegada més a prop del Govern de Burgos, van evitar que la contesa espanyola s’internacionalitzara.

    1. Fortí de la séquia

    Fortí de la séquia de l'Ermita, terme municipal de la Llosa. Foto Lara Cardona

    L’Alt Comandament de l’Exèrcit Popular va ser conscient des del primer moment que el nou objectiu de les tropes sublevades era la conquesta de València; recordem que la seua horta era font de divises i sosteniment de l’exèrcit i de la rereguarda, i que el seu port era un punt d’abastiment per al centre de la península, per la qual cosa posaren en marxa la construcció d’una sèrie de línies defensives a la rereguarda.

    Així doncs, el 10 d’abril de 1938, el general Vicente Rojo decreta unes mesures per tal de fer front a les pèrdues, tant de recursos militars com geogràfiques, que l’Exèrcit Popular de la República havia patit des de la caiguda de Terol. Una d’aquestes mesures és la reorganització general dels exèrcits, amb la creació de noves unitats; una altra, la fortificació de les zones pròximes a València.

    El dia 28 d’abril, els generals Miaja (cap del Grup d’Exèrcits) i Matallana (cap de l’Estat Major) signen una sèrie de disposicions per a la creació de diverses línies defensives en el sector costaner, per enllaçar amb les fortificacions de l’interior. La primera partia del cap d’Orpesa, Orpesa, Castell de Miravet, serra de la Muntanya Negra, muntanyes entre el riu Montlleó i la carretera de Benafigos a Atzeneta, les serres de la Batalla i Nogueroles, el vèrtex Pena-roja i les serres de la Calcera i Corbalán, on enllaçarien amb les construccions ja existents a la zona de Terol. Al seu torn, s’estava treballant en una altra línia a la comarca de l’Anglesola, vèrtex Pena-roja i lloma del Milano, que hauria d’enllaçar amb l’anteriorment comentada.

    En el mateix sentit, el 3 de maig de 1938, 18 dies després de l’ofensiva de Vinaròs que va tallar el territori republicà en dos, se sol·licita a una comissió desplaçada de l’Estat Major del Grup d’Exèrcits del Centre i presidida pel coronel Tomás Ardid, estudiar una nova gran línia defensiva que s’estendria per Almenara, serra del Cid, Assuévar, Almedíxer, Xèrica i Viver, la serra de Javalambre i serra de Seviñán, per a recolzar-se en el Túria. Aquesta línia és la que més tard es coneixerà com Línia XYZ.

    La Línia XYZ, coneguda també com a Línia Matallana per ser aquest el general al qual se n’atribueix el disseny, forma part del que més tard es dirà Cinturó de Ferro de València. Es componia dels següents 14 centres de resistència:

    01. Almenara
    02. Vèrtex Picaio
    03. Eslida (carretera de Xóvar a Aín)
    04. Cerro Gordo (carretera d’Almedíxer a Aín)
    05. Matet
    06. Nord de Gaibiel
    07. Viver-Xèrica, amb posicions batent la plana entre Viver i Teresa
    08. Begís
    09. Canales
    10. Andilla
    11. Abejuela
    12. La Iessa
    13. Arcos de las Salinas
    14. Santa Cruz de Moya

    La Línia està composta per trinxeres, punts fortificats i emplaçaments per a peces d’artilleria. No es tractava d’un traçat continu de construcció, sinó de trams discontinus, esglaonats, estratègicament situats, amb capacitat per a abraçar un territori ampli i amb un gran radi d’acció fins al centre de resistència més pròxim.

    Ben prompte comencen els treballs de fortificació d’aquesta Línia a càrrec de la Comandància General d’Enginyers del Grup d’Exèrcits de la Regió Central. El 8 de maig ja se sol·liciten informes relatius al ritme dels treballs al Comandant General d’Enginyers del Grup d’Exèrcits, condicions tècniques i tàctiques de les obres, materials emprats, necessitats de ciment i filferro espinós i mà d’obra emprada, així com la destrucció, si cal, de les principals vies d’accés a Sagunt, València i Castelló de la Plana. En les mateixes directrius, se l’insta que en el termini de 20 dies la línia ja es trobe en situació de defensa i es recomana que dupliquen els torns de treball i que s’utilitze mà d’obra civil i de presoners.

    L’avanç fulgurant de les tropes sublevades es va topar amb la resistència de l’Exèrcit Popular, que va recuperar part de la moral perduda. La importància de la Batalla per València i la muralla defensiva que fou la Línia XYZ va retardar el desenllaç de la guerra i va desgastar l’exèrcit franquista mentre l’Estat Major republicà preparava l’ofensiva de l’Ebre.

    2. Estat actual de les restes: entre el deteriorament i la destrucció total

    Si atenem la definició de patrimoni històric, aquest és el conjunt d’immobles i objectes mobles d’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic, així com el patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments arqueològics, llocs naturals, jardins, parcs que tinguen valor artístic, històric o antropològic.

    La llei delega les funcions de gestió i salvaguarda en les comunitats autònomes. Al seu torn, la llei de patrimoni de la Comunitat Valenciana de 1998 té com a objectiu la protecció, la difusió, la investigació i l’acreixement del patrimoni cultural valencià. Per a fer efectiva l’aplicació de la llei, s’estipulava la creació d’un Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià al voltant del qual es configura el sistema legal de classificació i protecció dels béns de naturalesa cultural. Per a poder realitzar l’inventari, l’administració de l’Estat i l’autonòmica deleguen en els ajuntaments, que han de realitzar un pla general d’ordenació urbana que preveja un catàleg de béns i espais protegits on s’incloguen tots aquells elements d’interès que es pretenguen conservar per la seua representativitat del patrimoni cultural comú o per raons paisatgístiques.

    Una altra de les figures de protecció de béns patrimonials que permet la llei de patrimoni de la Comunitat Valenciana és la de bé immoble de rellevància local (BRL). En el Decret 62/2011, de 20 de maig, es regula el procediment de declaració i el règim de protecció dels béns de rellevància local. De conformitat amb el que disposa l’article 47 de la Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià, correspon als ajuntaments, a través de la corresponent aprovació o modificació del seu catàleg municipal de béns i espais protegits, en els termes establerts en la legislació urbanística, proposar justificadament els béns pertanyents al seu terme municipal que aspiren a ser reconeguts com a béns immobles de rellevància local de caràcter individual, així com la inclusió o l’exclusió del seu àmbit delimitat urbanísticament, o d’una part, com a nucli històric tradicional, amb la categoria de bé de rellevància local (NHT-BRL), a la secció segona de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

    2. Búnquer Marjal

    Visita guiada a les fortificacions de la marjal a càrrec de Carlos Mallench. Foto Lara Cardona

    La conselleria competent en matèria de cultura, per mitjà de l’informe vinculant exigit per l’article esmentat, ha d’avaluar la proposta municipal i determinar l’existència o no de valors culturals suficients en els béns proposats per a la declaració com a béns immobles de rellevància local, així com la idoneïtat del seu règim de protecció.

    De manera extraordinària, i en virtut del que s’ha exposat en l’apartat 4 de l’article 47 de la Llei 4/1998, l’òrgan competent en matèria de patrimoni cultural, quan observe l’existència d’un bé que s’haja d’inscriure en la secció segona de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià amb la categoria de bé de rellevància local, ho ha de comunicar a l’ajuntament, a fi que manifeste la seua voluntat d’incloure’l o no en el seu Catàleg Municipal de Béns i Espais Protegits. En l’article 3 del mateix Decret s’enumeren els diferents tipus de BRL, i d’entre totes les possibilitats defineix els llocs històrics d’interès local com a: «llocs vinculats a esdeveniments o records del passat, a tradicions o a creacions culturals o de la naturalesa i a obres humanes, que posseïsquen un rellevant valor per a la memòria popular». Açò comporta que cada ajuntament sol·licita incloure o modificar els elements a protegir dins del Catàleg Municipal de Béns i Espais Protegits i que puguen ser reconeguts com a béns immobles de rellevància local de caràcter individual. Aquesta figura implicaria la intervenció de l’ajuntament per a poder tramitar-la. És a aquesta figura legal de BRL on s’estan acollint la majoria de municipis per a la protecció dels elements del patrimoni històric militar, i on s’haurien d’incorporar en el catàleg d’elements patrimonials del futur PGOU els elements de la Línia XYZ.

    El Consell Valencià de Cultura (CVC) i la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) es comprometeren a catalogar nombrosos escenaris històrics vinculats a la Guerra Civil. Aquesta iniciativa, anomenada «Paisatges de guerra», és un projecte europeu en el qual també participen Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, i pretén la recuperació, promoció i protecció patrimonial dels territoris bèl·lics del segle XX. Segons el manifest de «Paisatges de guerra», «Lluny de fomentar els rancors, la conservació dels espais bèl·lics el que fa és recordar als pobles els horrors que han compartit i propiciar un sentiment de concòrdia i d’aflicció comú». Quasi una dècada més tard, ben poca cosa s’ha fet sobre aquesta qüestió.

    Les restes derivades de la Guerra Civil, com ara l’inici de la Línia XYZ entre Almenara i la Llosa, formen part del patrimoni històric, i com a tal haurien de ser incloses en els catàlegs de béns de cada municipi, ja que aquest és l’instrument principal per a pal·liar la situació d’abandó, espoli i desconeixement en què es troben.

    3.Búnquer de Trascastell

    Visita guiada a les restes de la Guerra Civil al castell d'Almenara. Foto Lara Cardona

    A hores d’ara, les diferents administracions públiques continuen desaprofitant l’oportunitat de potenciar el desenvolupament local mitjançant la posada en valor de les restes i la dignificació d’aquest patrimoni com a instrument que eduque en els valors de la pau, el respecte i la democràcia. Aquesta desídia oficial ha comportat que la majoria de la societat no perceba la vàlua d’aquest patrimoni. Per tot això, els especialistes en patrimoni poden donar-hi una altra dimensió i aprofitar al màxim totes les seues possibilitats per dotar-lo de valors simbòlics, econòmics i educatius. L’interès per recuperar el patrimoni és un reflex del procés de recuperació de la història pròpia.

    Com hem explicat, malgrat la proliferació de normatives i textos legislatius per a defensar i salvaguardar el ric patrimoni, no s’està evitant la seua destrucció i deteriorament. Potser siga perquè el llegat de la Guerra Civil té encara poca presència en la vida quotidiana del públic en general i els veïns en particular, i no porta darrere cap política de sensibilització per a implicar-se en la conservació i preservació.

    4.Pujada

    Pujada al castell d'Almenara amb explicacions de Nel•lo Navarro i Lara Cardona. Foto Òscar Pérez

    3. La conservació, restauració i difusió del patrimoni material de la Guerra Civil com a motor econòmic dels pobles

    Sembla demostrat que aquest patrimoni gestionat correctament, posat en valor i difós, pot crear valor i constituir un motor econòmic important. El nostre patrimoni ha de ser considerat un actiu i tant les administracions com els ciutadans han de concebre’l com un servei públic bàsic i d’atenció obligatòria, un dret fonamental per al seu benestar i desenvolupament i sempre necessari per a la cohesió social en un entorn multicultural. Per a tot això, és necessari posar en marxa una estratègia de socialització dels valors del patrimoni cultural que des de l’educació garantisca el coneixement necessari i l’accessibilitat universal als béns. Hem de pensar que les activitats destinades a la conservació, restauració i gestió dels béns que integren el patrimoni cultural constitueixen una xarxa d’elements capaços de dinamitzar l’economia dels nostres pobles i que aquest sector econòmic és capaç de crear ocupació estable, especialitzada, de qualitat i no deslocalitzable. El patrimoni cultural constitueix un valuós i in
    substituïble recurs com a element revitalitzador dels pobles i dels territoris, fomenta la identitat i el sentit de pertinença de cada un dels pobles i difon valors socials com ara la tolerància, la democràcia, la diversitat i el pluralisme. Hem de recordar que l’administració pública és la garant del patrimoni cultural d’una comunitat; fins i tot en temps de crisi, el seu deure és establir les polítiques culturals necessàries per aconseguir-ho i fer que la ciutadania s’hi vincule i hi participe.

    4. La didàctica i l’excursionisme militant com a forma més eficaç de conèixer i de posar en valor les restes de la Guerra Civil

    Per a nosaltres, les estratègies que cal desenvolupar per a millorar la didàctica del patrimoni són:

    1. Una veritable voluntat política de potenciar el patrimoni, orientant el seu tractament envers la valoració social i la seua utilització en l’educació.
    2. Donar prioritat a les estratègies de difusió, sense deixar de banda la investigació i la conservació.
    3. Adoptar nous plantejaments amb les noves tècniques per tal de superar la vitrina i el rètol explicatiu.
    4. Plantejar la didàctica com un element fonamental de difusió. Béns patrimonials com a forma de gaudir i, al mateix temps, de conèixer.
    5. Democratitzar l’ús del patrimoni estenent-lo a tots els sectors com un mitjà imprescindible per aconseguir el consens social en la necessitat de conservar-lo i valorar-lo com a símbol de les identitats. És a dir, fer comprensible el patrimoni cultural mitjançant una interpretació científica i rigorosa i, alhora, seductora.

    Les restes, els documents, els paisatges de temps passats ens acompanyen, provenen de les generacions passades, han de ser estimats pels individus contemporanis i ens ajuden a comprendre el lloc on vivim i treballem i ens donen l’impuls necessari per a, partint del nostre passat i la nostra realitat, bastir el nostre futur col·lectiu. Com es preserva, s’utilitza i difon el patrimoni cultural d’una comunitat és un dels puntals que referma la consciència col·lectiva de pertinença.

    S’ha d’emprendre una acció educadora per despertar i estimular el respecte del públic pels llocs i paisatges, i donar a conèixer les normes dictades per aconseguir la seua protecció. S’haurien de divulgar ?mitjançant publicacions especialitzades, articles a la premsa, xarxes socials, etc.? els perills que amenacen els béns com a conseqüència d’obres públiques o privades, com el cas de les obres d’ampliació de la carretera CS-2310 a la platja d’Almenara que va arrasar dos búnquers, així com exemples de casos en què hagen conservat o salvat restes. Les institucions, associacions i agrupacions culturals haurien de dur a terme programes encaminats a donar a conèixer els perills que poden representar per als béns culturals les obres públiques o privades realitzades sense la preparació necessària i subratllar que les activitats destinades a protegir els béns culturals contribueixen a la comprensió del nostre passat i present.

    La realitat també ens ha demostrat que una de les formes més eficaces de protegir el patrimoni és lligar-lo als moviments socials i als ciutadans de peu; és a dir, en la reivindicació històrica, partir amb l’acompanyament de les entitats ciutadanes, dels veïns..., que assumeixen el patrimoni com a propi. Cal iniciar el procés de reivindicació del patrimoni des de baix fins que les administracions estiguen disposades a assumir el repte de la seua reivindicació i la lluita per la protecció. No hem d’oblidar el treball científic de la catalogació i documentació dels elements.

    La nostra proposta immediata és apostar per l’excursionisme militant i les eixides a visitar l’estat de les restes. Són el marc perfecte per a treballar qualitats com la formació de persones socialment crítiques, desenvolupar el coneixement reflexiu i els valors i les actituds democràtiques de tolerància i convivència pacífica.

    5. Lectura

    Lectura del diari del soldat de la 57 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República José Lalueza, a càrrec de Nel•lo Navarro i Lara Cardona. Foto Òscar Pérez

    Rutes proposades:

    Marjal d’Almenara-Gola de la Llosa-Marjal d’Almenara

    Distància: 3 km
    Dificultat baixa. Ideal per a xiquets, persones majors i/o amb mobilitat reduïda.
    Durada: 2 hores i 30 minuts

    Visita a les primeres fortificacions de la Línia XYZ, que transcorren d’est a oest: des de la vora de la mar fins als Estanys.

    - Fortí fàbrica Carvallo i magatzem fortificat, a la partida de la Palafanga, situada entre la Gola i la partida de la Calçada, al terme de la Llosa.
    - Fortins de la séquia de l’Ermita, al terme de la Llosa.
    - Fortins, casamates i parapets de la partida de la Calçada, al terme de la Llosa.
    - Fortí de Quartons.
    - Fortí excavat en la roca a la muntanya de Mauricio.
    - Tornada a la Marjal.

    Castell d’Almenara

    Distància: 2 km
    Dificultat baixa.
    Durada: 2 hores i 30 minuts

    Visita als punts més estratègics de la Línia a la muntanya del castell. Per desgràcia, algunes de les fortificacions han estat reutilitzades i la resta es troben en mal estat.

    - Observatoris al cim del castell.
    - Trinxeres, casamates i búnquer de la zona de darrere del castell.

    5. Bibliografia

    Galdón, E. (2010): La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Publicacions de la Universitat de València.
    Quadern especial de la revista Saó 392 (abril 2014). El patrimoni material de la Guerra Civil.
    Vicente, C. (2009): Patrimoni cultural, memòria i identitat local. Diputació de Barcelona.
    Prats, J.: Valorar el patrimonio histórico desde la educación: factores para una mejor utilización de los bienes patrimoniales a: http://www.ub.edu/histodidactica.
    Ordine, N. (2013): La utilitat de l’inútil: Manifest. Quaderns Crema, Barcelona.
    Ávila, R. M. i Mattozzi, I (2009): La didàctica del patrimoni cultural i l’educació de la ciutadania europea. XX Simposi Internacional de Didàctica de les Ciències Socials, Bolonya.

    Lara Cardona Fernández

  • «En un período de globalización rampante, migración masiva y diversidad creciente en sociedades de casi todo el mundo, es tiempo de considerar el papel de la cultura y el aprendizaje del patrimonio en el desarrollo socioeconómico de las comunidades, su sentido de identidad y de cohesión, y la calidad de vida de la gente.» Peter Kearns (1)

    La observación de cómo se mueve en un contexto de crisis la dinamización cultural —entendida en un sentido muy amplio—, planificada y consciente, en las sociedades avanzadas es el fundamento de nuestra intervención social. Martí Casas, hablando de los museos de Cataluña en esta coyuntura, explica en el artículo «Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis» del seu blog:

    «Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com ara “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades”, han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. [...] El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. [...] Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força». (2)

    A veces, sin embargo, la mera presencia de las entidades culturales en las redes sociales no asegura la dinamización efectiva, por los motivos que analiza Javier Celaya (2009) con clarividencia (3). Han sido una moda, «sin haber reflexionado previamente sobre cuáles son los objetivos de negocio y de comunicación que quieren lograr con su presencia en estas plataformas». [...] «Dejándose llevar por las modas o pensando que estas herramientas son un mero juego, muchas entidades culturales han entrado en las redes sociales sin analizar sus consecuencias e implicaciones en la organización». Después de analizarlos, concluye: «Las entidades culturales deben estar y participar en las redes sociales, pero antes de darse de alta en las mismas deberían tener en cuenta estos aspectos básicos, así como otros más estratégicos, con el fin de evitar errores, desagradables sorpresas o la sensación de tener una nula rentabilidad por su presencia en la web social». (4)

    El 16 de mayo del 2014 nacía «Espadàniques», un proyecto 2.0 de dinamización del territorio mediante la difusión de informaciones e investigaciones centradas en los pueblos de la sierra de Espadán. Esta idea veía la luz después de un tiempo en que detectábamos —además de la crisis económica y sus consecuencias más evidentes— una involución en los planteamientos de promoción y difusión cultural de los ayuntamientos y de las mancomunidades de nuestro entorno. Unido a todo eso, las asociaciones y los colectivos que actuaban desde hacía tiempo se han replegado a posiciones de hibernación o de autoconservación para no desaparecer, en el mejor de los casos. La escasez de las subvenciones —cuando las hay—, el carácter estacional de la población y otros factores, coadyuvan a esta situación.

    01 espadaniques mv7

    Gráficos (23 de marzo de 2015)

    No es un entorno fácil, la sierra de Espadán y sus pueblos, por lo que respecta a la actuación cultural. En general, se aprecia un individualismo galopante de las localidades y, peor aún, un sentimiento bastante superfluo de sus habitantes de pertenecer a una unidad natural y cultural. En estos momentos, el medio desmantelado Centro de Interpretación de la Sierra de Espadán, ubicado en Eslida, no puede ejercer demasiada influencia por la cortedad de los objetivos de intervención que plantea. Bien mirado, estamos ante realidades y sensibilidades muy diferentes que no han llegado a tocarse ni, todavía menos, a influirse.

    Nosotros creemos que los pueblos de la sierra de Espadán —tanto los incluidos en el área del parque natural, como en su área de influencia o fuera de cualquier protección por motivos diversos no siempre comprensibles— tienen mucho en común. Y eso, a menudo, es desconocido por sus habitantes y por los hijos e hijas que, habiendo nacido allí, un día emigraron a otros lugares en busca otras posibilidades de vida.

    «Espadàniques», nacido como iniciativa individual y ya desde el principio con el marcadísimo talante colaborativo que caracteriza a las redes sociales, en poco tiempo ha adquirido el carácter de proyecto compartido y común, abierto a todas las personas que quieran participar. Desde la humildad, y poco a poco, sin ínfulas, va haciendo de paraguas de diversas iniciativas aisladas y dispersas por la sierra de Espadán, a falta de otros proyectos aglutinadores. Con tal voluntad, hemos encontrado un deseo social de relanzamiento del territorio desde el conocimiento de su historia, costumbres, actividades, paisaje e imagen. En pocas palabras: de su cultura. En fecha 25 de marzo de 2015 —10 meses después de ser creado— cuenta con un blog de 26 entradas publicadas en abierto y casi 15.000 visitas (espadaniques.blogspot.com), y una cuenta de Twitter (@espadaniques) con 860 seguidores, además del publicador de contenidos del servicio de red Google+ (60.000 visualizaciones).

    A continuación se explican los trabajos y los pequeños secretos de «Espadàniques», construidos desde la intuición y el día a día.

    1. ¿Cómo se articula «Espadàniques»?

    El blog y la cuenta de Twitter aparecen al mismo tiempo, en mayo de 2014. Han ido creciendo poco a poco hasta llegar a tocar intereses diversos de los destinatarios. Somos conscientes de que Facebook podría ampliar notablemente el impacto de la información que generamos, pero hay que tener presente que se trata de un proyecto a tiempo parcial no profesionalizado.

    02 espadaniques mv7

    Gráficos (23 de marzo de 2015)

    1.1. Nuestro/vuestro blog: espadaniques.blogspot.com

    Como hemos dicho antes, en la bitácora hay publicadas hasta marzo de 2015 —momento de entrega de este escrito— un total de 26 entradas sobre temas diversos. De más antiguas a más actuales:

    01. Mayo 2014: ¿Qué futuro para la sierra de Espadán?
    02. Mayo 2014: Las puertas en la sierra de Espadán
    03. Junio 2014: La producción de aceite en la sierra de Espadán: un DAFO del siglo XIX (Òscar Pérez Silvestre)
    04. Agosto 2014: Los viajes de Juan Sánchez Cisneros por la sierra de Espadán (1805-1807)
    05. Agosto 2014: Las expediciones del botánico Cavanilles por la sierra de Espadán (1792-1793)
    06. Agosto 2014: Sobre la primera descripción de la sierra de Espadán (1561)
    07. Octubre 2014: Los últimos días de los moriscos de la sierra de Espadán (I)
    08. Octubre 2014: Los últimos días de los moriscos de la sierra de Espadán (y II)
    09. Octubre 2014: ¿Dónde están los tesoros escondidos por los moriscos expulsados?
    10. Octubre 2014: El molino de Aire de Eslida (Jaume Buïgues)
    11. Noviembre 2014: Leyendas de la sierra de Espadán: la conquista de Castro (Òscar Pérez Silvestre)
    12. Noviembre 2014: Los gozos como manifestación de la religiosidad popular de un pueblo: Artesa (Ismael Chiva)
    13. Noviembre 2014: Excursión al pico de la Font de Cabres (La Vall d’Uixó). PR V 164 (Sisco Garcia)
    14. Diciembre 2014: Los vasos de corcho: un artefacto espadánico (Òscar Pérez Silvestre)
    15. Diciembre 2014: Caminando por Espadán (Antoni Pitarch)
    16. Diciembre 2014: Antonio Ponz Piquer: cartas sobre la sierra de Espadán (1779 y 1788)
    17. Diciembre 2014: Nuestras viviendas. Apuntes sobre arquitectura tradicional en la sierra de Espadán (Juanma García)
    18. Enero 2015: Espadán, microcosmo valenciano (Xavier Delgado)
    19. Enero 2015: Castro y Suleima (Suera Alta): espacios arqueológicos (Òscar Pérez Silvestre)
    20. Enero 2015: Leyendas de la sierra de Espadán (II): la conquista del castillo de Buey Negro (Argelita)
    21. Enero 2015: Nuestro patrimonio más próximo (Ángel Portolés)
    22. Febrero 2015: Emili Beüt, un pionero por la sierra de Espadán (1902-1993)
    23. Febrero 2015: Espadánicos en los campos de concentración nazis (Lara Cardona Fernández)
    24. Febrero 2015: La pasión fotográfica de Mario Guillamón Vidal (1924-1990) por la sierra de Espadán
    25. Marzo 2015: Vegetación endémica en la sierra de Espadán (Gondina Hierbas Aromáticas)
    26. Marzo 2015: Zoomorfismo del Príncipe: la felicidad de nuestro pequeño país (Josep Lluís Abad i Bueno)

    Cuando se publique Memòria Viva tendremos otros artículos que nos van llegando y vamos dosificando:

    - Vicent Andrés Estellés y la sierra de Espadán en el Mural del País Valenciano
    - Leyendas de la sierra de Espadán (III): la jarra enterrada de Eslida
    - Leyendas de la sierra de Espadán (IV): el tesoro morisco de Artana

    Como se puede comprobar, dieciséis entradas corresponden a colaboradores que hemos ido incorporando a lo largo de este año. Las otras doce han sido elaboradas por el administrador del blog. La diversidad temática va ampliándose poco a poco, con trabajos sobre arquitectura tradicional, excursionismo, la imagen de los viajeros por la sierra en varios momentos, botánica, leyendas, religiosidad popular, patrimonio, arqueología, documentos históricos y libros poco conocidos, productos elaborados por los oficios antiguos, gastronomía, historia, literatura que habla de la zona, fotografía antigua y algún texto literario actual.

    03 espadaniques mv7

    Gráficos (23 de marzo de 2015)

    Sabemos que hay mucho por hacer, pero no partimos de la nada. Hay muchas experiencias en casi todos los pueblos de la sierra de Espadán que quizá no han prosperado por culpa de los recortes y de la falta de criterio a la hora de priorizar la cultura en nuestro territorio, pero aquí estamos y continuaremos estando. Retroalimentados por este deseo social que comentábamos —mucho más amplio de lo que pensábamos y no circunscrito a los habitantes espadánicos de todo el año— de conocer mejor este fragmento de tierra valenciana que se puede explicar de muchas maneras, nuestra intención es ir ampliando el cuerpo de colaboradores y de temas. Nuestra modesta misión es intentar aportar elementos nuevos u originales y hacer de paraguas de propuestas interesantes y bien formadas que quizá no tendrían voz o altavoz en el circuito oficial organizado alrededor de Espadán. Somos una piedra más, eso sí, del ribazo que entre todos debemos hacer cada día.

    1.2. @espadaniques: la vitalidad, la diversidad (¿y la fugacidad?) de Twitter

    Si tuviésemos que concretar cuál es la herramienta que más dinamismo da a «Espadàniques», sin duda deberíamos decir que es Twitter. Esto, que en principio es muy positivo, tiene desventajas al considerar que el TL de cualquier tuitero/a está en movimiento y actualización constantes. Es, por tanto, más efímero todo, aunque los contenidos siempre se puedan localizar y consultar posteriormente.

    Nosotros intentamos que nuestra participación en Twitter sea significativa y bastante autocentrada en el territorio que intentamos remover y promover. Para ello, utilizamos diferentes recursos y técnicas que trataremos de describir de forma sencilla e intuitiva:

    1.2.1. Tuits de elaboración propia

    Son nuestra aportación más original y distintiva, una buena muestra de nuestros intereses personales que, por supuesto, no agota ni mucho menos el territorio cultural de la sierra de Espadán. Siempre hemos intentado hacer observaciones alejadas del tipismo y del topismo, justo lo contrario de lo que llevan a cabo algunos de los proyectos mercantilizadores presentes des de hace algún tiempo en la sierra. No sabemos hacerlo de otra manera, y lo hacemos sine ira et cum studio. El día que tengamos la sensación de no ofrecer nada ni de distinguirnos, seguramente desapareceremos voluntariamente.

    Las limitaciones no permiten estar en todos los lugares, por eso intentamos llenar nuestros numerosos vacíos con las valiosísimas aportaciones de colaboradores que nos envían fotos y mensajes más próximos a los hechos, además de completarlo con la consulta de prensa digital.

    Para articular y dar coherencia a algunos de los mensajes, hemos creado unas cuantas series que han generado mucho interés mientras se publicaban y que repetimos de vez en cuando. Son estas:

    #Biblospadànics: libros y trabajos de investigación sobre temas diversos de nuestro territorio, ya sean novedades, contemporáneos o antiguos. Si están digitalizados añadimos el enlace al repositorio donde están alojados.

    #Publispadàniques: anuncios publicitarios de los años 1920-1925 de productos elaborados en los pueblos de la sierra, extraídos de las guías comerciales de entonces.

    #Covespadàniques: es una selección de cuevas de la sierra, con el enlace a la base de datos de el Espeleoclub Castellón (http://www.cuevascastellon.uji.es/), que contiene casi un millar de cavidades descritas de la sierra de Espadán.

    #Espadà80: se trata de la serie de reportajes digitalizados que el diario Mediterráneo publicaba en los años 80 sobre los pueblos castellonenses. Hemos ofrecido todos los de Espadán. Como complemento de esta, estamos preparando otra denominada #RutesGispert en homenaje a Luis Gispert Macián, autor de la primera guía sobre los pueblos de la sierra: Caminando por la Sierra de Espadán (Valencia, 1980).

    #Topospadànics: da acceso a los PDF que publica la Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre toponimia. De momento están disponibles Betxí, Chóvar, Onda, Suera, Almenara, Algimia de Almonacid y Alfondeguilla.

    #Cartospadànica: posiblemente, es la colección con la que más hemos disfrutado en el proceso de documentación y acotación. Diariamente ofrecíamos un mapa con la representación de la sierra de Espadán en la cartografía europea desde 1585 hasta el 1900.

    #Arqueospadànica: es una serie aún incipiente sobre piezas e investigaciones arqueológicas. Intentamos que el tuit contenga una imagen y el enlace a la publicación realizada en repositorios o portales de revistas.

    #Blogosfera espadánica: creemos que es muy importante que la gente que hace uso de las redes conozca qué blogs se editan desde dentro del territorio. El tiempo, la exploración y los nuevos conocimientos personales nos acercan a bitácoras muy interesantes (excursionismo, reflexión, literatura, ensayo...) que nos gusta difundir. Entre todos, trabajando en común y compartiendo, se puede ir más lejos.

    #FestesEspadà: con la llegada del verano, nuestros pueblos se llenan de visitantes estacionales y de actos festivos. Dentro de nuestras posibilidades, facilitamos la consulta de los programas de actos de todas las localidades que nos llegan por medios digitales.

    #SerraEspadà: estamos muy satisfechos de haber popularizado este hashtag, que utilizamos en la gran mayoría de tuits (a veces, #Espadà por necesidades de espacio). En estos momentos ya lo utilizan otros usuarios, lo que facilita la creación de una comunidad y encontrar a las personas interesadas.

    04 espadaniques mv7

    Gráficos (23 de marzo de 2015)

    1.2.2. Tuits de otras cuentas espadánicas interesantes

    Nosotros tenemos un lema que aplicamos a nuestra vida y a la acción en «Espadàniques»: la frase «No todo está por hacer y todo es posible» reescribe aquellos versos de Martí i Pol que canta Lluís Llach en Ara mateix. Sabemos, como premisa, que no partimos de la nada. En este tiempo de actividad en la red, y a partir de años anteriores de compromiso en algunos proyectos locales, hemos aprendido que se han hecho muchas cosas válidas y duraderas que se deben aprovechar. No podemos estar eternamente empezando de cero; al contrario, tenemos que ser críticos —tener criterio, vaya— y marcarnos un rumbo de construcción válido a medio plazo que nos haga ver claro que lo que hacemos tiene un sentido y aporta valores, conocimiento y autoestima al personal del territorio y también de fuera que lo aprecia. Espadán es un país de recepción de visitantes, pero a lo largo de la historia ha sido, también, un lugar de salida y de pérdida notable de habitantes. Reconciliar, darlo a conocer y rearraigar en esta tierra a los hijos, nietos y bisnietos de aquellos emigrantes forzados es una mediación muy hermosa que creemos que estamos haciendo.

    Por ello, necesitamos la concurrencia de informadores de varios puntos geográficos de la sierra. Uno de los fundamentos de la red 2.0 es la compartición del conocimiento, que sabemos que hacemos y hacen con mucho gusto. Bien mirado, quien no quiere compartir, no participa. Entre otros, los más relevantes para nosotros son @caminsnatura, @SASE_Espada, @JuanJCarrasco o @MeteoTales.

    1.2.3. Tuits de otras cuentas extraespadánicas de interés general

    En este grupo hay diversos usuarios interesantísimos que aportan enlaces a informaciones y a reflexiones válidas y generalizables a cualquier entorno natural, ya sea sobre meteorología, patrimonio, cultura, fotografía, gestión forestal, legislación, etc.

    1.2.4. Tuits esporádicos de fotografía y/o valoraciones de visitantes

    Las visitas a los pueblos de la sierra de Espadán conllevan a veces álbumes de fotos muy ricos y valoraciones que quizá interesan a nuestros seguidores más fieles, atentos a la vida del día a día en la sierra. La lista sería inacabable, pero queremos destacar sobre todo la labor de @CastellonPics, que recoge y elabora de vez en cuando fotografías de calidad de la red.

    ¿Cómo damos más vida a los contenidos a que se tuitean?

    Básicamente, usamos de tres procedimientos para que los contenidos —ya sean nuestros o de otro— tengan más vida útil en esta red social tan ágil.

    1. Por lo que respecta a los que nosotros generamos, es evidente que algunos responden a actos culturales con fecha de caducidad. Por tanto, nuestra misión se limita a difundir la cita y recordar hasta el último momento; posteriormente, hacemos RT de tuits interesantes de personas que han asistido o de la nota de prensa. Hay, sin embargo, otros tuits nuestros más atemporales que consideramos que merecen continuar apareciendo en los TL, y para ello tienen un papel muy importante los gestores Tweetdeck y Hootsuite, que permiten planificar y diferir tuits, sean nuevos o redifusiones.
    2. Cada día intentamos revisar las listas creadas de tuits de otras personas a las que seguimos con un interés especial y de aquellas que contienen palabras clave (nombre de los pueblos de Espadán, «Serra Espadà», «Sierra Espadán», por ejemplo). Normalmente, los marcamos como favoritos y más tarde los difundimos con un RT, así contribuimos a difundir en otros momentos del día el tuit original y se alarga la vida de un tuit que, en nuestra opinión, creemos útil para los seguidores.
    3. El otro recurso, posterior al que hemos enunciado antes, es citar la procedencia y conservar al máximo el texto original y los enlaces o fotografías, siempre que la longitud lo permita.

    1.3. «Espadàniques» en la plataforma Google+

    El hecho de tener el blog alojado en Blogspot, servicio de Google, significa publicar y compartir si lo deseamos nuestros contenidos directamente en Google+. Pese al crecimiento rapidísimo de esta «plataforma social» —así es como lo llaman sus creadores—, los expertos aseguran que los usuarios la utilizan poco (solo 3 de cada 10 registrados la visitan por lo menos una vez al mes), pero nos resulta interesante como input (acceso rápido a nuevas informaciones de blogs de otras personas a las que seguimos, sobre todo, rutas por la sierra de Espadán y álbumes de fotos) y como output que publicita y da acceso a nuestra bitácora. La creación de círculos de interés es útil para compartir y recibir información, pero en general crece con cuentagotas y parece que no se corresponda la cantidad de visualizaciones (60.000 por el marzo de 2015) con un impacto mayor.

    2. Un camino abierto y compartido, si queréis

    A modo de conclusión, queremos tratar brevemente unas ideas que puedan redondear la exposición anterior. Desde «Espadàniques» somos conscientes de todas las limitaciones de un proyecto como este, pero también de sus fortalezas. El debate, sin embargo, se sitúa en otra esfera e implica otros interrogantes: ¿Es/será capaz el territorio de la sierra de Espadán y los agentes que actúan en el mismo de promoverlo significativamente? ¿Se puede paliar el individualismo local que mencionábamos?, o dicho de otra manera, ¿se puede volver en un sentimiento de pertenencia con efecto de arraigo duradero, con todo lo que eso representa?

    «Espadàniques» es una iniciativa 2.0, pero no es virtual. Creemos firmemente que tiene los pies en el suelo y los ojos fijados en un territorio pendiente de articulación y promoción sostenible. Nuestra única pretensión es aportar a la comunidad y colocar correctamente nuestra piedra en ese ribazo que no nos gusta ver caído. Para ello no hacen falta manos preparadas, sino voluntad de actuación, saber cómo se hace, apoyo y entusiasmo. No se trata de resistir, sino de construir, proponer, imaginar futuros posibles; no es pugnar por conservar lo que tenemos, sino atrevernos a dibujar nuevos horizontes de alternativas que tenemos al alcance de la mano. En eso estamos.

    Notas:

    1. Kearns, Peter: Heritage, Regional Development and Social Cohesion. Örstersund, 2010.
    2. https://embadalits.wordpress.com/2014/11/06/els-museus-catalans-i-la-crisi-2-maxim-estalvi-i-molts-sacrificis/ (consulta del 17-3-2015).
    3. «El sector cultural en las redes sociales». http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2864/el-sector-cultural-en-las-redes-sociales/ (consulta del 23-3-2015).
    4. La cursiva es nuestra.

    Equip Espadàniques

  • «En un període de globalització rampant, migració massiva i diversitat creixent en societats de gairebé tot arreu, és temps de considerar el paper de la cultura i l’aprenentatge del patrimoni en el desenvolupament socioeconòmic de les comunitats, el seu sentit d’identitat i de cohesió, i la qualitat de vida de la gent.» Peter Kearns (1)

    L’observació de com es mou en un context de crisi la dinamització cultural —entesa en un sentit molt ampli—, planificada i conscient, en les societats avançades és el fonament de la nostra intervenció social. Martí Casas, parlant dels museus de Catalunya en aquesta conjuntura, explica en l’article «Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis» del seu blog:

    «Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com ara “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades”, han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. [...] El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. [...] Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força». (2)

    De vegades, però, la mera presència de les entitats culturals en les xarxes socials no assegura la dinamització efectiva, pels motius que analitza Javier Celaya (2009) amb clarividència (3). Han estat una moda, «sin haber reflexionado previamente sobre cuáles son los objetivos de negocio y de comunicación que quieren lograr con su presencia en estas plataformas». [...] Dejándose llevar por las modas o pensando que estas herramientas son un mero juego, muchas entidades culturales han entrado en las redes sociales sin analizar sus consecuencias e implicaciones en la organización». Després d’analitzar-los, conclou: «Las entidades culturales deben estar y participar en las redes sociales, pero antes de darse de alta en las mismas deberían tener en cuenta estos aspectos básicos, así como otros más estratégicos, con el fin de evitar errores, desagradables sorpresas o la sensación de tener una nula rentabilidad por su presencia en la web social».(4)

    El 16 de maig del 2014 naixia «Espadàniques», un projecte 2.0 de dinamització del territori mitjançant la difusió d’informacions i investigacions centrades en els pobles de la serra d’Espadà. Aquesta idea veia la llum després d’un temps en què detectàvem —a més de la crisi econòmica i les seues conseqüències més evidents— una involució en els plantejaments de promoció i difusió cultural dels ajuntaments i de les mancomunitats del nostre entorn. Unit a això, les associacions i els col•lectius que hi actuaven des de feia temps s’han replegat a posicions d’hibernació o d’autoconservació per no desaparèixer, en el millor dels casos. La migradesa de les subvencions —quan n’hi ha—, el caràcter estacional de la població i altres factors, coadjuven a aquesta situació.

    01 espadaniques mv7

    Gràfics (23 de març de 2015)

    No és un entorn fàcil, la serra d’Espadà i els seus pobles, pel que fa a l’actuació cultural. En general, s’aprecia un individualisme galopant de les localitats i, pitjor encara, un sentiment bastant superflu dels seus habitants de pertànyer a una unitat natural i cultural. A hores d’ara, el mig desmantellat Centre d’Interpretació de la Serra d’Espadà, ubicat a Eslida, no pot exercir massa influència per la curtedat dels objectius d’intervenció que planteja. Ben mirat, estem davant de realitats i de sensibilitats ben diferents que no han arribat a tocar-se ni, molt menys encara, a influir-se.

    Nosaltres creiem que els pobles de la serra d’Espadà —tant els inclosos en l’àrea del parc natural, com en l’àrea d’influència o fora de qualsevol protecció per motius diversos no sempre comprensibles— tenen molt en comú. I això, sovint, és desconegut pels seus habitants i pels fills i filles que, havent-hi nascut, un dia van emigrar a altres llocs a la recerca altres possibilitats de vida.

    «Espadàniques», nascut com a iniciativa individual i ja des del principi amb el marcadíssim tarannà col•laboratiu que caracteritza les xarxes socials, en poc de temps ha adquirit el caràcter de projecte compartit i comú, obert a totes les persones que hi volen participar. Des de la humilitat, i a poc a poc, sense ínfules, va fent de paraigua de diverses iniciatives aïllades i esparses per l’Espadà, a falta d’altres projectes aglutinadors. Amb tal voluntat, hem trobat un desig social de rellançament del territori des del coneixement de la seua història, costums, activitats, paisatge i imatge. En poques paraules: de la seua cultura. En data 25 de març de 2015 —10 mesos després de ser creat— compta amb un blog de 26 entrades publicades en obert i quasi 15.000 visites (espadaniques.blogspot.com), i un compte de Twitter (@espadaniques) amb 860 seguidors, a més del publicador de continguts del servei de xarxa Google+ (60.000 visualitzacions).

    Tot seguit expliquem quins són els treballs i els petits secrets d’«Espadàniques», construïts des de la intuïció i el dia a dia.

    1. Com s’articula «Espadàniques»?

    El blog i el compte de Twitter apareixen al mateix temps, al maig de 2014. Han anat creixent a poc a poc fins a arribar a tocar interessos diversos dels destinataris. Som conscients que Facebook podria ampliar notablement l’impacte de la informació que generem, però cal tindre present que es tracta d’un projecte a temps parcial no professionalitzat.

    02 espadaniques mv7

    Gràfics (23 de març de 2015)

    1.1. El nostre/vostre blog: espadaniques.blogspot.com

    Com hem dit adés, en la bitàcola hi ha publicades fins al març de 2015 —moment de lliurament d’aquest escrit— un total de 26 entrades sobre temes diversos. De més antigues a més actuals, hi trobareu les següents:

    01. Maig 2014: Quin futur per a la serra d’Espadà?
    02. Maig 2014: Les portes a la serra d’Espadà
    03. Juny 2014: La producció d’oli a la serra d’Espadà: un DAFO del segle XIX (Òscar Pérez Silvestre)
    04. Agost 2014: Els viatges de Juan Sánchez Cisneros per la serra d’Espadà (1805-1807)
    05. Agost 2014: Les expedicions del botànic Cavanilles per la serra d’Espadà (1792-1793)
    06. Agost 2014: Sobre la primera descripció de la serra d’Espadà (1561)
    07. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)
    08. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)
    09. Octubre 2014: On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?
    10. Octubre 2014: El molí d’Aire d’Eslida (Jaume Buïgues)
    11. Novembre 2014: Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro (Òscar Pérez Silvestre)
    12. Novembre 2014: Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d’un poble: Artesa (Ismael Chiva)
    13. Novembre 2014: Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d’Uixó). PR V 164 (Sisco Garcia)
    14. Desembre 2014: Els vasos de suro: un artefacte espadànic (Òscar Pérez Silvestre)
    15. Desembre 2014: Caminant per l’Espadà (Antoni Pitarch)
    16. Desembre 2014: Antonio Ponz Piquer: cartes sobre la serra d’Espadà (1779 i 1788)
    17. Desembre 2014: Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà (Juanma García)
    18. Gener 2015: Espadà, microcosmos valencià (Xavier Delgado)
    19. Gener 2015: Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics (Òscar Pérez Silvestre)
    20. Gener 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)
    21. Gener 2015: El nostre patrimoni més proper (Àngel Portolés)
    22. Febrer 2015: Emili Beüt, un pioner per la serra d’Espadà (1902-1993)
    23. Febrer 2015: Espadànics als camps de concentració nazis (Lara Cardona Fernández)
    24. Febrer 2015: La passió fotogràfica de Mario Guillamón Vidal (1924-1990) per la serra d’Espadà
    25. Març 2015: Vegetació endèmica en la serra d’Espadà (Gondina Hierbas Aromáticas)
    26. Març 2015: Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país (Josep Lluís Abad i Bueno)

    Quan es publique Memòria Viva en tindrem altres que ens van arribant i anem dosificant:

    - Vicent Andrés Estellés i la serra d’Espadà en el Mural del País Valencià
    - Llegendes de la serra d’Espadà (III): la gerra soterrada d’Eslida
    - Llegendes de la serra d’Espadà (IV): el tresor morisc d’Artana

    Com es pot comprovar, setze entrades corresponen a col•laboradors que hem anat incorporant al llarg d’aquest any. Les altres dotze han estat elaborades per l’administrador del blog. La diversitat temàtica va eixamplant-se a poc a poc, amb treballs sobre arquitectura tradicional, excursionisme, la imatge dels viatgers per la serra en diversos moments, botànica, llegendes, religiositat popular, patrimoni, arqueologia, documents històrics i llibres poc coneguts, productes elaborats pels oficis antics, gastronomia, història, literatura que parla de la zona, fotografia antiga i algun text literari actual.

    03 espadaniques mv7

    Gràfics (23 de març de 2015)

    Sabem que hi ha molt per fer, però no partim del no-res. Hi ha moltes experiències en quasi tots els pobles de la serra d’Espadà que potser no han anat a més arran de les retallades i de la falta de criteri a l’hora de prioritzar la cultura al nostre territori, però ací estem i continuarem estant-hi. Realimentats per aquest desig social que comentàvem —molt més ampli del que pensàvem i no circumscrit als habitants espadànics de tot l’any— de conèixer millor aquest fragment de terra valenciana que es pot explicar de moltes maneres, la nostra intenció és anar ampliant el cos de col•laboradors i de temes. La nostra modesta missió és intentar aportar elements nous i/o originals i fer de paraigua de propostes interessants i ben formades que potser no tindrien veu o altaveu en el circuit oficial organitzat al voltant d’Espadà. Som una pedra més, això sí, de la ribàs que entre tots hem de fer cada dia.

    1.2. @espadaniques: la vitalitat, la diversitat (i la fugacitat) de Twitter

    Si haguérem de concretar quina és l’eina que més dinamisme dóna a «Espadàniques», sens dubte hauríem de dir que és Twitter. Això, que en principi és molt positiu, té desavantatges en considerar que el TL de qualsevol piulador/a està en moviment i actualització constants. És, per tant, més efímer tot, encara que els continguts sempre es puguen localitzar i consultar més tard.

    Nosaltres intentem que la nostra participació en Twitter siga significativa i bastabt autocentrada en el territori que intentem remoure i promoure. Per a això, fem ús de diversos recursos i tècniques que tractem de descriure de forma senzilla i intuïtiva:

    1.2.1. Tuits d’elaboració pròpia

    Són la nostra aportació més original i distintiva, una bona mostra dels nostres interessos personals que, per descomptat, no esgota ni de bon tros el territori cultural de la serra d’Espadà. Sempre hem intentat fer observacions allunyades del tipisme i del topisme, just al contrari del que fan alguns dels projectes mercantilitzadors presents des de fa un temps en la serra. No sabem fer-ho d’una altra manera, i ho fem sine ira et cum studio. El dia que tinguem la sensació de no donar res ni de distingir-nos, segurament desapareixerem voluntàriament.

    Les limitacions no permeten estar en tots els llocs, per això intentem omplir els nostres nombrosos buits amb les aportacions valuosíssimes de col•laboradors que ens envien fotos i missatges més pròxims als fets, a més de completar-ho amb la consulta de premsa digital.

    Per tal d’articular i donar coherència a alguns dels missatges, hem creat unes quantes sèries que han generat molt d’interès mentre es publicaven i que reprenem de tant en tant. Són aquestes:

    #Biblospadànics: llibres i treballs d’investigació sobre temes diversos del nostre territori, ja siguen novetats, contemporanis o antics. Si estan digitalitzats posem l’enllaç al repositori on estan allotjats.

    #Publispadàniques: anuncis publicitaris dels anys 1920-1925 de productes elaborats en els pobles de la serra, extrets de les guies comercials d’aquell temps.

    #Covespadàniques: és una tria de coves de la serra, amb l’enllaç a la base de dades de l’Espeleoclub Castelló (http://www.cuevascastellon.uji.es/), la qual conté prop d’un miler de cavitats descrites de la serra d’Espadà.

    #Espadà80: es tracta de la sèrie de reportatges digitalitzats que el diari Mediterráneo publicava en els anys 80 sobre els pobles castellonencs. Hem oferit tots els d’Espadà. Com a complement d’aquesta, estem preparant-ne una altra denominada #RutesGispert en homenatge a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre els pobles de la serra: Caminando por la Sierra de Espadán (València, 1980).

    #Topospadànics: dóna accés als PDF que publica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre toponímia. De moment estan disponibles Betxí, Xóvar, Onda, Suera, Almenara, Algímia d’Almonesir i Fondeguilla.

    #Cartospadànica: possiblement, és la col•lecció amb què més hem gaudit en el procés de documentació i acotació. Diàriament oferíem un mapa amb la representació de la serra d’Espadà en la cartografia europea des de 1585 fins al 1900.

    #Arqueospadànica: és una sèrie encara incipient sobre peces i investigacions arqueològiques. Intentem que el tuit continga una imatge i l’enllaç a la publicació digitalitzada en repositoris o portals de revistes.

    #Blogosfera espadànica: creiem que és molt important que la gent que fa ús de les xarxes conega quins blogs es fan des de dins del territori. El temps, l’exploració i les noves coneixences personals ens acosten a bitàcoles molt interessants (excursionisme, reflexió, literatura, assaig...) que ens agrada difondre. Entre tots, treballant en comú i compartint, es pot anar més lluny.

    #FestesEspadà: amb l’arribada de l’estiu, els nostres pobles s’omplin de visitants estacionals i d’actes festius. Dins de les nostres possibilitats, facilitem la consulta dels programes d’actes de totes les localitats que ens arriben per mitjans digitals.

    #SerraEspadà: estem molt satisfets d’haver popularitzat aquest hashtag, que fem servir en la gran majoria de tuits (de vegades, #Espadà per necessitats d’espai). A hores d’ara ja l’utilitzen diversos usuaris i això facilita la creació de comunitat i la recerca a les persones interessades.

    04 espadaniques mv7

    Gràfics (23 de març de 2015)

    1.2.2. Tuits d’altres comptes espadànics interessants

    Nosaltres tenim un lema que apliquem en la nostra vida i en l’acció en «Espadàniques»: la frase «No tot està per fer i tot és possible» refà aquells versos de Martí i Pol que canta Lluís Llach en Ara mateix. Sabem, com a premissa, que no partim del buit. En aquest temps d’activitat en la xarxa, i a partir dels anys anteriors de compromís en alguns projectes locals, hem après que s’han fet moltes coses vàlides i duradores que cal aprofitar. No podem estar eternament començant de zero; més prompte, cal ser crítics —tindre criteri, vaja— i marcar-se un rumb de construcció vàlid a mitjà termini que ens faça veure-hi clar que allò que fem té un sentit i aporta valors, coneixement i autoestima al personal del territori i també de fora que se l’estima. Espadà és un país de recepció de visitants, però al llarg de la història ha estat, també, un lloc d’eixida i de pèrdua notable d’habitants. Reconciliar, donar-lo a conèixer i rearrelar en aquest país els fills, néts i besnéts d’aquells emigrants forçats és una mediació ben bonica que creiem que anem fent.

    Per això, necessitem la concurrència d’informadors de diversos punts geogràfics de la serra. Un dels fonaments de la xarxa 2.0 és la compartició del coneixement, que sabem que fem i fan amb molt de gust. Ben mirat, qui no hi vol compartir, no hi participa. Entre altres, els més rellevants per a nosaltres són @caminsnatura, @SASE_Espada, @JuanJCarrasco o @MeteoTales.

    1.2.3. Tuits d’altres comptes extraespadànics d’interès general

    En aquest grup hi ha diversos usuaris interessantíssims que aporten enllaços a informacions i a reflexions vàlides i generalitzables a qualsevol entorn natural, ja siga sobre meteorologia, patrimoni, cultura, fotografia, gestió forestal, legislació, etc.

    1.2.4. Tuits esporàdics de fotografia i/o valoracions de visitants

    Les visites als pobles de la serra d’Espadà aboquen de vegades àlbums de fotos molt rics i valoracions que potser interessen als nostres seguidors més fidels, atents a la vida del dia a dia a la serra. La llista fóra inacabable, però volem destacar sobretot la labor de @CastellonPics, que recull i elabora de tant en tant fotografies de qualitat de la xarxa.

    Com donem més vida als continguts que es piulen?

    Bàsicament, fem ús de tres procediments per tal que els continguts —ja siguen nostres o d’altri— tinguen més vida útil en aquesta xarxa social tan àgil.

    1. Pel que fa als que nosaltres generem, és evident que alguns responen a actes culturals amb data de caducitat. Per tant, la nostra missió es limita a difondre la cita i recordar-la fins a l’últim moment; posteriorment, fem RT de tuits interessants de persones que hi han assistit o de la nota de premsa. Hi ha, però, altres piulades nostres més atemporals que considerem que mereixen continuar apareixent en els TL, i per a això ens fan molt de paper els gestors Tweetdeck i Hootsuite, que permeten planificar i diferir piulades, siguen noves o redifoses.

    2. Cada dia intentem revisar les llistes creades de tuits d’altres persones que seguim amb un interès especial i d’aquells que contenen paraules clau (nom dels pobles de l’Espadà, «Serra Espadà», «Sierra Espadán», per exemple). Normalment, els marquem com a favorits i més tard en fem RT, així contribuïm a difondre en altres moments del dia la piulada original i s’allarga la vida d’un tuit que, a parer nostre, creiem útil per als seguidors.

    3. L’altre recurs, posterior al que hem enunciat adés, és fer citació de la procedència i conservar al màxim el text original i els enllaços o fotografies, sempre que la llargària ho permeta.

    1.3. «Espadàniques» en la plataforma Google+

    El fet de tindre el blog allotjat en Blogspot, servei de Google, permet publicar i compartir si volem els nostres continguts directament en Google+. Tot i el creixement rapidíssim d’aquesta «plataforma social» —així és com l’anomenen els creadors—, els experts asseguren que els usuaris en fan poc d’ús (només 3 de cada 10 registrats la visiten almenys una vegada per mes), però ens resulta interessant com a input (accés ràpid a noves informacions de blogs d’altres persones que seguim, sobretot rutes per la serra d’Espadà i àlbums de fotos) i com a output que publicita i dóna accés a la nostra bitàcola. La creació de cercles d’interès és útil per a compartir i rebre informació, però en general creix amb comptagotes i sembla que no es corresponga la quantitat de visualitzacions (60.000 pel març de 2015) amb un impacte major.

    2. Un camí obert i compartit, si voleu

    A tall de conclusió, volem tractar breument unes idees que puguen arredonir l’exposició anterior. Des d’«Espadàniques» som conscients de totes les limitacions d’un projecte com aquest, però també de les seues fortaleses. El debat, tanmateix, se situa en una altra esfera i implica altres interrogants: ¿És/serà capaç el territori de la serra d’Espadà i els agents que hi actuen de promoure’l significativament? ¿Es pot pal•liar aquell individualisme local que esmentàvem, o dit d’una altra manera, es pot tornar en un sentiment de pertinença amb efecte d’arrelament durador, amb tot el que això representa?

    «Espadàniques» és una iniciativa 2.0, però no és virtual. Creiem fermament que té els peus en terra i els ulls fixats en un territori pendent d’articulació i promoció sostenible. La nostra única pretensió és aportar a la comunitat i col•locar correctament la nostra pedra en aqueix ribàs que no ens agrada veure ensulsit. No hi falten mans preparades, sinó voluntat d’actuació, saber com es fa, suport i entusiasme. No es tracta de resistir, sinó de construir, proposar, imaginar futurs possibles; no és pugnar per conservar allò que tenim, sinó atrevir-nos a dibuixar nous horitzons d’alternatives que tenim a l’abast de la mà. En això estem.

    Notes:

    1 Kearns, Peter: Heritage, Regional Development and Social Cohesion. Örstersund, 2010.
    2 https://embadalits.wordpress.com/2014/11/06/els-museus-catalans-i-la-crisi-2-maxim-estalvi-i-molts-sacrificis/ (consulta del 17-3-2015).
    3 «El sector cultural en las redes sociales». http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2864/el-sector-cultural-en-las-redes-sociales/ (consulta del 23-3-2015).
    4 La cursiva és nostra.

    Equip Espadàniques

  • La població de La Encina, que en l'actualitat es conforma com una pedania de Villena (Alacant), té el seu origen cap a l’any 1840, quan es va construir la Venta de La Encina en una posició estratègica, encreuament de camins i veredes, on avui es troben els límits de les províncies d'Alacant, València i Albacete. Amb l'aparició de les línies del ferrocarril que unien Madrid amb Alacant i València en 1858 es van construir en l'esmentada posició dos apartadors i una casa de guarda, i va ser en 1863 quan es va inaugurar l'estació de La Encina, que heretaria el seu nom de l'antiga Venta, com a entroncament de les esmentades línies ferroviàries. Des de llavors, la història de La Encina ha estat lligada al ferrocarril.

    En l'actualitat, la pedania de La Encina té poc més de 100 habitants, tot i que va conèixer anys de molta més esplendor, en què va arribar a sobrepassar els 1.200 habitants en 1960.

    En una població tan menuda són els actes socials i festius els que constitueixen l'expressió més valorada de la vida en comú, i contribueixen a fomentar la cohesió social reafirmant la identitat de la comunitat.

    A partir de la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de 2003:

    S'entén per “patrimoni cultural immaterial” els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques —junt amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, infonent-los un sentiment d'identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.”

    En el mateix text, en l’apartat següent, s'especifiquen les manifestacions particulars del patrimoni cultural immaterial, en distints àmbits, incloent-hi el que ens ocupa: usos socials, rituals i actes festius.

    En el cas de La Encina, durant uns pocs dies a finals de juny, la població es triplica, familiars i amics procedents de distints punts de la geografia espanyola, arriben a passar uns dies al poble, a celebrar les seues festes populars en una mena de retorn a la llar per a compartir aquests dies amb els seus familiars. Són dies que funcionen com a nexe d'unió entre generacions a través dels anys, dies que contribueixen a reafirmar els vincles de la població amb les seues pròpies tradicions.

    01 encina mv7

    Celebració de carrera de cintes amb gran afluència de públic. Font: Comissió de Festes 2013-2014

    La pervivència d'aquest llegat depèn directament de la participació dels membres de la comunitat. En el cas de La Encina, els veïns són plenament conscients que es requereix la seua implicació directa en el manteniment i creixement de les festes a través de la seua participació, mobilització i la seua aportació econòmica. Són ells els que creen, mantenen i transmeten aquest patrimoni cultural immaterial. S'ha assumit des de fa molt de temps que per a continuar celebrant les festes en honor a Sant Joan Baptista tal com es coneixen, són els mateixos habitants i oriünds els que les han de treballar i costejar. Açò ha generat entre la població una arrelada consciència de tradició festera que es transmet de generació en generació, que ha sabut mantenir la flama viva durant molts anys i que no permetrà que aquest patrimoni cultural immaterial perda intensitat. La dita consciència es visualitza a través de la Comissió de Festes, organisme format pels mateixos veïns que es renova periòdicament (generalment cada dos anys) i que es dedica a gestionar activament aquest patrimoni.

    La primera celebració festera de La Encina es va dur a terme el dia de la festivitat del sant patró, el 24 de juny de 1914, dimecres. Va consistir en uns senzills actes de marcat caràcter religiós que incloïen, principalment, una missa solemne oficiada pel rector de La Encina, el senyor Ceferino Sandoval, corresponent el panegíric a l'arxipreste de Santiago de Villena, el senyor Francisco Azorín Bautista. A la vesprada es va completar el programa festiu amb una solemne processó amb el sant patró recorrent els principals carrers de la localitat.

    Ja que en 2014 es complien 100 anys la Comissió de Festes 2013-2014 va decidir realitzar una sèrie d'esdeveniments commemoratius i de recuperació de tradicions buscant potenciar el reconeixement i la valoració d'aquest patrimoni cultural immaterial, proposant activitats que buscaven una participació tan àmplia com fóra possible de tota la població i recuperant alguns vestigis de les celebracions que, per la seua antiguitat podrien haver-se perdut en l'oblit, convertint-les en testimoni d'aquesta voluntat de pervivència.

    Aquests actes van consistir, entre altres, en la realització d'una «sessió vermut» a l'estació de ferrocarril, en la qual les reines de les festes i les seues corts d'honor, acompanyades de Comissió de Festes i tots els veïns que van voler participar en l'esdeveniment es van traslladar, acompanyats de la banda de música de la població a l'estació de ferrocarril, recuperant una tradició que s'havia perdut fa ja molts anys. Cita Pedro Mas en l'article referint-se als anys quaranta: «Un dels dies de festa, la banda de música, després d'haver recorregut tots els carrers del poble amb la seua peculiar sonoritat, es traslladava seguida d'una certa multitud a l'estació del ferrocarril, en l'andana de la qual oferien un estrepitós concert, que justament coincidia amb l'arribada dels ràpids d'Alacant i València». En el mateix article l'autor es lamenta de com va quedar de llunyà allò, i de l'estat de l'estació a hores d'ara amb un cor parat, tristament morta. Afortunadament, en 2014 es va poder reviure aquella tradició que molts ni van arribar a conèixer amb un gran èxit d'assistència. La nova Comissió de Festes ha manifestat la seua intenció de no permetre que allò quede en un fet puntual, sinó que es tractarà d'incorporar novament en el programa de festes d'enguany, la qual cosa contribueix a constatar l'èxit de la iniciativa.

    Es van realitzar també diversos actes commemoratius, com la plantació d'una alzina en el passeig públic del poble acompanyada d'una placa que resa «‘L'alzina del centenari’ en memòria de tots aquells que amb la seua col•laboració desinteressada han contribuït a complir aquests primers 100 ANYS DE FESTES en honor a Sant Joan Baptista». D'altra banda, es va realitzar un concurs de logotips del centenari a què es va invitar a participar a tots els veïns. A més, durant la celebració de les festes es va dur a terme el repartiment d'un gran pastís en què tots els assistents van poder bufar les veles dels cent anys.

    02 encina mv7

    Pastís dels cent anys. Font: Comissió de Festes 2013-2014

    També es va recuperar la tradició de la construcció d'un arc d'il•luminació realitzat en fusta i decorat amb baladre, tradició que es remuntava fins a la primera dècada de les festes i que es va perdre en els anys 70, amb la intenció de despertar els records dels que el van conèixer i mostrar als més joves com es realitzava i el sacrifici que suposava la il•luminació i decoració dels carrers amb els escassos mitjans d'antany.

    03 encina mv7

    Arc de baladre dels anys 60 i treballs de la construcció de l'arc en 2014.

    Finalment, i com a culminació de les distintes actuacions commemoratives, es va publicar un llibre que porta per títol La Encina, cien años de fiestas. 1914-2014, publicació de caràcter divulgatiu, on es recorren aquests cent anys d'història amb un enfocament basat en la participació ciutadana sense perdre de vista el rigor històric.

    Es tracta d'una publicació de 150 pàgines, coordinada pels membres de la Comissió de Festes, al llarg de les quals es fa un recorregut escrit i gràfic per aquests cent anys d'història.

    Les fonts consultades per a la realització de la publicació van ser diverses:

    - Es va recopilar tota la informació existent en l'arxiu de Villena relativa a les festivitats a La Encina.

    - Es van recuperar, de la mà de Francisco Esteve Ramírez, les anotacions del capellà de la parròquia dels primers anys de festes.

    - També es va disposar del primer exemplar de les actes de l'Ajuntament de Villena on es reflecteix la primera subvenció del consistori per a la celebració de les festes.

    - D'altra banda, es van recuperar, de la mà de Luis Estevan, veí de la població, els programes de festes des de 1952 fins al 2013.

    - Es va consultar la publicació Historia de La Encina y su estación, de Francisco Esteve i José Luis Esparcia.

    - A més, es van consultar dels suplements col•leccionables que s’incloïen en l'interior dels programes de festes cap a l'any 2000, redactats per Esteve i Esparcia.

    - Finalment, i com a font principal de la història que es volia comptar, es van aprofitar els records, els testimonis i la memòria. Aquella que es conserva en la ment dels veïns i la que immortalitzen les fotografies.

    La voluntat de la Comissió de Festes va ser clara, arreplegar tots els records possibles de la gent que al llarg d'aquests 100 anys ha participat activament en l'organització de les festes.

    Per a això es van realitzar entrevistes a tots els presidents de les distintes comissions de festes que s'han anat succeint al llarg d'aquests cent anys i que encara estan entre nosaltres, així com a altres veïns que per la seua longevitat o bona memòria podien aportar informació rellevant per a recompondre la història o recordar tradicions perdudes.

    En paraules de la comissió, aquesta aproximació va comportar sensacions difícils d'explicar, els membres de la comissió van ser tractats en totes i cada una de les ocasions amb especial cordialitat, confiança i hospitalitat. La realització d'aquest treball d'investigació els va permetre acostar-se a persones, veïns de tota la vida amb els quals a penes havien bescanviat paraules fins a aqueix moment, persones que van despertar sorpresa i admiració, veïns que els van fer partícips de les seues experiències i els seus esforços per a arribar a construir el que el poble té a hores d'ara, allò pel que han de continuar lluitant.

    La publicació s'organitza en dos grans apartats, el primer, de caràcter literari porta per títol «Històries i records de les festes», i en aquest, al llarg de 62 pàgines i organitzats en quatre capítols, es repassen distints esdeveniments i tradicions que s'han dut a terme al llarg d'aquests cent anys des d'un enfocament de proximitat, esguitant el relat històric amb anècdotes dels veïns, que des de la primera línia se senten part d'aquesta història que han anat escrivint ells i els seus avantpassats.

    Per a la realització de la portada es va comptar amb Julián Vizcaíno, un conegut artista local, i els tres primers capítols es van reservar a la col•laboració de persones que ja havien mostrat alguna vegada les seues inquietuds pel coneixement i divulgació de la història de la població.

    04 encina mv7

    Portada de la publicació del centenari. Autor: Julián Vizcaíno Ametlers

    Així, el llibre arranca amb un article de Pedro Mas Guereca, en el qual traça una miscel•lània dels seus propis records acompanyant els textos amb il•lustracions i documents gràfics realitzats pel mateix autor.

    Li segueix l'article que porta per títol «Las fiestas de San Juan y La Parroquia» en el qual Francisco Esteve Ramírez realitza una rigorosa aproximació històrica a l'origen de la festivitat.

    El tercer capítol arreplega, de la mà de José Luis Escancia, la presència de la cultura en les seues diverses accepcions en La Encina i les seues festes. Es tracta el tema de l'enfocament cultural de les festes patronals, i es deté en la presència en la població de distintes manifestacions culturals com són la música, la poesia, el teatre, la pintura i el cine.

    En el quart i últim capítol amb caràcter literari, que porta per títol «Historia y Memorias de las Fiestas de La Encina», és el més extens dels quatre. En aquest, la Comissió de Festes del Centenari es deté a repassar l'evolució de les festes patronals en aquests 100 anys, analitzant els elements que han romàs com a part essencial d’aquestes al llarg de la història, com són els actes religiosos, la música, la decoració, la pólvora, els jocs infantils i les competicions esportives, al mateix temps que estructura la seua evolució des del seu origen. Després dels primers anys de gestació, les festes en honor a Sant Joan Baptista van viure una època de creixement que es va veure truncada en 1936 per la guerra civil i no es va reprendre fins a principis dels anys quaranta. La dècada dels cinquanta va suposar un nou auge, impulsat pel creixement en importància de l'estació de ferrocarril, que al seu torn va provocar un continu increment en la població de La Encina. Amb l'arribada dels anys 60, es va aconseguir la plenitud de les festes patronals. En aquell moment, molts trens feien escala a La Encina i les necessitats dels viatgers i treballadors de l'estació, van fomentar el creixement de l'oferta comercial i d'oci. Aquesta intensitat comercial i social va fer que s'assolira el nombre més elevat d’habitants de la nostra història, i açò quedava reflectit en les festes. Amb l'entrada dels anys 70 i l'arribada del pla de modernització de RENFE, es va reduir la plantilla de treballadors de l'estació de La Encina, la qual cosa va motivar el trasllat a altres punts d'Espanya de moltes famílies que s'havien establit en la població. A poc a poc, la població va començar a reduir-se i molts van ser els que van veure en perill la continuïtat de les festes de La Encina. Es va entrar en una fase que es va prolongar durant dues dècades i que la Comissió del Centenari ha denominat «La Resistència». La dècada dels 90 es va caracteritzar per ser període de modernització, perquè quan la ja escassíssima població de La Encina feia pensar que no s'anava a poder continuar amb les festes com es coneixien, un grup de jóvens residents i oriünds van voler prendre el relleu i continuar el desenvolupament i evolució de les festes. Amb el nou mil•lenni, la comissió de festes es va convertir en una societat legalment constituïda i va continuar any rere any la celebració de les festes sense perdre en cap moment el seu arrelament entre els veïns. Al llarg d'aquests anys, l'esperit de les festes s'ha mantingut en essència, però s'ha sabut evolucionar i adaptar-se al seu entorn.

    El segon gran apartat del llibre, denominat «Imágenes de los recuerdos», està conformat per més de 300 fotografies aportades per tots els veïns de la població que es van bolcar a buscar documentació gràfica com a resposta a la sol•licitud de la Comissió de Festes, imatges que arreplegaren distints aspectes de la celebració de les festes i actes organitzats per les comissions al llarg de la història. La resposta va ser aclaparadora i els veïns, una vegada més, es van sentir part del projecte. D'aquesta manera, es preocupaven per buscar els redactors del llibre per a entregar-los les seues imatges, ajudar-los a la identificació de la gent retratada, a desentranyar a quin moment concret responia cada foto, transmetent una il•lusió que va proporcionar moments d'especial emotivitat i diversió a la Comissió de Festes. Després d'una complexa selecció basada en criteris de qualitat fotogràfica suficient per a la seua reproducció, i sempre buscant la pluralitat i que es veren reflectits la major part possible de les famílies, veïns i esdeveniments, es va organitzar la documentació obtinguda en set apartats, a saber: Actes religiosos, Comissions de festejos, Joves, Dames i cintes, Reines i corts de festes i falleres, Falles de La Encina, Les disfresses en les festes, i finalment Equips de futbol.

    La publicació es va presentar la població durant l'acte de la presentació de les reines de les festes, la qual cosa va suposar un vincle entre passat i futur a través del present en un acte que habitualment es considera punt de partida de la celebració de les festes. En aquest es van reunir totes les generacions presents en la comunitat, participant activament en l'esdeveniment.

    L'any del centenari va culminar amb la celebració de les festes en honor a Sant Joan Baptista entre el 21 i el 29 de juny de 2014 amb un gran èxit de participació i implicació dels veïns. La població va fer seua una vegada més la frase que s'arreplega en el pròleg de la publicació del centenari «Vosaltres sou les Festes i la història de les Festes». Els actes commemoratius i els senyals a les tradicions del passat més llunyà van commoure profundament els participants, propiciant una sèrie de sinergies entre generacions que va elevar la ja esmentada “consciència de tradició festera” a uns índexs tan elevats que permeten aventurar-se a afirmar que la tradició perdurarà, almenys, per cent anys més.

    05 encina mv7

    Celebració de les festes del centenari. Pregó Font: Comissió de Festes 2013-2014

    Vanesa García López de Andújar i Gerardo García López de Andújar

  • La población de La Encina, que en la actualidad se conforma como una pedanía de Villena (Alicante), tiene su origen en torno a 1840, cuando se construyó la Venta de La Encina en una posición estratégica, cruce de caminos y veredas, donde hoy se encuentran los límites de las provincias de Alicante, Valencia y Albacete. Con la aparición de las líneas del ferrocarril que unían Madrid con Alicante y Valencia en 1858 se construyeron en la citada posición dos apartaderos y una casa de guarda, y fue en 1863 cuando se inauguró la estación de La Encina, que heredaría su nombre de la antigua Venta, como empalme de las citadas líneas ferroviarias. Desde entonces la historia de La Encina ha estado ligada al ferrocarril.

    En la actualidad, la pedanía de La Encina tiene poco más de 100 habitantes, si bien conoció años de mucho más esplendor, llegando a sobrepasar los 1.200 habitantes en 1960.

    En una población de tan pequeñas dimensiones son los actos sociales y festivos los que constituyen la expresión más valorada de la vida en común, y contribuyen a fomentar la cohesión social reafirmando la identidad de la comunidad.

    A partir de la Convención para la salvaguardia del patrimonio cultural inmaterial de 2003:

    Se entiende por “patrimonio cultural inmaterial” los usos, representaciones, expresiones, conocimientos y técnicas —junto con los instrumentos, objetos, artefactos y espacios culturales que les son inherentes— que las comunidades, los grupos y en algunos casos los individuos reconozcan como parte integrante de su patrimonio cultural. Este patrimonio cultural inmaterial, que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentimiento de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana.”

    En el mismo texto, en el siguiente apartado, se especifican las manifestaciones particulares del patrimonio cultural inmaterial, en distintos ámbitos, incluyendo el que nos ocupa: usos sociales, rituales y actos festivos.

    En el caso de La Encina, durante unos pocos días a finales de junio, la población se triplica, familiares y amigos procedentes de distintos puntos de la geografía española, llegan a pasar unos días al pueblo, a celebrar sus fiestas populares en una suerte de retorno al hogar a fin de compartir estos días con sus seres queridos. Son días que funcionan como nexo de unión entre generaciones a través de los años, días que contribuyen a reafirmar los vínculos de la población con sus propias tradiciones.

    01 encina mv7

    Celebración de carrera de cintas con gran afluencia de público. Fuente: Comisión de Fiestas 2013-2014

    La pervivencia de este legado depende directamente de la participación de los miembros de la comunidad. En el caso de La Encina, los vecinos son plenamente conscientes de que se requiere su implicación directa en el mantenimiento y crecimiento de las fiestas a través de su participación, movilización y su aportación económica. Son ellos los que crean, mantienen y transmiten este patrimonio cultural inmaterial. Se ha asumido desde hace mucho tiempo que para seguir celebrando las fiestas en honor a San Juan Bautista tal y como se conocen, son los propios habitantes y oriundos los que se las tienen que trabajar y costear. Esto ha generado entre la población una arraigada conciencia de tradición festera que se transmite de generación en generación, que ha sabido mantener la llama viva durante muchos años y que no permitirá que este patrimonio cultural inmaterial pierda intensidad. Dicha conciencia se visualiza a través de la Comisión de Fiestas, organismo formado por los propios vecinos que se renueva periódicamente (generalmente cada dos años) y que se dedica a gestionar activamente este patrimonio.

    La primera celebración festera de La Encina se llevó a cabo el día de la festividad del santo patrono, el 24 de junio de 1914, miércoles, consistiendo en unos sencillos actos de marcado carácter religioso que incluían, principalmente, una misa solemne oficiada por el párroco de La Encina, don Ceferino Sandoval, correspondiendo el panegírico al arcipreste de Santiago de Villena, don Francisco Azorín Bautista. Por la tarde se completó el programa festivo con una solemne procesión con el santo patrono recorriendo las principales calles de la localidad.

    Puesto que en 2014 se cumplían 100 años la Comisión de Fiestas 2013-2014 decidió realizar una serie de eventos conmemorativos y de recuperación de tradiciones buscando potenciar el reconocimiento y la valorización de este patrimonio cultural inmaterial, proponiendo actividades que buscaban una participación lo más amplia posible de toda la población y recuperando algunos vestigios de las celebraciones que, por su antigüedad podrían haberse perdido en el olvido, convirtiéndolas en testimonio de esta voluntad de pervivencia.

    Estos actos consistieron, entre otros, en la realización de una «sesión vermú» en la estación de ferrocarril, en el que las reinas de las fiestas y sus cortes de honor, acompañadas por Comisión de Fiestas y todos los vecinos que quisieron participar en el evento se trasladaron, acompañados de la banda de música de la población a la estación de ferrocarril, recuperando una tradición que se había perdido hace ya muchos años. Cita Pedro Más en su artículo refiriéndose a los años cuarenta: «Uno de los días de fiesta, la banda de música, después de haber recorrido todas las calles del pueblo con su peculiar sonoridad, se trasladaba seguida de cierta multitud a la estación del ferrocarril, en cuyo andén ofrecían un estruendoso concierto, precisamente coincidía la llegada de los rápidos de Alicante y Valencia». En el mismo artículo el autor se lamenta de lo lejano que quedó aquello, y del estado de la estación a día de hoy con un corazón parado, tristemente muerta. Afortunadamente, en 2014 se pudo revivir aquella tradición que muchos ni llegaron a conocer con un gran éxito de asistencia. La nueva Comisión de Fiestas ha manifestado su intención de no permitir que aquello quede en un hecho puntual, sino que se va a tratar de incorporar de nuevo en el programa de fiestas de este año, lo cual contribuye a constatar el éxito de la iniciativa.

    Se realizaron también varios actos conmemorativos, como la plantación de una encina en el paseo público del pueblo acompañada de una placa que reza «‘La encina del centenario’ en memoria de todos aquellos que con su colaboración desinteresada han contribuido a cumplir estos primeros 100 AÑOS DE FIESTAS en honor a San Juan Bautista». Por otra parte, se realizó un concurso de logotipos del centenario al que se invitó a participar a todos los vecinos. Además, durante la celebración de las fiestas se llevó a cabo el reparto de una gran tarta en la que todos los asistentes pudieron soplar las velas de los cien años.

    02 encina mv7

    Tarta de los cien años. Fuente: Comisión de Fiestas 2013-2014

    También se recuperó la tradición de la construcción de un arco de iluminación realizado en madera y decorado con baladre, tradición que se remontaba hasta la primera década de las fiestas y que se perdió en los años 70, con la intención de despertar los recuerdos de quienes los conocieron y mostrar a los más jóvenes cómo se realizaban y el sacrificio que suponía la iluminación y decoración de las calles con los escasos medios de antaño.

    03 encina mv7

    Arco de baladre de los años 60 y trabajos de la construcción del arco en 2014.

    Por último, y como culminación de las distintas actuaciones conmemorativas, se publicó un libro que lleva por título La Encina, cien años de fiestas. 1914-2014, publicación de carácter divulgativo, donde se recorren estos cien años de historia con un enfoque basado en la participación ciudadana sin perder de vista el rigor histórico.

    Se trata de una publicación de 150 páginas, coordinada por los miembros de la Comisión de Fiestas, a lo largo de las cuales se hace un recorrido escrito y gráfico por esos cien años de historia.

    Las fuentes consultadas para la realización de la publicación fueron varias:

    Se recopiló toda la información existente en el archivo de Villena relativa a las festividades en La Encina.

    Se recuperaron, de la mano de Francisco Esteve Ramírez, las anotaciones del cura de la Parroquia de los primeros años de fiestas.

    También se dispuso del primer ejemplar de las actas del Ayuntamiento de Villena donde se refleja la primera subvención del consistorio para la celebración de las fiestas.

    Por otra parte, se recuperaron, de la mano de Luis Estevan, vecino de la población, los programas de fiestas desde 1952 hasta 2013.

    Se consultó la publicación Historia de La Encina y su estación, de Francisco Esteve y José Luis Esparcia.

    Además, se consultaron de los suplementos coleccionables que se recogían en el interior de los programas de fiestas de alrededor del año 2000, redactados por Esteve y Esparcia.

    Por último, y como fuente principal de la historia que se quería contar, se echó mano de los recuerdos, los testimonios y la memoria. Aquella que se conserva en la mente de los vecinos y aquella que inmortalizan las fotografías.

    La voluntad de la Comisión de Fiestas fue clara, recoger todos los recuerdos posibles de la gente que a lo largo de estos 100 años ha participado activamente en la organización de los festejos.

    Para ello se realizaron entrevistas a todos los presidentes de las distintas comisiones de fiestas que se han ido sucediendo a lo largo de estos cien años y que aún estuvieran entre nosotros, así como a otros vecinos que por su longevidad o buena memoria pudieran aportar información relevante para recomponer la historia o recordar tradiciones perdidas.

    En palabras de la propia comisión, esa aproximación supuso sensaciones difíciles de explicar, habiendo sido tratados en todas y cada una de las ocasiones con especial cordialidad, confianza y hospitalidad. La realización de este trabajo de investigación les permitió acercarse a personas, vecinos de toda la vida con quienes apenas habían cruzado unas palabras hasta ese momento, personas que despertaron asombro y admiración, vecinos que les hicieron partícipes de sus experiencias y sus esfuerzos para llegar a construir lo que el pueblo tiene a día de hoy, aquello por lo que todos tienen que seguir luchando.

    La publicación se organiza en dos grandes apartados, el primero, de carácter literario lleva por título «Historias y Recuerdos de las Fiestas», y en él, a lo largo de 62 páginas y organizados en cuatro capítulos, se repasan distintos acontecimientos y tradiciones que se han venido llevando a cabo a lo largo de estos cien años desde un enfoque de proximidad, salpicando el relato histórico con anécdotas de los vecinos, que desde la primera línea se sienten parte de esta historia que han ido escribiendo ellos y sus antepasados.

    Para la realización de la portada se contó con Julián Vizcaíno, un estimado artista local, y los tres primeros capítulos se reservaron a la colaboración de personas que ya habían mostrado alguna vez sus inquietudes por el conocimiento y divulgación de la historia de la población.

    04 encina mv7

    Portada de la publicación del centenario. Autor: Julián Vizcaíno Almendros

    Así, el libro arranca con un artículo de Pedro Más Guereca, en el que traza una miscelánea de sus propios recuerdos acompañando los textos con ilustraciones y documentos gráficos realizados por el propio autor.

    Le sigue el artículo que lleva por título «Las fiestas de San Juan y La Parroquia» en el que Francisco Esteve Ramírez realiza una rigurosa aproximación histórica al origen de la festividad.

    El tercer capítulo recoge, de la mano de José Luis Esparcia, la presencia de la cultura en sus diversas acepciones en La Encina y sus fiestas. Se trata el tema del enfoque cultural de las fiestas patronales, deteniéndose en la presencia en la población de distintas manifestaciones culturales como son la música, la poesía, el teatro, la pintura y el cine.

    En el cuarto y último capítulo con carácter literario, que lleva por título «Historia y Memorias de las Fiestas de La Encina», es el más extenso de los cuatro. En él, la Comisión de Fiestas del Centenario se detiene en repasar la evolución de las fiestas patronales en estos 100 años, analizando los elementos que han permanecido como parte esencial de las mismas a lo largo de la historia, como son los actos religiosos, la música, la decoración, la pólvora, los juegos infantiles y las competiciones deportivas, a la vez que estructura la evolución de las mismas desde su origen. Tras los primeros años de gestación, las fiestas en honor a San Juan Bautista vivieron una época de crecimiento que se vio truncada en 1936 por la guerra civil y no se retomó hasta principios de los años cuarenta. La década de los cincuenta supuso un nuevo auge, impulsado por el crecimiento en importancia de la estación de ferrocarril, que a su vez provocó un continuo incremento en la población de La Encina. Con la llegada de los años 60, se alcanzó la plenitud de las fiestas patronales. Por aquel entonces, muchos trenes hacían escala en La Encina y las necesidades de los viajeros y trabajadores de la estación, fomentaron el crecimiento de la oferta comercial y de ocio. Esta intensidad comercial y social hizo que se alcanzase la mayor población de nuestra historia, y esto quedaba reflejado en las fiestas. Con la entrada de los años 70 y la llegada del plan de modernización de RENFE, se redujo la plantilla de trabajadores de la estación de La Encina, lo que motivó el traslado a otros puntos de España de muchas familias que se habían asentado en la población. Poco a poco, la población comenzó a reducirse y muchos fueron los que vieron en peligro la continuidad de las fiestas de La Encina. Se entró en una fase que se prolongó durante dos décadas y que la Comisión del Centenario ha denominado «La Resistencia». La década de los 90 se caracterizó por ser periodo de modernización, pues cuando la ya escasísima población de La Encina hacía pensar que no se iba a poder continuar con las fiestas como se conocían, un grupo de jóvenes residentes y oriundos quisieron tomar el relevo y continuar con el desarrollo y evolución de las fiestas. Con el nuevo milenio, la comisión de fiestas se convirtió en una sociedad legalmente constituida y continuó año tras año la celebración de las fiestas sin perder ni un ápice de su arraigo entre los vecinos. A lo largo de estos años, el espíritu de las fiestas se ha mantenido en esencia, pero se ha sabido evolucionar adaptándose a su entorno.

    El segundo gran apartado del libro, denominado «Imágenes de los recuerdos», está conformado por más de 300 fotografías aportadas por todos los vecinos de la población que se volcaron en la búsqueda de documentación gráfica como respuesta a la solicitud de la Comisión de Fiestas, imágenes que recogiesen distintos aspectos de la celebración de las fiestas y actos organizados por las comisiones a lo largo de la historia. La respuesta fue abrumadora y los vecinos, una vez más, se sintieron parte del proyecto. De este modo, se preocupaban por buscar a los redactores del libro para entregarles sus imágenes, ayudarles a la identificación de la gente retratada, a desentrañar a qué momento concreto respondía cada foto, transmitiendo una ilusión que proporcionó momentos de especial emotividad y diversión a la Comisión de Fiestas. Tras una compleja selección basada en criterios de calidad fotográfica suficiente para su reproducción, y siempre buscando la pluralidad y que se vieran reflejados la mayor parte posible de las familias, vecinos y eventos, se organizó la documentación obtenida en siete apartados, a saber: Actos religiosos, Comisiones de festejos, Jóvenes, Damas y cintas, Reinas y cortes de fiestas y falleras, Fallas de La Encina, Los disfraces en las fiestas, y por último Equipos de fútbol.

    La publicación se presentó a la población durante el acto de la presentación de las reinas de las fiestas, lo que supuso un vínculo entre pasado y futuro a través del presente en un acto que habitualmente se considera punto de partida de la celebración de las fiestas. En él se reunieron todas las generaciones presentes en la comunidad, participando activamente en el evento.

    El año del centenario culminó con la celebración de las fiestas en honor a San Juan Bautista entre el 21 y el 29 de junio de 2014 con un gran éxito de participación e implicación de los vecinos. La población hizo suya una vez más la frase que se recoge en el prólogo de la publicación del centenario «Vosotros sois las Fiestas y la historia de las Fiestas». Los actos conmemorativos y los guiños a las tradiciones del pasado más lejano calaron hondo en los participantes, propiciando una serie de sinergias entre generaciones que elevó la ya citada “conciencia de tradición festera” a unos índices tan elevados que permiten aventurarse a afirmar que la tradición perdurará, al menos, por cien años más.

    05 encina mv7

    Celebración de las fiestas del centenario. Pregón Fuente: Comisión de Fiestas 2013-2014

    Vanesa García López de Andújar y Gerardo García López de Andújar

  • 1. Introducción

    El municipio de Andilla, situado en la comarca valenciana de La Serranía, está integrado por cuatro núcleos habitados, la capital municipal y tres aldeas (La Pobleta, Artaj y Osset), además de un antiguo núcleo de poblamiento temporero y diversas agrupaciones menores de edificaciones dispersas de la misma naturaleza, conocidas con el nombre de “bodegas”. Hoy la práctica totalidad de las construcciones tradicionales que formaban estas agrupaciones están en ruinas o han sido totalmente transformadas como segundas residencias.

    Entre los asentamientos tradicionales de carácter temporero destaca claramente Pardanchinos, una agrupación de cubos, bodegas, almazaras, pajares y viviendas temporales. Su origen se remonta a la segunda mitad del siglo XIX, cuando se combinó la colonización de nuevas tierras en la periferia de la llanura litoral valenciana con la expansión vinícola (Rodrigo 1999: 56). Está situado al sur del término municipal, a unos 640 metros de altitud y presenta una peculiar morfología alargada en sentido norte-sur, sobre un eje principal constituido por el camino de las Cinglas. Aglutina unas 150 construcciones, la práctica totalidad de ella compuestas de planta baja y piso. Desgraciadamente, en los últimos años una gran parte de estas construcciones han sido transformadas sin ningún criterio, con la finalidad de adecuarlas para su uso como almacenes, garajes o incluso segundas residencias, lo que ha desvirtuado el carácter tradicional de este núcleo.

    Pardanchinos nunca se llegó a constituir como núcleo estable debido a la proximidad a Villar del Arzobispo y a la inexistencia de cursos hídricos y la consecuente escasez de agua en esta área meridional del municipio, motivo por el que se construyó a principios de siglo XX un gran aljibe para abastecer a personas y animales.

    01

    Núcleo de Pardanchinos y campos de cultivo

    2. Estudio tipológico y etnológico

    La función de los aljibes era la de almacenar agua de lluvia. Estas construcciones son típicas de zonas propias con escasez de agua y de climas áridos y secos, por eso podemos encontrarlas especialmente en la costa mediterránea (Valencia, Murcia, Almería…). Es por tanto un elemento muy característico del paisaje del interior valenciano y sin duda una de las construcciones tradicionales que muestra y representa la adaptación del habitante de estos territorios al medio hostil. Una lucha constante por conseguir captar y almacenar el agua, elemento indispensable para la vida.

    Los aljibes solían ser depósitos subterráneos, simplemente excavados en la roca o construidos con fábrica de mampostería contra el terreno, en los que se impermeabilizaba su cara interna con mortero de cal hidráulica para evitar la pérdida de agua. La planta era rectangular o trapezoidal y solían estar cubiertos con bóveda. Sus dimensiones eran variables: la anchura no solía sobrepasar los 7 metros, ni la longitud los 16 metros. Constaban de varias partes diferenciadas: una balsa para decantar y filtrar el agua captada, un depósito de planta rectangular cubierto generalmente con bóveda de cañón, un brocal para extraer el agua, y normalmente también un abrevadero para el ganado. Este abrevadero suele estar formado por una o varias pilas de piedra o de obra más o menos largas, que se sitúan adosadas junto a la boca de acceso o en el lateral.

    A pesar de lo extendido de su uso, con el desarrollo de los medios de transporte y la construcción de modernos depósitos e infraestructuras hidráulicas, los aljibes perdieron su función y fueron abandonados comenzando su degradación, puesto que mantener en condiciones un aljibe, su zona de escorrentía y sus sistemas de captación de agua requiere una limpieza y cuidado periódicos.

    El Aljibe del Alto de Pardanchinos, cuya construcción podemos datarla en 1920, fecha que aparece en la inscripción decorativa existente en su frente sur, responde a este tipo de aljibe rural, un aljibe que por su función puede incluirse entre los de carácter agropecuario, situado cerca de un núcleo de población y que abastece a casas y animales. De planta rectangular, constructivamente responde al sistema tradicional de muros de carga de mampostería ejecutados contra el terreno excavado y cubierto con bóveda tabicada de ladrillo macizo de dos roscas, cuyo intradós se refuerza con una serie de arcos fajones de ladrillo macizo. Esta bóveda es un ejemplo excepcional dentro de los existentes en la comarca, pues la práctica totalidad de los aljibes están cubiertos con bóvedas formadas por dovelas de mampuestos aparejados de canto unidos con mortero de cal y ejecutadas con ayuda de cimbras. Esta peculiaridad constructiva hace más valioso si cabe este ejemplo de arquitectura hidráulica.

    Debido a sus grandes dimensiones interiores, que alcanzan los 17x4,50 metros en planta, con una capacidad real de almacenamiento de 283.000 litros, existía el reto de la captación de agua suficiente para su llenado. Esta cuestión quedaba resuelta al diversificar los elementos de captación: por un lado se recogía el agua de lluvia procedente de la escorrentía superficial de la ladera (de ahí la ubicación del aljibe), que se captaba a través de una zanja que la conducía a una balsa de decantación que conectaba con el aljibe por su parte posterior (norte); por otro lado, el agua de lluvia que caía sobre las cubiertas de las edificaciones próximas era recogida a través de dos sistemas: mediante un gran canalón colgado de los aleros de los tejados que recogía el agua de algunas viviendas y la dirigía a una arqueta y de allí al interior del aljibe, o mediante un canal en superficie construido al pie de otras viviendas y que cumplía la misma función, conectando de la misma forma con el aljibe.

    3. Estado previo a la intervención

    Desde que el Aljibe del Alto perdiera su función de abastecimiento de agua y por lo tanto dejara de realizarse un mantenimiento regular del mismo, las estructuras y fábricas originales habían sido objeto de una progresiva degradación agravada por la ejecución en las últimas décadas de varias intervenciones desafortunadas, tanto en el propio aljibe como en su entorno.

    El problema más grave se situaba en la bóveda, aunque los arcos se encontraban aparentemente en buen estado, la propia bóveda tabicada se encontraba en un lamentable estado de conservación. La primera rosca, exceptuando las partes situadas junto a los arcos y en el arranque de la bóveda (muros laterales), se había perdido en su práctica totalidad. En cuanto a la segunda rosca, se encontraba aparentemente completa, sin embargo, las diferentes capas de hormigón armado ejecutadas a modo de encamisado en el extradós de la bóveda hacían imposible su recuperación y restauración. Hay que recordar que el encamisado con hormigón armado es una práctica de “refuerzo” absolutamente rechazable en la restauración de bóvedas tabicadas.

    Además, nos encontramos con que el intradós de la bóveda del aljibe se había enfoscado con mortero de cemento con la intención de reparar daños y de evitar el desprendimiento de la segunda rosca de la bóveda tabicada, lo que había agravado aún más la patología.

    02

    El Aljibe del Alto antes de la intervención (Fotografías: Carles Grau)

    También era muy preocupante la pérdida del revestimiento interior de los muros, cuya principal función es protegerlos del contacto directo y continuo del agua almacenada y evitar la pérdida de ésta. Estos revestimientos necesitan un mantenimiento regular que no se había efectuado en el Aljibe del Alto desde hacía décadas, por lo que se había producido la pérdida generalizada de este revestimiento, especialmente en la zona inferior que permanece en contacto permanente con el agua, lo que provocaba el lavado del mortero de cal de la fábrica de mampostería, la saturación por humedad de los muros y la pérdida continuada de agua a través de ellos.

    En cuanto al sistema de captación de agua, éste se encontraba en un estado deplorable. Los canalones para la recogida de agua de los tejados se habían perdido por completo, quedando únicamente algunas piezas de sujeción ancladas a los muros. Al mismo tiempo, la arqueta donde se vertía el agua recogida y desde donde era conducida al aljibe se encontraba en muy mal estado de conservación. Por otro lado, la balsa de decantación y el sistema de recogida de agua por escorrentía de la montaña había desaparecido, aunque suponíamos que de existir estos restos se encontrarían debajo del relleno de tierras que se había realizado décadas atrás en la parte norte del aljibe. La entrada de agua por el frente trasero del aljibe se encontraba anulada completamente al haberse cegado con un tabique de ladrillo.

    Las pilas exteriores situadas en la fachada principal del aljibe (sur), donde bebían los animales de labranza, se encontraban transformadas y parcialmente hundidas en una solera de hormigón impropia que se había ejecutado frente al aljibe.

    En cuanto a las pilas interiores de piedra, donde se vertía el agua con el cubo, presentaban un pésimo estado de conservación.

    El revestimiento exterior de mortero de cal del extradós de la bóveda había desaparecido bajo las toneladas de hormigón que se habían vertido sobre la bóveda de ladrillo, mientras que el enlucido del frente del aljibe estaba muy degradado, cubierto de líquenes y pintadas, además de haberse desprendido partes importantes del mismo que habían dejado a la vista la fábrica de ladrillo del antepecho y las jambas de la boca del aljibe. Además, los elementos decorativos situados en este frente se encontraban en un estado de degradación muy avanzado, presentando pérdida de material, restos de mortero de cemento, etc.

    4. Objetivos de la intervención

    La Dirección General de Patrimonio Cultural de la Generalitat Valenciana incluye este edificio en el listado de bienes inmuebles de etnología existentes en el municipio de Andilla, adscribiéndolo a la tipología de “Equipamiento técnico colectivo, comunicaciones y obras públicas. Agua”. Sin embargo, este inmueble no cuenta con ninguna protección jurídica específica, lo que lo hacía muy vulnerable y lo abocaba a su desaparición si no se tomaban las medidas oportunas urgentemente.

    Consciente de ello, el Ayuntamiento de Andilla planteó la necesidad de redactar un proyecto para la restauración y puesta en valor del Aljibe del Alto en el que se incluía no sólo la recuperación del aljibe, sino también del sistema tradicional de captación de agua y la adecuación y mejora de su entorno inmediato.

    El objetivo último de esta intervención, además de conservar, restaurar y valorizar este bien de altísimo valor etnológico y arquitectónico, era crear un recurso didáctico y turístico que contribuyera al desarrollo cultural y económico del municipio y a la recuperación y revitalización de este valioso entorno rural. Esta intervención se inscribe en el marco de una serie de actuaciones que pretende llevar a cabo el Ayuntamiento de Andilla en el núcleo histórico tradicional de Pardanchinos, del que es otro ejemplo la restauración e implementación como museo de sitio de una almazara de sangre tradicional, situada muy próxima al Aljibe del Alto, objeto de otro interesante proyecto.

    Para la ejecución del proyecto de restauración y puesta en valor del Aljibe del Alto el Ayuntamiento, además de destinar fondos propios, ha contado con una subvención económica Ruralter-Leader, línea de ayuda a proyectos promovida desde la Conselleria de Presidencia y Agricultura, Pesca, Alimentación y Agua para los territorios rurales valencianos, que se concreta en el apoyo a aquellas iniciativas públicas y privadas nacidas en el medio rural que contribuyan a la revitalización de la sociedad y la economía del mismo, partiendo del esencial principio de la sostenibilidad rural, esto es, hacer el medio rural más atractivo para vivir, trabajar e invertir, primando los intereses de sus habitantes y mediante la valorización de aquello que constituye la esencia de su propia identidad: su paisaje y sus tradiciones.

    Esta línea pretende contribuir a que los municipios con mayores problemas de despoblamiento y envejecimiento poblacional de la Comunitat Valenciana consigan una revitalización de la sociedad y de la economía. Estos fondos están financiados en un 62,5% por la Generalitat Valenciana, en un 36,5% por el fondo europeo FEADER y en un 1% por la Administración general del Estado.

    Al contar con recursos económicos limitados, la obra se ejecutó a lo largo de dos años en diferentes fases, pero siempre desde un planteamiento integral y atendiendo a criterios de prioridad objetivos. En primer lugar, lo más urgente era actuar sobre la patología del edificio y anular los factores que la provocaban, especialmente en lo concerniente a la bóveda. A continuación se intervino sobre el entorno y los elementos y sistemas relacionados con la captación y extracción del agua, dejando para una última fase las actuaciones de carácter museográfico, que aunque muy importantes desde el punto de vista didáctico y social, no tenían incidencia en aspectos estructurales, constructivos o funcionales que pudieran afectar a la pervivencia del propio bien o de alguno de sus elementos.

    5. Criterios de la intervención

    La intervención en el patrimonio arquitectónico, y especialmente si se trata de un patrimonio tan sensible como el tradicional, requiere una atención especial. En primer lugar, cualquier actuación debe apoyarse en el conocimiento máximo del bien sobre el que se pretende intervenir a través de estudios históricos, etnológicos, tipológicos, levantamientos gráficos detallados, análisis de materiales y técnicas constructivas, estudios patológicos, etc. Cualquier intervención en un edificio que atesore valores patrimoniales, y el Aljibe del Alto sin duda los tiene, debe ir encaminada a su preservación y valorización, teniendo en cuenta además que el patrimonio tradicional construido forma parte integral del paisaje cultural y de la memoria histórica de las gentes del lugar.

    En el momento de plantear la actuación tuvimos muy en cuenta los Principios de Conservación y las Líneas de Acción que se establecen en la Carta del Patrimonio Vernáculo Construido del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios Histórico-Artísticos (ICOMOS), organización internacional no gubernamental que tiene como cometido promover la teoría, la metodología y la tecnología aplicada a la conservación, protección, realce y apreciación de los monumentos, los conjuntos y los sitios histórico-artísticos. En esta Carta se insta a que “cualquier intervención material en una estructura vernácula sea precedida de un completo análisis de su forma y organización, antes de comenzar los trabajos”, a que “las intervenciones contemporáneas en edificios, conjuntos y asentamientos vernáculos respeten sus valores culturales y su carácter tradicional” y respeten “la continuidad de los sistemas tradicionales de construcción, así como de los oficios y técnicas asociados con el patrimonio vernáculo, puesto que son fundamentales como expresión del mismo y esenciales para la restauración de dichas estructuras”. Al mismo tiempo tuvimos en cuenta que “las intervenciones que respondan legítimamente a las demandas del uso contemporáneo deben llevarse a cabo mediante la introducción de técnicas y materiales que mantengan un equilibrio de expresión, apariencia, textura y forma con la estructura original”.

    Por otra parte, y desde un punto de vista estrictamente arquitectónico, el criterio general de la intervención partió de la base del intento de recuperación de todos los elementos funcionales, constructivos y estructurales que caracterizaban al aljibe como tipo para que volviera a recuperar su uso y aspecto originales.

    En concreto, por lo que se refiere a la bóveda, consideramos que las bóvedas tabicadas que todavía existen en nuestro patrimonio son unas auténticas joyas que hay que conservar como elementos activos que sigan comportándose como sus constructores previeron. No se trata de conservar sólo su forma o la apariencia de obra vista que pueden sugerir, sino que se ha de conservar por encima de todo su comportamiento mecánico como parte irrenunciable de su propia autenticidad. Es decir, la restauración de las bóvedas incluye la conservación de su papel constructivo. Este criterio aplicado a cualquier elemento estructural histórico ha sido el propuesto, recogiendo opiniones de todos los expertos internacionales, en el documento de ICOMOS aprobado en su Congreso de 2003. De este modo, la intervención en elementos degradados o incluso mal concebidos inicialmente, como era el caso del Aljibe del Alto, pasa por su reconstrucción, no debiendo admitirse en ningún caso su sustitución funcional o el refuerzo por encamisado con hormigón armado.

    6. Descripción de la intervención

    Dado el estado en el que se encontraba la bóveda tabicada del aljibe, tal y como se ha explicado anteriormente, sin posibilidad de restaurar ninguna de las roscas de ladrillo debido al encamisado de hormigón que se había ejecutado sobre la segunda de ellas, la intervención en este elemento pasaba por su reconstrucción íntegra. Ésta se hizo siguiendo el mismo sistema tradicional con el que se construyó inicialmente, utilizando ladrillos manuales similares en tamaño, forma y color a los originales. El extradós de la bóveda se revistió con un mortero de cal para protegerla de los agentes atmosféricos.

    03

    Rafael Mateo, vecino de La Pobleta, indicándonos dónde recordaba que estaba la balsa de decantación (izqda.) que apareció tras la excavación (dcha.)

    En cuanto a los muros del aljibe, se sanearon las partes en las que el mortero de agarre de los mampuestos estaba más degradado por la acción del agua, retocando la fábrica afectada con mortero de cal y restaurando el revestimiento que estaba en mal estado eliminándose los parches de mortero de cemento y las pinturas plásticas. Sin duda se trató de un trabajo ingente dada las enormes dimensiones de este aljibe. Una vez restaurados los muros, éstos se revistieron para sellar perfectamente la porosidad y fisuraciones con un mortero flexible sin cloruros ni agentes agresivos, especialmente indicado para impermeabilizar estructuras contra el terreno con presión hidráulica positiva.

    Se restauró todo el frente del aljibe, eliminándose las partes sueltas y los enfoscados impropios de mortero de cemento y sustituyéndose por otros de mortero de cal coloreados en masa con la adición de tierras naturales y áridos locales, para garantizar una mejor integración en el conjunto. Al mismo tiempo, se restauraron los elementos decorativos del frente del aljibe, conservándose y consolidándose las partes originales y completando las lagunas, restituyendo la geometría original.

    Se eliminó la solera de hormigón que se había ejecutado junto al aljibe y que había sepultado parte de los abrevaderos originales, siendo sustituida por tierra compactada más respetuosa con el bien y más acorde al entorno rural en que nos encontramos.

    En la parte posterior del aljibe se realizó una cuidadosa excavación en la que salieron a la luz los restos de una balsa de decantación y un canal que estaban totalmente enterrados. Estos elementos fueron restaurados y puestos de nuevo en uso.

    04

    Aljibe en pleno funcionamiento tras la intervención

    Del mismo modo, se recuperó el sistema de captación de agua de los faldones de los tejados mediante un canalón colgado de zinc, que conduce el agua limpia de lluvia hasta el aljibe.

    El tercer sistema de captación de agua, un canal superficial de recogida de agua de los faldones de los tejados, al presentar un buen estado general sólo se requirió su limpieza y la realización de alguna reparación puntual.

    Se remodeló la arqueta de recogida y decantación de agua de los tejados (canalón y canal), sustituyéndose la canalización de PVC que discurría prácticamente a nivel superficial por otra enterrada que acomete al aljibe a través de una gárgola de acero pintado en Oxirón marrón de diseño contemporáneo, que se integra a la perfección.

    También se restauró el sistema de extracción de agua formado por las pilas interiores, los abrevaderos, el aliviadero y el sistema de polea y cubo. Estos elementos forman parte de la historia del aljibe como tipo arquitectónico y de los sistemas tradicionales del uso del agua, por lo que tienen un gran valor etnológico. Se restauraron las pilas interiores en las que se vertía el agua con el cubo y que comunicaban con sendos abrevaderos exteriores, devolviéndoles su aspecto y materialidad original, para que pudieran cumplir de nuevo la función para la cual fueron concebidas.

    Se eliminó la pila exterior impropia, de reciente construcción, restaurándose una de las dos originales que aún se conservaba y reconstruyendo la otra por analogía, utilizando el mismo sistema constructivo tradicional mediante fábrica de ladrillo manual. La grifería impropia fue sustituida por caños de acero más respetuosos con el bien patrimonial.

    Además de intervenir sobre el propio edificio era fundamental actuar sobre el entorno inmediato del bien, mejorando su percepción exterior mediante una adecuada pavimentación, la eliminación de rellenos de tierras y escombros, etc. Se ha intentado respetar su configuración y carácter tradicional, recuperando el pavimento de tierra, eliminando los pavimentos de hormigón impropios, e integrando material y cromáticamente las instalaciones y registros.

    Tras la recuperación estructural, constructiva y tipológica del edificio, se ha procedido a su habilitación como recurso didáctico de carácter histórico, arquitectónico y etnológico, cuyo objetivo es hacer comprensible este bien patrimonial al ciudadano, constructiva y tipológicamente, y dar a conocer su evolución y su importancia social a lo largo de la historia. Para ello se ha colocado un panel explicativo ubicado junto al mismo en el que se explican de forma gráfica y escrita las diferentes partes del aljibe y su funcionamiento, además de contextualizar histórica y constructivamente el edificio.

    7. Conclusiones

    La restauración del Aljibe del Alto de Pardanchinos ha supuesto no sólo la recuperación de un elemento característico, propio e inseparable del paisaje cultural de Andilla, sino la reutilización de una infraestructura hidráulica con el mismo uso para el que fue construido y la implementación de un recurso cultural, didáctico y turístico muy importante para el desarrollo local. Sirva como ejemplo que hoy este aljibe forma parte de la visita guiada que el Ayuntamiento de Andilla realiza, a través de su servicio de turismo, por su término municipal y los diferentes núcleos urbanos para conocer el patrimonio cultural andillano y sus recursos medioambientales.

    Para hacer viable la reutilización de esta antigua construcción hidráulica se ha mantenido su autenticidad, buscando la compatibilidad y coherencia material, constructiva y estructural pero sin olvidar la incorporación de nuevas soluciones que faciliten su adaptación a las necesidades actuales. En este sentido, el aljibe incorpora una sencilla instalación de fontanería que pasa prácticamente desapercibida, pero que permitiría, en el caso de que el moderno depósito situado muy próximo se quedara sin agua, alimentar una fuente cercana cuya agua es utilizada por los agricultores de la zona para sus labores agrarias.

    La arquitectura tradicional es parte de la historia, del paisaje y de la memoria de nuestros pueblos y símbolo de su lucha por adaptarse a las condiciones naturales del territorio. Y hoy es además un recurso económicamente sostenible y de desarrollo para el futuro. Por ello debemos estudiar, preservar y recuperar este rico e importante patrimonio para que sea conocido y valorado por las generaciones futuras.

    05

    El Aljibe del Alto después de la intervención

    8. Bibliografía

    ALCAIDE, J.L. y otros (2011): Estudio de la Arquitectura del agua y de la arquitectura rural en Alcublas. Estudio y evaluación del paraje natural de La Solana – Barranco Lucía. Patrimonio rural y patrimonio cultural, Ayuntamiento de Alcublas, Valencia.
    HERMOSILLA, J. y otros (2009): Los regadíos históricos del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Túria, Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana – Departament de geografia, Universitat de València, Valencia.
    RODRIGO, C. (1999): Geografía de Andilla, Ayuntamiento de Andilla, Valencia.
    RODRIGO, C. (2000): La Serranía: análisis geográfico comarcal, Centro de Estudios La Serranía, Valencia.
    TRUÑÓ, Á. (2004): Construcción de bóvedas tabicadas, Instituto Juan de Herrera, Madrid.
    VEGAS, F. y C. MILETO (2011): Aprendiendo a restaurar. Un manual de restauración de la arquitectura tradicional de la Comunidad Valenciana, Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, Valencia.
    ZARAGOZÁ, A. y otros (2012): Construyendo bóvedas tabicadas, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.

    Javier Hidalgo Mora

  • 1. Introducció

    El municipi d’Andilla, situat a la comarca valenciana dels Serrans, està integrat per quatre nuclis habitats, la capital municipal i tres aldees (La Pobleta, Artaj i Osset), a més d’un antic nucli de poblament temporer i diverses agrupacions menors d’edificacions disperses de la mateixa naturalesa, conegudes amb el nom de “bodegas”. Avui, pràcticament totes les construccions tradicionals que formaven aquestes agrupacions estan en ruïnes o han sigut totalment transformades en segones residències.

    Entre els assentaments tradicionals de caràcter temporer destaca clarament Pardanchinos, una agrupació de cups, cellers, almàsseres, pallers i vivendes temporals. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan es va combinar la colonització de noves terres en la perifèria de la plana litoral valenciana amb l’expansió vinícola (Rodrigo 1999: 56). Està situat al sud del terme municipal, a uns 640 metres d’altitud i presenta una peculiar morfologia allargada en sentit nord-sud, sobre un eix principal constituït pel camí de Las Cinglas. Aglutina unes 150 construccions, compostes pràcticament totes de planta baixa i pis. Desgraciadament, en els últims anys una gran part d’aquestes construccions han sigut transformades sense cap criteri, amb la finalitat d’adequar-les per al seu ús com a magatzems, garatges o fins i tot segones residències, la qual cosa ha desvirtuat el caràcter tradicional d’aquest nucli.

    Pardanchinos mai es va arribar a constituir com a nucli estable per la proximitat al Villar i a la inexistència de cursos hídrics i la consegüent escassetat d’aigua en aquesta àrea meridional del municipi, motiu pel qual es va construir a principis de segle XX un gran aljub per a abastir persones i animals.

    01

    Nucli de Pardanchinos i camps de cultiu

    2. Estudi tipològic i etnològic

    La funció dels aljubs era la d’emmagatzemar aigua de pluja. Aquestes construccions són típiques de zones pròpies amb escassetat d’aigua i de climes àrids i secs, per això podem trobar-les especialment en el llevant espanyol (València, Múrcia, Almeria…). És per tant un element molt característic del paisatge de l’interior valencià i sens dubte una de les construccions tradicionals que mostra i representa l’adaptació de l’habitant d’aquests territoris al medi hostil. Una lluita constant per aconseguir captar i emmagatzemar l’aigua, element indispensable per a la vida.

    Els aljubs solien ser dipòsits subterranis, simplement excavats en la roca o construïts amb fàbrica de maçoneria contra el terreny, en els quals s’impermeabilitzava la seua cara interna amb morter de calç hidràulica per a evitar la pèrdua d’aigua. La planta era rectangular o trapezoïdal i solien estar coberts amb volta. Les seues dimensions eren variables: l’amplària no solia sobrepassar els 7 metres, ni la longitud els 16 metres. Constaven de diferents parts diferenciades: una bassa per a decantar i filtrar l’aigua captada, un dipòsit de planta rectangular cobert generalment amb volta de canó, un brocal per a extraure l’aigua, i normalment també un abeurador per al bestiar. Aquest abeurador solia estar format per una o més piques de pedra o d’obra més o menys llargues, que se situaven adossades al costat de la boca d’accés o en el lateral.

    A pesar de l’extensió del seu ús, amb el desenvolupament dels mitjans de transport i la construcció de moderns dipòsits i infraestructures hidràuliques, els aljubs van perdre la seua funció i van ser abandonats, i així va començar la seua degradació, ja que mantenir en condicions un aljub, la zona d’escolament i els sistemes de captació d’aigua, requereix una neteja i atenció periòdica.

    L’aljub de l’Alto de Pardanchinos, la construcció del qual podem datar-la en 1920, data que apareix en la inscripció decorativa que hi ha a la cara sud, respon a aquest tipus d’aljub rural, un aljub que per la seua funció pot incloure’s entre els de caràcter agropecuari, situat prop d’un nucli de població i que abasteix cases i animals. De planta rectangular, constructivament respon al sistema tradicional de murs de càrrega de maçoneria executats contra el terreny excavat i cobert amb volta de rajola massissa de dues rosques, l’intradós del qual es reforça amb una sèrie d’arcs faixons de rajola massissa. Aquesta volta és un exemple excepcional dins dels existents en la comarca, perquè tots els aljubs estan coberts amb voltes formades per dovelles de pedres aparellades de cantell unides amb morter de calç i executades amb ajuda de cintres. Aquesta peculiaritat constructiva fa encara més valuós aquest exemple d’arquitectura hidràulica.

    Per les seues grans dimensions interiors, que arriben als 17x4,50 metres en planta, amb una capacitat real d’emmagatzematge de 283.000 litres, hi havia el repte de la captació d’aigua suficient per a omplir-lo. Aquesta qüestió quedava resolta en diversificar els elements de captació: per un costat, s’arreplegava l’aigua de pluja procedent de l’escolament superficial del vessant (això explica la ubicació de l’aljub) que es captava a través d’una rasa que la conduïa a una bassa de decantació que connectava amb l’aljub per la seua part posterior (nord); d’altra banda, l’aigua de pluja que queia sobre les cobertes de les edificacions pròximes es recollia a través de dos sistemes: mitjançant un gran canaló penjat dels ràfels de les teulades que arreplegava l’aigua d’algunes vivendes i la dirigia a una arqueta i d’allí a l’interior de l’aljub, o mitjançant un canal en superfície construït al peu d’altres vivendes que complia la mateixa funció i que es connectava de la mateixa manera amb l’aljub.

    3. Estat previ a la intervenció

    Des que l’aljub de l’Alto perdera la seua funció d’abastiment d’aigua i per tant deixara de realitzar-se’n un manteniment regular, les estructures i fàbriques originals havien sigut objecte d’una progressiva degradació agreujada per l’execució en les últimes dècades de diverses intervencions desafortunades, tant en l’aljub mateix com en el seu entorn.

    El problema més greu se situava en la volta: encara que els arcs es trobaven aparentment en bon estat, la mateixa volta de rajola es trobava en un lamentable estat de conservació. La primera rosca, exceptuant les parts situades al costat dels arcs i en l’arrancada de la volta (murs laterals), s’havia perdut pràcticament tota. Quant a la segona rosca, es trobava aparentment completa; no obstant això, les diferents capes de formigó armat executades a manera d’encamisat en l’extradós de la volta feien impossible la seua recuperació i restauració. Cal recordar que l’encamisat amb formigó armat és una pràctica de “reforç” absolutament rebutjable en la restauració de voltes de rajola.

    A més, ens trobem que l’intradós de la volta de l’aljub s’havia arrebossat amb morter de ciment amb la intenció de reparar danys i d’evitar el despreniment de la segona rosca de la volta de rajola, la qual cosa havia agreujat encara més la patologia.

    02

    L’aljub de l’Alto abans de la intervenció (Fotografies: Carles Grau)

    També era molt preocupant la pèrdua del revestiment interior dels murs, la principal funció del qual és protegir-los del contacte directe i continu de l’aigua emmagatzemada i evitar la pèrdua de líquid. Aquests revestiments necessiten un manteniment regular que no s’havia efectuat a l’aljub de l’Alto des de feia dècades, per la qual cosa s’havia produït la pèrdua generalitzada d’aquest revestiment, especialment en la zona inferior que roman en contacte permanent amb l’aigua, la qual cosa provocava el llavat del morter de calç de la fàbrica de maçoneria, la saturació per humitat dels murs i la pèrdua continuada d’aigua a través d’aquests.

    Quant al sistema de captació d’aigua, aquest es trobava en un estat deplorable. Els canalons per a la recollida d’aigua de les teulades s’havien perdut per complet, només quedaven algunes peces de subjecció ancorades als murs. Al mateix temps, l’arqueta on s’abocava l’aigua arreplegada i des d’on era conduïda a l’aljub es trobava en molt mal estat de conservació. D’altra banda, la bassa de decantació i el sistema d’arreplega d’aigua per escolament de la muntanya havia desaparegut, encara que suposàvem que si existien, aquestes restes es trobarien sota el farcit de terres que s’havia realitzat feia dècades a la part nord de l’aljub. L’entrada d’aigua per la cara posterior de l’aljub es trobava anul•lada completament perquè s’havia cegat amb un barandat de rajola.

    Les piques exteriors situades en la fatxada principal de l’aljub (sud), on bevien els animals de cultiu, es trobaven transformades i parcialment enfonsades en una solera de formigó impròpia que s’havia executat davant de l’aljub.

    Quant a les piques interiors de pedra, on s’abocava l’aigua amb el poal, presentaven un pèssim estat de conservació.

    El revestiment exterior de morter de calç de l’extradós de la volta havia desaparegut davall les tones de formigó que s’havien abocat sobre la volta de rajola, mentre que l’enlluït de la cara davantera de l’aljub estava molt degradat, cobert de líquens i pintades, i se n’havien desprès parts importants que havien deixat a la vista la fàbrica de rajola de la barana i els muntants de la boca de l’aljub. A més, els elements decoratius situats en aquesta cara es trobaven en un estat de degradació molt avançat, i presentaven pèrdua de material, restes de morter de ciment, etc.

    4. Objectius de la intervenció

    La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana inclou aquest edifici en el llistat de béns immobles d’etnologia existents en el municipi d’Andilla i l’adscriu a la tipologia “d’Equipament tècnic col•lectiu, comunicacions i obres públiques. Aigua”. No obstant això, aquest immoble no compta amb cap protecció jurídica específica, la qual cosa el feia molt vulnerable i l’acostava a la desaparició si no es prenien les mesures oportunes urgentment.

    Conscient d’això, l’Ajuntament d’Andilla va plantejar la necessitat de redactar un projecte per a la restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto en el qual s’incloïa no sols la recuperació de l’aljub, sinó també del sistema tradicional de captació d’aigua i l’adequació i millora del seu entorn immediat.

    L’objectiu últim d’aquesta intervenció, a més de conservar, restaurar i valorar aquest bé d’altíssim valor etnològic i arquitectònic, era crear un recurs didàctic i turístic que contribuïra al desenvolupament cultural i econòmic del municipi i a la recuperació i revitalització d’aquest valuós entorn rural. Aquesta intervenció s’inscriu en el marc d’una sèrie d’actuacions que pretén dur a terme l’Ajuntament d’Andilla en el nucli històric tradicional de Pardanchinos, del qual és un altre exemple la restauració i implementació com a museu de lloc d’una almàssera de sang tradicional, situada molt pròxima a l’aljub de l’Alto, objecte d’un altre interessant projecte.

    Per a l’execució del projecte de restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto, l’Ajuntament, a més de destinar fons propis, ha comptat amb una subvenció econòmica Ruralter-Leader, línia d’ajuda a projectes promoguda des de la Conselleria de Presidència i Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua per als territoris rurals valencians, que es concreta en el suport a aquelles iniciatives públiques i privades nascudes en el medi rural que contribuïsquen a la revitalització de la societat i de la seua l’economia, partint de l’essencial principi de la sostenibilitat rural, açò és, fer el medi rural més atractiu per a viure, treballar i invertir, primant els interessos dels seus habitants i mitjançant la valoració del que constitueix l’essència de la seua pròpia identitat: el seu paisatge i les seues tradicions.

    Aquesta línia pretén contribuir a l’assoliment per part dels municipis amb més problemes de despoblament i envelliment poblacional de la Comunitat Valenciana d’una revitalització de la societat i de l’economia. Aquests fons són finançats en un 62,5% per la Generalitat Valenciana, en un 36,5% pel fons europeu FEADER i en un 1% per l’Administració general de l’Estat.

    En comptar amb recursos econòmics limitats, l’obra es va executar al llarg de dos anys en diferents fases, però sempre des d’un plantejament integral i atenent criteris de prioritat objectius. En primer lloc, el més urgent era actuar sobre la patologia de l’edifici i anul•lar els factors que la provocaven, especialment pel que fa a la volta. A continuació es va intervenir sobre l’entorn i els elements i sistemes relacionats amb la captació i extracció de l’aigua, deixant per a una última fase les actuacions de caràcter museogràfic, que encara que molt importants des del punt de vista didàctic i social, no tenien incidència en aspectes estructurals, constructius o funcionals que pogueren afectar la pervivència del bé o d’algun dels seus elements.

    5. Criteris de la intervenció

    La intervenció en el patrimoni arquitectònic, i especialment si es tracta d’un patrimoni tan sensible com és el tradicional, requereix una atenció especial. En primer lloc, qualsevol actuació ha de recolzar-se en el coneixement màxim del bé sobre el qual es pretén intervenir a través d’estudis històrics, etnològics, tipològics, alçaments gràfics detallats, anàlisi de materials i tècniques constructives, estudis patològics, etc. Qualsevol intervenció en un edifici que atresore valors patrimonials, i l’aljub de l’Alto sens dubte els té, ha d’anar encaminada a la seua preservació i valoració, tenint en compte a més que el patrimoni tradicional construït forma part integral del paisatge cultural i de la memòria històrica de les gents del lloc.

    En el moment de plantejar l’actuació vam tenir molt en compte els principis de conservació i les línies d’acció que s’estableixen en la Carta del Patrimoni Vernacle Construït del Consell Internacional de Monuments i Llocs Historicoartístics (ICOMOS), organització internacional no governamental que té com a comesa promoure la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la conservació, protecció, realçament i apreciació dels monuments, els conjunts i els llocs historicoartístics. En aquesta Carta es demana que “qualsevol intervenció material en una estructura vernacla siga precedida d’una completa anàlisi de la seua forma i organització, abans de començar els treballs”, que “les intervencions contemporànies en edificis, conjunts i assentaments vernacles respecten els seus valors culturals i el seu caràcter tradicional” i respecten “la continuïtat dels sistemes tradicionals de construcció, així com dels oficis i tècniques associats amb el patrimoni vernacle, ja que són fonamentals com a expressió d’aquest i essencials per a la restauració de les dites estructures”. Al mateix temps, vam tenir en compte que “les intervencions que responguen legítimament a les demandes de l’ús contemporani han de dur-se a terme mitjançant la introducció de tècniques i materials que mantinguen un equilibri d’expressió, aparença, textura i forma amb l’estructura original”.

    D’altra banda, i des d’un punt de vista estrictament arquitectònic, el criteri general de la intervenció va partir de la base de l’intent de recuperació de tots els elements funcionals, constructius i estructurals que caracteritzaven a l’aljub com a tipus perquè tornara a recuperar el seu ús i aspecte originals.

    En concret, pel que fa a la volta, considerem que les voltes de rajola que encara existeixen en el nostre patrimoni són unes autèntiques joies que cal conservar com a elements actius que continuen comportant-se com els seus constructors van preveure. No es tracta de conservar només la seua forma o l’aparença d’obra vista que poden suggerir, sinó que s’ha de conservar per damunt de tot el seu comportament mecànic com a part irrenunciable de la seua pròpia autenticitat. És a dir, la restauració de les voltes inclou la conservació del seu paper constructiu. Aquest criteri aplicat a qualsevol element estructural històric ha sigut el proposat, recollint opinions de tots els experts internacionals, en el document d’ICOMOS aprovat en el seu Congrés de 2003. D’aquesta manera, la intervenció en elements degradats o fins i tot mal concebuts inicialment, com era el cas de l’aljub de l’Alto, passa per la seua reconstrucció, i no es pot admetre en cap cas la seua substitució funcional o el reforç per encamisat amb formigó armat.

    6. Descripció de la intervenció

    Atès l’estat en què es trobava la volta de rajola de l’aljub, tal com s’ha explicat anteriorment, sense possibilitat de restaurar cap de les rosques de rajola a causa de l’encamisat de formigó que s’havia executat sobre la segona rosca, la intervenció en aquest element passava per la seua reconstrucció íntegra. Aquesta es va fer seguint el mateix sistema tradicional amb què es va construir inicialment, utilitzant rajoles manuals semblants en mida, forma i color als originals. L’extradós de la volta es va revestir amb un morter de calç per a protegir-la dels agents atmosfèrics.

    03

    Rafael Mateo, veí de La Pobleta, indicant on recordava que estava la bassa de decantació (esquerra) que va aparèixer després de l’excavació (dreta)

    Quant als murs de l’aljub, es van sanejar les parts en què el morter d’unió de les pedres estava més degradat per l’acció de l’aigua, es va retocar la fàbrica afectada amb morter de calç restaurant el revestiment que estava en mal estat i eliminant els pegats de morter de ciment i les pintures plàstiques. Sens dubte, es va tractar d’un treball ingent ateses les enormes dimensions d’aquest aljub. Una vegada restaurats els murs, es van revestir per a segellar perfectament la porositat i fissures amb un morter flexible sense clorurs ni agents agressius, especialment indicat per a impermeabilitzar estructures contra el terreny amb pressió hidràulica positiva.

    Es va restaurar tot el front de l’aljub, es van eliminar les parts soltes i els esquerdejats impropis de morter de ciment i es van substituir per altres de morter de calç acolorit en massa amb l’addició de terres naturals i àrids locals, per a garantir una millor integració en el conjunt. Al mateix temps, es van restaurar els elements decoratius del front de l’aljub, conservant-se i consolidant-se les parts originals i completant les llacunes per a restituir la geometria original.

    Es va eliminar la solera de formigó que s’havia executat al costat de l’aljub i que havia sepultat part dels abeuradors originals, i va ser substituïda per terra compactada més respectuosa amb el bé i més coincident amb l’entorn rural en què ens trobem.

    En la part posterior de l’aljub es va realitzar una acurada excavació en què van eixir a la llum les restes d’una bassa de decantació i un canal que estaven totalment soterrats. Aquests elements van ser restaurats i posats de nou en ús.

    04

    Aljub en ple funcionament després de la intervenció

    De la mateixa manera, es va recuperar el sistema de captació d’aigua dels faldons de les teulades mitjançant un canaló penjat de zinc, que condueix l’aigua neta de pluja fins a l’aljub.

    El tercer sistema de captació d’aigua, un canal superficial d’arreplega d’aigua dels faldons de les teulades, presentava un bon estat general, i només es va requerir netejar-lo i realitzar alguna reparació puntual.

    Es va remodelar l’arqueta d’arreplega i decantació d’aigua de les teulades (canaló i canal), i es va substituir la canalització de PVC que discorria pràcticament en nivell superficial per una altra soterrada que accedeix a l’aljub a través d’una gàrgola d’acer pintat en Oxirón marró de disseny contemporani, que s’integra a la perfecció.

    També es va restaurar el sistema d’extracció d’aigua format per les piques interiors, els abeuradors, el sobreeixidor i el sistema de corriola i poal. Aquests elements formen part de la història de l’aljub com a tipus arquitectònic i dels sistemes tradicionals de l’ús de l’aigua, per la qual cosa tenen un gran valor etnològic. Es van restaurar les piques interiors en què s’abocava l’aigua amb el poal i que comunicaven amb sengles abeuradors exteriors, tornant-los el seu aspecte i materialitat original, perquè pogueren complir novament la funció per a la qual van ser concebudes.

    Es va eliminar la pica exterior impròpia, de construcció recent, es va restaurar una de les dues originals que encara es conservava i es va reconstruir l’altra per analogia, utilitzant el mateix sistema constructiu tradicional mitjançant fàbrica de rajola manual. L’aixeteria impròpia va ser substituïda per canelles d’acer més respectuoses amb el bé patrimonial.

    A més d’intervenir sobre el mateix edifici era fonamental actuar sobre l’entorn immediat del bé, millorant la seua percepció exterior mitjançant una adequada pavimentació, l’eliminació de farciments de terres i runes, etc. S’ha intentat respectar la seua configuració i caràcter tradicional, per això s’ha recuperat el paviment de terra, s’han eliminat els paviments de formigó impropis, i s’ha integrat materialment i cromàticament les instal•lacions i registres.

    Després de la recuperació estructural, constructiva i tipològica de l’edifici, s’ha procedit a habilitar-lo com a recurs didàctic de caràcter històric, arquitectònic i etnològic, l’objectiu del qual és fer comprensible aquest bé patrimonial al ciutadà, constructivament i tipològicament, i donar a conèixer la seua evolució i la seua importància social al llarg de la història. Per a això s’ha col•locat un panell explicatiu ubicat al costat de la construcció en què s’expliquen de forma gràfica i escrita les diferents parts de l’aljub i el seu funcionament, a més de contextualitzar històricament i constructivament l’edifici.

    7. Conclusions

    La restauració de l’aljub de l’Alto de Pardanchinos ha suposat no sols la recuperació d’un element característic, propi i inseparable del paisatge cultural d’Andilla, sinó la reutilització d’una infraestructura hidràulica amb el mateix ús per al qual va ser construït i la implementació d’un recurs cultural, didàctic i turístic molt important per al desenvolupament local. Servisca com a exemple que avui aquest aljub forma part de la visita guiada que l’Ajuntament d’Andilla realitza, a través del seu servei de turisme, pel seu terme municipal i els diferents nuclis urbans per a conèixer el patrimoni cultural de la localitat i els seus recursos mediambientals.

    Per a fer viable la reutilització d’aquesta antiga construcció hidràulica s’ha mantingut la seua autenticitat, buscant la compatibilitat i coherència material, constructiva i estructural però sense oblidar la incorporació de noves solucions que faciliten la seua adaptació a les necessitats actuals. En aquest sentit, l’aljub incorpora una senzilla instal•lació de llanterneria que passa pràcticament desapercebuda, però que permetria, en el cas que el modern depòsit situat molt pròxim es quedara sense aigua, alimentar una font pròxima l’aigua de la qual és utilitzada pels agricultors de la zona per a les seues labors agràries.

    L’arquitectura tradicional és part de la història, del paisatge i de la memòria dels nostres pobles i símbol de la seua lluita per adaptar-se a les condicions naturals del territori. I avui és, a més, un recurs econòmicament sostenible i de desenvolupament per al futur. Per això hem d’estudiar, preservar i recuperar aquest ric i important patrimoni perquè siga conegut i valorat per les generacions futures.

    05

    L’aljub de l’Alto després de la intervenció

    8. Bibliografia

    ALCAIDE, J.L. y otros (2011): Estudio de la Arquitectura del agua y de la arquitectura rural en Alcublas. Estudio y evaluación del paraje natural de La Solana – Barranco Lucía. Patrimonio rural y patrimonio cultural, Ayuntamiento de Alcublas, Valencia.
    HERMOSILLA, J. y otros (2009): Los regadíos históricos del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Túria, Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana – Departament de geografia, Universitat de València, Valencia.
    RODRIGO, C. (1999): Geografía de Andilla, Ayuntamiento de Andilla, Valencia.
    RODRIGO, C. (2000): La Serranía: análisis geográfico comarcal, Centro de Estudios La Serranía, Valencia.
    TRUÑÓ, Á. (2004): Construcción de bóvedas tabicadas, Instituto Juan de Herrera, Madrid.
    VEGAS, F. y C. MILETO (2011): Aprendiendo a restaurar. Un manual de restauración de la arquitectura tradicional de la Comunidad Valenciana, Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, Valencia.
    ZARAGOZÁ, A. y otros (2012): Construyendo bóvedas tabicadas, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.


    Javier Hidalgo Mora

  • L'estratègica situació geogràfica que ocupa Villena, unida a la riquesa aqüífera del seu subsòl, han determinat el paper d'aquesta ciutat en la història, i expliquen que en aquesta zona s'hagen donat cita quasi totes les cultures prehistòriques, des de fa 50.000 anys.

    El rei Ferran II va crear el títol de Senyoriu de Villena i el va cedir al seu fill, l'infant Don Manuel, i va pertànyer a la família dels Manuel i, posteriorment dels Pacheco fins a 1488, quan els Reis Catòlics el van incorporar a la corona. El territori va ser senyoriu, principat, ducat i, posteriorment, marquesat, i comprenia part de les actuals províncies d'Almeria, Múrcia, Albacete, Alacant, València i Conca, i incloïa vint-i-tres localitats. Posteriorment, en 1525, Carles I li va concedir el títol de ciutat.

    Durant la Guerra de Successió entre els Àustria i els Borbó, Villena va donar suport a aquests últims en la figura de Felip V, i el seu castell va ser una excel•lent plaça d'armes que va posar fi als furs del Regne de València en la Batalla d'Almansa de 1707. Açò li va fer guanyar el títol de "Molt noble, molt lleial i fidelíssima", que avui figura en el seu escut.

    La imatge urbana de Villena a finals del segle XVIII és la d'una ciutat oberta que ja no tenia muralles, inserida en el camí del desenvolupament gràcies al pas, a mitjan segle XIX, del ferrocarril que unia Alacant i Madrid.(1)

    D'altra banda, cal assenyalar que el centre històric de Villena es localitza al voltant del castell de la Talaia, en un petit contrafort en la serra. Està conformat per dos nuclis originàriament diferenciats: el Rabal, que s'estèn a l'oest de l'actual església de Santa Maria, davall el solar del qual devia estar la mesquita d'època islàmica; i la zona que s'ha conegut com la ciutat, que es va conformar al voltant l'església de Santiago.

    01 villena mv7

    Villena en el segle XVIII. Gravat de Palomino, 1778 (font: Villena Cuéntame)

    1. Context legislatiu del centre històric i les seues actuacions urbanes

    El nucli antic de la ciutat de Villena va ser declarat conjunt historicoartístic el 21 de març de 1968, i és una de les escasses ciutats a la Comunitat Valenciana amb la dita qualificació. Però posteriorment va canviar la seua denominació, atenent La Llei 16/1985 de 25 de juny del patrimoni històric espanyol, i va passar a denominar-se bé d'interès cultural (BIC).

    La Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià en l’article 39,1, indica que els entorns declarats BIC poden ser delimitats per un pla especial, regulat d'acord amb la Llei 6/94 de la Generalitat Valenciana.

    És per això que l'Ajuntament de Villena va iniciar en 1999 el Pla de Protecció i Conservació del Centre Historicoartístic de la Ciutat de Villena (PECH), aprovat definitivament en 2009. Aquest estableix un marc legal d'acord amb la recuperació dels valors històrics i culturals, que possibilite la creació de dotacions i la millora dels nivells d'habitabilitat, de manera que els habitants d'aquesta zona fitada de la ciutat de Villena tinguen una adequada qualitat de vida, aconseguint captar l'atenció de certs sectors de la població atraient-los cap aquesta zona històrica enfront dels nous barris residencials dels afores. L'objectiu final, com queda clar, seria reduir el desequilibri funcional entre ambdues parts de la ciutat.

    El pla especial, entre altres competències, delimita els entorns de protecció d'immobles declarats béns d'interès cultural i de rellevància local, atés que no ho va fer l'anterior declaració del conjunt historicoartístic. Les seues directrius d'actuació es refereixen especialment als edificis integrats en l'àmbit del pla; tant les intervencions sobre el ja construït com en les edificacions de nova planta, es planteja adoptar els llenguatges arquitectònics de tal manera que harmonitzen amb l'entorn (una de les eines podria ser la utilització dels elements tipològics usats històricament però d'una manera lliure, per a evitar caure en la falsificació formal i en un model de barri “delimitat en una època”).

    Una altra de les característiques que fan especial el centre històric de Villena i la seua activa recuperació és la quantitat d'associacions culturals i veïnals involucrades en la recuperació del seu barri, que aconsegueixen un gran poder de convocatòria en els seus esdeveniments. Un d'ells és l'organització d'un mercat medieval denominat “Festes de l'edat mitjana en honor a Sant Josep” durant setze edicions, esdeveniment que ha aconseguit ser elevat a la categoria de festes d'interès turístic provincial (Decret 119/2006).

    Una altra actuació amb tints d'implicació d’àmbit mundial va tenir lloc a l'agost de 2013. El CASC (Certamen d'Activació Sociocultural) va ser la primera edició d'un esdeveniment academicoinstitucional que va tenir lloc en el centre històric de Villena durant deu dies. Aquest esdeveniment va consistir en el desenvolupament de sis tallers que van dur a terme senzilles actuacions construïdes i intervencions artístiques, patrimonials o socioculturals de baix cost. El festival, que es realitza anualment, pretén reactivar teixits urbans i socials i establir un camp de proves aplicat a l'estudi dels problemes i les potencialitats urbanes, socials, culturals i tecnològiques.

    En 2014, en la seua segona edició, se'ns va encarregar realitzar un taller pràctic al voltant del patrimoni immaterial de la ciutat històrica de Villena. Una mirada interdisciplinària sobre la vivenda i les formes de vida d'antany en el barri per a ajudar a definir estratègies de canvi en la millora de les polítiques de vivenda i els projectes de planejament urbà.

    El festival, organitzat per la Universitat d'Alacant a través de la seua Seu Universitària a Villena, l'Ajuntament de Villena a través de les seues regidories de Centre Històric i Joventut i l'oficina d'El Fabricante de Espheras, va reunir un centenar de participants per a aportar idees reformadores i fresques.

    2. Concepte de l’actuació

    La vivenda constitueix l'essència del centre urbà. Al seu torn, el caràcter històric d'aquest centre prové de la seua herència multisecular. Desgraciadament, ens oblidem amb facilitat d'aquest aspecte per a fer una valoració des de la contemporaneïtat, sense comprendre o relacionar necessàriament els espais i construccions amb les seues antigues vides, posicionant-nos de forma anacrònica. Aquest exercici intel•lectual resulta, al nostre entendre, fonamental per a aprehendre el que avui en dia observem.

    El taller es plantejava com una acció de dues vessants. La primera, “acadèmica”, enfocada a l'estudi material i espacial de la vivenda tradicional com a arquitectura vernacular, així com la seua relació amb l'àmbit públic que constitueix el carrer. La segona deriva de la voluntat d'entendre la casa no sols com un objecte construït, sinó també com un lloc de vida, tractant d'entendre la forma en què els nostres avantpassats van viure aquests espais, se’n van apropiar i els van utilitzar. Mitjançant entrevistes, debats i intercanvis, es va fomentar la participació i implicació ciutadana en aquest projecte, que va generar una interessant sinergia entre el grup de participants (amb un caràcter més tècnic) i els veïns (amb un caràcter social).

    Es van intercanviar punts de vista, enfocaments, coneixements i vivències per a enriquir l'experiència compartida. Així mateix, entre els objectius contemplem realitzar un registre documental d'un patrimoni immaterial – però fonamental per a la identitat social – com ho són les formes tradicionals de vida, els costums, usos i oficis.

    Per a dur a terme aquest taller va resultar fonamental la col•laboració dels veïns de Villena i, en particular, els dels barris del centre històric. Per a això vam comptar amb el suport i participació activa de diversos agents locals, dels quals destaca l'Associació Ermita de San José, la motivació i implicació de la qual amb el nostre plantejament ens assegura que aquest és factible. Igualment comptem amb la col•laboració de l'Associació Ermita de San Antón, el fòrum cultural El Saliconio amb seu en la coneguda Bodega El Caracol. Amb caràcter previ, la col•laboració de plataformes com Villena Cuéntame (blog de caràcter informatiu que com conta el seu creador relata: “la història de Villena contada pels villeners”), per a facilitar la recopilació de material històric.

    3. Objectius

    Estudiar la vivenda tradicional: entendre l'objecte arquitectònic, la construcció, la distribució, la volumetria, els materials... de l’habitatge és una etapa primordial per a tractar aquesta qüestió. Alçaments, dibuixos, fotografies i esquemes seran les eines que ens permetran dur a terme aquest estudi.

    Estudiar la relació entre espais públics i privats: a més de tractar la casa de forma aïllada, i com a element d'un conjunt edificat, s'aborda la seua relació amb el carrer i al barri, descobrint quins són els llindars, els intercanvis, els filtres... Permeabilitat, diàleg, apropiació, segregació? On acaba el públic, i on comença el privat? La qüestió s'analitza des d'un punt de vista tant formal com social, comptant per a això amb l'experiència dels veïns.

    Conèixer l'ús antic dels espais domèstics: Com s'utilitzava i es vivia la casa? Es va treballar en contacte amb els habitants del barri a través dels testimonis dels veïns, i en particular dels majors, en la seua forma de viure l'espai domèstic, i la seua relació amb l'organització familiar. Ens van aportar el seu coneixement de l'activitat i dels costums, com per exemple de les tradicions socials vinculades a la casa i l'ús estival del carrer com a extensió d’aquesta.

    Documentar i transmetre: tota la saviesa i els coneixements de les formes de vida d'antany, dels costums i la resta d'aspectes de la vida, de la vivenda i dels espais públics que només coneixen els nostres majors, i que desapareixeran inexorablement amb ells, constituiran un material essencial del nostre treball. Però, a més de recordar, de compartir-ho amb els altres, realitzarem una labor de documentació per a fer perenne aquest llegat, aquesta herència tan vinculada als espais arquitectònics, a pesar de ser un llegat immaterial.

    Generar intercanvis: un dels objectius primordials del nostre taller va ser proporcionar un espai on poguera sorgir un debat, on es pogueren compartir experiències, on els veïns pogueren parlar amb total llibertat, recordar i oferir-nos les seues anècdotes.

    Arran de les entrevistes, dirigides al coneixement de les tradicions, es buscava poder fomentar els intercanvis entre els veïns del centre històric, dels altres barris de Villena, així com entre generacions. Ens pareix del màxim interès proporcionar a les persones majors, que han viscut en el barri i han experimentat els seus canvis, una plataforma on intercanviar les seues experiències, oferir el seu testimoni als altres i, en particular, als seus néts.

    Fomentar la reflexió sobre formes —passades, actuals i futures— de viure el centre històric de Villena: analitzant i reflexionant sobre els testimonis que oferien els veïns de Villena, es van destacar claus per a la comprensió dels fenòmens passats i actuals, els mecanismes que han comportat aquests canvis en la relació entre la població, els seus habitatges, el seu barri i el seu grup social, així com es van intentar extrapolar les esperances que els veïns formulaven per al futur del seu barri.

    4. Accions

    Per a la correcta consecució dels objectius que ens havíem formulat es va intentar treballar, ja que comptàvem amb un espai i temps tancat, entorn de les temàtiques següents:

    Estudi de la vivenda tradicional: els participants del nostre primer taller van estudiar tres aspectes de la vivenda tradicional: forma, construcció i organització. Per a això van realitzar alçaments mètrics, dibuixos, fotografies, esquemes i la resta d'elements permetent la seua comprensió. Finalment, amb la normativa urbanística actual, van proposar solucions de vivenda actual en l'empremta que deixa, dins de la trama urbana, l’habitatge tradicional desaparegut.

    02 villena mv7

    Resultat de la instal•lació de la primera edició. Lema: Tractant d'arquitectura (font: El fabricante de Espheras per a ElCasc2013)

    Estudi de la relació espai domèstic/carrer: el carrer constitueix el segon àmbit que es va analitzar, especialment a través de la seua relació amb la casa i els seus habitants. La percepció del carrer des de la vivenda, de l'espai domèstic des de l'exterior, i de les vegades en què ambdós es mesclen o interactuen van ser objecte d'estudis i esquemes de treball.

    Entrevistes: per a entendre l'ús que es feia antigament dels espais de la casa, així com del carrer, realitzarem una sèrie d'entrevistes a veïns del centre històric perquè ens transmeten els seus coneixements i experiència. Les dites entrevistes es realitzaran en llocs simbòlics del barri (ermita de Sant Josep, plaça Major, vivenda tradicional, voltants del castell, etc.) i estaran gravades, per a constituir un fons documental que quedarà posteriorment a la disposició de tothom.

    Així mateix, aquestes entrevistes constituiran la coartada per a facilitar els intercanvis entre generacions, i d’aquesta manera els més joves podran descobrir la forma de vida dels seus iaios, que sovint desconeixen.

    03 villena mv7

    Aprenent l'ofici de cisteller amb una veïna del barri (font: ARAE Patrimonio y Restauración)

    Recopilació de documents històrics: es va realitzar una crida, mitjançant uns quants canals, als veïns de Villena, perquè facilitaren documents històrics (principalment fotografies). Finalment va funcionar molt bé la pàgina digital Villena Cuéntame on veïns o gent afí a la ciutat de Villena envia fotografies antigues. L'administrador de la pàgina ens va facilitar totes les fotografies que tenien a veure amb la vida d'antany en la zona del centre històric, fet que va facilitar molt la labor d'investigació. El material es va digitalitzar i es va agrupar en una base de dades que estarà, igual que la sèrie d'entrevistes, disponible per a tots. El mitjà més immediat i factible d'ús per als components del grup de treball va ser la creació d'un blog que, amb format de pàgina web, posarà a disposició de tothom el treball realitzat.

    5. Presentació dels resultats. Instal•lació urbana

    Com a objectiu últim de les jornades de treball en el centre històric de Villena calia realitzar una instal•lació urbana efímera, visitable per tots els vianants els dies següents al certamen. Com a instal•lació de la primera proposta es van interpretar les traces de la proposta de vivenda actual en el centre històric, es podia accedir al solar i imaginar que deambulaves per les estances (Figura 2).

    Per a la segona edició i segona aproximació per l'equip de treball d'ARAE Patrimonio, es van estudiar els oficis, costums, jocs tradicionals... Els resultats van ser des d'expressions típiques del municipi (no oblidem que hi ha un diccionari de paraules villeneres), fins a anècdotes relacionades amb aqueix mateix lloc, imatges significatives del barri amb forta càrrega històrica i social…

    El format i mitjà material de representació va ser una de les tasques del grup, i es va decidir bolcar els resultats en un format blog, accessible per a tothom. En el carrer es va traduir com "Vitrines de les tradicions", on es van interpretar diversos oficis, es van bolcar receptes facilitades per les orgulloses veïnes, fotografies de llocs desapareguts...

    04 villena mv7

    Resultat de la instal•lació de la segona edició. Lema: Redescobrint el barri (font: El fabricante de Espheras per a ElCasc2014)

    Per a conèixer més de prop els resultats consulteu el blog redescubriendoelbarrioelcasc14.wordpress.com

    Una manera de donar a conèixer una part quasi oblidada de la història d'un poble.

    05 villena mv7

    Detall del resultat de la instal•lació de la segona edició. Lema: Redescobrint el barri (font: ARAE Patrimonio y Restauración)

    Nota
    1. Extret de l'oficina de turisme de Villena, en els seus documents informatius (www.turismovillena.es).

    Xavier Laumain, Ángela López Sabater i Vanesa García López de Andújar