Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-20. L’estudi de l’arquitectura tradicional de sant joan de moró com a punt de partida per al coneixement del patrimoni cultural

Escrit per Beatriz Sáez Riquelme i Àngel M. Pitarch Roig on . Posted in Memòria Viva

1. Estudi de l’arquitectura tradicional

Des de la seua implantació a la Universitat Jaume I, el grau en Arquitectura Tècnica ha manifestat la seua preocupació per l’estudi del patrimoni arquitectònic del territori castellonenc, i amb aquest estudi, el de la seua cultura.

Amb el dit objectiu s’inicia l’estudi de l’arquitectura tradicional, siga en edificis aïllats, com sol ser l’objecte d’alguns projectes finals de carrera, o en conjunts d’edificis, en aquest cas a través de Projectes Dirigits I.

Projectes Dirigits I
Es tracta de l’aplicació de la metodologia que es coneix com a docència per projectes (Martínez 2015). En aquesta s’involucren tots els estudiants i alguns professors de cada una de les assignatures que s’imparteixen el primer curs de carrera. Des de fa uns anys, cada curs acadèmic se centra en l’estudi d’una població concreta del territori castellonenc. En aquest projecte s’han realitzat treballs centrats en l’arquitectura tradicional de les poblacions de Vilafamés, Vistabella, Onda, Bell-lloc, Sant Joan de Moró, i aquest curs Castellnou.

La documentació l’elaboren els alumnes, en grups de tres o quatre components. La labor dels professors és la d’assessorament i guia en la presa de dades i l’execució dels projectes. Els habitatges estudiats són seleccionats entre els oferits pels veïns de la població, que amablement permeten les quatre visites concertades necessàries perquè els alumnes inspeccionen les edificacions i puguen resoldre els problemes plantejats des de les diferents matèries del curs.

El treball realitzat contempla l’alçament de plans, l’anàlisi constructiva mitjançant dibuixos de detall o la realització de maquetes, anàlisi dels materials emprats, anàlisis matemàtiques, estadístiques, estructurals i d’algunes de les seues característiques físiques. Tot això es veu plasmat en una memòria escrita i uns panells resum.

Posada en valor
Centrar l’objecte d’estudi en l’arquitectura tradicional d’un conjunt d’edificacions centrades en una única població es planteja amb unes expectatives que van més enllà de la mera aplicació d’una metodologia, que són la salvaguarda i la posada en valor de l’arquitectura tradicional.

Per a això es realitzen exposicions amb els treballs realitzats, que es complementen amb investigacions particulars per part del professorat i permeten impartir xarrades als veïns, participar en seminaris i congressos, o redactar articles.

2. Sant Joan de Moró

Sant Joan de Moró va ser la població estudiada durant el curs 2013/14 pels alumnes de primer curs del grau en Arquitectura Tècnica de la Universitat Jaume I. Això va permetre l’acostament de la Universitat a la població i va brindar l’oportunitat al professorat d’investigar en la seua configuració urbanística i la seua arquitectura, la qual cosa permet suposar la inquietud social en l’època de les dites construccions.

Localització i origen històric
Aquesta localitat dista uns 14,8 km de la ciutat de Castelló de la Plana, des de la qual s’arriba a través de la CV-16. S’estèn al llarg del Pla de Moró, situat a 180 d’altura, i queda delimitat per la rambla de la Viuda i el tossal Blanc i el tossal de Mollet (pel nord i est), entre altres.

El municipi el conformen el nucli urbà més unes agrupacions de masies: Correntilla, el Mas de Flors, Pla de Lluch, Mas dels Ametlers, Mas del Pi, Mas de Macianos, Mas de Boeta, i Mas de Moró, actualment abandonat. Sant Joan de Moró formava part de la veïna població de Vilafamés. No obstant això, el desenvolupament industrial més elevat d’aquesta zona va afavorir que a mitjan segle XX el nucli assentat en l’actual localització de Sant Joan de Moró haguera adquirit més rellevància que la resta. En 1956 ja s’aprecien tres fàbriques de rajoles en la població, segurament instal•lades feia poc temps i en 1957 sol•licita la seua segregació de Vilafamés. En la dècada de 1970, amb l’auge econòmic del sector ceràmic, es va convertir ja en una població eminentment industrial, la qual cosa va permetre que en 1991 es fera efectiva la independència de Vilafamés (Decret 201/1990, de 10 de desembre). Aquesta efemèride se celebra anualment amb una festa popular i un dinar de germanor.

Les mines d’argila que es troben al seu terme municipal han convertit aquesta localitat en una de les principals subministradores d’aquest material per al sector ceràmic, el qual té un valor molt significatiu per a l’economia de la Comunitat Valenciana i, en particular, per a la província de Castelló.

Configuració urbana
Per a l’anàlisi de la configuració urbana de la població i de la seua evolució s’ha recorregut a les imatges arxivades per la fonoteca digital de l’Institut Geogràfic Nacional, corresponents a 1945, 1965, 1973 i 1980, i a altres fons més recents. La seua anàlisi posa de manifest que l’assentament original discorria al llarg de dos eixos oblics, que discorren de nord-est-sud-oest i est-oest, en el punt d’intersecció dels quals s’ubiquen la plaça, el temple i dos habitatges rellevants. Aquest encreuament ja degué constituir un punt neuràlgic en 1887, quan es va construir l’ermita que posteriorment passarà a ser l’església parroquial. Completen la zona edificada vies secundàries (perpendiculars i paral•leles als eixos anteriors) que donen origen a habitatges entre mitgeres orientades als quatre punts cardinals. La morfologia primigènia d’edificació respon a vivendes unifamiliars de plantes més o menys rectangulars, on la fatxada ocupa un dels costats de dimensions menors i el fons de l’edificació queda alliberat per patis en què hi havia corrals.

01 arqtradmoro mv7

Imatge de Sant Joan de Moró 1945-1946 vol Americà Sèrie A

02 arqtradmoro mv7

Fotografia aèria 2012 ICV

Durant les dècades següents la població creix gradualment i es produeixen els canvis més importants en les dècades dels 70 i 80, i que arriben el seu apogeu a principis del segle XXI. Aquest creixement es realitza respectant les pautes urbanes originàries però modificant lleugerament la configuració del plantejament urbà, que passa d’una ordenació lineal al voltant de dos carrers, a una configuració compacta en forma de retícula. El vial nord-est-sud-oest continua mantenint-se travessant la població, no obstant això, el que discorre d’est a oest i que relaciona el turó del Fortunyo i la rambla de la Viuda, ha anat perdent importància.

3. Anàlisi tipològica de les vivendes tradicionals

«La arquitectura expresa, quizás como pocas producciones humanas, todo el contexto histórico y social que la acompaña […] Nos muestra las ideas de quien la promueve, los medios de que dispone, su estatus social y económico, es uno de los más usados vehículos de expresión del poder, de la riqueza y de tantos otros aspectos.» Almagro 2004: 99-100

L’evolució d’una població no sols modifica la seua dimensió i configuració urbana, sinó que també afecta l’estètica i les característiques constructives dels edificis, l’anàlisi de les quals, amb una mirada educada de l’observador, converteix l’arquitectura en les pàgines d’un llibre que narra la seua història.

Tipologies de vivendes
Si bé poden establir-se moltes tipificacions de vivenda tradicional, prenent com a referència la classificació de cases urbanes agrupades que estableix Bohigues (1983), a Sant Joan de Moró es reconeixen aproximacions a tres d’aquests tipus: les vivendes urbanes agrícoles, les vivendes obrador i les senyorials. A més d’aquestes es determinen uns altres tres, que denominarem masies, vivendes modernistes i vivendes obreres del segle XX.

Anàlisi de les tipologies de vivendes de Sant Joan de Moró per ordre cronològic:

Vivendes agrícoles. En el tipus original, la planta baixa es dedicava a corral de forma exclusiva o compartida amb l’ús de vivenda, i les golfes, a l’última planta, ben ventilades, a l’emmagatzematge de la collita Si bé inicialment eren habitatges d’una o dues plantes, l’evolució d’aquest tipus de construcció ha comportat el seu increment, per la qual cosa actualment solen tenir de dues a tres plantes.

Atès que a Sant Joan de Moró les vivendes d’aquest tipus principalment es van edificar en el segle XIX i l’edificació es va realitzar en un terreny verge, els corrals s’ubicaven a la part posterior de la vivenda, amb accés independent del principal. La resta de la distribució és molt funcional: la zona restant de la planta baixa i les superiors es dediquen a vivenda, i l’última a l’assecat de part de la collita

En la composició de les fatxades també s’aprecia més una resposta funcional que ornamental. Alçats rectes, sense a penes elements ixents, tan sols en algun cas balcons, amb una porta d’accés de dimensió suficient per al pas d’animals. Segons l’ample de les parcel•les, recauen a fatxada una o dues estances en cada planta, que es correspon amb el nombre de finestres obertes en cada nivell, i que resolen la ventilació i la il•luminació.

03 arqtradmoro mv7

Vivendes urbanes. Av. del Maestrat, 5

04 arqtradmoro mv7

Vivendes urbanes. Av. de la Plana, 9

05 arqtradmoro mv7

Mas del Pi

Masies. Es tracta d’habitatges aïllats o conjunts d’aquests, que originàriament no formaven part de l’entramat urbà, però que ha acabat absorbint el creixement d’aquest. L’ús de les plantes és semblant al de les vivendes agràries, a les quals cal afegir els corrals i els estables adossats, i a més hi havia la possibilitat de disposar de finestres en totes les fatxades, tot i que el més habitual és que només les tinguen a la fatxada principal.

Vivendes obrador. Es distingeixen per l’exercici d’activitats artesanals o comercials en planta baixa i de vivenda en les plantes superiors.

Se solen apreciar en la fatxada algunes característiques funcionals diferents de la resta de vivendes, com ara les majors dimensions del buit d’accés, per a carruatges, o la configuració de l’espai interior.

A Sant Joan de Moró dins d’aquesta classificació es troben: el Trinquet, situat en el carrer de Sant Joan Baptista núm. 21 que a més de l’ús esportiu, en la part posterior a la planta baixa albergava una taverna, i l’Hostal, que dóna a la plaça de l’Alcalde Andreu núm. 8, on s’observa l’un ampli accés per a carruatges.

Contràriament al que ocorre en aquest tipus de vivendes en altres poblacions, en aquest cas la planta superior no es destinava a cambra.

06 arqtradmoro mv7

Trinquet. Av. De Sant de Joan Baptista, 21

07 arqtradmoro mv7

Hostal. Pl. de l’Alcalde Andreu, 8

Vivendes burgeses. El model primigeni es caracteritza per un accés de grans dimensions, una planta noble en el primer pis, i el predomini d’un llenguatge decoratiu romàntic o acadèmic. Els seus orígens es remunten als palaus medievals, però el mateix tipus o variants es continuen construint fins al segle XIX.

A Sant Joan de Moró no hi ha cap edificació que corresponga exactament a aquesta tipologia, però sí que es troben algunes vivendes agrícoles, com la de la plaça de Juan Renau núm. 13, en la qual es compatibilitzen usos agrícoles amb estances de caràcter noble a les plantes baixa i primera. En aquesta vivenda residia el propietari de grans extensions de terrenys.

08 arqtradmoro mv7

Pl.de Juan Renau, 13

Vivendes modernistes. Aquestes vivendes corresponen a les primeres dècades del segle XX. Les seues fatxades s’ornamenten atenent criteris modernistes i el seu ús pot estar vinculat tant a la vivenda agrícola com a obrador, i és aquest últim ús el predominant.

09 arqtradmoro mv7

Pl.de l’Alcalde Andreu, 3

10 arqtradmoro mv7

C.de la Santíssima Trinitat, 28

Es tracta d’una tipologia relativament escassa a Sant Joan de Moró. Només es troben dos exemples i alguns elements aïllats com ara portes o reixes. Els murs s’adornen amb concises motllures que coincideixen amb les línies dels forjats i ascendeixen per damunt del nivell de cornisa ocultant les cobertes de teula, fent pensar que es tracta de cobertes planes. Els accessos per a carruatges, que no tenen cap sentit en aquesta època, desapareixen, i es configuren les fatxades a través de la porta d’accés i balcons o finestres situades sobre aquesta.

Vivendes obreres. Són habitatges molt senzills, en els quals l’activitat es desenvolupa fonamentalment a la planta baixa. Sorgeixen a mitjan segle XX com a resposta a les necessitats de la classe treballadora de la indústria i l’agricultura que s’instal•len en la població com a conseqüència del creixement del sector ceràmic.

11 arqtradmoro mv7

Vivendes. Av. Maestrat

12 arqtradmoro mv7

Vivendes. C.del Mestre Mas

4. Anàlisi constructiva

El territori i la disponibilitat de materials
En l’arquitectura tradicional hi ha una relació directa entre el terreny i la disponibilitat de materials en el seu entorn més immediat. En la població de Sant Joan de Moró ve determinada per terrenys de rebliment del terciari, compostos per argiles, calcàries margoses i conglomerats, l’ús dels quals en la construcció es degué veure afavorit per la instal•lació de dues fàbriques de rajoles en la primera meitat del segle XX.

D’altra banda, la presència de canyes és freqüent en els barrancs i en la rambla de la Viuda, i la utilització de la fusta local es limitava a l’olivera, la garrofera i l’ametler, per la qual cosa per als elements de dimensions més grans havia d’importar-se fusta de pi.

Elements constructius verticals: murs i envans
Els murs exteriors estaven formats de maçoneria ordinària, composta per pedres de margues, pedra arenosa, i aglomerats amb morters de calç i terra. De vegades poden estar reforçats per pilastres de rajola massissa. Per a la formació de llindes de portes i finestres és usual la utilització, de nou, de rajoles massisses, en aquesta ocasió disposades en diverses filades formant xicotets arcs de descàrrega, mentre que en altres casos les llindes es resolen amb rolls de fusta. D’altra banda, les divisions interiors es realitzaven mitjançant la disposició de rajoles massisses molt primes disposades de cantell.

Exteriorment, els murs es revestien amb morters de calç que posteriorment s’emblanquinaven. Els interiors també es revestien, però amb algeps, i igualment es pintaven amb pintures a la calç ocasionalment adornades. En la decoració exterior de les façanes s’aprecien diverses etapes: en les vivendes més antigues s’observa un simple emblanquinat de calç que posteriorment es pintava, i es definia un sòcol d’un altre color; en les més contemporànies s’utilitzen colors foscos per als sòcols i els marcs de les obertures.

Elements constructius horitzontals: forjats i cobertes
Tradicionalment els forjats es resolien mitjançant rolls a manera de biguetes i revoltó d’algeps encofrat. La seua cara inferior es cobria amb algeps i es pintava, mentre que la superior es cobria amb un morter que servia d’acabat, o sobre aquest es col•locaven taulells ceràmics o, en altres casos, hidràulics. En les més modernes s’utilitzen biguetes de fusta de pi perfectament cairades, i posteriorment biguetes de ceràmica armada o de formigó.

Generalment, les cobertes estaven formades per taulers de canyís recolzats sobre biguetes de fusta. Interiorment es revestien amb un enlluït d’algeps, i exteriorment es cobrien mitjançant teules àrabs amb una argamassa de terra. Els ràfels es conformen volant diverses filades de rajola sobre les quals recolzen les teules canals i cobertores.

Escales
Es tractava d’escales tapiades, construïdes mitjançant la utilització de filades de rajola massissa. Aquestes s’empren també per a la formació dels escalons, que en alguns casos es revesteixen amb ceràmica esmaltada. Tradicionalment les baranes es conformaven amb una barana de rajola revestida amb un enlluït d’algeps.

Funcionament estructural
La varietat en les dimensions de les parcel•les propiciaven el funcionament estructural mitjançant murs de càrrega d’aproximadament 50 cm de grossària. La disposició d’aquests depenia de l’ample de les vivendes, de manera que, en habitatges estrets eren els mateixos murs mitgers i els de majors dimensions eren els de la fatxada i els paral•lels a aquests. Aquest mateix esquema estructural podia ser utilitzat també en les cobertes, substituint en alguns casos el mur intermedi per pilars i bigues de càrrega de fusta de mobila, creant d’aquesta manera una estança diàfana.

En alguna vivenda més gran, com en la ubicada a la plaça Juan Renau núm. 13, a la planta superior els murs són reemplaçats per pilars de rajola sobre els quals recolzen bigues grosses de fusta en el sentit del pendent de la coberta, i biguetes paral•leles a la fatxada.

La construcció del segle XX
A mitjan segle XX comença un procés de creixement important de la població, la qual cosa unida a la instal•lació de tres fàbriques de rajola, provoca una modificació important de les tècniques constructives utilitzades fins llavors. Generalment, els murs de maçoneria són substituïts per murs de rajola, generalment buida, i els forjats de fusta per forjats de biguetes de ceràmica armada o de formigó.

Ja en l’últim quart del segle XX les estructures de murs de càrrega se substitueixen per estructures de formigó, donant lloc als sistemes constructius actuals.

5. Conclusions

L’anàlisi de l’arquitectura tradicional de Sant Joan de Moró permet establir una clara evolució al llarg del segle XX amb diverses tipologies que van des de les masies o les cases urbanes agrícoles, fins a les vivendes obreres de finals del segle XX. S’adeqüen en cada cas a les necessitats i la disponibilitat de materials de cada moment, i la successió de cada un dels tipus utilitzats representen una part d’una contínua evolució en les tècniques constructives i arquitectòniques. En aquest sentit, es marca com a característica comuna i genuïna de la construcció tradicional de Sant Joan de Moró la utilització de materials de construcció extrets directament dels voltants de la localitat.

Diversos aspectes, com ara l’evolució del tipus de vivenda i fins i tot els objectes quotidians continguts en alguns habitatges, posen de manifest l’evolució social patida fonamentalment al llarg del segle XX, des d’una economia agrària minifundista a unes necessitats de vivenda per a una classe obrera. Si bé algunes d’aquestes vivendes ja no s’ajusten a les necessitats dels seus actuals propietaris, resulta interessant la seua conservació com a testimoni del patrimoni cultural dels seus habitants, i per a això resultarà necessària una rehabilitació respectuosa que permeta assolir les exigències actuals, però que mantinga la seua essència original.

6. Bibliografia

ALMAGRO, A. (2004): Levantamiento arquitectónico. Universidad de Granada, Granada.
Martínez y otros, 2015: «Integration of core subjects into projecto-based learning». INTED, IATED Academy, Madrid.
GENERALITAT VALENCIANA. Decreto 201/1990, de 10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, por el que se segrega parte del término municipal de Villafamés (Castellón) para constituir Municipio independiente con la denominación de San Juan de Moró. DOGV 1447, 20 de diciembre de 1990. pp 11113.
BOHIGUES, C., 1983: “Les cases agrupades i urbanes tipus i evolución” en Mira, J. F. ,Temes d’Etnografía Valenciana, Institució Alfons el Magnànim, València.

Fonts d’internet – pàgines web
INSTITUTO CARTOGRÁFICO VALENCIANO <terrasit.gva.es>
INSTITUTO GEOLÓGICO Y MINERO DE ESPAÑA <http://www.igme.es>
INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. Vuelos fotogramétricos históricos. <http://www.fototeca.cnig.es/>
AJUNTAMENT SANT JOAN DE MORÓ http://www.santjoandemoro.es/es/page/historia-sant-joan-moro

Beatriz Sáez Riquelme i Àngel M. Pitarch Roig

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1