Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-19. Mas de Moró, un testimoni arquitectònic de la societat rural del segle XIX congelat en el temps

Escrit per Beatriz Sáez Riquelme, Àngel M. Pitarch Roig i Maria Pitarch Roig on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció històrica

Sant Joan de Moró és una xicoteta població situada molt pròxima la capital de la província. L’àrea en què actualment s’assenta la població, no correspon, no obstant això, a la seua primera localització. Els primers vestigis d’assentaments humans, ibers i romans, es troben al Mas de Flors, mentre que els primers indicis de municipi es troben al tossal de Mollet, on encara és possible observar el complex arqueològic en què es distingeix una vila, una acròpolis i un castell, l’existència del qual ja estava confirmada en any 1100 (Gil, 2006: 3).

A més del nucli urbà, una part molt important del municipi la constitueixen agrupacions de masos que acaben de completar la configuració del terme: el Mas de Flors, Correntilla, Pla de Lluch, Mas de Macianos, Mas del Pi i Mas dels Ametlers, segurament resultat de la transformació que el territori va patir durant els segles XIII i XV, quan la creació d’una extensa i complexa xarxa de camins ramaders va colonitzar el territori, i que posteriorment es va transformar en agrícola durant la desamortització espanyola en el segle XVIII.

Probablement, cap a finals del segle XIX, va començar a destacar el nucli que actualment ocupa Sant Joan de Moró, a costa de l’abandó i el deteriorament de la majoria d’aquestes agrupacions de vivendes agrícoles. Algunes han sobreviscut al pas del temps i els canvis socioculturals, han sigut recuperades i habitades novament, generalment com a segones vivendes o com a cases rurals. No obstant això, no és el cas de Mas de Moró, que si bé persisteix en la memòria dels habitants de Sant Joan de Moró, sucumbeix a l’abandó i la solitud.

01 masmoro mv7

Conjunt d'edificacions del Mas de Moró

2. Mas de Moró

Mas de Moró és una de les agrupacions de vivendes que amb anterioritat a la consolidació de l’actual municipi de Sant Joan de Moró era ocupat per aquestes, potser l’assentament immediatament anterior. L’única datació fefaent de què es disposa és la inscripció que es llig davall el ràfel d’una de les seues vivendes “any 1883” i “1886”, segurament corresponent a la data en què es va cobrir aigües.

Localització i accés
Mas de Moró se situa a la partida del mateix nom, en el vessant oest de la Roqueta Negra, a uns 2,5 km de la localitat de Sant Joan de Moró. L’accés es realitza des de la carretera de Sant Joan de Moró a Vilafamés, passant pel pla de Lluch, Mas dels Ametlers, i el camí de la font del Buitre a Sant Joan de Moró. L’últim tram del trajecte, aproximadament uns 500 m, es recorre a través d’una senda de vianants.

Descripció de l’entorn
L’assentament se situa en el vessant oest de la muntanya i està pràcticament rodejat de camps de cultiu de secà, abancalats seguint les corbes de nivell, amb plantacions fonamentalment d’ametlers, garroferes i oliveres, arrelats des de l’antiguitat. Segons Cavanilles (1795: 60) a finals del XVIII, i pel que fa a la fertilitat de les terres, a més dels cultius mencionats, tenien produccions de sembrats, vinyes, figueres i esparregueres.

En la zona est, en la part alta del vessant de la muntanya es poden trobar zones de bosc en què els pins han colonitzat els camps de cultiu i les zones baixes. Abans d’accedir a Mas de Moró es troba la font del Mas de Moró que abastia un abeurador i una bassa de reg per als cultius situats en la part inferior, avui també abandonats.

Geologia i disponibilitat de materials de construcció
El terreny sobre el qual s’assenta Mas de Moró pertany al periòdic geològic del triàsic, en el qual els materials fonamentals són argiles i arenoses ferruginoses. En la zona més immediata de l’assentament es poden trobar calcàries i bretxes dolomítiques i fins i tot margues. En l’entorn trobem importants jaciments d’argiles que actualment abasteixen part de la indústria ceràmica o jaciments d’algeps que en alguns casos fins i tot donen lloc al nom de paratges, com ara l’Algepsar del Fortunyo, situat aproximadament a un quilòmetre al sud, i que segurament va servir per a l’extracció de materials de revestiment.

La vegetació de l’entorn, oliveres, ametlers i garroferes, també ha sigut font de subministrament de fusta per als elements de menors dimensions, i en el cas de les biguetes s’ha recorregut a la fusta de pi, possiblement portada de zones més allunyades.

Entramat urbanístic

02 masmoro mv7

Pla de l’entorn del Mas de Moró

La distribució en el terreny la configuren diverses construccions que recolzen en la falda de la muntanya i que es veuen delimitades per la senda que condueix a Sant Joan de Moró per l’oest i la que condueix a Castelló de la Plana per l’est. Els dits camins formen un interval que delimita l’extrem nord de l’agrupació, on es troben la major part de les construccions. La part superior, a l’oest, tanca el poblat mitjançant una gran esplanada, utilitzada com a era. Al seu costat se situen construccions secundàries petites, probablement destinades a pallers.

En el costat inferior, al costat del camí de Sant Joan de Moró s’ubiquen algunes vivendes encara recognoscibles, mentre que a la part nord, al costat de la cruïlla de camins, s’agrupen murs ruïnosos que al seu moment conformarien altres habitatges d’una certa entitat, però que actualment l’avançat estat de deteriorament de les restes no permet apreciar de forma immediata la configuració dels quals.

D’aquesta manera, es poden identificar unes dotze vivendes i altres edificacions menors. Totes, pràcticament s’estableixen dins d’aquest cinturó que a més permet l’accés a cada una de les diferents construccions.

Més allunyades d’aquest nucli hi ha altres construccions que gaudeixen de més independència; d’aquestes destaca, per la seua proximitat, un habitatge restaurat situat al costat oest. També hi ha altres construccions en estat ruïnós a la part est, al costat de la font del Mas de Moró.

3. Descripció funcional

Les edificacions són el resultat de l’addició de diversos elements, a través del desmembrament dels quals és possible analitzar el tipus de vida, els seus hàbits, els seus costums i deduir en què es basava la seua economia. Per mitjà dels elements que encara avui són recognoscibles, es poden identificar els usos de la vivenda, estables, corrals i magatzem.

Encara que de les dotze vivendes que s’han pogut identificar tan sols quatre disposen de coberta, el seu estudi detallat permet definir almenys quatre tipologies diferents en funció de la seua morfologia i agrupació de vivendes i corrals.

03 masmoro mv7

Model de vivenda senzilla

La vivenda més senzilla consta de dues plantes formades per una única estança en cada una de les plantes. Les seues dimensions aproximades són de 4 x 4 metres, i es relacionen mitjançant una escala interior situada en un dels laterals. Ambdues plantes compleixen la funció de vivenda; s’ubica en la planta inferior la llar i en la planta superior el dormitori. En alguns casos aquestes vivendes es troben adossades a altres semblants o a corrals de menor entitat i que generalment no tenien coberta. Les plantes inferiors tenien una altura que permetia estar dret còmodament, però no sempre era així en les plantes superiors.

La vivenda senzilla més espaiosa és semblant a l’anterior, però amb unes dimensions aproximades de 4 x 7 metres. L’escala, tancada a planta baixa, se situa en la part central, la qual cosa provoca una divisió de l’espai inferior en dos: el d’accés destinat a zona d’estar, amb la llar, i al fons una altra estança que es podria haver utilitzat com a dormitori. Les majors dimensions d’aquesta tipologia permeten que la planta superior puga tenir dos usos, descans i emmagatzematge de la collita

La vivenda amb estable en planta baixa. Lleugerament més gran que l’anterior, disposa aproximadament d’uns 4 x 8 metres, que es divideixen en dues parts mitjançant un mur transversal. En planta baixa s’ubicava la zona de dia, amb una primera estança destinada a sala d’estar amb la llar, els rebosts i canterers. La part superior, també dividida en dues zones, devia estar destinada a dormitori, i sobre el primer replà de l’escala s’aprecia una superfície xicoteta destinada a emmagatzematge.

04 masmoro mv7

Model de vivenda amb estable en planta baixa

La comunicació entre ambdues plantes es produeix mitjançant una escala unida a un dels murs longitudinals, i tancada a la planta baixa.

A més de les vivendes anteriors, es poden apreciar ruïnes de vivendes amb més prestància, en les quals, tot i no conservar-se la distribució interior, les seues portades de pedra o arcs de rajola, en les quals se supediten els aspectes estètics a qüestions merament funcionals, les seues dimensions i altures entre plantes, permeten intuir una major rellevància de l’edificació.

La localització de l’accés de les vivendes no respon a una intencionalitat clara d’orientació sinó, més prompte, a la seua adaptació al pendent del terreny i a la seua vinculació amb els senders que permeten arribar-hi, per la qual cosa habitualment se situen a l’oest i al sud, i en algun cas al nord, i disposen, sobretot en les vivendes de majors dimensions orientades al sud, d’una xicoteta zona exterior que fa de preàmbul a l’accés.

La ubicació i traçat de les escales presenten un parell de característiques comunes entre si, generalment se situen paral•leles a la direcció del forjat, i es tanquen amb un envà en la planta baixa, que per un altre costat és un recurs utilitzat en l’arquitectura tradicional d’altres poblacions estudiades. (Sáez i altres, 2012: 461-467).

Si bé s’han definit unes tipologies concretes de vivendes, és necessari matisar que la seua adaptabilitat a les diferents circumstàncies familiars ha conduït al pas d’un a un altre tipus. Així mateix, les empremtes que aquestes modificacions han deixat en els seus murs permeten fer la lectura inversa.

A més de les vivendes pròpiament dites, hi ha un nombre important de construccions annexes, que rarament superen els vint metres quadrats, totalment o parcialment descobertes, i delimitades per murs d’uns dos metres d’altura, i que en molts casos aprofiten els desnivells i les irregularitats del terreny per a conformar els tancaments amb el menor nombre possible de murs. Per la seua configuració s’intueix que generalment es tracta de corrals que podrien albergar en alguns casos burros i muls, i sobretot, porcs i animals de granja.

Els pallers, situats al costat de l’era, s’agrupen en una única construcció de traça rectangular, subdividida en estances independents de planta més o menys quadrada. Aquesta edificació ocupa només la planta baixa i tanca en la part superior mitjançant una coberta inclinada.

4. Descripció constructiva

El tipus de construcció s’emmarca dins del tipus tradicional, caracteritzat especialment per la utilització del material disponible als voltants. D’aquesta manera es tracta de murs de maçoneria de pedra margosa, i arenisca roja, amb morters d’argila, i en alguns casos amb morters d’algeps. També, en casos comptats és possible observar la utilització de carreus conformant els cantons o les arrancades d’alguns murs.

Ocasionalment s’aprecien finíssims envans, de tot just quatre centímetres, per a la distribució interior dels espais. Aquests elements estan construïts mitjançant rajoles col•locades de cantell i un revestiment d’algeps per ambdues cares, que pot estar conformat en alguns casos simplement amb l’algeps i amb algun entramat de fusta.

05 masmoro mv7

Murs exteriors de vivendes i corrals en estat de ruïna.

Les escasses i reduïdes obertures de portes i finestres de les vivendes generalment estaven conformades per llindes per a la realització de les quals s’han servit de l’ús directe de troncs de fusta d’olivera o de garrofera. Altres casos més singulars són aquells en què s’observa la formació d’arcs tapiats mitjançant la superposició de diverses filades de rajoles o, com ocorre en algunes de les vivendes que s’intueixen com a més singulars, la utilització de llindes de pedra treballada i una arrancada d’un arc de carreu.

Els muntants de portes i finestres es resolen amb esquerdejats de morters d’algeps, en alguns casos amb forma esbocada o cantells arredonits, segurament per a evitar alguns vius susceptibles de ruptures per fregaments o impactes, o per a millorar la il•luminació.

En els forjats es recorre també a la utilització de rolls (troncs desbastats) disposats a manera de biguetes, i revoltons d’algeps amb rebliment de trossos de rajola com a entrebigat.

La comunicació les dues plantes es realitza mitjançant una escala compensada que discorre annexa a un dels murs i que es tanca a la planta baixa mitjançant un finíssim envà. Es tracta d’escales tapiades, la zona d’arrancada de les quals es troba massissada.

Les cobertes, sempre inclinades, es resolen amb idèntiques biguetes de fusta i un canyís, que en alguns casos és revestit interiorment amb algeps. Sobre aquest es col•loca una capa de terra i les teules corbes, els faldons de les quals sobreïxen donant forma als ràfels mitjançant dues filades de rajoles massisses i teules volades, disposades en canal i doble teula cobertora. En alguns casos aquests ràfels conserven una decoració de motius geomètrics pintats amb pintura a la calç i pigments ocres i blaus, semblant a l’observada en poblacions de l’interior.

En tots els casos, els paviments que s’aprecien en planta baixa són de terra compactada i del mateix morter del forjat en planta primera. L’estesa de les escales es revesteix amb taulells ceràmics no esmaltats.

Exteriorment, els murs de les vivendes estaven revestits d’una fina capa de morter d’algeps i emblanquinat, avui parcialment desaparegut. Les obertures d’algunes vivendes estan contornejades, sobreeixint de la superfície del mur, i s’hi ha aplicat una coloració marró.

En l’interior de les vivendes es va recórrer al mateix tipus de morter, sobre el qual es va aplicar una fina capa de pintura de calç amb pigments ocres i anyils. Amb aquests pigments naturals es realitzen diverses composicions amb sòcols de color ocre, parets blanques o blaves i sostres blaus o de color ocre. Cal destacar en alguns casos la utilització de sanefes decoratives, amb motius florals i geomètrics sobre la franja del sòcol. En altres casos la decoració es limitava a línies horitzontals delineades sobre la zona superior del sòcol.

En alguns casos, com en les llars, s’aprecien decoracions en forma de quadrats concèntrics o jeroglífics amb pintures ocres, a més de taulellets decorant la cara exterior de la campana d’algunes de les llars corresponents a les vivendes més importants.

Tots els habitatges disposen d’espais d’emmagatzematge integrats en els murs a manera de rebostos, o estants d’obra a manera d’envans d’algeps.

Com a elements singulars destaquen els canterers, presents en pràcticament totes les vivendes que es troben en bon estat de conservació, i dipòsits d’emmagatzematge de gra situats en la part superior dels replans de les escales, o pròxims a aquests.

Entre els materials utilitzats es troba també la fusta com a element estructural, mencionat anteriorment, encara que també era utilitzada per a la formació de portes, finestres, canterers i mobiliari en general.

S’aprecien altres construccions més senzilles segurament destinades a corrals o magatzem de ferramentes, conformades per murs de maçoneria de pedra seca de tot just dos metres d’altura i que aprofiten els desnivells del terreny per a completar la delimitació de l’espai. En alguns casos, les dites construccions estan cobertes o parcialment cobertes amb troncs de fusta i teules col•locades sobre canyissos.

Les construccions situades en les proximitats de l’era, probablement destinades a pallers, s’alcen amb murs de maçoneria aglomerats mitjançant morters de terra, en alguns revestiments d’algeps, i coberts de manera semblant als anteriors.

5. Anàlisi sociocultural

«…son por lo general de genio belicoso, pero trabajadores y honrados; son constantes en sus ideas políticas y sufridos en las adversidades…» Mundina 1988: 608

L’anàlisi de la construcció i la configuració de Mas de Moró, tant de l’entorn, del conjunt, com de les edificacions de manera individualitzada, permet aclarir aspectes relatius a les característiques socioculturals dels seus pobladors.

D’una banda, la descripció geològica i botànica del terreny, aportada per Cavanilles i contrastada amb dades actuals, i d’una altra, les restes de les canalitzacions d’aigua per al reg que encara són apreciables, projecten una societat en què l’agricultura formava part important de les seues vides, fet que confirma l’existència de les eres, la situada a l’oest i una altra de menors dimensions situada en la part exterior de la senda nord, i el gran corró trobat al costat aquesta i les edificacions secundàries que li donaven suport.

El gran nombre de corralets juxtaposats a les vivendes i l’existència d’estables, mostren que, a més, disposaven d’animals domèstics per al seu consum, suport en les labors de cultiu, o fins i tot com a part de la seua economia.

Totes aquestes dades permeten suposar el dia a dia dels habitants d’aquest Mas, que s’esdevindria entre els treballs propis del camp, l’atenció dels animals i la casa (Pastor, 2009: 62). A més, la diferent grandària i tractament de les vivendes, i l’extensió de corrals annexos, permet no només establir-ne la classificació tipològica de l’edificació, sinó també una jerarquia social lligada directament a aquesta, des de la vivenda mínima, fins a les més ostentoses.

6. Sinopsi

L’arquitectura, entesa com a part del nostre patrimoni cultural (Portolés, 2009: 18), és capaç de transmetre com cap altra disciplina els valors i els aspectes de la societat que la van construir, sent per tant d’inestimable vàlua el seu estudi i la seua salvaguarda.

7. Bibliografia

CAVANILLES, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Libro I. Imprenta Real, Madrid, en LACARRA y otros (1995): Las observaciones de Cavanilles 200 años después. Fundación Bancaja.
GENERALITAT VALENCIANA. Decreto 201/1990, de 10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, por el que se segrega parte del término municipal de Villafamés (Castellón) para constituir Municipio independiente con la denominación de San Juan de Moró. DOGV 1447, 20 de diciembre de 1990. pp 11113.
GIL I PERIS, P. (2006): «Toponímia dels pobles valencians. Sant Joan de Moró. Plana Alta», Col•lecció: Onomàstica, Sèrie: Toponímia dels Pobles Valencians, 85, Acadèmia Valenciana de la Llengua. València. http://www.avl.gva.es/va/publicacions.html
MUNDINA, B. (1988): Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Confederación Española de Cajas de Ahorro, Madrid.
PASTOR, J. (2009): «Els masovers de la Font Roja. Un patrimoni oblidat», Memòria Viva, 5, Sevei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.
PORTOLÉS, A. (2009): «Metodològicament parlant… Les definicions consensuades de Patrimoni Cultural», Sevei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.
SÁEZ y otros (2012): «El conocimiento de la arquitectura tradicional de nuestros pueblos a través de la Expresión Gráfica: Convenio UJI-Ayto. Vistabella, Castellón». APEGA, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.

Fonts d’internet – pàgines web
Instituto Geológico y Minero de España <http://www.igme.es>
http://es.wikipedia.org/wiki/San_Juan_de_Moró
http://www.santjoandemoro.es/es/page/historia-sant-joan-moro

Beatriz Sáez Riquelme, Àngel M. Pitarch Roig i Maria Pitarch Roig

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1