Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-16. L’aljub de l’Alto de Pardanchinos (Andilla). Recuperació d’un sistema tradicional de captació i emmagatzematge d’aigua

Escrit per Javier Hidalgo Mora on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

El municipi d’Andilla, situat a la comarca valenciana dels Serrans, està integrat per quatre nuclis habitats, la capital municipal i tres aldees (La Pobleta, Artaj i Osset), a més d’un antic nucli de poblament temporer i diverses agrupacions menors d’edificacions disperses de la mateixa naturalesa, conegudes amb el nom de “bodegas”. Avui, pràcticament totes les construccions tradicionals que formaven aquestes agrupacions estan en ruïnes o han sigut totalment transformades en segones residències.

Entre els assentaments tradicionals de caràcter temporer destaca clarament Pardanchinos, una agrupació de cups, cellers, almàsseres, pallers i vivendes temporals. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan es va combinar la colonització de noves terres en la perifèria de la plana litoral valenciana amb l’expansió vinícola (Rodrigo 1999: 56). Està situat al sud del terme municipal, a uns 640 metres d’altitud i presenta una peculiar morfologia allargada en sentit nord-sud, sobre un eix principal constituït pel camí de Las Cinglas. Aglutina unes 150 construccions, compostes pràcticament totes de planta baixa i pis. Desgraciadament, en els últims anys una gran part d’aquestes construccions han sigut transformades sense cap criteri, amb la finalitat d’adequar-les per al seu ús com a magatzems, garatges o fins i tot segones residències, la qual cosa ha desvirtuat el caràcter tradicional d’aquest nucli.

Pardanchinos mai es va arribar a constituir com a nucli estable per la proximitat al Villar i a la inexistència de cursos hídrics i la consegüent escassetat d’aigua en aquesta àrea meridional del municipi, motiu pel qual es va construir a principis de segle XX un gran aljub per a abastir persones i animals.

01

Nucli de Pardanchinos i camps de cultiu

2. Estudi tipològic i etnològic

La funció dels aljubs era la d’emmagatzemar aigua de pluja. Aquestes construccions són típiques de zones pròpies amb escassetat d’aigua i de climes àrids i secs, per això podem trobar-les especialment en el llevant espanyol (València, Múrcia, Almeria…). És per tant un element molt característic del paisatge de l’interior valencià i sens dubte una de les construccions tradicionals que mostra i representa l’adaptació de l’habitant d’aquests territoris al medi hostil. Una lluita constant per aconseguir captar i emmagatzemar l’aigua, element indispensable per a la vida.

Els aljubs solien ser dipòsits subterranis, simplement excavats en la roca o construïts amb fàbrica de maçoneria contra el terreny, en els quals s’impermeabilitzava la seua cara interna amb morter de calç hidràulica per a evitar la pèrdua d’aigua. La planta era rectangular o trapezoïdal i solien estar coberts amb volta. Les seues dimensions eren variables: l’amplària no solia sobrepassar els 7 metres, ni la longitud els 16 metres. Constaven de diferents parts diferenciades: una bassa per a decantar i filtrar l’aigua captada, un dipòsit de planta rectangular cobert generalment amb volta de canó, un brocal per a extraure l’aigua, i normalment també un abeurador per al bestiar. Aquest abeurador solia estar format per una o més piques de pedra o d’obra més o menys llargues, que se situaven adossades al costat de la boca d’accés o en el lateral.

A pesar de l’extensió del seu ús, amb el desenvolupament dels mitjans de transport i la construcció de moderns dipòsits i infraestructures hidràuliques, els aljubs van perdre la seua funció i van ser abandonats, i així va començar la seua degradació, ja que mantenir en condicions un aljub, la zona d’escolament i els sistemes de captació d’aigua, requereix una neteja i atenció periòdica.

L’aljub de l’Alto de Pardanchinos, la construcció del qual podem datar-la en 1920, data que apareix en la inscripció decorativa que hi ha a la cara sud, respon a aquest tipus d’aljub rural, un aljub que per la seua funció pot incloure’s entre els de caràcter agropecuari, situat prop d’un nucli de població i que abasteix cases i animals. De planta rectangular, constructivament respon al sistema tradicional de murs de càrrega de maçoneria executats contra el terreny excavat i cobert amb volta de rajola massissa de dues rosques, l’intradós del qual es reforça amb una sèrie d’arcs faixons de rajola massissa. Aquesta volta és un exemple excepcional dins dels existents en la comarca, perquè tots els aljubs estan coberts amb voltes formades per dovelles de pedres aparellades de cantell unides amb morter de calç i executades amb ajuda de cintres. Aquesta peculiaritat constructiva fa encara més valuós aquest exemple d’arquitectura hidràulica.

Per les seues grans dimensions interiors, que arriben als 17x4,50 metres en planta, amb una capacitat real d’emmagatzematge de 283.000 litres, hi havia el repte de la captació d’aigua suficient per a omplir-lo. Aquesta qüestió quedava resolta en diversificar els elements de captació: per un costat, s’arreplegava l’aigua de pluja procedent de l’escolament superficial del vessant (això explica la ubicació de l’aljub) que es captava a través d’una rasa que la conduïa a una bassa de decantació que connectava amb l’aljub per la seua part posterior (nord); d’altra banda, l’aigua de pluja que queia sobre les cobertes de les edificacions pròximes es recollia a través de dos sistemes: mitjançant un gran canaló penjat dels ràfels de les teulades que arreplegava l’aigua d’algunes vivendes i la dirigia a una arqueta i d’allí a l’interior de l’aljub, o mitjançant un canal en superfície construït al peu d’altres vivendes que complia la mateixa funció i que es connectava de la mateixa manera amb l’aljub.

3. Estat previ a la intervenció

Des que l’aljub de l’Alto perdera la seua funció d’abastiment d’aigua i per tant deixara de realitzar-se’n un manteniment regular, les estructures i fàbriques originals havien sigut objecte d’una progressiva degradació agreujada per l’execució en les últimes dècades de diverses intervencions desafortunades, tant en l’aljub mateix com en el seu entorn.

El problema més greu se situava en la volta: encara que els arcs es trobaven aparentment en bon estat, la mateixa volta de rajola es trobava en un lamentable estat de conservació. La primera rosca, exceptuant les parts situades al costat dels arcs i en l’arrancada de la volta (murs laterals), s’havia perdut pràcticament tota. Quant a la segona rosca, es trobava aparentment completa; no obstant això, les diferents capes de formigó armat executades a manera d’encamisat en l’extradós de la volta feien impossible la seua recuperació i restauració. Cal recordar que l’encamisat amb formigó armat és una pràctica de “reforç” absolutament rebutjable en la restauració de voltes de rajola.

A més, ens trobem que l’intradós de la volta de l’aljub s’havia arrebossat amb morter de ciment amb la intenció de reparar danys i d’evitar el despreniment de la segona rosca de la volta de rajola, la qual cosa havia agreujat encara més la patologia.

02

L’aljub de l’Alto abans de la intervenció (Fotografies: Carles Grau)

També era molt preocupant la pèrdua del revestiment interior dels murs, la principal funció del qual és protegir-los del contacte directe i continu de l’aigua emmagatzemada i evitar la pèrdua de líquid. Aquests revestiments necessiten un manteniment regular que no s’havia efectuat a l’aljub de l’Alto des de feia dècades, per la qual cosa s’havia produït la pèrdua generalitzada d’aquest revestiment, especialment en la zona inferior que roman en contacte permanent amb l’aigua, la qual cosa provocava el llavat del morter de calç de la fàbrica de maçoneria, la saturació per humitat dels murs i la pèrdua continuada d’aigua a través d’aquests.

Quant al sistema de captació d’aigua, aquest es trobava en un estat deplorable. Els canalons per a la recollida d’aigua de les teulades s’havien perdut per complet, només quedaven algunes peces de subjecció ancorades als murs. Al mateix temps, l’arqueta on s’abocava l’aigua arreplegada i des d’on era conduïda a l’aljub es trobava en molt mal estat de conservació. D’altra banda, la bassa de decantació i el sistema d’arreplega d’aigua per escolament de la muntanya havia desaparegut, encara que suposàvem que si existien, aquestes restes es trobarien sota el farcit de terres que s’havia realitzat feia dècades a la part nord de l’aljub. L’entrada d’aigua per la cara posterior de l’aljub es trobava anul•lada completament perquè s’havia cegat amb un barandat de rajola.

Les piques exteriors situades en la fatxada principal de l’aljub (sud), on bevien els animals de cultiu, es trobaven transformades i parcialment enfonsades en una solera de formigó impròpia que s’havia executat davant de l’aljub.

Quant a les piques interiors de pedra, on s’abocava l’aigua amb el poal, presentaven un pèssim estat de conservació.

El revestiment exterior de morter de calç de l’extradós de la volta havia desaparegut davall les tones de formigó que s’havien abocat sobre la volta de rajola, mentre que l’enlluït de la cara davantera de l’aljub estava molt degradat, cobert de líquens i pintades, i se n’havien desprès parts importants que havien deixat a la vista la fàbrica de rajola de la barana i els muntants de la boca de l’aljub. A més, els elements decoratius situats en aquesta cara es trobaven en un estat de degradació molt avançat, i presentaven pèrdua de material, restes de morter de ciment, etc.

4. Objectius de la intervenció

La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana inclou aquest edifici en el llistat de béns immobles d’etnologia existents en el municipi d’Andilla i l’adscriu a la tipologia “d’Equipament tècnic col•lectiu, comunicacions i obres públiques. Aigua”. No obstant això, aquest immoble no compta amb cap protecció jurídica específica, la qual cosa el feia molt vulnerable i l’acostava a la desaparició si no es prenien les mesures oportunes urgentment.

Conscient d’això, l’Ajuntament d’Andilla va plantejar la necessitat de redactar un projecte per a la restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto en el qual s’incloïa no sols la recuperació de l’aljub, sinó també del sistema tradicional de captació d’aigua i l’adequació i millora del seu entorn immediat.

L’objectiu últim d’aquesta intervenció, a més de conservar, restaurar i valorar aquest bé d’altíssim valor etnològic i arquitectònic, era crear un recurs didàctic i turístic que contribuïra al desenvolupament cultural i econòmic del municipi i a la recuperació i revitalització d’aquest valuós entorn rural. Aquesta intervenció s’inscriu en el marc d’una sèrie d’actuacions que pretén dur a terme l’Ajuntament d’Andilla en el nucli històric tradicional de Pardanchinos, del qual és un altre exemple la restauració i implementació com a museu de lloc d’una almàssera de sang tradicional, situada molt pròxima a l’aljub de l’Alto, objecte d’un altre interessant projecte.

Per a l’execució del projecte de restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto, l’Ajuntament, a més de destinar fons propis, ha comptat amb una subvenció econòmica Ruralter-Leader, línia d’ajuda a projectes promoguda des de la Conselleria de Presidència i Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua per als territoris rurals valencians, que es concreta en el suport a aquelles iniciatives públiques i privades nascudes en el medi rural que contribuïsquen a la revitalització de la societat i de la seua l’economia, partint de l’essencial principi de la sostenibilitat rural, açò és, fer el medi rural més atractiu per a viure, treballar i invertir, primant els interessos dels seus habitants i mitjançant la valoració del que constitueix l’essència de la seua pròpia identitat: el seu paisatge i les seues tradicions.

Aquesta línia pretén contribuir a l’assoliment per part dels municipis amb més problemes de despoblament i envelliment poblacional de la Comunitat Valenciana d’una revitalització de la societat i de l’economia. Aquests fons són finançats en un 62,5% per la Generalitat Valenciana, en un 36,5% pel fons europeu FEADER i en un 1% per l’Administració general de l’Estat.

En comptar amb recursos econòmics limitats, l’obra es va executar al llarg de dos anys en diferents fases, però sempre des d’un plantejament integral i atenent criteris de prioritat objectius. En primer lloc, el més urgent era actuar sobre la patologia de l’edifici i anul•lar els factors que la provocaven, especialment pel que fa a la volta. A continuació es va intervenir sobre l’entorn i els elements i sistemes relacionats amb la captació i extracció de l’aigua, deixant per a una última fase les actuacions de caràcter museogràfic, que encara que molt importants des del punt de vista didàctic i social, no tenien incidència en aspectes estructurals, constructius o funcionals que pogueren afectar la pervivència del bé o d’algun dels seus elements.

5. Criteris de la intervenció

La intervenció en el patrimoni arquitectònic, i especialment si es tracta d’un patrimoni tan sensible com és el tradicional, requereix una atenció especial. En primer lloc, qualsevol actuació ha de recolzar-se en el coneixement màxim del bé sobre el qual es pretén intervenir a través d’estudis històrics, etnològics, tipològics, alçaments gràfics detallats, anàlisi de materials i tècniques constructives, estudis patològics, etc. Qualsevol intervenció en un edifici que atresore valors patrimonials, i l’aljub de l’Alto sens dubte els té, ha d’anar encaminada a la seua preservació i valoració, tenint en compte a més que el patrimoni tradicional construït forma part integral del paisatge cultural i de la memòria històrica de les gents del lloc.

En el moment de plantejar l’actuació vam tenir molt en compte els principis de conservació i les línies d’acció que s’estableixen en la Carta del Patrimoni Vernacle Construït del Consell Internacional de Monuments i Llocs Historicoartístics (ICOMOS), organització internacional no governamental que té com a comesa promoure la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la conservació, protecció, realçament i apreciació dels monuments, els conjunts i els llocs historicoartístics. En aquesta Carta es demana que “qualsevol intervenció material en una estructura vernacla siga precedida d’una completa anàlisi de la seua forma i organització, abans de començar els treballs”, que “les intervencions contemporànies en edificis, conjunts i assentaments vernacles respecten els seus valors culturals i el seu caràcter tradicional” i respecten “la continuïtat dels sistemes tradicionals de construcció, així com dels oficis i tècniques associats amb el patrimoni vernacle, ja que són fonamentals com a expressió d’aquest i essencials per a la restauració de les dites estructures”. Al mateix temps, vam tenir en compte que “les intervencions que responguen legítimament a les demandes de l’ús contemporani han de dur-se a terme mitjançant la introducció de tècniques i materials que mantinguen un equilibri d’expressió, aparença, textura i forma amb l’estructura original”.

D’altra banda, i des d’un punt de vista estrictament arquitectònic, el criteri general de la intervenció va partir de la base de l’intent de recuperació de tots els elements funcionals, constructius i estructurals que caracteritzaven a l’aljub com a tipus perquè tornara a recuperar el seu ús i aspecte originals.

En concret, pel que fa a la volta, considerem que les voltes de rajola que encara existeixen en el nostre patrimoni són unes autèntiques joies que cal conservar com a elements actius que continuen comportant-se com els seus constructors van preveure. No es tracta de conservar només la seua forma o l’aparença d’obra vista que poden suggerir, sinó que s’ha de conservar per damunt de tot el seu comportament mecànic com a part irrenunciable de la seua pròpia autenticitat. És a dir, la restauració de les voltes inclou la conservació del seu paper constructiu. Aquest criteri aplicat a qualsevol element estructural històric ha sigut el proposat, recollint opinions de tots els experts internacionals, en el document d’ICOMOS aprovat en el seu Congrés de 2003. D’aquesta manera, la intervenció en elements degradats o fins i tot mal concebuts inicialment, com era el cas de l’aljub de l’Alto, passa per la seua reconstrucció, i no es pot admetre en cap cas la seua substitució funcional o el reforç per encamisat amb formigó armat.

6. Descripció de la intervenció

Atès l’estat en què es trobava la volta de rajola de l’aljub, tal com s’ha explicat anteriorment, sense possibilitat de restaurar cap de les rosques de rajola a causa de l’encamisat de formigó que s’havia executat sobre la segona rosca, la intervenció en aquest element passava per la seua reconstrucció íntegra. Aquesta es va fer seguint el mateix sistema tradicional amb què es va construir inicialment, utilitzant rajoles manuals semblants en mida, forma i color als originals. L’extradós de la volta es va revestir amb un morter de calç per a protegir-la dels agents atmosfèrics.

03

Rafael Mateo, veí de La Pobleta, indicant on recordava que estava la bassa de decantació (esquerra) que va aparèixer després de l’excavació (dreta)

Quant als murs de l’aljub, es van sanejar les parts en què el morter d’unió de les pedres estava més degradat per l’acció de l’aigua, es va retocar la fàbrica afectada amb morter de calç restaurant el revestiment que estava en mal estat i eliminant els pegats de morter de ciment i les pintures plàstiques. Sens dubte, es va tractar d’un treball ingent ateses les enormes dimensions d’aquest aljub. Una vegada restaurats els murs, es van revestir per a segellar perfectament la porositat i fissures amb un morter flexible sense clorurs ni agents agressius, especialment indicat per a impermeabilitzar estructures contra el terreny amb pressió hidràulica positiva.

Es va restaurar tot el front de l’aljub, es van eliminar les parts soltes i els esquerdejats impropis de morter de ciment i es van substituir per altres de morter de calç acolorit en massa amb l’addició de terres naturals i àrids locals, per a garantir una millor integració en el conjunt. Al mateix temps, es van restaurar els elements decoratius del front de l’aljub, conservant-se i consolidant-se les parts originals i completant les llacunes per a restituir la geometria original.

Es va eliminar la solera de formigó que s’havia executat al costat de l’aljub i que havia sepultat part dels abeuradors originals, i va ser substituïda per terra compactada més respectuosa amb el bé i més coincident amb l’entorn rural en què ens trobem.

En la part posterior de l’aljub es va realitzar una acurada excavació en què van eixir a la llum les restes d’una bassa de decantació i un canal que estaven totalment soterrats. Aquests elements van ser restaurats i posats de nou en ús.

04

Aljub en ple funcionament després de la intervenció

De la mateixa manera, es va recuperar el sistema de captació d’aigua dels faldons de les teulades mitjançant un canaló penjat de zinc, que condueix l’aigua neta de pluja fins a l’aljub.

El tercer sistema de captació d’aigua, un canal superficial d’arreplega d’aigua dels faldons de les teulades, presentava un bon estat general, i només es va requerir netejar-lo i realitzar alguna reparació puntual.

Es va remodelar l’arqueta d’arreplega i decantació d’aigua de les teulades (canaló i canal), i es va substituir la canalització de PVC que discorria pràcticament en nivell superficial per una altra soterrada que accedeix a l’aljub a través d’una gàrgola d’acer pintat en Oxirón marró de disseny contemporani, que s’integra a la perfecció.

També es va restaurar el sistema d’extracció d’aigua format per les piques interiors, els abeuradors, el sobreeixidor i el sistema de corriola i poal. Aquests elements formen part de la història de l’aljub com a tipus arquitectònic i dels sistemes tradicionals de l’ús de l’aigua, per la qual cosa tenen un gran valor etnològic. Es van restaurar les piques interiors en què s’abocava l’aigua amb el poal i que comunicaven amb sengles abeuradors exteriors, tornant-los el seu aspecte i materialitat original, perquè pogueren complir novament la funció per a la qual van ser concebudes.

Es va eliminar la pica exterior impròpia, de construcció recent, es va restaurar una de les dues originals que encara es conservava i es va reconstruir l’altra per analogia, utilitzant el mateix sistema constructiu tradicional mitjançant fàbrica de rajola manual. L’aixeteria impròpia va ser substituïda per canelles d’acer més respectuoses amb el bé patrimonial.

A més d’intervenir sobre el mateix edifici era fonamental actuar sobre l’entorn immediat del bé, millorant la seua percepció exterior mitjançant una adequada pavimentació, l’eliminació de farciments de terres i runes, etc. S’ha intentat respectar la seua configuració i caràcter tradicional, per això s’ha recuperat el paviment de terra, s’han eliminat els paviments de formigó impropis, i s’ha integrat materialment i cromàticament les instal•lacions i registres.

Després de la recuperació estructural, constructiva i tipològica de l’edifici, s’ha procedit a habilitar-lo com a recurs didàctic de caràcter històric, arquitectònic i etnològic, l’objectiu del qual és fer comprensible aquest bé patrimonial al ciutadà, constructivament i tipològicament, i donar a conèixer la seua evolució i la seua importància social al llarg de la història. Per a això s’ha col•locat un panell explicatiu ubicat al costat de la construcció en què s’expliquen de forma gràfica i escrita les diferents parts de l’aljub i el seu funcionament, a més de contextualitzar històricament i constructivament l’edifici.

7. Conclusions

La restauració de l’aljub de l’Alto de Pardanchinos ha suposat no sols la recuperació d’un element característic, propi i inseparable del paisatge cultural d’Andilla, sinó la reutilització d’una infraestructura hidràulica amb el mateix ús per al qual va ser construït i la implementació d’un recurs cultural, didàctic i turístic molt important per al desenvolupament local. Servisca com a exemple que avui aquest aljub forma part de la visita guiada que l’Ajuntament d’Andilla realitza, a través del seu servei de turisme, pel seu terme municipal i els diferents nuclis urbans per a conèixer el patrimoni cultural de la localitat i els seus recursos mediambientals.

Per a fer viable la reutilització d’aquesta antiga construcció hidràulica s’ha mantingut la seua autenticitat, buscant la compatibilitat i coherència material, constructiva i estructural però sense oblidar la incorporació de noves solucions que faciliten la seua adaptació a les necessitats actuals. En aquest sentit, l’aljub incorpora una senzilla instal•lació de llanterneria que passa pràcticament desapercebuda, però que permetria, en el cas que el modern depòsit situat molt pròxim es quedara sense aigua, alimentar una font pròxima l’aigua de la qual és utilitzada pels agricultors de la zona per a les seues labors agràries.

L’arquitectura tradicional és part de la història, del paisatge i de la memòria dels nostres pobles i símbol de la seua lluita per adaptar-se a les condicions naturals del territori. I avui és, a més, un recurs econòmicament sostenible i de desenvolupament per al futur. Per això hem d’estudiar, preservar i recuperar aquest ric i important patrimoni perquè siga conegut i valorat per les generacions futures.

05

L’aljub de l’Alto després de la intervenció

8. Bibliografia

ALCAIDE, J.L. y otros (2011): Estudio de la Arquitectura del agua y de la arquitectura rural en Alcublas. Estudio y evaluación del paraje natural de La Solana – Barranco Lucía. Patrimonio rural y patrimonio cultural, Ayuntamiento de Alcublas, Valencia.
HERMOSILLA, J. y otros (2009): Los regadíos históricos del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Túria, Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana – Departament de geografia, Universitat de València, Valencia.
RODRIGO, C. (1999): Geografía de Andilla, Ayuntamiento de Andilla, Valencia.
RODRIGO, C. (2000): La Serranía: análisis geográfico comarcal, Centro de Estudios La Serranía, Valencia.
TRUÑÓ, Á. (2004): Construcción de bóvedas tabicadas, Instituto Juan de Herrera, Madrid.
VEGAS, F. y C. MILETO (2011): Aprendiendo a restaurar. Un manual de restauración de la arquitectura tradicional de la Comunidad Valenciana, Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, Valencia.
ZARAGOZÁ, A. y otros (2012): Construyendo bóvedas tabicadas, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.


Javier Hidalgo Mora

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1