Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-10. La vitivinicultura a Viver. La verema

Escrit per Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís. on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

La verema és el procés de recol•lecció del raïm de la vinya per a elaborar les diferents varietats de vi i begudes semblants o derivades. Explicar, encara que siga en síntesi, com s’ha anat realitzant la verema a Viver és un tema especialment complex, i sobretot si es pretén comprendre des de la introducció de la vinya a Viver pels soldats de Marc Porci Cató en 193 a. C. fins a pràcticament els nostres dies. Respondre amb rigor a aquesta pregunta és una tasca àrdua, extensa i requereix un treball d’investigació històrica que supera de moment les nostres disponibilitats. En conseqüència, hem elaborat una aproximació a aquesta qüestió en què destaquem alguns dels elements més significatius o de més transcendència en la dilatada evolució històrica d’aquesta activitat agrícola.

01 vendimia

Bust de Dionis trobat a Sagunt ( S. I-II d.C.). Barba arrissada, amb 6 bucles cercant la simetria i bigoti caigut pels extrems. Sobre el cap una corona d'heura i fruits en corimbe. Era el déu romà de la vinya i el vi.

2. Determinació de la data de verema

Respondre teòricament a la pregunta quan s’ha de veremar? és fàcil: quan el raïm està madur. Però aquesta fàcil resposta comprèn tants matisos i tants factors que s’han de tenir en compte que en la pràctica la incertesa s’apodera de la situació i resulta molt difícil prendre la decisió. Acordar la data de començament de la verema sempre ha sigut, i avui continua sent-ho, una de les determinacions més complexes que ha de prendre el viticultor, ja que com deia l’abat Pluche en 1755 de la diligència de la verema depèn la qualitat del vi. Per a encertar en la solució d’aquest problema s’havien i s’han de tenir present els aspectes següents:

1. Era necessari tenir tres paràmetres controlats. El primer, conèixer el percentatge de sucre en el raïm; el segon, determinar-ne l’acidesa, que és un element fonamental en la conservació del vi i, finalment, el color de la pell o pellofa, ja que en la pell es troben els pigments, les aromes i els tanins.

2. Si la qualitat d’un vi es fonamenta en el nivell de maduració de la pell, d’altra banda també és important la funció de la pruïna. La pruïna és una capa cerosa que cobreix l’exterior de la pell i no sols protegeix el fruit, sinó que també s’hi depositen els rents, responsables de la transformació del most en vi.

3. Hi ha un altre element que cal tenir en compte, el terrer. El terrer o terroir influeix decisivament en el caràcter del vi i precisament per això, raïm de la mateixa varietat cultivat i vinificat de la mateixa manera, dóna vins diferents depenent del terrer on s’ha cultivat. El terrer comprèn un ampli conjunt de factors no sempre fàcilment ponderables: a) el clima, b) la temperatura, c) la insolació, d) el vent, e) la pluviometria, f) la humitat, g) el tipus de terra o roca mare, h) la profunditat i composició del sòl, i) la varietat o aroma primària, que determina que les varietats primerenques estan madures fenològicament 100 dies després de la floració i les tardanes 115 dies després, j) l’altura, k) la sanitat del raïm, l) les tècniques de cultiu, i finalment m) la degustació del raïm. També la qualitat de les instal•lacions del celler, dels tonells de maduració i fins i tot la intervenció del viticultor i de l’elaborador, poden incloure’s en aquest concepte.

És cert que després de tants anys del maneig de la vinya i d’elaborar vi, la cultura vitivinícola va arribar a ser important i patrimoni de la gran majoria dels agricultors viverencs. Però també és veritat que de la consideració dels tres punts anteriors podem concloure que per a valorar adequadament tots aquests paràmetres es requerien persones amb saviesa i experiència suficient perquè estigueren capacitades per a prendre decisions encertades.

02 vendimia

Museo Arqueológico de Sagunto. Ánforas vinarias utilizadas en la época romana para transportar a Roma vino elaborado en el valle del Palancia.

3. Els veedors

Si reflexionem sobre tot el que hem mencionat en el punt anterior i afegim que els impostos sobre la producció i venda de vi van contribuir substancialment a les arques dels poders públics, podrem entendre amb facilitat que històricament haja estat reglamentat el temps de verema. Sobre aquest tema d’impostos només mencionarem que l’any 1627 es va publicar a València la “Crida dels Capítols Conferents” que recollia els acords les Corts de Montsó de l’any anterior sobre impostos vitivinícoles, i allí apareix el nostre “Vibel” entre altres pobles que havia de contribuir amb dotze sous per cada bóta de seixanta cànters. Així doncs, era l’autoritat municipal la que dictava no sols el dia d’inici sinó també la data de recol•lectar cada varietat i de quines zones. A aquest efecte, l’ajuntament comptava amb una o més persones expertes que, analitzats els factors comentats anteriorment, proposaven l’inici de l’activitat a l’ajuntament i aquest establia quan, què i on es veremava, i ho comunicava al veïnat mitjançant bans. Aquests observadors, aquests experts assessors, es denominaven “veedors” i la seua existència està datada des de mitjan segle XVI. La intenció d’aquest procediment comprenia, entre altres, dos aspectes fonamentals. Un era evitar que es recol•lectara el raïm verd, del qual s’originarien amb tota seguretat vins de mala qualitat que desprestigiaren el bon nom dels vins del poble. L’altre, impedir que furtaren el raïm.

Durant els primers temps, els veedors valoraven les circumstàncies atmosfèriques de l’any, el clima, l’exposició de la vinya, la varietat de ceps, el paladar dolç, espès i viscós del raïm, si el peduncle ja estava obscur i llenyós i havia perdut el color verd, si en arrancar un gra se soltava amb facilitat i quedava adherit al pedicel part del pinzell, si les llavors ja estaven dures i mostraven un color llenyós i havien perdut la blanor i el color verd, si el raïm blanc es tornava de color groc i la tinta violaci i fins i tot si era minvant o lluna vella perquè el vi isquera millor i durara més temps. L’experiència que els veedors anaven acumulant any rere any els permetia conèixer amb prou encert quin era el millor moment per a veremar.

03 vendimia

Restes de parets en Monte de La Peña Roya (Viver). En el període de 1850 a 1915 es va estendre la vinya fins i tot fins a les muntanyes més llunyanes del poble. Foto Ismael Sanjuán.

4. Mesurament dels paràmetres del most i del vi

A partir de mitjan segle XVIII es comença a disposar d’instrumental per a poder determinar la densitat del most i es descobreix que si aquest roman constant durant una desena de dies, ja no augmentarà i sí que disminuirà un altre element fonamental de la futura composició del vi: l’acidesa. Per a precisar els seus càlculs, tant els veedors com els vitivinicultors van començar a utilitzar instruments de mesurament des de 1768, quan Antoine Beaumé va construir l’areòmetre o mostímetre per a mesurar la riquesa de sucres d’un most i deduir l’alcohol probable del vi. També Karl Balling en 1843 va introduir l’escala o graus Brix, que avui és el mètode oficial de la Comunitat Europea. En 1800 Oechle va inventar el sistema de mesurament de la densitat del most i finalment, Gay-Lussac en 1810 va formular l’equació segons la qual el sucre (glucosa i fructosa) d’un most és igual a alcohol etílic més diòxid de carboni.

Tots aquests instruments mencionats eren aparells d’una fiabilitat aproximada. L’exactitud en aquests mesuraments va arribar quan Jules Salleron en 1870 va inventar el primer alambí, l’acetímetre i, sobretot, el seu famós ebulliòmetre, utilitzat encara avui, ferramentes ja d’una gran precisió per a determinar els components del vi.

5. La llibertat de verema

Per molt entesos que foren els veedors, utilitzaren ja algun instrument de mesurament i encara que les seues decisions foren objectivament encertades, sovint els viticultors les assumien amb desgrat i adduint de vegades que se’ls perjudicava. Confirma aquest posicionament el següent text en 1567 de la Reial Audiència de València: “Els síndics de Xèrica, Viver, Caudiel i Benafer sol•liciten a la Reial Audiència que autoritze els seus habitants per a poder vendre lliurement les seues collites de vi als serrans i a qualsevol altra persona atès el volum de la seua collita”. El descontentament contra la tutela municipal va créixer, i al final les Corts van haver d’intervenir.

La primera norma alliberadora d’aquesta obligació va ser un decret de les Corts del 8 de juny de 1813. Van seguir tres normatives més en 1831, 1834 i 1842 recordant la llibertat de verema. No obstant això, i potser per a controlar millor l’aspecte recaptatori dels impostos que gravaven la producció de vi, com el dret de portes i consums, els ajuntaments en general la van mantenir vigent la determinació del període de verema per part de l’administració.

Només l’arribada de les societats i cooperatives van desvincular els viticultors del sotmetiment a l’obligació d’iniciar la verema en la data fixada per l’ajuntament. Però també és cert que aquestes entitats continuaven i continuen fins i tot en l’actualitat establint amb criteris semblants un servei de control de la maduració per a informar les organitzacions i els socis quan és el moment adequat per a començar la recol•lecció del raïm. En aquest sentit ens agradaria poder comprovar si la “Defensora de Viver”, primera societat agrícola del nostre poble de què en tenim constància, en una data doblement simbòlica 1915, per ser l’any de l’arribada de la fil•loxera a Viver i per complir-se ara cent anys, va prendre alguna mesura en aquesta línia. No ho podem comprovar i només ens cal lamentar-nos i denunciar una vegada més el saqueig i incendi realitzat per unes trenta persones d’una altra localitat el 28 de juliol de 1936 de pràcticament tot el nostre patrimoni arquitectònic i arxivístic: l’església parroquial, les ermites, la caserna de la Guàrdia Civil, els arxius de l’ajuntament, del jutjat municipal, del jutjat d’instrucció, de la notaria, del registre de la propietat, de la casa abadia i de totes les entitats socials. Atès el volum de destrosses realitzades per aquest grup de facinerosos i iconoclastes i el temps necessari per a executar-les, de ben segur que comptava amb el consentiment tàcit o exprés de l’ajuntament de Viver, presidit per Félix Parreño Martínez, que era l’alcalde ja des del 17 de març de 1936 i va continuar fins al 14 de desembre del mateix any.

04 vendiamia

El Covacho (Viver). En escarpades vessants els viverenses construïen parets per a poder acumular suficient terra que permetera plantar, almenys, un cep.

6. Varietats de vinyes que es cultivaven a Viver

Pel que fa a les varietats de ceps cultivades a la vall del Palància i també a Viver explique més extensament les varietats menys conegudes o que ja no existeixen i només mencione el nom de les que actualment encara es planten.

Entre totes destacava per extensió de cultiu la morvedre o monestrell, que produïa un vi especialment apreciat, sobretot per a envelliment.

També s’emprava la pampolada, pampolera o pampol rodat. Era, segons Buenaventura Aragó, un raïm un poc rogenc, amb grans de mida més aïna grossos. La polpa i el suc eren dolços i la pell prima, per la qual cosa l’atacava fàcilment la podridura. Els xanglots eren bastant grans. Era una planta de gran desenvolupament que feia un cep molt crescut i gros. Feia molta branca. Demanava sovint cultiu amb terra molt tova, preferint llocs alts però resguardats del sol. D’aquesta, en 1765, diu l’agrarista José Antonio Valcárcel que produïa un vi “exquisit i que mesclat amb una cinquena part de negreta resulta especialíssim en força i color”.

La negreta, segons el Diccionario de Collantes y Alfaro, era un raïm negre, de polpa i pell forta i de suc dolç, El xanglot era regular, amb el gra un poc més redó que la pampolera i durava i aguantava en extrem. El seu cep era d’un bell verd, solia fer-se gran i requeria terra substanciosa. Aquest raïm era bo per a menjar. Aquesta varietat produïa un vi molt fort i esperitós i pel seu vigor era excel•lent per a donar força i color al vi procedent d’un altre raïm.

Encara que en molta menor extensió es cultivava la garnatxa.

Algunes persones majors de Viver m’han indicat que es cultivava també un raïm anomenat morenillo. El seu raïm era roig, de xanglot llarg i estret, amb el peduncle llarg i tendre. El gra era una mica llarg, amb la pell prima i polpa dolça, que cruix quan es trenca. Els entrenucs mesuraven poc més de tres dits i la fulla era de color verd fosc. Madurava prompte i el seu vi solia ser dels millors en força i suavitat.

Una altra varietat de la qual encara queden alguns exemplars a Viver és la rojal. És un raïm roig, de xanglot apinyat i curt, amb pell de gra tendre i suc dolç. És un cep que requereix deixar-lo alt i en parra. Sovint l’hem vist per Viver a les portes de les cases i fins i tot amb un tronc que ascendeix fins a l’altura de tres pisos per a estendre’s àmpliament pel terrat. Tira les sarments llargues i la fulla és ampla i tira a roja. És un raïm bo per a menjar i aguanta molt bé penjat en graners secs i airejats fins a la primavera.

Buenaventura Aragó afirma que a Xèrica i pobles immediats com ara Viver es cultivava un raïm blanc anomenat jataví, el xanglot del qual és de sis o vuit lliures, clar, de gra llarg amb la polpa tendra i la pell prima. La seua fusta és basta i rogenca, amb la fulla gran, d’un verd bell. És millor per a parra que per a cep, i el seu raïm que no serveix per a fer vi es guarda per a l’hivern.

Des de la seua aparició en el segle XVIII a la zona del Llevant es cultivaven a Viver algunes vinyes de planta nova, que tenia una doble aplicació, bé per a taula o també per a vi però sempre mesclada amb un altre raïm.

I finalment, la varietat moscatell, que s’utilitzava per a consum en fresc en taula i per a l’elaboració de panses.

7. Les quadrilles de veremadors

Resolt el calendari de verema per varietats i zones, la conseqüència lògica és que no tots podien veremar els mateixos dies. Precisament per això, les famílies de classe mitjana o baixa que per les característiques dels seus cultius no podien veremar, ajudaven les que sí que estaven autoritzades considerant que arribat el moment tornarien el treball prestat. Així doncs, es constituïen quadrilles de familiars, on tots eren útils: homes, dones i xiquets. També de vegades participaven els amics en la quadrilla familiar. Amb aquestes ajudes de suport familiar i amistat aconseguien acatar l’ordre municipal de verema i al final complir el programa previst per a tots. Aquesta era la tàctica habitual. No obstant això, és cert que a Viver també hi havia propietaris importants amb nombrosos camps de vinya i que encara que solien ser famílies nombroses, elles soles no eren suficients per a realitzar el treball en el temps adequat. Aquests terratinents es veien en l’obligació de demanar mà d’obra. En aquests casos el mateix propietari o el seu encarregat, el salari del qual era poc més de viure i menjar ell i la seua família en la propietat, buscaven i dirigien la quadrilla. Però ni en aquest supòsit es donava el cas de quadrilles de veremadors a jornal, ja que habitualment aconseguien conformar una quadrilla suficient composta de veïns que els devien favors econòmics o préstecs.

8. Preceptes pràctics de recol•lecció

Una vegada concretada la quadrilla de veremadors i abans d’anar al tall, convenia recordar-los els preceptes pràctics de recol•lecció. Com a mostra resumim els proposats en 1901 per Diego Pequeño:

1. Veremar en temps sec i temperat.

2. Arreplegar primer les varietats primerenques, després el raïm madur de les varietats tardanes i deixar el verd per a una segona o tercera volta.

3. Eliminar el raïm danyat o verd.

4. Tallar amb tisores per a evitar el desgranament que produeix l’ocupació de la navalla o el podoncillo.

5. Que un capatàs intel•ligent ordene el treball dels veremadors.

6. Començada la verema, acabar-la com més prompte millor.

7. Llavar els xanglots coberts amb sofre, caldo bordelès o amb fang.

8. S’ha de tenir en compte que només les veremes efectuades en bones condicions poden produir selectes vins.

Aquests preceptes se seguien per a produir vi de consum, però no amb tant de rigor si se sabia que el vi es destinava a la producció d’alcohol.

9. Tallar el raïm

Estrictament parlant, tallar el raïm dels ceps és la faena que anomenem verema. Des dels temps més remots la verema era una festa de les gents del camp, atesa la satisfacció que proporciona la recol•lecció d’un fruit tan deliciós a la taula i tan agradable convertit en vi. Celebrada la festa i amb tots els preceptes aclarits, a l’alba partia la quadrilla cap a la vinya prompte, ja que en aquestes dates les hores de sol són cada vegada menys i entre anar i tornar a peu o a pas de cavalleria es reduïa l’activitat de la jornada. No obstant això, la verema s’iniciava no només sense pluja sinó una vegada que el sol ja havia evaporat la rosada per a no rebaixar el grau. Tenint en compte les característiques vegetatives de les varietats cultivades i en especial de la majoritària en el terme: el monestrell, de lenta i tardana maduració, estem ja a mitjan octubre o principis de novembre i així i tot era molt poc probable que haguera arribat a una maduresa exagerada. Era freqüent arreplegar alguns dels millors xanglots per a penjar-los en el graner i tenir postres per als tres o quatre de la quadrilla, lloc que el fred hivernal mantenia l’estat sanitari del raïm. Els propietaris, o els capatassos de la quadrilla, organitzaven i dirigien l’activitat. Havia d’existir una relació ajustada entre el nombre de veremadors i el de xafadors en el cup, de manera que arribada la nit, no quedara per masegar ni més menys que el raïm indispensable perquè l’endemà es poguera continuar trepitjant-lo fins que arribara des de la vinya la primera rècula de transportadors. Com hem indicat, habitualment es realitzava una primera passada tallant els xanglots madurs i deixant els més verds per a una segona o tercera volta.

En principi, per cada tira de ceps, que segons diu Cavanilles distaven entre si set pams, es col•locaven dues persones, portant poals o cistelles, que una vegada plens, entregaven als ajudants per a buidar-los en els banastells. Cada quatre o cinc veremadors eren assistits per un ajudant o en tot cas, els suficients perquè no es paralitzara la quadrilla. Els banastells utilitzats en altres zones eren de fusta o canya i amb forma de cistella o cabàs gran. Els banastells o portadores que s’usaven a Viver tenien com a objectiu ser portats a lloms de cavalleria sovint per sendes i vessants d’important desnivell, per la qual cosa havien d’aguantar bé i sense deformar-se, plens de raïm, la subjecció als carrejadors i el vaivé de la marxa de la cavalcadura.

10. Cistelles i banastells de vimen

La matèria primera per a la fabricació d’aquests artefactes procedia de la vimenera (salix). Es plantava de novembre a febrer i es recol•lectava en els mateixos mesos de l’any següent. El seu cultiu era molt fàcil. Es reproduïa per estaqueta, clavant un tros de vimen en la terra, deixant almenys una distància de mig metre entre planta i planta. Les vimeneres abundaven molt pel terme de Viver i com que requeria regs freqüents per al seu creixement, es plantaven en el marge o en algun punt ample d’alguna séquia, barranc o en el riu Palància. Si es plantava en el camp, la vimenera s’havia de regar molt sovint i necessitava fem o adobs. Es tallaven els vímens en la lluna minvant de gener o febrer, ja que en aqueixes dates el fred i les poques hores de llum contrauen la saba de l’arbre. En conseqüència l’assecat era més ràpid i amb menys probabilitat que s’arrugara.

05 vendimia

Banastell de verema de vimen trobat pel Grup de Patrimoni en l'espai vitivinícola, darrere de l'Ermita de Santa Bárbara. Centre d’interpretació de la vinya i el vi de Viver. Foto Ismael Sanjuán.

06 vendimia

L'entreteixit del banastell es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, en aquest cas són de fusta, que s'alçaven com columnes i sobre les quals es teixia l'entramat amb vímens. Observem també el fort cordó o tancament que coronava les parets i les anses per al transport o lligat sobre les amugues.

07 vendimia

La capacitat dels banastells oscil•lava entre 75 i 100 quilos. Eren imprescindibles per al transport el raïm per camins de ferradura. Foto Ismael Sanjuán.

La preparació dels vímens requereix una atenció especial. Els més grossos es destinaven per als banastells i els restants per a les cistelles. El vimen és un tipus de fusta dura i resistent i al mateix temps molt flexible. Sense pelar es deixaven assecar. Una vegada secs se seleccionaven per grandària i grossor i agrupant-los en manolls s’emmagatzemaven en espais protegits del sol directe i amb temperatura i humitat constant. Un soterrani no molt humit era un bon lloc. Per a poder ser treballat el vimen ha d’humitejar-se convenientment fins que es faça flexible i no puga trencar-se. Per aqueixa raó quan anaven a ser utilitzats es posaven prèviament a remull uns deu minuts perquè recuperaren la flexibilitat adequada sense decolorar-se.

La construcció del banastell començava entreteixint el fons en forma d’el•lipse, l’eix major del qual era el doble que el menor. Aquest entreteixit es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, que eixien cap amunt constituint les columnes per a alçar les parets, les quals ascendien obrint-se respecte a la base i sobre les quals es teixia l’entramat amb vímens més prims. Aconseguida l’altura desitjada, un fort cordó o tancament coronava les parets, constituint la boca del banastell una altra el•lipse de doble amplària que la bàsica. A ambdós extrems de l’eix major de l’el•lipse de la boca i situades per davall del cordó d’acabament es col•locaven sengles anses. Aquestes anses es feien de fusta de lledoner o cirerer. Tenien forma de ganxo, de V invertida, sent el costat que s’incrustava en l’entrellaçat del banastell el triple de llarg que el costat que quedava lliure per al transport o lligat sobre els carrejadors.

Les cistelles de verema de vegades eren ordinàries i els més diligents també la feien en forma d’un con truncat, llarga i xata per a evitar prémer el raïm. El dia abans de començar la verema els banastells i les cistelles de vimen s’introduïen a remull en l’aigua de la séquia o del riu per a enfortir-los, ja que usar-los si estaven secs, els feia fràgils.

11. Transport del raïm al trull

Quan ja els banastells estaven plens es carregaven, depenent del camí, en carros o a llom de cavalleries, aparellades amb albarda i carrejadors, a les que el banastell se subjectava fortament amb una bona corda de cànem o d’espart. De vegades diverses cavalleries anaven unides en rècula transportant els banastells amb la finalitat que romangueren veremant el màxim de membres de la quadrilla. Tot just arribar al trull es descarregaven els banastells i carregats amb altres buits la rècula tornava a la vinya. Acabat el transport es llavaven els poals i banastells per a evitar que el suc adherit iniciara fermentacions indesitjables i servira d’atractiu per a mosques i mosquits. Aquesta operació es repetia diàriament al final de la jornada una vegada buidats els banastells i també, si era possible amb més cura, en concloure la verema, i es guardaven en espais secs perquè no apareguera cap olor de floridura que poguera perjudicar la collita de la següent campanya.

08 vendimia

El meu avi Manuel Monzonís Pérez a cavall i amb dos banastells de camí a veremar. Encara que la foto mostra un camí acceptable, després s'estretia i pujava en pendent fins a arribar a la vinya.

09 vendimia

El meu avi Manuel Monzonís Pérez amb cistella de vímet i podón en la mà veremant. Donada les poques fulles que li queden al cep estem ja ben entrat Octubre.

Bibliografía

Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
Aragó, B. (1871): Tratado completo sobre el cultivo de la vid y elaboración de vinos de todas clases. Librería Central de D. Mariano Escribano. Madrid
Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
Esteban Collantes, A y Alfaro, A. (1853): Diccionario de agricultura práctica y economía rural. Imprenta a cargo de D. Antonio Pérez Dubrull. Madrid
Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1