Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv06-13. El projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional ― Museu Escolar de Puçol: una iniciativa exemplar de salvaguarda comunitària del patrimoni des de l'escola al Camp d'Elx

Escrit per Luis Pablo Martínez Sanmartín on . Posted in Memòria Viva

Luis Pablo Martínez Sanmartín. Membre honorífic del Centre de Cultura Tradicional ― Museu Escolar de Puçol

La ciutat d'Elx compta amb tres distincions UNESCO: el Palmerar, inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial l'any 2000; la Festa o Misteri d'Elx, proclamada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial l'any 2001 i incorporada a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2008; i el projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol, seleccionat l'any 2009 com a projecte que millor reflecteix els principis i els objectius de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (des d'ara, la Convenció), fet que comportà la seua inclusió automàtica en el Registre UNESCO de Millors Pràctiques de Salvaguarda.

Malgrat la seua diversitat, els tres elements mantenen una estreta vinculació. Palmerar i Misteri constitueixen dos dels elements patrimonials que han esdevingut símbols primordials de la identitat local ―el tercer és la Dama, físicament absent però iconogràficament ubiqua―, mentre que el projecte pedagògic desenvolupat des de l'any 1968 a l'escola pública unitària de la partida rural de Puçol, al cor del Camp d'Elx, ha esdevingut el més ric i divers dipositari de la memòria col•lectiva del poble d'Elx en el seu passat recent. Puçol, que contribuí substancialment a la bona marxa de la candidatura del Palmerar, il•lustrada en bona mesura per fotografies antigues recuperades pel projecte,  custodia informació, en quantitat i qualitat, sobre els últims 150 anys d'història de la Festa d'Elx i dels seus protagonistes, a més de sobre qualsevol altre aspecte de la cultura tradicional i popular i la vida quotidiana a la localitat.

El projecte pedagògic

La candidatura que serví per al reconeixement UNESCO de Puçol descriu de manera sintètica el projecte en els següents termes:

El projecte és de naturalesa pedagògica. El patrimoni natural i cultural, tangible i intangible, és la seua eina per a la integració de l'escola en el medi i l'educació en valors. Desenvolupat a l'escola rural pública unitària de Puçol (Elx) el 1968, el projecte ha reeixit en la integració del patrimoni en l'educació formal. Guiats pels professors i els col•laboradors externs, els nens exploren en una atmosfera de joc el ric patrimoni il•licità, en contacte amb els portadors de les tradicions, i contribueixen directament a la seua preservació. Els alumnes fan treball de camp per a la recollida d'informació, museografia i didàctica del patrimoni ―entre ells i per als visitants―, estudiant i explorant el patrimoni per ells mateixos. El projecte ha ensinistrat gairebé 500 escolars i ha fet possible un Museu Escolar que compta amb més de 61.000 elements inventariats i 770 registres orals, preservant el patrimoni de la vida quotidiana i promovent la cartografia cultural dels recursos patrimonials locals. Mereix ser seleccionat pel seu caràcter pioner, democràtic, integrador i participatiu; per les seues troballes metodològiques; pel seu potencial com a model; i com a evidència de la factibilitat de l'extensió de la preservació del patrimoni 'de baix cap a dalt' des de les escoles [original en anglés; traducció lliure de l'autor].

En efecte, aquest projecte pedagògic constitueix un exemple notabilíssim d’integració de l’escola en el medi i del patrimoni en el currículum escolar.

En primer lloc, és un projecte d’educació integral en valors; valors com ara l'afany per aprendre, l'autonomia i la responsabilitat personal, la solidaritat, la cooperació, l'altruisme, el respecte als altres, el treball ben fet i l'estima per la identitat pròpia. En aquest sentit, el patrimoni no és, ni de bon tros, l'única de les eines mitjançant les quals es formen els alumnes. La filosofia que informa el projecte s'incardina en tots els àmbits de la vida escolar, des del manteniment net i ordenat de les aules i els espais comuns de l'escola, fins a la vigilància i l'atenció als més petits, tot passant per la cura de la biblioteca, l'hort i el museu escolar, entre molts altres aspectes. Cada any es distribueixen responsabilitats específiques entre els alumnes de més edat, com es pot veure a la següent fotografia, que reflecteix la distribució de tasques durant el curs escolar 2011-2012.

Foto 1 Puçol
Distribució de responsabilitats entre els escolars de més edat.

Aquest holisme pedagògic, on els alumnes més majors col•laboren activament com a monitors en el desenvolupament quotidià del projecte educatiu, és, en bona mesura, un producte de la mateixa naturalesa del centre, concebut com a escola unitària de primària, on un sol professional de l'educació s'enfronta al repte d'impartir totes les matèries a un grup d'alumnes de totes les edats, des dels nens que gairebé no han aprés encara a controlar el seu cos, fins als preadolescents. En aquest context, resulta lògic que el mestre es recolze en els alumnes de més edat per a desenvolupar amb èxit el procés educatiu multinivell, sistema conegut com a mètode mutu o lancasterià.

El projecte és també des dels seus inicis, com s'ha dit, un projecte d'integració de l'escola en el medi. Ben aviat, el patrimoni, en totes les seues formes (natural i cultural, material i immaterial), va emergir com la seua eina més potent i distintiva, transversal a totes les matèries, amb uns resultats que han anat molt més enllà de la comunitat educativa en sentit estricte per a abastar la totalitat de la població d'Elx.

El treball de Puçol amb el patrimoni permet identificar la resta de característiques rellevants del projecte des d'una òptica pedagògica. Així, els protagonistes de l'acció de salvaguarda, en el sentit ampli de l'article 2.3 de la Convenció, són els escolars. Al llarg dels 46 anys d'existència del projecte, els escolars han practicat el treball de camp d'orientació etnogràfica, amb la presa de fotografies, la pràctica de l'entrevista oral i la recollida d'estris, i també el treball de caràcter museològic, amb la inventariació, l'estudi i catalogació, la museografia i la didàctica de les peces recollides; amb diferent èmfasi en un aspecte del treball o en un altre, segons el projecte i el seu medi han anat evolucionant.

El desenvolupament d'aquestes tasques s'ha vehiculat a través experiències característiques del “mètode Puçol”, com són els tallers intergeneracionals de transmissió de sabers tradicionals; la celebració amb participació de la comunitat de les festes tradicionals, amb recreació dels costums populars; o l'explicació de l’exposició permanent del Museu als visitants, ja siguen aquests altres escolars, investigadors, ciutadans d'Elx i poblacions veïnes o turistes forans. L'anàlisi d'aquestes activitats permet identificar altres de les peculiaritats que, en conjunt, singularitzen el projecte de Puçol, com són la participació activa de la comunitat ―pares, familiars i veïns― en el procés educatiu; la transmissió directa de coneixements entre els custodis de les tradicions i els escolars; la participació activa de col•laboradors externs; o l'exercici per part dels mestres d'un rol orientador i mediador, més que no del rol clàssic d'ensenyant, unidireccional i jeràrquic.

Sense renunciar al treball amb la memòria ni a altres elements positius de la vella escola, com la bona cal•ligrafia, els escolars es beneficien de les virtuts de l'aprenentatge significatiu, amb l'estímul per al desenvolupament d'una actitud activa envers el descobriment del medi propi, mentre adquireixen destreses clau per la seua futura trajectòria vital, com ara saber treballar en equip o parlar en públic. El projecte, gestat en plena efervescència dels moviments de renovació educativa en el context de la Transició, guarda, doncs, una pregona afinitat amb les propostes de renovació pedagògica de Giner de los Ríos, Montessori, Dewey o Freinet.

Cal, nogensmenys, tenir en compte altres tres trets distintius del projecte per a comprendre la seua robustesa i resiliència, factors que l'han permés sobreviure al llarg de més de quatre dècades, malgrat els canvis en l'entorn social, polític i econòmic, i malgrat les dificultats derivades del seu èxit. Aquests trets serien el compromís amb la comunitat, l'obertura a l’exterior i la defensa a ultrança de la independència del projecte.

Les següents pàgines abordaran la qüestió de com i per quines raons una petita escola rural es va convertir en la campiona de la preservació, transmissió i revitalització de les tradicions de la cultura popular local.

Els orígens

Quan l’any 1968 el jove mestre Fernando García Fontanet s’incorporà a l’escola unitària de la partida de Puçol, el Camp d'Elx era un paisatge bellíssim que mancava gairebé de manera absoluta de les comoditats de la ciutat. Les carreteres estaven sense asfaltar, el clavegueram era inexistent i hi havia grans deficiències en el servei telefònic i el subministrament elèctric. L'escola s'havia construït anys enrere, de fet, en el context de l'esforç públic per pal•liar altre dels dèficits del Camp: la manca d'una xarxa adequada d’equipaments escolars, agreujada per l’explosió demogràfica dels anys seixanta.

El jove mestre reconegué immediatament la singularitat dels valors patrimonials del Camp i la necessitat de treballar per la seua conservació, en especial en comprovar l'impacte de la modernització de l'agricultura sobre els sabers i els costums agraris tradicionals; però era conscient que calia incardinar aquest esforç en el context de la lluita per la millora de les condicions de vida de la població rural. És així que l’escola inicià l’estudi ―i la dignificació― del medi rural, alhora que s'involucrava de manera protagonista en les reivindicacions veïnals per la millora de les infraestructures i els serveis de la partida rural. La comunitat, al seu torn, cooperà amb entusiasme tant en les activitats escolars com en el manteniment i la millora de l’escola. A tall d'exemple, el primer condicionament del pati exterior i la tanca perimetral del col•legi va ser fet pels propis familiars dels alumnes; sense oblidar que els arbres que hui en dia protegeixen amb la seua ombra als escolars van ser plantats pels alumnes d'aquelles primeres promocions de Puçol.

Fins a dates recents, fer la seua pròpia història no ha estat una preocupació primordial per al projecte. Es tracta d'una nota comuna a les iniciatives animades pel voluntarisme, que amb prou feines sobreviuen i acostumen a consagrar a aquest objectiu tots els esforços. Historiar el projecte ha estat sentit com un objectiu prioritari, per primera vegada, en el context de la preparació de les candidatures per a l'obtenció del reconeixement internacional, ja que calia construir una narració coherent i creïble de la seua trajectòria. El treball de reconstrucció històrica està encara, però, lluny d'haver acabat. Fins que no es controlen els fons documentals més antics, tant els generats pel projecte com els generatsal voltant del projecte, ni es duga a terme l'enquesta oral sistemàtica de la gent que el va viure en primera persona, les fonts seriades més fermes i accessibles per a la reconstrucció de la història del projecte són l’hemeroteca ―buidada pel mateix centre però que no es remunta més enllà del 1982―, i el butlletí El Setiet ―que vingué a succeir a partir de l'any 1992 el periòdic escolar Els escolars―; fons a les quals cal afegir uns pocs treballs monogràfics publicats per persones vinculades al projecte o que en són bones coneixedores i algunes propostes projectuals generades per Puçol que reflecteixen bé l'esperit del projecte pedagògic global.

És per això que, ara per ara, desconeixem en quin moment exacte s'inicià el treball sistemàtic en la dimensió patrimonial del projecte pedagògic. Hi ha clars indicadors que el projecte estava ja plenament en marxa com a projecte d'educació integral en valors des de l’arribada de Fernando Garcia Fontanet a l'escola. En efecte, durant els anys setanta, l'escola de Puçol rebé per tres vegades el premi de la Diputació Provincial d'Alacant a l'escola més neta. D’altra banda, el testimoni de Don Fernando i el d’uns altres professionals de l'educació que conegueren els primers anys de treball a l'escola, permet defensar que la part patrimonial del projecte s'activà ben aviat, i ja es trobava en funcionament a mitjans dels anys setanta. Les experiències patrimonials prèviament assajades isqueren sens dubte reforçades de la participació de l'escola de Puçol en el projecte “L'escola i el seu medi. Utilització didàctica de l'entorn”, coordinat entre 1976 i 1978 per Manuel Rico Vercher al Centre Pilot “El Palmerar”, dins el programa EDINTE (“Programa de Ensayo y Difusión de Nuevas Técnicas Educativas”) de la Direcció General d'Educació Bàsica del Ministeri d'Educació.

Difusió, consolidació i expansió

Significativament, la incorporació de l'escola a les lluites veïnals va permetre donar a conèixer el projecte de Puçol a la resta de la societat il•licitana, tot desfermant dinàmiques que provocarien una crisi de creixement vinculada al reconeixement del projecte per la ciutadania i les autoritats locals. L'esperit comunitari conferí notorietat al projecte. En efecte, les primeres notícies sobre Puçol a la premsa local, publicades entre 1982 i 1983, recullen la participació de Fernando García Fontanet, en nom de l'escola, en les reunions reivindicatives sostingudes pels líders veïnals de la partida rural amb els responsables municipals.

L'activisme del mestre i la incorporació de l'escola i el seu museu dins la relació de millores reclamades per la comunitat veïnal cridaren l'atenció dels periodistes. Els professionals de la informació començaren a visitar el col•legi i en publicaren articles on subratllaven no sols la qualitat dels fons museogràfics en constitució, sinó aspectes per a ells sorprenents ―per eixir-se'n d'allò que hom podia esperar trobar en una escola―, com ara que al centre sonava la música clàssica, o que els alumnes es feien càrrec de les tasques museogràfiques: trets propis d'un projecte d'educació integral en valors i integració en el medi orientat a l'aprenentatge significatiu. Els periodistes també subratllen que l'escola constituïa un centre primordial de sociabilitat per a la comunitat local: era el “pulmó”; era “col•legi, jardí i consistori de la partida rural”, segons publicà G. Pomata a les pàgines del diari Información. L'escola tenia sempre les portes obertes per a pares i veïns, i els alumnes s'hi estaven fins i tot fora de l'horari escolar.

Foto 2 Puçol
Una de les primeres notícies aparegudes a la premsa d'Elx sobre el projecte de Puçol.

Els reportatges periodístics publicats aleshores mostren que el projecte es trobava plenament constituït pel que fa al treball amb el patrimoni cultural a començaments dels anys vuitanta. També ens descobreixen que el bon treball dut a terme des de feia anys havia propiciat la donació per part dels llauradors de la zona de centenars d'eines agrícoles que havien caigut en desús. Puçol comptava ja amb un “Museu Escolar Agrícola”, per a l'habilitació del qual el mestre havia renunciat a la casa a què tenia dret, annexa a les aules. Les fotografies, d’altra banda, ens mostren els escolars enfeinats en tasques d'inventari, conservació, ordenació i custòdia del fons amb propòsit museogràfic.

El suport dels líders veïnals a les reclamacions de l'escola i el flux de béns mobles que alimentava la col•lecció en constitució, donats pel veïnat, són fenòmens portadors de significació. Sens dubte, constituïen una forma d'expressió del reconeixement que la població camperola, oblidada i menyspreada per les elits i la població urbana, retia a un projecte que dignificava i reconeixia els valors de la seua forma de vida, mitjançant la incorporació del seu estudi al projecte educatiu escolar.

La notorietat pública del projecte es va veure significativament impulsada per la participació activa en la Fira Agrícola, Industrial i Comercial (FAIC) d’Elx, d'ençà del 1985. Puçol hi muntà una mostra de la seua col•lecció museogràfica, que era presentada als visitants pels mateixos escolars. La FAIC constituïa un esdeveniment que concitava l'atenció de milers de persones, que tenien així la possibilitat de gaudir d'un tast del treball de l'escola amb el patrimoni local. Les cares dels visitants retratades per la premsa local reflecteixen l'entusiasme i l'empatia que en ells suscitava la contemplació de la seua pròpia cultura musealitzada, expressió que en aquest context cal entendre com a dignificada i revitalitzada.

Foto 3 Puçol
Una imatge de la mostra de Puçol a la FAIC de 1985.

L'any 1986 el diari Información publicà, fins i tot, una sèrie d'articles sobre els treballs i els costums del Camp d'Elx signats pels escolars de Puçol. L'impacte positiu de les notícies de premsa i les visites a la FAIC es deixà sentir aviat. D’una banda, el nombre de les donacions començà a créixer de manera exponencial, i la seua procedència es diversificà. Ja no només ingressaven béns mobles de la partida rural de Puçol, sinó d'altres partides del Camp d'Elx i de la mateixa ciutat. D’una altra, les autoritats educatives maldaren per estendre l'experiència de Puçol a la resta del Camp d'Elx. Així, l'any 1986 es creà el Centre d'Acció Educativa Singular (CAES) “Els Garrofers” a la partida d’Algoda, veïna a Puçol, sobre la base del projecte “Centre escolar del Camp d’Elx per a la integració al medi” redactat per José Pérez Albert i Fernando García Fontanet. L'escola de Puçol s'hi integrà gustosament.

En paral•lel, es produïren els primers reconeixements públics del projecte, atorgats per la premsa les associacions cíviques locals ―el primer, el “Dàtil d'Or” atorgat l'any 1986 per l'Associació d'Informadors d'Elx―. Cada distinció atiava la fama del projecte, impulsant les donacions. En la següent fotografia, amb la qual el diari Información il•lustrà la concessió a Puçol, l'any 1993, del premi “Il•licità del mes de febrer”, podem veure a Fernando García Fontanet compartint l'alegria de la distinció amb un grup d'alumnes i representants veïnals, fet que posa de manifest que els informadors eren conscients que el caràcter comunitari, participatiu i intergeneracional constituïa una singularitat del projecte que calia subratllar a ulls de l'opinió pública.

Foto 4 Puçol
Premi atorgat a Puçol pel diari Información l'any 1993.

Crisi de creixement i autoafirmació del projecte

L'èxit, però, estigué a punt de posar fi al projecte. Les tensions vinculades a l'èxit es deixaren sentir tant en la faceta museològica com en l'educativa del projecte.

El ritme creixent de donacions, entre les quals començaven a trobar-se peces de gran volum, com ara almàsseres d'oli, premses de vi o rodes de menar per a la producció artesanal de cordes de cànem, situà el projecte físicament al límit del col•lapse. L'escola no disposava ni d'espai físic ni de mitjans humans suficients per a fer front a les obligacions derivades de la cura de la col•lecció museogràfica i de l'atenció de les persones interessades a fer la seua visita.

Per tal de superar la situació, Puçol recorregué a la premsa, que sempre havia estat una bona aliada. Els diaris locals es feren ressò de les reclamacions de Fernando García Fontanet. Els titulars, que transmeten l'angoixa del moment ―“La tradición hacinada”, 1989; “El Museo Agrícola se encuentra en una situación de abandono que hace difícil su pervivencia”, 1991―, serviren per a crear un estat d'opinió favorable a la consolidació del Museu.

Amb tot, la solució més innovadora vingué de l'impuls de la institucionalització de la part cultural del projecte: el Museu Escolar. Encara que Don Fernando sempre diu a qui posa els peus en el Museu que “açò no és un museu; és una part del projecte pedagògic”, i que escola i museu formen un tot, a començaments de la dècada dels noranta semblà clar que la supervivència del Museu Escolar requeria el seu reconeixement institucional, de manera que poguera integrar-se en el Sistema Valencià de Museus, i gaudir de la tutela i les ajudes públiques als museus reconeguts.

El primer pas fou la constitució, l'any 1992, de l’Associació Museu Escolar Agrícola de Puçol, sense ànim de lucre lucre ―titular de facto de les col•leccions, i de iure des de fa uns anys―, amb l’objectiu de “col•laborar en la conservació de les tradicions i la cultura del Camp d'Elx i en la seua difusió”. A continuació, se sol•licità el reconeixement oficial del Museu Escolar Agrícola de Puçol, que va ser reconegut per resolució del conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana de 23 de juny de 1992 (DOGV núm. 1.851, de 31 d'agost de 1992). Des d’aquell moment, el projecte de Puçol pogué beneficiar-se de les ajudes atorgades per l'administració per a equipament de museus i l'inventari i la conservació de les seues col•leccions. Significativament, el mateix any la Diputació Provincial de València atorgà a Puçol el IV premi Maximilià Thous d'Investigació i Defensa del Patrimoni Etnogràfic Valencià.

El reconeixement oficial del Museu sens dubte conferí encara més legitimitat a les reivindicacions del projecte, i el fet és que l'any 1993 es va inaugurar un espai de 144 metres quadrats construït ex professo per l'Ajuntament d'Elx amb la finalitat d'allotjar l'exposició permanent del Museu, que va ser bastit en paral•lel a les edificacions preexistents ―casa dels mestres i aules―. Aquell mateix any, l’Ajuntament d’Elx acordà atorgar finançament regular al projecte de Puçol; un finançament que no ha fet sinó incrementar-se amb el temps ―3.000 euros l'any 1993; 6.000 euros l'any 1999; 30.000 euros l'any 2004―.

L'aposta municipal pel projecte va tenir la seua màxima expressió, sens dubte, en la inauguració, l'any 2001, de les noves instal•lacions del Museu. L'escola guanyà els 7.300 metres quadrats d'una propietat confrontant, on es va construir un gran espai diàfan de 886 metres quadrats amb planta en forma de “U” per a ús museístic, que va ser juxtaposat a les instal•lacions preexistents. L'ampliació del Museu, amb un cost d'uns 540.000 euros, beneficià clarament l'escola. En efecte, una part del museu va ser destinada a l'habilitació d'un espai multifuncional, on a més de poder dur a terme els tallers escolars, l'escola ha pogut oferir des d'aleshores servei de menjador, amb el consegüent benefici per als alumnes i les seues famílies. Sense oblidar mai que el Museu és un recurs pedagògic del centre educatiu, com també ho és l'extensa àrea d'horts escolars que envolta des d'aleshores el col•legi.

Foto 5 Puçol
Els alumnes de Puçol atenen a companys d'un altre centre a les instal•lacions inaugurades l'any 2001.

Aquesta no és l'única manera en què la part cultural del projecte pedagògic ha ajudat a l'escola. La vessant educativa del projecte també patí una crisi de creixement. La prometedora aventura educativa del CAES Els Garrofers es va veure al cap de pocs anys compromesa “por hechos ajenos al mundo educativo”, en paraules de Fernando García Fontanet. El mestre passà a centrar tots els esforços en el manteniment del projecte a l'escola de Puçol. L'any 1994 l'administració educativa impulsà el trasllat dels alumnes de cinquè curs d'educació general bàsica de l'escola de Puçol al CAES Els Garrofers. La situació arribà al límit. Don Fernando reaccionà amb l'enviament d'una missiva a les autoritats educatives autonòmiques i municipals, en la qual comunicava que si Puçol perdia els alumnes de major edat (els alumnes-monitors), el projecte pedagògic de l'escola no podria continuar, per la qual cosa el Museu Escolar tancaria les seues portes. A més a més, donà a conèixer la circumstància a la premsa. El resultat no es féu esperar. Gairebé l'endemà de la denúncia pública, des de l'Ajuntament d'Elx s'anuncià que els alumnes de cinquè no deixarien Puçol.

El fet és que Puçol és, vint anys després, una de les comptades escoles públiques unitàries que sobreviuen al Camp d'Elx. El museu, doncs, salvà l'escola. Un model d'escola.
    La lluita per la continuïtat del projecte

Puçol inicià el nou segle amb infraestructures renovades i una dotació  significativament millorada en finançament i recursos humans.

L'administració d'educació de la Generalitat presta des dels anys noranta un important suport al projecte mitjançant el reforçament de la plantilla docent, un capítol cabdal, encara que no tan visible com les obres d'ampliació i dotació del Museu. L’Ajuntament assignà personal propi per a l’atenció als visitants del Museu l'any 2004, i el manté en l'actualitat. L'empresariat i la societat civil en general també col•laboren activament des dels anys noranta mitjançant el patrocini de projectes singulars, com són publicacions o exposicions. I darrerament, Puçol ha reforçat la seua col•laboració amb les universitats, singularment amb la Universitat Miguel Hernández d'Elx, la Universitat d'Alacant i la Universitat de Múrcia, que hi destinen becaris i promouen la difusió i investigació dels fons de Puçol.

La institucionalització del projecte no ha fet minvar el seu caràcter comunitari. Puçol continua tenint les portes obertes per als col•lectius cívics locals, i desenvolupa en les seues instal•lacions activitats socioculturals i formatives per a la comunitat local. La voluntat de servei a la comunitat s'estén ara, però, a tota la població del municipi ―com reflecteixen les nombroses exposicions produïdes en col•laboració amb l'Ajuntament d'Elx i altres patrocinadors―, en paral•lel a l'ampliació de l'abast del treball etnogràfic dut a terme. Tant és així que l’any 2005, l’associació sense ànim de lucre adoptà com a nova denominació “Associació Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol”, amb la missió de “defendre la cultura i les tradicions d’Elx” en general, clara mostra de l'autoconsciència de l'ampliació de l'abast del projecte, des del món agrari a la totalitat de la cultura tradicional i popular il•licitana,inclosa la ciutat.

En l'horitzó immediat es perfilava, amb tot, una greu amenaça que posava de manifest la precària situació del projecte, malgrat els espectaculars canvis experimentats. La continuïtat d'un projecte educatiu tan exigent en un centre públic no deixa de constituir un petit gran miracle que parla de les seues virtuts, ja que els diferents mestres que han acompanyat Fernando García Fontanet a Puçol al llarg de les dècades no tenien cap obligació d’assumir-ho com a propi. Tanmateix, la imminent jubilació de Don Fernando, prevista per a l'any 2009, es perfilava com una amenaça potser definitiva per a la continuïtat del projecte.

És en aquest context quan l'equip de Puçol acordà la persecució activa del reconeixement internacional com a estratègia orientada a l'assegurament del projecte. El 2009 es produí el reconeixement UNESCO i també l'atorgament d'una menció d'honor dels premis Europa Nostra en la seua categoria 4 (Educació, Formació i Conscienciació). Els reconeixements internacionals precipitaren l'atorgament de noves distincions de caràcter local i també internacional. El mateix any, la Generalitat atorgà a Puçol la Medalla al Mèrit Cultural. Dos anys després, l'Ajuntament d'Elx concedí al projecte la Medalla del Bimil•lenari. En 2014, Puçol ha estat guardonat amb el primer premi dins la Categoria 1 del IV Premi Iberoamericà d'Educació i Museus, i Fernando García Fontanet ha rebut, a títol personal, el premi al Mèrit en l'Educació, categoria C, insígnia excepcional d'or i placa. Amb tot, l'esdeveniment amb un simbolisme més potent ha estat, sens dubte, la reunió a l'escola de Puçol, el matí del 14 d'agost de 2013, de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Amb aquest acte, els tècnics i els responsables polítics del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport i les comunitats autònomes reconeixien el mèrit de la colossal obra duta a terme per la petita escola rural.

Foto 6 Puçol
Reunió a Puçol de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (14.VIII.2013).

El projecte ha assolit un màxim de reconeixement, a escala local, autonòmica, estatal i internacional. Certament, la dosi extraordinària de legitimitat està ajudant Puçol a continuar endavant, fins i tot en el context d'aguda crisi econòmica que patim. Nogensmenys, la continuïtat encara no està assegurada, i és per això que Puçol treballa intensament en l'actualitat per la consecució del reconeixement de la seua singularitat com a projecte pedagògic, en el marc del sistema educatiu públic, perquè la clau de la continuïtat és, en aquest moment, fer possible la constitució d'un equip docent estable i  compromés amb l'ideari i el mètode de Puçol.

Si el projecte no només vol so, sinó continuar creixent, haurà d'afrontar també, però, altres objectius. Fa temps que la seua part cultural, extraordinàriament desenvolupada, ja no es pot sustentar sols en el voluntarisme de la comunitat i els mestres. A hores d'ara, la seua continuïtat reposa en l'activitat gairebé a temps complet d'un grup d'uns pocs col•laboradors que es finança, en bona mesura, de les mateixes iniciatives impulsades per Puçol. La necessària estabilització de la plantilla cultural exigeix la millora del finançament ordinari del projecte, amb el desitjable corol•lari de la constitució d'un fons de reserva que puga facilitar fer front als daltabaixos i els endarreriments en els ingressos causats per crisis com la que patim.

La continuïtat del creixement de Puçol també requereix prestar atenció a les qüestions logístiques. D'ençà de l'obtenció dels primers reconeixements internacionals, Puçol ha atret l'atenció d'institucions culturals, educatives i de recerca dins i fora d'Espanya. Diverses experiències dutes a terme amb total èxit mostren l'enorme potencial de Puçol com a centre per a la formació, ensinistrament i capacitació en la salvaguarda comunitària del patrimoni i la integració del patrimoni en l'educació formal. És el cas del curs “El Patrimoni Immaterial”, organitzat l'any 2009 per la Subdirecció General de Protecció del Patrimoni Històric de la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, que inclogué Elx i Puçol en el seu programa, amb la participació de dotze experts en patrimoni del Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Hondures, el Perú i l'Uruguai; o el de la recepció, els anys 2010 i 2013, del segon i el cinquè For Juvenil Iberoamericà del Patrimoni Mundial, accions desenvolupades dins el programa ministerial “Patrimoni Jove”, amb el qual Puçol manté una estreta vinculació.

La potenciació d'aquesta línia de treball, tan interessant per a Puçol i per a una ciutat que compta amb tres distincions culturals UNESCO, es veuria facilitada si Puçol disposara a prop d’un espai propi on poder allotjar i mantenir els participants vinguts de lluny, i celebrar cursos i seminaris, com podria ser alguna de les cases tradicionals que envolten el centre. Cal tenir present que Puçol es troba al cor del Camp d'Elx, i que els establiments hotelers es concentren a la ciutat, a quilòmetres de distància.

El reconeixement internacional no sols ha contribuït a la supervivència del projecte, sinó que fa possible que Puçol puga efectuar significatives contribucions a la comunitat local, en la seua doble dimensió, rural i urbana. En un moment en què l'agricultura s'enfronta no ja a canvis històrics, sinó a un creixent risc de desaparició, Puçol constitueix un far que pot il•luminar i conferir visibilitat a les nombroses i creatives iniciatives impulsades al llarg dels últims anys pels regants, les associacions agràries i les empreses de producció d'aliments i restauració del Camp. Significativament, el Museu compta des de fa un parell d'anys amb una “Tenda gurmet del Camp d'Elx”, força reeixida, per a la venda i exhibició dels productes del Camp.

D’altra banda, Puçol, amb els coneixements i els fons atresorats, pot contribuir  decisivament a la posada en valor del Palmerar d'Elx en condicions d'autenticitat ―aspecte on Elx, de manera paradoxal, ha avançat ben poc des de la inscripció en la Llista del Patrimoni Mundial―. També pot cooperar pel que fa a la densificació de l'oferta cultural a la ciutat i a l'estímul de la visita de la gran reserva d'autenticitat del municipi: el seu Camp. Aspectes estratègics per a la consolidació d'Elx com a destinació per al turisme cultural, a la vista de les dificultats de la posada en valor turística dels patrimonis de la humanitat locals ―la del Palmerar resulta altament deficitària, mentre que el Misteri és, per definició, incompatible amb un turisme de masses―, i de la manca de caràcter del conjunt històric, força afectat per operacions de sventramento i substitució d'edificacions tradicionals per moderns blocs d'apartaments.
    
El cas de Puçol posa de manifest l'enorme potencial de l'educació com a plataforma de salvaguarda patrimonial, en especial quan l'escola s'obri a la comunitat local i es compromet amb ella. També fa evident la rendibilitat social i la sostenibilitat dels projectes de salvaguarda comunitària del patrimoni desenvolupats “de baix cap a dalt”, davant els riscs d'insostenibilitat de la tradicional gestió tecnocràtica del patrimoni “de dalt cap a baix”.

Vull, però, tancar aquest esbós del que és el projecte de Puçol i el que ha estat la seua trajectòria històrica assenyalant els riscs que, paradoxalment, amenacen els projectes comunitaris fonamentats en el compromís, quan aquests tenen èxit. L'èxit condueix fàcilment al creixement, a l'expansió de la seua missió, i la consolidació dels projectes en creixement exigeix indefectiblement el suport d'entitats públiques i altres actors socials externs. En aqueixos moments crítics, l’èxit a llarg termini depèn del manteniment de la credibilitat del projecte; funció, al seu torn, de la capacitat dels gestors per a mantenir-se fidels als seus ideals fundacionals. Puçol ho ha fet, i confie que puga continuar fent-ho per molts anys.

PER A SABER-NE MÉS:

El Setiet [Butlletí Informatiu del Centre de Cultura Tradicional – Museu Escolar de Puçol]. Disponible en:  <http://www.museopusol.com/es/>
Centre for Traditional Culture – School Museum of Pusol pedagogic project [candidatura UNESCO]. Disponible en: <http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00011&Art18=00306>
GARCÍA FONTANET, Fernando (2000a). “Pusol, una Escuela adaptada al medio”. En: DÍAZ BOIX, Vicente Miguel, MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael, y PEIRÓ ALEMANY, María Dolores. La escuela en Elche. Una mirada histórica al mundo de la enseñanza. Elx: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 231-245.
MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael (2004). “El proyecto educativo de la escuela de Pusol (Elche)”. En: LÁZARO FERNÁNDEZ, Yolanda, coord. Ocio, inclusión y discapacidad. Bilbao: Universidad de Deusto, p. 441-450.
MARTÍNEZ SANMARTÍN, Luis Pablo (2010). "Una iniciativa ejemplar de salvaguardia comunitaria del patrimonio: el proyecto pedagógico del Centro de Cultura Tradicional - Museo Escolar de Pusol (Elche, España)". En: Coloquio Internacional sobre Patrimonio Inmaterial. Inventarios: Identificación, Registro y Participación Comunitaria (San Cristóbal de Las Casas, 19 al 21 de agosto de 2010). México DF: Instituto Nacional de Antropología e Historia, p. 127-150.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1995). “Museu Escolar Agrícola de Puçol”. En: RAMOS FERNÁNDEZ, Rafael, et al. Museus d’Elx. Elx: Ajuntament d'Elx, p. 29-37.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Filosofía para una escuela integrada en el medio”. En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d'Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p.7-10.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Orígenes del Museo”. En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d'Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 12-18.
BROTONS GARCÍA, Baltasar (2003). “El Museo de Pusol”. En: Estampas campesinas. Elx: Segarra Sánchez S.L., p. 81-86.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1