Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv6-12. Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau

Escrit per Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramírez i Pau Menéndez Molist on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

Endinsant-nos en el terme municipal de Centelles, poble situat al sud de la comarca d’Osona, es troba el pla de la Garga, un altiplà situat en la capçalera del riu Congost de 640 a 800 metres d’altitud. En aquest replà rocós es varen construir diversos masos per al conreu de les terres, sent el Mas Cerdà el més rellevant, tant per les seves característiques, és un gran casal envoltat d’altres edificacions, com per ser el lloc de naixement d’Ildefons Cerdà, el creador de l’Eixample de Barcelona.

A escassos 150 metres de distància, es pot albirar amb facilitat un monticle cobert per vegetació que a priori sembla una petita elevació del terreny, però, de més a prop es poden apreciar un seguit de pedres que delimiten la silueta d’una estructura. Aquesta és l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, antiga església sufragània de molta importància en el territori entre els segles XII i XVII i que en segles posteriors aniria entrant en decadència fins al segle XIX. La construcció d’una capella pròpia dins del Mas Cerdà feren caure en l’oblit l’antiga església.

Figura 1
Visió de l’església envoltada de vegetació

La voluntat d’aquest acostament és fruit de l’interès per conèixer l’articulació del territori a l’època medieval, entenent que l’església hi tenia un paper clau dins del pla de la Garga.

2. L’origen del poblament d’Osona

A cavall de finals del segle VIII i principis del segle IX, els francs varen conquerir els territoris catalans sota domini musulmà fins al riu Llobregat, els quals passaren a ser anomenats com la Marca Hispànica, o com la historiografia moderna anomena, la Catalunya Vella. Si bé el domini pràctic d’aquests territoris passaria als comtats catalans, vassalls dels francs, la realitat del domini requeia en unes terres que es trobaven amb molt poca població. Les causes de la despoblació, en uns territoris que tampoc havien aconseguit elevades densitats de població en època romana, foren la inestabilitat política iniciada en els anys precedents a la caiguda de les províncies romanes, amb el consegüent domini dels visigots que finalitzà amb la conquesta musulmana.

La situació de la comarca d’Osona durant el segle VIII és tota una incògnita, situació similar a la resta del territori. No hi ha gaires fonts documentals, tot i que les que es coneixen, situen la ciutat d’Ausona com l’eix del poblament. La dita ciutat, cap al 798, es troba deserta, probablement devastada per les contínues lluites frontereres (OLLIC, 1999). La desaparició d’Ausona va ser molt important: desorganitzava el poblament de la zona, es dissolien nuclis urbans d’importància i desapareixia la seva seu episcopal, l’Ausonitanae civitatis episcopus, la qual havia tingut una gran activitat i havia participat en els concilis visigots, de la qual cosa tenim constància gràcies a la firma del bisbe Wisefred: Ausonensis episcopus (OLLIC, 1999). La desarticulació total del territori féu que tant els carolingis com els musulmans consideressin el territori desert. D’aquesta manera, uns preferirien obviar l’administració de les comunitats que quedaven, i els altres, fortificar i concentrar les seves defenses al voltant de Barcelona i Terrassa.

Les terres de la Cerdanya foren de gran importància estratègica per al domini carolingi i més tard per als comtats catalans. La seva situació permetia vigilar la frontera musulmana a la vegada que mantenia oberta la via de comunicació amb el regne carolingi. L’any 798, el rei franc Lluís I ordenava la fortificació d’enclavaments a Osona i els deixava sota el comandament del comte Borrell, suposat comte de la Cerdanya i Urgell. Només amb aquest gest es pot veure la importància que els francs concedien al comtat de la Cerdanya, al qual se li atorgà la jurisdicció dels territoris d’Osona i del Berguedà. El canvi en l’estratègia de la conquesta del sud dels Pirineus per part dels carolingis portaria que aquests refermessin el seu domini sobre els territoris que abans havien passat per alt, per acostar-se a les terres musulmanes. Així es decidiria moure la capital del territori, abandonant la ciutat d’Ausona i construint una de nova, Roda, allà on hi havia hagut un poblat ibèric. L’Esquerda, com la coneixem actualment, es convertiria en un nucli fortificat que donaria seguretat a la població dels voltants i guanyaria en importància fins al segle XI, deixant en un discret segon pla la ciutat d’Ausona (OLLIC, 1999). Malgrat l’interès a reflotar el territori osonenc, no es va buscar la restauració de la seu episcopal i es va cedir la diligència religiosa al bisbat d’Urgell, el qual s’incloïa dintre del lideratge politicomilitar del comtat de la Cerdanya (MARTÍ, 2006).

L’estela ascendent del comtat pirenaic acabaria de manera sobtada amb la revolta d’Aissó de l’any 826, una revolta promoguda per la noblesa nadiua en contra de l’establiment d’un nou ordre dirigit per la noblesa franca. La principal zona de conflicte fou Osona, i la intervenció dels musulmans al costat dels revoltats, per evitar que l’imperi carolingi continués la conquesta de la península Ibèrica, agreujà el conflicte. La revolta acabà amb setges frustrats a Girona i Barcelona. Osona, com a territori de pas dels exèrcits, va ser devastada i saquejada, així com la ciutat de Roda, que va ser destruïda. De nou, el territori quedava despoblat i desorganitzat després de les primeres iniciatives del comte Borrell. Davant dels francs, el comtat de la Cerdanya, com un dels territoris implicats, va ser reprimit: els privilegis que se li havien concedit van ser suprimits i durant cinquanta anys estaria lluny de l’esfera política (MARTÍ, 2006).

L’any 878 Guifré el Pelós va ser nomenat comte de Barcelona i Girona, sent comte també de la Cerdanya i Osona. L’expansió de la casa comtal barcelonina arribava a tot el Berguedà i a zones del Bages, el Solsonès i l’Alt Urgell. Als nou territoris, la restauració de la seu episcopal de Vic o les fundacions monàstiques del Ripollès, serien el pal de paller per la consolidació dels dominis del comte. Però, un dels principals problemes continuava sent la despoblació de l’interior de Catalunya. La política comtal dels següents anys es basaria en la concessió de cartes de privilegis i franqueses i cartes de poblament per tal d’atreure habitants cap a l’interior. L’origen d’aquests repobladors és bastant divers, el bisbe Idalguer, el segon bisbe de la restaurada seu d’Osona, ho descriu com una varietat “[...] (d’)homes de diferents llocs i nacions”. L’historiador Ramon d’Abadal anava més enllà d’aquesta afirmació del bisbe i s’atrevia a proposar que gran part d’aquests repobladors provenien del nord: “Uns i altres extrets per Guifred, segurament, d’entre els seus fidels vassalls de la Cerdanya i del Conflent” (ABADAL, 1926-1952). I és que el comtat de la Cerdanya podria presentar un excedent poblacional com descriu Abadal en una altra obra “que una part important dels nous pobladors, sobretot del Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic i Guilleries, procedien d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres de migdia” (ABADAL, 1965). Si bé la presència de pobladors procedents del comtat de la Cerdanya va ser bastant notable, tampoc es pot afirmar amb rotunditat que van ser els únics a emigrar cap a altres terres, atès que probablement també haurien vingut a Osona serfs i esclaus del comtat del Conflent i de Girona. Tot i així, es pot seguir la seva línia d’expansió a partir de la toponímia del territori català, ja que el gentilici singular “Cerdà” és present arreu de tota l’anomenada Catalunya Vella, tant per donar nom a l’orografia com a construccions.

En el cas que ens centrem del sud de la comarca d’Osona, els indicis de presència de pobladors provinents de la Cerdanya els trobem en els diversos masos situats en els termes municipals de Centelles i Sant Martí de Centelles. El Mas de la Rovira dels Cerdans, el Mas dels Cerdans de Dalt, el Cerdà de la Garga, a més d’altres elements de menor importància com la Font dels Cerdans i la Costa del Cerdà, són estructures que les podem relacionar amb la presència comtal a través de l’abadessa Emma, la qual va consagrar les parròquies d’Aiguafreda i de l’Ametlla (MARTÍ, 2006).

La dispersió dels topònims en el territori obeeix a la participació de gent armada provinent de la Cerdanya que participava en les conquestes dels comtats catalans i després s’assentava a les terres conquerides i no tornaven als Pirineus. Rere les conquestes de Guifré el Pelós es pot apreciar l’aparició de nombrosos indrets amb l’onomàstica del comtat pirenaic (MARTÍ, 2006). La seva presència a Osona seria similar als casos del Berguedà i el Vallès, és a dir, la presència dels cerdans estaria determinada per establiments petits, sovint masos o cases pairals.

3. Situació territorial del Pla de la Garga

L’església de Santa Magdalena de Vilarestau està situada al terme municipal de Centelles (Osona, Barcelona) a uns 13 km des del centre de la població. Centelles es troba en el lateral occidental de la vall del Congost, punt on s’inicia la plana de Vic cap al nord i es vigila l’accés des del Vallès Oriental. La vila està protegida per les defenses naturals de les muntanyes del Montseny a llevant, els cingles de Bertí a la banda meridional i a l’oest l’altiplà del Moianès amb la serra de Ponent, quedant així closa però deixant-la estratègicament ben comunicada. La seva extensió ha variat molt al llarg del temps. Des d’època medieval, Centelles formava part de la baronia que s’estenia gairebé des de Tona fins a Sant Miquel Sesperxes. Avui dia, el seu terme s’ha reduït dràsticament als 15,13 km2.

Figura 2
Mapa de Catalunya amb les ubicacions de la comarca d’Osona, Centelles, el pla de la Garga i la situació de l’església i els masos

Al sud d’aquest terme municipal trobem el pla de la Garga, d’uns 13 km2, que limita al nord amb el Mas Llavina i la Font de Bofill, a l’oest amb la serra de Ponent on trobem l’antic nucli de Sant Martí de Centelles i el castell de Sant Martí, també anomenat dels Centelles, al sud amb el pla de Sant Miquel i els camps d’en Febrer, i per l’est amb un impracticable avenc de més de 200 metres de tall que el separa del nucli d’Aiguafreda.

La plataforma que ocupa el pla de la Garga té una altitud mitjana de 650 metres, amb un pendent ascendent d’orientació NO-SE que arriba fins als 751 metres aproximadament a l’extrem meridional. El territori està format per margues grisoblavoses del període eocè de l’època terciària, però abunden molt en el terme les roques calcàries aprofitades com a material constructiu des de molt antic i també utilitzades per a la fabricació de calç (PLADEVALL, 1987). La vegetació està composta sobretot pel pi pinyer a les parts més baixes i abruptes, tot i que apareix alguna alzina a la part més elevada. El sotabosc és el típic de brucs i bolles, amb escassa presència de boix. Durant anys s’hi han practicat tasques agropecuàries. En definitiva, per la seva situació i característiques topogràfiques, el pla de la Garga és un emplaçament privilegiat des d’un punt de vista de control del territori. Cal insistir en la seva àmplia superfície plana que permet el desenvolupament d’activitats econòmiques rellevants i facilita l’ocupació en hàbitat dispers, en aquest cas de masos.

L’estructura hidrogràfica està composta per la gran riera que circula per la banda nord, la riera blanca, que flueix cap al nord fins a desembocar al torrent de la Llavina, a l’altura del molí amb el mateix nom. Prop del Grauetell, per la banda sud de Sant Pau, sorgeix un torrent que circula cinglera avall fins a desembocar al riu Congost. La predisposició del terreny fa pensar que el pla de la Garga podria ser en època altmedieval un indret ocupat per pagesos i camps de conreu, i que això genera la necessitat de construir una església sufragània en algun punt connectat per una via de comunicació per arrelar els habitants, massa allunyats de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, l’actual Centelles. Aquesta església sufragània es va bastir a 150 metres a la banda nord del Mas Cerdà.

4. Les vies de comunicació en el pla de la Garga

Avui en dia l’entrada al pla de la Garga es fa mitjançant la carretera C-1413b, que enllaça Centelles i Sant Feliu de Codines, on un conjunt de camins i carreteres rurals donen accés als nombrosos masos i finques de l’altiplà. El camí més antic documentat és la via romana del Congost, que té un bon tram conservat des dels Hostalets de Balenyà fins a l’entrada al Congost passant per Centelles on desapareix a causa de la seva destrucció parcial per a la construcció de l’autovia C-17 i l’antiga variant N-152 (CABALLÉ, ESPADALER, TIÓ, 1988). Aquesta via té una amplada mitjana de 3,40 metres amb una varietat d’estructures conservades com ara revolts peraltats, murs de contenció i trams empedrats. Ens demostra la importància d’aquest eix que ja comunicava la plana vallesana de la Laietània amb l’Ausatània en època ibèrica i que en època romana també s’aprofita (MENÉNDEZ i MOLIST, 2002). Tot i així, la via està datada del període imperial (amb refeccions medievals i modernes), contrastada pels mil•liaris trobats al Molí de les Canes dels segles III i IV dC.

En cap cas aquesta via passava pel pla de la Garga, però és vital analitzar-la perquè era la via que comunicava Barcino i Ausa, per tant, prou important per revelar el seu interès. A més, cal afegir que al peu del castell de Sant Martí de Centelles hi localitzem una antiga domus encara pendent d’excavar, i entre aquests dos punts en línia recta sobre el mapa hi trobem el pla de la Garga. La documentació medieval (OLIVER, 2011) parla d’un assentament primerenc anomenat Sentilias, amb uns orígens encara per determinar. Cal dir que la ubicació al pla és totalment factible, però en manquen restes arqueològiques. D’altra banda, a causa de les cingleres del Cerdà, es perd tota visibilitat del pla des de la via del Congost, les quals ofereixen una protecció natural a les activitats que s’hi duien a terme i als seus habitants.

5. Santa Magdalena de Vilarestau, una trajectòria documental

L’any 1097 es consagra l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, sufragània de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, situada a l’actual poble de Centelles. La fundació d’una nova església s’atribueix a l’alta densitat de població del pla de la Garga en aquella època i a la llunyania d’aquesta respecte de l’església parroquial de Santa Coloma de Vinyoles (FONT i RIUS, 1969).

La construcció d’una església durant l’alta edat mitjana i la parcel•lació de la sagrera del voltant, sovint sorgia de l’acord entre pagesos, eclesiàstics i senyors feudals (MARTÍ, 1988). La connivència per construir Santa Magdalena de Vilarestau es pot veure en el que resta de l’acta de consagració de l’església, on es relata que un nadiu de la zona, Saporat, sol•licita al bisbe Folch de Vic la consagració del nou edifici, el qual havia estat dotat de terres gràcies a Balasch i Adalgardis, dos prohoms de la zona (VIGUÉ,  PLADEVALL, 1984-1998). Pladevall afirma que la capella hauria estat de planta rectangular de 13,20 metres de llarg i 3,50 metres d’ample. Segons les notes d’en Fortià Solà, al segle XVII l’església constaria de dos altars, per als quals s’ordenà construir dues creus, el de Santa Magdalena i el de la Verge del Roser (PLADEVALL, 1956).

A partir del 1040 es produí una major presència de l’església al medi rural. Durant els segles X i XI es percep un procés de divisió del territori mitjançant les parròquies i s’organitza, d’acord amb el braç eclesiàstic, l’espai de pagès. A la plana de Vic, a partir del segle IX, Guifré establí al comtat d’Osona, punt d’entrada als Pirineus pel nord, i al sud a la plana del Vallès, un repoblament basat en l’aprofitament d’antigues estructures territorials que es convertiren en una trama d’esglésies parroquials. La parròquia esdevingué, així, la cèl•lula d’enquadrament del treball pagès i les rendes. L’expansió religiosa i la civil aniran de la mà. Un aspecte important d’aquesta parroquialització foren les sagreres, que suposaren espais de protecció però també de centralització de béns, facilitant el càlcul i el control sobre la producció i cobrament de rendes (MARTÍ, 1988).

Figura 3
Estat actual de l’edifici

La dotalia de Santa Magdalena de Vilarestau, de la qual no es conserva l’original, ens mostra algunes de les característiques bàsiques de les actes de consagració de l’època: fa referència al motiu pel qual es consagra, és a dir, la construcció d’un edifici de culte destinat a la població del pla de la Garga i voltants. La còpia que es conserva de l’acta inclou una petició al bisbe per anar-la a consagrar i la seva dotació amb alous; a més a més, s’esmenta els límits del perímetre de 30 passes de la sagrera i l’establiment de relíquies. D’altra banda, l’acta de consagració no tracta cap aspecte dels assistents a la consagració ni el ritu. Tampoc parla sobre el fossar, de l’existència del qual en tenim constància per les visites pastorals del segle XVII. A més de l’acta de consagració, disposem de més informació sobre els béns mobles i el manteniment de la capella gràcies al llibre d’obra escrit el 1761 (Administració de l’Obra, 1761-1831).

La composició dels parroquians de Santa Magdalena de Vilarestau no presenten massa alteracions entre finals del XIV i un segle després, segons les notes manuscrites d’en Fortià Solà (Notes Fortià Solà, 1043-1863). Les famílies dels masos Ferrer, Cerdà, Folrà, Espluga, Sunyer, Baulet, Montpar i Sabater apareixen en documents del 1376. Al cap de 100 anys, continuen sent els mateixos, tot i que el Mas Ferrer, ja és sota domini del Mas Cerdà. Tanmateix, de totes aquestes famílies que acudien als oficis de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, només tenien dret a enterrar-se al cementiri les tres grans famílies del pla de la Garga, els Cerdà, els Sunyer i els Montpar, que eren propietàries d’un gran nombre de terres i que mantindrien la seva hegemonia fins a principis del XIX. La resta havien de fer-ho fora de l’espai consagrat i per aquest motiu, de mica en mica, passarien a enterrar-se al cementiri de l’església de Santa Coloma de Vinyoles.

A la visita pastoral de 1686 se li atribueixen a la sufragània tres cases, que segons el llibre d’obra deuen ser el Montpar, el Sunyer i el Cerdà (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857). Aquestes tres famílies són les que cuiden de l’obra de Santa Magdalena fins al 1807, quan es deixen de fer els comptes de l’obra. Quan es produeix l’entrada dels francesos a Vic i a la comarca d’Osona durant la Guerra del Francès, es destrueixen els ornaments, altars i portes de l’església, i el 1831 només l’amo del Cerdà té cura de la capella. El 1852, després de ser abandonada la capella per indigna, com cita el rector de Centelles al seu informe (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857), i davant l’absentisme dels propietaris del pla de la Garga, que segons Font i Rius l’any 1848 és total, Ildefons Cerdà, senyor del Mas Cerdà, polític i enginyer del pla de l’Eixample de Barcelona, envià a la seu episcopal de Vic una petició per traslladar el culte de l’església a una capella que havia fet construir annexa a l’edifici principal del Mas Cerdà.

6. El projecte: la recuperació de l’església del Mas Cerdà

Durant els segles XIX i XX el Mas Cerdà ha anat a la deriva després de ser venut per la néta d’Ildefons Cerdà i ha anat voltant per immobiliàries i propietaris privats, els quals no es preocuparen gaire per la conservació dels edificis. L’actual propietari, conscient del valor patrimonial, però també pel seu valor simbòlic, ha iniciat un projecte de restauració del Mas Cerdà, amb l’adequació dels edificis per donar-ne un ús social i cultural. Actualment s’està duent a terme un projecte de museïtzació del casal, on ja es fan esporàdicament visites guiades i es vol potenciar la senyalística i els accessos per incorporar el Mas Cerdà a les rutes rurals i culturals que hi ha a la comarca d’Osona

En aquest sentit, l’abandonament de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, la degradació i les inclemències del temps, han provocat l’enrunament parcial de l’edifici, del qual només resten un terç dels murs que es conserven en estat precari. La voluntat d’aquest acostament és fer un petit tast de la recerca que hem iniciat per poder, d’una banda, comprendre l’articulació del pla de la Garga i com interactuaven entre si els seus elements i, d’una altra, adequar l’església perquè sigui coneguda en l’àmbit local i visitable, i pugui ser afegida a les visites i activitats que es duen a terme en el Mas Cerdà. Per aconseguir-ho, s’ha fet una investigació d’arxiu i hi ha la voluntat de realitzar una intervenció arqueològica per acotar tots els ítems que apareixen en la documentació, però que actualment s’han perdut.    

7. Bibliografia
ABADAL, R. (1926-1952). Catalunya carolíngia II. “Els diplomes carolingis a Catalunya”. 2 Vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.
ABADAL, R. (1965). Els primers comtes catalans. Edicions Vicens Vives. Barcelona.
CABALLÉ, A. ESPADALER, M. TIÓ, X. (1988). Memòria dels treballs d’excavació de la via romana del Congost (Seva-Centelles). Generalitat de Catalunya.
FONT I RIUS, J.M. (1969). Goigs de Santa Maria Magdalena. Col•lecció de Goigs "Santa Eulalia". n.12, 2a edició, BNC, Barcelona.
LACUESTA, R. (Dir.) (2011). Estudi històric, arquitectònic, constructiu i funcional del Mas Cerdà de Centelles. Ajuntament de Centelles. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Centelles.
MARTÍ, R. (1988). L’ensagrerament: L’adveniment de les sagreres feudals. Faventia, n.10, p.153-182, Universitat Autònoma de Barcelona.
MARTÍ, R. (2006). “Els Establiments Cerdans en Catalunya Vella. Cavalls de Troia de la Política Comtal?”. Revista Internacional d’Humanitats. Num. 10. Universitat Autònoma de Barcelona. p. 5-14.
MENÉNDEZ, F. X.; MOLIST, N. (2002). "El camí antic de Barcelona a Vic: el seu pas pel Congost". V Trobada d’Estudiosos del Montseny. Monografies del Montseny 33. Barcelona
OLIVER, J. (dir.) (2011). Història i arqueologia del Castell de Sant Martí o dels Centelles.  Ajuntament de Sant Martí de Centelles. p. 38-45.
OLLICH, I. (1999). “Roda l’Esquerda, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 84-88
OLLICH, I. (1999). “Vic, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 89-94
ORDEIG, R. (1982). "Villae", "viae" i "stratae" d’Osona, testimonis de l’antiguitat a l’època medieval. Ausa X/102-104. Patronat d’Estudis Ausonencs, Vic. p. 387, 400.
ORDEIG, R. (2006). “Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII)“. Anuario de estudios medievales. núm. 36. p. 387-392
PADRÓS, C. Els camins antics i les vies romanes a la comarca d’Osona. Estat de la qüestió. Estudi inèdit.
PLADEVALL, A. (1956). “Romiatge a Sant Martí de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Bertí”. Ausa, núm. 18. Vic. p. 75.
PLADEVALL, A. (1987). Centelles. Aproximació a la seva història. Eumo. Centelles.
VIGUÉ, J.; PLADEVALL, A (Dir.)  (1984-1998) Osona II, V. 2, Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. pp. 29-31.

Documents d’arxiu
- Administració de l’Obra. 1761-1831. (AEBV 3.29. Capella de Santa Magdalena de Vilarestau).
- Consuetes. 1599-1829 (AEBV 2.42. Arxiu Parroquial de Santa Coloma de Centelles).
- Notes Fortià Solà. 1043-1863. (AEBV).
- Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau. 1536-1857 (AEV 1233).

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1