Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv6-06. El cinema a Vilanova d’Alcolea

Escrit per Maria Amparo Calduch, Magí Espinach i Josep-Miquel Ribés. Comissió de patrimoni de Vilanova d’Alcolea on . Posted in Memòria Viva

La història dels pobles s’escriu amb l’ajuda de persones que fan memòria del seu passat i del de molta altra gent. Pel que fa a l’audiovisual, els records s’acompanyen d’imatges en moviment lligades a moments viscuts. Per això, calia fer una recerca d’una part no menys important de la història del cinema a Vilanova d’Alcolea, un cinema que va començar sent ambulant i amb el pas dels anys es va establir al municipi. Fins i tot van haver-hi dos cines a la vegada, encara que només en va sobreviure un. Després, a poc a poc, les televisions es van fer accessibles per a totes les butxaques. El boom social per excel•lència podia ser adquirit per tothom i així, poder gaudir, individualment o en família, d’una pantalla des de casa i el més important, des de la comoditat d’una bona cadira de braços. Aleshores, quan Vilanova es va quedar sense cine, a finals dels 70, una associació cultural va decidir comprar una màquina per a recuperar la màgia del setè art a la Casa de la Cultura, on encara avui dia es fa alguna sessió de tant en tant, però aquesta vegada en format digital.

A Vilanova d’Alcolea, el cinema va arribar per primera vegada de manera ambulant. Sabem, gràcies al llibre que va escriure mossèn Carlos Calaf Rovira (1910-2001), que quan ell era xiquet, i per a les festes patronals del mes d’agost, es va projectar a la placeta de Sant Antoni una pel•lícula. Un dels cinemes ambulants més recordats entre la gent de la localitat era el d’un matrimoni que pareixia francès que amb un carro anaven pels pobles entretenint grans i menuts. Jaumet de Fotliceba oferia diversió amb alguna projecció cinematogràfica sobre la vela del carro que feia de pantalla a la plaça Arnau de Vilanova o plaça de l’Ajuntament. Si les pel•lícules no eren sonores, les comentava amb tota mena de detalls. Recorria tot el poble tocant una trompeta i anunciant:

“Aquesta nit a la plaça hi haurà cinema, una pel•lícula de cops de puny, tirs i polsegueres i guanyarà el valent. I a continuació, una empalmà de guerra.”

A la mitja part, Jaumet passava una mena de colador entre els assistents i al crit d’“Escopiu al plat” cadascú feia el seu donatiu. A vegades aquest se substituïa per una tira de números per a una rifa.

Així doncs, mentre el cinema ambulant apareixia per Vilanova ocasionalment, el poble veia com s’ampliava l’oferta d’oci amb l’obertura de sales de projecció. La primera estava situada a l’anomenat Tívoli, carrer d’Amunt, núm. 74. Pels anys 20, un matrimoni que venia de França va comprar el solar i van posar en marxa el negoci. Encara que els primers anys va funcionar com a cine amb la projecció de pel•lícules no sonores, el Tívoli fou més prompte una sala d’espectacles fins al 1935. Si els films s’acompanyaven d’intertítols, aquelles persones que no sabien llegir es posaven a prop de qui en sabia per escoltar mentre llegien en veu baixa.

El cinema que va arribar a funcionar també a Vilanova mentre ho feia el Tívoli fou el Cine Primitivo, que estava situat la placeta de Sant Antoni, núm. 11. Abans era un molí d’oli dels anomenats de giny, en els quals la premsa era una gran palanca que pujava i baixava i era moguda per un cargol de fusta. Manuel Bort Soria, propietari del molí, va fundar el cinema cap a l’any 1920. Encara que també es realitzaven representacions teatrals, les projeccions que apareixien a la pantalla eren, evidentment, no sonores. Per problemes econòmics, el senyor Manuel va haver de vendre el cine per a poder acabar de pagar la compra del molí. Així doncs, el dia 7 d’octubre de 1929, Severo-Bautista Gómez Calbo va comprar el local. Finalment, l’1 de setembre de 1932, Ignacio Saura Tena va adquirir el cinema.

L’oferta va començar amb espectacles teatrals i projeccions de cinema mut com ara Fanfan y Claudinet (1912). Al primer pis de l’edifici hi havia un cafè on es despatxaven llimonades, cacaus, tramussos i xufes. Mentre el país es trobava sota la Segona República (1931-1939), la competència més forta que va rebre en aquests anys el Primitivo arribava des del Centre Republicà del carrer Major, on principalment es feia ball.

El Primitivo va anunciar la seua primera pel•lícula sonora després de l’incendi que hi va haver dins la cabina el dia 23 de gener de 1943. Com que la màquina no va resultar molt afectada, la van reparar i adaptar per a projectar pel•lícules sonores com ara Torbellino (1941). No obstant això, el negoci no anava massa bé i l’any 1945 Ignacio es va associar amb dues persones més per a obrir a Torreblanca el cinema Metropol, on es va traslladar la màquina del Primitivo de Vilanova.

Un bon dia, per a ser més exactes el 10 de febrer de 1947, el veí Vicent Sabater Saura va decidir comprar a Ignacio la casa on es trobava el vell cinema, tot i que el va escripturar a nom d’una de les seues dues germanes, Felicitas. Ignacio li’l va vendre per 52.500 pessetes. Abans d’obrir les portes a la gent oferint entreteniment, s’emmagatzemaven palmes. Sabater comprava les palmes que després les dones vilanovines transformaven en cabassos per a la taronja, els quals, posteriorment, subministrava als germans Gallén de Borriana. I no seria fins a l’any 1951 quan al Primitivo es van començar a fer representacions teatrals i de varietats. A una fotografia antiga de Manel Campos es pot llegir el rètol de la pissarra del cine que deia: “Hoy a las 11:30 noche, despedida de la Compañía Brisas de Baleares y Aragón”. El dia 17 d’abril de 1954, Don Casimiro Melià Tena certificava que Vicent Sabater donava d’alta amb el número 3828 al cinema a la Delegació Provincial d’Indústria de Castelló.

1.-detall cine primitivo
Detall d’una fotografia on apareix el balcó del Cine Primitivo ple de gent una vesprada de bous de plaça en les festes d’agost

Les primeres sessions s’omplien de pel•lícules no sonores en blanc i negre. Un pianista acompanyava els films de Charles Chaplin, Charlot, entre d’altres. Les pel•lícules van passar a ser sonores quan a principis de l’any 1954 Vicent se’n va anar a Barcelona a comprar una màquina Ossa model VI de 1950 per 18.000 duros (90.000 pessetes). La màquina era molt bona, tant que li va costar més diners que el mateix edifici del cine. Posteriorment, va adquirir l’òptica necessària per a projectar en Cinemascope, cosa que els espectadors consideraven una gran meravella. Pel que fa a la distribució, la taquilla estava situada a la dreta de l’entrada i a continuació hi havia unes escales per a pujar al galliner i a la sala de projeccions on estava la màquina. Aquest cinema tenia cabuda per a unes 250 persones. La gent seia sobre bancs de fusta de llistons o sobre cadires en un espai que estava inclinat a manera de rampa per a garantir una bona visió. Al fons estava l’escenari, davall del qual es trobaven els camerinos, i la paret del fons feia de pantalla. Del sostre penjava un gran ventilador.

El preu de les primeres entrades de les quals tenim constància va ser de 12 perres (0,60 pessetes). Com a curiositat cal dir que les entrades per a El último cuplé (1957) van costar 4 o 5 pessetes. L’any 1962 el preu va pujar fins a 7 pessetes i es va mantenir fins a l’any 1969. El 1972, quan el cinema va tancar les seues portes, les entrades costaven 10 pessetes. Els xiquets i les xiquetes pagaven 2 pessetes, i posteriorment 2,5.

2.-entrada
Entrada del Cine Primitivo de l’any 1972

Les produccions cinematogràfiques s’anunciaven en una pissarra que es penjava a la façana del cine. Els rètols es preparaven durant la setmana i el diumenge al matí es penjaven juntament amb els cartells i els quadros, fotografies de fotogrames de les pel•lícules que s’encaixaven en un bastidor de fusta damunt de la porta d’entrada del cine. La gent que eixia de missa o que passava per allí s’arrimava per a veure quina pel•lícula es projectaria a la vesprada.

L’època de Vicent Sabater al capdavant del Primitivo fou una època de censura. Les autoritats del moment visualitzaven els films en sessions restringides per analitzar el contingut. Totes les pel•lícules venien classificades amb un codi numèric que, segons recorda la gent, volia dir:
1 i 2 Aptes
3 Majors de 14 anys
3R Majors de 18 anys
4 Altament perillosa

El mossèn penjava al cancell de l’església un cartell amb el títol del film i la seua classificació. Tots els films de Sara Montiel foren classificats amb 3R.

Els rotllos de les pel•lícules, degudament empaquetats dins de sacs lligats, arribaven amb el cotxe de línia o amb l’ordinari. La projecció es feia cada diumenge cap a les cinc de la vesprada i, ocasionalment, també a la nit, tot i que alguna vegada i pels primers anys, els dissabte hi havia sessió i fins i tot programa doble. Les sessions començaven amb música. Un picú (pickup) connectat als altaveus de la sala feia sonar discos d’Antonio Machín, Antonio Molina o Juanita Reina. La cançó que donava l’avís del començament de la projecció era Manolo de mis amores d’Estrellita de Palma. A continuació es projectava el NO-DO (Noticiero Documental), que arribava als cines amb un parell d’anys o més de retard. Respecte a les pel•lícules, a Vilanova arribaven quan ja havien passat per les sales cinematogràfiques de les grans ciutats, per això els anys de producció no coincideixen amb els d’exhibició.

El primer film que es va passar al Cine Primitivo va ser Los ángeles perdidos (1948) l’any 1954. L’últim va ser Sucedió a las doce y media (1969) l’any 1972. Amb aquesta pel•lícula es tancava una part de la història del cinema del nostre poble, però uns anys més tard, en naixia una de nova gràcies a un nou projecte.

Les sessions tenien descans per a facilitar el canvi de rotllo de la pel•lícula. Aquest moment era aprofitat per alguns espavilats per a vendre llimonades que subministrava la fàbrica de Carbónicas Vaquer de les Coves de Vinromà. Així era com pel corredor s’escoltava “Gaseosas Gual en este local” o pel galliner “Gaseosas Calquero en este gallinero”.

3.-cine primitivo
Gràcies a fotografies com aquesta que foren preses durant les festes d’agost, podem documentar que al Cine Primitivo s’anunciava la pel•lícula El pescador de coplas (1954)

El Cine Primitivo va funcionar fins al desembre de l’any 1972 degut al període de dol familiar per la mare de Vicent, Felicitas i Amparo. Aquest tancament temporal, finalment, va esdevenir definitiu, perquè la reobertura suposava unes despeses considerables si pensem que el local s’havia d’adaptar a les mesures de seguretat i higiene dels anys 70. Diuen, i és cert, que tot allò que comença s’acaba algun dia. Juan Albert Porcar fou l’últim operador del Cine Primitivo, però el primer del de la Casa de la Cultura.

La junta directiva de l’Associació Vilanovina de Cultura (AVC), amb Carles Borràs Saura com a president, el dia 10 de novembre de 1978 aprovava la compra de material cinematogràfic per a l’antiga caserna (popularment “el quartel”) com ara el projector, accessoris i butaques amb un pressupost de 230.000 pessetes. El 27 de març de 1979 es va presentar una petició d’ajuda econòmica a la Delegació del Ministeri de Cultura de Castelló per a condicionar la planta baixa de l’edifici situat al carrer Sant Josep, núm. 43 (actualment carrer de la Torre, núm. 45). Les obres es van fer immediatament i el mateix any 1979 es va comprar un projector portàtil de 35 mm de la marca Cinematografía Marín S.A., model MP-30, amb l’ajuda de 91 persones que van avançar 109.300 pessetes. L’activitat cinematogràfica es va tirar endavant amb la creació d’un cineclub on les entrades eren invitacions però realment es cobraven.

El dia 22 de juliol de 1979 es va projectar la primer pel•lícula a la inaugurada Casa de la Cultura. El film es titulava OVNI. Los diablos rojos atacan la Tierra (1974) i la recaptació va ser de 7.600 pessetes. Segons els comptes d’aquell any, els ingressos de taquilla van ser de 201.630 pessetes.

La principal subministradora de pel•lícules era la CB Films S.A. de València, que portava els films que es compraven per lots en divendres i els recollia en diumenge a les deu de la nit. La promoció de les pel•lícules es realitzava amb cartells grans que es penjaven a la plaça. Els quadros van ser substituïts pels fotocromos, de lloguer en un principi i comprats posteriorment, que s’enganxaven amb cinta adhesiva a la finestra de la Casa de la Cultura. Les sessions es feien el dissabte a la nit i el diumenge de vesprada.

Gràcies a la Transició, la censura va desaparèixer i el país va reviscolar, per això el dia que més gent va assistir al cine va ser el 29 d’agost de 1981 quan es va projectar El último tango en París (1972) i es van recaptar 22.000 pessetes, molts diners per a un poble amb no tanta gent com altres pobles del voltant.

4.-cine casa cultura
Pati de butaques de la Casa de la Cultura on es poden veure al fons dues finestretes que formaven part de l’antiga cabina (2005)

Com mostren els llibres de compres, la programació va continuar amb regularitat fins gener de 1982 amb Taffy. Cazador en la jungla (1965) com a última pel•lícula projectada el dia 6 amb la recaptació de 3.500 pessetes. A partir d’aquest any, la programació va ser ocasional i extraordinària, com la que es va fer per a l’Any Internacional de la Joventut (1985).

Com a fet de gran interès històric i cultural, cal fer menció de l’estrena el dia 20 de gener de l’any 1985 del documental Sant Antoni. Solstici d’hivern (1984). Aquest projecte naixia del treball conjunt que van decidir tirar endavant l’Associació Vilanovina de Cultura i l’Associació Cultural l’Eixarment de Vilafamés. El film és un documental etnològic, sonor i a color, de 20 minuts de duració, rodat en súper 8 l’any 1984 a partir d’un guió de Carles Borràs Saura. Toni Mestre va posar veu als textos de Carles Borràs i Longi Gil. Els responsables de la filmació van ser Joan M. Ahís, Longi Gil i Paco Canales. També hi van col•laborar Juan Albert, Xavier Allepuz, Maria Lázaro, Ricardo Torlà, Ximo Vidal, Ferran Verdoy i Álvaro Saura. Sant Antoni. Solstici d’hivern recull la celebració de la festa a Vilanova d’Alcolea i acaba sent un homenatge a un poble i a la seua gent.

Amb el pas del temps, el súper 8 original va perdre qualitat i la Filmoteca Valenciana el va restaurar fa uns anys i en va fer una còpia en suport DVD. El documental s’estrenava al cine de la Casa de la Cultura el dia 20 de gener de 1985, diumenge de Sant Antoni, a les cinc i mitja de la vesprada. La darrera projecció pública parcial es va fer durant l’homenatge que se li va retre a Carles Borràs a les Jornades Culturals de la Plana de l’Arc celebrades l’any 2004 a Vilanova d’Alcolea.

El 10 d’octubre de 1989, la Junta de l’AVC va acordar estudiar la possibilitat de tornar a posar en funcionament la màquina, malgrat la mancança de qualitat de les projeccions, per a passar algunes pel•lícules al Nadal. El 2 de gener de 1990 també es va voler fer alguna visualització, però no consta que s’arribara a cap acord. Les darreres projeccions de l’Associació Vilanovina de Cultura es van fer al setembre de l’any 1991 amb una màquina de súper 8.

Per a tancar aquest recull de la història del cinema a Vilanova d’Alcolea, que abasta quasi un segle i que s’arriba a escriure amb l’ajuda de persones que fan memòria del seu passat i del de molta altra gent, només vull afegir que avui dia el poble encara pot gaudir del cinema. La renovada i ampliada Casa de la Cultura és una alternativa a la comoditat de la televisió de pantalla plana i sofà tou de cada casa dels veïns i les veïnes de Vilanova, gràcies a la programació ocasional que duu a terme l’associació de joves (AVIA). I és que, no vos pareix ben bonic poder seure a una butaca, esperar que els llums s’apaguen i preparar-se tot seguit perquè la pel•lícula va a començar al teu poble?

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1