Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv05-11. Els masovers de la Font Roja: un patrimoni oblidat

Escrit per Julia Pastor Monllor on . Posted in Memòria Viva

Identitat, territori i memòria

En relació amb la muntanya i el secà valencians existeix un ric patrimoni etnològic que reflecteix els costums i la manera de viure tant del passat com del present. Durant les últimes dècades el seu despoblament ha sigut progressiu, malgrat que l’èxode rural ha sigut un tret compartit en comarques de muntanya de tota Espanya. Les migracions del camp a la ciutat van començar, a mitjan els anys 50 del segle XX, en busca d’oficis remunerats i una vida més còmoda i accessible. Tal com apunta Camarero, “los menores ingresos de la actividad agrícola frente a los ingresos de las clases urbanas, las dificultades de acceso al consumo por la penuria en que se encuentran las redes de distribución en el medio rural, el menor acceso a los servicios de información, sanitarios, de ocio y principalmente de enseñanza, constituyen los elementos perceptibles de una situación dispar. En medio de esta situación de contraste entre dos formas de vida, se añade la crisis agraria en la que se encuentra España a mitad de los años cincuenta” (Camarero, 1993:78).

En el cas de la muntanya de la Font Roja (Alcoi, Alacant), la despoblació també hi ha fet efecte. I amb la pèrdua de la població han anat perdent-se els usos i les pràctiques d’antany, els coneixements tradicionals sobre oficis i llocs, etcètera. A més, s’ha produït una progressiva transformació de les activitats productives que ha portat cap a la terciarització de l’economia (Santamarina, 2009), la imatge més patent de la qual és la substitució de les masies d’explotació agrícola per cases rurals per a turistes i visitants. El paisatge ha mutat alhora que les rutines agropecuàries han anat abandonant-se. Per posar uns exemples, gairebé no es fan ja l’oli ni el vi característics de la zona, i els ametlers deixen de donar els seus fruits any rere any per falta de tala i cures. Contemplar tots aquests canvis suposa advertir de la possible pèrdua de tot un valuós patrimoni etnològic. Des d’aquesta perspectiva, el conservatori del passat (Braudel, 1987) no hauria de ser en va, i caldria posar èmfasi en la protecció de tot un patrimoni immaterial tot aprofitant les pròpies estructures que els organismes públics posseeixen per a la lluita per la preservació ecològica del territori. En aquest sentit, pot assenyalar-se que la voluntat polìtica de protegir un espai natural no sol correspondre’s amb una preocupació per conservar la riquesa etnològica.

Al País Valencià, el descuit del nostre patrimoni comú ha sigut denunciat per diversos autors. Joan Fuster (1964) lamentava que els valencians menyspreàrem el passat i allò que ens és propi, en pro d’un turisme sedejant de platges i comoditats, de grans edificis i hotels en primera línia del litoral. Amb tot i això, sembla que aquesta consciència està canviant d’uns anys ençà i s’han obert alguns museus dedicats al patrimoni etnològic i centres d’interpretació ambiental en zones de muntanya. N’és un bon símptoma la inauguració, al Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València, de la sala permanent sobre Secà i Muntanya (2011). D’altra part, la mateixa demanda de turisme ecològic ha produït un augment de les cases rurals, que han fet esdevenir turístic el món rural, tot sorgint noves necessitats de consum patrimonial. A més, com assenyalen alguns autors, “la aparición de nuevas formas de consumo patrimonial ha traído consigo una reconfiguración en la forma de pensar y elaborar el patrimonio y el turismo” (Santamarina, 2011:51).

En aquest context, el present article sobre la Font Roja naix impulsat per diversos motius. En primer lloc, per l’interés envers un patrimoni natural i cultural en risc de perdre’s i la necessitat, per això, de recuperar-lo i conservar-lo i, en segon lloc, per la importància de ressenyar la meua pròpia vinculació amb el territori objecte d’estudi.  Al cap i a la fi, identitat, territori i memòria formen part d’una tríade complexa (Santamarina y  Bodí, 2012) on ens pensem, situem i vivim.

El tema central de la investigació és la figura del masover   i el seu entorn a la masia. Els masovers de la Font Roja eren les persones que durant l’any tenien cura de les masies que pertanyien a l’oligarquia urbana i els qui en representaven la vertadera població. Eren els habitants del paratge, els qui coneixien cada racó, cada planta i cada animal . Actualment a penes n’hi queden, els qui sobreviuen estan jubilats i viuen al poble o a la ciutat, excepte algú que insisteix en tirar endavant la terra. El ric patrimoni que els envoltava es troba guardat en cambres tancades, plenes de pols, i en la memòria, destinat a perdre’s.

El meu quefer s’ha basat en la documentació i en el treball de camp a les masies de la Font Roja. Una part important d’aquesta tasca ha sigut la realització d’un vídeo documental titulat “Arreplegant memòries del mas” , realitzat per José Abellán.

444 fotomaseros 01

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

444 fotomaseros 02

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

444 fotomaseros 03

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

Els objectius de la investigació han sigut:
-    Estudiar el passat per entendre millor el present, és a dir, conéixer per comprendre millor com som i com vivim ara.
-    Posar en valor la riquesa dels usos i pràctiques tradicionals associats a la vida del secà i de la muntanya.
-    Donar a conéixer altres formes de vida molt diferents de les actuals i que poden definir-se, en algunes ocasions, com a autogestionades.

 El Carrascar de la Font Roja

Les circumstàncies concretes dels masovers de la Font Roja estan determinades per les característiques d’aquest paratge, una part del qual va ser declarat Parc Natural el 13 d’abril de 1987 pel Decret 49/1987 del Consell de la Generalitat Valenciana. Està considerat com a un dels espais naturals millor conservats i més visitats de la Comunitat Valenciana. De fet, el Centre de Visitants va rebre més de seixanta mil persones en 2011 segons la Memòria de Gestió del mateix parc. Degut a la seua riquesa ha sigut declarat per la Unió Europea “Lloc d’Interés Comunitari” (LIC) i ha estat inclòs, al costat de la Serra de Mariola, com a “Zona d’Especial Protecció per a les Aus”  (ZEPA) (Sánchez Garrido, 2009).

L’interés per la conservació de la Font Roja ve des de temps immemorials, puix ja en 1332 el Consell d’Alcoi va dictar normes per a la seua preservació, com ara la següent: “Establiren e hordenaren que ninguna persona no gos tallar carrasca ni freixe en la Teixeda, sinó per a obs de lenya o a cobrir cases, en pena de LX sous”. Als segles XV i XVI es van mantenir aquestes disposicions i s’hi afegiren d’altres . Tanmateix, un fet determinant per a que es dugués a terme la cura del terreny per part de la població va ser el descobriment “miraculós” del rostre de la Verge als bulbs d’uns lliris al costat de la font en 1653, fet que va provocar el respecte i l’admiració dels ciutadans per aquest paratge (Sánchez Garrido, 2009). A partir d’aquests succés, l’espai profà va esdevenir espai sagrat. La Verge dels Lliris i la Font Roja es van convertir en un punt de referència a Alcoi, en un signe d’identitat, que es va incentivar en ser declarada la Verge dels Lliris patrona d’Alcoi en 1941. Després d’aquell dia, s’hi van succeir nombrosos actes en honor a la Verge, els quals suposaven per a la ciutat moments festius i de reproducció de la identitat local a través de la imatge de la seua patrona. La vinculació d’aquests fets amb la Font Roja va convertir aquest paratge en icona, i en certa manera va condicionar-ne el desenvolupament. La importància del lloc des de segles enrere queda palesa al text que Antonio José Cavanilles, botànic valencià per excel•lència, va escriure al segle XVIII, on es destaca la frescor de l’aigua, la bona conservació dels arbres i arbustos, els pous de neu i el fred que hi feia aquell dia 10 d’agost de 1797 (Cavanilles, edició de 1985).

Les masies i els masovers

L’explotació de les terres conreades dins d’aquest territori, la major part sobre la falda de la muntanya, es distribuïa al voltant dels “masos” o “masies” que complien amb les funcions d’habitatge, estable i corral. La propietat d’aquestes cases ha sigut gairebé sempre de la burgesia, la qual introduïa elements propis en les construccions com l’orientació al nord (perquè eren cases per a l’estiu) o la construcció d’ermites adossades i de cotxeres. A l’entorn de les masies s’articulava una variada i complexa xarxa de relacions econòmiques. Estaven envoltades d’àrees de bosc per a que el bestiar pasturara i per a la llenya, i de bancals per als conreus típics de l’agricultura de secà (delimitats amb els atractius murs i marges de pedra). La masia ha sigut generalment una unitat econòmica autosuficient, on es pot distingir entre la casa-cambra i els diferents espais de transformació de productes (el cup per premsar el raïm, l’almàssera per a l’oli) i d’emmagatzematge (els corrals, les quadres, el pati central, la bodega...).

444 fotomaseros 04


“Plànol del mas de Tetuán amb les divisions per estances típiques de les masies de la Font Roja. Parc Natural de la Font Roja”

Els masovers eren les persones que tenien cura de la casa durant l’any, mitjançant un sistema de parceria. No en pagaven lloguer però tampoc no rebien un sou, i havien de repartir l’explotació equitativament (compartien despeses i beneficis). Posteriorment aquestes condicions laborals eren insostenibles, puix els masovers no tenien ni tan sols seguretat social, i en molts casos van ser substituïts per masovers assalariats o jornalers, i també pel canvi de conreus i la mecanització del processos. Les relacions entre els propietaris (senyorets) i els masovers estava regulada pels usos i els costums. No existia un contracte escrit entre ells, bastava la paraula i un estret de mans . Però, com ja he dit, actualment gairebé no queden masovers que continuen amb el seu ofici, ja que la majoria estan jubilats i se n’han anat a viure a la ciutat, i només tornen a la Font Roja en estiu per passar les vacances i perquè s’està més fresquet.
Els masovers són persones de camp que no solen besar-se quan es veuen, que no porten bossa de mà i rarament tenen telèfon mòbil. En estiu deixen les cases a fosques perquè no entren les mosques ni la calor. Els agrada fer reunions amb els altres masovers, on riuen, mengen, beuen i juguen a les cartes. Alguns dels seus temés més recurrents són les serps, com al seu enemic principal, i les tomaqueres, com a la seua obsessió. Quan els visites, no solen assentar-se al voltant d’una taula, sinó col•locant unes cadires enfront de les altres, i els seu idioma és el valencià. La majoria va començar a treballar de nens, el homes al camp i les dones com a serventes dels amos. La vida a la masia no arribava a ser autosuficient; calia anar a Alcoi en burra una vegada per setmana o cada dues per comprar algunes coses, intercanviar o vendre els seu productes i accedir a alguns serveis necessaris (metge, veterinari, capellà... ).
Als anys 50 del segle passat molts hagueren d’emigrar a les ciutats per treballar en fàbriques. Els propietaris de les masies van buscar aleshores andalusos i manxecs per a substituir-los, però aquesta situació no es va mantenir molt de temps, puix poques persones l’aguantaven. La major part dels propietaris va vendre les seues finques a la burgesia industrial, la qual les feia servir com a segon habitatge, com a lloc d’esplai i prestigi, o bé es recorria a l’explotació agrícola intensiva de fruiters i cereals. Tanmateix, la situació deficitària de l’agricultura a les últimes dècades ha portat a convertir les masies en vedats de caça o en cases rurals principalment (Sánchez Garrido, 2009).
De la Memòria de Gestió del Parc Natural dels anys 2010 i 2011 s’extrau que hi ha un programa de conservació del patrimoni cultural i etnogràfic, amb objectius específics com són “donar a conéixer les activitats tradicionals que en el passat van regular el sistema d’explotació forestal” o, més important encara, “recuperar el patrimoni cultural immaterial basat en el testimoni directe de persones que hi van realitzar el seu ofici”. De fet, més específicament, hi ha un punt del pla titulat “Testimonis del Carrascar” que consisteix en fer entrevistes que recuperen el patrimoni oral de les persones que en algun moments realitzaren activitats en el Carrascar.
A les mans (i a la memòria) d’aquests masovers està pràcticament tot el que queda del patrimoni etnològic vinculat a la vida en la muntanya de la Font Roja. Si bé és cert que uns ja han desaparegut, d’altres no se’n recorden i alguns no en volen parlar, aquest ha sigut el moment idoni per realitzar una investigació sobre la seua vida, els seus costums, els seus usos i les seues creences, i per aprendre tot allò que ens poden ensenyar mentre estiguen vius. Després, ningú no podrà mostrar-nos com buscaven aigua els saurins o com evitar els polls de gallina.   

444 fotomaseros 05

Calendari dels treballs anuals del masovers. Disseny gràfic de Rebeca Moreno, sota les indicacions de l’autora

Bibliografia

BRAUDEL, F. (1987): El Mediterráneo. Espasa-Calpe, Madrid.
CAMARERO, L.A. (Coordinador) (2009): La población rural de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social. Fundació La Caixa, Barcelona.
CAMARERO, L.A. (1993): Del éxodo rural y del éxodo urbano. Ocaso y renacimiento de los asentamientos rurales en España. Ministeri d’Agricultura, pesca i alimentació, Madrid.
CAVANILLES, A.J. (1985): Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros, València.
COSTA MAS, J. (1985): “Explotaciones agrarias de les Valls d’Alcoi: el mas, la empresa familiar y el agricultor alternante”, en Investigaciones geográficas, nº 3, Universitat d’Alacant.
FUSTER, J. (1964): Nosaltres els valencians. Edicions 62, Barcelona.
MANSANET, C. et al. (1982): La Font Roja: guía del Carrascal. Ajuntament d’Alcoi.
MIRA, J. F. (1983): Temes d’Etnografia Valenciana, Volum I. Institució Alfons el Magnànim, Alzira.
MIRA, J.F. (1985): Temes d’Etnografia Valenciana, Volum III. Institució Alfons el Magnànim, Alzira.
ROIG VILA, R. i Roig Vila, M. E. (1997): Els oficis tradicionals de les valls de Guadalest i de l’Algar. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
SÁNCHEZ GARRIDO, R. (2009): Actividad humana y naturaleza. La práctica cinegética y los usos del medio natural. El caso del parque natural de la Sierra del Carrascal de la Font Roja. Tesi Doctoral, Bloc III. Universitat de Múrcia.
SANTAMARINA, Beatriz (2009) "De parques y naturalezas. Enunciados, cimientos y dispositivos", en: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 64 (1). CSIC.
SANTAMARINA, B. (2011) “Desvistiendo de inmaterial. Viejos ropajes para tiempos ávidos: la(s) disputa(s) por la definición del patrimonio(s)” En Actas del XII Congreso de Antropología. Lugares, tiempos, memorias. La antropología ibérica en el siglo XXI.  Lleó: FAAEE.
SEGURA MARTÍ, J.M. et al. (2005): Las actividades tradicionales en el Carrascal de la Font Roja. Gerència de Medi Ambient, Ajuntament d’Alcoi.
VVAA (2009): PARC NATURAL DE LA FONT ROJA Follets informatius. Obra Social la Caixa, València.
VVAA (2010 y 2011), Memoria de Gestión del Parque Natural del Carrascal de la Font Roja, Parc Natural de la Font Roja, Alcoi.

FONTS INTERNET- PÀGINES WEB
http://parquesnaturales.gva.es/web/  
http://www.alcoiturisme.com/
http://depoblet.blogspot.com.es/2011/08/treballant-la-terra.html
http://www.catimenu.com/masos.htm
http://www.benilloba.com/masos.htm

 

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1