Les Publicacions de Patrimoni - PEU

Les publicacions de Patrimoni-PEU s'articulen al voltant de tres eixos principals: la definició i actualització del concepte de patrimoni cultural, la seua socialització (educació patrimonial i interpretació del patrimoni) i la cerca de xarxes i models d'intercanvi i generació de coneixement, pràctica i experiència al voltant del patrimoni (les comunitats patrimonials).

Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv04-01. Els oficis dels meus avis

Escrit per Associació Cultural Salinas de Cirat on . Posted in Memòria Viva

Cirat es troba a la comarca de l’Alt Millars.

La nostra Associació pretén, entre altres coses, desenvolupar, fomentar i promoure el patrimoni cultural de Cirat. Aconseguir que es tornen a reviure els oficis que tenien els nostres majors i que es genere un procés d’animació cultural, en què l’element dinamitzador és la preparació d’exposicions mitjançant un procés previ de recollida de material i realització d’entrevistes per a recopilar els records i anècdotes que espontàniament es van produint. Per aquesta raó, enguany l’Associació ha dedicat tots els esforços a homenatjar aquelles persones que, sent autodidactes en la seua faena, van dedicar tota la vida i l’esforç a formar-se en uns oficis que en aquest moment han desaparegut al nostre poble i que d’alguna manera volem que prevalguen en el record.

El projecte que hem desenvolupat enguany l’hem titulat «Els oficis dels meus avis». Els protagonistes han sigut els fills, els néts, els besnéts i la gent del poble, amb els quals hem intentat fer les diferents exposicions en els llocs on antigament treballaven. A més, hem representat tallers per a poder reviure la manera en què es guanyaven la vida en aquella època.

Amb aquest article en la publicació Memòria viva volem plasmar aquells petits records que els nostres majors ens van anar narrant durant les dues jornades que vam reviure.

 

 

1. El forn

Era públic, i actualment s’hi allotja el museu arqueològic.

Els nostres majors ens conten que hi havia un encarregat d’anar a la muntanya a arreplegar llenya, la qual descarregava en una sala perquè estiguera tot preparat quan el paler s’alçara a les 4 del matí per calfar el forn.

Les dones pastaven a casa i ficaven la pasta a les canastres que duien al local, i amb la calor del forn pujava la pasta. Una vegada fermentada, feien el pa. Ens expliquen que no pagaven al forner en metàl·lic sinó barata pa: cada 12 pans donaven una polla (un pessic de pasta) al forner, i cada sis pans, mitja polla. Cada dona tenia la seua marca pròpia per a no confondre’s de pa, i es pastava cada vuit dies. El pa era de blat però, si les collites havien sigut fluixes, el blat el barrejaven amb creïlla o moniato, o bé en feien de dacsa. A aquesta classe de pa li deien mestura. Ens diuen que estava roïníssim.

Les pastes les feien tres vegades a l’any: Nadal, Pasqua i festes patronals i es pagaven amb diners.

 

2. L’almàssera

En aquella època n’hi havia almenys cinc, i eren de dues classes: particulars i de societats. Molien les olives sobre un plat de pedra amb un corró que feia voltes ajudat per cavalleries. Quan estaven mòltes les passaven a una premsa amb cofins i les premíem a mà fins que eixia l’oli a una bassa. Quan no podien estrènyer-les més, s’utilitzava un torn i després se’ls afegia aigua calenta perquè isquera tot l’oli. Una vegada en la bassa el deixaven reposar i els faredores arreplegaven l’oli, que surava per damunt, amb uns cassets.

Les persones que no eren sòcies o no tenien almàsseres pagaven en moltures, que consistia a pagar els serveis en diners o en olives.

 15 cirat 05

 

3. El sereno

A Cirat, aquest ofici va desaparèixer a la dècada dels seixanta.

Era un vigilant de la nit. La seua funció consistia a cridar cada hora que passava. Deia: “sereno les 12 ennuvolat”, “sereno les 5 estrelat”, fent un colp a terra amb el gaiato. També obria les portes, o despertava la gent a l’hora que li havien dit. Els diumenges eixia pel poble i la gent li pagava amb fruita, verdura, oli, etc., o amb diners.

4. L’algutzir

Ens explica Vicente Sanahúja, l’últim algutzir que va recórrer el poble abillat amb la seua trompeta, que l’ajuntament li feia un contracte de dues hores i li pagaven 22 pessetes. La seua faena consistia a netejar les dues places, el safareig i l’ajuntament. Utilitzava una trompeta de coure que passava d’un algutzir a altre. Quan feia els bans la primera parada era la plaça Major, i des d’allà anava a 18 llocs repartits i establits pel poble, buscant cantons i mirant que foren llocs oberts per a amplificar el so del pregó.

Aquest ofici va desaparèixer en 1971. A partir d’aquell any es va canviar per un aparell de megafonia.

5. La serradora

La serradora era privada. Els fills del propietari ens narren que van arribar a Cirat l’any 1945 i van començar treballant al molí del tio Chirres, on van muntar la primera serradora. El motor es movia amb la força de l’aigua del riu. En els anys seixanta es va muntar la serradora nova, que va estar en funcionament fins a la dècada dels noranta.

Hi havia dues maneres de comprar la fusta: directament al propietari o en subhasta quan era de l’Estat. Una vegada adquirida, un grup de gent tallava els pins, els pelaven i amb cavalleries els arrossegaven a les pistes, i amb el camió els transportaven a la serradora.

Algunes persones majors ens conten que quan eren xicotets anaven a la serradora després d’eixir d’escola, i hi treballaven classificant trossos de fusta,  clavant caixes, etcètera, per traure’s algun quinzet.

6. La ferreria

Encara que és un ofici desaparegut a Cirat, el seu nét ens diu que no s’ha perdut, ja que ell es dedica a aquesta professió a València. És ja la cinquena generació que té aquesta faena.

L’ofici del seu avi consistia bàsicament a treballar el ferro amb la forja, l’enclusa, els martells i, com no, el foc.

Era la base per a altres oficis, ja que a la ferreria es feien atifells de cultiu, ferramentes, etc. També ferraven els mascles i els cavalls.

A més d’un centre de treball, la ferreria era com un lloc de tertúlia, ja que era un local que sempre estava obert.

7. El cisteller

Ens contava ell quan vivia que, després de la Guerra Civil, no tenia quartos (diners), però sí molt de vimen, de manera que es va posar a amanir el vimen i a provar, amb una cistella que tenia de mostra, a fer-ne una còpia. Amb molta afició i faena va aconseguir fer del vimen el seu ofici durant tota sa vida. Li encarregaven paneres per a l’agricultura, banastells per a les cavalleries, cadires, bressols, etc.

El vimen, una vegada collit, es posava a remulla, es pelava i s’assecava. S’alçava fins que s’haguera d’utilitzar, i llavors es tornava a remullar perquè el vimen es treballa en banyat.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1