#people ELLA és patrimoni cultural. Altura (Castelló) #peopleplacesstories

Escrit per Ernesto Monzó López on . Posted in Notícies

Ella va nàixer un 18 de desembre de 1923. Preguntar-li la seua opinió sobre què és el patrimoni cultural no té cap sentit, perquè ELLA és patrimoni cultural. Només cal deixar-la parlar, i un torrent de paraules omplen l'espai, i així és com t'explica les coses de la seua vida, del seu poble - Altura (Castelló)-, de com amb 13 anys es porten pres al seu pare i altres homes del poble, i ha de portar-li cada dia el menjar a Segorbe, però no li deixen veure’l perquè no puga dir-li res. I com l'aviació destrueix la casa veïna, i com havien de mossegar pals quan queien bombes.

O com quan repicaven les campanes cada vegada que hi havia un incendi perquè els homes isqueren a la muntanya a apagar-ho, o com que totes les masies tenien el seu propietari, que s'encarregaven de donar-li vida. De jove, l'escàs temps d'oci dels diumenges es dedicava a donar passejos per la carretera i xarrar amb les amigues. I les noces eren senzilles: anar a missa de matí, després de la qual cosa es prenia xocolata i panquemado a casa dels pares del nuvi. Al migdia, es feien les paelles per a la família, els amics i el capellà, i una copeta de licor per a acabar. I el viatge de nuvis, a València amb tren.

pps2 ernesto

En l'època de la dacsa, davant un munt gran de panotxes a casa dels pares, es feia l’espanotxada, on amics i família pelaven les panotxes, i si t'eixia una roja, el que estava al costat et feia una besada, o com jugaven a donar-se amb la corretja en la masia de Sant Joan. Com ella entrava a teixir a la fàbrica a les 5:00 del matí, i el seu marit s'anava amb un grup d'homes a Aragó a treballar en la sega durant el dia, i a dormir en un paller a la nit. A la seua volta, els homes cantaven "Ya venimos de Aragón / y también de tierra baja, / los dineros en la mano, / las corbellas en la faja".

Segons conta, abans es vivia millor de la família, el sentiment de família era molt més fort que ara, i no hi havia cap balafiament (tampoc hi havien diners), i després de treballar, es continuava la jornada en l'horta, en la muntanya o alimentant els animals. El patrimoni cultural de la seua època era viure i sobreviure, molt diferent al nostre, on una vegada cobertes les necessitats bàsiques de subsistència, tenim la fortuna i el temps suficient de posar en valor una part del SEU patrimoni cultural.

Ernesto Monzó


Persones, llocs, històries #peopleplacesstories. Sobre aquest projecte col·laboratiu
Aquesta aportació forma part del projecte “Persones, llocs, històries” i pretén obrir la reflexió i el diàleg sobre el concepte de patrimoni cultural.

La primera fase de #peopleplacesstories cercava resposta a la pregunta “Què penses i sents que és el patrimoni cultural? En aquesta segona fase posem el focus en les persones, en la importància de conèixer a aqueixes persones fonamentals per al desenvolupament de les comunitats patrimonials o que han sigut claus per a ajudar-nos a construir el que pensem i sentim que és el patrimoni cultural.

Aquesta acció està coordinada pel projecte Patrimoni – PEU de la Universitat Jaume I, s’emmarca en la Convenció de Faro del Consell d’Europa i vol sumar-se a les activitats de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural #Europeforculture.

Més informació: I ara què? Persones #peopleplacesstories

#peopleplacesstories #patrimoniuji #FaroConvention #Europeforculture

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar