Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv06_01. Presentació

Escrit per Wenceslao Rambla on . Posted in Memòria Viva

Patrimoni és un projecte que naix i es desenvolupa, dins del Programa d’Extensió Universitària del Servei d’Activitats Socioculturals de l’UJI, a partir de la demanda de persones interessades a conèixer el seu patrimoni. Es tracta d’un procés col•lectiu de revalorització del patrimoni cultural i de dinamització ciutadana en entorns rurals. Amb aquesta iniciativa es pretén fer visible el valor i les possibilitats que té com a recurs per a la societat i el territori, a fi de formar una ciutadania crítica i responsable amb el seu patrimoni, i compromesa amb el rescat, la protecció, la defensa i la difusió del mateix.

foto wences mv6
Wenceslao Rambla. Vicerector de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals. Universitat Jaume I

 

Al llarg dels ja 12 anys del projecte Patrimoni ─que pretén desenvolupar una xarxa horitzontal de participació real al voltant del patrimoni cultural─ s’ha perfilat fins a configurar un projecte de treball i investigació complex i articulat a partir de grups en el territori. Grups responsables i crítics amb la realitat que els envolta.

Precisament el conjunt d’aquests, que s’ha generat en el marc del Projecte Patrimoni, constitueix un dels valors primordials, atès que reforça l’horitzontalitat del projecte i el caràcter obert i participatiu, al mateix temps que suposa un immillorable punt de partida per a treballar en el coneixement, la interpretació i la difusió d’un patrimoni cultural que entenem com a recurs per al desenvolupament del territori i com a generador de processos d’apoderament individual però, sobretot, col•lectiu.

I dins d’aquest marc de col•laboració, apareix el número 6 de la revista Memòria viva, realitzada amb les valuoses aportacions dels grups de Patrimoni que ens conten i reflexionen al voltant dels seus darrers treballs i que ens permeten a tots, coneixedors del Projecte i nouvinguts, comprendre la profunditat d’aquest projecte de la Universitat Jaume I i la importància que té com a generador de reflexió i diàleg amb les comarques marcades pel patrimoni i que comencen a somniar i a creure en aquest recurs com a eina de desenvolupament sostenible.

A més de tractar els al•ludits Projectes en el territori, aquest número 6 compta amb el text de Carolina Frías Castillejo, què ens parla de l’exemplar cas de gestió cultural d’Alfàs del Pi (Alacant), i el de Luis Pablo Martínez Sanmartín, qui ens presenta el projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol, el qual entre altres reconeixements, compta amb el de «Millor pràctica de salvaguarda» de patrimoni cultural immaterial de la UNESCO i que van participar en les darreres Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural.

També, dins d’aquesta línia d’En profunditat, comptem amb les investigacions aportades per Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramíez i Pau Menéndez Molist sobre l’Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau; així com la investigació realitzada per Raquel Rambla Moliner sobre els Molins fariners hidràulics a la província de Castelló. El cas particular de la xarxa hidràulica al riu Molinell.

mv06-00. Un patrimoni que és de tots

Escrit per Ángel Portolés. Coordinador Patrimoni on . Posted in Memòria Viva

«—Que no ho saps, Wendy?, quan el primer xiquet va riure per primera vegada, les seues rialles es van trencar en milers de trossos que es van escampar pertot, i així va ser com van aparèixer les fades. I per això hauria d’haver-hi una fada per cada xiquet i cada xiqueta. —Hauria d’haver-hi? Potser no és així? —No. Ara els xiquets en saben molt i prompte deixen de creure en les fades, i cada vegada que un xiquet diu “No crec en les fades”, en algun lloc hi ha una fada que mor.»

                                                                                                               Peter Pan i Wendy, J. M. Barrie

 

Des dels despatxos i les taules de treball pareix clar. Forma part dels nostres arguments més recurrents i ha de figurar en cada un dels nostres projectes, notícies i discursos. Un patrimoni que és de tots. Un patrimoni que és de tots. Un patrimoni que és... I així fins a l’infinit. I ens ho creiem. Almenys sobre el paper i de portes enfora.

Però el model tradicional dels projectes que s’estructuraven en apartats estancs ha sigut ja superat. Perquè les accions ja no serveixen de res si no estan relacionades entre si. I si no comptem amb la gent, el nostre flamant projecte serà tinta, paper i pols. I tot demana fer que cada projecte, cada activitat, siga sentida i tinguda com a pròpia per tots. Des del principi. I que no es parle de públic i de segments. Que es passe a un model d’implicació ciutadana basada en la informació, la formació i el coneixement. Passant a ser de destinataris únicament a somiadors de projectes.

Versus un patrimoni allotjat únicament en les estances més sagrades dels nostres més respectats centres del saber i el coneixement, immòbils, cal preguntar-se si seria millor optar cap a un model més horitzontal en el qual puguem comptar amb un patrimoni viu i present en el nostre territori i en la nostra vida. I en aquest model, la socialització del patrimoni és una de les claus amb què hem de comptar i que parteix de la necessitat de tornar el patrimoni als seus titulars i de fomentar accions i escenaris en què el patrimoni cultural puga tenir presència, cabuda i respecte.

I de poc serveix per a aquest model de desenvolupament de projectes, una gestió a l’ús. Perquè les coordinacions de projectes a la manera clàssica no funcionen. Ja no connecten amb la gent. I la implicació ha de portar els projectes a un altre nivell en què tot passe per l’honestedat i la coherència.

Els temps de les enganyifes versió projectes màgics de desenvolupament cultural immediat del territori, ja no tenen cabuda. Ara toca treballar a poc a poc. Amb cura. Comptant amb tots i desplaçant i fins i tot fent desaparèixer el centre perquè l’estructura siga molt més flexible i trontolle amb el vent. I caiga. I es puga tornar a alçar sempre que faça falta. I ressorgisca novament enfortida perquè no es tracta del nombre de claus que posem sinó de la qualitat, la complexitat i el disseny de les unions.

mv05-11. Els masovers de la Font Roja: un patrimoni oblidat

Escrit per Julia Pastor Monllor on . Posted in Memòria Viva

Identitat, territori i memòria

En relació amb la muntanya i el secà valencians existeix un ric patrimoni etnològic que reflecteix els costums i la manera de viure tant del passat com del present. Durant les últimes dècades el seu despoblament ha sigut progressiu, malgrat que l’èxode rural ha sigut un tret compartit en comarques de muntanya de tota Espanya. Les migracions del camp a la ciutat van començar, a mitjan els anys 50 del segle XX, en busca d’oficis remunerats i una vida més còmoda i accessible. Tal com apunta Camarero, “los menores ingresos de la actividad agrícola frente a los ingresos de las clases urbanas, las dificultades de acceso al consumo por la penuria en que se encuentran las redes de distribución en el medio rural, el menor acceso a los servicios de información, sanitarios, de ocio y principalmente de enseñanza, constituyen los elementos perceptibles de una situación dispar. En medio de esta situación de contraste entre dos formas de vida, se añade la crisis agraria en la que se encuentra España a mitad de los años cincuenta” (Camarero, 1993:78).

En el cas de la muntanya de la Font Roja (Alcoi, Alacant), la despoblació també hi ha fet efecte. I amb la pèrdua de la població han anat perdent-se els usos i les pràctiques d’antany, els coneixements tradicionals sobre oficis i llocs, etcètera. A més, s’ha produït una progressiva transformació de les activitats productives que ha portat cap a la terciarització de l’economia (Santamarina, 2009), la imatge més patent de la qual és la substitució de les masies d’explotació agrícola per cases rurals per a turistes i visitants. El paisatge ha mutat alhora que les rutines agropecuàries han anat abandonant-se. Per posar uns exemples, gairebé no es fan ja l’oli ni el vi característics de la zona, i els ametlers deixen de donar els seus fruits any rere any per falta de tala i cures. Contemplar tots aquests canvis suposa advertir de la possible pèrdua de tot un valuós patrimoni etnològic. Des d’aquesta perspectiva, el conservatori del passat (Braudel, 1987) no hauria de ser en va, i caldria posar èmfasi en la protecció de tot un patrimoni immaterial tot aprofitant les pròpies estructures que els organismes públics posseeixen per a la lluita per la preservació ecològica del territori. En aquest sentit, pot assenyalar-se que la voluntat polìtica de protegir un espai natural no sol correspondre’s amb una preocupació per conservar la riquesa etnològica.

Al País Valencià, el descuit del nostre patrimoni comú ha sigut denunciat per diversos autors. Joan Fuster (1964) lamentava que els valencians menyspreàrem el passat i allò que ens és propi, en pro d’un turisme sedejant de platges i comoditats, de grans edificis i hotels en primera línia del litoral. Amb tot i això, sembla que aquesta consciència està canviant d’uns anys ençà i s’han obert alguns museus dedicats al patrimoni etnològic i centres d’interpretació ambiental en zones de muntanya. N’és un bon símptoma la inauguració, al Museu Valencià d’Etnologia de la Diputació de València, de la sala permanent sobre Secà i Muntanya (2011). D’altra part, la mateixa demanda de turisme ecològic ha produït un augment de les cases rurals, que han fet esdevenir turístic el món rural, tot sorgint noves necessitats de consum patrimonial. A més, com assenyalen alguns autors, “la aparición de nuevas formas de consumo patrimonial ha traído consigo una reconfiguración en la forma de pensar y elaborar el patrimonio y el turismo” (Santamarina, 2011:51).

En aquest context, el present article sobre la Font Roja naix impulsat per diversos motius. En primer lloc, per l’interés envers un patrimoni natural i cultural en risc de perdre’s i la necessitat, per això, de recuperar-lo i conservar-lo i, en segon lloc, per la importància de ressenyar la meua pròpia vinculació amb el territori objecte d’estudi.  Al cap i a la fi, identitat, territori i memòria formen part d’una tríade complexa (Santamarina y  Bodí, 2012) on ens pensem, situem i vivim.

El tema central de la investigació és la figura del masover   i el seu entorn a la masia. Els masovers de la Font Roja eren les persones que durant l’any tenien cura de les masies que pertanyien a l’oligarquia urbana i els qui en representaven la vertadera població. Eren els habitants del paratge, els qui coneixien cada racó, cada planta i cada animal . Actualment a penes n’hi queden, els qui sobreviuen estan jubilats i viuen al poble o a la ciutat, excepte algú que insisteix en tirar endavant la terra. El ric patrimoni que els envoltava es troba guardat en cambres tancades, plenes de pols, i en la memòria, destinat a perdre’s.

El meu quefer s’ha basat en la documentació i en el treball de camp a les masies de la Font Roja. Una part important d’aquesta tasca ha sigut la realització d’un vídeo documental titulat “Arreplegant memòries del mas” , realitzat per José Abellán.

444 fotomaseros 01

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

444 fotomaseros 02

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

444 fotomaseros 03

“Fragments del vídeo documental “Arreplegant memòries del mas” de José Abellán”

Els objectius de la investigació han sigut:
-    Estudiar el passat per entendre millor el present, és a dir, conéixer per comprendre millor com som i com vivim ara.
-    Posar en valor la riquesa dels usos i pràctiques tradicionals associats a la vida del secà i de la muntanya.
-    Donar a conéixer altres formes de vida molt diferents de les actuals i que poden definir-se, en algunes ocasions, com a autogestionades.

 El Carrascar de la Font Roja

Les circumstàncies concretes dels masovers de la Font Roja estan determinades per les característiques d’aquest paratge, una part del qual va ser declarat Parc Natural el 13 d’abril de 1987 pel Decret 49/1987 del Consell de la Generalitat Valenciana. Està considerat com a un dels espais naturals millor conservats i més visitats de la Comunitat Valenciana. De fet, el Centre de Visitants va rebre més de seixanta mil persones en 2011 segons la Memòria de Gestió del mateix parc. Degut a la seua riquesa ha sigut declarat per la Unió Europea “Lloc d’Interés Comunitari” (LIC) i ha estat inclòs, al costat de la Serra de Mariola, com a “Zona d’Especial Protecció per a les Aus”  (ZEPA) (Sánchez Garrido, 2009).

L’interés per la conservació de la Font Roja ve des de temps immemorials, puix ja en 1332 el Consell d’Alcoi va dictar normes per a la seua preservació, com ara la següent: “Establiren e hordenaren que ninguna persona no gos tallar carrasca ni freixe en la Teixeda, sinó per a obs de lenya o a cobrir cases, en pena de LX sous”. Als segles XV i XVI es van mantenir aquestes disposicions i s’hi afegiren d’altres . Tanmateix, un fet determinant per a que es dugués a terme la cura del terreny per part de la població va ser el descobriment “miraculós” del rostre de la Verge als bulbs d’uns lliris al costat de la font en 1653, fet que va provocar el respecte i l’admiració dels ciutadans per aquest paratge (Sánchez Garrido, 2009). A partir d’aquests succés, l’espai profà va esdevenir espai sagrat. La Verge dels Lliris i la Font Roja es van convertir en un punt de referència a Alcoi, en un signe d’identitat, que es va incentivar en ser declarada la Verge dels Lliris patrona d’Alcoi en 1941. Després d’aquell dia, s’hi van succeir nombrosos actes en honor a la Verge, els quals suposaven per a la ciutat moments festius i de reproducció de la identitat local a través de la imatge de la seua patrona. La vinculació d’aquests fets amb la Font Roja va convertir aquest paratge en icona, i en certa manera va condicionar-ne el desenvolupament. La importància del lloc des de segles enrere queda palesa al text que Antonio José Cavanilles, botànic valencià per excel•lència, va escriure al segle XVIII, on es destaca la frescor de l’aigua, la bona conservació dels arbres i arbustos, els pous de neu i el fred que hi feia aquell dia 10 d’agost de 1797 (Cavanilles, edició de 1985).

Les masies i els masovers

L’explotació de les terres conreades dins d’aquest territori, la major part sobre la falda de la muntanya, es distribuïa al voltant dels “masos” o “masies” que complien amb les funcions d’habitatge, estable i corral. La propietat d’aquestes cases ha sigut gairebé sempre de la burgesia, la qual introduïa elements propis en les construccions com l’orientació al nord (perquè eren cases per a l’estiu) o la construcció d’ermites adossades i de cotxeres. A l’entorn de les masies s’articulava una variada i complexa xarxa de relacions econòmiques. Estaven envoltades d’àrees de bosc per a que el bestiar pasturara i per a la llenya, i de bancals per als conreus típics de l’agricultura de secà (delimitats amb els atractius murs i marges de pedra). La masia ha sigut generalment una unitat econòmica autosuficient, on es pot distingir entre la casa-cambra i els diferents espais de transformació de productes (el cup per premsar el raïm, l’almàssera per a l’oli) i d’emmagatzematge (els corrals, les quadres, el pati central, la bodega...).

444 fotomaseros 04


“Plànol del mas de Tetuán amb les divisions per estances típiques de les masies de la Font Roja. Parc Natural de la Font Roja”

Els masovers eren les persones que tenien cura de la casa durant l’any, mitjançant un sistema de parceria. No en pagaven lloguer però tampoc no rebien un sou, i havien de repartir l’explotació equitativament (compartien despeses i beneficis). Posteriorment aquestes condicions laborals eren insostenibles, puix els masovers no tenien ni tan sols seguretat social, i en molts casos van ser substituïts per masovers assalariats o jornalers, i també pel canvi de conreus i la mecanització del processos. Les relacions entre els propietaris (senyorets) i els masovers estava regulada pels usos i els costums. No existia un contracte escrit entre ells, bastava la paraula i un estret de mans . Però, com ja he dit, actualment gairebé no queden masovers que continuen amb el seu ofici, ja que la majoria estan jubilats i se n’han anat a viure a la ciutat, i només tornen a la Font Roja en estiu per passar les vacances i perquè s’està més fresquet.
Els masovers són persones de camp que no solen besar-se quan es veuen, que no porten bossa de mà i rarament tenen telèfon mòbil. En estiu deixen les cases a fosques perquè no entren les mosques ni la calor. Els agrada fer reunions amb els altres masovers, on riuen, mengen, beuen i juguen a les cartes. Alguns dels seus temés més recurrents són les serps, com al seu enemic principal, i les tomaqueres, com a la seua obsessió. Quan els visites, no solen assentar-se al voltant d’una taula, sinó col•locant unes cadires enfront de les altres, i els seu idioma és el valencià. La majoria va començar a treballar de nens, el homes al camp i les dones com a serventes dels amos. La vida a la masia no arribava a ser autosuficient; calia anar a Alcoi en burra una vegada per setmana o cada dues per comprar algunes coses, intercanviar o vendre els seu productes i accedir a alguns serveis necessaris (metge, veterinari, capellà... ).
Als anys 50 del segle passat molts hagueren d’emigrar a les ciutats per treballar en fàbriques. Els propietaris de les masies van buscar aleshores andalusos i manxecs per a substituir-los, però aquesta situació no es va mantenir molt de temps, puix poques persones l’aguantaven. La major part dels propietaris va vendre les seues finques a la burgesia industrial, la qual les feia servir com a segon habitatge, com a lloc d’esplai i prestigi, o bé es recorria a l’explotació agrícola intensiva de fruiters i cereals. Tanmateix, la situació deficitària de l’agricultura a les últimes dècades ha portat a convertir les masies en vedats de caça o en cases rurals principalment (Sánchez Garrido, 2009).
De la Memòria de Gestió del Parc Natural dels anys 2010 i 2011 s’extrau que hi ha un programa de conservació del patrimoni cultural i etnogràfic, amb objectius específics com són “donar a conéixer les activitats tradicionals que en el passat van regular el sistema d’explotació forestal” o, més important encara, “recuperar el patrimoni cultural immaterial basat en el testimoni directe de persones que hi van realitzar el seu ofici”. De fet, més específicament, hi ha un punt del pla titulat “Testimonis del Carrascar” que consisteix en fer entrevistes que recuperen el patrimoni oral de les persones que en algun moments realitzaren activitats en el Carrascar.
A les mans (i a la memòria) d’aquests masovers està pràcticament tot el que queda del patrimoni etnològic vinculat a la vida en la muntanya de la Font Roja. Si bé és cert que uns ja han desaparegut, d’altres no se’n recorden i alguns no en volen parlar, aquest ha sigut el moment idoni per realitzar una investigació sobre la seua vida, els seus costums, els seus usos i les seues creences, i per aprendre tot allò que ens poden ensenyar mentre estiguen vius. Després, ningú no podrà mostrar-nos com buscaven aigua els saurins o com evitar els polls de gallina.   

444 fotomaseros 05

Calendari dels treballs anuals del masovers. Disseny gràfic de Rebeca Moreno, sota les indicacions de l’autora

Bibliografia

BRAUDEL, F. (1987): El Mediterráneo. Espasa-Calpe, Madrid.
CAMARERO, L.A. (Coordinador) (2009): La población rural de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social. Fundació La Caixa, Barcelona.
CAMARERO, L.A. (1993): Del éxodo rural y del éxodo urbano. Ocaso y renacimiento de los asentamientos rurales en España. Ministeri d’Agricultura, pesca i alimentació, Madrid.
CAVANILLES, A.J. (1985): Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Albatros, València.
COSTA MAS, J. (1985): “Explotaciones agrarias de les Valls d’Alcoi: el mas, la empresa familiar y el agricultor alternante”, en Investigaciones geográficas, nº 3, Universitat d’Alacant.
FUSTER, J. (1964): Nosaltres els valencians. Edicions 62, Barcelona.
MANSANET, C. et al. (1982): La Font Roja: guía del Carrascal. Ajuntament d’Alcoi.
MIRA, J. F. (1983): Temes d’Etnografia Valenciana, Volum I. Institució Alfons el Magnànim, Alzira.
MIRA, J.F. (1985): Temes d’Etnografia Valenciana, Volum III. Institució Alfons el Magnànim, Alzira.
ROIG VILA, R. i Roig Vila, M. E. (1997): Els oficis tradicionals de les valls de Guadalest i de l’Algar. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.
SÁNCHEZ GARRIDO, R. (2009): Actividad humana y naturaleza. La práctica cinegética y los usos del medio natural. El caso del parque natural de la Sierra del Carrascal de la Font Roja. Tesi Doctoral, Bloc III. Universitat de Múrcia.
SANTAMARINA, Beatriz (2009) "De parques y naturalezas. Enunciados, cimientos y dispositivos", en: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 64 (1). CSIC.
SANTAMARINA, B. (2011) “Desvistiendo de inmaterial. Viejos ropajes para tiempos ávidos: la(s) disputa(s) por la definición del patrimonio(s)” En Actas del XII Congreso de Antropología. Lugares, tiempos, memorias. La antropología ibérica en el siglo XXI.  Lleó: FAAEE.
SEGURA MARTÍ, J.M. et al. (2005): Las actividades tradicionales en el Carrascal de la Font Roja. Gerència de Medi Ambient, Ajuntament d’Alcoi.
VVAA (2009): PARC NATURAL DE LA FONT ROJA Follets informatius. Obra Social la Caixa, València.
VVAA (2010 y 2011), Memoria de Gestión del Parque Natural del Carrascal de la Font Roja, Parc Natural de la Font Roja, Alcoi.

FONTS INTERNET- PÀGINES WEB
http://parquesnaturales.gva.es/web/  
http://www.alcoiturisme.com/
http://depoblet.blogspot.com.es/2011/08/treballant-la-terra.html
http://www.catimenu.com/masos.htm
http://www.benilloba.com/masos.htm

 

mv05-10. La moreria de Borriol. Com posar en valor un jaciment amb la participació de la societat local.

Escrit per Neus Arquer i Gasch i Anna Viciach i Safont on . Posted in Memòria Viva

1. El jaciment arqueològic de la Moreria de Borriol.

La Moreria de Borriol (Plana Alta) és un despoblat d’origen medieval que ocupa el vessant sud-est del tossal on es localitza el Castell (a uns 220 m per sobre el nivell de la mar), en la vall per on discorre el riu Borriol, formant un corredor de fèrtils terres que comunica l’interior amb la plana litoral. Es tracta d’un jaciment arqueològic de grans dimensions, amb una superfície aproximada de 6.000 m2, amb uns límits naturals com són el barranc de les Alforges a l’est, el barranc del Palau a l’oest i la roca sobre la qual s’assenta el castell de Borriol al nord, de manera que el poblament es desenvolupa cap al sud, on es troba l’actual població.

Figura 1. Castell i Moreria de Borriol.

S'assenta en una zona amb molt de desnivell on aflora la roca calcària. El jaciment presenta les característiques típiques d’una població de muntanya, de manera que es resol el problema de l’espai construint cases de petites dimensions però de varies alçades, mentre el desnivell resta solucionat amb  l'alçat de murs d’aterrossament que de vegades constitueixen alhora els paraments de les cases. D'altra banda la problemàtica provocada per l’aigua de correntia es pal•lia amb murs de reforç, contraforts i un mur de contenció a la part superior que forma una sèquia per canalitzar l’aigua cap als barrancs o distribuir-la cap als aljubs.
Almenys des del segle XIV la Moreria es troba habitada com un barri més de la vila medieval de Borriol, on probablement es concentraria la població musulmana (tal i com indica la seua denominació) fins a la seua expulsió l’any 1609. A partir del segle XVIII retrobem indicis d’un poblament important. Des de mitjans dels segle XIX i fins i tot a principis del segle XX la zona es dedica fonamentalment a l’estabulació del ramat i poc a poc va abandonant-se.

2. El projecte de posada en valor.

El projecte de posada en valor de la Moreria de Borriol s’inicia l’any 2010 a partir del desig de l’Ajuntament de Borriol de conservar i donar a conéixer el jaciment.  Es tracta, per tant, d’un projecte de difusió de patrimoni però que es desenvolupa també en relació a altres dues vessants que creiem que són indestriables: la investigació i la conservació. Partint sempre de la necessitat de documentar i conéixer el monument mitjançant una investigació arqueològica acurada i seriosa, imprescindible tant per conservar i restaurar el conjunt arqueològic, com per a l’adequació del jaciment per a les visites, dotant-lo de uns nous usos que reverteixin en la seua conservació.

Des del primer moment es constitueix un equip de treball format per arqueòlegs, conservadors i altres professionals implicats, perquè som conscients de la importància de la cooperació multidisciplinària a l’hora de portar a terme un projecte d’aquestes característiques.

Una volta format l’equip de treball es porten a terme diverses reunions per poder establir una planificació dels treballs i uns principis bàsics per desenvolupar el projecte de posada en valor del jaciment. Com per exemple la mínima intervenció, reduir al mínim els afegits artificials i només intervenir quan siga estrictament necessari per qüestions de conservació, per tal d´afavorir la comprensió del monument per part del visitant o per obtenir un major coneixement sobre el jaciment arqueològic. La sostenibilitat és un dels nostres reptes. Per consegüent, les intervencions realitzades al jaciment suposaran la mínima degradació possible sobre el medi. En aquest sentit es prendran mesures com l'aprofitament del material extret de les excavacions (pedres, carreus, terra, etc.) per efectuar els treballs de consolidació. També cal tenir present la reversibilitat dels productes utilitzats així com dels afegits.

3. Investigació. Les excavacions arqueològiques.

Evidentment, no es pot posar en valor un jaciment si abans no ha sigut  investigat, per això al camp de l’arqueologia el principal mètode d’investigació és l’excavació. Per aquest motiu l’equip es planteja un pla de treball que no només es limita a les activitats de camp, sinó també al treball de laboratori i de gabinet.

Els treballs de camp tenen com a principals objectius delimitar el jaciment i conéixer el seu urbanisme, completar la seqüència d’ocupació i consolidar les estructures excavades a més de facilitar l’accés al públic a la zona excavada.

 443 borriol 01

Foto: Treballs d’excavació i restauració amb els alumnes del taller

La primera campanya d’excavació es porta a terme l’any 2010 gràcies a la col•laboració del Taller d’Ocupació de Borriol I. La intervenció té una durada aproximada de 6 mesos i consisteix en l’excavació en extensió d’un espai d’uns 250 m2 a la zona sud-est del jaciment i la realització d’un sondeig a la zona nord-oest.

Amb aquesta intervenció queda palesa la importància del jaciment i la potencialitat per fer-lo visitable, a més de la importància de l’estudi científic dels resultats per aportar noves dades al coneixement de la història de Borriol, sobretot tenint en compte l'escassesa de documentació escrita. Davant d’aquests fets, tant l’equip de treball com l’Ajuntament de Borriol  comprenem la necessitat de continuar desenvolupant el projecte de posada en valor del jaciment. En aquest moment la falta de mitjans econòmics per prosseguir amb les excavacions ens fa plantejar-nos una fase de documentació de les estructures que es troben a l’aire lliure, per la qual cosa es realitza un desbrossat de tota la superfície del jaciment, alhora que un control de la vegetació de la superfície excavada. Els treballs s’executen els mesos de setembre, octubre i novembre de l’any 2011, amb una subvenció del ENCORP per a la contractació d’operaris.

La segona fase d’intervenció arqueològica es porta a terme l’any 2012, amb la implicació de l’Ajuntament de Borriol i la Conselleria de Treball. En un moment de crisi generalitzada on les condicions econòmiques no son fàcils, és la creació d’un Taller d’Ocupació dedicat integrament a les intervencions arqueològiques a la Moreria allò que possibilita la intervenció. El Taller d’Ocupació Borriol II suposa l'aportació de tots els mitjans tècnics i humans necessaris per efectuar una segona campanya d’excavació. El taller està conformat per dotze alumnes, una arqueòloga monitora, una secretària, un director i compta amb el suport tècnic d’una restauradora. L'objectiu principal  és la formació dels alumnes en el camp de l’arqueologia i la restauració arqueològica, per la futura inserció al mercat laboral. A més de formar futurs treballadors en el propi projecte.

Els treballs de camp tenen una durada de 10 mesos, després de la formació teòrica dels alumnes que hi participen, i consisteixen en la consolidació de totes les estructures excavades i l’excavació en extensió de la zona situada al Sud-Oest de l’anterior. En concret es tracta d’una illa de cases adossades limitada per quatre carrers, a més d’una zona comunal de recollida d’aigua amb dos aljubs i una bassa.
Respecte al treball de laboratori, durant les campanyes d’excavació s'ha recuperat un elevat nombre de materials, sent clarament predominant el material ceràmic de cronologia contemporània. Es tracta, per una banda, de ceràmica d’ús domèstic que podem relacionar amb les produccions de les terrisseries més properes com poden ser Onda, Traiguera o La Vall d’Uixó, i per altra de ceràmica de taula amb peces procedents de Manises, Onda, Ribesalbes o l’Alcora.

També es documenta un conjunt relativament abundant de ceràmica del segle XVIII, tot i que també s’han recuperat algunes peces del segle XVII. Es tracta bàsicament de vaixella de luxe, sent les formes predominats els plats i les escudelles decorats en blau o daurat.

Les ceràmiques de cronologia medieval són menys abundants i amb un grau de fragmentació més elevat. Malgrat que la major part de les peces es concentren als segles XIV i XV, també hem pogut documentar algunes peces que podrien ser anteriors.

Tot seguit, s’ha documentat un reduït conjunt de ceràmiques realitzades a mà, entre les quals s’ha pogut constatar la presència d’alguns fragments amb la superfície brunyida, cordons amb impressions i algunes vores de recipients que es podrien adscriure de manera provisional a l’edat de bronze.

A banda del material ceràmic, també s’han recuperat alguns elements metàl•lics, generalment eines de ferro relacionades amb l’agricultura i la ramaderia, a més de monedes i ornaments personals de bronze. Els objectes de vidre presenten, a causa de les seues característiques físiques, un estat de conservació deficitari. Es tracta fonamentalment de botelles, copes i alguns elements d’ornamentació. Els materials d’origen petri són, principalment, morters i fragments de molins de mà.

Per últim, el treball de ganivet ha consistit en l’elaboració dels informes tècnics i de les memòries que descriuen tots els treballs realitzats a les diverses intervencions i que després serviran per aportar les dades necessàries per a la posada en valor del jaciment.

4. Els treballs de consolidació. La conservació del jaciment.

De manera simultània a les excavacions del jaciment, l’equip de treball ha elaborat un projecte de consolidació de les estructures i s'han realitzat els treballs pertinents.

443 borriol 02

Foto: La Moreria després de la intervenció amb el Taller d’Ocupació (2012)

En línies generals, l’estat de conservació de les estructures és regular. Però cal tenir present que hi ha moltes diferències entre unes estructures i unes altres, depenent fonamentalment del sistema de construcció, dels materials utilitzats i de la incidència dels agents d’alteració. La intervenció té com a objectiu l’eliminació o minimització dels productes d’alteració provocats pels agents de degradació.

Primerament s'efectuen els processos de neteja mecànica en la qual s'eliminen la vegetació, les restes de terra i altres elements que es troben sobre la superfície, amb l’ús de tisores de podar, paletes, paletines, graneres, etc. Posteriorment s'alça una capa de sacrifici sobre la superfície dels murs per evitar l’acció directa dels agents d’alteració i facilitar així la protecció, per a la qual cosa s'utilitzen les pedres del propi jaciment travades amb morter de calç. A més es tracten les pèrdues dels paraments dels murs amb pedres i morter de calç. En el cas del lluïts, es consoliden i s'aplica un bisellat de morter de calç per protegir-los.
Cal fer especial incidència al sistema utilitzat per a la protecció dels murs de tàpia, per als quals es construeixen unes caixes de fusta que encapsulen el mur original després de la consolidació amb la finalitat d’evitar la degradació.

Una altra feina imprescindible ha consistit en el condicionament de les zones exteriors dels departaments, per exemple el reforçament dels murs de pedra en sec dels carrers o la construcció de nous murs, especialment a la zona est, per evitar la degradació de la terra i la construcció d'una zona de pas per la circulació de les visites.

443 borriol 03

Foto: Un dels departaments del jaciment després de la consolidació

5. La publicació i difusió de les dades. Importància de la població local.

Una volta finalitzada l'excavació d’un jaciment i la consolidació de les estructures per garantir la conservació, tenim la responsabilitat d’oferir al ciutadà la possibilitat d’accedir d’una manera directa a aquest patrimoni. Una de les vies possibles per a poder acomplir amb aquesta responsabilitat és la creació d’un fons museístic. Aquest objectiu es planteja a llarg termini, però pensem que és indispensable donar a conèixer a la societat els resultats de la nostra investigació al llarg de tot el procés.

En aquest sentit l'equip de treball, des de les primeres intervencions, ha anat publicant els resultats de les campanyes d’excavació. L’any 2011 participem amb una comunicació a les XVI Jornades Culturals de la Plana del Arc. Recentment han sortit publicades les actes. L’any 2012 es publica un article en la revista local de la Botalària amb el títol La moreria de Borriol: resultats previs de la campanya d’excavació del 2010. Tot per apropar el jaciment tant als professionals com a la resta de la societat.

443 borriol 04

Foto: Visites guiades al jaciment

Per altra banda, pensem que per posar en valor el jaciment és imprescindible el recolzament de la població local i que la participació activa de la població deu incloure’s en les polítiques de conservació del patrimoni arqueològic. En aquest sentit s'han realitzat diverses activitats. Per una banda, s’han fet visites guiades amb els xiquets i xiquetes de l’escola de Borriol, a càrrec de diferents associacions com les persones grans o les mestresses, o aprofitant festes i diferents esdeveniments a la localitat. Aquestes visites s’han portar a terme tant en moments en què estava excavant-se el jaciment com en les èpoques en les quals no s’estava efectuant cap intervenció. L'objectiu és inculcar el respecte pel patrimoni arqueològic i per la importància de la seua conservació, a partir d'una realitat com és el jaciment de la moreria de Borriol, fonamental per conèixer la història del seu poble. A més s’han organitzat xerrades on s’han explicat els resultats de les diverses campanyes de treball.

L’any 2012, amb els alumnes del Taller d’Ocupació Borriol II, també s'han efectuat algunes activitats encaminades a la difusió dels treballs, com penjar a la pàgina web de l’ajuntament notícies, fotografies i articles. Igualment, s'ha organitzat una exposició per presentar els materials més destacables recuperats en les excavacions. També ha sigut elaborat un tríptic sobre el jaciment que s’ha distribuït entre la gent del poble i a les oficines de turisme.

6. Conclusions.

Els treballs portats a terme a la Moreria de Borriol han tingut l'objectiu de la posada en valor del  jaciment, per a la qual cosa ha sigut imprescindible la realització d'un pla de treball centrat en diferents vessants. De primer l'estudi científic, amb la recopilació de la informació històrica, geogràfica i arqueològica publicada sobre la zona. Després l’execució de diferents intervencions arqueològiques centrades en l’excavació i l'estudi dels materials recuperats, que ens han permès conéixer el teixit urbà del poblat i poder interpretar les estructures trobades, a més d’establir una seqüència cronològica. També s’han tingut presents les necessitats de conservació del jaciment, efectuant les accions necessàries regides pels criteris bàsics de mínima intervenció, reversibilitat, coherència visual etc. I per últim la divulgació dels resultats, mitjançant la realització de jornades de portes obertes per part de diferents entitats locals, com són l'escola o les associacions,  visites guiades i xerrades.

443 borriol 05

Foto: Castell i Moreria de Borriol

Creiem que, per a la conservació d'un jaciment arqueològic, tan important com els treballs científics i de conservació és la valoració per part de la ciutadania. Per aquest motiu, aquesta fase ha sigut tan important com la resta. Cal destacar l'estima, per part de la població, de la Moreria, doncs encara està present en la memòria com una zona habitada pels seus avantpassats, especialment per a les persones grans, presents en moltes de les activitats que hem realitzat.

En resum, des de l’any 2010 fins a l’actualitat hem anat desenvolupant el projecte de posada en valor del jaciment gràcies a l’interés i suport de l’Ajuntament de Borriol. Però encara ens queda molta feina per davant i la situació econòmica actual suposa una gran dificultat per a l’obtenció de recursos. Continuem comptant amb el recolzament de l’Ajuntament però serà necessari buscar en el futur noves vies de finançament per poder realitzar noves campanyes d’excavació, consolidar les estructures, disposar de panells d’informació, etc. En aquest sentit pensem que el compromís i la participació de la població local és fonamental per portar a terme el projecte, i per aquest motiu és imprescindible realitzar activitats de difusió amb l'objectiu de promoure aquesta participació.

7. Bibliografia.

ALLEPUZ, X. 2003: Des de la prehistòria fins al Mon Ibèric. Borriol Vol. I. Castelló, 249-250.
ARQUER, N. VICIACH, A. 2012: La moreria de Borriol: resultats previs de la campanya d’excavació del 2010. Botalària, Segona època, 03. 18-20.
ARQUER, N. VICIACH, A. 2012: Avanç dels resultats de la campanya d’excavació del 2010 a la moreria de Borriol (Plana Alta). XVI Jornades Culturals de la Plana del Arc (Octubre 2011). Borriol.
BABILONI, S. 1984: Borriol, en el umbral de la Plana. Boletín de la Sociedad Castellonenca de Cultura, Castelló, 94.
Gil-MASCARELL, J.; FONT, F 2008: Pla Director del Castell de Borriol i la Moreria. Inèdit.
SELMA, S. 2009: Borriol en l’època islàmica. Borriol Vol .II. Castelló, 23-43.

mv05-09. Visió externa de Patrimoni

Escrit per Jelena Klein on . Posted in Memòria Viva

(Jelena Klein ha estat a la Universitat Jaume I de Castelló amb una beca Erasmus 2012-2013. Durant els mesos de febrer, març i abril de 2013 ha realitzat pràctiques lliures amb l’empresa Arsipe, on ha conegut el projecte Patrimoni i la seua metodologia).

Conéixer el projecte Patrimoni representa per a mi una experiència i una nova perspectiva, especialment en allò que es refereix al treball dins del sector de la gestió cultural. Abans de conéixer Patrimoni mai no havia sentit parlar d’un projecte semblant  amb aquesta estructura i tampoc no havia vist gent que vulga conservar el seu patrimoni d’aquesta manera. Aquest fet sembla fins i tot més estrany si tenim en compte que en tots els llocs existeixen associacions que realitzen activitats culturals, malgrat que la majoria de la gent, sobretot la gent jove, no sap de la seua existència.
Patrimoni és un projecte que assegura el manteniment de la història i de la cultura, que forma en gran mesura la identitat i que suposa per als ciutadans una opció per a dedicar-se a assumptes que els importen i donen sentit a la seua vida.
Saber d’on venim, conéixer les tradicions i la forma de viure dels nostres avantpassats és important per poder entendre i explicar fets existents avui en dia. Al nostre temps de globalització, la cultura local guanya encara més importància com a base fonamental de la identitat i de processos socioculturals, però també econòmics. Per això és imprescindible conéixer els fenòmens culturals i  tenir-ne cura per evitar la pèrdua de característiques específiques d’un poble, una regió o fins i tot un país.
Enfront de l’explotació econòmica del nostre medi ambient, la seua protecció és més important que mai. No fer cas del territori en què vivim tindria com a conseqüència l’alienació de l’home del seu entorn natural i finalment la destrucció a causa del seu desconeixement. Per mantenir un món agradable i habitable per als nostres fills cal conscienciar la gent de projectes com Patrimoni, donar-los encara més al públic, desenvolupar idees noves, escoltar constantment les necessitats de la gent i i adaptar-ho tot (des de la manera de pensar fins a les accions) als nous requisits que sorgisquen.
A més de prestar atenció al patrimoni, també hem de posar en valor la tasca i l’esforç  dels individus que contribueixen a la realització del projecte, treballant i apreciant el seu patrimoni alhora. Em sembla que Patrimoni respecta aquests aspectes: sempre està adaptant-se a la gent i als seus desitjos i recolza els actors amb ferramentes de diferents tipus quan és possible.
El patrimoni també pot representar un recurs econòmic. Em crida l’atenció que gran part dels joves no conega els seus arrels. Crec que açò té a veure amb l’escassesa d’informació i amb el nostre món ple d’obligacions i diversions de tot tipus que prometen sempre més diversió i un valor econòmic més alt a curt termini. Per aquest motiu sembla que no queda temps per a aspectes com el nostre patrimoni cultural, la natura, el paisatge i la seua protecció, que necessita d’un projecte a mig i llarg termini per assolir els seus objectius.
És llàstima que projectes com Patrimoni no reben tanta atenció com caldria esperar. Des del meu punt de vista, hi ha dues condicions pel que fa a la formació per sensibilitzar la gent. D’una banda, és menester ensenyar a pensar perquè també la gent jove siga capaç de reconéixer la necessitat d’actuar en la conservació de la cultura, dels seus aspectes socials, ecològics i econòmics. D’altra banda, és important informar sobre el nostre patrimoni cultural i el seu context. A la Universitat Jaume I molts estudiants han sentit parlar del projecte Patrimoni i el nom els sona, però no saben de què es tracta exactament. Un primer pas seria donar a conéixer més el projecte al públic, i sobretot posar en relleu la seua temàtica o els aspectes concrets que el relacionen amb les persones per fomentar el seu interés.
Patrimoni és un projecte cooperatiu que reuneix diferents actors com ara els pobles i els seus ciutadans, l’empresa de gestió cultural i el sector d’educació, ciència i investigació representat per la Universitat. Gràcies als diferents punts de vista que s’hi originen per la presència de diversos participants, el projecte forma una xarxa forta que pot també servir de model a altres regions o altres països si s’aprofita el seu potencial.
Segons la meua opinió, la col•laboració d’aquests diferents grups és molt important per possibilitar una visió ampla d’assumptes concrets i per al conjunt de la societat. El projecte valora el passat, dóna sentit al present i assegura una base per al futur. Per això cal apreciar i fomentar projectes com aquest de Patrimoni. Cal actuar, tenint en compte que el moment d’actuar sempre és ara.

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1