Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-01. Presentació

Escrit per Projecte Patrimoni on . Posted in Memòria Viva

Patrimoni és un projecte que va nàixer i ha anat desenvolupant-se dins del marc de l'Extensió Universitària del Servei d'Activitats Socioculturals de la Universitat Jaume I.

Des de la celebració de la primera Jornada d'Investigació del Patrimoni Cultural del projecte Patrimoni l'any 2006 i fins a la data, molts han sigut els grups i projectes que han participat i aportat les seues anàlisis, experiència i coneixements en aquesta línia de treball tan singular. Deu anys des que els grups de voluntaris locals, que a poc a poc anaven consolidant-se en el marc de la formació del PEU, demanaren a la Universitat un esforç extra per a dissenyar un espai de trobada més complex i estructurat des d'on poder visualitzar, projectar i canalitzar les seues accions i necessitats al voltant del seu ric patrimoni cultural.

Sense perdre la seua legitimitat, protagonisme i autoria. Sense interferències ni imposicions. En definitiva, a la manera PEU. I això, tant com projecte d'acompanyament perquè altres estudiosos i interessats puguen desenvolupar els seus somnis, com a projecte on recolzar-se i al qual poder acostar-se per a, des d'un pla horitzontal fer factible, a poc a poc, el traçat i la construcció de camins per a conèixer i donar a conèixer la importància, responsabilitat i significat del patrimoni.

I en paral·lel, i com a resultat i reflex de la progressiva evolució dels grups locals i de la seua contínua especialització, la reciprocitat. Reciprocitat entesa com el cúmul de coneixement generat des del territori i bolcat en el mencionat projecte. En resum, com a acompanyament del grup local a Patrimoni a partir d'aportacions i reflexions crítiques i constructives, a fi que el projecte estiga sempre en constant actualització. Plantejant, dia a dia, nous reptes per a poder atendre les necessitats dels grups i de noves interaccions que permeten fer un salt qualitatiu. I en això estem i continuem.

DSC 0110

I com a bona mostra d'aquesta reciprocitat, el número 7 de MEMÒRIA VIVA que teniu en les vostres mans. Construït en la seua essència més pura amb les aportacions dels grups locals de Patrimoni i que enguany ens acostarà les actuacions en matèria de coneixement i difusió del patrimoni cultural dutes a terme a Altura, Cirat, Costur, Sot de Ferrer, Vilanova d’Alcolea i Viver.

Junt amb la participació dels Grups, en MEMÒRIA VIVA trobarem també un capítol sobre la nova metodologia de Patrimoni i els articles que recullen les ponències de la IX Jornada d'Investigació del Patrimoni de juliol de 2014 de Libe Fernández Torróntegui sobre el seu projecte de difusió divertida del patrimoni *rearq i la campanya de micromecenatge per a la recuperació de l'Escola del Canto de Benassal per part de l'associació Amics i Amigues del Canto.

Finalment, el tercer bloc de la revista està format per una selecció de les investigacions presentades a la convocatòria pública d'articles sobre patrimoni cultural del projecte.

La suma de tots aquests esforços constitueix una excel·lent finestra des de la qual podem conèixer, de primera mà, experiències reals en el territori i al voltant del patrimoni cultural.

Wenceslao Rambla Zaragozá
Vicerector de Cultura, Extensió Universitària i Relacions Institucionals. Universitat Jaume I

mv07-00. Editorial

Escrit per Projecte Patrimoni on . Posted in Memòria Viva

Si haguérem de buscar una característica per a definir Patrimoni, el seu caràcter i forma de fer les coses, podríem dir que aquesta seria la seua flexibilitat i la seua capacitat orgànica per a adaptar-se a les necessitats que van sorgint des dels grups locals que donen sentit al projecte. Per a reformular-se amb tota la urgència que siga necessària perquè Patrimoni puga evolucionar en paral·lel a uns projectes cada vegada més experimentats i especialitzats.

Des de baix. Fomentant escenaris on l'horitzontalitat i la col·laboració són bàsiques per a la construcció d'una estructura sense claus ni lligams que impedisquen o dificulten la necessària i natural redistribució dels espais i dels esforços al voltant d'un territori compartit.

I com a punt de partida, la inestimable comprensió, aposta i risc del Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I (PEU-UJI) de Castelló, que ha fet possible que Patrimoni puga créixer en paral·lel als actors que han anat reunint-se en tots aquests anys al voltant del patrimoni cultural i el seu coneixement, estudi, reflexió i socialització.

Perquè Patrimoni és, en definitiva, un procés en revisió permanent. Per a no perdre’s en els núvols. Per a adaptar-se i modelar-se millor. Per a no perdre el fil. Per a poder estar a l’altura dels grups locals que, des de cada un dels seus pobles, treballen per a conèixer i donar a conèixer el seu patrimoni cultural.

Ángel Portolés
Coordinador del projecte Patrimoni

mv06-14. Molins fariners hidràulics a la província de Castelló. El cas particular de la xarxa hidràulica al riu Molinell

Escrit per Raquel Rambla Moliner on . Posted in Memòria Viva

Els molins fariners són una part molt important del nostre patrimoni. Encara que, desgraciadament, hi ha molta gent que desconeix aquests enginys, gràcies als esforços que moltes associacions i particulars han fet, a poc a poc podem saber què són i per què són i van ser importants en la nostra història i civilització.

Ja des d’èpoques prehistòriques l’ésser humà va començar a transformar i adaptar els diferents elements de la naturalesa per a satisfer les seues necessitats.

Així, després del paleolític, amb les seues societats de caçadors-recol•lectors, va sorgir el neolític, on el descobriment de l’agricultura va esdevenir tota una revolució.

Van ser cereals com ara el blat les plantes que primerament va conrear la humanitat (al voltant del 8000-7000 aC), i tan prompte com va començar aquest cultiu, van començar a crear-se els sistemes per a moldre el gra i transformar-lo en farina.

Al principi, la mòlta es feia manualment, mitjançant els anomenats molins de mà, i després van sorgir els molins de sang (on la força la feien els animals).

La següent evolució van ser els molins hidràulics. Ja el geògraf grec Estrabó va citar l’existència de molins accionats per aigua a Àsia Menor cap al segle I aC, molins molt pareguts als que podem trobar a les nostres terres, de rodet horitzontal i eix vertical.

També l’arquitecte Vitruvi en el llibre X de la seua obra De Architectura, descriu un molí hidràulic, però aquest de roda vertical i eix horitzontal, que era un sistema que es va estendre per l’Imperi romà.

A la nostra península no hi ha dades de l’existència de molins abans de la conquista àrab del segle VIII, però això no vol dir que no hi existiren, ja que els mateixos àrabs en les seues fonts jurídiques descriuen com van perfeccionar les xarxes existents, creant els conjunts hidràulics que després van ser aprofitats pels senyors feudals dels regnes cristians.

Aquests senyors feudals van aprofitar i van continuar desenvolupant els enginys de l’època d’Al-Andalus: cada senyor disposava de diversos molins i rebia una part de la mòlta en espècie.

A mesura que passen els segles, aquestes primeres màquines hidràuliques van començar a transformar-se i a adaptar-se: van sorgir els batans, que van transformar-se en petites estacions hidroelèctriques.

Malauradament, aquesta gran indústria (es calcula que al segle XIX hi havia 22.000 molins a Espanya) va ser relegada al segle XX per dues causes fonamentals: raons tecnològiques, d’una banda, i raons polítiques, d’una altra. Pel que fa a les raons tecnològiques, la més important va ser la invenció dels molins de cilindres, precursors de les fàbriques farineres, que utilitzaven motor dièsel, elèctric o màquines de vapor. A poc a poc van anar desapareixent els molins i només van quedant aquells situats a les comarques més allunyades de les ciutats.

Quant a les raons polítiques, destaquem la creació durant la Guerra Civil del Servei Nacional del Blat, que obligava els moliners a vendre a un cost molt baix tota la seua producció a l’Estat, que s’encarregava de repartir-la. Pocs anys després, en 1941, una nova llei va clausurar els molins. Molts encara van funcionar il•legalment —el temps de l’estraperlo— però molts altres van tancar a favor de les fàbriques farineres, molt més fàcils de controlar per part de l’Estat. No va ser fins al 1952 quan es va derogar aquesta llei, però ja havien passat anys i molts dels molins que van tancar no van tornar a obrir mai més.

1. Funcionament dels molins

A la nostra província s’han catalogat quasi 500 molins hidràulics, la major part dels quals es troben abandonats. Tots tenen un funcionament paregut que podem resumir en els següents punts:

01 moli mv6
Funcionament del moli. Gráfic de J. Badia i Nuet.

A) Part exterior del molí
A.1. L’assut: obstacle al llit del riu que té la finalitat d’elevar el nivell de l’aigua per conduir-la a les séquies.
A.2. La séquia: conducció des de l’assut a la bassa. En els molins d’un mateix riu és comú que hi haja una xarxa de séquies que condueixen l’aigua sobrant d’un molí al següent.
A.3. La bassa: dipòsit on s’emmagatzema l’aigua per tal de tenir la suficient energia potencial per a moure les rodes. A les zones de regadiu no hi ha bassa, simplement s’eixampla la séquia i es forma el partidor, on ixen les rampes que van als carcaus.
A.4. El pou o rampa: és el conducte vertical (pou o cup) o inclinat (rampa) que porta l’aigua des de la bassa fins al carcau.

B. Part interior del molí
B1. Part superior o sala de moles. Recorregut de la farina
-    Des de la tremuja (1) el blat passa a la canal (2), que condueix el gra fins a l’ull de la mola, on cau enmig de la mola volandera (3) i de la mola solera (4).
-    Una vegada el gra està mòlt ix pel farinal (5) i cau a la farinera (6).
B2. Part inferior o carcau (també anomenat carcabà). Recorregut de l’aigua
-    L’aigua de la rampa o cup ix a pressió per la canal (9) i incideix damunt el rodet (8), fent-lo girar.
-    Després escapa pel terra del carcau fins a l’exterior.

Però, els molins no consten només d’aquestes parts que esquemàticament hem enumerat, sinó que les trobem dins d’edificis propis de la tradició arquitectònica de les nostres comarques. Hem de tenir en compte que a la província hi ha molins que daten de l’edat mitjana que han sofert nombroses modificacions, i que per tant són part de la nostra arquitectura més tradicional. Molts d’aquests començaren sent només una sala de mòlta, i acabaren per albergar vivendes de dues o més famílies.

A Castelló podem trobar molins en quasi tots els pobles que coneixem, però hi ha conjunts molinars de gran bellesa i interès etnològic, com per exemple els molins del riu Molinell als termes de Culla i la Torre d’en Besora.

2. El conjunt molinar del riu Molinell

02 moli mv6
Situació dels molins del riu Molinell

El sistema hidràulic del riu Molinell està format per sis molins fariners de roda horitzontal, dels quals, cinc pertanyen al terme municipal de Culla i l’altre pertany al de la Torre d’en Besora. Estan disposats en sèrie i connectats entre si per mitjà de séquies que segueixen la línia del riu. Aquesta xarxa de séquies arreplega i condueix l’aigua fins a les diferents unitats hidràuliques que formen els molins, que estan construïts per damunt del nivell del riu. D’aquesta manera, l’aigua utilitzada per al seu moviment és recuperada a l’eixida i reconduïda novament; així no s’entorpeix el reg de les petites  terrasses de cultiu que se situaven al voltant de cada un d’aquests enginys, que es regaven amb l’aigua de les diferents canalitzacions o séquies. Com es pot observar en el Molinell, aquestes construccions no sols allotjaven la maquinària de la mola i la neteja, sinó que eren també la casa del moliner i tenien annexos propis, com ara els corrals i el paller. En cada un dels molins s’observa l’enginy a l’hora d’integrar tots aquests elements en les diferents construccions, tenint en compte la situació de cada un respecte del llit del riu i el terreny muntanyós. Al voltant de l’edifici es troben els altres elements: corrals, pallers, magatzems, etc. Els materials amb què es van construir els molins són els tradicionals de la zona, fàcils d’obtenir per les proximitats: fusta, pedra, argila i morter de calç. Seguint el curs del riu aigües avall, trobem: Molí Més Alt, Molí de Toni o Molí de l’Orde, Molí de Tòfol, Molí Molinet, Molí Teresa i Molí Colomer.

El primer que trobem és el Molí Més Alt. Ha sigut profundament modificat, i del molí original només queden drets els murs de la part de la sala de moles i la zona per on evacuava l’aigua (en la qual s’observen restes del que era l’edificació original de maçoneria i carreus de cantó, substituïda per una edificació de maó ceràmic que avui en dia alberga corrals). A l’entrada de la masia es pot observar en el terra dues de les antigues moles. Aquest molí de rampa agafava les aigües mitjançant un assut que elevava el nivell de l’aigua fins a portar-lo per una séquia a la bassa, de gran longitud (75 m), i després no les retornava directament al riu sinó que la séquia continuava fins al següent molí.

03 moli alt
Croquis dels elements del sistema hidràulic

El segon molí, el Molí de Toni, el va rehabilitar l’ajuntament de Culla. Data del segle XIII, i la seua morfologia és la típica de les construccions tradicionals del nord de Castelló: una crugia paral•lela a la façana principal. Aquest edifici conté també algunes singularitats, com ara l’arc de mig punt on es troba la sala de moles i els tres escuts de l’orde de Montesa. És l’únic molí on l’aigua cau per un cup o pou redó des de la bassa al seu carcau. Les aigües arribaven per la séquia que eixia del Molí Més Alt.

04 moli mv6
Exterior del Molí de Toni.

05 moli mv6
Interior del Molí de Toni.

06 moli mv6

Croquis dels elements del sistema hidràulic (3)

El tercer molí, aigües avall, és el Molí de Tòfol. Hi ha indicis de la seua existència des del segle XV però hi trobem inscripcions del segle XVIII. El seu edifici impacta per la gran quantitat de volums superposats. L’aigua arriba al molí per una séquia que arreplega, en primer lloc, l’aigua desviada per mitjà d’un assut al costat del Molí de Toni i, en segon lloc, la que procedeix del desaigüe d’aquest, que discorre al costat del camí d’accés. Aquesta séquia s’eixampla fins a donar lloc a la bassa de forma triangular de grans dimensions i que desemboca en la rampa. A continuació trobem un gran assut de pedra, on començava la séquia del següent molí.

07 moli mv6
Exterior del Molí Tòfol.

08 moli mv6
Croquis dels elements del sistema hidràulic.

El quart molí és el Molí Molinet, que data del segle XVIII. Pel que fa la morfologia de l’edifici, és d’una crugia paral•lela a la façana principal, però té pallers i corrals annexos a l’edifici. El seu estat de conservació, malgrat les lesions produïdes per la humitat i la falta de conservació, és bastant bo i podem observar detalls interessants com ara els fumerals de la cuina o els mosaics de pedra de l’entrada. Podem observar com aquests edificis eren sinònim de riquesa a la zona, ja que hi havia estances separades per a dues famílies o una família i visitants, i hi havia fins i tot una capella a la planta més alta.  Pel que fa al sistema hidràulic, les aigües arribaven des de la séquia que començava just després del Molí Tòfol, arribaven a la bassa i queien al carcau per una rampa, i a continuació eixien una altra vegada al riu. En aquest molí observem una particularitat que no és corrent a la nostra província: hi ha dues basses bessones en comptes d’una. Hi ha diverses explicacions a aquest fet: ens han dit que una bassa era utilitzada per a regar; també, que s’utilitzava una i quan es buidava es feia servir l’altra (però estan totalment comunicades, sense comportes); i finalment, que simplement tenia aqueixa forma per a poder fer un pont enmig de la bassa i passar a l’altre costat.

09 moli mv6
Exterior del Molí Molinet.

10 moli mv6
Croquis dels elements del sistema hidràulic.

El cinquè molí i últim del terme de Culla és el Molí de Teresa. Està conformat per una sèrie de volums d’una crugia, i data del segle XVIII. El seu estat de conservació amenaça ruïna, una de les cobertes s’ha enfonsat i el forn de pedra també està enderrocat, a més de tenir nombroses lesions. Malgrat açò, podem observar elements interessants, com ara els seus ràfecs de coberta pintats i la llinda de pedra de la porta principal on hi ha la inscripció 1772.

11 moli mv6
Exterior del Molí Teresa.

12 moli mv6
Ràfecs pintats.

13 moli mv6
Croquis dels elements del sistema hidràulic.

Pel que fa al sistema hidràulic, agafa les aigües d’un assut que les arreplega uns metres després del Molí Molinet i les porta per una séquia d’uns 700 m fins a una gran bassa. L’aigua cau per una rampa fins al carcau, i per allí torna novament al riu.

L’últim dels molins del Riu Molinell és el Molí Colomer, que pertany al terme de la Torre d’en Besora. Aquest molí ha sigut rehabilitat i ara és una casa rural. La maquinària la van desmuntar. Tant la seua morfologia com el seu sistema hidràulic són molt paregudes al molí anterior: consta de diverses edificacions d’una crugia i està situat en un meandre del riu, al marge dret. La séquia que li aporta l’aigua ve del Molí de Teresa, i és molí de rampa i d’una mola.

14 moli mv6
Exterior del Molí Colomer.

15 moli mv6
Croquis dels elements del sistema hidràulic.

Tots aquests molins tenen una sèrie d’analogies, tant en el sistema hidràulic com en la construcció, que podem resumir a la següent taula:

cuadro rrambla val

Amb aquest article hem fet un repàs a les característiques més importants d’aquest interessant conjunt molinar. Però cal tenir present que a la nostra província hi ha més de 400 molins fariners hidràulics, cadascun amb les seues característiques diferenciadores. Molts d’aquests es troben en estat de ruïna, abandonats, alguns literalment devorats per la vegetació. Als nostres pobles i ciutats no ens parem a valorar els treballs i les feines dels nostres avantpassats, els últims moliners van morint, i amb ells les seues històries i saviesa. Per tot açò ha de ser un deure de totes les persones sensibilitzades amb la nostra cultura, indústria i tradicions difondre i transmetre, dins de les nostres possibilitats, aquest pensar i no deixar caure en l’oblit aquest patrimoni preindustrial.

BIBLIOGRAFIA
AGUIRRE SORONDO, A. (2001). "Los molinos en el tiempo del estraperlo". en III Jornadas de
Molinología, Cartagena, 10-13 de octubre (en paper).
ALBERT TRAVER, A. (1994): «Una aproximació als molins fariners del Molinell de
Culla», Imatges de Culla. Estudis recollits en el 750é aniversari de la carta de població
(1244-1944), Culla, vol. II, p.659-674.
BARBERÀ I MIRALLES, B. (2002):  Catàleg de molins fariners d’aigua de la Província de
Castelló, Editorial Antinea
CAMARERO CASTELLANO, I. (2011): Los molinos hidráulicos de cereales en Al-Andalus: un estudio multidisciplinar a partir de fuentes jurídicas araboislámicas. Ed. Fundación Juanelo Turriano.
DEL REY AYNAT, M. (2010): Arquitectura rural valenciana. Ed. Galerada, Cabrera
de Mar.
RAMBLA MOLINER, R. Estudio tipológico y constructivo de los molinos del río Molinell (Culla). Raquel Rambla Moliner; tutor: Ángel Albert Esteve. Unitat Jaume I de Castelló. 2013.

mv06-13. El projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional ― Museu Escolar de Puçol: una iniciativa exemplar de salvaguarda comunitària del patrimoni des de l'escola al Camp d'Elx

Escrit per Luis Pablo Martínez Sanmartín on . Posted in Memòria Viva

Luis Pablo Martínez Sanmartín. Membre honorífic del Centre de Cultura Tradicional ― Museu Escolar de Puçol

La ciutat d'Elx compta amb tres distincions UNESCO: el Palmerar, inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial l'any 2000; la Festa o Misteri d'Elx, proclamada Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial l'any 2001 i incorporada a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat l'any 2008; i el projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol, seleccionat l'any 2009 com a projecte que millor reflecteix els principis i els objectius de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (des d'ara, la Convenció), fet que comportà la seua inclusió automàtica en el Registre UNESCO de Millors Pràctiques de Salvaguarda.

Malgrat la seua diversitat, els tres elements mantenen una estreta vinculació. Palmerar i Misteri constitueixen dos dels elements patrimonials que han esdevingut símbols primordials de la identitat local ―el tercer és la Dama, físicament absent però iconogràficament ubiqua―, mentre que el projecte pedagògic desenvolupat des de l'any 1968 a l'escola pública unitària de la partida rural de Puçol, al cor del Camp d'Elx, ha esdevingut el més ric i divers dipositari de la memòria col•lectiva del poble d'Elx en el seu passat recent. Puçol, que contribuí substancialment a la bona marxa de la candidatura del Palmerar, il•lustrada en bona mesura per fotografies antigues recuperades pel projecte,  custodia informació, en quantitat i qualitat, sobre els últims 150 anys d'història de la Festa d'Elx i dels seus protagonistes, a més de sobre qualsevol altre aspecte de la cultura tradicional i popular i la vida quotidiana a la localitat.

El projecte pedagògic

La candidatura que serví per al reconeixement UNESCO de Puçol descriu de manera sintètica el projecte en els següents termes:

El projecte és de naturalesa pedagògica. El patrimoni natural i cultural, tangible i intangible, és la seua eina per a la integració de l'escola en el medi i l'educació en valors. Desenvolupat a l'escola rural pública unitària de Puçol (Elx) el 1968, el projecte ha reeixit en la integració del patrimoni en l'educació formal. Guiats pels professors i els col•laboradors externs, els nens exploren en una atmosfera de joc el ric patrimoni il•licità, en contacte amb els portadors de les tradicions, i contribueixen directament a la seua preservació. Els alumnes fan treball de camp per a la recollida d'informació, museografia i didàctica del patrimoni ―entre ells i per als visitants―, estudiant i explorant el patrimoni per ells mateixos. El projecte ha ensinistrat gairebé 500 escolars i ha fet possible un Museu Escolar que compta amb més de 61.000 elements inventariats i 770 registres orals, preservant el patrimoni de la vida quotidiana i promovent la cartografia cultural dels recursos patrimonials locals. Mereix ser seleccionat pel seu caràcter pioner, democràtic, integrador i participatiu; per les seues troballes metodològiques; pel seu potencial com a model; i com a evidència de la factibilitat de l'extensió de la preservació del patrimoni 'de baix cap a dalt' des de les escoles [original en anglés; traducció lliure de l'autor].

En efecte, aquest projecte pedagògic constitueix un exemple notabilíssim d’integració de l’escola en el medi i del patrimoni en el currículum escolar.

En primer lloc, és un projecte d’educació integral en valors; valors com ara l'afany per aprendre, l'autonomia i la responsabilitat personal, la solidaritat, la cooperació, l'altruisme, el respecte als altres, el treball ben fet i l'estima per la identitat pròpia. En aquest sentit, el patrimoni no és, ni de bon tros, l'única de les eines mitjançant les quals es formen els alumnes. La filosofia que informa el projecte s'incardina en tots els àmbits de la vida escolar, des del manteniment net i ordenat de les aules i els espais comuns de l'escola, fins a la vigilància i l'atenció als més petits, tot passant per la cura de la biblioteca, l'hort i el museu escolar, entre molts altres aspectes. Cada any es distribueixen responsabilitats específiques entre els alumnes de més edat, com es pot veure a la següent fotografia, que reflecteix la distribució de tasques durant el curs escolar 2011-2012.

Foto 1 Puçol
Distribució de responsabilitats entre els escolars de més edat.

Aquest holisme pedagògic, on els alumnes més majors col•laboren activament com a monitors en el desenvolupament quotidià del projecte educatiu, és, en bona mesura, un producte de la mateixa naturalesa del centre, concebut com a escola unitària de primària, on un sol professional de l'educació s'enfronta al repte d'impartir totes les matèries a un grup d'alumnes de totes les edats, des dels nens que gairebé no han aprés encara a controlar el seu cos, fins als preadolescents. En aquest context, resulta lògic que el mestre es recolze en els alumnes de més edat per a desenvolupar amb èxit el procés educatiu multinivell, sistema conegut com a mètode mutu o lancasterià.

El projecte és també des dels seus inicis, com s'ha dit, un projecte d'integració de l'escola en el medi. Ben aviat, el patrimoni, en totes les seues formes (natural i cultural, material i immaterial), va emergir com la seua eina més potent i distintiva, transversal a totes les matèries, amb uns resultats que han anat molt més enllà de la comunitat educativa en sentit estricte per a abastar la totalitat de la població d'Elx.

El treball de Puçol amb el patrimoni permet identificar la resta de característiques rellevants del projecte des d'una òptica pedagògica. Així, els protagonistes de l'acció de salvaguarda, en el sentit ampli de l'article 2.3 de la Convenció, són els escolars. Al llarg dels 46 anys d'existència del projecte, els escolars han practicat el treball de camp d'orientació etnogràfica, amb la presa de fotografies, la pràctica de l'entrevista oral i la recollida d'estris, i també el treball de caràcter museològic, amb la inventariació, l'estudi i catalogació, la museografia i la didàctica de les peces recollides; amb diferent èmfasi en un aspecte del treball o en un altre, segons el projecte i el seu medi han anat evolucionant.

El desenvolupament d'aquestes tasques s'ha vehiculat a través experiències característiques del “mètode Puçol”, com són els tallers intergeneracionals de transmissió de sabers tradicionals; la celebració amb participació de la comunitat de les festes tradicionals, amb recreació dels costums populars; o l'explicació de l’exposició permanent del Museu als visitants, ja siguen aquests altres escolars, investigadors, ciutadans d'Elx i poblacions veïnes o turistes forans. L'anàlisi d'aquestes activitats permet identificar altres de les peculiaritats que, en conjunt, singularitzen el projecte de Puçol, com són la participació activa de la comunitat ―pares, familiars i veïns― en el procés educatiu; la transmissió directa de coneixements entre els custodis de les tradicions i els escolars; la participació activa de col•laboradors externs; o l'exercici per part dels mestres d'un rol orientador i mediador, més que no del rol clàssic d'ensenyant, unidireccional i jeràrquic.

Sense renunciar al treball amb la memòria ni a altres elements positius de la vella escola, com la bona cal•ligrafia, els escolars es beneficien de les virtuts de l'aprenentatge significatiu, amb l'estímul per al desenvolupament d'una actitud activa envers el descobriment del medi propi, mentre adquireixen destreses clau per la seua futura trajectòria vital, com ara saber treballar en equip o parlar en públic. El projecte, gestat en plena efervescència dels moviments de renovació educativa en el context de la Transició, guarda, doncs, una pregona afinitat amb les propostes de renovació pedagògica de Giner de los Ríos, Montessori, Dewey o Freinet.

Cal, nogensmenys, tenir en compte altres tres trets distintius del projecte per a comprendre la seua robustesa i resiliència, factors que l'han permés sobreviure al llarg de més de quatre dècades, malgrat els canvis en l'entorn social, polític i econòmic, i malgrat les dificultats derivades del seu èxit. Aquests trets serien el compromís amb la comunitat, l'obertura a l’exterior i la defensa a ultrança de la independència del projecte.

Les següents pàgines abordaran la qüestió de com i per quines raons una petita escola rural es va convertir en la campiona de la preservació, transmissió i revitalització de les tradicions de la cultura popular local.

Els orígens

Quan l’any 1968 el jove mestre Fernando García Fontanet s’incorporà a l’escola unitària de la partida de Puçol, el Camp d'Elx era un paisatge bellíssim que mancava gairebé de manera absoluta de les comoditats de la ciutat. Les carreteres estaven sense asfaltar, el clavegueram era inexistent i hi havia grans deficiències en el servei telefònic i el subministrament elèctric. L'escola s'havia construït anys enrere, de fet, en el context de l'esforç públic per pal•liar altre dels dèficits del Camp: la manca d'una xarxa adequada d’equipaments escolars, agreujada per l’explosió demogràfica dels anys seixanta.

El jove mestre reconegué immediatament la singularitat dels valors patrimonials del Camp i la necessitat de treballar per la seua conservació, en especial en comprovar l'impacte de la modernització de l'agricultura sobre els sabers i els costums agraris tradicionals; però era conscient que calia incardinar aquest esforç en el context de la lluita per la millora de les condicions de vida de la població rural. És així que l’escola inicià l’estudi ―i la dignificació― del medi rural, alhora que s'involucrava de manera protagonista en les reivindicacions veïnals per la millora de les infraestructures i els serveis de la partida rural. La comunitat, al seu torn, cooperà amb entusiasme tant en les activitats escolars com en el manteniment i la millora de l’escola. A tall d'exemple, el primer condicionament del pati exterior i la tanca perimetral del col•legi va ser fet pels propis familiars dels alumnes; sense oblidar que els arbres que hui en dia protegeixen amb la seua ombra als escolars van ser plantats pels alumnes d'aquelles primeres promocions de Puçol.

Fins a dates recents, fer la seua pròpia història no ha estat una preocupació primordial per al projecte. Es tracta d'una nota comuna a les iniciatives animades pel voluntarisme, que amb prou feines sobreviuen i acostumen a consagrar a aquest objectiu tots els esforços. Historiar el projecte ha estat sentit com un objectiu prioritari, per primera vegada, en el context de la preparació de les candidatures per a l'obtenció del reconeixement internacional, ja que calia construir una narració coherent i creïble de la seua trajectòria. El treball de reconstrucció històrica està encara, però, lluny d'haver acabat. Fins que no es controlen els fons documentals més antics, tant els generats pel projecte com els generatsal voltant del projecte, ni es duga a terme l'enquesta oral sistemàtica de la gent que el va viure en primera persona, les fonts seriades més fermes i accessibles per a la reconstrucció de la història del projecte són l’hemeroteca ―buidada pel mateix centre però que no es remunta més enllà del 1982―, i el butlletí El Setiet ―que vingué a succeir a partir de l'any 1992 el periòdic escolar Els escolars―; fons a les quals cal afegir uns pocs treballs monogràfics publicats per persones vinculades al projecte o que en són bones coneixedores i algunes propostes projectuals generades per Puçol que reflecteixen bé l'esperit del projecte pedagògic global.

És per això que, ara per ara, desconeixem en quin moment exacte s'inicià el treball sistemàtic en la dimensió patrimonial del projecte pedagògic. Hi ha clars indicadors que el projecte estava ja plenament en marxa com a projecte d'educació integral en valors des de l’arribada de Fernando Garcia Fontanet a l'escola. En efecte, durant els anys setanta, l'escola de Puçol rebé per tres vegades el premi de la Diputació Provincial d'Alacant a l'escola més neta. D’altra banda, el testimoni de Don Fernando i el d’uns altres professionals de l'educació que conegueren els primers anys de treball a l'escola, permet defensar que la part patrimonial del projecte s'activà ben aviat, i ja es trobava en funcionament a mitjans dels anys setanta. Les experiències patrimonials prèviament assajades isqueren sens dubte reforçades de la participació de l'escola de Puçol en el projecte “L'escola i el seu medi. Utilització didàctica de l'entorn”, coordinat entre 1976 i 1978 per Manuel Rico Vercher al Centre Pilot “El Palmerar”, dins el programa EDINTE (“Programa de Ensayo y Difusión de Nuevas Técnicas Educativas”) de la Direcció General d'Educació Bàsica del Ministeri d'Educació.

Difusió, consolidació i expansió

Significativament, la incorporació de l'escola a les lluites veïnals va permetre donar a conèixer el projecte de Puçol a la resta de la societat il•licitana, tot desfermant dinàmiques que provocarien una crisi de creixement vinculada al reconeixement del projecte per la ciutadania i les autoritats locals. L'esperit comunitari conferí notorietat al projecte. En efecte, les primeres notícies sobre Puçol a la premsa local, publicades entre 1982 i 1983, recullen la participació de Fernando García Fontanet, en nom de l'escola, en les reunions reivindicatives sostingudes pels líders veïnals de la partida rural amb els responsables municipals.

L'activisme del mestre i la incorporació de l'escola i el seu museu dins la relació de millores reclamades per la comunitat veïnal cridaren l'atenció dels periodistes. Els professionals de la informació començaren a visitar el col•legi i en publicaren articles on subratllaven no sols la qualitat dels fons museogràfics en constitució, sinó aspectes per a ells sorprenents ―per eixir-se'n d'allò que hom podia esperar trobar en una escola―, com ara que al centre sonava la música clàssica, o que els alumnes es feien càrrec de les tasques museogràfiques: trets propis d'un projecte d'educació integral en valors i integració en el medi orientat a l'aprenentatge significatiu. Els periodistes també subratllen que l'escola constituïa un centre primordial de sociabilitat per a la comunitat local: era el “pulmó”; era “col•legi, jardí i consistori de la partida rural”, segons publicà G. Pomata a les pàgines del diari Información. L'escola tenia sempre les portes obertes per a pares i veïns, i els alumnes s'hi estaven fins i tot fora de l'horari escolar.

Foto 2 Puçol
Una de les primeres notícies aparegudes a la premsa d'Elx sobre el projecte de Puçol.

Els reportatges periodístics publicats aleshores mostren que el projecte es trobava plenament constituït pel que fa al treball amb el patrimoni cultural a començaments dels anys vuitanta. També ens descobreixen que el bon treball dut a terme des de feia anys havia propiciat la donació per part dels llauradors de la zona de centenars d'eines agrícoles que havien caigut en desús. Puçol comptava ja amb un “Museu Escolar Agrícola”, per a l'habilitació del qual el mestre havia renunciat a la casa a què tenia dret, annexa a les aules. Les fotografies, d’altra banda, ens mostren els escolars enfeinats en tasques d'inventari, conservació, ordenació i custòdia del fons amb propòsit museogràfic.

El suport dels líders veïnals a les reclamacions de l'escola i el flux de béns mobles que alimentava la col•lecció en constitució, donats pel veïnat, són fenòmens portadors de significació. Sens dubte, constituïen una forma d'expressió del reconeixement que la població camperola, oblidada i menyspreada per les elits i la població urbana, retia a un projecte que dignificava i reconeixia els valors de la seua forma de vida, mitjançant la incorporació del seu estudi al projecte educatiu escolar.

La notorietat pública del projecte es va veure significativament impulsada per la participació activa en la Fira Agrícola, Industrial i Comercial (FAIC) d’Elx, d'ençà del 1985. Puçol hi muntà una mostra de la seua col•lecció museogràfica, que era presentada als visitants pels mateixos escolars. La FAIC constituïa un esdeveniment que concitava l'atenció de milers de persones, que tenien així la possibilitat de gaudir d'un tast del treball de l'escola amb el patrimoni local. Les cares dels visitants retratades per la premsa local reflecteixen l'entusiasme i l'empatia que en ells suscitava la contemplació de la seua pròpia cultura musealitzada, expressió que en aquest context cal entendre com a dignificada i revitalitzada.

Foto 3 Puçol
Una imatge de la mostra de Puçol a la FAIC de 1985.

L'any 1986 el diari Información publicà, fins i tot, una sèrie d'articles sobre els treballs i els costums del Camp d'Elx signats pels escolars de Puçol. L'impacte positiu de les notícies de premsa i les visites a la FAIC es deixà sentir aviat. D’una banda, el nombre de les donacions començà a créixer de manera exponencial, i la seua procedència es diversificà. Ja no només ingressaven béns mobles de la partida rural de Puçol, sinó d'altres partides del Camp d'Elx i de la mateixa ciutat. D’una altra, les autoritats educatives maldaren per estendre l'experiència de Puçol a la resta del Camp d'Elx. Així, l'any 1986 es creà el Centre d'Acció Educativa Singular (CAES) “Els Garrofers” a la partida d’Algoda, veïna a Puçol, sobre la base del projecte “Centre escolar del Camp d’Elx per a la integració al medi” redactat per José Pérez Albert i Fernando García Fontanet. L'escola de Puçol s'hi integrà gustosament.

En paral•lel, es produïren els primers reconeixements públics del projecte, atorgats per la premsa les associacions cíviques locals ―el primer, el “Dàtil d'Or” atorgat l'any 1986 per l'Associació d'Informadors d'Elx―. Cada distinció atiava la fama del projecte, impulsant les donacions. En la següent fotografia, amb la qual el diari Información il•lustrà la concessió a Puçol, l'any 1993, del premi “Il•licità del mes de febrer”, podem veure a Fernando García Fontanet compartint l'alegria de la distinció amb un grup d'alumnes i representants veïnals, fet que posa de manifest que els informadors eren conscients que el caràcter comunitari, participatiu i intergeneracional constituïa una singularitat del projecte que calia subratllar a ulls de l'opinió pública.

Foto 4 Puçol
Premi atorgat a Puçol pel diari Información l'any 1993.

Crisi de creixement i autoafirmació del projecte

L'èxit, però, estigué a punt de posar fi al projecte. Les tensions vinculades a l'èxit es deixaren sentir tant en la faceta museològica com en l'educativa del projecte.

El ritme creixent de donacions, entre les quals començaven a trobar-se peces de gran volum, com ara almàsseres d'oli, premses de vi o rodes de menar per a la producció artesanal de cordes de cànem, situà el projecte físicament al límit del col•lapse. L'escola no disposava ni d'espai físic ni de mitjans humans suficients per a fer front a les obligacions derivades de la cura de la col•lecció museogràfica i de l'atenció de les persones interessades a fer la seua visita.

Per tal de superar la situació, Puçol recorregué a la premsa, que sempre havia estat una bona aliada. Els diaris locals es feren ressò de les reclamacions de Fernando García Fontanet. Els titulars, que transmeten l'angoixa del moment ―“La tradición hacinada”, 1989; “El Museo Agrícola se encuentra en una situación de abandono que hace difícil su pervivencia”, 1991―, serviren per a crear un estat d'opinió favorable a la consolidació del Museu.

Amb tot, la solució més innovadora vingué de l'impuls de la institucionalització de la part cultural del projecte: el Museu Escolar. Encara que Don Fernando sempre diu a qui posa els peus en el Museu que “açò no és un museu; és una part del projecte pedagògic”, i que escola i museu formen un tot, a començaments de la dècada dels noranta semblà clar que la supervivència del Museu Escolar requeria el seu reconeixement institucional, de manera que poguera integrar-se en el Sistema Valencià de Museus, i gaudir de la tutela i les ajudes públiques als museus reconeguts.

El primer pas fou la constitució, l'any 1992, de l’Associació Museu Escolar Agrícola de Puçol, sense ànim de lucre lucre ―titular de facto de les col•leccions, i de iure des de fa uns anys―, amb l’objectiu de “col•laborar en la conservació de les tradicions i la cultura del Camp d'Elx i en la seua difusió”. A continuació, se sol•licità el reconeixement oficial del Museu Escolar Agrícola de Puçol, que va ser reconegut per resolució del conseller de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana de 23 de juny de 1992 (DOGV núm. 1.851, de 31 d'agost de 1992). Des d’aquell moment, el projecte de Puçol pogué beneficiar-se de les ajudes atorgades per l'administració per a equipament de museus i l'inventari i la conservació de les seues col•leccions. Significativament, el mateix any la Diputació Provincial de València atorgà a Puçol el IV premi Maximilià Thous d'Investigació i Defensa del Patrimoni Etnogràfic Valencià.

El reconeixement oficial del Museu sens dubte conferí encara més legitimitat a les reivindicacions del projecte, i el fet és que l'any 1993 es va inaugurar un espai de 144 metres quadrats construït ex professo per l'Ajuntament d'Elx amb la finalitat d'allotjar l'exposició permanent del Museu, que va ser bastit en paral•lel a les edificacions preexistents ―casa dels mestres i aules―. Aquell mateix any, l’Ajuntament d’Elx acordà atorgar finançament regular al projecte de Puçol; un finançament que no ha fet sinó incrementar-se amb el temps ―3.000 euros l'any 1993; 6.000 euros l'any 1999; 30.000 euros l'any 2004―.

L'aposta municipal pel projecte va tenir la seua màxima expressió, sens dubte, en la inauguració, l'any 2001, de les noves instal•lacions del Museu. L'escola guanyà els 7.300 metres quadrats d'una propietat confrontant, on es va construir un gran espai diàfan de 886 metres quadrats amb planta en forma de “U” per a ús museístic, que va ser juxtaposat a les instal•lacions preexistents. L'ampliació del Museu, amb un cost d'uns 540.000 euros, beneficià clarament l'escola. En efecte, una part del museu va ser destinada a l'habilitació d'un espai multifuncional, on a més de poder dur a terme els tallers escolars, l'escola ha pogut oferir des d'aleshores servei de menjador, amb el consegüent benefici per als alumnes i les seues famílies. Sense oblidar mai que el Museu és un recurs pedagògic del centre educatiu, com també ho és l'extensa àrea d'horts escolars que envolta des d'aleshores el col•legi.

Foto 5 Puçol
Els alumnes de Puçol atenen a companys d'un altre centre a les instal•lacions inaugurades l'any 2001.

Aquesta no és l'única manera en què la part cultural del projecte pedagògic ha ajudat a l'escola. La vessant educativa del projecte també patí una crisi de creixement. La prometedora aventura educativa del CAES Els Garrofers es va veure al cap de pocs anys compromesa “por hechos ajenos al mundo educativo”, en paraules de Fernando García Fontanet. El mestre passà a centrar tots els esforços en el manteniment del projecte a l'escola de Puçol. L'any 1994 l'administració educativa impulsà el trasllat dels alumnes de cinquè curs d'educació general bàsica de l'escola de Puçol al CAES Els Garrofers. La situació arribà al límit. Don Fernando reaccionà amb l'enviament d'una missiva a les autoritats educatives autonòmiques i municipals, en la qual comunicava que si Puçol perdia els alumnes de major edat (els alumnes-monitors), el projecte pedagògic de l'escola no podria continuar, per la qual cosa el Museu Escolar tancaria les seues portes. A més a més, donà a conèixer la circumstància a la premsa. El resultat no es féu esperar. Gairebé l'endemà de la denúncia pública, des de l'Ajuntament d'Elx s'anuncià que els alumnes de cinquè no deixarien Puçol.

El fet és que Puçol és, vint anys després, una de les comptades escoles públiques unitàries que sobreviuen al Camp d'Elx. El museu, doncs, salvà l'escola. Un model d'escola.
    La lluita per la continuïtat del projecte

Puçol inicià el nou segle amb infraestructures renovades i una dotació  significativament millorada en finançament i recursos humans.

L'administració d'educació de la Generalitat presta des dels anys noranta un important suport al projecte mitjançant el reforçament de la plantilla docent, un capítol cabdal, encara que no tan visible com les obres d'ampliació i dotació del Museu. L’Ajuntament assignà personal propi per a l’atenció als visitants del Museu l'any 2004, i el manté en l'actualitat. L'empresariat i la societat civil en general també col•laboren activament des dels anys noranta mitjançant el patrocini de projectes singulars, com són publicacions o exposicions. I darrerament, Puçol ha reforçat la seua col•laboració amb les universitats, singularment amb la Universitat Miguel Hernández d'Elx, la Universitat d'Alacant i la Universitat de Múrcia, que hi destinen becaris i promouen la difusió i investigació dels fons de Puçol.

La institucionalització del projecte no ha fet minvar el seu caràcter comunitari. Puçol continua tenint les portes obertes per als col•lectius cívics locals, i desenvolupa en les seues instal•lacions activitats socioculturals i formatives per a la comunitat local. La voluntat de servei a la comunitat s'estén ara, però, a tota la població del municipi ―com reflecteixen les nombroses exposicions produïdes en col•laboració amb l'Ajuntament d'Elx i altres patrocinadors―, en paral•lel a l'ampliació de l'abast del treball etnogràfic dut a terme. Tant és així que l’any 2005, l’associació sense ànim de lucre adoptà com a nova denominació “Associació Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol”, amb la missió de “defendre la cultura i les tradicions d’Elx” en general, clara mostra de l'autoconsciència de l'ampliació de l'abast del projecte, des del món agrari a la totalitat de la cultura tradicional i popular il•licitana,inclosa la ciutat.

En l'horitzó immediat es perfilava, amb tot, una greu amenaça que posava de manifest la precària situació del projecte, malgrat els espectaculars canvis experimentats. La continuïtat d'un projecte educatiu tan exigent en un centre públic no deixa de constituir un petit gran miracle que parla de les seues virtuts, ja que els diferents mestres que han acompanyat Fernando García Fontanet a Puçol al llarg de les dècades no tenien cap obligació d’assumir-ho com a propi. Tanmateix, la imminent jubilació de Don Fernando, prevista per a l'any 2009, es perfilava com una amenaça potser definitiva per a la continuïtat del projecte.

És en aquest context quan l'equip de Puçol acordà la persecució activa del reconeixement internacional com a estratègia orientada a l'assegurament del projecte. El 2009 es produí el reconeixement UNESCO i també l'atorgament d'una menció d'honor dels premis Europa Nostra en la seua categoria 4 (Educació, Formació i Conscienciació). Els reconeixements internacionals precipitaren l'atorgament de noves distincions de caràcter local i també internacional. El mateix any, la Generalitat atorgà a Puçol la Medalla al Mèrit Cultural. Dos anys després, l'Ajuntament d'Elx concedí al projecte la Medalla del Bimil•lenari. En 2014, Puçol ha estat guardonat amb el primer premi dins la Categoria 1 del IV Premi Iberoamericà d'Educació i Museus, i Fernando García Fontanet ha rebut, a títol personal, el premi al Mèrit en l'Educació, categoria C, insígnia excepcional d'or i placa. Amb tot, l'esdeveniment amb un simbolisme més potent ha estat, sens dubte, la reunió a l'escola de Puçol, el matí del 14 d'agost de 2013, de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Amb aquest acte, els tècnics i els responsables polítics del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport i les comunitats autònomes reconeixien el mèrit de la colossal obra duta a terme per la petita escola rural.

Foto 6 Puçol
Reunió a Puçol de la Comissió de Seguiment del Pla Nacional de Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (14.VIII.2013).

El projecte ha assolit un màxim de reconeixement, a escala local, autonòmica, estatal i internacional. Certament, la dosi extraordinària de legitimitat està ajudant Puçol a continuar endavant, fins i tot en el context d'aguda crisi econòmica que patim. Nogensmenys, la continuïtat encara no està assegurada, i és per això que Puçol treballa intensament en l'actualitat per la consecució del reconeixement de la seua singularitat com a projecte pedagògic, en el marc del sistema educatiu públic, perquè la clau de la continuïtat és, en aquest moment, fer possible la constitució d'un equip docent estable i  compromés amb l'ideari i el mètode de Puçol.

Si el projecte no només vol so, sinó continuar creixent, haurà d'afrontar també, però, altres objectius. Fa temps que la seua part cultural, extraordinàriament desenvolupada, ja no es pot sustentar sols en el voluntarisme de la comunitat i els mestres. A hores d'ara, la seua continuïtat reposa en l'activitat gairebé a temps complet d'un grup d'uns pocs col•laboradors que es finança, en bona mesura, de les mateixes iniciatives impulsades per Puçol. La necessària estabilització de la plantilla cultural exigeix la millora del finançament ordinari del projecte, amb el desitjable corol•lari de la constitució d'un fons de reserva que puga facilitar fer front als daltabaixos i els endarreriments en els ingressos causats per crisis com la que patim.

La continuïtat del creixement de Puçol també requereix prestar atenció a les qüestions logístiques. D'ençà de l'obtenció dels primers reconeixements internacionals, Puçol ha atret l'atenció d'institucions culturals, educatives i de recerca dins i fora d'Espanya. Diverses experiències dutes a terme amb total èxit mostren l'enorme potencial de Puçol com a centre per a la formació, ensinistrament i capacitació en la salvaguarda comunitària del patrimoni i la integració del patrimoni en l'educació formal. És el cas del curs “El Patrimoni Immaterial”, organitzat l'any 2009 per la Subdirecció General de Protecció del Patrimoni Històric de la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals del Ministeri de Cultura, que inclogué Elx i Puçol en el seu programa, amb la participació de dotze experts en patrimoni del Brasil, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Hondures, el Perú i l'Uruguai; o el de la recepció, els anys 2010 i 2013, del segon i el cinquè For Juvenil Iberoamericà del Patrimoni Mundial, accions desenvolupades dins el programa ministerial “Patrimoni Jove”, amb el qual Puçol manté una estreta vinculació.

La potenciació d'aquesta línia de treball, tan interessant per a Puçol i per a una ciutat que compta amb tres distincions culturals UNESCO, es veuria facilitada si Puçol disposara a prop d’un espai propi on poder allotjar i mantenir els participants vinguts de lluny, i celebrar cursos i seminaris, com podria ser alguna de les cases tradicionals que envolten el centre. Cal tenir present que Puçol es troba al cor del Camp d'Elx, i que els establiments hotelers es concentren a la ciutat, a quilòmetres de distància.

El reconeixement internacional no sols ha contribuït a la supervivència del projecte, sinó que fa possible que Puçol puga efectuar significatives contribucions a la comunitat local, en la seua doble dimensió, rural i urbana. En un moment en què l'agricultura s'enfronta no ja a canvis històrics, sinó a un creixent risc de desaparició, Puçol constitueix un far que pot il•luminar i conferir visibilitat a les nombroses i creatives iniciatives impulsades al llarg dels últims anys pels regants, les associacions agràries i les empreses de producció d'aliments i restauració del Camp. Significativament, el Museu compta des de fa un parell d'anys amb una “Tenda gurmet del Camp d'Elx”, força reeixida, per a la venda i exhibició dels productes del Camp.

D’altra banda, Puçol, amb els coneixements i els fons atresorats, pot contribuir  decisivament a la posada en valor del Palmerar d'Elx en condicions d'autenticitat ―aspecte on Elx, de manera paradoxal, ha avançat ben poc des de la inscripció en la Llista del Patrimoni Mundial―. També pot cooperar pel que fa a la densificació de l'oferta cultural a la ciutat i a l'estímul de la visita de la gran reserva d'autenticitat del municipi: el seu Camp. Aspectes estratègics per a la consolidació d'Elx com a destinació per al turisme cultural, a la vista de les dificultats de la posada en valor turística dels patrimonis de la humanitat locals ―la del Palmerar resulta altament deficitària, mentre que el Misteri és, per definició, incompatible amb un turisme de masses―, i de la manca de caràcter del conjunt històric, força afectat per operacions de sventramento i substitució d'edificacions tradicionals per moderns blocs d'apartaments.
    
El cas de Puçol posa de manifest l'enorme potencial de l'educació com a plataforma de salvaguarda patrimonial, en especial quan l'escola s'obri a la comunitat local i es compromet amb ella. També fa evident la rendibilitat social i la sostenibilitat dels projectes de salvaguarda comunitària del patrimoni desenvolupats “de baix cap a dalt”, davant els riscs d'insostenibilitat de la tradicional gestió tecnocràtica del patrimoni “de dalt cap a baix”.

Vull, però, tancar aquest esbós del que és el projecte de Puçol i el que ha estat la seua trajectòria històrica assenyalant els riscs que, paradoxalment, amenacen els projectes comunitaris fonamentats en el compromís, quan aquests tenen èxit. L'èxit condueix fàcilment al creixement, a l'expansió de la seua missió, i la consolidació dels projectes en creixement exigeix indefectiblement el suport d'entitats públiques i altres actors socials externs. En aqueixos moments crítics, l’èxit a llarg termini depèn del manteniment de la credibilitat del projecte; funció, al seu torn, de la capacitat dels gestors per a mantenir-se fidels als seus ideals fundacionals. Puçol ho ha fet, i confie que puga continuar fent-ho per molts anys.

PER A SABER-NE MÉS:

El Setiet [Butlletí Informatiu del Centre de Cultura Tradicional – Museu Escolar de Puçol]. Disponible en:  <http://www.museopusol.com/es/>
Centre for Traditional Culture – School Museum of Pusol pedagogic project [candidatura UNESCO]. Disponible en: <http://www.unesco.org/culture/ich/index.php?lg=es&pg=00011&Art18=00306>
GARCÍA FONTANET, Fernando (2000a). “Pusol, una Escuela adaptada al medio”. En: DÍAZ BOIX, Vicente Miguel, MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael, y PEIRÓ ALEMANY, María Dolores. La escuela en Elche. Una mirada histórica al mundo de la enseñanza. Elx: Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 231-245.
MARTÍNEZ GARCÍA, Rafael (2004). “El proyecto educativo de la escuela de Pusol (Elche)”. En: LÁZARO FERNÁNDEZ, Yolanda, coord. Ocio, inclusión y discapacidad. Bilbao: Universidad de Deusto, p. 441-450.
MARTÍNEZ SANMARTÍN, Luis Pablo (2010). "Una iniciativa ejemplar de salvaguardia comunitaria del patrimonio: el proyecto pedagógico del Centro de Cultura Tradicional - Museo Escolar de Pusol (Elche, España)". En: Coloquio Internacional sobre Patrimonio Inmaterial. Inventarios: Identificación, Registro y Participación Comunitaria (San Cristóbal de Las Casas, 19 al 21 de agosto de 2010). México DF: Instituto Nacional de Antropología e Historia, p. 127-150.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1995). “Museu Escolar Agrícola de Puçol”. En: RAMOS FERNÁNDEZ, Rafael, et al. Museus d’Elx. Elx: Ajuntament d'Elx, p. 29-37.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Filosofía para una escuela integrada en el medio”. En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d'Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p.7-10.
PEIRÓ ALEMAÑ, María Dolores (1994). “Orígenes del Museo”. En: Entregeneraciones. Exposición. Museo Escolar Agrícola de Pusol. Alacant: Museu Escolar Agrícola de Puçol, Ajuntament d'Elx i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 12-18.
BROTONS GARCÍA, Baltasar (2003). “El Museo de Pusol”. En: Estampas campesinas. Elx: Segarra Sánchez S.L., p. 81-86.

mv6-12. Acostament al patrimoni local d’Osona, el cas de Santa Magdalena de Vilarestau

Escrit per Abraham Giraldés Queralt, Maria Martínez Ramírez i Pau Menéndez Molist on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

Endinsant-nos en el terme municipal de Centelles, poble situat al sud de la comarca d’Osona, es troba el pla de la Garga, un altiplà situat en la capçalera del riu Congost de 640 a 800 metres d’altitud. En aquest replà rocós es varen construir diversos masos per al conreu de les terres, sent el Mas Cerdà el més rellevant, tant per les seves característiques, és un gran casal envoltat d’altres edificacions, com per ser el lloc de naixement d’Ildefons Cerdà, el creador de l’Eixample de Barcelona.

A escassos 150 metres de distància, es pot albirar amb facilitat un monticle cobert per vegetació que a priori sembla una petita elevació del terreny, però, de més a prop es poden apreciar un seguit de pedres que delimiten la silueta d’una estructura. Aquesta és l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, antiga església sufragània de molta importància en el territori entre els segles XII i XVII i que en segles posteriors aniria entrant en decadència fins al segle XIX. La construcció d’una capella pròpia dins del Mas Cerdà feren caure en l’oblit l’antiga església.

Figura 1
Visió de l’església envoltada de vegetació

La voluntat d’aquest acostament és fruit de l’interès per conèixer l’articulació del territori a l’època medieval, entenent que l’església hi tenia un paper clau dins del pla de la Garga.

2. L’origen del poblament d’Osona

A cavall de finals del segle VIII i principis del segle IX, els francs varen conquerir els territoris catalans sota domini musulmà fins al riu Llobregat, els quals passaren a ser anomenats com la Marca Hispànica, o com la historiografia moderna anomena, la Catalunya Vella. Si bé el domini pràctic d’aquests territoris passaria als comtats catalans, vassalls dels francs, la realitat del domini requeia en unes terres que es trobaven amb molt poca població. Les causes de la despoblació, en uns territoris que tampoc havien aconseguit elevades densitats de població en època romana, foren la inestabilitat política iniciada en els anys precedents a la caiguda de les províncies romanes, amb el consegüent domini dels visigots que finalitzà amb la conquesta musulmana.

La situació de la comarca d’Osona durant el segle VIII és tota una incògnita, situació similar a la resta del territori. No hi ha gaires fonts documentals, tot i que les que es coneixen, situen la ciutat d’Ausona com l’eix del poblament. La dita ciutat, cap al 798, es troba deserta, probablement devastada per les contínues lluites frontereres (OLLIC, 1999). La desaparició d’Ausona va ser molt important: desorganitzava el poblament de la zona, es dissolien nuclis urbans d’importància i desapareixia la seva seu episcopal, l’Ausonitanae civitatis episcopus, la qual havia tingut una gran activitat i havia participat en els concilis visigots, de la qual cosa tenim constància gràcies a la firma del bisbe Wisefred: Ausonensis episcopus (OLLIC, 1999). La desarticulació total del territori féu que tant els carolingis com els musulmans consideressin el territori desert. D’aquesta manera, uns preferirien obviar l’administració de les comunitats que quedaven, i els altres, fortificar i concentrar les seves defenses al voltant de Barcelona i Terrassa.

Les terres de la Cerdanya foren de gran importància estratègica per al domini carolingi i més tard per als comtats catalans. La seva situació permetia vigilar la frontera musulmana a la vegada que mantenia oberta la via de comunicació amb el regne carolingi. L’any 798, el rei franc Lluís I ordenava la fortificació d’enclavaments a Osona i els deixava sota el comandament del comte Borrell, suposat comte de la Cerdanya i Urgell. Només amb aquest gest es pot veure la importància que els francs concedien al comtat de la Cerdanya, al qual se li atorgà la jurisdicció dels territoris d’Osona i del Berguedà. El canvi en l’estratègia de la conquesta del sud dels Pirineus per part dels carolingis portaria que aquests refermessin el seu domini sobre els territoris que abans havien passat per alt, per acostar-se a les terres musulmanes. Així es decidiria moure la capital del territori, abandonant la ciutat d’Ausona i construint una de nova, Roda, allà on hi havia hagut un poblat ibèric. L’Esquerda, com la coneixem actualment, es convertiria en un nucli fortificat que donaria seguretat a la població dels voltants i guanyaria en importància fins al segle XI, deixant en un discret segon pla la ciutat d’Ausona (OLLIC, 1999). Malgrat l’interès a reflotar el territori osonenc, no es va buscar la restauració de la seu episcopal i es va cedir la diligència religiosa al bisbat d’Urgell, el qual s’incloïa dintre del lideratge politicomilitar del comtat de la Cerdanya (MARTÍ, 2006).

L’estela ascendent del comtat pirenaic acabaria de manera sobtada amb la revolta d’Aissó de l’any 826, una revolta promoguda per la noblesa nadiua en contra de l’establiment d’un nou ordre dirigit per la noblesa franca. La principal zona de conflicte fou Osona, i la intervenció dels musulmans al costat dels revoltats, per evitar que l’imperi carolingi continués la conquesta de la península Ibèrica, agreujà el conflicte. La revolta acabà amb setges frustrats a Girona i Barcelona. Osona, com a territori de pas dels exèrcits, va ser devastada i saquejada, així com la ciutat de Roda, que va ser destruïda. De nou, el territori quedava despoblat i desorganitzat després de les primeres iniciatives del comte Borrell. Davant dels francs, el comtat de la Cerdanya, com un dels territoris implicats, va ser reprimit: els privilegis que se li havien concedit van ser suprimits i durant cinquanta anys estaria lluny de l’esfera política (MARTÍ, 2006).

L’any 878 Guifré el Pelós va ser nomenat comte de Barcelona i Girona, sent comte també de la Cerdanya i Osona. L’expansió de la casa comtal barcelonina arribava a tot el Berguedà i a zones del Bages, el Solsonès i l’Alt Urgell. Als nou territoris, la restauració de la seu episcopal de Vic o les fundacions monàstiques del Ripollès, serien el pal de paller per la consolidació dels dominis del comte. Però, un dels principals problemes continuava sent la despoblació de l’interior de Catalunya. La política comtal dels següents anys es basaria en la concessió de cartes de privilegis i franqueses i cartes de poblament per tal d’atreure habitants cap a l’interior. L’origen d’aquests repobladors és bastant divers, el bisbe Idalguer, el segon bisbe de la restaurada seu d’Osona, ho descriu com una varietat “[...] (d’)homes de diferents llocs i nacions”. L’historiador Ramon d’Abadal anava més enllà d’aquesta afirmació del bisbe i s’atrevia a proposar que gran part d’aquests repobladors provenien del nord: “Uns i altres extrets per Guifred, segurament, d’entre els seus fidels vassalls de la Cerdanya i del Conflent” (ABADAL, 1926-1952). I és que el comtat de la Cerdanya podria presentar un excedent poblacional com descriu Abadal en una altra obra “que una part important dels nous pobladors, sobretot del Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic i Guilleries, procedien d’aquest brollador de la Cerdanya d’on sempre han sobreeixit gents cap a les terres de migdia” (ABADAL, 1965). Si bé la presència de pobladors procedents del comtat de la Cerdanya va ser bastant notable, tampoc es pot afirmar amb rotunditat que van ser els únics a emigrar cap a altres terres, atès que probablement també haurien vingut a Osona serfs i esclaus del comtat del Conflent i de Girona. Tot i així, es pot seguir la seva línia d’expansió a partir de la toponímia del territori català, ja que el gentilici singular “Cerdà” és present arreu de tota l’anomenada Catalunya Vella, tant per donar nom a l’orografia com a construccions.

En el cas que ens centrem del sud de la comarca d’Osona, els indicis de presència de pobladors provinents de la Cerdanya els trobem en els diversos masos situats en els termes municipals de Centelles i Sant Martí de Centelles. El Mas de la Rovira dels Cerdans, el Mas dels Cerdans de Dalt, el Cerdà de la Garga, a més d’altres elements de menor importància com la Font dels Cerdans i la Costa del Cerdà, són estructures que les podem relacionar amb la presència comtal a través de l’abadessa Emma, la qual va consagrar les parròquies d’Aiguafreda i de l’Ametlla (MARTÍ, 2006).

La dispersió dels topònims en el territori obeeix a la participació de gent armada provinent de la Cerdanya que participava en les conquestes dels comtats catalans i després s’assentava a les terres conquerides i no tornaven als Pirineus. Rere les conquestes de Guifré el Pelós es pot apreciar l’aparició de nombrosos indrets amb l’onomàstica del comtat pirenaic (MARTÍ, 2006). La seva presència a Osona seria similar als casos del Berguedà i el Vallès, és a dir, la presència dels cerdans estaria determinada per establiments petits, sovint masos o cases pairals.

3. Situació territorial del Pla de la Garga

L’església de Santa Magdalena de Vilarestau està situada al terme municipal de Centelles (Osona, Barcelona) a uns 13 km des del centre de la població. Centelles es troba en el lateral occidental de la vall del Congost, punt on s’inicia la plana de Vic cap al nord i es vigila l’accés des del Vallès Oriental. La vila està protegida per les defenses naturals de les muntanyes del Montseny a llevant, els cingles de Bertí a la banda meridional i a l’oest l’altiplà del Moianès amb la serra de Ponent, quedant així closa però deixant-la estratègicament ben comunicada. La seva extensió ha variat molt al llarg del temps. Des d’època medieval, Centelles formava part de la baronia que s’estenia gairebé des de Tona fins a Sant Miquel Sesperxes. Avui dia, el seu terme s’ha reduït dràsticament als 15,13 km2.

Figura 2
Mapa de Catalunya amb les ubicacions de la comarca d’Osona, Centelles, el pla de la Garga i la situació de l’església i els masos

Al sud d’aquest terme municipal trobem el pla de la Garga, d’uns 13 km2, que limita al nord amb el Mas Llavina i la Font de Bofill, a l’oest amb la serra de Ponent on trobem l’antic nucli de Sant Martí de Centelles i el castell de Sant Martí, també anomenat dels Centelles, al sud amb el pla de Sant Miquel i els camps d’en Febrer, i per l’est amb un impracticable avenc de més de 200 metres de tall que el separa del nucli d’Aiguafreda.

La plataforma que ocupa el pla de la Garga té una altitud mitjana de 650 metres, amb un pendent ascendent d’orientació NO-SE que arriba fins als 751 metres aproximadament a l’extrem meridional. El territori està format per margues grisoblavoses del període eocè de l’època terciària, però abunden molt en el terme les roques calcàries aprofitades com a material constructiu des de molt antic i també utilitzades per a la fabricació de calç (PLADEVALL, 1987). La vegetació està composta sobretot pel pi pinyer a les parts més baixes i abruptes, tot i que apareix alguna alzina a la part més elevada. El sotabosc és el típic de brucs i bolles, amb escassa presència de boix. Durant anys s’hi han practicat tasques agropecuàries. En definitiva, per la seva situació i característiques topogràfiques, el pla de la Garga és un emplaçament privilegiat des d’un punt de vista de control del territori. Cal insistir en la seva àmplia superfície plana que permet el desenvolupament d’activitats econòmiques rellevants i facilita l’ocupació en hàbitat dispers, en aquest cas de masos.

L’estructura hidrogràfica està composta per la gran riera que circula per la banda nord, la riera blanca, que flueix cap al nord fins a desembocar al torrent de la Llavina, a l’altura del molí amb el mateix nom. Prop del Grauetell, per la banda sud de Sant Pau, sorgeix un torrent que circula cinglera avall fins a desembocar al riu Congost. La predisposició del terreny fa pensar que el pla de la Garga podria ser en època altmedieval un indret ocupat per pagesos i camps de conreu, i que això genera la necessitat de construir una església sufragània en algun punt connectat per una via de comunicació per arrelar els habitants, massa allunyats de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, l’actual Centelles. Aquesta església sufragània es va bastir a 150 metres a la banda nord del Mas Cerdà.

4. Les vies de comunicació en el pla de la Garga

Avui en dia l’entrada al pla de la Garga es fa mitjançant la carretera C-1413b, que enllaça Centelles i Sant Feliu de Codines, on un conjunt de camins i carreteres rurals donen accés als nombrosos masos i finques de l’altiplà. El camí més antic documentat és la via romana del Congost, que té un bon tram conservat des dels Hostalets de Balenyà fins a l’entrada al Congost passant per Centelles on desapareix a causa de la seva destrucció parcial per a la construcció de l’autovia C-17 i l’antiga variant N-152 (CABALLÉ, ESPADALER, TIÓ, 1988). Aquesta via té una amplada mitjana de 3,40 metres amb una varietat d’estructures conservades com ara revolts peraltats, murs de contenció i trams empedrats. Ens demostra la importància d’aquest eix que ja comunicava la plana vallesana de la Laietània amb l’Ausatània en època ibèrica i que en època romana també s’aprofita (MENÉNDEZ i MOLIST, 2002). Tot i així, la via està datada del període imperial (amb refeccions medievals i modernes), contrastada pels mil•liaris trobats al Molí de les Canes dels segles III i IV dC.

En cap cas aquesta via passava pel pla de la Garga, però és vital analitzar-la perquè era la via que comunicava Barcino i Ausa, per tant, prou important per revelar el seu interès. A més, cal afegir que al peu del castell de Sant Martí de Centelles hi localitzem una antiga domus encara pendent d’excavar, i entre aquests dos punts en línia recta sobre el mapa hi trobem el pla de la Garga. La documentació medieval (OLIVER, 2011) parla d’un assentament primerenc anomenat Sentilias, amb uns orígens encara per determinar. Cal dir que la ubicació al pla és totalment factible, però en manquen restes arqueològiques. D’altra banda, a causa de les cingleres del Cerdà, es perd tota visibilitat del pla des de la via del Congost, les quals ofereixen una protecció natural a les activitats que s’hi duien a terme i als seus habitants.

5. Santa Magdalena de Vilarestau, una trajectòria documental

L’any 1097 es consagra l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, sufragània de l’església de Santa Coloma de Vinyoles, situada a l’actual poble de Centelles. La fundació d’una nova església s’atribueix a l’alta densitat de població del pla de la Garga en aquella època i a la llunyania d’aquesta respecte de l’església parroquial de Santa Coloma de Vinyoles (FONT i RIUS, 1969).

La construcció d’una església durant l’alta edat mitjana i la parcel•lació de la sagrera del voltant, sovint sorgia de l’acord entre pagesos, eclesiàstics i senyors feudals (MARTÍ, 1988). La connivència per construir Santa Magdalena de Vilarestau es pot veure en el que resta de l’acta de consagració de l’església, on es relata que un nadiu de la zona, Saporat, sol•licita al bisbe Folch de Vic la consagració del nou edifici, el qual havia estat dotat de terres gràcies a Balasch i Adalgardis, dos prohoms de la zona (VIGUÉ,  PLADEVALL, 1984-1998). Pladevall afirma que la capella hauria estat de planta rectangular de 13,20 metres de llarg i 3,50 metres d’ample. Segons les notes d’en Fortià Solà, al segle XVII l’església constaria de dos altars, per als quals s’ordenà construir dues creus, el de Santa Magdalena i el de la Verge del Roser (PLADEVALL, 1956).

A partir del 1040 es produí una major presència de l’església al medi rural. Durant els segles X i XI es percep un procés de divisió del territori mitjançant les parròquies i s’organitza, d’acord amb el braç eclesiàstic, l’espai de pagès. A la plana de Vic, a partir del segle IX, Guifré establí al comtat d’Osona, punt d’entrada als Pirineus pel nord, i al sud a la plana del Vallès, un repoblament basat en l’aprofitament d’antigues estructures territorials que es convertiren en una trama d’esglésies parroquials. La parròquia esdevingué, així, la cèl•lula d’enquadrament del treball pagès i les rendes. L’expansió religiosa i la civil aniran de la mà. Un aspecte important d’aquesta parroquialització foren les sagreres, que suposaren espais de protecció però també de centralització de béns, facilitant el càlcul i el control sobre la producció i cobrament de rendes (MARTÍ, 1988).

Figura 3
Estat actual de l’edifici

La dotalia de Santa Magdalena de Vilarestau, de la qual no es conserva l’original, ens mostra algunes de les característiques bàsiques de les actes de consagració de l’època: fa referència al motiu pel qual es consagra, és a dir, la construcció d’un edifici de culte destinat a la població del pla de la Garga i voltants. La còpia que es conserva de l’acta inclou una petició al bisbe per anar-la a consagrar i la seva dotació amb alous; a més a més, s’esmenta els límits del perímetre de 30 passes de la sagrera i l’establiment de relíquies. D’altra banda, l’acta de consagració no tracta cap aspecte dels assistents a la consagració ni el ritu. Tampoc parla sobre el fossar, de l’existència del qual en tenim constància per les visites pastorals del segle XVII. A més de l’acta de consagració, disposem de més informació sobre els béns mobles i el manteniment de la capella gràcies al llibre d’obra escrit el 1761 (Administració de l’Obra, 1761-1831).

La composició dels parroquians de Santa Magdalena de Vilarestau no presenten massa alteracions entre finals del XIV i un segle després, segons les notes manuscrites d’en Fortià Solà (Notes Fortià Solà, 1043-1863). Les famílies dels masos Ferrer, Cerdà, Folrà, Espluga, Sunyer, Baulet, Montpar i Sabater apareixen en documents del 1376. Al cap de 100 anys, continuen sent els mateixos, tot i que el Mas Ferrer, ja és sota domini del Mas Cerdà. Tanmateix, de totes aquestes famílies que acudien als oficis de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, només tenien dret a enterrar-se al cementiri les tres grans famílies del pla de la Garga, els Cerdà, els Sunyer i els Montpar, que eren propietàries d’un gran nombre de terres i que mantindrien la seva hegemonia fins a principis del XIX. La resta havien de fer-ho fora de l’espai consagrat i per aquest motiu, de mica en mica, passarien a enterrar-se al cementiri de l’església de Santa Coloma de Vinyoles.

A la visita pastoral de 1686 se li atribueixen a la sufragània tres cases, que segons el llibre d’obra deuen ser el Montpar, el Sunyer i el Cerdà (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857). Aquestes tres famílies són les que cuiden de l’obra de Santa Magdalena fins al 1807, quan es deixen de fer els comptes de l’obra. Quan es produeix l’entrada dels francesos a Vic i a la comarca d’Osona durant la Guerra del Francès, es destrueixen els ornaments, altars i portes de l’església, i el 1831 només l’amo del Cerdà té cura de la capella. El 1852, després de ser abandonada la capella per indigna, com cita el rector de Centelles al seu informe (Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau, 1536-1857), i davant l’absentisme dels propietaris del pla de la Garga, que segons Font i Rius l’any 1848 és total, Ildefons Cerdà, senyor del Mas Cerdà, polític i enginyer del pla de l’Eixample de Barcelona, envià a la seu episcopal de Vic una petició per traslladar el culte de l’església a una capella que havia fet construir annexa a l’edifici principal del Mas Cerdà.

6. El projecte: la recuperació de l’església del Mas Cerdà

Durant els segles XIX i XX el Mas Cerdà ha anat a la deriva després de ser venut per la néta d’Ildefons Cerdà i ha anat voltant per immobiliàries i propietaris privats, els quals no es preocuparen gaire per la conservació dels edificis. L’actual propietari, conscient del valor patrimonial, però també pel seu valor simbòlic, ha iniciat un projecte de restauració del Mas Cerdà, amb l’adequació dels edificis per donar-ne un ús social i cultural. Actualment s’està duent a terme un projecte de museïtzació del casal, on ja es fan esporàdicament visites guiades i es vol potenciar la senyalística i els accessos per incorporar el Mas Cerdà a les rutes rurals i culturals que hi ha a la comarca d’Osona

En aquest sentit, l’abandonament de l’església de Santa Magdalena de Vilarestau, la degradació i les inclemències del temps, han provocat l’enrunament parcial de l’edifici, del qual només resten un terç dels murs que es conserven en estat precari. La voluntat d’aquest acostament és fer un petit tast de la recerca que hem iniciat per poder, d’una banda, comprendre l’articulació del pla de la Garga i com interactuaven entre si els seus elements i, d’una altra, adequar l’església perquè sigui coneguda en l’àmbit local i visitable, i pugui ser afegida a les visites i activitats que es duen a terme en el Mas Cerdà. Per aconseguir-ho, s’ha fet una investigació d’arxiu i hi ha la voluntat de realitzar una intervenció arqueològica per acotar tots els ítems que apareixen en la documentació, però que actualment s’han perdut.    

7. Bibliografia
ABADAL, R. (1926-1952). Catalunya carolíngia II. “Els diplomes carolingis a Catalunya”. 2 Vols. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.
ABADAL, R. (1965). Els primers comtes catalans. Edicions Vicens Vives. Barcelona.
CABALLÉ, A. ESPADALER, M. TIÓ, X. (1988). Memòria dels treballs d’excavació de la via romana del Congost (Seva-Centelles). Generalitat de Catalunya.
FONT I RIUS, J.M. (1969). Goigs de Santa Maria Magdalena. Col•lecció de Goigs "Santa Eulalia". n.12, 2a edició, BNC, Barcelona.
LACUESTA, R. (Dir.) (2011). Estudi històric, arquitectònic, constructiu i funcional del Mas Cerdà de Centelles. Ajuntament de Centelles. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. Centelles.
MARTÍ, R. (1988). L’ensagrerament: L’adveniment de les sagreres feudals. Faventia, n.10, p.153-182, Universitat Autònoma de Barcelona.
MARTÍ, R. (2006). “Els Establiments Cerdans en Catalunya Vella. Cavalls de Troia de la Política Comtal?”. Revista Internacional d’Humanitats. Num. 10. Universitat Autònoma de Barcelona. p. 5-14.
MENÉNDEZ, F. X.; MOLIST, N. (2002). "El camí antic de Barcelona a Vic: el seu pas pel Congost". V Trobada d’Estudiosos del Montseny. Monografies del Montseny 33. Barcelona
OLIVER, J. (dir.) (2011). Història i arqueologia del Castell de Sant Martí o dels Centelles.  Ajuntament de Sant Martí de Centelles. p. 38-45.
OLLICH, I. (1999). “Roda l’Esquerda, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 84-88
OLLICH, I. (1999). “Vic, la ciutat carolíngia”. Catalunya a l’època carolíngia. MNAC, Barcelona. p. 89-94
ORDEIG, R. (1982). "Villae", "viae" i "stratae" d’Osona, testimonis de l’antiguitat a l’època medieval. Ausa X/102-104. Patronat d’Estudis Ausonencs, Vic. p. 387, 400.
ORDEIG, R. (2006). “Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII)“. Anuario de estudios medievales. núm. 36. p. 387-392
PADRÓS, C. Els camins antics i les vies romanes a la comarca d’Osona. Estat de la qüestió. Estudi inèdit.
PLADEVALL, A. (1956). “Romiatge a Sant Martí de Centelles, Sant Miquel Sesperxes i Bertí”. Ausa, núm. 18. Vic. p. 75.
PLADEVALL, A. (1987). Centelles. Aproximació a la seva història. Eumo. Centelles.
VIGUÉ, J.; PLADEVALL, A (Dir.)  (1984-1998) Osona II, V. 2, Catalunya Romànica. Enciclopèdia Catalana, Barcelona. pp. 29-31.

Documents d’arxiu
- Administració de l’Obra. 1761-1831. (AEBV 3.29. Capella de Santa Magdalena de Vilarestau).
- Consuetes. 1599-1829 (AEBV 2.42. Arxiu Parroquial de Santa Coloma de Centelles).
- Notes Fortià Solà. 1043-1863. (AEBV).
- Visites pastorals a Santa Magdalena de Vilarestau. 1536-1857 (AEV 1233).

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1