Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-11. reharq*: difusió divertida del patrimoni

Escrit per Libe Fdez. Torróntegui on . Posted in Memòria Viva

El món del patrimoni està ple de gent seriosa, correcta i professional però, sobretot, seriosa! Seriós: “(del lat. serius) adj. Sever en el semblant, en el mode de mirar o parlar”. El que em porta a pensar... com convencerem a través d'un llenguatge tan distant i d'una imatge tan sòbria, els més incrèduls, que el patrimoni és la bomba, és de tots i mereix moltíssim la pena conèixer-lo i cuidar-lo?

Aquesta va ser una de les reflexions que vaig tenir mentre es desenvolupava el meu postgrau en Rehabilitació i Restauració Arquitectònica a la UPC, sens dubte, una de les millors decisions, en l’àmbit professional, de la meua vida. Si, a mi, que acabava de descobrir un món fantàstic al voltant de l'arquitectura històrica, dels valors identitaris, de pobles arrelats als seus costums... la manera en què m'arribava la informació em pareixia avorrida, densa, amb atractiu zero... com no havia de ser una llanda per a tots aquells que viuen aliens al patrimoni? Quelcom havia de canviar. Per això vaig decidir readreçar la meua carrera com a arquitecta cap a l'especialització en comunicació del patrimoni.

1. reharq*, patrimoni i entusiasme

L'inici d'aquest projecte té una motivació social: reharq* va sorgir arran d'un castell en ruïnes que va ser objecte del meu projecte de final de postgrau. El fet d'haver intervingut en un bé patrimonial protegit però en estat de ruïna (a pesar del seu gran potencial, la seua fantàstica història i la seua singularitat), em va animar a aventurar-me amb un blog i apostar professionalment per la conservació i di(ver)fusió del nostre patrimoni. Tinc el ferm convenciment que: “només el que es coneix es cuida, es protegeix”... i així es gaudeix!

reharq.com és un projecte de comunicació summament entusiasta que va nàixer amb la intenció de donar un nou enfocament a la difusió del patrimoni arquitectònic. La seua aposta pel contingut propi de qualitat a través d'una escriptura fresca i per a tots els públics, l’ha fet mereixedor de diversos reconeixements:

Premi Idea més innovadora "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

Projecte representant Espanya en "Campus Organización Estados Iberoamericanos 2015 (OEI)"

Premi WomanSarea 2014 (emprenedoria europea del País Basc)

Projecte considerat per la UPC com a innovador en el camp de la difusió del patrimoni

Millor blog Internet&Euskadi (categoria personal) 2013

Una de les màximes de reharq* és ‘el que és seriós també pot ser divertit’ per la qual cosa, sense restar-li rigor a la informació, es tracta de mostrar el patrimoni des d'un punt de vista original, positiu i creatiu. No podem esperar que tota la societat estiga ‘educada en patrimoni’ però sí que persones formades en aquest àmbit acostem la difusió de qualitat al gran públic, rebaixant el to científic, aconseguint que el llenguatge siga accessible per a profans i substancial per als especialistes.

01 libe mv7

Amb Gaudí, en ‘El Capricho’ (Comillas, Cantàbria) comentant què és reharq*... Horitzontalitat en la comunicació del patrimoni.

2. Un blog és un web amb ànima

Les noves tecnologies són una eina molt potent en la divulgació del nostre patrimoni, fa molt per la seua democratització, crea comunitat al voltant del patrimoni i tomba barreres generacionals i geogràfiques per a conèixer-lo. A més, les xarxes socials permeten compartir la informació publicada en els blogs ràpidament i que el contingut arribe a molts llocs, fets que han propiciat que reharq* es convertira en marca de referència en el sector de la divulgació del patrimoni des dels seus 18 mesos que porta de camí.

El fenomen blogger és una valuosíssima plataforma per a la participació social en la preservació del patrimoni, ja que pot donar visibilitat tant a les accions (posada en valor, dinamització...) senzilles que es facen en la seua defensa, per exemple, de les associacions; com a les promogudes per grans institucions. Tan important és dur a terme activitats en pro del patrimoni com difondre-les perquè assolisquen més notorietat i, per tant, més impacte i repercussió. Si fas quelcom gran pel patrimoni, conta-li-ho al món! La comunicació en aquest àmbit és una arma poderosa.

Solc definir el blog com ‘un web amb ànima’: ens és més fàcil ‘enganxar-nos’ al contingut si coneixem qui ens ho conta. Reharq* és 60% una forma passional i contagiosa de veure la vida i 40% patrimoni arquitectònic. Des d'un principi vaig apostar per la creativitat i l'alegria a l'hora de comunicar.

3. Comunicació: empatia en acció

El meu objectiu era fer de reharq* un lloc diferent dels que, fins ara, existia en el sector de la difusió del patrimoni. Buscava una manera diferent i autèntica per a difondre la nostra cultura i vaig optar per fer-ho, sense perdre rigor en la informació, amb una actitud més divertida. Menys tècnica i basada en el màrqueting emocional.

Quan em vaig enfrontar al temut full en blanc del primer post (article), no em vaig paralitzar perquè vaig sentir la necessitat de tenir quelcom que havia de ser contat. Vaig sentir això que anomenen ‘empatia en acció’.

Aquesta és l'empatia que mou a les persones a fer coses pels altres, a invertir esforços de qualsevol tipus a tirar endavant cada un dels projectes del Grup Patrimoni (des d'aquestes línies, les meues felicitacions a TOTS); a invertir hores i hores en un blog divulgant el patrimoni; o a crear una iniciativa social en països del tercer món...

L'empatia, a més, és essencial per a tenir èxit personal. L'empatia és la que fa que una persona treballe bé en equip, que un líder siga bo, que un projecte de patrimoni passe a ser una realitat amb desenes d'idees i d'activitats consolidades; que un blog passe de ser ‘només un blog’ a un projecte empresarial; que el tercer món siga un lloc millor...

L'empatia ens fa mirar d'una altra forma al nostre entorn, fixant-nos en les necessitats i preparant l'acció. En el meu cas, aquesta empatia em va permetre escoltar el meu públic per a després donar-los el que ells demanaven. Pretenc irradiar al lector il·lusió i optimisme pel patrimoni, intente transmetre-li que cada experiència que conte pot ser igual de vibrant que unes cerveses amb els amics o una primera cita.

4. Base teòrica, frescor i creativitat

El secret rau a haver trobat un equilibri entre la forma divertida que tinc de viure el patrimoni, la meua experiència professional i la meua base teòrica.

A través d'una publicació setmanal en reharq.com, transmet el patrimoni contant experiències que mescle amb art, gastronomia, fotografia, viatges... que inviten a conèixer-lo per a, així, poder gaudir-lo. Mostre la seua part més lúdica i atractiva amb la intenció que el públic ‘s’enganxe’ i contagiar-ho de la meua desbordant passió vers l'interessant món del patrimoni.

02 libe mv7

Mesclar experiències agradables amb patrimoni és el ‘punt fort’ de reharq*: ruta amb bici per les torres sentinelles en la platja de Conil (Cadis).

Els posts (els articles) es distribueixen en cinc temàtiques, totes igual d’amenes:

03 libe mv7

Imatge global d'un blog. Capçalera, menú horitzontal amb les distintes seccions i cos del blog: els articles (post). A la dreta, un lateral amb enllaços a subscripció, xarxes socials...

- Hotels bonics by reharq. Disfrute descobrint edificis històrics reconvertits en hotels (basats en la meua pròpia experiència), hotels bonics bonics de veritat. Però de bo de bo. Rieu-vos del calaix de sastre dels 'hotels amb encant'. Si pròximament la vostra destinació és Màlaga, Lisboa, Còrdova, Madrid, Tarifa o Guipúscoa... feu una ullada a aquesta secció i descobriu la comoditat i el relax que també ens pot oferir el patrimoni.

- #patrimoniotrip. Una de les tantes coses bones que ens aporten els blogs és la d’excitar-nos la curiositat i despertar una imperiosa necessitat de conèixer aqueix lloc que acabem de descobrir gràcies a un post. Davant de la impossibilitat d’emportar-me tots els meus lectors en la meua incansable motxilla, els teletransporte amb les meues paraules a L'Havana, a Berlín, als castells del Loira a través d'un vídeo-post divertidíssim... No hi ha res millor com viatjar per a amerar-nos, vibrar i apreciar el millor patrimoni.

- reharq* és un no parar en torreta. És el reflex del que sóc (i la conseqüència dels meus escassos 55 kg de pes... ;-) patrimoni i esport, cròniques de xarrades o congressos, visites guiades, entrevistes, actualitat, cultura à gogo, articles de difusió... i bon rotllo.

Per la meua naturalesa inquieta, viatge molt, i allí on vaig m'amere del patrimoni del lloc, la qual cosa fa que tinga material per al blog de moltes parts del món. Els meus pots poden estar localitzats a Las Palmas de Gran Canària, a Pamplona o a Venècia... per això sempre hi ha un lloc pròxim geogràficament als meus lectors amb el qual s'identifiquen i potser s'animen a visitar-lo d'una altra manera o l’apunten en la llista de coses pendents.

- Arquitectura rehabilitada. Visitar, recórrer i disfrutar els edificis històrics, amb la càmera i el bloc de notes a la motxilla, em sembla el millor pla del món.

En aquesta secció reharq* acosta al lector a aquells edificis plens d'ànima que enclouen històries apassionants. Parle de la vida de l'edifici: com 'va nàixer', qui li va donar vida, per què 'va morir'... També sobre la importància de 'ressuscitar-los' i conservar el nostre patrimoni. El teatre Romà de Mèrida o El Capricho de Gaudí a Comillas són alguns dels exemples que pots trobar en aquesta secció

- reharq amb*... Una de les millors coses que el blog ha portat a la meua vida és gent talentosa (i divertida, això és fonamental) amb la qual compartisc interessos al voltant del patrimoni.

Per això he decidit donar visibilitat a totes les persones que m'enriqueixen amb el seu treball, les seues idees, les seues propostes... o les seues paraules. Per cert, si teniu un projecte relacionat amb el patrimoni (intervenció, dinamització, defensa, difusió...) i creieu que podria encaixar en la línia editorial de reharq*, escriviu-me i en parlarem! Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Voleu un exemple?

Coincidint amb la revolada que es va muntar pel derrocament de ‘La Catedral’ (estadi de Sant Mamès, Athletic Club de Bilbao) arran del fet que els bilbaïns (des de penyes futbolístiques fins al col·legi d'arquitectes) es van posar en peu de guerra perquè desapareixeria ‘l'arc’ (símbol de l'arquitectura de ferro dels anys 50), vaig decidir elaborar un post en què vaig començar parlant de futbol i vaig acabar parlant de valors. De com, els valors identitaris poden arribar a pesar més que els instrumentals (econòmics, urbanístics) o els arquitectònics. Vaig acabar reflexionant sobre la subjectivitat del concepte de patrimoni, que no depèn del bé en si, sinó dels valors que la societat li atribueix en cada moment de la història. Va ser un post amb una magnífica acollida i una alta participació.

04 libe mv7

reharq* mescla patrimoni amb altres aspectes de la vida, per què no començant parlant de futbol i acabar fent-ho de patrimoni i d'identitat.

5. Metodologia

reharq* es guia per una metodologia basada en una estratègia de continguts de qualitat, en un storytelling emocionant, en la dedicació als seus lectors i en l'entusiasme:

5.1. Contingut inèdit, propi i amè

5.2. Els meus lectors, el meu tresor:

05 libe mv7

Alguna de les opinions dels meus lectors via xarxes socials. Ells són, sense cap dubte, el motor i el millor de reharq*.

Són la gasolina d'aquest projecte i així els ho faig saber. Són el meu trofeu més important i els millors ambaixadors de reharq.com. Cada lector és únic, i sempre obté la meua resposta davant de qualsevol comentari via mail/Twitter/Facebook/blog...

El feedback ha sigut primordial perquè reharq* s'haja convertit en el que avui és.

5.3. Compromís i proximitat amb el lector

Cada retuit, cada like, cada comentari, cada nova subscripció al blog és energia per a reharq*, energia que jo m'aplique a transformar en posts interessants i divertits cada setmana, cada dimarts, amb una periodicitat de publicació indestructible. Aquesta proximitat amb el lector (o futur client), tant a l'hora d'escriure, com a l'hora d'interactuar amb ell, fa de reharq* un projecte més humà que cibernètic.

5.4. Seccions atractives

‘Hotels bonics’, ‘reharq és un no parar’, ‘arquitectura intervinguda’, ‘reharq* amb...’, #patrimoniotrip’, donen pistes del to triat per a escriure cada post. Els lectors tornen a buscar més experiències divertides que impliquen conèixer i disfrutar el patrimoni.

5.5. Experiència professional

reharq* és dels pocs blogs d'aquesta temàtica que està liderat per un arquitecte especialitzat, la qual cosa em permet donar un altre enfocament al patrimoni, fent especial insistència en els valors ponderats en tota intervenció: instrumentals (els relacionats amb l'adequació o no d'un nou ús o programa a un bé patrimonial), arquitectònics (històrics, constructius...) o significatius (relacionats amb l'afecció al lloc, el bé com a monument icònic o identitari), ja que considere que són la clau perquè el lector ‘connecte’, entenga, s'involucre i ‘faça seu’ el patrimoni.

6. Resultats

‘L'efecte reharq*’ pot mesurar-se tant a nivell online, offline com en l'àmbit personal:

06 libe mv7

reharq* és un imant de propostes professionals d'allò més interessants i un portal de referència en el món de la difusió del patrimoni.

6.1. Referència en el món de la difusió en línia del patrimoni per la seua autenticitat

a) Connexió emocional amb els lectors: cada post és una experiència que els invita a visitar/conèixer/disfrutar el nostre patrimoni.

b) Proposta de valor: reharq* es diferencia de la resta de plataformes de difusió del patrimoni per la seua creativitat i per la seua frescor.

c) Xarxes socials: els més de 2.000 seguidors en Twitter i 500 en Facebook són de vital importància en la difusió del contingut publicat.

d) Crear una comunitat reduïda al voltant del meu blog ha sigut un dels meus èxits més importants. Llevar-li rigidesa al llenguatge facilita la interacció i acosta persones amb interessos comuns.

e) Especialització: la meua formació en patrimoni (tractats d'arquitectura, construcció històrica, valors i criteris de rehabilitació, gestió cultural...) proporciona al blog un perfil molt professional.

f) Les persones: més enllà dels valors arquitectònics, faig especial insistència en aquells valors del patrimoni amb què ens sentim identificats. És ací on l'empatia escriptor/lector té un paper principal i mediador.

6.2. Salt al món offline

Un de tants factors positius dels blogs és la possibilitat de mostrar la identitat digital de qui hi és al darrere, i dóna l'oportunitat de mostrar als teus clients el que ets capaç d'oferir-los, i rebre propostes professionals interessantíssimes:

a) Ponent ‘XI Jornadas Cátedra Gonzalo de Cárdenas de Arquitectura Vernácula’ a L’Havana (Cuba) -Oficina del Historiador y Fundación Diego de Sagredo-, ‘Proyectos emprendedores 2014’ al Parlament Europeu (Brussel·les), ‘XXXIII Encuentro Asociaciones para la defensa del Patrimonio cultural y su entorno’ a l’Alhambra de Granada, ‘IX Jornades d’Investigació del Patrimoni Cultural’ a la Universitat Jaume I Castelló, ‘II Congreso internacional sobre educación y sociabilización del patrimonio en el medio rural - sOpA14’ en Celanova (Galicia)...

b) Blogger oficial per a Hispania Nostra en la XXXII trobada d’associacions i entitats per a la defensa del patrimoni cultural i el seu entorn celebrada a Pamplona en 2013.

c) Promoció turística de la costa de Biscaia (projecte #bizkaiacostavasca).

e) Internacionalització del projecte L'Havana, Brussel·les i pròximament col·laboració amb Universidade Anhembi Morumbi de Brasil.

f) Encàrrecs d'intervenció en edificis històrics.

g) Creació de textos estratègics i generadora de contingut web per a empreses del sector.

h) Redacció d'articles en revistes especialitzades, cròniques de congressos de temàtica patrimonial, col·laboració amb museus, suport i difusió d'associacions de defensa del patrimoni...

6.3. Realització personal

reharq* ha permès que combine les meues dues grans passions: l'arquitectura i l'escriptura. A més, el blog m'ha obert portes per a accedir a persones del món del patrimoni amb un talent excepcional amb les quals han sorgit sinergies.

7. Patrimoni, persones i futur

No descobrisc res de nou si dic que la millor via per a mantenir el patrimoni en bon estat és donant-li un ús; siga un ús com a document històric, o un ús com a edifici reutilitzat. Encara així, part del nostre patrimoni (fins i tot el rehabilitat) està morint-se per falta d'activitat.

S'hauria d'aconseguir un equilibri entre investigació, conservació i difusió. Una investigació exhaustiva converteix el monument en quelcom potent i veraç. La conservació evita el seu deteriorament i manté el monument en bon estat i ‘abellidor’. Sense oblidar-nos d'aqueix patrimoni menys ‘apreciat socialment’, com el vernacle, i donant la seua importància tant a la part material com al que és immaterial. La difusió l’acosta al públic, que és, en definitiva, qui el mantindrà viu.

07 libe mv7

Caseriu Igartubeiti (Guipúscoa). Projecte de rehabilitació i recreació de la vida d'un caseriu (casa popular basca) del segle XVII.

Escoltant els grups de patrimoni en les IX Jornades sobre Sociabilització del Patrimoni, vaig veure encara més clar que la solució per a salvaguardar el patrimoni és dependre menys de la gestió administrativa, i invertir més en la ‘gestió humana’: propietaris, mecenes, voluntaris, professionals amb creativitat...

08 libe mv7

reharq* és més humà que cibernètic. M'encanta rodejar-me de persones entusiastes que vibren amb el nostre patrimoni. Sota aquestes línies, amb bici amb l'Associació Industrial de Patrimoni Industrial, brindant amb la Societat Històrico Arqueològica Martí i Bella (Menorca) i celebrant el 150 aniversari del viaducte d'Ormaiztegi (Guipúscoa).

La bona difusió del patrimoni és fonamental perquè la societat prenga consciència de la importància del patrimoni, perquè es deixe de veure com una càrrega per a començar a tenir-lo en compte com un recurs: cultural, turístic i econòmic. A més, si el coneixem, podrem seguir transmetent-lo als nostres descendents.

Parlar de patrimoni és parlar de futur i no només de monuments, sinó de paisatges, de ciutats, de tradicions i de persones.

Totes les armes que puguem utilitzar per a donar a conèixer quelcom tan valuós com el nostre patrimoni són vàlides, i en les noves tecnologies, com he comentat al principi de l'article, trobem les millors aliades.

Els blogs, com ara reharq*, són una fantàstica plataforma per a crear comunitat, sinergies i una xarxa de contactes de persones del món del patrimoni que vibren (vibrem) amb el que fan (fem).

Ara... teclegeu reharq.com i passeu i disfruteu!

Libe Fdez. Torróntegui

mv07-10. La vitivinicultura a Viver. La verema

Escrit per Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís. on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

La verema és el procés de recol•lecció del raïm de la vinya per a elaborar les diferents varietats de vi i begudes semblants o derivades. Explicar, encara que siga en síntesi, com s’ha anat realitzant la verema a Viver és un tema especialment complex, i sobretot si es pretén comprendre des de la introducció de la vinya a Viver pels soldats de Marc Porci Cató en 193 a. C. fins a pràcticament els nostres dies. Respondre amb rigor a aquesta pregunta és una tasca àrdua, extensa i requereix un treball d’investigació històrica que supera de moment les nostres disponibilitats. En conseqüència, hem elaborat una aproximació a aquesta qüestió en què destaquem alguns dels elements més significatius o de més transcendència en la dilatada evolució històrica d’aquesta activitat agrícola.

01 vendimia

Bust de Dionis trobat a Sagunt ( S. I-II d.C.). Barba arrissada, amb 6 bucles cercant la simetria i bigoti caigut pels extrems. Sobre el cap una corona d'heura i fruits en corimbe. Era el déu romà de la vinya i el vi.

2. Determinació de la data de verema

Respondre teòricament a la pregunta quan s’ha de veremar? és fàcil: quan el raïm està madur. Però aquesta fàcil resposta comprèn tants matisos i tants factors que s’han de tenir en compte que en la pràctica la incertesa s’apodera de la situació i resulta molt difícil prendre la decisió. Acordar la data de començament de la verema sempre ha sigut, i avui continua sent-ho, una de les determinacions més complexes que ha de prendre el viticultor, ja que com deia l’abat Pluche en 1755 de la diligència de la verema depèn la qualitat del vi. Per a encertar en la solució d’aquest problema s’havien i s’han de tenir present els aspectes següents:

1. Era necessari tenir tres paràmetres controlats. El primer, conèixer el percentatge de sucre en el raïm; el segon, determinar-ne l’acidesa, que és un element fonamental en la conservació del vi i, finalment, el color de la pell o pellofa, ja que en la pell es troben els pigments, les aromes i els tanins.

2. Si la qualitat d’un vi es fonamenta en el nivell de maduració de la pell, d’altra banda també és important la funció de la pruïna. La pruïna és una capa cerosa que cobreix l’exterior de la pell i no sols protegeix el fruit, sinó que també s’hi depositen els rents, responsables de la transformació del most en vi.

3. Hi ha un altre element que cal tenir en compte, el terrer. El terrer o terroir influeix decisivament en el caràcter del vi i precisament per això, raïm de la mateixa varietat cultivat i vinificat de la mateixa manera, dóna vins diferents depenent del terrer on s’ha cultivat. El terrer comprèn un ampli conjunt de factors no sempre fàcilment ponderables: a) el clima, b) la temperatura, c) la insolació, d) el vent, e) la pluviometria, f) la humitat, g) el tipus de terra o roca mare, h) la profunditat i composició del sòl, i) la varietat o aroma primària, que determina que les varietats primerenques estan madures fenològicament 100 dies després de la floració i les tardanes 115 dies després, j) l’altura, k) la sanitat del raïm, l) les tècniques de cultiu, i finalment m) la degustació del raïm. També la qualitat de les instal•lacions del celler, dels tonells de maduració i fins i tot la intervenció del viticultor i de l’elaborador, poden incloure’s en aquest concepte.

És cert que després de tants anys del maneig de la vinya i d’elaborar vi, la cultura vitivinícola va arribar a ser important i patrimoni de la gran majoria dels agricultors viverencs. Però també és veritat que de la consideració dels tres punts anteriors podem concloure que per a valorar adequadament tots aquests paràmetres es requerien persones amb saviesa i experiència suficient perquè estigueren capacitades per a prendre decisions encertades.

02 vendimia

Museo Arqueológico de Sagunto. Ánforas vinarias utilizadas en la época romana para transportar a Roma vino elaborado en el valle del Palancia.

3. Els veedors

Si reflexionem sobre tot el que hem mencionat en el punt anterior i afegim que els impostos sobre la producció i venda de vi van contribuir substancialment a les arques dels poders públics, podrem entendre amb facilitat que històricament haja estat reglamentat el temps de verema. Sobre aquest tema d’impostos només mencionarem que l’any 1627 es va publicar a València la “Crida dels Capítols Conferents” que recollia els acords les Corts de Montsó de l’any anterior sobre impostos vitivinícoles, i allí apareix el nostre “Vibel” entre altres pobles que havia de contribuir amb dotze sous per cada bóta de seixanta cànters. Així doncs, era l’autoritat municipal la que dictava no sols el dia d’inici sinó també la data de recol•lectar cada varietat i de quines zones. A aquest efecte, l’ajuntament comptava amb una o més persones expertes que, analitzats els factors comentats anteriorment, proposaven l’inici de l’activitat a l’ajuntament i aquest establia quan, què i on es veremava, i ho comunicava al veïnat mitjançant bans. Aquests observadors, aquests experts assessors, es denominaven “veedors” i la seua existència està datada des de mitjan segle XVI. La intenció d’aquest procediment comprenia, entre altres, dos aspectes fonamentals. Un era evitar que es recol•lectara el raïm verd, del qual s’originarien amb tota seguretat vins de mala qualitat que desprestigiaren el bon nom dels vins del poble. L’altre, impedir que furtaren el raïm.

Durant els primers temps, els veedors valoraven les circumstàncies atmosfèriques de l’any, el clima, l’exposició de la vinya, la varietat de ceps, el paladar dolç, espès i viscós del raïm, si el peduncle ja estava obscur i llenyós i havia perdut el color verd, si en arrancar un gra se soltava amb facilitat i quedava adherit al pedicel part del pinzell, si les llavors ja estaven dures i mostraven un color llenyós i havien perdut la blanor i el color verd, si el raïm blanc es tornava de color groc i la tinta violaci i fins i tot si era minvant o lluna vella perquè el vi isquera millor i durara més temps. L’experiència que els veedors anaven acumulant any rere any els permetia conèixer amb prou encert quin era el millor moment per a veremar.

03 vendimia

Restes de parets en Monte de La Peña Roya (Viver). En el període de 1850 a 1915 es va estendre la vinya fins i tot fins a les muntanyes més llunyanes del poble. Foto Ismael Sanjuán.

4. Mesurament dels paràmetres del most i del vi

A partir de mitjan segle XVIII es comença a disposar d’instrumental per a poder determinar la densitat del most i es descobreix que si aquest roman constant durant una desena de dies, ja no augmentarà i sí que disminuirà un altre element fonamental de la futura composició del vi: l’acidesa. Per a precisar els seus càlculs, tant els veedors com els vitivinicultors van començar a utilitzar instruments de mesurament des de 1768, quan Antoine Beaumé va construir l’areòmetre o mostímetre per a mesurar la riquesa de sucres d’un most i deduir l’alcohol probable del vi. També Karl Balling en 1843 va introduir l’escala o graus Brix, que avui és el mètode oficial de la Comunitat Europea. En 1800 Oechle va inventar el sistema de mesurament de la densitat del most i finalment, Gay-Lussac en 1810 va formular l’equació segons la qual el sucre (glucosa i fructosa) d’un most és igual a alcohol etílic més diòxid de carboni.

Tots aquests instruments mencionats eren aparells d’una fiabilitat aproximada. L’exactitud en aquests mesuraments va arribar quan Jules Salleron en 1870 va inventar el primer alambí, l’acetímetre i, sobretot, el seu famós ebulliòmetre, utilitzat encara avui, ferramentes ja d’una gran precisió per a determinar els components del vi.

5. La llibertat de verema

Per molt entesos que foren els veedors, utilitzaren ja algun instrument de mesurament i encara que les seues decisions foren objectivament encertades, sovint els viticultors les assumien amb desgrat i adduint de vegades que se’ls perjudicava. Confirma aquest posicionament el següent text en 1567 de la Reial Audiència de València: “Els síndics de Xèrica, Viver, Caudiel i Benafer sol•liciten a la Reial Audiència que autoritze els seus habitants per a poder vendre lliurement les seues collites de vi als serrans i a qualsevol altra persona atès el volum de la seua collita”. El descontentament contra la tutela municipal va créixer, i al final les Corts van haver d’intervenir.

La primera norma alliberadora d’aquesta obligació va ser un decret de les Corts del 8 de juny de 1813. Van seguir tres normatives més en 1831, 1834 i 1842 recordant la llibertat de verema. No obstant això, i potser per a controlar millor l’aspecte recaptatori dels impostos que gravaven la producció de vi, com el dret de portes i consums, els ajuntaments en general la van mantenir vigent la determinació del període de verema per part de l’administració.

Només l’arribada de les societats i cooperatives van desvincular els viticultors del sotmetiment a l’obligació d’iniciar la verema en la data fixada per l’ajuntament. Però també és cert que aquestes entitats continuaven i continuen fins i tot en l’actualitat establint amb criteris semblants un servei de control de la maduració per a informar les organitzacions i els socis quan és el moment adequat per a començar la recol•lecció del raïm. En aquest sentit ens agradaria poder comprovar si la “Defensora de Viver”, primera societat agrícola del nostre poble de què en tenim constància, en una data doblement simbòlica 1915, per ser l’any de l’arribada de la fil•loxera a Viver i per complir-se ara cent anys, va prendre alguna mesura en aquesta línia. No ho podem comprovar i només ens cal lamentar-nos i denunciar una vegada més el saqueig i incendi realitzat per unes trenta persones d’una altra localitat el 28 de juliol de 1936 de pràcticament tot el nostre patrimoni arquitectònic i arxivístic: l’església parroquial, les ermites, la caserna de la Guàrdia Civil, els arxius de l’ajuntament, del jutjat municipal, del jutjat d’instrucció, de la notaria, del registre de la propietat, de la casa abadia i de totes les entitats socials. Atès el volum de destrosses realitzades per aquest grup de facinerosos i iconoclastes i el temps necessari per a executar-les, de ben segur que comptava amb el consentiment tàcit o exprés de l’ajuntament de Viver, presidit per Félix Parreño Martínez, que era l’alcalde ja des del 17 de març de 1936 i va continuar fins al 14 de desembre del mateix any.

04 vendiamia

El Covacho (Viver). En escarpades vessants els viverenses construïen parets per a poder acumular suficient terra que permetera plantar, almenys, un cep.

6. Varietats de vinyes que es cultivaven a Viver

Pel que fa a les varietats de ceps cultivades a la vall del Palància i també a Viver explique més extensament les varietats menys conegudes o que ja no existeixen i només mencione el nom de les que actualment encara es planten.

Entre totes destacava per extensió de cultiu la morvedre o monestrell, que produïa un vi especialment apreciat, sobretot per a envelliment.

També s’emprava la pampolada, pampolera o pampol rodat. Era, segons Buenaventura Aragó, un raïm un poc rogenc, amb grans de mida més aïna grossos. La polpa i el suc eren dolços i la pell prima, per la qual cosa l’atacava fàcilment la podridura. Els xanglots eren bastant grans. Era una planta de gran desenvolupament que feia un cep molt crescut i gros. Feia molta branca. Demanava sovint cultiu amb terra molt tova, preferint llocs alts però resguardats del sol. D’aquesta, en 1765, diu l’agrarista José Antonio Valcárcel que produïa un vi “exquisit i que mesclat amb una cinquena part de negreta resulta especialíssim en força i color”.

La negreta, segons el Diccionario de Collantes y Alfaro, era un raïm negre, de polpa i pell forta i de suc dolç, El xanglot era regular, amb el gra un poc més redó que la pampolera i durava i aguantava en extrem. El seu cep era d’un bell verd, solia fer-se gran i requeria terra substanciosa. Aquest raïm era bo per a menjar. Aquesta varietat produïa un vi molt fort i esperitós i pel seu vigor era excel•lent per a donar força i color al vi procedent d’un altre raïm.

Encara que en molta menor extensió es cultivava la garnatxa.

Algunes persones majors de Viver m’han indicat que es cultivava també un raïm anomenat morenillo. El seu raïm era roig, de xanglot llarg i estret, amb el peduncle llarg i tendre. El gra era una mica llarg, amb la pell prima i polpa dolça, que cruix quan es trenca. Els entrenucs mesuraven poc més de tres dits i la fulla era de color verd fosc. Madurava prompte i el seu vi solia ser dels millors en força i suavitat.

Una altra varietat de la qual encara queden alguns exemplars a Viver és la rojal. És un raïm roig, de xanglot apinyat i curt, amb pell de gra tendre i suc dolç. És un cep que requereix deixar-lo alt i en parra. Sovint l’hem vist per Viver a les portes de les cases i fins i tot amb un tronc que ascendeix fins a l’altura de tres pisos per a estendre’s àmpliament pel terrat. Tira les sarments llargues i la fulla és ampla i tira a roja. És un raïm bo per a menjar i aguanta molt bé penjat en graners secs i airejats fins a la primavera.

Buenaventura Aragó afirma que a Xèrica i pobles immediats com ara Viver es cultivava un raïm blanc anomenat jataví, el xanglot del qual és de sis o vuit lliures, clar, de gra llarg amb la polpa tendra i la pell prima. La seua fusta és basta i rogenca, amb la fulla gran, d’un verd bell. És millor per a parra que per a cep, i el seu raïm que no serveix per a fer vi es guarda per a l’hivern.

Des de la seua aparició en el segle XVIII a la zona del Llevant es cultivaven a Viver algunes vinyes de planta nova, que tenia una doble aplicació, bé per a taula o també per a vi però sempre mesclada amb un altre raïm.

I finalment, la varietat moscatell, que s’utilitzava per a consum en fresc en taula i per a l’elaboració de panses.

7. Les quadrilles de veremadors

Resolt el calendari de verema per varietats i zones, la conseqüència lògica és que no tots podien veremar els mateixos dies. Precisament per això, les famílies de classe mitjana o baixa que per les característiques dels seus cultius no podien veremar, ajudaven les que sí que estaven autoritzades considerant que arribat el moment tornarien el treball prestat. Així doncs, es constituïen quadrilles de familiars, on tots eren útils: homes, dones i xiquets. També de vegades participaven els amics en la quadrilla familiar. Amb aquestes ajudes de suport familiar i amistat aconseguien acatar l’ordre municipal de verema i al final complir el programa previst per a tots. Aquesta era la tàctica habitual. No obstant això, és cert que a Viver també hi havia propietaris importants amb nombrosos camps de vinya i que encara que solien ser famílies nombroses, elles soles no eren suficients per a realitzar el treball en el temps adequat. Aquests terratinents es veien en l’obligació de demanar mà d’obra. En aquests casos el mateix propietari o el seu encarregat, el salari del qual era poc més de viure i menjar ell i la seua família en la propietat, buscaven i dirigien la quadrilla. Però ni en aquest supòsit es donava el cas de quadrilles de veremadors a jornal, ja que habitualment aconseguien conformar una quadrilla suficient composta de veïns que els devien favors econòmics o préstecs.

8. Preceptes pràctics de recol•lecció

Una vegada concretada la quadrilla de veremadors i abans d’anar al tall, convenia recordar-los els preceptes pràctics de recol•lecció. Com a mostra resumim els proposats en 1901 per Diego Pequeño:

1. Veremar en temps sec i temperat.

2. Arreplegar primer les varietats primerenques, després el raïm madur de les varietats tardanes i deixar el verd per a una segona o tercera volta.

3. Eliminar el raïm danyat o verd.

4. Tallar amb tisores per a evitar el desgranament que produeix l’ocupació de la navalla o el podoncillo.

5. Que un capatàs intel•ligent ordene el treball dels veremadors.

6. Començada la verema, acabar-la com més prompte millor.

7. Llavar els xanglots coberts amb sofre, caldo bordelès o amb fang.

8. S’ha de tenir en compte que només les veremes efectuades en bones condicions poden produir selectes vins.

Aquests preceptes se seguien per a produir vi de consum, però no amb tant de rigor si se sabia que el vi es destinava a la producció d’alcohol.

9. Tallar el raïm

Estrictament parlant, tallar el raïm dels ceps és la faena que anomenem verema. Des dels temps més remots la verema era una festa de les gents del camp, atesa la satisfacció que proporciona la recol•lecció d’un fruit tan deliciós a la taula i tan agradable convertit en vi. Celebrada la festa i amb tots els preceptes aclarits, a l’alba partia la quadrilla cap a la vinya prompte, ja que en aquestes dates les hores de sol són cada vegada menys i entre anar i tornar a peu o a pas de cavalleria es reduïa l’activitat de la jornada. No obstant això, la verema s’iniciava no només sense pluja sinó una vegada que el sol ja havia evaporat la rosada per a no rebaixar el grau. Tenint en compte les característiques vegetatives de les varietats cultivades i en especial de la majoritària en el terme: el monestrell, de lenta i tardana maduració, estem ja a mitjan octubre o principis de novembre i així i tot era molt poc probable que haguera arribat a una maduresa exagerada. Era freqüent arreplegar alguns dels millors xanglots per a penjar-los en el graner i tenir postres per als tres o quatre de la quadrilla, lloc que el fred hivernal mantenia l’estat sanitari del raïm. Els propietaris, o els capatassos de la quadrilla, organitzaven i dirigien l’activitat. Havia d’existir una relació ajustada entre el nombre de veremadors i el de xafadors en el cup, de manera que arribada la nit, no quedara per masegar ni més menys que el raïm indispensable perquè l’endemà es poguera continuar trepitjant-lo fins que arribara des de la vinya la primera rècula de transportadors. Com hem indicat, habitualment es realitzava una primera passada tallant els xanglots madurs i deixant els més verds per a una segona o tercera volta.

En principi, per cada tira de ceps, que segons diu Cavanilles distaven entre si set pams, es col•locaven dues persones, portant poals o cistelles, que una vegada plens, entregaven als ajudants per a buidar-los en els banastells. Cada quatre o cinc veremadors eren assistits per un ajudant o en tot cas, els suficients perquè no es paralitzara la quadrilla. Els banastells utilitzats en altres zones eren de fusta o canya i amb forma de cistella o cabàs gran. Els banastells o portadores que s’usaven a Viver tenien com a objectiu ser portats a lloms de cavalleria sovint per sendes i vessants d’important desnivell, per la qual cosa havien d’aguantar bé i sense deformar-se, plens de raïm, la subjecció als carrejadors i el vaivé de la marxa de la cavalcadura.

10. Cistelles i banastells de vimen

La matèria primera per a la fabricació d’aquests artefactes procedia de la vimenera (salix). Es plantava de novembre a febrer i es recol•lectava en els mateixos mesos de l’any següent. El seu cultiu era molt fàcil. Es reproduïa per estaqueta, clavant un tros de vimen en la terra, deixant almenys una distància de mig metre entre planta i planta. Les vimeneres abundaven molt pel terme de Viver i com que requeria regs freqüents per al seu creixement, es plantaven en el marge o en algun punt ample d’alguna séquia, barranc o en el riu Palància. Si es plantava en el camp, la vimenera s’havia de regar molt sovint i necessitava fem o adobs. Es tallaven els vímens en la lluna minvant de gener o febrer, ja que en aqueixes dates el fred i les poques hores de llum contrauen la saba de l’arbre. En conseqüència l’assecat era més ràpid i amb menys probabilitat que s’arrugara.

05 vendimia

Banastell de verema de vimen trobat pel Grup de Patrimoni en l'espai vitivinícola, darrere de l'Ermita de Santa Bárbara. Centre d’interpretació de la vinya i el vi de Viver. Foto Ismael Sanjuán.

06 vendimia

L'entreteixit del banastell es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, en aquest cas són de fusta, que s'alçaven com columnes i sobre les quals es teixia l'entramat amb vímens. Observem també el fort cordó o tancament que coronava les parets i les anses per al transport o lligat sobre les amugues.

07 vendimia

La capacitat dels banastells oscil•lava entre 75 i 100 quilos. Eren imprescindibles per al transport el raïm per camins de ferradura. Foto Ismael Sanjuán.

La preparació dels vímens requereix una atenció especial. Els més grossos es destinaven per als banastells i els restants per a les cistelles. El vimen és un tipus de fusta dura i resistent i al mateix temps molt flexible. Sense pelar es deixaven assecar. Una vegada secs se seleccionaven per grandària i grossor i agrupant-los en manolls s’emmagatzemaven en espais protegits del sol directe i amb temperatura i humitat constant. Un soterrani no molt humit era un bon lloc. Per a poder ser treballat el vimen ha d’humitejar-se convenientment fins que es faça flexible i no puga trencar-se. Per aqueixa raó quan anaven a ser utilitzats es posaven prèviament a remull uns deu minuts perquè recuperaren la flexibilitat adequada sense decolorar-se.

La construcció del banastell començava entreteixint el fons en forma d’el•lipse, l’eix major del qual era el doble que el menor. Aquest entreteixit es realitzava amb les vares mare, més grosses i resistents, que eixien cap amunt constituint les columnes per a alçar les parets, les quals ascendien obrint-se respecte a la base i sobre les quals es teixia l’entramat amb vímens més prims. Aconseguida l’altura desitjada, un fort cordó o tancament coronava les parets, constituint la boca del banastell una altra el•lipse de doble amplària que la bàsica. A ambdós extrems de l’eix major de l’el•lipse de la boca i situades per davall del cordó d’acabament es col•locaven sengles anses. Aquestes anses es feien de fusta de lledoner o cirerer. Tenien forma de ganxo, de V invertida, sent el costat que s’incrustava en l’entrellaçat del banastell el triple de llarg que el costat que quedava lliure per al transport o lligat sobre els carrejadors.

Les cistelles de verema de vegades eren ordinàries i els més diligents també la feien en forma d’un con truncat, llarga i xata per a evitar prémer el raïm. El dia abans de començar la verema els banastells i les cistelles de vimen s’introduïen a remull en l’aigua de la séquia o del riu per a enfortir-los, ja que usar-los si estaven secs, els feia fràgils.

11. Transport del raïm al trull

Quan ja els banastells estaven plens es carregaven, depenent del camí, en carros o a llom de cavalleries, aparellades amb albarda i carrejadors, a les que el banastell se subjectava fortament amb una bona corda de cànem o d’espart. De vegades diverses cavalleries anaven unides en rècula transportant els banastells amb la finalitat que romangueren veremant el màxim de membres de la quadrilla. Tot just arribar al trull es descarregaven els banastells i carregats amb altres buits la rècula tornava a la vinya. Acabat el transport es llavaven els poals i banastells per a evitar que el suc adherit iniciara fermentacions indesitjables i servira d’atractiu per a mosques i mosquits. Aquesta operació es repetia diàriament al final de la jornada una vegada buidats els banastells i també, si era possible amb més cura, en concloure la verema, i es guardaven en espais secs perquè no apareguera cap olor de floridura que poguera perjudicar la collita de la següent campanya.

08 vendimia

El meu avi Manuel Monzonís Pérez a cavall i amb dos banastells de camí a veremar. Encara que la foto mostra un camí acceptable, després s'estretia i pujava en pendent fins a arribar a la vinya.

09 vendimia

El meu avi Manuel Monzonís Pérez amb cistella de vímet i podón en la mà veremant. Donada les poques fulles que li queden al cep estem ja ben entrat Octubre.

Bibliografía

Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
Aragó, B. (1871): Tratado completo sobre el cultivo de la vid y elaboración de vinos de todas clases. Librería Central de D. Mariano Escribano. Madrid
Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
Esteban Collantes, A y Alfaro, A. (1853): Diccionario de agricultura práctica y economía rural. Imprenta a cargo de D. Antonio Pérez Dubrull. Madrid
Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís.

mv07-09. La vitivinicultura a Viver. Elaboració del vi en cups

Escrit per Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís. on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

La vinificació inclou diferents activitats que, depenent de l’evolució de la tècnica en cada moment històric, s’ha realitzat a Viver també de forma diferent. No obstant això, sempre hi ha hagut un fil conductor en el procés de l’elaboració de vi, que és el que descriurem, i també una construcció fonamental que és el cup, en la valoració del qual estem especialment implicats, atès que els cups són el vestigi més important del florent passat vitivinícola de Viver.

01 elaboracion

Representació de la trepitjada del raïm en el mosaic de Venus i Eros, segle III. Mèrida, Casa de l'Amfiteatre. Font: Celestino Pérez, 1996.

La primera i essencial tasca prèvia a la vinificació, si no s’havia fet abans, era netejar, desinfectar i ordenar tots els utensilis, i molt especialment el cup, fins i tot si es considerava necessari, pintar-lo per dins amb calç viva: es deixava actuar durant dotze hores, s’aclaria bé amb aigua neta i després havien de passar dotze hores més perquè estiguera completament sec abans d’abocar-hi el most.

2. Què és un cup?

Un cup (trull, trujo, tina, almàssera, premsa...) és un dipòsit de gran capacitat per a l’elaboració de vi. És una construcció agrària específica d’alguns pobles valencians. Generalment són cilíndrics i normalment patrimoni d’una família, encara que també tenim cups quadrats i comunitaris. Els cups que han arribat fins a nosaltres comencen a construir-se a Viver en els segles XVI i XVII. Si analitzem l’arquitectura urbana de Viver, és ben segur que a finals del segle XVII cada vivenda, cada unitat familiar, ja posseïa el seu cup. El seu espectacular augment va coincidir amb la gran expansió de la nostra viticultura durant els segles XVIII i XIX, de manera que en la cúspide d’aqueix creixement, de 1850 fins a l’arribada de la fil•loxera, algunes famílies disposaven de més d’un cup.

02 elaboracion

Estat en què es troba un dels cups encara existents a Viver. Esperem anar recuperant-los

D’altra banda, és segur que durant aqueix període de gran expansió del cultiu de la vinya es va arribar a plantar ceps fins i tot en els escarpats vessants de la Peña Roya, El Covacho, El Rodeno, les muntanyes de Ragudo, etc., com testifiquen els trossos de parets que encara avui podem contemplar. Per a facilitar l’elaboració del vi procedent d’aquestes zones allunyades dels grups de població i amb dificultats d’accés per a carros i fins i tot per a animals de càrrega, es van construir cups, no sols als masos, com ara La Chana i Morredondo, sinó fins i tot enmig de les vinyes. Aquests cups permetien que una vegada veremat el raïm arribara ràpidament al trull, evitant fermentacions indesitjables. Probablement, aquests espais allunyats no els cultivava el propietari de la terra, que en tenia de millors i més pròxims, sinó que els cedia mitjançant el contracte a cep mort a xicotets agricultors. Aquest contracte significava que el propietari cedia la terra mentre durara amb vida el cep, i en canvi rebia de l’arrendador una part de la producció: concretament un quart de collita en el segle XVIII i un terç en el XIX.

En l’actualitat, el Grup de Patrimoni Vitivinícola de Viver ha localitzat 78 cups, a pesar dels molts que van ser destruïts o soterrats en els anys de l’auge de la construcció, durant els quals més del 95% de les cases s’han construït de nova planta o remodelades. D’aquests cups, un es troba a la Masía de la Chana, un altre a Morredondo, dos a Monleón, un altre a San Miguel, els sis col•lectius adossats de Ragudo i la resta encaixats en la població.

03 elaboracion

Els cups col•lectius d’Herragudo abans de la posada en valor de la història vitivinícola de Viver

3. Construcció d’un cup

De l’observació dels cups de Viver concloem que les característiques de la construcció d’un cup eren les següents:

1. Els constructors de cups de Viver buscaven que l’accés a la boca del cup poguera realitzar-se permetent l’entrada amb la verema per un carrer alt i que la boca de descàrrega, bocana, donara a un carrer de nivell inferior. És a dir, que ja que l’orografia on s’assenta el poble sovint ho permetia, es projectava l’accés per dos carrers a diferent nivell: un alt per a l’entrada de raïm i l’altre baix per a l’eixida del most o vi. El desnivell facilitava la circulació de mostos i vins. Ambdós espais es procurava que foren prou amplis per a poder guardar els diferents utensilis i per a realitzar les altres activitats pròpies de la vinificació, la conservació i l’envasament del vi.

2. Són preferible els cups cilíndrics interiorment o, almenys, amb racons arredonits i que el pis estiga inclinat cap a la bocana.

3. En la construcció de la paret del cup s’observen tres franges. La més interior, que entrava en contacte directe amb el most, està xapada de taulells de ceràmica cuita o rajoles. En el centre apareix reble compactat amb argamassa i la zona exterior, que esdevé quadrada, és de pedra seca o està fabricada de maçoneria.

4. S’intentava construir-lo subterrani, almenys per un costat, o adequadament aïllat en les zones més fredes de la casa per a aconseguir temperatures baixes i constants.

5. La gran majoria estaven integrats en la vivenda familiar com un element més, com ara el rebost o el graner.

6. La capacitat depenia de les necessitats del propietari. Els de més cabuda que tenim catalogats tenen una capacitat aproximada de 90 càrregues de vi, 10.862,069 litres.

7. A uns cinquanta centímetres de la vora de la boca, el cup tenien un ixent en horitzontal d’uns deu centímetres que rodejava tot el brocal, i així eixamplat ascendia fins al final.

8. En aquest repeu, en dos punts mútuament enfrontats hi havia dues ranures. Abans d’iniciar la vinificació els xafadors col•locaven una biga xicoteta o travesser encaixada a les ranures, de manera que la biga i el repeu mantingueren el mateix nivell.

9. A continuació, acoblaven taulons forts tallats a mida sobre la biga i el repeu, tapant la boca del cup. En les vores de cada tauló uns xicotets ixents permetien que entre ambdós quedara una fesa de cap a cap.

10. Tots els cups estaven coberts amb una teulada i normalment dins de les cases, formant part de la zona dedicada a celler o al seu costat. No obstant això, també es van construir cups exempts com per exemple els col•lectius d’Herragudo o els deu o dotze que hi havia al carrer Pajares, col•locats junts, uns al costat dels altres.

04 elaboracion

Els mateixos cups col•lectius d’Herragudo on ja es poden observar les canelles d'eixida o bocanas

4. Xafar el raïm amb els peus

L’art de fer el vi és un dels primers que ha exercit l’home civilitzat. Un equip d’investigadors de la National Geographic Society utilitzant tècniques bioquímiques ha identificat un celler de fa sis mil anys en què utilitzava la tècnica de xafar el raïm amb els peus descalços. La mateixa tècnica s’utilitzava a l’antiga Grècia i a Roma. Els romans, quan van elaborar els primers vins a Viver, van xafar el raïm amb els peus descalços i la tradició arriba fins a nosaltres amb el procés de vinificació en cups.

A mesura que s’anava tallant el raïm del cep es transportava al trull. A continuació començava la primera operació a què se sotmet el raïm després de la verema. És el procés de vinificació o elaboració del vi, procés de màxima transcendència per a la qualitat del producte final i que es refereix al conjunt d’operacions necessàries perquè el raïm es transforme en vi.

La boca del cup coincidia en nivell amb un espai ampli sobre el qual es col•locaven els banastells de verema plens de raïm. A vegades els cups pertanyien o eren usats per diverses persones al mateix temps i es feia necessari determinar la quantitat de raïm que cada un aportava per a saber quants litres els correspondrien després. En aquests casos s’enrasaven els banastells per algun dels interessats o es buscava una persona, suposadament imparcial, per a tal tasca. No era habitual pesar amb romanes els banastells.

En aquesta operació hi havia tres preceptes que calia tenir present: el primer, comprovar la resistència dels taulons, ja que una ruptura podia ser fatal; segon, no trencar mai els pinyols, i tercer, que si es vol vi amb coloració intensa, és necessari esgarrar la pell el millor possible. Aquestes dues últimes prescripcions s’aconseguien perfectament xafant el raïm amb els peus nus, ja que l’elasticitat natural del peu humà esgarra la pell, afavoreix l’aireig del most i no trenca els pinyols. Des del punt de vista tècnic, xafar el raïm amb els peus pot considerar-se un sistema perfecte, perquè esclafa tots els grans i no trenca pinyols ni rapes i a més el peu, refregant la pell, trenca les cèl•lules que contenen les substàncies colorants la qual cosa propicia vins de capa alta.

Una vegada col•locats i ben refermats els taulons sobre el cup i els xafadors ben informats de la seua tasca i, el que és molt important, amb els peus molt ben llavats, bolcaven el banastell de raïm sobre els taulons i començava el ball. Per a no perdre l’equilibri s’agafaven a la corda, que fixada al sostre, descendia sobre el cup fins a l’altura de la cintura, o a les pales de fusta amb què apartaven les rapes. Acabat de bolcar el banastell, de vegades els xafadors se subjectaven amb una mà a la corda i amb l’altra colpejaven el raïm amb una maça, anomenada tercer peu, per a facilitar el començament de l’activitat. A mesura que minvava el volum de brisa retiraven la maça per a no trencar els pinyols contra els taulons.

Els xafadors preferien xafar a la nit per a evitar les molèsties d’abelles i mosques.

05 elaboracion

Membres del Grup del Grup del Patrimoni Vitivinícola de Viver transportant, a l'estil egipci, una antiga bocana. La bocana era un gran bloc de pedra, tan llarg com el grossor de la paret del cup, al que se li feia un orifici pel centre que servia per a l'eixida del most o vi. Col•locat al nivell de la base del cup abans de començar a trepitjar el raïm es col•locaven sarments en la part de l'orifici que donava a l'interior, que servien de filtre i un tap de fusta, revestit de tela, en la part exterior. Llevar el tap permetia buidar el cup. Foto Maribel Mañes

5. Premsatge, desrapament i encubament

Una vegada net el cup, per a evitar que la brisa tapone la bocana i facilitar que correguera el vi quan arribara el moment de traure’l, es col•locava un bon manoll de sarments, lligats amb vimen i subjectes amb una pedra, tot just al costat de l’orifici d’eixida. Premsar i desrapar eren dues operacions que es realitzaven pràcticament al mateix temps. Es tractava d’estrènyer els xanglots per a trencar els grans i extraure’n els pinyols, la polpa, el suc i la resta de substàncies que contenen. En xafar el raïm sobre els taulons en la boca del cup a poc a poc els grans s’anaven esclafant. L’objectiu era que no quedara sencer ni un gra. El most escorria al cup per la fesa que hi havia entre els taulons, i quedaven damunt les rapes i brises. Les rapes s’apartaven amb una forca i passaven després a la premsa. La brisa en els primers temps anava també a la premsa, però quan es va començar a buscar un vi amb més color s’incorporava al cup amb el most, simplement alçant un poc un dels taulons i es tirava al fons. Aquesta acció de dipositar el most en el cup s’anomenava encubament o embotament. La maceració era habitual, perquè tots els vins s’elaboraven en negre, és a dir, fermentaven en contacte amb les parts sòlides, i s’obtenien tanins, pigments colorants i aromes procedents de la pell del raïm.

6. Premsatge

Xafar el raïm amb els peus aconseguia només parcialment extraure el most contingut en el raïm. Molt prompte es va fer necessari un artefacte capaç d’alliberar amb major eficàcia la part líquida de la brisa després de xafar-la sense trencar els pinyols. Molt prompte també, 4.000 anys a. C., ja hi havia dispositius amb aquesta finalitat.

A Viver s’utilitzava la premsa de fusta vertical llatina de lleva, anomenada vulgarment premsa eix o de gàbia. La componien aquests elements: plat o plataforma; caragol, al principi de fusta i després de ferro, subjecte en el centre del plat; gàbia cilíndrica formada amb llistons verticals de fusta; tapa circular pel centre del qual passa el caragol, a vegades lliure i en dues peces i a vegades subjecte a la femella, que girant-la amb una palanca al voltant del caragol exercia pressió lentament. Sovint a la tapa se li sobreposaven una o dues sèries de llistons de fusta que permetien mantenir l’altura de la palanca per a evitar que xocara amb el cantell superior de la gàbia.

Un altre model de premsa consistia en un caragol gros de fusta que s’enroscava en una volandera fixa en el sostre. El cap del caragol estava travessat per una palanca de fusta que servia per a desenroscar el caragol mentre estrenyia la pasta que hi havia a la gàbia

06 elaboracion

Les dues senyores, Ángela i Josefina, són les descendents del tío Calpero, que va ser l'últim elaborador de vi a la manera antiga a Viver. Foto Ismael Sanjuán 1996

07 elaboracion

La premsa consistia en un gruixut caragol de fusta que s'enroscava en una volandera fixa en el sostre. El cap del caragol tenia un orifici pel qual es travessava per una palanca que servia per a descaragolar el vis i així estrènyer el raïm rebregat que estava en la gàbia. El suc fluïa a través de les obertures de la cistella. Podem observar el caragol de fusta que estrenyeria el barret. Aquesta premsa va deixar de funcionar en 1950. Foto Ismael Sanjuán 1996

08 elaboracion
Antic caragol de fusta per a premsa de vi recuperat pel Celler Vinya Viver Sanjuán. Donada la fragilitat de la fusta, els caragols de les premses es feien de les fustes més dures com a cirerer, savina o lledoner i eren molt gruixuts per a poder resistir la fricció. Foto Xaro Nomdedéu

Les primeres premses de ferro tenien la mateixa estructura que aquestes tradicionals de fusta i es propaguen a partir de la creació a València de la Fundició Primitiva Valenciana en 1850. Aquesta primera i gran fàbrica en la fosa de ferro va créixer ràpidament gràcies a les comandes que el desenvolupament agrari demanava. En 1874 un anunci en El Mercantil Valenciano deia: «L’especialitat de la Fundició Primitiva Valenciana es trobava principalment en la construcció de premses per a l’elaboració de vins i olis. L’experiència de molts anys en la construcció de grans premses l’havia portada a col•locar-se al capdavant de les foses, quant a solidesa i garantia. També es construïen màquines de vapor, turbines, rodes hidràuliques i qualsevol classe de màquines per a serrar fustes, fàbriques de paper». Una vegada premsats les rapes del most extret s’incorporava al cup i les rapes es distribuïen si podia ser, abans que fermentaren com a aliment per als animals domèstics.

09 elaboracion

Premsa vertical de ferro i fusta entorn de 1860 recuperada en el celler Vinya Viver Sanjuán, primer celler modern de Viver que va estar en activitat des de 1991 fins a 2014. Les primeres premses de ferro tenien la mateixa estructura que les tradicionals de fusta i es propaguen a partir de la creació a València de la Fundició Primitiva Valenciana en 1850. El funcionament de totes les premses es basa en el principi de Pascal, segons el qual la pressió exercida sobre qualsevol punt d'un líquid es transmet en igual intensitat en tots els sentits. Foto Xaro Nomdedéu

10 elaboracion

Trepitjadora de corrons per a verema. Aquests objectes manuals rebregaven en molt poc temps molta raïm i van substituir el sistema tradicional de trepitjat en els cups. Museu Etnològic Municipal de Castelló. Foto Ismael Sanjuán

S’efectuava un segon procés de premsatge quan ja havia acabat la fermentació. Es treia la brisa del cup amb poals i s’abocava sobre la gàbia. Una vegada col•locada la tapa es feia funcionar la palanca. Acabat el primer premsatge si es volia esgotar més la pasta, es treia, s’esmicolava amb ganxos i es tornava a premsar. Normalment ja no es practicava de moment un tercer premsatge, però si es volia esgotar la brisa, es tornava a esmicolar, s’abocava en calders, s’afegia aigua fins a amerar-la bé i s’escalfava al foc. Es portava a una temperatura resistible al tacte i es deixava macerar de 15 a 20 dies. Després es trasbalsava la part líquida, es premsava la brisa o s’escorria sobre la mateixa gàbia de la premsa i així s’obtenia una beguda lleugera, sana, agradable i de dos a tres graus d’alcohol. Era el vinet, que es podia beure des del mateix moment d’elaborar-lo i que es conservava bé fins al principi de la primavera. Les brises es destinaven immediatament a aliment per al bestiar o es guardaven en recipients tapats de la millor manera possible perquè no s’avinagraren, i es distribuïen en ambdós casos, mesclats amb segons o farratges en dosis proporcionals al pes de bous, cavalls, muls, porcs, ovelles o aus de corral.

7. Fermentació tumultuosa

Durant la fermentació el most s’enterboleix, es calfa, desprèn bombolles que formen una capa de bromera, bull, es belluga, augmenta el volum de la pasta. Brises, llavors i rapes són elevats a la superfície i formen el caramull. La dolçor del most esdevé vinós. Passats uns dies, l’activitat disminueix, el caramull s’enfonsa, la massa recupera el volum inicial. El que abans era most, ara és vi. La fermentació ha mudat una substància en una altra. Aquesta transformació intrigava no sols els nostres vitivinicultors de Viver sinó també científics, com ara Levoisier, que va formular el primer principi de la química: “Res no es perd, res no es crea”. Igualment, és anomenada fermentació alcohòlica precisament perquè durant aquest procés i, gràcies a l’acció dels rents, el 51,34 % del sucre del most es transforma en alcohol etílic que es queda en el vi, i el 48,16 % en gas carbònic (Gay-Lussac). El gas carbònic (CO2) és invisible, inodor i volàtil. La seua afinitat per a mesclar-se amb la sang és 250 vegades superior a la de l’oxigen, per això provoca paràlisi en les cames i una mort ràpida i indolora; una mort molt dolça sense sensació d’ofec ni d’asfíxia. Per aquest motiu l’anomenaven l’assassí silenciós. Els nostres avantpassats vitivinicultors de Viver, siga per successos viscuts o narrats pels seus predecessors, coneixien que en període de fermentació per a accedir a la zona del cup era imprescindible portar una espelma encesa i si s’apagava, calia retrocedir ràpidament, obrir porta i les finestres fins que es mantenia l’espelma encesa. Depenent de la temperatura ambient la fermentació solia durar uns catorze dies aproximadament.

L’encubament, la maceració i la fermentació es realitzaven en els cups de Viver al mateix temps.

8. La fermentació en els cups

Analitzades les característiques dels cups de Viver trobem en el seu ús els avantatges següents:

1. Considerant que poden prestar servei durant molt de temps, els cups són artefactes que costen poc.

2. Si considerem la seua capacitat, ocupen poc d’espai.

3. Encara que s’use molt, duren molt de temps.

4. La grossària de les parets permet que la temperatura del most siga més constant que en altres envasos.

5. La temperatura més constant fa que el procés de les fermentacions siga més regular i més lent, la qual cosa facilita l’extracció dels polifenols.

6. La quantitat més elevada de most produeix una temperatura més alta, la qual cosa propicia el procés de fermentació.

7. En les parets del cup el tartàric no s’adhereix tan fàcilment com en la fusta.

8. Com que els materials del cup no són porosos, el vi roman en el mateix estat inicial o amb molt pocs canvis. Per tant, si acabada la fermentació es volia mantenir allí, només calia tapar-lo, i el sistema més fàcil era abocar sobre la superfície una capa d’oli bo d’un centímetre de gruix. Òbviament, si es busca una bona criança, el vi necessita l’acció de la calor, del fred i de l’aire sense canvis bruscos, ambient que s’aconsegueix millor en una bóta de fusta, que a més afig aromes i gustos favorables.

9. El «sacacubos»

El «sacacubos» era la segona gran festa agrícola a Viver, fins al punt que la saviesa popular li va dedicar aquest refrany:

“Tres fiestas hay en el año
que no las predica el cura,
sacacubos, matapuerco
y el día de la fridura”.

El dia de traure els cups també es comunicava per ban de l’ajuntament. El sacacubos consistia a passar el vi del cup de fermentació a un altre cup, a tonells de fusta de castany o morera, a garrafes de vidre o també a odres o bótes o pells, sobretot de pell de cabra, però també d’ovella o de bou, segons la tradició romana. Siga quin siga el recipient emprat havia d’omplir-se completament i tapar-lo perfectament. Aquests dos requisits s’aconseguien amb facilitat en tots els recipients, excepte en el cup, que requeria una acció més complexa. En aquest cas, si el cup estava ben ple, es cobria amb els mateixos taulons que s’usaven per a xafar-lo o amb una tapa de fusta a mida. Damunt s’estenia una capa de massa d’argila o algeps per a segellar tots els possibles badalls d’entrada d’aire. Si no estava totalment ple, s’abocava amb compte una capa d’oli d’un centímetre de gruix, la qual cosa permetia mantenir-lo durant algun temps fins que es venia.

Una vegada extret el vi del cup, preses les precaucions de l’espelma encesa, el cellerer introduïa una escala de fusta prou alta, descendia fins al fons i allí omplia els poals que una altra persona feia ascendir amb una corda des de dalt o mitjançant una corriola. Així treia les pellofes que quedaven en el fons i les portaven a la premsa per a extraure’n el vi, tal com hem explicat anteriorment.

10. La conservació i l’emmagatzematge

Immediatament després d’acabada la fermentació els vitivinicultors de Viver intentaven vendre el vi. Primerament perquè se’n produïa molt, tal com indica el següent text de 1567 de la Reial Audiència de València: «Els síndics de Xèrica, Viver, Caudiel i Benafer sol•liciten a la Reial Audiència que autoritze els seus habitants per a poder vendre lliurement les seues collites de vi als serrans i a qualsevol altra persona considerant el volum de la seua collita». I en segon lloc, perquè els pobles de més cap amunt de les muntanyes del Ragudo, com que no s’hi podia conrear la vinya, estaven sovint desassortits. Així doncs, la producció excedia la capacitat de venda i l’emmagatzematge del vi sorgeix de la necessitat de conservar-lo i transportar-lo.

En els primers temps, les pells de moltons, cabres i bous, untades amb pega a l’interior, solucionaven ambdós problemes. Per a evitar gustos estranys va anar abandonant-se l’ús de pells i es van introduir les bótes de fusta, més sòlides i fàcils de manejar per a transport i comercialització. Al principi, les bótes es construïen de fusta de pi, castany, cirerer, alzina, morera i altres fustes. Els tonells plens i ben tancats i un celler fresc impedien només en part l’entrada d’oxigen, i en conseqüència la presència dels bacteris acètics, responsables de l’avinagrament del vi. La solució al problema de la conservació va arribar potenciant un component natural del vi produït durant el procés de fermentació: el sofre, que encara que s’usava des de l’època romana, va ser a partir de principis del segle XVIII quan els sulfits, derivats del sofre, es comencen a utilitzar en el vi en forma de diòxid de sofre, SO2. De la combustió del sofre, cremant-lo en l’interior de la bóta abans d’omplir-la, es forma diòxid de sofre, SO2, que actua com a antisèptic, capaç de matar els bacteris acètics i neutralitzar els rents indesitjables, i com a conservant i antioxidant, protector de l’aroma i el color. Precisament per aquestes propietats es pot afirmar que el diòxid de sofre és un producte imprescindible en el món del vi, que és absolutament necessari perquè el vi continue existint com a tal i que sense aquest, el vi seria un pas intermedi i breu entre el most i el vinagre. No obstant això, la utilització del SO2 ha de fer-se amb dosis molt baixes, ja que en concentracions altes tots els vins perden qualitat i aroma i, en el cas dels negres, fins i tot color.

11. L’envelliment i la criança del vi

El vi experimenta naturalment un procés d’envelliment per l’acció del temps i, sobretot, pel contacte amb l’oxigen de l’aire. És un procés d’oxidació que li comunica al cap d’un temps, colors, aromes i gustos característics. L’envelliment natural dels vins en xicotetes quantitats es produïa simplement per les manipulacions a què se sotmetia, com ara trasbalsos, farciments, mescles i clarificacions. A Viver els cups emmagatzemaven importants quantitats de vi i aquests manejos no eren suficients. Quan els vinaters viverencs, siga perquè no havien pogut vendre tota la producció, o perquè, sobretot a partir de mitjans del segle XVIII, els compradors van començar a valorar la criança i van intentar respondre a aqueixa demanda, van haver de recórrer a recipients mínimament porosos que permeteren una molt lenta entrada d’oxigen en les grans masses de vi, la microoxigenació, que millorara les qualitats organolèptiques dels seus millors vins, ja que els més fluixos acabaven en alguna de les cinc fàbriques d’alcohol que hi havia en la població.

En un principi, els vinaters van començar a usar els tonells de fusta només per a garantir-ne la conservació i l’emmagatzematge i per a facilitar el transporte. Sovint l’estada del vi en les bótes s’allargava, i va ser així com es van trobar amb la sorpresa que utilitzant la fusta, les aromes i els sabors del vi canviaven a millor. D’aquesta manera es va arribar al descobriment de les aportacions, tant gustatives com olfactives, que les distintes fustes proporcionaven al vi, sempre que es mantinguera hermèticament tancat. D’ací van sorgir els moderns conceptes d’envelliment i criança en fusta, i especialment de roure, ja que aquesta fusta posseeix porus més fins que faciliten una lenta micooxigenació.

L’envelliment i criança del vi és un procés llarg i que s’ha de fer amb molta cura en el qual es busca que el vi adquirisca qualitats que milloren les seues qualitats organolèptiques. El primer factor va ser adonar-se que el temps d’estada en fusta demostrava que les substàncies aromàtiques del roure, anomenades polifenols, entre les quals destaquen la vanil•lina i els tanins, optimitzaven les aromes i el gust del vi. El segon era la lenta oxigenació a través dels porus de la fusta que transforma en rojos els colors violacis del vi jove. Per Nadal i Pasqua es trasbalsava, i una vegada buidat el tonell, s’introduïa una cadena grossa i es feia donar voltes al tonell. Les baules, en colpejar les dogues per la part interior de la bóta, trencaven els tartrats, que es desapegaven i es treien amb aigua i així es recuperava novament la interacció entre vi i fusta. Amb tot això s’aconseguia aportar al vi qualitats que optimitzaven les seues característiques.

12. Els vins del Palància i el vermell

Els vins de la ribera del Palància o de Morvedre no van arribar a tenir el prestigi dels de la Cartoixa de Portaceli, ni del Carlon de Benicarló, encara que també van ser elogiats per alguns escriptors a mitjan segle XIX, que els van valorar com a “eixuts i espirituosos”

Va aconseguir especial reputació i fama el “vi vermell”, procedent del cep morvedre, que encara avui es cultiva al Rosselló (Perpinyà, Narbona, Carcassona) al sud de França, a Austràlia, a Califòrnia i més prop, a Catalunya, on se li denomina mataró, i a Alacant, on se l’anomena vermeta, del qual s’elaborava des del segle XV el famós vi dolç de 18 graus, fondellol. Els vins de morvedre (1238 – 1868) eren molt estimats per a rancis, per a postres, per a augmentar el grau i el color dels més fluixos i fins i tot per a aiguardent. Com ja hem assenyalat, el cep morvedre és el monestrell, que s’adapta bé als climes secs i temperats, el gra és de pell grossa i produeix vins alcohòlics i tànnics.

13. La venda

Des del segle II a. C. Una part molt important del vi produït a Viver, com el de tota la vall, era exportat a Roma en grans quantitats. El vi era transportat en àmfores de fang, fabricades ací i que no tornaven buides, sinó que una vegada extreta la beguda les trencaven i llançaven les restes dels atuells a una zona pròxima a la ciutat. Va ser tan gran i incessant l’acumulació de testos que van donar origen a la muntanya “Testaccio”. S’expedia des del grau vell de Sagunt, que per la proximitat del port va ser el centre comercial per excel•lència on s’arreplegava i després s’embarcava. La troballa de l’Hermes Bàquic en marbre blanc, les àmfores de vi i múltiples restes arqueològiques, confirmen la importància cultural, social i comercial del vi a la vall del Palància i a Sagunt. Amb la derrota de Roma pels bàrbars l’any 476 es clausura el tràfic del nostre vi cap a Roma.

En l’època àrab, des del segle VIII al XV, continua en lenta recessió a causa de la llei alcorànica. Es consumia vi encara que amb reserves. Raïm fresc, panses, vinagre i arrop eren els productes procedents de la vinya preferits i molt utilitzats pels àrabs i que comercialitzaven amb especial habilitat.

Després de l’expulsió comença novament l’expansió de la vinya en tota la vall del Palància. La raó més important d’aquest creixement la trobem en la reconquesta cristiana. A tot arreu on es va implantar el cristianisme, si el clima ho permetia, es produïa vi en quantitat. La influència del valor simbòlic del vi en el cristianisme, convertit amb el pa en la sang i el cos de Crist, va afavorir el consum generalitzat d’aquesta beguda. En augmentar el consum, el cultiu de la vinya esdevé novament rendible perquè el seu cultiu era fàcil i no necessitava períodes de guaret.

Des de principis de l’Edat Mitjana el vi va ser considerat com un producte de primera necessitat atesa la forta demanda per al consum de la població. En conseqüència, les poblacions van optar pel proteccionisme comercial i van arbitrar normes que impedien tant l’entrada de vi forà com el desabastiment intern. Aquestes mesures van donar més rellevància a l’autoritat municipal, per la qual cosa també la venda s’iniciava per orde municipal.

La pretensió històrica dels vitivinicultors de Viver era vendre el vi, si era possible en el mateix moment de traure’l del cup de fermentació.

És a partir del segle XVI quan a tota la vall es planta majoritàriament de ceps i augmenta la viticultura, encara que amb baixa producció, ja que només hi ha les femtes animals i humanes com a adobs.

En 1793 José Cavanilles afirma: «a Viver, poble de 500 veïns, és prodigiós el nombre de vinyes. Si exceptuem el camp de Monòver, no hi ha districte en el regne que en proporció tinga més vinyes: tot el que es pot veure des dels cims dels turons es veu ple de ceps. Fa goig veure com verdegen les llomes i les faldes dels turons. Produeixen anualment més de 100000 cànters de vi. Rendeixen bastant les vinyes.». No diu res Cavanilles sobre la comercialització del vi, però és evident que hi havia un important comerç atès que als viverencs els era impossible consumir anualment els 600 litres que estadísticament tocaven a cada u.

Vendre els productes agrícoles tampoc llavors era fàcil i sempre es corria un risc si s’esperava l’arribada dels comerciants que exportaven des de Sagunt, perquè aquests anaven adquirint primerament els vins dels pobles més pròxims al port i Viver era el més llunyà.

No obstant això, al final els intermediaris de Sagunt, agents de la companyia holandesa Herman Sollicofres o de la francesa J.B. Platet, arribaven depenent de les característiques comercials de l’any a vegades més prompte i altres més tard. El vi que adquirien es transportava des del segle XVII i l’aiguardent des de 1757, data en què s’instal•la la primera fàbrica exportadora, amb muls i carretes de bous fins als magatzems del grau vell. Allí es transvasava a tonells de fusta d’uns 50 cànters.

No obstant això, quan finalment arribaven els comerciants saguntins els viverencs ja havien aconseguit despatxar una part important dels seus vins als pobles de més amunt on el clima impedia el cultiu de la vinya. Barraques, El Toro, Sant Agustí, Vilanova de Viver, i els pobles contigus de Terol, eren els nostres clients necessitats i per tant, segurs. Fins i tot recorrent la Serra de Gúdar-Javalambre els arriers i carreters de Viver arribaven als pobles del nord de Castelló com ara Vilafranca, Cintorres o Morella. La constant i urgent necessitat de vendre el vi explica la dedicació de molts viverencs al tracte, al comerç i al transport de mercaderies. Aquest escenari es confirma en la trajectòria històrica de Viver com a poble de molts arriers i carreters com indica, entre altres, Pascual Madoz en 1850: «Dedicant-se gran porció de veïns al carreteig de bous, amb els quals fan transports per a València, Aragó i Castella, de gra, fustes, llanes, carbó, ferro, vins i tot el que s’ofereix, el tràfic dels quals constitueix l’únic comerç del país».

Que el vi era a Viver, a més de beguda sana i medicina com deia Arnau de Vilanova, un producte que solucionava problemes econòmics a la població, es confirma en el següent text de 1817 d’un escrivà de cambra de la Real Audiència: «José Gallur, Andrés de Ara, Pascual Portu, terratinents de Viver, sobre procediments de Pascual Andrés, alcalde de Viver, per la venda d’una bóta de vi, per a cobrir part de les despeses que ocasionava el seguiment d’un plet amb Xèrica sobre ús d’aigües».

El vi que els vitivinicultors de Viver no aconseguien vendre directament es transformava en alcohol en alguna de les cinc destil•leries que van arribar a haver-hi en el nostre poble. Entre altres molts testimonis de l’existència d’aquestes fàbriques aportem el següent de 1827 d’un altre escrivà de cambra de la Reial Audiència: «Joaquín Plasencia, veí de Viver i curador dels menors José i María Plasencia apel•la contra Francisco Fornás Pérez en un plet per possessió de la fàbrica d’aiguardent dels citats menors».

11 elaboracion

Escaldant raïm per a pansa tal com es feia també a Viver. Xàbia. Foto Ismael Sanjuán 2014

12 elaboracion

Recuperant l'elaboració de panses a l'estil antic en el Celler Vinya Viver Sanjuán. Foto Ismael Sanjuán 2014

14. De l’esplendor a la destrucció i la fi de la vitivinicultura a Viver

Al pròsper segle XVIII per a la vinya, el vi i fins i tot per al raïm de taula, en ser introduït en aqueix temps la varietat planta nova, va seguir a Viver una primera meitat del XIX caracteritzada per una forta crisi. Les causes fonamentals van ser primerament les epidèmies de 1803 a 1805, i també, la invasió, saqueig, morts, destrucció de pobles, robatori de ramats i devastació de les produccions agràries que va suposar la Guerra de la Independència de 1808 a 1814. En conseqüència, les collites de 1811 i 1812 van ser tan roïnes i escasses que 1812 va ser conegut com “l’any de la fam”. En relació amb la població existent, la Guerra de la Independència va resultar la més letal de totes les guerres espanyoles contemporànies. La mortalitat es va disparar a conseqüència de les víctimes de la guerra, la fam i les epidèmies infeccioses.

El transport de mercaderies es va paralitzar, atès que els bous, muls, cavalls i altres animals de tir van ser confiscats pels militars. Sense mitjans de transport la venda era impossible: ni vi ni aiguardent eixien de Viver. Aquest col•lapse econòmic i comercial va tardar mig segle a superar-se.

És a partir de 1850 quan la viticultura de Viver i de tota la vall comença a experimentar un ressorgiment sense precedents a causa de la demanda de vins de la nostra regió pels consumidors francesos, les vinyes dels quals, igual que les catalanes i les de la Rioja, estaven sent aniquilades per l’oïdi (Uncinula necator) des de 1852. A aquesta plaga li seguirà el míldiu de la vinya (Plasmopara viticola), fong originari d’Amèrica del nord, que penetra a França en 1878 i s’estén per tot Europa en pocs anys. La segona gran oportunitat per a la vitivinicultura a Viver vindria més tard perquè la fil•loxera, que havia començat a arrasar les vinyes des de 1868, no va arribar a Sagunt fins al 1912 i a Viver fins al 1915. És durant aquests quasi seixanta anys quan la vitivinicultura a Viver aconsegueix el seu màxim nivell de cultiu de la vinya, de producció de vi i d’alcohol i de vendes. Al mateix temps, és el període en què els viverencs planten vinyes fins a les faldes i vessants de les muntanyes més escarpades. Viver és en aquells anys un mar de vinyes. Pràcticament quasi totes les famílies tenen o es construeixen un cup o dos. També grups de viverencs, com a Herragudo, edifiquen cups col•lectius. S’aconsegueixen beneficis econòmics mai abans aconseguits. És també el moment de major coneixement i cultura social dels viverencs sobre el cultiu de la vinya i l’elaboració del vi.

La creació en 1875 de la Societat Vitivinícola Saguntina, la Viti, el principal objectiu de la qual era «difondre els últims coneixements i estudis sobre el cultiu de la vinya i l’elaboració de vins facilitant, per a aquest fi, un complet laboratori, una biblioteca especialitzada i la publicació del periòdic quinzenal La Vitivinícola Saguntina» i l’aclamació al gener del mateix any per primera vegada d’Alfons XII com a rei d’Espanya quan era a Sagunt, van contribuir poderosament a la reactivació social i econòmic de Sagunt i de tota l’activitat agrària de la vall del Palància.

Dues infraestructures inaugurades en 1898 van completar el ressorgiment del comerç del vi: la primera, l’entrada en funcionament de la línia fèrria des de Sagunt a Sogorb, i la segona, la substitució del gas per l’enllumenat públic.

Un altre factor associat als anteriors va ser la introducció de l’arada d’origen belga Vernet, a Viver l’anomenem vertedera, per a la preparació de camps en què es plantava la vinya.

La confluència de tots els elements enumerats va propiciar que durant els últims cinquanta anys del segle XIX i els deu primers del XX, Viver experimentara l’edat d’or de la vitivinicultura. Collites com la de 1877, en la qual Viver va produir 25.000 Hl de vi, són bona mostra de l’activitat vitivinícola dels nostres avantpassats.

En 1913, Carlos Sarthou Carreres incideix novament en tradicional vocació comercial dels viverencs quan a més d’indicar la important producció de vi matisa que: «el comerç és l’exportació de productes agrícoles i importació per a la vida de la població».

En conclusió, durant quasi 500 anys el vi va ser la producció agrícola més important de Viver, el consum i comercialització de la qual va permetre els nostres avantpassats passar d’una economia de bescanvi i subsistència a una economia de mercat sense precedents. Amb la venda de vi, Viver va començar per primera vegada i definitivament a ser una societat en què els diners corrien i era el producte fonamental i quasi exclusiu de totes les transaccions.

Aquest llarg període de floriment agrícola, econòmic i social, va acabar pràcticament del dia a la nit a Viver amb l’arribada quasi al mateix temps de la fil•loxera, que va liquidar les vinyes entre 1915 i 1917 i La Cucaracha en 1918, la gran pesta que va acabar amb gran part de la població del nostre territori.

Bibliografia

Abad M. Pluche (1755): El espectáculo de la Naturaleza. Oficina Joachin Ibarra. Madrid
Bailly – Bailliere – Riera (1915): Directorio Valenciano. Guía especial de las provincias de Alicante, Castellón de la Plana y Valencia.
Brunet, R. (1904): Material vinícola. P. Salvat Editores S.A. Barcelona.
Carbonell y Bravo, F. (1820): Arte de hacer y conservar el vino. Editor Antonio Brusi. Barcelona
Carbonell Rubio, J.R. (1996-1997): La prensa agraria saguntina. La Vitivinícola Saguntina (1887-1888)
Llueca Úbeda, E.: La vid y el vino de Morvedre. Edita: A.C. L’Arxiu Camp de Morvedre. Club Enòfils Sagunt.
Mañas Borrás, L. La artesanía industrial en Valencia: La Fundición Primitiva Valenciana (1850 – 1890). © Copyright: Luís Mañas Borrás.
Melero Rodríguez, J. (1899): Vinos y vinagres. Librería Editorial de Bailly – Bailliere e hijos. Madrid
Pequeño, D. (1901): Cartilla vinícola. Tipografía del Sagrado Corazón. Madrid
Piqueras Haba, J. (1999): El legado de Baco. Los vinos valencianos: desde la Antigüedad hasta nuestros días. Editorial Gules S.L. Valencia 1999.
Real Jardín Botánico de Madrid (1808): Semanario de Agricultura y artes dirigido a los párrocos. Imprenta de Villalpando. Madrid
Rueda y López, D.: Vinificación moderna. José Gallage editor. Barcelona
Sanz de Bremón, M. (1881): Contestación al interrogatorio publicado por la D.G. de Agricultura con fecha 20 de Enero de 1881.

Grupo de Recuperación de la Cultura del Vino a Viver. Ismael Sanjuán Monzonís.

mv07-08. Aproximació a la toponímia urbana de Vilanova d’Alcolea

Escrit per Comissió de Patrimoni de Vilanova d’Alcolea. Magí Espinach Briansó i Josep Miquel Ribés Pallarés on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

La troballa de documentació arxivística relacionada amb Vilanova d’Alcolea al llarg dels darrers anys i l’interès per l’onomàstica han sigut el punt de partida d’un treball sobre la toponímia urbana vilanovina que breument volem presentar en aquest número de Memòria Viva tot aprofitant l’oportunitat que ens ofereix el Programa d’Extensió Universitària de la Universitat Jaume I.

El treball que hem iniciat té una doble finalitat: d’una banda, estudiar la toponímia urbana al llarg del temps utilitzant les fonts orals i escrites de què disposem i de l’altra, recollir l’actual, tant l’oficial com la popular, i contribuir a la conservació i difusió d’aquesta entre les generacions joves.

2. Fonts, metodologia i documentació que estem utilitzant

L’estudi toponímic es realitza, com hem dit, a partir d’enquestes orals a la gent de més edat i de la recerca i buidatge de la documentació bibliografia i arxivística disponible. En el nostre cas, les fonts disponibles són:

- Enquestes orals a aquelles persones que des del nostre punt de vista poden fer aportacions interessants sobre l’objecte d’estudi.
- Gràcies a la col•laboració de les autoritats i dels treballadors municipals hem pogut accedir a la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal, una part de la qual es considerava perduda des de la Guerra Civil. D’entre aquesta documentació hem de destacar diversos padrons i censos de l’època de la República (1931-36) i també alguns lligalls dels segles XVIII i XIX que encara estem estudiant.
- De l’Arxiu Parroquial de Vilanova d’Alcolea hem pogut revisar, gràcies a l’amabilitat dels seus rectors, dos llibres que es conserven del protocol notarial de Joan d’Ostal, el primer dels quals correspon a l’any 1671 i el segon compren els anys 1672, 1677, 1678 i 1679.
- També tenim accés a documentació de fons particulars en què hem trobat informació rellevant que ens ajudarà a completar aquest estudi. Com a exemple, podem citar una escriptura de l’any 1905, una cèdula personal, permís per a poder desplaçar-se, de l’any 1926 i un simple rebut de la llum del 1946.
- La bibliografia específica sobre temàtica local és escassa però força interessant per a establir cronologies toponímiques i confirmar hipòtesis de treball sobre l’explicació de determinats topònims.

3. Evolució de la població i el nom dels carrers en el temps

La toponímia urbana apareix des del moment en què es desenvolupa el nucli urbà com a conseqüència de l’augment de la població. És per això que comencem el treball amb un intent d’explicació del creixement històric del nucli urbà a partir de les xifres de població de la documentació històrica, la qual cosa ens permetrà, de vegades, aproximar-nos a la cronologia d’aparició de determinats topònims.

01 vilanova mv7g

Calvari

Les investigacions dutes a terme fins ara ens han permès identificar, a partir del nom dels vint carrers actuals, l’existència de diversos noms anteriors des de l’any 1672, tal com es mostra a la taula II. Ara caldrà precisar la cronologia dels diferents topònims i precisar l’aparició d’aquells dels actuals que no existien l’any 1672 quan el nucli urbà encara no havia ultrapassat els límits de l’antiga muralla medieval.

02 vilanova mv7

Tenda de Doña Leandra a la Plaça

03 vilanova mv7

Plaça i carrer Major

4. Classificació dels topònims urbans

Per a la classificació de la toponímia urbana seguim bàsicament la que va establir el professor Enric Moreu Rey (1974).

4.1. Els genèrics.

Els genèrics són els introductors dels topònims urbans, els que designen la realitat a què ens referim.

Carrer és el genèric primari. Si el carrer és estret, se l’anomena carreró: carreró del Clot i carreró de l’Església. També s’anomena carreró si no té eixida, i en aquest cas funciona com a sinònim d’atzucac: carreró de l’Escola.

Plaça és un espai ample on conflueixen diversos carrers: plaça (carrer d’Arnau de Vilanova), i el mateix sentit tenen el terme placeta (carrer de Sant Antoni) i replaceta (al carrer d’Avall).

Altres genèrics fan referència a edificis, contingut o funció: molins, escoles, taverna, cine, i el castellanisme “matadero” en lloc del normatiu escorxador; a la xarxa de serveis: dipòsit de l’aigua, transformador, pous i d’altres a comunicacions: portals i camins.

4.2. Topònims urbans pròpiament dits

Dins d’aquest apartat trobem topònims que ens indiquen la part alta i baixa: carrer d’Amunt i carrer d’Avall; la situació extrema o fora muralla: Arrabal del Calvario, segles XVIII i XIX; i fins i tot la creació ex novo de determinats indrets amb la corresponent indicació diacrònica: carrer Nou.

També trobem detalls relacionats amb l’estructura urbana, com ara els eixos transversals: aquest seria el cas del carrer Major i la seua continuació, el carrer de l’Església i la plaça d’Arnau de Vilanova juntament amb el carrer d’Avall, i els topònims de situació–orientació: carrer del Nord i carrer de Baix los Corrals, aquest darrer de denominació popular.

Pel que fa al subministrament de l’aigua tenim el carrer del Pou, el pou de la Vila, el clot de les Dones i el clot dels Matxos. Pel que fa a la direcció: el carrer de la Torre, el camí d’Alcalà (actual carrer Major) i el carrer de Sant Mateu (actual d’Amunt) que porten a l’inici dels camins en direcció a aquests pobles. A tocar del poble també podem incloure en l’apartat de direcció: el camí de la Font, el camí del Safranar, el camí de la Vinyeta i el camí del Pou Novell.

Fan referència a l’agricultura i les activitats camperoles el carrer de les Eres (les eres de Baix), les eres de Dalt (al voltant del pavelló polifuncional), les eres del carrer de les Corregudes i les eres del Rajolar. Corrals, bodegues i horts i alguns topònims inclosos al paràgraf anterior, com ara el camí del Safranar, també en formen part.

Dins de l’apartat del comerç i altres mercaderies hem de classificar el carrer de la Saboneria.

A altres activitats o institucions fan referència a topònims com ara: ajuntament i cooperativa; estudi: escoles, Casa de la Cultura; beneficència i higiene: carrer de la Botera, l’Hospitalet i l’Hospital i jocs: carrer del Joc de la Tella, antigament Calle del Juego Nuevo.

La religió, per la seua importància en la nostra cultura, mereix un espai diferenciat perquè ha donat lloc a nombrosos hagiotopònims. Els edificis, elements singulars i hagiotopònims són: l’església i el calvari situats als carrers homònims i també tots els carrers dedicats, al llarg del temps, a sants i santes: carrer de Sant Antoni, carrer de Sant Vicent, carrer de Santa Bàrbara i carrer de Santa Llúcia i les diferents capelletes de carrer: Santa Bàrbara, Santa Llúcia, Sant Ramon, Sant Josep, Sant Vicent, Sant Roc, Sant Cristòfor i Sant Antoni de Pàdua. Fins que es va fer el nou ajuntament, a la façana hi havia la imatge de Sant Isidre Llaurador i al carrer Nou hi havia un altaret dedicat a la Mare de Déu de la Balma. Encara a tocar del poble trobem restes de les capelletes malmeses dedicades a Sant Xoxim i a Sant Cristòfor.

4.3. Topònims històrics

Un primer grup, fa referència a fets històrics: plaça de la Constitució, plaça de la República, carrer i travessia del 2 de Maig, carrer del 14 d’Abril i carrer dels Màrtirs de Jaca.

El grup de personatges històrics el dividirem en tres. Personatges de la II República: carrer de Salmerón, carrer de Pi i Margall, carrer de Francisco Ferrer, carrer de Valentín Juan, carrer de Pablo Iglesias i carrer de Castelar. Personatges de la Guerra Civil Espanyola: carrer del Generalísimo Franco, plaça de José Antonio Primo de Rivera i carrer i travessia del General Aranda. Personatges fills de Vilanova: carrer de Raimundo Rebollida.

5. Recull de topònims i anàlisi

Com a exemple i model de l’estudi que de cada topònim urbà es fa a l’estudi toponímic presentem tot seguit la descripció provisional del carrer de Santa Llúcia:

SANTA LLÚCIA, carrer

Documentació:
1913. Calle Santa Lucía (CSC).
1940. Calle Santa Lucía (EMVA).
1989. Carrer Santa Llúcia (PAVA, canvi de nom, i rètol).

Altres denominacions: Blasco Ibáñez, calle.

És el carrer que va des del carrer Major fins a l’inici del carrer d’Avall. Antigament a l’inici estava el portal de Sant Mateu i al final el portal de Sant Roc i per tant, tot el carrer delimitava part del recinte emmurallat.

L’any 1939, al núm. 11(1935, PMVA, núm. 13) Vicente Rambla Saura continuava regentant un negoci de carn de porc. L’any 1963 al núm. 15 hi havia una carnisseria a nom del mateix Vicente Rambla Saura (LRAM).

A l’actual núm. 47 hi havia el trinquet i la taverna del Tio Llorenç, que era de Pego. L’entrada es feia per la taverna. En un carreró lateral hi havia l’escola dels xiquets grans. Encara es poden veure els números de policia 9 i 47 en taulells de la segona meitat del segle XIX que no coincideixen amb la numeració actual.

BLASCO IBÁÑEZ, carrer

Documentació:
1934. Calle Blasco Ibáñez (RSSC).
1935. Calle Blasco Ibáñez (PMVA).
1937. Calle Blasco Ibáñez (PESVA).

Altres denominacions: Carrer Santa Llúcia.

El carrer de Santa Llúcia va estar dedicat en temps de la II República a l’escriptor i polític republicà Vicente Blasco Ibáñez (València, 1867 – Menton, França, 1928).

L’any 1935, el carrer tenia 30 cases i 93 habitants. Al número 8 hi havia la casa del pastor José Pastor Puchol. Al número 13 regentava un comerç de carns fresques Vicente Rambla Saura i al 17 hi vivien un soldat de 19 anys, Samuel Saura Moner, i un mossèn de 23 anys, Ezequiel Saura Moner (PMVA).

A banda de la toponímia oficial hi ha també la popular, recollida oralment, que designa principalment indrets diferents dels carrers i les places. Aquests topònims tindran també la descripció individualitzada corresponent.

6. Bibliografia bàsica

ALBIOL CAVALLER, Juan Antonio (2007). Les visites pastorals a la parròquia de Vilanova d’Alcolea Parròquia de Sant Bartomeu. Vilanova d’Alcolea.
CALAF ROVIRA, Carlos (1984). Villanueva de Alcolea. Puerta de Maestrazgo. CISS Editorial S.A. Bilbao.
MADOZ, Pascual (1850). Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo XVI. Madrid 1850.
MOREU REY, Enric (1974). Toponímia urbana i onomàstica varia. Editorial Moll. Palma 1984.
MUNDINA MILALLAVES, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Imprenta y librería de Rovira y Hermanos. Castellón 1873.
RIBÉS PALLARÉS, Jose Miquel i MARTINEZ CUADRADO, Carme.(1910-1920) “Les notes del viatger José Ruy-Fernández. Uns apunts per a la història de Vilanova d’Alcolea”. Actes de les IX Jornades Culturals de la Plana de l’Arc. Vilanova d’Alcolea 2009.
SARTOU CARRERAS, Carlos (1913). Geografía General del Reino de Valencia. Provincia de Castellón. Establecimiento Editorial de Alberto Martín. Barcelona 1913. Edició facsímil de la Caixa de Castelló.

Comissió de Patrimoni de Vilanova d’Alcolea
Magí Espinach Briansó i Josep Miquel Ribés Pallarés

mv07-07. Un any en el grup de patrimoni de Sot de Ferrer

Escrit per Grupo del voluntariado local de Sot de Ferrer on . Posted in Memòria Viva

Cada any, el grup de Patrimoni de Sot de Ferrer realitzem tota una sèrie d'accions relacionades amb la posada en valor i difusió del nostre patrimoni cultural.

1. Taller de costura de roba d'època

Dins dels actes previstos del quart centenari de la carta de poblament de Sot de Ferrer (2010) es va organitzar una xarrada sobre la roba i vestimenta d'aquella època en la qual es va comptar amb la inestimable col•laboració d'una experta en el tema: Paca Valls.

Fruit d'aquesta presentació va nàixer la idea d'organitzar un taller de costura. De manera desinteressada, es van presentar dones, disposades a cosir els vestits que gent del poble volia lluir en la festa. El taller de costura va començar amb Lolín Pascual i Pili Colomer com a mestres costureres i, durant quatre anys, va continuar el taller i amb molt treball.

El taller comença a funcionar cada any, aproximadament, un mes abans de la celebració de la festa. Cada vegada es confeccionen més vestits, perquè la gent desitja participar en la festa i per això es va tenir la idea de presentar al poble de Sot de Ferrer el treball realitzat en aquests anys amb una exposició sobre el Taller de Costura.

01 sot mv7

Vista general de l'exposició

02 sot mv7

Racó de costura

03 sot mv7

Racó de la planxa

04 sot mv7

Racó dels patrons

2. Taller d’iniciació a la interpretació del paisatge del municipi per a la seua millora i conservació

El passat mes de novembre de 2014 es va realitzar a Sot un taller d'Interpretació del paisatge realitzat per l'empresa Itinerantur, proposada pel Programa d'Extensió Universitària – PEU de la Universitat Jaume I de Castelló.

Després d'un matí molt interessant per la quantitat i la diversitat dels seus assistents, es van emportar, crec, un bon sabor de boca, ja que els professionals que el van realitzar van saber traure de nosaltres mateixos coses per a la millora i conservació del nostre entorn.

Van eixir moltes propostes, tant per a realitzar dins del grup de patrimoni, com amb els escolars, hostalers, ajuntament i agricultors.

Es van presentar propostes molt interessants que quedarien dins del programa de patrimoni.

- Catalogació de garroferes mil•lenàries i posada en valor.
- Realització de quatre excursions, una per a cada estació de l'any, per a visitar els poblats ibers, ruta de les pedreres de calcària, visites a les fonts, passejos pel riu, etc. Començant sempre amb els de la població primer i després ampliar als nostres visitants.
- Mollons del terme, utilitat i posada en valor.
- Usos dels llavadors, quins projectes es podrien dur a terme dins dels llavadors o amb els llavadors com a protagonistes.
- Patrimoni hidràulic, catalogació i posada en valor.

També per al grup de Voluntaris de Medi Ambient, es van plantejar projectes:

- Amb els escolars, replantar zones per a tornar a tenir plantes autòctones d'ací.
- Facilitar l'accés a la fauna a les fonts i aljubs.

05 sot mv7

Miguel "El Tano" explicant el funcionament de les caleres (forn de calç)

06 sot mv7

Explicació del nostre entorn (Ermita de sant Antoni)

3. El projecte de recuperació de la nostra història oral

Seguint amb el projecte de recuperació de la nostra tradició oral, enguany hem enfocat les nostres entrevistes cap al palau i el nom del nostre poble.

3.1. L’estança de la mora

Es conta que, després de la reconquista d'aquestes terres per Jaume I, aquest, les va regalar als Ducs de Llíria. Els moros que ací estaven establits tenien les cases a les muntanyes que donaven al riu. En ser reconquistat el Regne de València, molts moros se’n van anar, però altres es van establir. Sobre 1270 es va construir el palau i en 1274 l'església.

Conten els nonagenaris de Sot que al palau hi havia una estança anomenada cridaven “l’estança de la mora”. No se sap per quin motiu es diu que uns moros establits al poble van matar el sacerdot de Sot i per això van ser expulsats tots els moros excepte una mora, que va quedar captiva i tancada en una estança del palau, a la qual es prohibia l'entrada.

07 sot mv7

Palau del Senyor 2014

08 sot mv7

Palau del Senyor (abans de la restauració actual)

3.2. El nom del nostre poble

Sot de Ferrer es deia antigament Soto. Soto prové del llatí “saltus”, la concepció general del qual vol significar la frondositat vegetativa d'un lloc.

Dit en termes més concrets, soto expressa els conceptes: bosc, selva, albereda, paratge, en definitiva, de flora abundant, al mateix temps que de fauna i pesca. El soto està situat per naturalesa, on l'element líquid abunda, o siga, a les vores i riberes dels rius.

És una característica fonamental d'aquests llocs la fertilitat del seu sòl. Gràcies a aquest petit sot, banyat per les netes aigües del Palància, van prendre, fa molt de temps, molts segles, els seus fundadors, el nom genèric.

4. Projectes per a dur a terme en 2015

Per a 2015 continuarem el nostre treball de recollida d'història oral i de difusió del nostre patrimoni cultural i plantegem a més nous projectes amb què implicar les nostres associacions, grups i veïns.

4.1. L'aigua i la música

Per a dinamitzar el nostre patrimoni, tant natural com material i immaterial, estem plantejant una sèrie d'activitats que acosten ambdós àmbits i una de les idees amb què estem treballant és la realització de concerts amb la banda de música als llavadors de la nostra població.

De manera general i després de realitzar els primers contactes, la primera proposta seria:

Quan s’hauria de fer?

- Incloure-ho en la festivitat de Santa Cecília, al novembre.
- Fer-los un dia qualsevol d'estiu a la nit.
- O quan es crega oportú.

Què s’hauria de fer?

- Realitzar concerts en cada llavador, la població en té un total de quatre, amb distinta arquitectura i orientació.
- Concerts amb els educands.
- Gravar àudios per a provar l'acústica.
- Contar anècdotes que han ocorregut, una cada u, o contar la seua història.

El projecte es realitzarà des de la Sociedad Musical Santa Cecilia de Sot de Ferrer. Els Voluntaris de Sot en Marcha els ajudarem en tot el que necessiten, com ara condicionar els llavadors, trasllat de mobiliari, etc.

09 sot mv7

Lavadero de la Luz

10 sot mv7

Lavadero de la Rocha de la Escuela

11 sot mv7

Banda de música santa Cecilia de Sot de Ferrer

Grupo del voluntariado local de Sot de Ferrer

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1