Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val memoria viva10 val memoria viva09 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
Vore MV09 en Isuu
Descarrega MV09

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 07. Vore Mv07 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 06. Vore Mv06 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 05. Vore Mv05 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 04. Vore Mv04 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 03. Vore Mv03 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 02. Vore Mv02 en ISUU. Descàrrega PDF

Memòria Viva 01. Vore Mv01 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-16. L’aljub de l’Alto de Pardanchinos (Andilla). Recuperació d’un sistema tradicional de captació i emmagatzematge d’aigua

Escrit per Javier Hidalgo Mora on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

El municipi d’Andilla, situat a la comarca valenciana dels Serrans, està integrat per quatre nuclis habitats, la capital municipal i tres aldees (La Pobleta, Artaj i Osset), a més d’un antic nucli de poblament temporer i diverses agrupacions menors d’edificacions disperses de la mateixa naturalesa, conegudes amb el nom de “bodegas”. Avui, pràcticament totes les construccions tradicionals que formaven aquestes agrupacions estan en ruïnes o han sigut totalment transformades en segones residències.

Entre els assentaments tradicionals de caràcter temporer destaca clarament Pardanchinos, una agrupació de cups, cellers, almàsseres, pallers i vivendes temporals. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XIX, quan es va combinar la colonització de noves terres en la perifèria de la plana litoral valenciana amb l’expansió vinícola (Rodrigo 1999: 56). Està situat al sud del terme municipal, a uns 640 metres d’altitud i presenta una peculiar morfologia allargada en sentit nord-sud, sobre un eix principal constituït pel camí de Las Cinglas. Aglutina unes 150 construccions, compostes pràcticament totes de planta baixa i pis. Desgraciadament, en els últims anys una gran part d’aquestes construccions han sigut transformades sense cap criteri, amb la finalitat d’adequar-les per al seu ús com a magatzems, garatges o fins i tot segones residències, la qual cosa ha desvirtuat el caràcter tradicional d’aquest nucli.

Pardanchinos mai es va arribar a constituir com a nucli estable per la proximitat al Villar i a la inexistència de cursos hídrics i la consegüent escassetat d’aigua en aquesta àrea meridional del municipi, motiu pel qual es va construir a principis de segle XX un gran aljub per a abastir persones i animals.

01

Nucli de Pardanchinos i camps de cultiu

2. Estudi tipològic i etnològic

La funció dels aljubs era la d’emmagatzemar aigua de pluja. Aquestes construccions són típiques de zones pròpies amb escassetat d’aigua i de climes àrids i secs, per això podem trobar-les especialment en el llevant espanyol (València, Múrcia, Almeria…). És per tant un element molt característic del paisatge de l’interior valencià i sens dubte una de les construccions tradicionals que mostra i representa l’adaptació de l’habitant d’aquests territoris al medi hostil. Una lluita constant per aconseguir captar i emmagatzemar l’aigua, element indispensable per a la vida.

Els aljubs solien ser dipòsits subterranis, simplement excavats en la roca o construïts amb fàbrica de maçoneria contra el terreny, en els quals s’impermeabilitzava la seua cara interna amb morter de calç hidràulica per a evitar la pèrdua d’aigua. La planta era rectangular o trapezoïdal i solien estar coberts amb volta. Les seues dimensions eren variables: l’amplària no solia sobrepassar els 7 metres, ni la longitud els 16 metres. Constaven de diferents parts diferenciades: una bassa per a decantar i filtrar l’aigua captada, un dipòsit de planta rectangular cobert generalment amb volta de canó, un brocal per a extraure l’aigua, i normalment també un abeurador per al bestiar. Aquest abeurador solia estar format per una o més piques de pedra o d’obra més o menys llargues, que se situaven adossades al costat de la boca d’accés o en el lateral.

A pesar de l’extensió del seu ús, amb el desenvolupament dels mitjans de transport i la construcció de moderns dipòsits i infraestructures hidràuliques, els aljubs van perdre la seua funció i van ser abandonats, i així va començar la seua degradació, ja que mantenir en condicions un aljub, la zona d’escolament i els sistemes de captació d’aigua, requereix una neteja i atenció periòdica.

L’aljub de l’Alto de Pardanchinos, la construcció del qual podem datar-la en 1920, data que apareix en la inscripció decorativa que hi ha a la cara sud, respon a aquest tipus d’aljub rural, un aljub que per la seua funció pot incloure’s entre els de caràcter agropecuari, situat prop d’un nucli de població i que abasteix cases i animals. De planta rectangular, constructivament respon al sistema tradicional de murs de càrrega de maçoneria executats contra el terreny excavat i cobert amb volta de rajola massissa de dues rosques, l’intradós del qual es reforça amb una sèrie d’arcs faixons de rajola massissa. Aquesta volta és un exemple excepcional dins dels existents en la comarca, perquè tots els aljubs estan coberts amb voltes formades per dovelles de pedres aparellades de cantell unides amb morter de calç i executades amb ajuda de cintres. Aquesta peculiaritat constructiva fa encara més valuós aquest exemple d’arquitectura hidràulica.

Per les seues grans dimensions interiors, que arriben als 17x4,50 metres en planta, amb una capacitat real d’emmagatzematge de 283.000 litres, hi havia el repte de la captació d’aigua suficient per a omplir-lo. Aquesta qüestió quedava resolta en diversificar els elements de captació: per un costat, s’arreplegava l’aigua de pluja procedent de l’escolament superficial del vessant (això explica la ubicació de l’aljub) que es captava a través d’una rasa que la conduïa a una bassa de decantació que connectava amb l’aljub per la seua part posterior (nord); d’altra banda, l’aigua de pluja que queia sobre les cobertes de les edificacions pròximes es recollia a través de dos sistemes: mitjançant un gran canaló penjat dels ràfels de les teulades que arreplegava l’aigua d’algunes vivendes i la dirigia a una arqueta i d’allí a l’interior de l’aljub, o mitjançant un canal en superfície construït al peu d’altres vivendes que complia la mateixa funció i que es connectava de la mateixa manera amb l’aljub.

3. Estat previ a la intervenció

Des que l’aljub de l’Alto perdera la seua funció d’abastiment d’aigua i per tant deixara de realitzar-se’n un manteniment regular, les estructures i fàbriques originals havien sigut objecte d’una progressiva degradació agreujada per l’execució en les últimes dècades de diverses intervencions desafortunades, tant en l’aljub mateix com en el seu entorn.

El problema més greu se situava en la volta: encara que els arcs es trobaven aparentment en bon estat, la mateixa volta de rajola es trobava en un lamentable estat de conservació. La primera rosca, exceptuant les parts situades al costat dels arcs i en l’arrancada de la volta (murs laterals), s’havia perdut pràcticament tota. Quant a la segona rosca, es trobava aparentment completa; no obstant això, les diferents capes de formigó armat executades a manera d’encamisat en l’extradós de la volta feien impossible la seua recuperació i restauració. Cal recordar que l’encamisat amb formigó armat és una pràctica de “reforç” absolutament rebutjable en la restauració de voltes de rajola.

A més, ens trobem que l’intradós de la volta de l’aljub s’havia arrebossat amb morter de ciment amb la intenció de reparar danys i d’evitar el despreniment de la segona rosca de la volta de rajola, la qual cosa havia agreujat encara més la patologia.

02

L’aljub de l’Alto abans de la intervenció (Fotografies: Carles Grau)

També era molt preocupant la pèrdua del revestiment interior dels murs, la principal funció del qual és protegir-los del contacte directe i continu de l’aigua emmagatzemada i evitar la pèrdua de líquid. Aquests revestiments necessiten un manteniment regular que no s’havia efectuat a l’aljub de l’Alto des de feia dècades, per la qual cosa s’havia produït la pèrdua generalitzada d’aquest revestiment, especialment en la zona inferior que roman en contacte permanent amb l’aigua, la qual cosa provocava el llavat del morter de calç de la fàbrica de maçoneria, la saturació per humitat dels murs i la pèrdua continuada d’aigua a través d’aquests.

Quant al sistema de captació d’aigua, aquest es trobava en un estat deplorable. Els canalons per a la recollida d’aigua de les teulades s’havien perdut per complet, només quedaven algunes peces de subjecció ancorades als murs. Al mateix temps, l’arqueta on s’abocava l’aigua arreplegada i des d’on era conduïda a l’aljub es trobava en molt mal estat de conservació. D’altra banda, la bassa de decantació i el sistema d’arreplega d’aigua per escolament de la muntanya havia desaparegut, encara que suposàvem que si existien, aquestes restes es trobarien sota el farcit de terres que s’havia realitzat feia dècades a la part nord de l’aljub. L’entrada d’aigua per la cara posterior de l’aljub es trobava anul•lada completament perquè s’havia cegat amb un barandat de rajola.

Les piques exteriors situades en la fatxada principal de l’aljub (sud), on bevien els animals de cultiu, es trobaven transformades i parcialment enfonsades en una solera de formigó impròpia que s’havia executat davant de l’aljub.

Quant a les piques interiors de pedra, on s’abocava l’aigua amb el poal, presentaven un pèssim estat de conservació.

El revestiment exterior de morter de calç de l’extradós de la volta havia desaparegut davall les tones de formigó que s’havien abocat sobre la volta de rajola, mentre que l’enlluït de la cara davantera de l’aljub estava molt degradat, cobert de líquens i pintades, i se n’havien desprès parts importants que havien deixat a la vista la fàbrica de rajola de la barana i els muntants de la boca de l’aljub. A més, els elements decoratius situats en aquesta cara es trobaven en un estat de degradació molt avançat, i presentaven pèrdua de material, restes de morter de ciment, etc.

4. Objectius de la intervenció

La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana inclou aquest edifici en el llistat de béns immobles d’etnologia existents en el municipi d’Andilla i l’adscriu a la tipologia “d’Equipament tècnic col•lectiu, comunicacions i obres públiques. Aigua”. No obstant això, aquest immoble no compta amb cap protecció jurídica específica, la qual cosa el feia molt vulnerable i l’acostava a la desaparició si no es prenien les mesures oportunes urgentment.

Conscient d’això, l’Ajuntament d’Andilla va plantejar la necessitat de redactar un projecte per a la restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto en el qual s’incloïa no sols la recuperació de l’aljub, sinó també del sistema tradicional de captació d’aigua i l’adequació i millora del seu entorn immediat.

L’objectiu últim d’aquesta intervenció, a més de conservar, restaurar i valorar aquest bé d’altíssim valor etnològic i arquitectònic, era crear un recurs didàctic i turístic que contribuïra al desenvolupament cultural i econòmic del municipi i a la recuperació i revitalització d’aquest valuós entorn rural. Aquesta intervenció s’inscriu en el marc d’una sèrie d’actuacions que pretén dur a terme l’Ajuntament d’Andilla en el nucli històric tradicional de Pardanchinos, del qual és un altre exemple la restauració i implementació com a museu de lloc d’una almàssera de sang tradicional, situada molt pròxima a l’aljub de l’Alto, objecte d’un altre interessant projecte.

Per a l’execució del projecte de restauració i posada en valor de l’aljub de l’Alto, l’Ajuntament, a més de destinar fons propis, ha comptat amb una subvenció econòmica Ruralter-Leader, línia d’ajuda a projectes promoguda des de la Conselleria de Presidència i Agricultura, Pesca, Alimentació i Aigua per als territoris rurals valencians, que es concreta en el suport a aquelles iniciatives públiques i privades nascudes en el medi rural que contribuïsquen a la revitalització de la societat i de la seua l’economia, partint de l’essencial principi de la sostenibilitat rural, açò és, fer el medi rural més atractiu per a viure, treballar i invertir, primant els interessos dels seus habitants i mitjançant la valoració del que constitueix l’essència de la seua pròpia identitat: el seu paisatge i les seues tradicions.

Aquesta línia pretén contribuir a l’assoliment per part dels municipis amb més problemes de despoblament i envelliment poblacional de la Comunitat Valenciana d’una revitalització de la societat i de l’economia. Aquests fons són finançats en un 62,5% per la Generalitat Valenciana, en un 36,5% pel fons europeu FEADER i en un 1% per l’Administració general de l’Estat.

En comptar amb recursos econòmics limitats, l’obra es va executar al llarg de dos anys en diferents fases, però sempre des d’un plantejament integral i atenent criteris de prioritat objectius. En primer lloc, el més urgent era actuar sobre la patologia de l’edifici i anul•lar els factors que la provocaven, especialment pel que fa a la volta. A continuació es va intervenir sobre l’entorn i els elements i sistemes relacionats amb la captació i extracció de l’aigua, deixant per a una última fase les actuacions de caràcter museogràfic, que encara que molt importants des del punt de vista didàctic i social, no tenien incidència en aspectes estructurals, constructius o funcionals que pogueren afectar la pervivència del bé o d’algun dels seus elements.

5. Criteris de la intervenció

La intervenció en el patrimoni arquitectònic, i especialment si es tracta d’un patrimoni tan sensible com és el tradicional, requereix una atenció especial. En primer lloc, qualsevol actuació ha de recolzar-se en el coneixement màxim del bé sobre el qual es pretén intervenir a través d’estudis històrics, etnològics, tipològics, alçaments gràfics detallats, anàlisi de materials i tècniques constructives, estudis patològics, etc. Qualsevol intervenció en un edifici que atresore valors patrimonials, i l’aljub de l’Alto sens dubte els té, ha d’anar encaminada a la seua preservació i valoració, tenint en compte a més que el patrimoni tradicional construït forma part integral del paisatge cultural i de la memòria històrica de les gents del lloc.

En el moment de plantejar l’actuació vam tenir molt en compte els principis de conservació i les línies d’acció que s’estableixen en la Carta del Patrimoni Vernacle Construït del Consell Internacional de Monuments i Llocs Historicoartístics (ICOMOS), organització internacional no governamental que té com a comesa promoure la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la conservació, protecció, realçament i apreciació dels monuments, els conjunts i els llocs historicoartístics. En aquesta Carta es demana que “qualsevol intervenció material en una estructura vernacla siga precedida d’una completa anàlisi de la seua forma i organització, abans de començar els treballs”, que “les intervencions contemporànies en edificis, conjunts i assentaments vernacles respecten els seus valors culturals i el seu caràcter tradicional” i respecten “la continuïtat dels sistemes tradicionals de construcció, així com dels oficis i tècniques associats amb el patrimoni vernacle, ja que són fonamentals com a expressió d’aquest i essencials per a la restauració de les dites estructures”. Al mateix temps, vam tenir en compte que “les intervencions que responguen legítimament a les demandes de l’ús contemporani han de dur-se a terme mitjançant la introducció de tècniques i materials que mantinguen un equilibri d’expressió, aparença, textura i forma amb l’estructura original”.

D’altra banda, i des d’un punt de vista estrictament arquitectònic, el criteri general de la intervenció va partir de la base de l’intent de recuperació de tots els elements funcionals, constructius i estructurals que caracteritzaven a l’aljub com a tipus perquè tornara a recuperar el seu ús i aspecte originals.

En concret, pel que fa a la volta, considerem que les voltes de rajola que encara existeixen en el nostre patrimoni són unes autèntiques joies que cal conservar com a elements actius que continuen comportant-se com els seus constructors van preveure. No es tracta de conservar només la seua forma o l’aparença d’obra vista que poden suggerir, sinó que s’ha de conservar per damunt de tot el seu comportament mecànic com a part irrenunciable de la seua pròpia autenticitat. És a dir, la restauració de les voltes inclou la conservació del seu paper constructiu. Aquest criteri aplicat a qualsevol element estructural històric ha sigut el proposat, recollint opinions de tots els experts internacionals, en el document d’ICOMOS aprovat en el seu Congrés de 2003. D’aquesta manera, la intervenció en elements degradats o fins i tot mal concebuts inicialment, com era el cas de l’aljub de l’Alto, passa per la seua reconstrucció, i no es pot admetre en cap cas la seua substitució funcional o el reforç per encamisat amb formigó armat.

6. Descripció de la intervenció

Atès l’estat en què es trobava la volta de rajola de l’aljub, tal com s’ha explicat anteriorment, sense possibilitat de restaurar cap de les rosques de rajola a causa de l’encamisat de formigó que s’havia executat sobre la segona rosca, la intervenció en aquest element passava per la seua reconstrucció íntegra. Aquesta es va fer seguint el mateix sistema tradicional amb què es va construir inicialment, utilitzant rajoles manuals semblants en mida, forma i color als originals. L’extradós de la volta es va revestir amb un morter de calç per a protegir-la dels agents atmosfèrics.

03

Rafael Mateo, veí de La Pobleta, indicant on recordava que estava la bassa de decantació (esquerra) que va aparèixer després de l’excavació (dreta)

Quant als murs de l’aljub, es van sanejar les parts en què el morter d’unió de les pedres estava més degradat per l’acció de l’aigua, es va retocar la fàbrica afectada amb morter de calç restaurant el revestiment que estava en mal estat i eliminant els pegats de morter de ciment i les pintures plàstiques. Sens dubte, es va tractar d’un treball ingent ateses les enormes dimensions d’aquest aljub. Una vegada restaurats els murs, es van revestir per a segellar perfectament la porositat i fissures amb un morter flexible sense clorurs ni agents agressius, especialment indicat per a impermeabilitzar estructures contra el terreny amb pressió hidràulica positiva.

Es va restaurar tot el front de l’aljub, es van eliminar les parts soltes i els esquerdejats impropis de morter de ciment i es van substituir per altres de morter de calç acolorit en massa amb l’addició de terres naturals i àrids locals, per a garantir una millor integració en el conjunt. Al mateix temps, es van restaurar els elements decoratius del front de l’aljub, conservant-se i consolidant-se les parts originals i completant les llacunes per a restituir la geometria original.

Es va eliminar la solera de formigó que s’havia executat al costat de l’aljub i que havia sepultat part dels abeuradors originals, i va ser substituïda per terra compactada més respectuosa amb el bé i més coincident amb l’entorn rural en què ens trobem.

En la part posterior de l’aljub es va realitzar una acurada excavació en què van eixir a la llum les restes d’una bassa de decantació i un canal que estaven totalment soterrats. Aquests elements van ser restaurats i posats de nou en ús.

04

Aljub en ple funcionament després de la intervenció

De la mateixa manera, es va recuperar el sistema de captació d’aigua dels faldons de les teulades mitjançant un canaló penjat de zinc, que condueix l’aigua neta de pluja fins a l’aljub.

El tercer sistema de captació d’aigua, un canal superficial d’arreplega d’aigua dels faldons de les teulades, presentava un bon estat general, i només es va requerir netejar-lo i realitzar alguna reparació puntual.

Es va remodelar l’arqueta d’arreplega i decantació d’aigua de les teulades (canaló i canal), i es va substituir la canalització de PVC que discorria pràcticament en nivell superficial per una altra soterrada que accedeix a l’aljub a través d’una gàrgola d’acer pintat en Oxirón marró de disseny contemporani, que s’integra a la perfecció.

També es va restaurar el sistema d’extracció d’aigua format per les piques interiors, els abeuradors, el sobreeixidor i el sistema de corriola i poal. Aquests elements formen part de la història de l’aljub com a tipus arquitectònic i dels sistemes tradicionals de l’ús de l’aigua, per la qual cosa tenen un gran valor etnològic. Es van restaurar les piques interiors en què s’abocava l’aigua amb el poal i que comunicaven amb sengles abeuradors exteriors, tornant-los el seu aspecte i materialitat original, perquè pogueren complir novament la funció per a la qual van ser concebudes.

Es va eliminar la pica exterior impròpia, de construcció recent, es va restaurar una de les dues originals que encara es conservava i es va reconstruir l’altra per analogia, utilitzant el mateix sistema constructiu tradicional mitjançant fàbrica de rajola manual. L’aixeteria impròpia va ser substituïda per canelles d’acer més respectuoses amb el bé patrimonial.

A més d’intervenir sobre el mateix edifici era fonamental actuar sobre l’entorn immediat del bé, millorant la seua percepció exterior mitjançant una adequada pavimentació, l’eliminació de farciments de terres i runes, etc. S’ha intentat respectar la seua configuració i caràcter tradicional, per això s’ha recuperat el paviment de terra, s’han eliminat els paviments de formigó impropis, i s’ha integrat materialment i cromàticament les instal•lacions i registres.

Després de la recuperació estructural, constructiva i tipològica de l’edifici, s’ha procedit a habilitar-lo com a recurs didàctic de caràcter històric, arquitectònic i etnològic, l’objectiu del qual és fer comprensible aquest bé patrimonial al ciutadà, constructivament i tipològicament, i donar a conèixer la seua evolució i la seua importància social al llarg de la història. Per a això s’ha col•locat un panell explicatiu ubicat al costat de la construcció en què s’expliquen de forma gràfica i escrita les diferents parts de l’aljub i el seu funcionament, a més de contextualitzar històricament i constructivament l’edifici.

7. Conclusions

La restauració de l’aljub de l’Alto de Pardanchinos ha suposat no sols la recuperació d’un element característic, propi i inseparable del paisatge cultural d’Andilla, sinó la reutilització d’una infraestructura hidràulica amb el mateix ús per al qual va ser construït i la implementació d’un recurs cultural, didàctic i turístic molt important per al desenvolupament local. Servisca com a exemple que avui aquest aljub forma part de la visita guiada que l’Ajuntament d’Andilla realitza, a través del seu servei de turisme, pel seu terme municipal i els diferents nuclis urbans per a conèixer el patrimoni cultural de la localitat i els seus recursos mediambientals.

Per a fer viable la reutilització d’aquesta antiga construcció hidràulica s’ha mantingut la seua autenticitat, buscant la compatibilitat i coherència material, constructiva i estructural però sense oblidar la incorporació de noves solucions que faciliten la seua adaptació a les necessitats actuals. En aquest sentit, l’aljub incorpora una senzilla instal•lació de llanterneria que passa pràcticament desapercebuda, però que permetria, en el cas que el modern depòsit situat molt pròxim es quedara sense aigua, alimentar una font pròxima l’aigua de la qual és utilitzada pels agricultors de la zona per a les seues labors agràries.

L’arquitectura tradicional és part de la història, del paisatge i de la memòria dels nostres pobles i símbol de la seua lluita per adaptar-se a les condicions naturals del territori. I avui és, a més, un recurs econòmicament sostenible i de desenvolupament per al futur. Per això hem d’estudiar, preservar i recuperar aquest ric i important patrimoni perquè siga conegut i valorat per les generacions futures.

05

L’aljub de l’Alto després de la intervenció

8. Bibliografia

ALCAIDE, J.L. y otros (2011): Estudio de la Arquitectura del agua y de la arquitectura rural en Alcublas. Estudio y evaluación del paraje natural de La Solana – Barranco Lucía. Patrimonio rural y patrimonio cultural, Ayuntamiento de Alcublas, Valencia.
HERMOSILLA, J. y otros (2009): Los regadíos históricos del Turia Medio: La Serranía y el Camp de Túria, Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana – Departament de geografia, Universitat de València, Valencia.
RODRIGO, C. (1999): Geografía de Andilla, Ayuntamiento de Andilla, Valencia.
RODRIGO, C. (2000): La Serranía: análisis geográfico comarcal, Centro de Estudios La Serranía, Valencia.
TRUÑÓ, Á. (2004): Construcción de bóvedas tabicadas, Instituto Juan de Herrera, Madrid.
VEGAS, F. y C. MILETO (2011): Aprendiendo a restaurar. Un manual de restauración de la arquitectura tradicional de la Comunidad Valenciana, Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, Valencia.
ZARAGOZÁ, A. y otros (2012): Construyendo bóvedas tabicadas, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.


Javier Hidalgo Mora

mv07-15. La Encina, cent anys de festes

Escrit per Vanesa García López de Andújar i Gerardo García López de Andújar on . Posted in Memòria Viva

La població de La Encina, que en l'actualitat es conforma com una pedania de Villena (Alacant), té el seu origen cap a l’any 1840, quan es va construir la Venta de La Encina en una posició estratègica, encreuament de camins i veredes, on avui es troben els límits de les províncies d'Alacant, València i Albacete. Amb l'aparició de les línies del ferrocarril que unien Madrid amb Alacant i València en 1858 es van construir en l'esmentada posició dos apartadors i una casa de guarda, i va ser en 1863 quan es va inaugurar l'estació de La Encina, que heretaria el seu nom de l'antiga Venta, com a entroncament de les esmentades línies ferroviàries. Des de llavors, la història de La Encina ha estat lligada al ferrocarril.

En l'actualitat, la pedania de La Encina té poc més de 100 habitants, tot i que va conèixer anys de molta més esplendor, en què va arribar a sobrepassar els 1.200 habitants en 1960.

En una població tan menuda són els actes socials i festius els que constitueixen l'expressió més valorada de la vida en comú, i contribueixen a fomentar la cohesió social reafirmant la identitat de la comunitat.

A partir de la Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de 2003:

S'entén per “patrimoni cultural immaterial” els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques —junt amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seua interacció amb la naturalesa i la seua història, infonent-los un sentiment d'identitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.”

En el mateix text, en l’apartat següent, s'especifiquen les manifestacions particulars del patrimoni cultural immaterial, en distints àmbits, incloent-hi el que ens ocupa: usos socials, rituals i actes festius.

En el cas de La Encina, durant uns pocs dies a finals de juny, la població es triplica, familiars i amics procedents de distints punts de la geografia espanyola, arriben a passar uns dies al poble, a celebrar les seues festes populars en una mena de retorn a la llar per a compartir aquests dies amb els seus familiars. Són dies que funcionen com a nexe d'unió entre generacions a través dels anys, dies que contribueixen a reafirmar els vincles de la població amb les seues pròpies tradicions.

01 encina mv7

Celebració de carrera de cintes amb gran afluència de públic. Font: Comissió de Festes 2013-2014

La pervivència d'aquest llegat depèn directament de la participació dels membres de la comunitat. En el cas de La Encina, els veïns són plenament conscients que es requereix la seua implicació directa en el manteniment i creixement de les festes a través de la seua participació, mobilització i la seua aportació econòmica. Són ells els que creen, mantenen i transmeten aquest patrimoni cultural immaterial. S'ha assumit des de fa molt de temps que per a continuar celebrant les festes en honor a Sant Joan Baptista tal com es coneixen, són els mateixos habitants i oriünds els que les han de treballar i costejar. Açò ha generat entre la població una arrelada consciència de tradició festera que es transmet de generació en generació, que ha sabut mantenir la flama viva durant molts anys i que no permetrà que aquest patrimoni cultural immaterial perda intensitat. La dita consciència es visualitza a través de la Comissió de Festes, organisme format pels mateixos veïns que es renova periòdicament (generalment cada dos anys) i que es dedica a gestionar activament aquest patrimoni.

La primera celebració festera de La Encina es va dur a terme el dia de la festivitat del sant patró, el 24 de juny de 1914, dimecres. Va consistir en uns senzills actes de marcat caràcter religiós que incloïen, principalment, una missa solemne oficiada pel rector de La Encina, el senyor Ceferino Sandoval, corresponent el panegíric a l'arxipreste de Santiago de Villena, el senyor Francisco Azorín Bautista. A la vesprada es va completar el programa festiu amb una solemne processó amb el sant patró recorrent els principals carrers de la localitat.

Ja que en 2014 es complien 100 anys la Comissió de Festes 2013-2014 va decidir realitzar una sèrie d'esdeveniments commemoratius i de recuperació de tradicions buscant potenciar el reconeixement i la valoració d'aquest patrimoni cultural immaterial, proposant activitats que buscaven una participació tan àmplia com fóra possible de tota la població i recuperant alguns vestigis de les celebracions que, per la seua antiguitat podrien haver-se perdut en l'oblit, convertint-les en testimoni d'aquesta voluntat de pervivència.

Aquests actes van consistir, entre altres, en la realització d'una «sessió vermut» a l'estació de ferrocarril, en la qual les reines de les festes i les seues corts d'honor, acompanyades de Comissió de Festes i tots els veïns que van voler participar en l'esdeveniment es van traslladar, acompanyats de la banda de música de la població a l'estació de ferrocarril, recuperant una tradició que s'havia perdut fa ja molts anys. Cita Pedro Mas en l'article referint-se als anys quaranta: «Un dels dies de festa, la banda de música, després d'haver recorregut tots els carrers del poble amb la seua peculiar sonoritat, es traslladava seguida d'una certa multitud a l'estació del ferrocarril, en l'andana de la qual oferien un estrepitós concert, que justament coincidia amb l'arribada dels ràpids d'Alacant i València». En el mateix article l'autor es lamenta de com va quedar de llunyà allò, i de l'estat de l'estació a hores d'ara amb un cor parat, tristament morta. Afortunadament, en 2014 es va poder reviure aquella tradició que molts ni van arribar a conèixer amb un gran èxit d'assistència. La nova Comissió de Festes ha manifestat la seua intenció de no permetre que allò quede en un fet puntual, sinó que es tractarà d'incorporar novament en el programa de festes d'enguany, la qual cosa contribueix a constatar l'èxit de la iniciativa.

Es van realitzar també diversos actes commemoratius, com la plantació d'una alzina en el passeig públic del poble acompanyada d'una placa que resa «‘L'alzina del centenari’ en memòria de tots aquells que amb la seua col•laboració desinteressada han contribuït a complir aquests primers 100 ANYS DE FESTES en honor a Sant Joan Baptista». D'altra banda, es va realitzar un concurs de logotips del centenari a què es va invitar a participar a tots els veïns. A més, durant la celebració de les festes es va dur a terme el repartiment d'un gran pastís en què tots els assistents van poder bufar les veles dels cent anys.

02 encina mv7

Pastís dels cent anys. Font: Comissió de Festes 2013-2014

També es va recuperar la tradició de la construcció d'un arc d'il•luminació realitzat en fusta i decorat amb baladre, tradició que es remuntava fins a la primera dècada de les festes i que es va perdre en els anys 70, amb la intenció de despertar els records dels que el van conèixer i mostrar als més joves com es realitzava i el sacrifici que suposava la il•luminació i decoració dels carrers amb els escassos mitjans d'antany.

03 encina mv7

Arc de baladre dels anys 60 i treballs de la construcció de l'arc en 2014.

Finalment, i com a culminació de les distintes actuacions commemoratives, es va publicar un llibre que porta per títol La Encina, cien años de fiestas. 1914-2014, publicació de caràcter divulgatiu, on es recorren aquests cent anys d'història amb un enfocament basat en la participació ciutadana sense perdre de vista el rigor històric.

Es tracta d'una publicació de 150 pàgines, coordinada pels membres de la Comissió de Festes, al llarg de les quals es fa un recorregut escrit i gràfic per aquests cent anys d'història.

Les fonts consultades per a la realització de la publicació van ser diverses:

- Es va recopilar tota la informació existent en l'arxiu de Villena relativa a les festivitats a La Encina.

- Es van recuperar, de la mà de Francisco Esteve Ramírez, les anotacions del capellà de la parròquia dels primers anys de festes.

- També es va disposar del primer exemplar de les actes de l'Ajuntament de Villena on es reflecteix la primera subvenció del consistori per a la celebració de les festes.

- D'altra banda, es van recuperar, de la mà de Luis Estevan, veí de la població, els programes de festes des de 1952 fins al 2013.

- Es va consultar la publicació Historia de La Encina y su estación, de Francisco Esteve i José Luis Esparcia.

- A més, es van consultar dels suplements col•leccionables que s’incloïen en l'interior dels programes de festes cap a l'any 2000, redactats per Esteve i Esparcia.

- Finalment, i com a font principal de la història que es volia comptar, es van aprofitar els records, els testimonis i la memòria. Aquella que es conserva en la ment dels veïns i la que immortalitzen les fotografies.

La voluntat de la Comissió de Festes va ser clara, arreplegar tots els records possibles de la gent que al llarg d'aquests 100 anys ha participat activament en l'organització de les festes.

Per a això es van realitzar entrevistes a tots els presidents de les distintes comissions de festes que s'han anat succeint al llarg d'aquests cent anys i que encara estan entre nosaltres, així com a altres veïns que per la seua longevitat o bona memòria podien aportar informació rellevant per a recompondre la història o recordar tradicions perdudes.

En paraules de la comissió, aquesta aproximació va comportar sensacions difícils d'explicar, els membres de la comissió van ser tractats en totes i cada una de les ocasions amb especial cordialitat, confiança i hospitalitat. La realització d'aquest treball d'investigació els va permetre acostar-se a persones, veïns de tota la vida amb els quals a penes havien bescanviat paraules fins a aqueix moment, persones que van despertar sorpresa i admiració, veïns que els van fer partícips de les seues experiències i els seus esforços per a arribar a construir el que el poble té a hores d'ara, allò pel que han de continuar lluitant.

La publicació s'organitza en dos grans apartats, el primer, de caràcter literari porta per títol «Històries i records de les festes», i en aquest, al llarg de 62 pàgines i organitzats en quatre capítols, es repassen distints esdeveniments i tradicions que s'han dut a terme al llarg d'aquests cent anys des d'un enfocament de proximitat, esguitant el relat històric amb anècdotes dels veïns, que des de la primera línia se senten part d'aquesta història que han anat escrivint ells i els seus avantpassats.

Per a la realització de la portada es va comptar amb Julián Vizcaíno, un conegut artista local, i els tres primers capítols es van reservar a la col•laboració de persones que ja havien mostrat alguna vegada les seues inquietuds pel coneixement i divulgació de la història de la població.

04 encina mv7

Portada de la publicació del centenari. Autor: Julián Vizcaíno Ametlers

Així, el llibre arranca amb un article de Pedro Mas Guereca, en el qual traça una miscel•lània dels seus propis records acompanyant els textos amb il•lustracions i documents gràfics realitzats pel mateix autor.

Li segueix l'article que porta per títol «Las fiestas de San Juan y La Parroquia» en el qual Francisco Esteve Ramírez realitza una rigorosa aproximació històrica a l'origen de la festivitat.

El tercer capítol arreplega, de la mà de José Luis Escancia, la presència de la cultura en les seues diverses accepcions en La Encina i les seues festes. Es tracta el tema de l'enfocament cultural de les festes patronals, i es deté en la presència en la població de distintes manifestacions culturals com són la música, la poesia, el teatre, la pintura i el cine.

En el quart i últim capítol amb caràcter literari, que porta per títol «Historia y Memorias de las Fiestas de La Encina», és el més extens dels quatre. En aquest, la Comissió de Festes del Centenari es deté a repassar l'evolució de les festes patronals en aquests 100 anys, analitzant els elements que han romàs com a part essencial d’aquestes al llarg de la història, com són els actes religiosos, la música, la decoració, la pólvora, els jocs infantils i les competicions esportives, al mateix temps que estructura la seua evolució des del seu origen. Després dels primers anys de gestació, les festes en honor a Sant Joan Baptista van viure una època de creixement que es va veure truncada en 1936 per la guerra civil i no es va reprendre fins a principis dels anys quaranta. La dècada dels cinquanta va suposar un nou auge, impulsat pel creixement en importància de l'estació de ferrocarril, que al seu torn va provocar un continu increment en la població de La Encina. Amb l'arribada dels anys 60, es va aconseguir la plenitud de les festes patronals. En aquell moment, molts trens feien escala a La Encina i les necessitats dels viatgers i treballadors de l'estació, van fomentar el creixement de l'oferta comercial i d'oci. Aquesta intensitat comercial i social va fer que s'assolira el nombre més elevat d’habitants de la nostra història, i açò quedava reflectit en les festes. Amb l'entrada dels anys 70 i l'arribada del pla de modernització de RENFE, es va reduir la plantilla de treballadors de l'estació de La Encina, la qual cosa va motivar el trasllat a altres punts d'Espanya de moltes famílies que s'havien establit en la població. A poc a poc, la població va començar a reduir-se i molts van ser els que van veure en perill la continuïtat de les festes de La Encina. Es va entrar en una fase que es va prolongar durant dues dècades i que la Comissió del Centenari ha denominat «La Resistència». La dècada dels 90 es va caracteritzar per ser període de modernització, perquè quan la ja escassíssima població de La Encina feia pensar que no s'anava a poder continuar amb les festes com es coneixien, un grup de jóvens residents i oriünds van voler prendre el relleu i continuar el desenvolupament i evolució de les festes. Amb el nou mil•lenni, la comissió de festes es va convertir en una societat legalment constituïda i va continuar any rere any la celebració de les festes sense perdre en cap moment el seu arrelament entre els veïns. Al llarg d'aquests anys, l'esperit de les festes s'ha mantingut en essència, però s'ha sabut evolucionar i adaptar-se al seu entorn.

El segon gran apartat del llibre, denominat «Imágenes de los recuerdos», està conformat per més de 300 fotografies aportades per tots els veïns de la població que es van bolcar a buscar documentació gràfica com a resposta a la sol•licitud de la Comissió de Festes, imatges que arreplegaren distints aspectes de la celebració de les festes i actes organitzats per les comissions al llarg de la història. La resposta va ser aclaparadora i els veïns, una vegada més, es van sentir part del projecte. D'aquesta manera, es preocupaven per buscar els redactors del llibre per a entregar-los les seues imatges, ajudar-los a la identificació de la gent retratada, a desentranyar a quin moment concret responia cada foto, transmetent una il•lusió que va proporcionar moments d'especial emotivitat i diversió a la Comissió de Festes. Després d'una complexa selecció basada en criteris de qualitat fotogràfica suficient per a la seua reproducció, i sempre buscant la pluralitat i que es veren reflectits la major part possible de les famílies, veïns i esdeveniments, es va organitzar la documentació obtinguda en set apartats, a saber: Actes religiosos, Comissions de festejos, Joves, Dames i cintes, Reines i corts de festes i falleres, Falles de La Encina, Les disfresses en les festes, i finalment Equips de futbol.

La publicació es va presentar la població durant l'acte de la presentació de les reines de les festes, la qual cosa va suposar un vincle entre passat i futur a través del present en un acte que habitualment es considera punt de partida de la celebració de les festes. En aquest es van reunir totes les generacions presents en la comunitat, participant activament en l'esdeveniment.

L'any del centenari va culminar amb la celebració de les festes en honor a Sant Joan Baptista entre el 21 i el 29 de juny de 2014 amb un gran èxit de participació i implicació dels veïns. La població va fer seua una vegada més la frase que s'arreplega en el pròleg de la publicació del centenari «Vosaltres sou les Festes i la història de les Festes». Els actes commemoratius i els senyals a les tradicions del passat més llunyà van commoure profundament els participants, propiciant una sèrie de sinergies entre generacions que va elevar la ja esmentada “consciència de tradició festera” a uns índexs tan elevats que permeten aventurar-se a afirmar que la tradició perdurarà, almenys, per cent anys més.

05 encina mv7

Celebració de les festes del centenari. Pregó Font: Comissió de Festes 2013-2014

Vanesa García López de Andújar i Gerardo García López de Andújar

mv07-14. «Espadàniques»: un exemple de dinamització 2.0

Escrit per Equip Espadàniques on . Posted in Memòria Viva

«En un període de globalització rampant, migració massiva i diversitat creixent en societats de gairebé tot arreu, és temps de considerar el paper de la cultura i l’aprenentatge del patrimoni en el desenvolupament socioeconòmic de les comunitats, el seu sentit d’identitat i de cohesió, i la qualitat de vida de la gent.» Peter Kearns (1)

L’observació de com es mou en un context de crisi la dinamització cultural —entesa en un sentit molt ampli—, planificada i conscient, en les societats avançades és el fonament de la nostra intervenció social. Martí Casas, parlant dels museus de Catalunya en aquesta conjuntura, explica en l’article «Els museus catalans i la crisi (2): màxim estalvi i molts sacrificis» del seu blog:

«Des de l’inici de la crisi, paraules i conceptes com ara “austeritat”, “reducció de costos”, “dèficit de funcionament”, “desequilibri pressupostari” o les famoses “retallades”, han entrat amb força en el vocabulari quotidià dels professionals dels museus catalans. [...] El primer que han fet totes les institucions ha estat implementar fórmules per intentar ser més eficients i reduir al mínim les despeses corrents. Són mesures imprescindibles, no només en temps de crisi, que es poden adoptar de manera ràpida i amb relativa facilitat perquè no acostumen a ser traumàtiques. [...] Tots han reduït al mínim l’ús del paper imprès, suprimint o reduint les invitacions, els fullets o les trameses postals. Internet i les xarxes socials han estat un gran aliat en aquest sentit, i totes les institucions que encara no hi havien acabat d’entrar ara s’hi han hagut de familiaritzar i adaptar, de grat o per força». (2)

De vegades, però, la mera presència de les entitats culturals en les xarxes socials no assegura la dinamització efectiva, pels motius que analitza Javier Celaya (2009) amb clarividència (3). Han estat una moda, «sin haber reflexionado previamente sobre cuáles son los objetivos de negocio y de comunicación que quieren lograr con su presencia en estas plataformas». [...] Dejándose llevar por las modas o pensando que estas herramientas son un mero juego, muchas entidades culturales han entrado en las redes sociales sin analizar sus consecuencias e implicaciones en la organización». Després d’analitzar-los, conclou: «Las entidades culturales deben estar y participar en las redes sociales, pero antes de darse de alta en las mismas deberían tener en cuenta estos aspectos básicos, así como otros más estratégicos, con el fin de evitar errores, desagradables sorpresas o la sensación de tener una nula rentabilidad por su presencia en la web social».(4)

El 16 de maig del 2014 naixia «Espadàniques», un projecte 2.0 de dinamització del territori mitjançant la difusió d’informacions i investigacions centrades en els pobles de la serra d’Espadà. Aquesta idea veia la llum després d’un temps en què detectàvem —a més de la crisi econòmica i les seues conseqüències més evidents— una involució en els plantejaments de promoció i difusió cultural dels ajuntaments i de les mancomunitats del nostre entorn. Unit a això, les associacions i els col•lectius que hi actuaven des de feia temps s’han replegat a posicions d’hibernació o d’autoconservació per no desaparèixer, en el millor dels casos. La migradesa de les subvencions —quan n’hi ha—, el caràcter estacional de la població i altres factors, coadjuven a aquesta situació.

01 espadaniques mv7

Gràfics (23 de març de 2015)

No és un entorn fàcil, la serra d’Espadà i els seus pobles, pel que fa a l’actuació cultural. En general, s’aprecia un individualisme galopant de les localitats i, pitjor encara, un sentiment bastant superflu dels seus habitants de pertànyer a una unitat natural i cultural. A hores d’ara, el mig desmantellat Centre d’Interpretació de la Serra d’Espadà, ubicat a Eslida, no pot exercir massa influència per la curtedat dels objectius d’intervenció que planteja. Ben mirat, estem davant de realitats i de sensibilitats ben diferents que no han arribat a tocar-se ni, molt menys encara, a influir-se.

Nosaltres creiem que els pobles de la serra d’Espadà —tant els inclosos en l’àrea del parc natural, com en l’àrea d’influència o fora de qualsevol protecció per motius diversos no sempre comprensibles— tenen molt en comú. I això, sovint, és desconegut pels seus habitants i pels fills i filles que, havent-hi nascut, un dia van emigrar a altres llocs a la recerca altres possibilitats de vida.

«Espadàniques», nascut com a iniciativa individual i ja des del principi amb el marcadíssim tarannà col•laboratiu que caracteritza les xarxes socials, en poc de temps ha adquirit el caràcter de projecte compartit i comú, obert a totes les persones que hi volen participar. Des de la humilitat, i a poc a poc, sense ínfules, va fent de paraigua de diverses iniciatives aïllades i esparses per l’Espadà, a falta d’altres projectes aglutinadors. Amb tal voluntat, hem trobat un desig social de rellançament del territori des del coneixement de la seua història, costums, activitats, paisatge i imatge. En poques paraules: de la seua cultura. En data 25 de març de 2015 —10 mesos després de ser creat— compta amb un blog de 26 entrades publicades en obert i quasi 15.000 visites (espadaniques.blogspot.com), i un compte de Twitter (@espadaniques) amb 860 seguidors, a més del publicador de continguts del servei de xarxa Google+ (60.000 visualitzacions).

Tot seguit expliquem quins són els treballs i els petits secrets d’«Espadàniques», construïts des de la intuïció i el dia a dia.

1. Com s’articula «Espadàniques»?

El blog i el compte de Twitter apareixen al mateix temps, al maig de 2014. Han anat creixent a poc a poc fins a arribar a tocar interessos diversos dels destinataris. Som conscients que Facebook podria ampliar notablement l’impacte de la informació que generem, però cal tindre present que es tracta d’un projecte a temps parcial no professionalitzat.

02 espadaniques mv7

Gràfics (23 de març de 2015)

1.1. El nostre/vostre blog: espadaniques.blogspot.com

Com hem dit adés, en la bitàcola hi ha publicades fins al març de 2015 —moment de lliurament d’aquest escrit— un total de 26 entrades sobre temes diversos. De més antigues a més actuals, hi trobareu les següents:

01. Maig 2014: Quin futur per a la serra d’Espadà?
02. Maig 2014: Les portes a la serra d’Espadà
03. Juny 2014: La producció d’oli a la serra d’Espadà: un DAFO del segle XIX (Òscar Pérez Silvestre)
04. Agost 2014: Els viatges de Juan Sánchez Cisneros per la serra d’Espadà (1805-1807)
05. Agost 2014: Les expedicions del botànic Cavanilles per la serra d’Espadà (1792-1793)
06. Agost 2014: Sobre la primera descripció de la serra d’Espadà (1561)
07. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (I)
08. Octubre 2014: Els últims dies dels moriscos de la serra d’Espadà (i II)
09. Octubre 2014: On estan els tresors amagats pels moriscos expulsats?
10. Octubre 2014: El molí d’Aire d’Eslida (Jaume Buïgues)
11. Novembre 2014: Llegendes de la serra d’Espadà: la conquesta de Castro (Òscar Pérez Silvestre)
12. Novembre 2014: Els goigs com a manifestació de la religiositat popular d’un poble: Artesa (Ismael Chiva)
13. Novembre 2014: Excursió al pic de la Font de Cabres (la Vall d’Uixó). PR V 164 (Sisco Garcia)
14. Desembre 2014: Els vasos de suro: un artefacte espadànic (Òscar Pérez Silvestre)
15. Desembre 2014: Caminant per l’Espadà (Antoni Pitarch)
16. Desembre 2014: Antonio Ponz Piquer: cartes sobre la serra d’Espadà (1779 i 1788)
17. Desembre 2014: Les nostres vivendes. Apunts sobre arquitectura tradicional a la serra d’Espadà (Juanma García)
18. Gener 2015: Espadà, microcosmos valencià (Xavier Delgado)
19. Gener 2015: Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics (Òscar Pérez Silvestre)
20. Gener 2015: Llegendes de la serra d’Espadà (II): la conquesta del castell de Boinegro (Argelita)
21. Gener 2015: El nostre patrimoni més proper (Àngel Portolés)
22. Febrer 2015: Emili Beüt, un pioner per la serra d’Espadà (1902-1993)
23. Febrer 2015: Espadànics als camps de concentració nazis (Lara Cardona Fernández)
24. Febrer 2015: La passió fotogràfica de Mario Guillamón Vidal (1924-1990) per la serra d’Espadà
25. Març 2015: Vegetació endèmica en la serra d’Espadà (Gondina Hierbas Aromáticas)
26. Març 2015: Zoomorfisme del Príncep: la felicitat del nostre petit país (Josep Lluís Abad i Bueno)

Quan es publique Memòria Viva en tindrem altres que ens van arribant i anem dosificant:

- Vicent Andrés Estellés i la serra d’Espadà en el Mural del País Valencià
- Llegendes de la serra d’Espadà (III): la gerra soterrada d’Eslida
- Llegendes de la serra d’Espadà (IV): el tresor morisc d’Artana

Com es pot comprovar, setze entrades corresponen a col•laboradors que hem anat incorporant al llarg d’aquest any. Les altres dotze han estat elaborades per l’administrador del blog. La diversitat temàtica va eixamplant-se a poc a poc, amb treballs sobre arquitectura tradicional, excursionisme, la imatge dels viatgers per la serra en diversos moments, botànica, llegendes, religiositat popular, patrimoni, arqueologia, documents històrics i llibres poc coneguts, productes elaborats pels oficis antics, gastronomia, història, literatura que parla de la zona, fotografia antiga i algun text literari actual.

03 espadaniques mv7

Gràfics (23 de març de 2015)

Sabem que hi ha molt per fer, però no partim del no-res. Hi ha moltes experiències en quasi tots els pobles de la serra d’Espadà que potser no han anat a més arran de les retallades i de la falta de criteri a l’hora de prioritzar la cultura al nostre territori, però ací estem i continuarem estant-hi. Realimentats per aquest desig social que comentàvem —molt més ampli del que pensàvem i no circumscrit als habitants espadànics de tot l’any— de conèixer millor aquest fragment de terra valenciana que es pot explicar de moltes maneres, la nostra intenció és anar ampliant el cos de col•laboradors i de temes. La nostra modesta missió és intentar aportar elements nous i/o originals i fer de paraigua de propostes interessants i ben formades que potser no tindrien veu o altaveu en el circuit oficial organitzat al voltant d’Espadà. Som una pedra més, això sí, de la ribàs que entre tots hem de fer cada dia.

1.2. @espadaniques: la vitalitat, la diversitat (i la fugacitat) de Twitter

Si haguérem de concretar quina és l’eina que més dinamisme dóna a «Espadàniques», sens dubte hauríem de dir que és Twitter. Això, que en principi és molt positiu, té desavantatges en considerar que el TL de qualsevol piulador/a està en moviment i actualització constants. És, per tant, més efímer tot, encara que els continguts sempre es puguen localitzar i consultar més tard.

Nosaltres intentem que la nostra participació en Twitter siga significativa i bastabt autocentrada en el territori que intentem remoure i promoure. Per a això, fem ús de diversos recursos i tècniques que tractem de descriure de forma senzilla i intuïtiva:

1.2.1. Tuits d’elaboració pròpia

Són la nostra aportació més original i distintiva, una bona mostra dels nostres interessos personals que, per descomptat, no esgota ni de bon tros el territori cultural de la serra d’Espadà. Sempre hem intentat fer observacions allunyades del tipisme i del topisme, just al contrari del que fan alguns dels projectes mercantilitzadors presents des de fa un temps en la serra. No sabem fer-ho d’una altra manera, i ho fem sine ira et cum studio. El dia que tinguem la sensació de no donar res ni de distingir-nos, segurament desapareixerem voluntàriament.

Les limitacions no permeten estar en tots els llocs, per això intentem omplir els nostres nombrosos buits amb les aportacions valuosíssimes de col•laboradors que ens envien fotos i missatges més pròxims als fets, a més de completar-ho amb la consulta de premsa digital.

Per tal d’articular i donar coherència a alguns dels missatges, hem creat unes quantes sèries que han generat molt d’interès mentre es publicaven i que reprenem de tant en tant. Són aquestes:

#Biblospadànics: llibres i treballs d’investigació sobre temes diversos del nostre territori, ja siguen novetats, contemporanis o antics. Si estan digitalitzats posem l’enllaç al repositori on estan allotjats.

#Publispadàniques: anuncis publicitaris dels anys 1920-1925 de productes elaborats en els pobles de la serra, extrets de les guies comercials d’aquell temps.

#Covespadàniques: és una tria de coves de la serra, amb l’enllaç a la base de dades de l’Espeleoclub Castelló (http://www.cuevascastellon.uji.es/), la qual conté prop d’un miler de cavitats descrites de la serra d’Espadà.

#Espadà80: es tracta de la sèrie de reportatges digitalitzats que el diari Mediterráneo publicava en els anys 80 sobre els pobles castellonencs. Hem oferit tots els d’Espadà. Com a complement d’aquesta, estem preparant-ne una altra denominada #RutesGispert en homenatge a Luis Gispert Macián, autor de la primera guia sobre els pobles de la serra: Caminando por la Sierra de Espadán (València, 1980).

#Topospadànics: dóna accés als PDF que publica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre toponímia. De moment estan disponibles Betxí, Xóvar, Onda, Suera, Almenara, Algímia d’Almonesir i Fondeguilla.

#Cartospadànica: possiblement, és la col•lecció amb què més hem gaudit en el procés de documentació i acotació. Diàriament oferíem un mapa amb la representació de la serra d’Espadà en la cartografia europea des de 1585 fins al 1900.

#Arqueospadànica: és una sèrie encara incipient sobre peces i investigacions arqueològiques. Intentem que el tuit continga una imatge i l’enllaç a la publicació digitalitzada en repositoris o portals de revistes.

#Blogosfera espadànica: creiem que és molt important que la gent que fa ús de les xarxes conega quins blogs es fan des de dins del territori. El temps, l’exploració i les noves coneixences personals ens acosten a bitàcoles molt interessants (excursionisme, reflexió, literatura, assaig...) que ens agrada difondre. Entre tots, treballant en comú i compartint, es pot anar més lluny.

#FestesEspadà: amb l’arribada de l’estiu, els nostres pobles s’omplin de visitants estacionals i d’actes festius. Dins de les nostres possibilitats, facilitem la consulta dels programes d’actes de totes les localitats que ens arriben per mitjans digitals.

#SerraEspadà: estem molt satisfets d’haver popularitzat aquest hashtag, que fem servir en la gran majoria de tuits (de vegades, #Espadà per necessitats d’espai). A hores d’ara ja l’utilitzen diversos usuaris i això facilita la creació de comunitat i la recerca a les persones interessades.

04 espadaniques mv7

Gràfics (23 de març de 2015)

1.2.2. Tuits d’altres comptes espadànics interessants

Nosaltres tenim un lema que apliquem en la nostra vida i en l’acció en «Espadàniques»: la frase «No tot està per fer i tot és possible» refà aquells versos de Martí i Pol que canta Lluís Llach en Ara mateix. Sabem, com a premissa, que no partim del buit. En aquest temps d’activitat en la xarxa, i a partir dels anys anteriors de compromís en alguns projectes locals, hem après que s’han fet moltes coses vàlides i duradores que cal aprofitar. No podem estar eternament començant de zero; més prompte, cal ser crítics —tindre criteri, vaja— i marcar-se un rumb de construcció vàlid a mitjà termini que ens faça veure-hi clar que allò que fem té un sentit i aporta valors, coneixement i autoestima al personal del territori i també de fora que se l’estima. Espadà és un país de recepció de visitants, però al llarg de la història ha estat, també, un lloc d’eixida i de pèrdua notable d’habitants. Reconciliar, donar-lo a conèixer i rearrelar en aquest país els fills, néts i besnéts d’aquells emigrants forçats és una mediació ben bonica que creiem que anem fent.

Per això, necessitem la concurrència d’informadors de diversos punts geogràfics de la serra. Un dels fonaments de la xarxa 2.0 és la compartició del coneixement, que sabem que fem i fan amb molt de gust. Ben mirat, qui no hi vol compartir, no hi participa. Entre altres, els més rellevants per a nosaltres són @caminsnatura, @SASE_Espada, @JuanJCarrasco o @MeteoTales.

1.2.3. Tuits d’altres comptes extraespadànics d’interès general

En aquest grup hi ha diversos usuaris interessantíssims que aporten enllaços a informacions i a reflexions vàlides i generalitzables a qualsevol entorn natural, ja siga sobre meteorologia, patrimoni, cultura, fotografia, gestió forestal, legislació, etc.

1.2.4. Tuits esporàdics de fotografia i/o valoracions de visitants

Les visites als pobles de la serra d’Espadà aboquen de vegades àlbums de fotos molt rics i valoracions que potser interessen als nostres seguidors més fidels, atents a la vida del dia a dia a la serra. La llista fóra inacabable, però volem destacar sobretot la labor de @CastellonPics, que recull i elabora de tant en tant fotografies de qualitat de la xarxa.

Com donem més vida als continguts que es piulen?

Bàsicament, fem ús de tres procediments per tal que els continguts —ja siguen nostres o d’altri— tinguen més vida útil en aquesta xarxa social tan àgil.

1. Pel que fa als que nosaltres generem, és evident que alguns responen a actes culturals amb data de caducitat. Per tant, la nostra missió es limita a difondre la cita i recordar-la fins a l’últim moment; posteriorment, fem RT de tuits interessants de persones que hi han assistit o de la nota de premsa. Hi ha, però, altres piulades nostres més atemporals que considerem que mereixen continuar apareixent en els TL, i per a això ens fan molt de paper els gestors Tweetdeck i Hootsuite, que permeten planificar i diferir piulades, siguen noves o redifoses.

2. Cada dia intentem revisar les llistes creades de tuits d’altres persones que seguim amb un interès especial i d’aquells que contenen paraules clau (nom dels pobles de l’Espadà, «Serra Espadà», «Sierra Espadán», per exemple). Normalment, els marquem com a favorits i més tard en fem RT, així contribuïm a difondre en altres moments del dia la piulada original i s’allarga la vida d’un tuit que, a parer nostre, creiem útil per als seguidors.

3. L’altre recurs, posterior al que hem enunciat adés, és fer citació de la procedència i conservar al màxim el text original i els enllaços o fotografies, sempre que la llargària ho permeta.

1.3. «Espadàniques» en la plataforma Google+

El fet de tindre el blog allotjat en Blogspot, servei de Google, permet publicar i compartir si volem els nostres continguts directament en Google+. Tot i el creixement rapidíssim d’aquesta «plataforma social» —així és com l’anomenen els creadors—, els experts asseguren que els usuaris en fan poc d’ús (només 3 de cada 10 registrats la visiten almenys una vegada per mes), però ens resulta interessant com a input (accés ràpid a noves informacions de blogs d’altres persones que seguim, sobretot rutes per la serra d’Espadà i àlbums de fotos) i com a output que publicita i dóna accés a la nostra bitàcola. La creació de cercles d’interès és útil per a compartir i rebre informació, però en general creix amb comptagotes i sembla que no es corresponga la quantitat de visualitzacions (60.000 pel març de 2015) amb un impacte major.

2. Un camí obert i compartit, si voleu

A tall de conclusió, volem tractar breument unes idees que puguen arredonir l’exposició anterior. Des d’«Espadàniques» som conscients de totes les limitacions d’un projecte com aquest, però també de les seues fortaleses. El debat, tanmateix, se situa en una altra esfera i implica altres interrogants: ¿És/serà capaç el territori de la serra d’Espadà i els agents que hi actuen de promoure’l significativament? ¿Es pot pal•liar aquell individualisme local que esmentàvem, o dit d’una altra manera, es pot tornar en un sentiment de pertinença amb efecte d’arrelament durador, amb tot el que això representa?

«Espadàniques» és una iniciativa 2.0, però no és virtual. Creiem fermament que té els peus en terra i els ulls fixats en un territori pendent d’articulació i promoció sostenible. La nostra única pretensió és aportar a la comunitat i col•locar correctament la nostra pedra en aqueix ribàs que no ens agrada veure ensulsit. No hi falten mans preparades, sinó voluntat d’actuació, saber com es fa, suport i entusiasme. No es tracta de resistir, sinó de construir, proposar, imaginar futurs possibles; no és pugnar per conservar allò que tenim, sinó atrevir-nos a dibuixar nous horitzons d’alternatives que tenim a l’abast de la mà. En això estem.

Notes:

1 Kearns, Peter: Heritage, Regional Development and Social Cohesion. Örstersund, 2010.
2 https://embadalits.wordpress.com/2014/11/06/els-museus-catalans-i-la-crisi-2-maxim-estalvi-i-molts-sacrificis/ (consulta del 17-3-2015).
3 «El sector cultural en las redes sociales». http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2864/el-sector-cultural-en-las-redes-sociales/ (consulta del 23-3-2015).
4 La cursiva és nostra.

Equip Espadàniques

mv07-13. L’inici de la Línia XYZ a la Llosa i Almenara. Una aposta de posada en valor mitjançant l’educació i la participació ciutadana

Escrit per Lara Cardona Fernández on . Posted in Memòria Viva

«L’èxit a llarg termini d’una política de coneixement, valoració i conservació del patrimoni es basa primer de tot en l’educació del públic i dels professionals.» Martín Guglielmino, 2004.

1. Cronologia de la construcció

La Guerra Civil es va convertir en un vast camp de proves en què van intervenir algunes de les potències europees que estaven preparant-se per a un conflicte bèl·lic de més envergadura; s’hi van assajar les innovacions que en matèria logística, estratègica i operativa havien sorgit des de la Primera Guerra Mundial.

Aquesta és, sens dubte, una de les raons de la llarga durada del conflicte. Tots dos bàndols, a mesura que anaven rebent ajuda de les potències interessades, adapten les diferents maneres de plantejar les estratègies del combat, tant pel que fa als moviments d’atac com als plantejaments defensius.

La desfeta de l’ofensiva d’Aragó a l’hivern de 1937-1938 i l’ensulsida del front van significar un gran colp moral, tant per a l’Exèrcit Popular com per a la rereguarda. Davant la disjuntiva de resistir o capitular, el Govern s’inclinà per la primera opció i va fer una crida desesperada al Front Popular i als seus integrants per a reclutar 100.000 voluntaris per a l’Exèrcit Popular i 50.000 per a formar les brigades de fortificació. El president Negrín tenia el convenciment que una contesa mundial inclinaria la balança a favor del bàndol republicà, però les democràcies occidentals, cada vegada més a prop del Govern de Burgos, van evitar que la contesa espanyola s’internacionalitzara.

1. Fortí de la séquia

Fortí de la séquia de l'Ermita, terme municipal de la Llosa. Foto Lara Cardona

L’Alt Comandament de l’Exèrcit Popular va ser conscient des del primer moment que el nou objectiu de les tropes sublevades era la conquesta de València; recordem que la seua horta era font de divises i sosteniment de l’exèrcit i de la rereguarda, i que el seu port era un punt d’abastiment per al centre de la península, per la qual cosa posaren en marxa la construcció d’una sèrie de línies defensives a la rereguarda.

Així doncs, el 10 d’abril de 1938, el general Vicente Rojo decreta unes mesures per tal de fer front a les pèrdues, tant de recursos militars com geogràfiques, que l’Exèrcit Popular de la República havia patit des de la caiguda de Terol. Una d’aquestes mesures és la reorganització general dels exèrcits, amb la creació de noves unitats; una altra, la fortificació de les zones pròximes a València.

El dia 28 d’abril, els generals Miaja (cap del Grup d’Exèrcits) i Matallana (cap de l’Estat Major) signen una sèrie de disposicions per a la creació de diverses línies defensives en el sector costaner, per enllaçar amb les fortificacions de l’interior. La primera partia del cap d’Orpesa, Orpesa, Castell de Miravet, serra de la Muntanya Negra, muntanyes entre el riu Montlleó i la carretera de Benafigos a Atzeneta, les serres de la Batalla i Nogueroles, el vèrtex Pena-roja i les serres de la Calcera i Corbalán, on enllaçarien amb les construccions ja existents a la zona de Terol. Al seu torn, s’estava treballant en una altra línia a la comarca de l’Anglesola, vèrtex Pena-roja i lloma del Milano, que hauria d’enllaçar amb l’anteriorment comentada.

En el mateix sentit, el 3 de maig de 1938, 18 dies després de l’ofensiva de Vinaròs que va tallar el territori republicà en dos, se sol·licita a una comissió desplaçada de l’Estat Major del Grup d’Exèrcits del Centre i presidida pel coronel Tomás Ardid, estudiar una nova gran línia defensiva que s’estendria per Almenara, serra del Cid, Assuévar, Almedíxer, Xèrica i Viver, la serra de Javalambre i serra de Seviñán, per a recolzar-se en el Túria. Aquesta línia és la que més tard es coneixerà com Línia XYZ.

La Línia XYZ, coneguda també com a Línia Matallana per ser aquest el general al qual se n’atribueix el disseny, forma part del que més tard es dirà Cinturó de Ferro de València. Es componia dels següents 14 centres de resistència:

01. Almenara
02. Vèrtex Picaio
03. Eslida (carretera de Xóvar a Aín)
04. Cerro Gordo (carretera d’Almedíxer a Aín)
05. Matet
06. Nord de Gaibiel
07. Viver-Xèrica, amb posicions batent la plana entre Viver i Teresa
08. Begís
09. Canales
10. Andilla
11. Abejuela
12. La Iessa
13. Arcos de las Salinas
14. Santa Cruz de Moya

La Línia està composta per trinxeres, punts fortificats i emplaçaments per a peces d’artilleria. No es tractava d’un traçat continu de construcció, sinó de trams discontinus, esglaonats, estratègicament situats, amb capacitat per a abraçar un territori ampli i amb un gran radi d’acció fins al centre de resistència més pròxim.

Ben prompte comencen els treballs de fortificació d’aquesta Línia a càrrec de la Comandància General d’Enginyers del Grup d’Exèrcits de la Regió Central. El 8 de maig ja se sol·liciten informes relatius al ritme dels treballs al Comandant General d’Enginyers del Grup d’Exèrcits, condicions tècniques i tàctiques de les obres, materials emprats, necessitats de ciment i filferro espinós i mà d’obra emprada, així com la destrucció, si cal, de les principals vies d’accés a Sagunt, València i Castelló de la Plana. En les mateixes directrius, se l’insta que en el termini de 20 dies la línia ja es trobe en situació de defensa i es recomana que dupliquen els torns de treball i que s’utilitze mà d’obra civil i de presoners.

L’avanç fulgurant de les tropes sublevades es va topar amb la resistència de l’Exèrcit Popular, que va recuperar part de la moral perduda. La importància de la Batalla per València i la muralla defensiva que fou la Línia XYZ va retardar el desenllaç de la guerra i va desgastar l’exèrcit franquista mentre l’Estat Major republicà preparava l’ofensiva de l’Ebre.

2. Estat actual de les restes: entre el deteriorament i la destrucció total

Si atenem la definició de patrimoni històric, aquest és el conjunt d’immobles i objectes mobles d’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic, així com el patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments arqueològics, llocs naturals, jardins, parcs que tinguen valor artístic, històric o antropològic.

La llei delega les funcions de gestió i salvaguarda en les comunitats autònomes. Al seu torn, la llei de patrimoni de la Comunitat Valenciana de 1998 té com a objectiu la protecció, la difusió, la investigació i l’acreixement del patrimoni cultural valencià. Per a fer efectiva l’aplicació de la llei, s’estipulava la creació d’un Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià al voltant del qual es configura el sistema legal de classificació i protecció dels béns de naturalesa cultural. Per a poder realitzar l’inventari, l’administració de l’Estat i l’autonòmica deleguen en els ajuntaments, que han de realitzar un pla general d’ordenació urbana que preveja un catàleg de béns i espais protegits on s’incloguen tots aquells elements d’interès que es pretenguen conservar per la seua representativitat del patrimoni cultural comú o per raons paisatgístiques.

Una altra de les figures de protecció de béns patrimonials que permet la llei de patrimoni de la Comunitat Valenciana és la de bé immoble de rellevància local (BRL). En el Decret 62/2011, de 20 de maig, es regula el procediment de declaració i el règim de protecció dels béns de rellevància local. De conformitat amb el que disposa l’article 47 de la Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià, correspon als ajuntaments, a través de la corresponent aprovació o modificació del seu catàleg municipal de béns i espais protegits, en els termes establerts en la legislació urbanística, proposar justificadament els béns pertanyents al seu terme municipal que aspiren a ser reconeguts com a béns immobles de rellevància local de caràcter individual, així com la inclusió o l’exclusió del seu àmbit delimitat urbanísticament, o d’una part, com a nucli històric tradicional, amb la categoria de bé de rellevància local (NHT-BRL), a la secció segona de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

2. Búnquer Marjal

Visita guiada a les fortificacions de la marjal a càrrec de Carlos Mallench. Foto Lara Cardona

La conselleria competent en matèria de cultura, per mitjà de l’informe vinculant exigit per l’article esmentat, ha d’avaluar la proposta municipal i determinar l’existència o no de valors culturals suficients en els béns proposats per a la declaració com a béns immobles de rellevància local, així com la idoneïtat del seu règim de protecció.

De manera extraordinària, i en virtut del que s’ha exposat en l’apartat 4 de l’article 47 de la Llei 4/1998, l’òrgan competent en matèria de patrimoni cultural, quan observe l’existència d’un bé que s’haja d’inscriure en la secció segona de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià amb la categoria de bé de rellevància local, ho ha de comunicar a l’ajuntament, a fi que manifeste la seua voluntat d’incloure’l o no en el seu Catàleg Municipal de Béns i Espais Protegits. En l’article 3 del mateix Decret s’enumeren els diferents tipus de BRL, i d’entre totes les possibilitats defineix els llocs històrics d’interès local com a: «llocs vinculats a esdeveniments o records del passat, a tradicions o a creacions culturals o de la naturalesa i a obres humanes, que posseïsquen un rellevant valor per a la memòria popular». Açò comporta que cada ajuntament sol·licita incloure o modificar els elements a protegir dins del Catàleg Municipal de Béns i Espais Protegits i que puguen ser reconeguts com a béns immobles de rellevància local de caràcter individual. Aquesta figura implicaria la intervenció de l’ajuntament per a poder tramitar-la. És a aquesta figura legal de BRL on s’estan acollint la majoria de municipis per a la protecció dels elements del patrimoni històric militar, i on s’haurien d’incorporar en el catàleg d’elements patrimonials del futur PGOU els elements de la Línia XYZ.

El Consell Valencià de Cultura (CVC) i la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) es comprometeren a catalogar nombrosos escenaris històrics vinculats a la Guerra Civil. Aquesta iniciativa, anomenada «Paisatges de guerra», és un projecte europeu en el qual també participen Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, i pretén la recuperació, promoció i protecció patrimonial dels territoris bèl·lics del segle XX. Segons el manifest de «Paisatges de guerra», «Lluny de fomentar els rancors, la conservació dels espais bèl·lics el que fa és recordar als pobles els horrors que han compartit i propiciar un sentiment de concòrdia i d’aflicció comú». Quasi una dècada més tard, ben poca cosa s’ha fet sobre aquesta qüestió.

Les restes derivades de la Guerra Civil, com ara l’inici de la Línia XYZ entre Almenara i la Llosa, formen part del patrimoni històric, i com a tal haurien de ser incloses en els catàlegs de béns de cada municipi, ja que aquest és l’instrument principal per a pal·liar la situació d’abandó, espoli i desconeixement en què es troben.

3.Búnquer de Trascastell

Visita guiada a les restes de la Guerra Civil al castell d'Almenara. Foto Lara Cardona

A hores d’ara, les diferents administracions públiques continuen desaprofitant l’oportunitat de potenciar el desenvolupament local mitjançant la posada en valor de les restes i la dignificació d’aquest patrimoni com a instrument que eduque en els valors de la pau, el respecte i la democràcia. Aquesta desídia oficial ha comportat que la majoria de la societat no perceba la vàlua d’aquest patrimoni. Per tot això, els especialistes en patrimoni poden donar-hi una altra dimensió i aprofitar al màxim totes les seues possibilitats per dotar-lo de valors simbòlics, econòmics i educatius. L’interès per recuperar el patrimoni és un reflex del procés de recuperació de la història pròpia.

Com hem explicat, malgrat la proliferació de normatives i textos legislatius per a defensar i salvaguardar el ric patrimoni, no s’està evitant la seua destrucció i deteriorament. Potser siga perquè el llegat de la Guerra Civil té encara poca presència en la vida quotidiana del públic en general i els veïns en particular, i no porta darrere cap política de sensibilització per a implicar-se en la conservació i preservació.

4.Pujada

Pujada al castell d'Almenara amb explicacions de Nel•lo Navarro i Lara Cardona. Foto Òscar Pérez

3. La conservació, restauració i difusió del patrimoni material de la Guerra Civil com a motor econòmic dels pobles

Sembla demostrat que aquest patrimoni gestionat correctament, posat en valor i difós, pot crear valor i constituir un motor econòmic important. El nostre patrimoni ha de ser considerat un actiu i tant les administracions com els ciutadans han de concebre’l com un servei públic bàsic i d’atenció obligatòria, un dret fonamental per al seu benestar i desenvolupament i sempre necessari per a la cohesió social en un entorn multicultural. Per a tot això, és necessari posar en marxa una estratègia de socialització dels valors del patrimoni cultural que des de l’educació garantisca el coneixement necessari i l’accessibilitat universal als béns. Hem de pensar que les activitats destinades a la conservació, restauració i gestió dels béns que integren el patrimoni cultural constitueixen una xarxa d’elements capaços de dinamitzar l’economia dels nostres pobles i que aquest sector econòmic és capaç de crear ocupació estable, especialitzada, de qualitat i no deslocalitzable. El patrimoni cultural constitueix un valuós i in
substituïble recurs com a element revitalitzador dels pobles i dels territoris, fomenta la identitat i el sentit de pertinença de cada un dels pobles i difon valors socials com ara la tolerància, la democràcia, la diversitat i el pluralisme. Hem de recordar que l’administració pública és la garant del patrimoni cultural d’una comunitat; fins i tot en temps de crisi, el seu deure és establir les polítiques culturals necessàries per aconseguir-ho i fer que la ciutadania s’hi vincule i hi participe.

4. La didàctica i l’excursionisme militant com a forma més eficaç de conèixer i de posar en valor les restes de la Guerra Civil

Per a nosaltres, les estratègies que cal desenvolupar per a millorar la didàctica del patrimoni són:

1. Una veritable voluntat política de potenciar el patrimoni, orientant el seu tractament envers la valoració social i la seua utilització en l’educació.
2. Donar prioritat a les estratègies de difusió, sense deixar de banda la investigació i la conservació.
3. Adoptar nous plantejaments amb les noves tècniques per tal de superar la vitrina i el rètol explicatiu.
4. Plantejar la didàctica com un element fonamental de difusió. Béns patrimonials com a forma de gaudir i, al mateix temps, de conèixer.
5. Democratitzar l’ús del patrimoni estenent-lo a tots els sectors com un mitjà imprescindible per aconseguir el consens social en la necessitat de conservar-lo i valorar-lo com a símbol de les identitats. És a dir, fer comprensible el patrimoni cultural mitjançant una interpretació científica i rigorosa i, alhora, seductora.

Les restes, els documents, els paisatges de temps passats ens acompanyen, provenen de les generacions passades, han de ser estimats pels individus contemporanis i ens ajuden a comprendre el lloc on vivim i treballem i ens donen l’impuls necessari per a, partint del nostre passat i la nostra realitat, bastir el nostre futur col·lectiu. Com es preserva, s’utilitza i difon el patrimoni cultural d’una comunitat és un dels puntals que referma la consciència col·lectiva de pertinença.

S’ha d’emprendre una acció educadora per despertar i estimular el respecte del públic pels llocs i paisatges, i donar a conèixer les normes dictades per aconseguir la seua protecció. S’haurien de divulgar ?mitjançant publicacions especialitzades, articles a la premsa, xarxes socials, etc.? els perills que amenacen els béns com a conseqüència d’obres públiques o privades, com el cas de les obres d’ampliació de la carretera CS-2310 a la platja d’Almenara que va arrasar dos búnquers, així com exemples de casos en què hagen conservat o salvat restes. Les institucions, associacions i agrupacions culturals haurien de dur a terme programes encaminats a donar a conèixer els perills que poden representar per als béns culturals les obres públiques o privades realitzades sense la preparació necessària i subratllar que les activitats destinades a protegir els béns culturals contribueixen a la comprensió del nostre passat i present.

La realitat també ens ha demostrat que una de les formes més eficaces de protegir el patrimoni és lligar-lo als moviments socials i als ciutadans de peu; és a dir, en la reivindicació històrica, partir amb l’acompanyament de les entitats ciutadanes, dels veïns..., que assumeixen el patrimoni com a propi. Cal iniciar el procés de reivindicació del patrimoni des de baix fins que les administracions estiguen disposades a assumir el repte de la seua reivindicació i la lluita per la protecció. No hem d’oblidar el treball científic de la catalogació i documentació dels elements.

La nostra proposta immediata és apostar per l’excursionisme militant i les eixides a visitar l’estat de les restes. Són el marc perfecte per a treballar qualitats com la formació de persones socialment crítiques, desenvolupar el coneixement reflexiu i els valors i les actituds democràtiques de tolerància i convivència pacífica.

5. Lectura

Lectura del diari del soldat de la 57 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República José Lalueza, a càrrec de Nel•lo Navarro i Lara Cardona. Foto Òscar Pérez

Rutes proposades:

Marjal d’Almenara-Gola de la Llosa-Marjal d’Almenara

Distància: 3 km
Dificultat baixa. Ideal per a xiquets, persones majors i/o amb mobilitat reduïda.
Durada: 2 hores i 30 minuts

Visita a les primeres fortificacions de la Línia XYZ, que transcorren d’est a oest: des de la vora de la mar fins als Estanys.

- Fortí fàbrica Carvallo i magatzem fortificat, a la partida de la Palafanga, situada entre la Gola i la partida de la Calçada, al terme de la Llosa.
- Fortins de la séquia de l’Ermita, al terme de la Llosa.
- Fortins, casamates i parapets de la partida de la Calçada, al terme de la Llosa.
- Fortí de Quartons.
- Fortí excavat en la roca a la muntanya de Mauricio.
- Tornada a la Marjal.

Castell d’Almenara

Distància: 2 km
Dificultat baixa.
Durada: 2 hores i 30 minuts

Visita als punts més estratègics de la Línia a la muntanya del castell. Per desgràcia, algunes de les fortificacions han estat reutilitzades i la resta es troben en mal estat.

- Observatoris al cim del castell.
- Trinxeres, casamates i búnquer de la zona de darrere del castell.

5. Bibliografia

Galdón, E. (2010): La batalla por Valencia, una victoria defensiva. Publicacions de la Universitat de València.
Quadern especial de la revista Saó 392 (abril 2014). El patrimoni material de la Guerra Civil.
Vicente, C. (2009): Patrimoni cultural, memòria i identitat local. Diputació de Barcelona.
Prats, J.: Valorar el patrimonio histórico desde la educación: factores para una mejor utilización de los bienes patrimoniales a: http://www.ub.edu/histodidactica.
Ordine, N. (2013): La utilitat de l’inútil: Manifest. Quaderns Crema, Barcelona.
Ávila, R. M. i Mattozzi, I (2009): La didàctica del patrimoni cultural i l’educació de la ciutadania europea. XX Simposi Internacional de Didàctica de les Ciències Socials, Bolonya.

Lara Cardona Fernández

mv07-12. La recuperació de l’Escola del Canto, una realitat

Escrit per Amics i Amigues del Canto. Benassal on . Posted in Memòria Viva

“Recuperem l’Escola del Canto” és un projecte que ens ha permès recuperar els dos edificis d’una antiga escola rural a la partida del Canto, terme de Benassal: l’aulari i la casa del mestre. Als dos, se’ls ha donat un nou ús, el primer ha passat a ser una aula–museu i el segon un refugi lliure de muntanya. Podem temporalitzar el treball fet entre finals del 2012 fins al 2014, bàsicament uns dos anys, tot i que encara queden temes secundaris per tancar.

Els trets que singularitzen el projecte són el voluntariat per a dur a terme totes les intervencions, el finançament gràcies als xicotets mecenes, juntament una gran il·lusió i molt de treball.

01 canto mv7

L'estat de l'escola abans de la recuperació

1. Origen i disseny del projecte

L’Escola del Canto es va inaugurar durant la Segona República, segurament l’any 1932, i va funcionar fins a finals dels 60, exceptuant els anys de la Guerra Civil, que va romandre tancada. L’escola, que consta d’un aulari i la casa del mestre, s’emmarca dins de la reforma educativa que va posar en marxa el govern de la Segona República, reforma que pretenia fer arribar l’educació primària a tots els xiquets i xiquetes i per a aconseguir-ho van començar amb la construcció d’escoletes, entre les quals està la del Canto. El paratge on es troba és singular, lluny del nucli de població, a unes dues hores a peu del poble i al costat del riu Montlleó, que divideix els termes de Benassal i Vistabella. Actualment, la zona està pràcticament despoblada, els masos i els camps han estat abandonats, encara que als anys 60 més d’una vintena d’alumnes assistien a l’escola.

Tota aquesta història va començar a finals de l’any 2012, però feia anys que el deteriorament de l’Escola del Canto ens preocupava. Davant l’abandonament en què es trobaven els edificis, el Club de Muntanya de Benassal, el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal i l’Institut de Secundària de Benassal, van decidir emprendre alguna acció per a preservar aquest patrimoni. El primer va ser ajuntar-se per discutir què es volia fer, aportar propostes i suggeriments.

02 canto mv7

L'estat de l'escola abans de la recuperació

El resultat va ser el disseny d’un projecte de recuperació i reutilització de les infraestructures amb tres parts diferenciades:

1. Recuperar l’escola per convertir-la en una aula-museu. Reconstrucció de l’aula amb el mobiliari restaurat i complementat amb panells explicatius amb fotografies i informació sobre la història de l’escola. Aquesta part va ser proposada per l’Institut d'Educació Secundària de Benassal i el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica de Benassal.

2. Recuperar la casa del mestre per a convertir-la en un refugi lliure de muntanya. El Canto es troba a una distància de 4,5 km de Culla; a 5,5 km de Benassal; a 7,7 km de L’Estrella (Mosquerola); a 8,25 km de Vilafranca; a 9,25 km de Benafigos; a 11 km de Vistabella; a 14,88 km de Xodos i a 18 km de Sant Joan de Penyagolosa, per tant, és una cruïlla de camins, un lloc ideal per a habilitar un refugi lliure de muntanya. La proposta va ser del Club de Muntanya de Benassal.

3. Fer un documental de la història i restauració de l'Escola del Canto. Es tractava de recuperar l’espai físic i la memòria d’un entorn tan singular; la idea era mostrar una crònica singular i una exploració d’alguns dels protagonistes i dels espais. Aquesta proposta va partir d'Hugo Domènech Fabregat, professor d’audiovisuals de la Universitat Jaume I de Castelló, amb la col·laboració de diversos companys i amics i d’aquesta universitat.

Una vegada decidits els eixos del treball, el següent pas va ser obrir el projecte, raó per la qual es va fer una reunió informativa al febrer del 2013 per a explicar-lo. Una vintena de persones van acudir i una de les decisions adoptades va ser aglutinar tothom, col·lectius i persones, dins de la plataforma Amics i Amigues del Canto.

El disseny inicial del projecte contemplava tres fases: la primera, que consistia a evitar que augmentara el deteriorament gràcies a l’apuntalament de la teulada i a la retirada dels pupitres, que a principis del 2013 ja estava feta; la segona, treballar per a aconseguir el condicionament progressiu dels edificis com a refugi i com a aula-museu, a la vegada que es gravava el documental i es realitzaven les entrevistes; i una tercera, centrada en la promoció i la utilització de les instal·lacions.

2. Gestió del projecte

Les noves tecnologies han estat una peça clau en la nostra manera d’organitzar-nos com a grup. Des del començament teníem clar el paper fonamental que havia de tenir la fluïdesa de la informació pel que feia a la comunicació interna i externa.

Es va crear un Googlegroups, Amics del Canto, format per una setantena de persones. Els avisos, la informació i les demandes s’han fet a través de Googlegroups, a més de ser aquest l’espai on s’han penjat els diversos arxius (sonors, fotogràfics) que anaven recopilant-se. Aquest ha estat el principal vehicle de comunicació interna entre tots els membres de la plataforma. L’eina Doodle Group ens ha ajudat a programar les eixides i les reunions.

Pel que fa a la comunicació externa, hem utilitzat diverses vies. Tot el procés s’ha comentat de manera periòdica en la revista local Aigua Clara, la qual cosa va fer possible l’arribada de la informació a la majoria del veïnat. A més dels articles de la revista, el projecte es va presentar públicament durant les festes patronals del 2013 per a explicar-lo als benassalencs i als estiuejants i demanar la col·laboració econòmica, ja que no comptaven ni amb subvencions ni amb cap tipus d’ajuda monetària de l’administració. Cal dir que l’Ajuntament va donar el vistiplau al projecte i el permís per dur-lo a terme i ens va facilitar el material de què disposava (portes, finestres, etc.). La presentació va estar acompanyada d’una exposició on es podia veure el que s’havia fet fins aquell estiu i el mobiliari de l’escola restaurat.

Des del començament, quatre van ser les línies de treball que es van iniciar: les tasques per a recuperar els edificis de l’escola a jornal de vila, el taller de restauració del mobiliari, l’enregistrament dels testimonis i la gravació de tots els treballs que es feien i dels testimonis amb l’objectiu de produir un documental.

2.1 El jornal de vila

Totes les feines de recuperació dels dos edificis s’han realitzat a jornal de vila, que consisteix a treballar de manera voluntària, sense cobrar; només es paguen els materials utilitzats. A Benassal podem trobar diversos exemples de feines fetes de manera col·lectiva i voluntària: recentment, la restauració de l’ermita de la Magdalena; als anys seixanta, els joves van construir la Casa de la Joventut i després de la Guerra es van reconstruir les parts que estaven caigudes de l’ermita de Sant Cristòfol.

Les tasques van començar al Nadal del 2012 i al llarg dels dos anys s’ha quedat vuit vegades per a desplaçar-se al Canto i realitzar les diverses feines voluntàries per a condicionar els edificis. Entre quinze i vint voluntaris han acudit cada jornada de vila.

Pel que fa a l’escola, va caldre treballar en la teulada, es va canviar un cabiró del sostre per refermar-la, es van desmuntar les finestres per a restaurar-les al poble, es va posar una porta nova a l’armari, es va pintar l’interior i l’exterior (amb calç) de l’edifici i es va instal·lar una porta nova amb vidres a l’entrada per a substituir la que hi havia, que estava trencada.

Pel que fa a la casa del mestre, es va canviar la porta per una altra, es va treballar en el sostre i en l’interior de la cuina i va ser necessari canviar un cabiró del comú. El sostre de la xemeneia també va ser reparat i pintat. Es van arreglar totes les finestres i es van posar-hi vidres. Tot l’edifici va ser netejat a fons i es va pintar. Finalment, es va equipar amb una taula i uns banquets, diversos utensilis per a cuinar, un poal i una corretja per a la cisterna i, per descomptat, les lliteres.

Les finestres, taules i portes dels dos edificis van ser passats per gasoil per a eliminar la corca. I es van instal·lar diverses canals per a replegar l’aigua de les teulades a la cisterna.

Quant a l’espai exterior, es van netejar les males herbes, les jardineres es van recuperar, el porxo es va reconstruir, el mur que envolta l’escola va ser reparat, les reixes van ser tractades per a eliminar l’òxid i pintades amb esmalt forja, es va instal·lar una nova porta a l’entrada del recinte i es va construir una taula d’obra.

Emili Ferrando va fer uns panells en ceràmica de la Mare de Déu dels Desemparats, per substituir l’original, l’antiga Mare de Déu desapareguda. Tot i que sembla estranya, la devoció a la mare de Déu dels Desemparats en un lloc com Benassal, aquesta imatge s’explica per la presència durant molts anys d’una mestra valenciana a la dècada dels cinquanta. El 12 de juny del 2014 es van col·locar els taulells de ceràmica a la façana.

2.2 La restauració del mobiliari

El taller de restauració del mobiliari es va organitzar sota la direcció i l’assessorament de Mayte Pastor (DD Conservació i Restauració de Béns Mobles). A la primavera del 2013, de març a juny i durant vuit diumenges, es va desenvolupar el taller. Es va poder recuperar part del mobiliari original: quatre pupitres dobles amb cadires abatibles, una pissarra, una maleta i la taula del mestre. Les peces presentaven un important estat de deteriorament a causa del seu ús i dels anys d’abandonament, com la presència i acumulació de pols, terra, calç, desgast, decoloració de les fustes, desencolat i falta d’adhesió d’algunes peces, oxidació, etc.

No només es va restaurar el mobiliari original de l’escola sinó que també altres peces més modernes fabricades per l’empresa Federico Giner (la Pobla de Vallbona) que estaven emmagatzemades en el convent i que havien sigut utilitzades a l’escola del mateix convent. Aquestes últimes peces es quedaran a l’Escola del Canto i les originals recrearan una aula a manera d’exposició permanent en una de les dependències municipals del poble.

El procés va consistir en la identificació de les peces (gràfica i fotogràfica), el tractament preventiu i curatiu contra els insectes xilòfags, la neteja superficial i extracció de vernissos alterats, la consolidació de les zones debilitades, encolat i reforçament d’unions, la reposició d’elements metàl·lics i decoratius, la reintegració il·lusionista de parts afegides i massilles i l’aplicació de les capes de protecció. El resultat de tot el procés ha estat la restauració de vint-i-set peces: dues taules de mestre, una cadira de braços, una pissarra, quatre pupitres amb cadires, una maleta i sis pupitres i dotze cadires de la fàbrica F. Giner.

03 canto mv7

Taller de restauració

04 canto mv7

Taller de restauració

2.3 Els testimonis

Un tercer nucli de treball va ser la realització d’entrevistes als testimonis: alumnat i mestres. El primer pas va ser fer un llistat amb els alumnes i mestres que la gent recordava i a partir d’ací es va formar un grup d’entrevistadors, la primera feina dels quals va ser aprovar una fitxa guia per a fer les entrevistes. A partir d’unes preguntes tipus, se’ls demanava pels seus records dels anys escolars i s’enregistrava. Després calia fer una síntesi de l’entrevista. S’ha procurat que hi haguera alumnes de totes les dècades, abans de la Guerra, primera postguerra, anys cinquanta i anys seixanta. Evidentment, ha estat més fàcil trobar alumnes que mestres, perquè alguns d’aquests ja no estan i altres van estar molt poc temps. Les entrevistes són la base dels panells de l’aula–museu i alguns d’ells van ser seleccionats per a filmar-los en el documental. Tot aquest patrimoni oral es conservarà en l’arxiu de fonts orals de Benassal. Als entrevistats se’ls demanava si ens podien cedir, si en tenien, el material escolar, els quaderns i les fotografies de l’època.

En total, s’han enregistrat divuit alumnes (dos eren testimonis ja recopilats pel GRMH en la seua primera investigació) i cinc mestres (dels quals, tres eren mestres substituts). Es va sol·licitar a la Conselleria d’Educació un llistat amb el nom de tots els mestres de l’escola, però ens vam trobar que en alguns anys no hi consta cap nom i per trobar-los es va consultar l’arxiu municipal.

05 canto mv7

El dia de la inauguració, el 2 d'agost del 2014

2.4 El documental

L’altre camp de treball ha estat la gravació d’un documental a càrrec de càmeres voluntaris, professionals del món de l’audiovisual de València i de Castelló, dirigits per Hugo Domènech i Maria Andrés. Cada dia que s’ha anat a treballar a l’escola s’ha filmat, per tant calia coordinar-se entre els voluntaris que es desplaçaven per a realitzar accions de condicionament i els de l’audiovisual. A la vegada, a partir de la informació recopilada pels entrevistadors, es va seleccionar i planificar quins testimonis calia gravar i quan. Els alumnes de l’escola del poble també van participar en el documental. En acabar les filmacions, la feina ha passat pel disseny del guió definitiu, muntatge i producció.

El documental no només recopila les vivències dels alumnes i dels mestres sinó que ha volgut ser testimoni de tot el procés de restauració al mateix temps que ha reflectit la importància que va tenir l’escola per als més menuts d’aquells indrets. Els terminis de la finalització de l’audiovisual s’han allargat uns mesos més del que s’havia previst, però finalment a la primavera del 2015 es va realitzar la presentació oficial.

06 canto mv7

Foto dels antics alumnes, molts han estat entrevistats

3. Finançament

Un dels grans problemes que es troba qualsevol projecte d’aquesta envergadura és com es pot aconseguir el finançament. Sabíem que no era un bon moment per acudir a l’administració, aquesta encara arrossegava els efectes de la crisi i no disposaven de fons. En una de les reunions es va decidir buscar el patrocini mitjançant el micromecenatge. La majoria no havíem sentit parlar de les plataformes de crowdfunding, però animats per José Ferrer, vam apostar per aquest sistema.

Calia presentar un projecte atractiu i viable, un pressupost assequible d’aconseguir i un llistat de recompenses, a més de ser conscients del que volíem publicitar i comunicar per a aconseguir els diners. Verkami és una plataforma que al llarg de 40 dies recull els diners donats per la gent que creu en el projecte i a canvi després se li fa arribar una recompensa. Per tal de no excloure ningú les aportacions van des de quantitats petites, en el nostre cas 10 euros, fins a 200 euros, i les recompenses estan relacionades amb el valor de l’aportació. Si entre tots es recullen els diners el projecte va endavant, si no, no es realitza, per tant, és important animar la gent a col·laborar-hi. La campanya es va obrir a finals de l’agost del 2013, en plenes festes patronals, ja que era el moment en què més gent visita el poble. Es va fer una forta campanya local de presentació del projecte i entre tots i totes es va arribar a la quantitat pressupostada, 7.900 euros, gràcies a 203 mecenes: benassalencs, associacions locals, institucions locals i forànies i simpatitzants del projecte.

07 canto mv7

Treballs voluntaris que es van fer al Canto

08 canto mv7

Treballs voluntaris que es van fer al Canto

09 canto mv7

Treballs voluntaris que es van fer al Canto

10 canto mv7

Treballs voluntaris que es van fer al Canto

4. La recta final: la inauguració de l’escola

El passat 2 d’agost del 2014 va tenir lloc la festa amb motiu de la inauguració de l’Escola del Canto restaurada. Unes dues-centes persones hi van participar. Al Canto es pot arribar en cotxe per pista fent una gran volta o a peu. Sabíem que les persones grans acudirien en vehicle i per optimitzar-ho es va acotar el sentit de la pista: unes hores era per anar al mas i altres per tornar al poble; a més, es va preparar una esplanada per aparcar i així evitar problemes. Una gran part de la gent va arribar al lloc pel sender caminant.

A l’acte d’inauguració, després de donar les paraules de benvinguda, Emili J. Barreda, Héctor Orenga i José Ferrer, van explicar de manera resumida el treball fet i la gent va poder veure les reformes fetes. Després es va rendir homenatge als antics alumnes que van assistir i es va visionar el tràiler del curtmetratge. La festa va acabar amb l’actuació del bureo Els templats.

11 canto mv7

Treballs voluntaris que es van fer al Canto

5. Valoració del projecte i continuïtat

Si repassem el disseny inicial, ara estem en la fase de promoció i difusió dels espais recuperats per a possibilitar una bona gestió. Diversos instituts han visitat les instal·lacions: el de Benassal, el de Vilafranca, i Juan Garay de València; tot i això, és complicat portar grups escolars per la distància del nucli urbà, que obliga a fer una llarga passejada. Pel que fa a l’ús del refugi lliure, és més fàcil, ja que està obert i el poden utilitzar els caminants que passen de camí a Vilafranca o a Culla, perquè el PR-1 passa pel costat.

De moment el que tenim clar és la voluntat d’instaurar un dia a l’any com la festa del Canto per a realitzar tasques de manteniment sobre els edificis i els voltants i rematar la jornada amb un dinar de germanor; d’aquesta manera aconseguirem fer el manteniment de les instal·lacions una vegada a l’any i evitarem arribar al nivell de deteriorament en què es trobava abans d’iniciar tot aquest projecte.

Cal valorar-lo com un èxit de participació popular, des del començament del projecte fins a la festa d’inauguració, però no podem deixar de reconèixer que sense un grup de persones coordinant, això no hauria estat possible: Héctor Orenga, Mónica Pitarch, Emilio José Barreda i Jordi Barrachina, pel que fa a les tasques de manteniment i organització; Mayte Pastor, responsable del taller de restauració; José Ferrer, encarregat del Verkami; Hugo Domènech i Maria Andrés, dirigint el documental; Pilar Vidal i Bettina Mellado, pel que fa al grup de documentació. A aquests noms cal afegir el de tots els voluntaris i professionals que han aportat el seu treball i esforç.

El resultat cal valorar-lo com un gran èxit per haver pogut finalitzar-lo, però també per la gran col·laboració de tot un poble, i ha estat una mostra d’unitat dels benassalencs, una unió que no sempre ha estat possible en el nostre poble. L’Escola del Canto és, a més, un exemple del que es pot fer si la gent està unida i, per tant, és un exemple per a molts projectes semblants d’altres indrets. Us animem a visitar-la, de segur que no us deixa indiferents.

Amics i Amigues del Canto. Benassal

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1 MV1
Descarrega Monografia MV2 Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1