Memòria Viva

Memória Viva es la revista anual de Patrimoni-PEU i s'estructura en tres parts ben diferenciades: projectes i experiències dels Grups Locals (Comunitats Patrimonials), invitacions i col·laboracions d'especialistes que participen en les nostres jornades i activitats i, finalment, autors i autores que presenten les seues propostes a la convocatòria anual d'articles.

Consulta Memòria Viva PDF

memoria viva11 val
Vore MV11 en Isuu
Descarrega MV11
memoria viva10 val
Vore MV10 en Isuu
Descarrega MV10
memoria viva9 val
Vore MV9 en Isuu
Descarrega MV9

















Números Anteriors

Memòria Viva 08. Vore Mv08 en ISUU. Descàrrega PDF

mv07-21. Recuperant l’espai lúdic valencià mitjançant les birles valencianes

Escrit per Joan Josep Trilles Font on . Posted in Memòria Viva

Quan busquem al diccionari la paraula «joc», trobem que es tracta de l’acció de jugar, i jugar és passar el temps amb alguna cosa amb el simple objectiu d’entretenir-se, de passar-ho bé.

Així doncs, parlem d’una acció que ha format part de la cultura humana des dels primers temps i que ha permès, de forma indirecta, la supervivència de l’espècie. Així, quan l’ésser humà juga a jocs de persecució, a jocs d’amagar-se, a jocs de llançament, a jocs d’habilitat... està desenvolupant les seues habilitats motrius, les capacitats físiques i les capacitats intel•lectuals. És a dir, l’ésser humà utilitza el joc per a desenvolupar les facetes cognitives, afectives, socials i motrius.

Llavors quan ens endinsem en el món del joc, trobem una tipologia de joc que té un marcat caràcter cultural i que rep el nom de joc tradicional. Aquests formen part de la cultura immaterial que hem heretat de les generacions anteriors, fonamentalment, mitjançant la tradició oral.

02 Retrobem-nos.09 I.Ferrer

Retrobem-nos

Alguns d’aquests jocs tradicionals han estat molt arrelats a casa nostra, en el nostre poble, a la nostra comarca i, per tant, han sigut molt populars tot i que, de vegades, alguns han acabat desapareixent com a conseqüència de l’aparició o introducció d’altres activitats lúdiques, fonamentalment de caràcter esportiu, que els han anat reemplaçant. La modificació dels espais de jocs, del nombre de membres de les unitats familiars, etc., també són factors que fan que hi haja una evolució de la cultura lúdica. Per tant, aquests jocs tradicionals són considerats com un bé cultural i patrimonial que mereix ser preservat, protegit i admirat sense perdre mai el seu aspecte lúdic.

Com ens contà el professor Àngel Gómez, director de l’Escola Autonòmica de Jocs, “Els jocs tradicionals són la cultura lúdica del poble transmesa de generació en generació. Quan un joc ja no és al carrer mor, i amb ell, també mor el poble. Els jocs de carrer han servit per a mantenir la llengua del poble”.

Així doncs, el joc forma part de la cultura lúdica d’un poble i es transmet de generació en generació d’una manera natural. Les persones coneixien el joc i el feien seu per haver-hi jugat. No calia escriure per donar-lo a conèixer.

La major part dels jocs tradicionals no utilitzen materials o si ho fan, utilitzen simples materials de joc com ara pedres, bastons, terra, guix, etc. Aquest fet possibilita que els jocs puguen ser practicats per gran part de la humanitat amb diferents variants, versions i característiques, adaptant-se als elements propis i culturals de cada cultura. En el joc tradicional els jugadors pacten les normes, com acabar el joc, faciliten la participació de més companys de diferents edats... per tant, afavoreixen la comunicació, la creativitat i la relació social entre els participants.

Molts jocs tradicionals, tot i tenir un marcat caràcter cultural, es juguen en diferents indrets, gràcies al procés de difusió cultural i d’intercanvi que s’ha produït entre distintes cultures.

03 JocsTradicionals

Jocs tradicionals

1. Recuperació patrimoni cultural lúdic valencià

La Federació de Jocs i Esports Tradicionals de la Comunitat Valenciana (FJETCV), a través de l’Escola Autonòmica de Jocs Tradicionals i dins l’apartat Carrer de Jocs del programa Recuperació del patrimoni cultural lúdic valencià, fa arribar a tots els ajuntaments l’oportunitat de promoció i posada en valor dels jocs tradicionals, aquells que es jugaven a les places i carrers dels nostres pobles i que els majors diuen “de tota la vida”. Jocs com ara: birles, canut, pic i pala, llançament al set i mig, traure xapes, trompes, arrimaeta, i molts altres, que formen part de la nostra cultura lúdica.

L’Escola Autonòmica de Jocs Tradicionals, per tal que les persones puguen gaudir dels jocs i fer de la seua pràctica una activitat esportiva, siga en l’àmbit de recreació o en el de competició, planteja entre altres actuacions l’habilitació de zones de jocs, que tant es poden fer en zones de nova construcció com en parcs i jardins consolidats. Els jocs seran distribuïts de manera harmònica per tal de poder jugar un temps a tots els jocs que puguen habilitar-se a la zona.

La FJETCV en l’actualitat té en marxa diferents competicions: pic i pala, set i mig, i birles valencianes.

A Castelló es juga una lliga provincial de birles valencianes on participen equips de: Caudiel, Jérica, Navajas, Pina, Viver i Castelló de la Plana. Una lliga amb dotze jornades i amb més de cinquanta participants. Aquesta lliga ha fet possible, a banda de recuperar el joc, habilitar espais a les diferents poblacions i motivar la gent gran perquè aporten les seues experiències i mantinguen la seua activitat cada dissabte. (1)

També cal remarcar que anualment es fa una Trobada Interautonòmica de Birles amb representació d’Aragó, Catalunya i la Comunitat Valenciana on cada club porta les birles singulars del seu poble i es comparteixen inquietuds.

2. Les birles valencianes

Vull reproduir una síntesi que va fer Àngel Gómez en la revista Plaça Major sobre el joc de birles. (2)

El cas del joc de birles, també conegut com birler, és un joc que igual es juga al litoral com a l’interior i ja fou replegat per la literatura valenciana al segle XIV i XV, Jaume Roig al llibre Espill o Llibre de les dones, al capítol primer del segon llibre, en parlar del galanteig del cavaller a la seua amada escriu:

“Per reduir-la
jugava birla
sovent ab ella,
joc d’escampella,
ni de la txoca;
…….”

També cal dir que al llarg del temps el joc de birles, com molts altres, ha estat perseguit per diverses causes i també ha estat protagonista de pintures i dibuixos que en comptades ocasions reflectien el caràcter bel•licós dels jugadors per diferències irreconciliables.

04 Birles valencianes-1

Birles valencianes

Al nostre país podem afirmar que el joc és conegut des del S XIII i, amb els alts i baixos dels temps que corrien, fins a la dècada dels anys 50 del segle XX, a quasi tots els pobles, encara que fora sols a les festes, es jugava. El joc el podíem trobar prop de la taverna, on els jugadors, si la partida tenia poc que guanyar o perdre, acabaven a la barra fent-se uns cacaus i tramussos amb un gotet de vi. Altre lloc de joc molt típic era el carreró de l’església (Pedralba i Montán). Al poble d’Olocau encara es recorda el dit popular que situa el lloc de joc a la placeta “carboners a l’era, espardenyers al barri, espavilats a la plaça i birles a la placeta”. El joc al País Valencià ha estat, majoritàriament, un joc masculí, però en alguns pobles i masies i sempre en partides sense apostes es podia veure jugar alguna dona. Els participants eren joves i majors.

Els útils de joc: birla, nom que rep la peça gran (el joc més comú als nostres pobles tenen 6 birles, encara que també podem trobar-ne de 9). La peça menuda, entre 2 i 3 per joc, entre altres noms, i segons el poble on estiguem, rep el nom de motxo, mazo, birlo, birlot. La seua fabricació, manual i a cada poble d’una mida, es feia amb la fusta més abundant al lloc; a les comarques d’interior la fusta més utilitzada era la de carrasca.

El joc. De les sis birles que tenim plantades, llançant fins a tres motxos, cal deixar una birla dreta i les altres cinc tombades al terra. Esta jugada rep, entre d’altres, el nom bona, birla, cares o feta; és l’única que ens serveix per guanyar. El llançament cal realitzar-lo amb la mà baixa (la mà per baix el colze en el moment de soltar el motxo).

A hores d’ara i des de la creació de la Federació de Jocs i Esports Tradicionals de la Comunitat Valenciana es realitzen competicions oficials i la partida es juga a un total de quinze tirades per jugador, les quals es distribueixen en tres sèries de cinc tirades cadascuna.

Models de birles del País Valencià

05 Birles valencianes-2

D’esquerra a dreta: Xella, Llucena, Gestalgar, Benissanó, Pedralba, Puebla de Arenoso, Oficial del PV, Pina de Montalgrao, Montán, Sant Rafel del Riu, Olocau.

3. Lliga provincial de birles a Castelló

Recordem que a Castelló es juga una lliga provincial de birles valencianes on participen equips de les poblacions de: Caudiel, Xèrica, Navaixes, Pina, Viver i Castelló de la Plana. Una lliga amb dotze jornades –dues per població- i amb més de cinquanta participants.

De Caudiel participa el Club Birlas Caudiel que està vinculat a l’Associació de Jubilats i es juga en el pati del centre social d’aquesta entitat.

De Jérica participa el Club de Juegos y Deportes Tradicionales Torre Mudéjar i que tenen habilitada una zona de joc en el paratge de la Fuente de Randurias. Aquest equip promou activitats i competicions locals amb escolars de la població.

De Navajas participa el Club de Birles Navajas, vinculat al Centro de Convivencia para Mayores Jardín del Palancia on tenen la seu. Tenen habilitades unes pistes darrere del pavelló multifuncional.

De Pina el Club Mirlos Santa Bárbara, format per gent jubilada, té habilitades unes pistes a la zona recreativa Complejo La Cañada. Trobem la singularitat que en aquesta població anomenen mirlos a les birles.

De Viver participa el Club de Juegos Tradicionales Belsino, format per gent jubilada de l’associació de jubilats Belsino, que té la seu en el Hogar del Jubilado i té habilitada una zona de jocs de birles per la zona del Chorrillo.

De Castelló de la Plana participa la Secció de Jocs i Esports Tradicionals de la Federació Colles de Castelló formada principalment per gent de les colles Reyes i El Mitget. Gràcies a les gestions d’aquesta secció es va habilitar una zona de jocs en un parc al costat del Segon Molí que ha donat nom a l’actual plaça dels Jocs Tradicionals. Al mes de febrer de l’any 2009 es va celebrar a Castelló un Congrés Mundial de Boli reivindicant el joc del Boli-dali a la nostra ciutat amb el tradicional Campionat Mundial de Boli que es juga per festes de la Magdalena (3). Des d’aquesta secció, i en col•laboració amb el Patronat Municipal d’Esports de l’Ajuntament de Castelló, se celebren les Jornades Escolars de Jocs Tradicionals des de l’any 2009 per on han passat més de 30 escoles i més de 3.000 escolars. En la plaça dels Jocs Tradicionals tenen habilitades unes pistes per jugar a les birles.

Aquesta lliga compta amb dotze jornades més una jornada de recuperació. Per a poder passar a la fase autonòmica es consideren dues puntuacions, per una banda la individual, on cada jugador va acumulant les millors puntuacions de les deu primeres tirades, i per una altra banda les puntuacions per equips, on s’acumulen les tres millors puntuacions de l’equip de les deu primeres tirades. Pel que fa a la competició individual, es juga una Copa Federació on les millors dones i els millors homes juguen la final. Quant a equips, es juga la final autonòmica amb els tres millors equips de la zona de València (4) i els tres millors de la zona de Castelló a doble partit.

Personalment, faig un taller de birles els dilluns amb usuaris de l’Associació i Fundació Dany Cerebral Adquirit ATENEU de Castelló a l’antiga caserna Tetuan XIV. Aquestes persones amb mobilitat reduïda participen activament segons les seues possibilitats. Aquest taller serveix per a donar-los una activitat nova que les il•lusione, i elles em transmeten força per continuar treballant i a més alguns m’expliquen jocs de la seua infància. Com a objectiu per a 2015 vull incorporar en la seua trobada anual d’entitats, en les competicions adaptades, els jocs de birles valencianes. He de dir que a l’equip de Caudiel hi ha un jugador que juga amb una sola cama amb total normalitat.

06 Jornada Jérica 2015

Jornada de Jocs Tradicionals a Jérica (2015)

4. Conclusions

Torne a recordar que el joc forma part de la cultura lúdica d’un poble i és transmès de generació en generació d’una manera natural.

Així és com impliquem la societat civil de Castelló en la recuperació de l’espai lúdic amb activitats que motiven en els infants i joves aquesta inquietud i, de passada, estudiem els nostres costums i tradicions.

Ara recorde com fins a la mateixa ermita-castell de Sant Miquel de les Torrocelles hi ha una inscripció, just en la paret que hi ha a l’esquerra de l’ermita, que diu: Se prohíben toda classe de juegos en este recinto. És més, a les noves actuacions urbanístiques a les nostres ciutats gaudim de grans espais oberts per a l’oci on gairebé en tots posa: Prohibido jugar a pelota. Crec que hem de fer una reflexió profunda sobre aquesta qüestió.

Crec que si motivem la nostra gent gran, guanyarem, o millor dit, recuperarem, el nostre espai lúdic. Recorde com quan van asfaltar els carrers a Castelló la policia ens furtava la pilota perquè: la calle es para los coches. Serà una tasca de tothom, cal reivindicar espais habilitats: en el passat mes d’octubre a Benicàssim es va inaugurar un espai de jocs tradicionals a la plaça del País Valencià.

Aleshores aquesta activitat popular del joc de birles pot servir-nos per a dinamitzar col•lectius socials i escolars a les nostres poblacions. Aquest joc és molt apte per a realitzar activitats intergeneracionals, per recuperar el nostre patrimoni immaterial i de passada recuperar l’espai lúdic valencià.

07Jornada Viver 2014

Jornada de Jocs Tradicionals a Viver (2014)

5. Bibliografia

BARRULL, C., ESPUNY, E. (coords.) (2012): Els jocs en la història. Edicions Afers, Catarroja – Barcelona.
BATALLER, J. (1979): Els jocs dels xiquets al País Valencià. Institut de Ciències de l’Educació. Universitat de València, València.
BOUCHÉ HENRI (dir) et al. (2006): «Jocs i joguines tradicionals». X Jornades de Cultura Popular a Castelló. Institut Municipal d’Etnografia i Cultura Popular, Castelló de la Plana.
GISBERT, F (2012): A què juguem? Els nostres jocs i joguines tradicionals • Premi Bernat Capó 2012. Edicions del Bullent, S.L., València.
GÓMEZ, À. (1992): Joc de birles. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència Generalitat Valenciana. València.
GÓMEZ, À. (2001): Juegos tradicionales valencianos. Carena editors. València.
GÓMEZ, À., CIVERA. M. (2007): Juegos tradicionales. Alcublas escribe. Ayuntamiento de Alcublas. València.
GÓMEZ, À., HERNÀNDEZ, F., MESADO, F. (2007): Jocs al carrer. Ajuntament de Torrent, Oficina de Promoció i Ús del Valencià. Torrent.
INSTITUT RAMON MUNTANER (2009): Les societats a través del joc. Els jocs en la història. El Perelló.
INSTITUT RAMON MUNTANER (2010): Espais de jocs: patrimoni, turisme i festa. Els jocs en la historia. El Perelló.
INSTITUT RAMON MUNTANER (2012): Els jocs i la interculturalitat. Els jocs en la història. Móra la Nova.
LAVEGA, P. (2000): Juegos y deportes populares tradicionales. Inde Publicaciones. Barcelona.
ORTI, J. (2012): Els jocs i la tradició lúdica de Sant Mateu al segle XX. Onada Edicions, Benicarló.
QUIRÓS, F. (2007): Els jocs tradicionals a Vila-real. Recopilació dels jocs de carrer dels nostres majors. Ajuntament de Vila-real, Regidoria de Normalització Lingüística.
RAMIA, D., ROCA, P., SERRA, V. (2007): La música en els jocs populars. Cançoner dels jocs a Castelló. (Llibre i disc compacte). Publicacions Ajuntament de Castelló de la Plana.
SANZ, J., ARNAU, F. (2010): Jocs tradicionals d’Alcalà de Xivert. Associació d’Amics de Mainhart. Alcalà de Xivert.
TORTAJADA, Á., CALPE, L., VALDEOLIVAS, E. (2010): Los juegos de la calle. Recopilación de juegos infantiles y juveniles de Segorbe y de su entorno. Fundación Mutua Segorbina, Segorbe.
TRILLES, J. (2002): Juegos Populares. Castellón siglo XXI. La nostra terra. PECSA, Castelló.

Notes al peu:
1. La majoria són majors de 60 anys.
2. Plaça Major, revista de festa i cultura editada per la Federació Colles de Castelló. Número 37, pàgina 10, de març de 2008.
3. En les festes de la Magdalena de 2015 s’ha jugat el XXVI Campionat Mundial de Boli organitzat per la Colla Xupla-xarcos.
4. A la zona de València hi ha equips a: Benissanó, Burjassot, Castellar-Oliveral, l’Eliana, la Pobla de Vallbona i València. A Alacant hi ha equips a Dolores però no juguen cap lliga.


Joan Josep Trilles Font

mv07-20. L’estudi de l’arquitectura tradicional de sant joan de moró com a punt de partida per al coneixement del patrimoni cultural

Escrit per Beatriz Sáez Riquelme i Àngel M. Pitarch Roig on . Posted in Memòria Viva

1. Estudi de l’arquitectura tradicional

Des de la seua implantació a la Universitat Jaume I, el grau en Arquitectura Tècnica ha manifestat la seua preocupació per l’estudi del patrimoni arquitectònic del territori castellonenc, i amb aquest estudi, el de la seua cultura.

Amb el dit objectiu s’inicia l’estudi de l’arquitectura tradicional, siga en edificis aïllats, com sol ser l’objecte d’alguns projectes finals de carrera, o en conjunts d’edificis, en aquest cas a través de Projectes Dirigits I.

Projectes Dirigits I
Es tracta de l’aplicació de la metodologia que es coneix com a docència per projectes (Martínez 2015). En aquesta s’involucren tots els estudiants i alguns professors de cada una de les assignatures que s’imparteixen el primer curs de carrera. Des de fa uns anys, cada curs acadèmic se centra en l’estudi d’una població concreta del territori castellonenc. En aquest projecte s’han realitzat treballs centrats en l’arquitectura tradicional de les poblacions de Vilafamés, Vistabella, Onda, Bell-lloc, Sant Joan de Moró, i aquest curs Castellnou.

La documentació l’elaboren els alumnes, en grups de tres o quatre components. La labor dels professors és la d’assessorament i guia en la presa de dades i l’execució dels projectes. Els habitatges estudiats són seleccionats entre els oferits pels veïns de la població, que amablement permeten les quatre visites concertades necessàries perquè els alumnes inspeccionen les edificacions i puguen resoldre els problemes plantejats des de les diferents matèries del curs.

El treball realitzat contempla l’alçament de plans, l’anàlisi constructiva mitjançant dibuixos de detall o la realització de maquetes, anàlisi dels materials emprats, anàlisis matemàtiques, estadístiques, estructurals i d’algunes de les seues característiques físiques. Tot això es veu plasmat en una memòria escrita i uns panells resum.

Posada en valor
Centrar l’objecte d’estudi en l’arquitectura tradicional d’un conjunt d’edificacions centrades en una única població es planteja amb unes expectatives que van més enllà de la mera aplicació d’una metodologia, que són la salvaguarda i la posada en valor de l’arquitectura tradicional.

Per a això es realitzen exposicions amb els treballs realitzats, que es complementen amb investigacions particulars per part del professorat i permeten impartir xarrades als veïns, participar en seminaris i congressos, o redactar articles.

2. Sant Joan de Moró

Sant Joan de Moró va ser la població estudiada durant el curs 2013/14 pels alumnes de primer curs del grau en Arquitectura Tècnica de la Universitat Jaume I. Això va permetre l’acostament de la Universitat a la població i va brindar l’oportunitat al professorat d’investigar en la seua configuració urbanística i la seua arquitectura, la qual cosa permet suposar la inquietud social en l’època de les dites construccions.

Localització i origen històric
Aquesta localitat dista uns 14,8 km de la ciutat de Castelló de la Plana, des de la qual s’arriba a través de la CV-16. S’estèn al llarg del Pla de Moró, situat a 180 d’altura, i queda delimitat per la rambla de la Viuda i el tossal Blanc i el tossal de Mollet (pel nord i est), entre altres.

El municipi el conformen el nucli urbà més unes agrupacions de masies: Correntilla, el Mas de Flors, Pla de Lluch, Mas dels Ametlers, Mas del Pi, Mas de Macianos, Mas de Boeta, i Mas de Moró, actualment abandonat. Sant Joan de Moró formava part de la veïna població de Vilafamés. No obstant això, el desenvolupament industrial més elevat d’aquesta zona va afavorir que a mitjan segle XX el nucli assentat en l’actual localització de Sant Joan de Moró haguera adquirit més rellevància que la resta. En 1956 ja s’aprecien tres fàbriques de rajoles en la població, segurament instal•lades feia poc temps i en 1957 sol•licita la seua segregació de Vilafamés. En la dècada de 1970, amb l’auge econòmic del sector ceràmic, es va convertir ja en una població eminentment industrial, la qual cosa va permetre que en 1991 es fera efectiva la independència de Vilafamés (Decret 201/1990, de 10 de desembre). Aquesta efemèride se celebra anualment amb una festa popular i un dinar de germanor.

Les mines d’argila que es troben al seu terme municipal han convertit aquesta localitat en una de les principals subministradores d’aquest material per al sector ceràmic, el qual té un valor molt significatiu per a l’economia de la Comunitat Valenciana i, en particular, per a la província de Castelló.

Configuració urbana
Per a l’anàlisi de la configuració urbana de la població i de la seua evolució s’ha recorregut a les imatges arxivades per la fonoteca digital de l’Institut Geogràfic Nacional, corresponents a 1945, 1965, 1973 i 1980, i a altres fons més recents. La seua anàlisi posa de manifest que l’assentament original discorria al llarg de dos eixos oblics, que discorren de nord-est-sud-oest i est-oest, en el punt d’intersecció dels quals s’ubiquen la plaça, el temple i dos habitatges rellevants. Aquest encreuament ja degué constituir un punt neuràlgic en 1887, quan es va construir l’ermita que posteriorment passarà a ser l’església parroquial. Completen la zona edificada vies secundàries (perpendiculars i paral•leles als eixos anteriors) que donen origen a habitatges entre mitgeres orientades als quatre punts cardinals. La morfologia primigènia d’edificació respon a vivendes unifamiliars de plantes més o menys rectangulars, on la fatxada ocupa un dels costats de dimensions menors i el fons de l’edificació queda alliberat per patis en què hi havia corrals.

01 arqtradmoro mv7

Imatge de Sant Joan de Moró 1945-1946 vol Americà Sèrie A

02 arqtradmoro mv7

Fotografia aèria 2012 ICV

Durant les dècades següents la població creix gradualment i es produeixen els canvis més importants en les dècades dels 70 i 80, i que arriben el seu apogeu a principis del segle XXI. Aquest creixement es realitza respectant les pautes urbanes originàries però modificant lleugerament la configuració del plantejament urbà, que passa d’una ordenació lineal al voltant de dos carrers, a una configuració compacta en forma de retícula. El vial nord-est-sud-oest continua mantenint-se travessant la població, no obstant això, el que discorre d’est a oest i que relaciona el turó del Fortunyo i la rambla de la Viuda, ha anat perdent importància.

3. Anàlisi tipològica de les vivendes tradicionals

«La arquitectura expresa, quizás como pocas producciones humanas, todo el contexto histórico y social que la acompaña […] Nos muestra las ideas de quien la promueve, los medios de que dispone, su estatus social y económico, es uno de los más usados vehículos de expresión del poder, de la riqueza y de tantos otros aspectos.» Almagro 2004: 99-100

L’evolució d’una població no sols modifica la seua dimensió i configuració urbana, sinó que també afecta l’estètica i les característiques constructives dels edificis, l’anàlisi de les quals, amb una mirada educada de l’observador, converteix l’arquitectura en les pàgines d’un llibre que narra la seua història.

Tipologies de vivendes
Si bé poden establir-se moltes tipificacions de vivenda tradicional, prenent com a referència la classificació de cases urbanes agrupades que estableix Bohigues (1983), a Sant Joan de Moró es reconeixen aproximacions a tres d’aquests tipus: les vivendes urbanes agrícoles, les vivendes obrador i les senyorials. A més d’aquestes es determinen uns altres tres, que denominarem masies, vivendes modernistes i vivendes obreres del segle XX.

Anàlisi de les tipologies de vivendes de Sant Joan de Moró per ordre cronològic:

Vivendes agrícoles. En el tipus original, la planta baixa es dedicava a corral de forma exclusiva o compartida amb l’ús de vivenda, i les golfes, a l’última planta, ben ventilades, a l’emmagatzematge de la collita Si bé inicialment eren habitatges d’una o dues plantes, l’evolució d’aquest tipus de construcció ha comportat el seu increment, per la qual cosa actualment solen tenir de dues a tres plantes.

Atès que a Sant Joan de Moró les vivendes d’aquest tipus principalment es van edificar en el segle XIX i l’edificació es va realitzar en un terreny verge, els corrals s’ubicaven a la part posterior de la vivenda, amb accés independent del principal. La resta de la distribució és molt funcional: la zona restant de la planta baixa i les superiors es dediquen a vivenda, i l’última a l’assecat de part de la collita

En la composició de les fatxades també s’aprecia més una resposta funcional que ornamental. Alçats rectes, sense a penes elements ixents, tan sols en algun cas balcons, amb una porta d’accés de dimensió suficient per al pas d’animals. Segons l’ample de les parcel•les, recauen a fatxada una o dues estances en cada planta, que es correspon amb el nombre de finestres obertes en cada nivell, i que resolen la ventilació i la il•luminació.

03 arqtradmoro mv7

Vivendes urbanes. Av. del Maestrat, 5

04 arqtradmoro mv7

Vivendes urbanes. Av. de la Plana, 9

05 arqtradmoro mv7

Mas del Pi

Masies. Es tracta d’habitatges aïllats o conjunts d’aquests, que originàriament no formaven part de l’entramat urbà, però que ha acabat absorbint el creixement d’aquest. L’ús de les plantes és semblant al de les vivendes agràries, a les quals cal afegir els corrals i els estables adossats, i a més hi havia la possibilitat de disposar de finestres en totes les fatxades, tot i que el més habitual és que només les tinguen a la fatxada principal.

Vivendes obrador. Es distingeixen per l’exercici d’activitats artesanals o comercials en planta baixa i de vivenda en les plantes superiors.

Se solen apreciar en la fatxada algunes característiques funcionals diferents de la resta de vivendes, com ara les majors dimensions del buit d’accés, per a carruatges, o la configuració de l’espai interior.

A Sant Joan de Moró dins d’aquesta classificació es troben: el Trinquet, situat en el carrer de Sant Joan Baptista núm. 21 que a més de l’ús esportiu, en la part posterior a la planta baixa albergava una taverna, i l’Hostal, que dóna a la plaça de l’Alcalde Andreu núm. 8, on s’observa l’un ampli accés per a carruatges.

Contràriament al que ocorre en aquest tipus de vivendes en altres poblacions, en aquest cas la planta superior no es destinava a cambra.

06 arqtradmoro mv7

Trinquet. Av. De Sant de Joan Baptista, 21

07 arqtradmoro mv7

Hostal. Pl. de l’Alcalde Andreu, 8

Vivendes burgeses. El model primigeni es caracteritza per un accés de grans dimensions, una planta noble en el primer pis, i el predomini d’un llenguatge decoratiu romàntic o acadèmic. Els seus orígens es remunten als palaus medievals, però el mateix tipus o variants es continuen construint fins al segle XIX.

A Sant Joan de Moró no hi ha cap edificació que corresponga exactament a aquesta tipologia, però sí que es troben algunes vivendes agrícoles, com la de la plaça de Juan Renau núm. 13, en la qual es compatibilitzen usos agrícoles amb estances de caràcter noble a les plantes baixa i primera. En aquesta vivenda residia el propietari de grans extensions de terrenys.

08 arqtradmoro mv7

Pl.de Juan Renau, 13

Vivendes modernistes. Aquestes vivendes corresponen a les primeres dècades del segle XX. Les seues fatxades s’ornamenten atenent criteris modernistes i el seu ús pot estar vinculat tant a la vivenda agrícola com a obrador, i és aquest últim ús el predominant.

09 arqtradmoro mv7

Pl.de l’Alcalde Andreu, 3

10 arqtradmoro mv7

C.de la Santíssima Trinitat, 28

Es tracta d’una tipologia relativament escassa a Sant Joan de Moró. Només es troben dos exemples i alguns elements aïllats com ara portes o reixes. Els murs s’adornen amb concises motllures que coincideixen amb les línies dels forjats i ascendeixen per damunt del nivell de cornisa ocultant les cobertes de teula, fent pensar que es tracta de cobertes planes. Els accessos per a carruatges, que no tenen cap sentit en aquesta època, desapareixen, i es configuren les fatxades a través de la porta d’accés i balcons o finestres situades sobre aquesta.

Vivendes obreres. Són habitatges molt senzills, en els quals l’activitat es desenvolupa fonamentalment a la planta baixa. Sorgeixen a mitjan segle XX com a resposta a les necessitats de la classe treballadora de la indústria i l’agricultura que s’instal•len en la població com a conseqüència del creixement del sector ceràmic.

11 arqtradmoro mv7

Vivendes. Av. Maestrat

12 arqtradmoro mv7

Vivendes. C.del Mestre Mas

4. Anàlisi constructiva

El territori i la disponibilitat de materials
En l’arquitectura tradicional hi ha una relació directa entre el terreny i la disponibilitat de materials en el seu entorn més immediat. En la població de Sant Joan de Moró ve determinada per terrenys de rebliment del terciari, compostos per argiles, calcàries margoses i conglomerats, l’ús dels quals en la construcció es degué veure afavorit per la instal•lació de dues fàbriques de rajoles en la primera meitat del segle XX.

D’altra banda, la presència de canyes és freqüent en els barrancs i en la rambla de la Viuda, i la utilització de la fusta local es limitava a l’olivera, la garrofera i l’ametler, per la qual cosa per als elements de dimensions més grans havia d’importar-se fusta de pi.

Elements constructius verticals: murs i envans
Els murs exteriors estaven formats de maçoneria ordinària, composta per pedres de margues, pedra arenosa, i aglomerats amb morters de calç i terra. De vegades poden estar reforçats per pilastres de rajola massissa. Per a la formació de llindes de portes i finestres és usual la utilització, de nou, de rajoles massisses, en aquesta ocasió disposades en diverses filades formant xicotets arcs de descàrrega, mentre que en altres casos les llindes es resolen amb rolls de fusta. D’altra banda, les divisions interiors es realitzaven mitjançant la disposició de rajoles massisses molt primes disposades de cantell.

Exteriorment, els murs es revestien amb morters de calç que posteriorment s’emblanquinaven. Els interiors també es revestien, però amb algeps, i igualment es pintaven amb pintures a la calç ocasionalment adornades. En la decoració exterior de les façanes s’aprecien diverses etapes: en les vivendes més antigues s’observa un simple emblanquinat de calç que posteriorment es pintava, i es definia un sòcol d’un altre color; en les més contemporànies s’utilitzen colors foscos per als sòcols i els marcs de les obertures.

Elements constructius horitzontals: forjats i cobertes
Tradicionalment els forjats es resolien mitjançant rolls a manera de biguetes i revoltó d’algeps encofrat. La seua cara inferior es cobria amb algeps i es pintava, mentre que la superior es cobria amb un morter que servia d’acabat, o sobre aquest es col•locaven taulells ceràmics o, en altres casos, hidràulics. En les més modernes s’utilitzen biguetes de fusta de pi perfectament cairades, i posteriorment biguetes de ceràmica armada o de formigó.

Generalment, les cobertes estaven formades per taulers de canyís recolzats sobre biguetes de fusta. Interiorment es revestien amb un enlluït d’algeps, i exteriorment es cobrien mitjançant teules àrabs amb una argamassa de terra. Els ràfels es conformen volant diverses filades de rajola sobre les quals recolzen les teules canals i cobertores.

Escales
Es tractava d’escales tapiades, construïdes mitjançant la utilització de filades de rajola massissa. Aquestes s’empren també per a la formació dels escalons, que en alguns casos es revesteixen amb ceràmica esmaltada. Tradicionalment les baranes es conformaven amb una barana de rajola revestida amb un enlluït d’algeps.

Funcionament estructural
La varietat en les dimensions de les parcel•les propiciaven el funcionament estructural mitjançant murs de càrrega d’aproximadament 50 cm de grossària. La disposició d’aquests depenia de l’ample de les vivendes, de manera que, en habitatges estrets eren els mateixos murs mitgers i els de majors dimensions eren els de la fatxada i els paral•lels a aquests. Aquest mateix esquema estructural podia ser utilitzat també en les cobertes, substituint en alguns casos el mur intermedi per pilars i bigues de càrrega de fusta de mobila, creant d’aquesta manera una estança diàfana.

En alguna vivenda més gran, com en la ubicada a la plaça Juan Renau núm. 13, a la planta superior els murs són reemplaçats per pilars de rajola sobre els quals recolzen bigues grosses de fusta en el sentit del pendent de la coberta, i biguetes paral•leles a la fatxada.

La construcció del segle XX
A mitjan segle XX comença un procés de creixement important de la població, la qual cosa unida a la instal•lació de tres fàbriques de rajola, provoca una modificació important de les tècniques constructives utilitzades fins llavors. Generalment, els murs de maçoneria són substituïts per murs de rajola, generalment buida, i els forjats de fusta per forjats de biguetes de ceràmica armada o de formigó.

Ja en l’últim quart del segle XX les estructures de murs de càrrega se substitueixen per estructures de formigó, donant lloc als sistemes constructius actuals.

5. Conclusions

L’anàlisi de l’arquitectura tradicional de Sant Joan de Moró permet establir una clara evolució al llarg del segle XX amb diverses tipologies que van des de les masies o les cases urbanes agrícoles, fins a les vivendes obreres de finals del segle XX. S’adeqüen en cada cas a les necessitats i la disponibilitat de materials de cada moment, i la successió de cada un dels tipus utilitzats representen una part d’una contínua evolució en les tècniques constructives i arquitectòniques. En aquest sentit, es marca com a característica comuna i genuïna de la construcció tradicional de Sant Joan de Moró la utilització de materials de construcció extrets directament dels voltants de la localitat.

Diversos aspectes, com ara l’evolució del tipus de vivenda i fins i tot els objectes quotidians continguts en alguns habitatges, posen de manifest l’evolució social patida fonamentalment al llarg del segle XX, des d’una economia agrària minifundista a unes necessitats de vivenda per a una classe obrera. Si bé algunes d’aquestes vivendes ja no s’ajusten a les necessitats dels seus actuals propietaris, resulta interessant la seua conservació com a testimoni del patrimoni cultural dels seus habitants, i per a això resultarà necessària una rehabilitació respectuosa que permeta assolir les exigències actuals, però que mantinga la seua essència original.

6. Bibliografia

ALMAGRO, A. (2004): Levantamiento arquitectónico. Universidad de Granada, Granada.
Martínez y otros, 2015: «Integration of core subjects into projecto-based learning». INTED, IATED Academy, Madrid.
GENERALITAT VALENCIANA. Decreto 201/1990, de 10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, por el que se segrega parte del término municipal de Villafamés (Castellón) para constituir Municipio independiente con la denominación de San Juan de Moró. DOGV 1447, 20 de diciembre de 1990. pp 11113.
BOHIGUES, C., 1983: “Les cases agrupades i urbanes tipus i evolución” en Mira, J. F. ,Temes d’Etnografía Valenciana, Institució Alfons el Magnànim, València.

Fonts d’internet – pàgines web
INSTITUTO CARTOGRÁFICO VALENCIANO <terrasit.gva.es>
INSTITUTO GEOLÓGICO Y MINERO DE ESPAÑA <http://www.igme.es>
INSTITUTO GEOGRÁFICO NACIONAL. Vuelos fotogramétricos históricos. <http://www.fototeca.cnig.es/>
AJUNTAMENT SANT JOAN DE MORÓ http://www.santjoandemoro.es/es/page/historia-sant-joan-moro

Beatriz Sáez Riquelme i Àngel M. Pitarch Roig

mv07-19. Mas de Moró, un testimoni arquitectònic de la societat rural del segle XIX congelat en el temps

Escrit per Beatriz Sáez Riquelme, Àngel M. Pitarch Roig i Maria Pitarch Roig on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció històrica

Sant Joan de Moró és una xicoteta població situada molt pròxima la capital de la província. L’àrea en què actualment s’assenta la població, no correspon, no obstant això, a la seua primera localització. Els primers vestigis d’assentaments humans, ibers i romans, es troben al Mas de Flors, mentre que els primers indicis de municipi es troben al tossal de Mollet, on encara és possible observar el complex arqueològic en què es distingeix una vila, una acròpolis i un castell, l’existència del qual ja estava confirmada en any 1100 (Gil, 2006: 3).

A més del nucli urbà, una part molt important del municipi la constitueixen agrupacions de masos que acaben de completar la configuració del terme: el Mas de Flors, Correntilla, Pla de Lluch, Mas de Macianos, Mas del Pi i Mas dels Ametlers, segurament resultat de la transformació que el territori va patir durant els segles XIII i XV, quan la creació d’una extensa i complexa xarxa de camins ramaders va colonitzar el territori, i que posteriorment es va transformar en agrícola durant la desamortització espanyola en el segle XVIII.

Probablement, cap a finals del segle XIX, va començar a destacar el nucli que actualment ocupa Sant Joan de Moró, a costa de l’abandó i el deteriorament de la majoria d’aquestes agrupacions de vivendes agrícoles. Algunes han sobreviscut al pas del temps i els canvis socioculturals, han sigut recuperades i habitades novament, generalment com a segones vivendes o com a cases rurals. No obstant això, no és el cas de Mas de Moró, que si bé persisteix en la memòria dels habitants de Sant Joan de Moró, sucumbeix a l’abandó i la solitud.

01 masmoro mv7

Conjunt d'edificacions del Mas de Moró

2. Mas de Moró

Mas de Moró és una de les agrupacions de vivendes que amb anterioritat a la consolidació de l’actual municipi de Sant Joan de Moró era ocupat per aquestes, potser l’assentament immediatament anterior. L’única datació fefaent de què es disposa és la inscripció que es llig davall el ràfel d’una de les seues vivendes “any 1883” i “1886”, segurament corresponent a la data en què es va cobrir aigües.

Localització i accés
Mas de Moró se situa a la partida del mateix nom, en el vessant oest de la Roqueta Negra, a uns 2,5 km de la localitat de Sant Joan de Moró. L’accés es realitza des de la carretera de Sant Joan de Moró a Vilafamés, passant pel pla de Lluch, Mas dels Ametlers, i el camí de la font del Buitre a Sant Joan de Moró. L’últim tram del trajecte, aproximadament uns 500 m, es recorre a través d’una senda de vianants.

Descripció de l’entorn
L’assentament se situa en el vessant oest de la muntanya i està pràcticament rodejat de camps de cultiu de secà, abancalats seguint les corbes de nivell, amb plantacions fonamentalment d’ametlers, garroferes i oliveres, arrelats des de l’antiguitat. Segons Cavanilles (1795: 60) a finals del XVIII, i pel que fa a la fertilitat de les terres, a més dels cultius mencionats, tenien produccions de sembrats, vinyes, figueres i esparregueres.

En la zona est, en la part alta del vessant de la muntanya es poden trobar zones de bosc en què els pins han colonitzat els camps de cultiu i les zones baixes. Abans d’accedir a Mas de Moró es troba la font del Mas de Moró que abastia un abeurador i una bassa de reg per als cultius situats en la part inferior, avui també abandonats.

Geologia i disponibilitat de materials de construcció
El terreny sobre el qual s’assenta Mas de Moró pertany al periòdic geològic del triàsic, en el qual els materials fonamentals són argiles i arenoses ferruginoses. En la zona més immediata de l’assentament es poden trobar calcàries i bretxes dolomítiques i fins i tot margues. En l’entorn trobem importants jaciments d’argiles que actualment abasteixen part de la indústria ceràmica o jaciments d’algeps que en alguns casos fins i tot donen lloc al nom de paratges, com ara l’Algepsar del Fortunyo, situat aproximadament a un quilòmetre al sud, i que segurament va servir per a l’extracció de materials de revestiment.

La vegetació de l’entorn, oliveres, ametlers i garroferes, també ha sigut font de subministrament de fusta per als elements de menors dimensions, i en el cas de les biguetes s’ha recorregut a la fusta de pi, possiblement portada de zones més allunyades.

Entramat urbanístic

02 masmoro mv7

Pla de l’entorn del Mas de Moró

La distribució en el terreny la configuren diverses construccions que recolzen en la falda de la muntanya i que es veuen delimitades per la senda que condueix a Sant Joan de Moró per l’oest i la que condueix a Castelló de la Plana per l’est. Els dits camins formen un interval que delimita l’extrem nord de l’agrupació, on es troben la major part de les construccions. La part superior, a l’oest, tanca el poblat mitjançant una gran esplanada, utilitzada com a era. Al seu costat se situen construccions secundàries petites, probablement destinades a pallers.

En el costat inferior, al costat del camí de Sant Joan de Moró s’ubiquen algunes vivendes encara recognoscibles, mentre que a la part nord, al costat de la cruïlla de camins, s’agrupen murs ruïnosos que al seu moment conformarien altres habitatges d’una certa entitat, però que actualment l’avançat estat de deteriorament de les restes no permet apreciar de forma immediata la configuració dels quals.

D’aquesta manera, es poden identificar unes dotze vivendes i altres edificacions menors. Totes, pràcticament s’estableixen dins d’aquest cinturó que a més permet l’accés a cada una de les diferents construccions.

Més allunyades d’aquest nucli hi ha altres construccions que gaudeixen de més independència; d’aquestes destaca, per la seua proximitat, un habitatge restaurat situat al costat oest. També hi ha altres construccions en estat ruïnós a la part est, al costat de la font del Mas de Moró.

3. Descripció funcional

Les edificacions són el resultat de l’addició de diversos elements, a través del desmembrament dels quals és possible analitzar el tipus de vida, els seus hàbits, els seus costums i deduir en què es basava la seua economia. Per mitjà dels elements que encara avui són recognoscibles, es poden identificar els usos de la vivenda, estables, corrals i magatzem.

Encara que de les dotze vivendes que s’han pogut identificar tan sols quatre disposen de coberta, el seu estudi detallat permet definir almenys quatre tipologies diferents en funció de la seua morfologia i agrupació de vivendes i corrals.

03 masmoro mv7

Model de vivenda senzilla

La vivenda més senzilla consta de dues plantes formades per una única estança en cada una de les plantes. Les seues dimensions aproximades són de 4 x 4 metres, i es relacionen mitjançant una escala interior situada en un dels laterals. Ambdues plantes compleixen la funció de vivenda; s’ubica en la planta inferior la llar i en la planta superior el dormitori. En alguns casos aquestes vivendes es troben adossades a altres semblants o a corrals de menor entitat i que generalment no tenien coberta. Les plantes inferiors tenien una altura que permetia estar dret còmodament, però no sempre era així en les plantes superiors.

La vivenda senzilla més espaiosa és semblant a l’anterior, però amb unes dimensions aproximades de 4 x 7 metres. L’escala, tancada a planta baixa, se situa en la part central, la qual cosa provoca una divisió de l’espai inferior en dos: el d’accés destinat a zona d’estar, amb la llar, i al fons una altra estança que es podria haver utilitzat com a dormitori. Les majors dimensions d’aquesta tipologia permeten que la planta superior puga tenir dos usos, descans i emmagatzematge de la collita

La vivenda amb estable en planta baixa. Lleugerament més gran que l’anterior, disposa aproximadament d’uns 4 x 8 metres, que es divideixen en dues parts mitjançant un mur transversal. En planta baixa s’ubicava la zona de dia, amb una primera estança destinada a sala d’estar amb la llar, els rebosts i canterers. La part superior, també dividida en dues zones, devia estar destinada a dormitori, i sobre el primer replà de l’escala s’aprecia una superfície xicoteta destinada a emmagatzematge.

04 masmoro mv7

Model de vivenda amb estable en planta baixa

La comunicació entre ambdues plantes es produeix mitjançant una escala unida a un dels murs longitudinals, i tancada a la planta baixa.

A més de les vivendes anteriors, es poden apreciar ruïnes de vivendes amb més prestància, en les quals, tot i no conservar-se la distribució interior, les seues portades de pedra o arcs de rajola, en les quals se supediten els aspectes estètics a qüestions merament funcionals, les seues dimensions i altures entre plantes, permeten intuir una major rellevància de l’edificació.

La localització de l’accés de les vivendes no respon a una intencionalitat clara d’orientació sinó, més prompte, a la seua adaptació al pendent del terreny i a la seua vinculació amb els senders que permeten arribar-hi, per la qual cosa habitualment se situen a l’oest i al sud, i en algun cas al nord, i disposen, sobretot en les vivendes de majors dimensions orientades al sud, d’una xicoteta zona exterior que fa de preàmbul a l’accés.

La ubicació i traçat de les escales presenten un parell de característiques comunes entre si, generalment se situen paral•leles a la direcció del forjat, i es tanquen amb un envà en la planta baixa, que per un altre costat és un recurs utilitzat en l’arquitectura tradicional d’altres poblacions estudiades. (Sáez i altres, 2012: 461-467).

Si bé s’han definit unes tipologies concretes de vivendes, és necessari matisar que la seua adaptabilitat a les diferents circumstàncies familiars ha conduït al pas d’un a un altre tipus. Així mateix, les empremtes que aquestes modificacions han deixat en els seus murs permeten fer la lectura inversa.

A més de les vivendes pròpiament dites, hi ha un nombre important de construccions annexes, que rarament superen els vint metres quadrats, totalment o parcialment descobertes, i delimitades per murs d’uns dos metres d’altura, i que en molts casos aprofiten els desnivells i les irregularitats del terreny per a conformar els tancaments amb el menor nombre possible de murs. Per la seua configuració s’intueix que generalment es tracta de corrals que podrien albergar en alguns casos burros i muls, i sobretot, porcs i animals de granja.

Els pallers, situats al costat de l’era, s’agrupen en una única construcció de traça rectangular, subdividida en estances independents de planta més o menys quadrada. Aquesta edificació ocupa només la planta baixa i tanca en la part superior mitjançant una coberta inclinada.

4. Descripció constructiva

El tipus de construcció s’emmarca dins del tipus tradicional, caracteritzat especialment per la utilització del material disponible als voltants. D’aquesta manera es tracta de murs de maçoneria de pedra margosa, i arenisca roja, amb morters d’argila, i en alguns casos amb morters d’algeps. També, en casos comptats és possible observar la utilització de carreus conformant els cantons o les arrancades d’alguns murs.

Ocasionalment s’aprecien finíssims envans, de tot just quatre centímetres, per a la distribució interior dels espais. Aquests elements estan construïts mitjançant rajoles col•locades de cantell i un revestiment d’algeps per ambdues cares, que pot estar conformat en alguns casos simplement amb l’algeps i amb algun entramat de fusta.

05 masmoro mv7

Murs exteriors de vivendes i corrals en estat de ruïna.

Les escasses i reduïdes obertures de portes i finestres de les vivendes generalment estaven conformades per llindes per a la realització de les quals s’han servit de l’ús directe de troncs de fusta d’olivera o de garrofera. Altres casos més singulars són aquells en què s’observa la formació d’arcs tapiats mitjançant la superposició de diverses filades de rajoles o, com ocorre en algunes de les vivendes que s’intueixen com a més singulars, la utilització de llindes de pedra treballada i una arrancada d’un arc de carreu.

Els muntants de portes i finestres es resolen amb esquerdejats de morters d’algeps, en alguns casos amb forma esbocada o cantells arredonits, segurament per a evitar alguns vius susceptibles de ruptures per fregaments o impactes, o per a millorar la il•luminació.

En els forjats es recorre també a la utilització de rolls (troncs desbastats) disposats a manera de biguetes, i revoltons d’algeps amb rebliment de trossos de rajola com a entrebigat.

La comunicació les dues plantes es realitza mitjançant una escala compensada que discorre annexa a un dels murs i que es tanca a la planta baixa mitjançant un finíssim envà. Es tracta d’escales tapiades, la zona d’arrancada de les quals es troba massissada.

Les cobertes, sempre inclinades, es resolen amb idèntiques biguetes de fusta i un canyís, que en alguns casos és revestit interiorment amb algeps. Sobre aquest es col•loca una capa de terra i les teules corbes, els faldons de les quals sobreïxen donant forma als ràfels mitjançant dues filades de rajoles massisses i teules volades, disposades en canal i doble teula cobertora. En alguns casos aquests ràfels conserven una decoració de motius geomètrics pintats amb pintura a la calç i pigments ocres i blaus, semblant a l’observada en poblacions de l’interior.

En tots els casos, els paviments que s’aprecien en planta baixa són de terra compactada i del mateix morter del forjat en planta primera. L’estesa de les escales es revesteix amb taulells ceràmics no esmaltats.

Exteriorment, els murs de les vivendes estaven revestits d’una fina capa de morter d’algeps i emblanquinat, avui parcialment desaparegut. Les obertures d’algunes vivendes estan contornejades, sobreeixint de la superfície del mur, i s’hi ha aplicat una coloració marró.

En l’interior de les vivendes es va recórrer al mateix tipus de morter, sobre el qual es va aplicar una fina capa de pintura de calç amb pigments ocres i anyils. Amb aquests pigments naturals es realitzen diverses composicions amb sòcols de color ocre, parets blanques o blaves i sostres blaus o de color ocre. Cal destacar en alguns casos la utilització de sanefes decoratives, amb motius florals i geomètrics sobre la franja del sòcol. En altres casos la decoració es limitava a línies horitzontals delineades sobre la zona superior del sòcol.

En alguns casos, com en les llars, s’aprecien decoracions en forma de quadrats concèntrics o jeroglífics amb pintures ocres, a més de taulellets decorant la cara exterior de la campana d’algunes de les llars corresponents a les vivendes més importants.

Tots els habitatges disposen d’espais d’emmagatzematge integrats en els murs a manera de rebostos, o estants d’obra a manera d’envans d’algeps.

Com a elements singulars destaquen els canterers, presents en pràcticament totes les vivendes que es troben en bon estat de conservació, i dipòsits d’emmagatzematge de gra situats en la part superior dels replans de les escales, o pròxims a aquests.

Entre els materials utilitzats es troba també la fusta com a element estructural, mencionat anteriorment, encara que també era utilitzada per a la formació de portes, finestres, canterers i mobiliari en general.

S’aprecien altres construccions més senzilles segurament destinades a corrals o magatzem de ferramentes, conformades per murs de maçoneria de pedra seca de tot just dos metres d’altura i que aprofiten els desnivells del terreny per a completar la delimitació de l’espai. En alguns casos, les dites construccions estan cobertes o parcialment cobertes amb troncs de fusta i teules col•locades sobre canyissos.

Les construccions situades en les proximitats de l’era, probablement destinades a pallers, s’alcen amb murs de maçoneria aglomerats mitjançant morters de terra, en alguns revestiments d’algeps, i coberts de manera semblant als anteriors.

5. Anàlisi sociocultural

«…son por lo general de genio belicoso, pero trabajadores y honrados; son constantes en sus ideas políticas y sufridos en las adversidades…» Mundina 1988: 608

L’anàlisi de la construcció i la configuració de Mas de Moró, tant de l’entorn, del conjunt, com de les edificacions de manera individualitzada, permet aclarir aspectes relatius a les característiques socioculturals dels seus pobladors.

D’una banda, la descripció geològica i botànica del terreny, aportada per Cavanilles i contrastada amb dades actuals, i d’una altra, les restes de les canalitzacions d’aigua per al reg que encara són apreciables, projecten una societat en què l’agricultura formava part important de les seues vides, fet que confirma l’existència de les eres, la situada a l’oest i una altra de menors dimensions situada en la part exterior de la senda nord, i el gran corró trobat al costat aquesta i les edificacions secundàries que li donaven suport.

El gran nombre de corralets juxtaposats a les vivendes i l’existència d’estables, mostren que, a més, disposaven d’animals domèstics per al seu consum, suport en les labors de cultiu, o fins i tot com a part de la seua economia.

Totes aquestes dades permeten suposar el dia a dia dels habitants d’aquest Mas, que s’esdevindria entre els treballs propis del camp, l’atenció dels animals i la casa (Pastor, 2009: 62). A més, la diferent grandària i tractament de les vivendes, i l’extensió de corrals annexos, permet no només establir-ne la classificació tipològica de l’edificació, sinó també una jerarquia social lligada directament a aquesta, des de la vivenda mínima, fins a les més ostentoses.

6. Sinopsi

L’arquitectura, entesa com a part del nostre patrimoni cultural (Portolés, 2009: 18), és capaç de transmetre com cap altra disciplina els valors i els aspectes de la societat que la van construir, sent per tant d’inestimable vàlua el seu estudi i la seua salvaguarda.

7. Bibliografia

CAVANILLES, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Libro I. Imprenta Real, Madrid, en LACARRA y otros (1995): Las observaciones de Cavanilles 200 años después. Fundación Bancaja.
GENERALITAT VALENCIANA. Decreto 201/1990, de 10 de diciembre, del Consell de la Generalitat Valenciana, por el que se segrega parte del término municipal de Villafamés (Castellón) para constituir Municipio independiente con la denominación de San Juan de Moró. DOGV 1447, 20 de diciembre de 1990. pp 11113.
GIL I PERIS, P. (2006): «Toponímia dels pobles valencians. Sant Joan de Moró. Plana Alta», Col•lecció: Onomàstica, Sèrie: Toponímia dels Pobles Valencians, 85, Acadèmia Valenciana de la Llengua. València. http://www.avl.gva.es/va/publicacions.html
MUNDINA, B. (1988): Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Confederación Española de Cajas de Ahorro, Madrid.
PASTOR, J. (2009): «Els masovers de la Font Roja. Un patrimoni oblidat», Memòria Viva, 5, Sevei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.
PORTOLÉS, A. (2009): «Metodològicament parlant… Les definicions consensuades de Patrimoni Cultural», Sevei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.
SÁEZ y otros (2012): «El conocimiento de la arquitectura tradicional de nuestros pueblos a través de la Expresión Gráfica: Convenio UJI-Ayto. Vistabella, Castellón». APEGA, Universidad Politécnica de Valencia, Valencia.

Fonts d’internet – pàgines web
Instituto Geológico y Minero de España <http://www.igme.es>
http://es.wikipedia.org/wiki/San_Juan_de_Moró
http://www.santjoandemoro.es/es/page/historia-sant-joan-moro

Beatriz Sáez Riquelme, Àngel M. Pitarch Roig i Maria Pitarch Roig

mv07-18. La senda dels cartoixans: De Vall de Christ a Portaceli

Escrit per José Ángel Planillo Portolés i Sixto D. Lozano Esteban on . Posted in Memòria Viva

1. Introducció

L'Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist va iniciar en 2009 el projecte denominat Camins de Valldecrist amb la intenció de recuperar una sèrie de recorreguts vinculats a la Cartoixa de Valldecrist a Altura. La primera actuació dins d'aquest projecte ha tractat de recuperar el que s'ha denominat la Senda dels Cartoixans, l'itinerari que tracta de reconstruir les sendes i camins que recorrien els criats i monjos entre les cartoixes de Valldecrist i Portaceli en els temps d'esplendor de l'orde cartoixà, per a mantenir el contacte i comunicar-se en una època en què no existien els mitjans de comunicació actuals.

La dificultat del projecte no radica únicament en els trenta-sis quilòmetres de distància que separen ambdós monestirs, sinó a trobar els passos exactes a través de la serra Calderona, tenint en compte que l'última vegada que es van recórrer per persones vinculades a aquests dos monestirs va ser en 1835, any en què ambdós cenobis van ser exclaustrats.

La iniciativa va sorgir de la mateixa Associació i un reduït grup de socis i col•laboradors es van dedicar a estudiar bibliografia, cartografia i arxius que ajudaren a desentranyar quins eren els possibles camins i passos freqüentats pels monjos.

01 cartujos mv7

Detall del llibre Repertorio de todos los caminos de España, de Juan Villuga

2. Fonts

La bibliografia i arxius consultats han sigut nombrosos, no obstant això, les fonts històriques principals en què es va basar la investigació van ser dues.

La primera font a consultar va ser el llibre del valencià Juan Villuga Repertorio de todos los caminos de España, del qual es conserva una còpia en la Biblioteca Valenciana ubicada en l'antic monestir de Sant Miquel dels Reis, de València. Però les esperances posades en aquest van ser vanes, perquè la descripció que es feia d'aquest traçat era “De Valldecristo a Portaceli, monasterios cartujos, por la traviesa de las montañas. Devoción a Santa María de Porta Celi” i dóna una distància de tres llegües i mitja (uns 21 km). Si bé, algunes fonts que han estudiat aquest pla afirmen que les distàncies són molt relatives, i que les llegües a vegades són de 5 km i altres de 9 km.

02 cartujos mv7

Cartografia militar del segle XIX, Ministeri de Defensa

Es va estudiar després el text proposat per Rafael Roca Miquel en un article de premsa publicat fa algunes dècades que seguia les indicacions d'un pastor, el pare del qual, nascut en 1814, va conèixer el camí entre ambdues cartoixes.

Les tasques d'investigació per a estudiar noves alternatives i el possible camí més antic va valorar altres aspectes, com ara la toponímia inclosa en el Diccionario topográfico de la Villa de Altura editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i elaborat per Xavier Coloma.

Totes aquestes fonts van ser contrastades amb diverses eixides de camp, valorant distints recorreguts alternatius que van ser caminats pels monjos cartoixans en el passat, en funció de la jurisdicció dels monestirs i poblacions adjacents, la propietat històrica del territori i l'accessibilitat de l'orografia.

03 cartujos mv7

Cartoixa de Valldecrist en Altura

3. Possibles itineraris

D'acord amb tota la documentació consultada i els camins i sendes recorreguts, pensem que és possible que no hi haguera només un camí que unira les dues cartoixes.

En un principi pensem que seria el traçat que des de Valldecrist s'encamina cap a la Masía de Uñoz l'emprat pels cartoixans, perquè a més dels recursos que es troben en aquest per a fer més còmode el camí, discorria per terres de la seua propietat i tindrien el refugi de la Masía de Uñoz (adquirida en 1434) per a descansar si fóra necessari.

Però, arran de les adquisicions de les masies de San Juan i Valero en el segle XVIII i el continu arrendament de la Masía de la Rodana (es conserven alguns dels contractes d'arrendament) és possible que el camí utilitzat en un principi se substituïra per un altre de menys recorregut, que també passava llavors per terrenys que quedaven davall el seu control, i que en ser el més recent, és el que va quedar en la memòria dels últims treballadors dels religiosos, que aicí ho van contar als seus descendents o als militars que estudiaven cartografiar aquestes terres amb motiu de les guerres carlines que van castigar el segle XIX.

04 cartujos mv7

Vistes sobre la vall del Palància

4. El nou traçat

La nova ruta parteix des de les portes de la Cartoixa de Valldecrist a Altura, i seguint les marques del sender de petit recorregut PR V- 63.8, es dirigeix cap al cor de la serra Calderona per camins que aprofiten els barrancs com a passos naturals.

05 cartujos mv7

Barranc del Rodeno

El primer punt d'interès es troba en la Creu de Pallàs, des de la qual a més s'observa, sobre el turó immediat, una altra creu, la de Sant Sebastià. Ambdós encreuaments, per la seua ubicació, indiquen un lloc de referència per a dirigir-se cap a un lloc, en aquest cas, el Santuari de la Cova Santa, atès que des de la Creu de Sant Sebastià s'observa aquest, i en el fust de la Creu de Pallás, s'observa una fenedura amb la silueta de la dita imatge.

Un poc més endavant, després de creuar la rambla de Montero, el camí comença a empinar-se per les costes del Revolcador, des d’on s'observen belles vistes sobre els cultius de secà que predominen en el terme d'Altura. Prompte el camí s'enfila al costat del llit d'un barranc que durant diversos quilòmetres acompanyarà els caminants. Es tracta del barranc del Rodeno, la frondosa vegetació del qual marca un fort contrast entre els seus tons verdosos amb els rogencs que predominen en les terres que l’acullen, i creen un preciós paisatge que a mesura que es va guanyant altura, gaudeix a més d'excel•lents panoràmiques sobre la serra Calderona, on els oliverars de les zones més planes s'alternen amb els boscos que cobreixen els escarpats vessants.

És entre pinedes i oliveres per on descendeix la pista que baixa cap a les terres de la primera entitat habitacional visitada la Masía de Uñoz, que queden clarament delimitades pels mollons que rodegen l'anomenada Redonda de Uñoz. Aquesta masia, d'origen medieval i que roman habitada, es compon de diverses edificacions i vivendes, que gràcies a la proximitat d'uns quants brolladors, compten amb l'aigua necessària per al seu abastiment i el reg dels seus extensos cultius.

06 cartujos mv7

Masía de Uñoz

Passada la masia, es deixen les balises del PR, per a dirigir-se cap al sud-est buscant el pas natural format pel barranc del Pas, que a més marca els límits de les terres d'Uñoz, i porta cap al terme de Gàtova, ja a la província de València.

Abans d'entrar a Gàtova, a costat del camí s'observa la font del Tendero al costat d’una bassa i un aljub pròxim, que mostren el continu interès de l'home per controlar l'aigua per a les seues necessitats. Aquests aljubs, o “navajos” com se'ls coneix en la zona, són els que donen el seu nom a aquesta partida del terme d'Altura. Precisament, en l'encreuament que hi ha al costat la bassa, s’agafarà el camí que continua recte al que se seguia per a caminar ara entre camps d'ametlers i un bon nombre de casetes de muntanya, que són els que acompanyaran els primers passos a la província de València.

07 cartujos mv7

Recorrent la senda

Un poc més endavant, el camí arriba a una pista asfaltada, que seguint-la cap a l'esquerra descendint el curs del barranc de Gàtova, portarà primer a la font de l'Alameda, voltada d'una ben dotada àrea recreativa, i a la carretera CV-25, que uneix Gàtova amb Altura. Únicament caldrà creuar aquesta carretera per a agafar la pista que ascendeix davant d'ella cap al Portillo, en direcció a les faldes del Pic de l'Àguila.

08a cartujos mv7

Font de l'Alameda

Una ascensió dura pels constants pendents, a pesar de trobar elements tan curiosos com una vella pedrera de lloses, nombrosos alborços, i fins i tot un tram de camí empedrat, la qual cosa denota l'antiguitat del traçat pel qual es camina. Després d'aquesta llarga ascensió, es reprendrà el camí que es va traçar en un principi seguint la descripció de Roca Miquel, en l'encreuament on parteixen els camins que descendeix a la Masía de la Mocha i puja cap al pic de l'Àguila, que serà el que s’agafarà per a continuar el camí a Portaceli.

Caminant per les crestes davall les faldes del pic de l'Àguila, i després de deixar endarrere una altra abandonada pedrera de lloses, queda a la vista la població de Gàtova i l'abrupta orografia per la qual serpenteja el barranc del Carraixet en el seu camí cap al mar. En aquest punt és on la Senda dels Cartoixans pren contacte amb el sender internacional GR-10, del qual ja pràcticament no se separa.

09 cartujos mv7

Vistes sobre Gàtova

Seguint les marques roges i blanques com a referència, prossegueix el camí pla fins a arribar a l'encreuament de camins de la Canal, on des d'un dels seus senyals verticals, a 740 metres d'altitud, apareix una altra immillorable panoràmica sobre la vall del Palància, la serra d'Espadà i de fons, el massís del Penyagolosa.

No molt més endavant s'abandonarà el terme municipal de Gàtova amb la vista posada sobre un dels seus dos molins, el molí de la Ceja.

A partir d'ací, després d'un curt, bonic i agradable descens, el GR-10 abandona la comoditat de la pista forestal per a internar-se per una estreta senda que discorre entre l'espessa vegetació serrana i que descendeix per la Jabonera fins al barranc d'Agua Amarga i després ascendeix el fort pendent de la senda dels Naranjeros que culmina en la pista que uneix la Masía de Ferrer amb la Masía de Tristán, cap a la qual continua el sender.

Serà la Masía de Tristán el lloc perfecte per a realitzar un descans aprofitant el seu entorn, habilitat com a àrea recreativa. A partir d'ací el camí crea un punt d'inflexió en el mateix, perquè ja tendeix a baixar.

10 cartujos mv7

Masía de Tristán

Així doncs, continua la Senda dels Cartoixans seguint la senyalització que el pal ubicat al costat de la bella font de Tristán indica la direcció a Serra i sempre acompanyat dels rogencs tons de la muntanya Mayor a l'esquerra, recorrent horitzontalment la capçalera del barranc Vigüela i les faldes dels Puntalicos Blancos per a arribar a la font del Poll, ja en terme de Serra.

11 cartujos mv7

Vall de Penyes Altes

Una vegada refrescats amb les seues cantadores aigües, s'abandonarà un poc més endavant el GR-10 per a continuar descendint, com indica un pal vertical en el camí, la pista que zigzagueja fins a l'encara habitada Cartoixa de Portaceli. En aquest descens acusat es deixaran a la dreta els accessos a la font de l'Abella i la Font del Marge, aquest últim, al costat d’una edificació abandonada.

Millor conservada està l'antic caseriu de La Pobleta, explotat per la immediata Cartoixa com a granja i actualment en mans privades, encara que els monjos en també tenen part, que prompte s'observa des de dalt.

12 cartujos mv7

La Pobleta

L’acusat descens d’aquest tram pot fer mal a les cames dels caminants. Per sort, prompte sorgeix al lluny l'esvelta silueta del campanar de la Cartoixa de Portaceli i el magnífic aqüeducte que abasteix el monestir construït en el segle XIV.

Tot just travessar l'aqüeducte, part un camí flanquejat per xiprers, els murs del recinte monacal i camps de vinya com a principal cultiu, que seran els companys de camí fins a arribar al monestir. I és en les portes d'aquesta cartoixa on finalitza aquest itinerari pròxim als 36 quilòmetres de distància, que requereix un temps total pròxim a les deu o onze hores per a ser realitzat, a un pas no molt forçat i amb les corresponents pauses per a prendre aliments i forces.

13 cartujos mv7

Cartoixa de Portaceli

A partir d'ara, la Senda dels Cartoixans, a l'espera que en un futur puga homologar-se i promocionar-se en els camps cultural i turístic, es planteja com una de les opcions més interessants per als amants del senderisme i de la naturalesa, ja que invita a la recreació històrica, a la meditació i a la contemplació dels bells paratges de la serra Calderona a uns pocs quilòmetres de la ciutat de València.

5. Camins de Valldecrist

L'Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist es planteja la possibilitat d'organitzar eixides degudament organitzades, per a donar a conèixer aquest traçat històric a qualsevol persona interessada a recórrer aquest centenari camí ara recuperat, encara que la complexitat tècnica, la longitud i el fet que siga una ruta lineal planteja dificultats logístiques que requereixen mitjans externs (vehicles de suport en ruta, transport des de Portaceli a Valldecrist per a la tornada, etc.), que esperem que compten amb el suport dels participants i, tant de bo, dels ajuntaments dels municipis pels quals discorre, per a poder superar-los.

14 cartujos mv7

Recorregut de la senda

I és que ben plantejat, aquest nou traçat no sols serà un passeig pel Parc Natural de la Calderona, sinó una nova via de comunicació entre pobles veïns, que poden traure benefici dels senderistes i cicloturistes provinents de la ciutat de València i de la franja costanera que caminen o pedalegen per aquesta, o per aquells amants de la història de les cartoixes valencianes i monestirs ubicats a la serra Calderona.

L'objectiu final de l'Asociación Cultural Cartuja de Valldecrist és senyalitzar i divulgar la Senda dels Cartoixans i altres traçats, com El Camí dels Pobres des de Sogorb o El Camí de Pescadors des del mar, algun d'ells ja en avançat estat d'estudi, creant la xarxa Camins de Valldecrist, convertir-los en rutes turisticoculturals per als amants del senderisme, la història i la naturalesa, i disfrutar d'una experiència que invita a la recreació històrica, a la meditació i a la contemplació pròpia dels cartoixans i les muntanyes de la serra Calderona.

15 cartujos mv7

Situació de la senda a la Comunitat Valenciana

6. Bibliografia i documentació de referència

AA.VV. (2003): Els Cartoixes Valencianes, Fundació Pública Municipal per a la Cultura i l’Educació del Puig, El Puig.
AA.VV. (2008): Mapa Topogràfic Comunitat Valenciana. Llíria. E- 1/50.000. Diari Llevant – Institut Cartogràfic Valencià, Generalitat Valenciana, València.
AA.VV. (2008): Mapa Topogràfic Comunitat Valenciana. Sagunt. E- 1/50.000. Diari Llevant – Institut Cartogràfic Valencià, Generalitat Valenciana, València.
AA.VV. (2010): Excursions de Serra. Rutes turístiques amb les seues fonts i paratges, Ajuntament de Serra.
AA.VV. (2009): Rutes Turístiques de Gàtova, Agència d'Ocupació i Desenrotllament Local, Ajuntament de Gàtova.
AA.VV. (1984): Mapa del Terme Municipal d'Altura, Ajuntament d'Altura.
AGUILAR I SERRAT, F. (1999): Notícies de Segorbe i el seu Bisbat per un sacerdot de la Diòcesi, II Toms, Fundació Caixa Segorbe i Bancaixa Segorbe, Segorbe.
COLOMA FUSTER, X. (2013): DICCIONARI Topogràfic de la Vila d'Altura, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.
COSCOLLÁ SANZ, V. (2008): La Calderona. 40 rutes per a BTT i Senderisme, Carena Editors, València.
FUSTER SERRA, F. (2003): CARTOIXA de Portaceli. Història, vida, arquitectura i art.” Ajuntament de València, València.
GARAY, P. I altres (2009): Serra, Naturalesa i Cultura, Ajuntament de Serra.
GISPERT MACIÁN, L. (2006): Segorbe, Descobrir la seua Naturalesa. 19 rutes a peu, Ajuntament de Segorbe.
GISPERT MACIÁN, L. (2007): CIMES i Paratges de l'Alt Palància, Ajuntament de Segorbe.
GÓRRIZ MARQUÈS, V. (1986): Aproximació a l'economia de la Cartoixa de Vall de Christ, Centre d'Estudis de l'Alt Palància, NÚM. 7 i 8, Segorbe.
PLANILLO PORTE'LS, J. A. (2004): La Importància de les Masies en l'economia de Valldecrist, Actes Congrés Internacional sobre les Cartoixes Valencianes, Tom I (pp. 321-338). Ajuntament del Puig, Analecta Cartusiana, València.
RIBES TRAVER, M. E. (1998): ELS Annals de la Cartoixa de Porta-Coeli, Institució Alfons El Magnànim, Diputació de València, València.
ROCA MIQUEL, R.: El Camí dels Frares. De Valldecrist a Portaceli, Diari Les Províncies, València.
SÁNCHEZ DOMINGO, V. (1984): Assaig Geogràfic, Històric i Sociològic, Ajuntament de Gàtova, València.
SIMÓN AZNAR, V. (1998): Història de la Cartoixa de Vall de Crist, Fundació Bancaixa Segorbe, Segorbe.
SUAREP ESTEVE, E. (2007): GÀTOVA a través de la història, Editorial La Sirena, València.
TARÍN I JUANEDA, F. (1897 I 1988): La Cartoixa de Porta-coeli (València). Apunts històrics, Establiment Tipogràfic de Manuel Alufre. València 1897, (Reedició Llibreria París-Valencia, València.
VILLUGA, P. J. (1546): Reportorio de tots els camins d'Espanya, fins ara mai vist, en el que trobarà qualsevol viatge que vullga caminar molt profitós per a tots els caminants. Compost per Pedro Juan Villuga, valencià. Any de 1546, Biblioteca Valenciana.

José Ángel Planillo Portolés i Sixto D. Lozano Esteban

mv07-17. Re_descobrint el barri. Una experiència al centre històric de Villena

Escrit per Xavier Laumain, Ángela López Sabater i Vanesa García López de Andújar on . Posted in Memòria Viva

L'estratègica situació geogràfica que ocupa Villena, unida a la riquesa aqüífera del seu subsòl, han determinat el paper d'aquesta ciutat en la història, i expliquen que en aquesta zona s'hagen donat cita quasi totes les cultures prehistòriques, des de fa 50.000 anys.

El rei Ferran II va crear el títol de Senyoriu de Villena i el va cedir al seu fill, l'infant Don Manuel, i va pertànyer a la família dels Manuel i, posteriorment dels Pacheco fins a 1488, quan els Reis Catòlics el van incorporar a la corona. El territori va ser senyoriu, principat, ducat i, posteriorment, marquesat, i comprenia part de les actuals províncies d'Almeria, Múrcia, Albacete, Alacant, València i Conca, i incloïa vint-i-tres localitats. Posteriorment, en 1525, Carles I li va concedir el títol de ciutat.

Durant la Guerra de Successió entre els Àustria i els Borbó, Villena va donar suport a aquests últims en la figura de Felip V, i el seu castell va ser una excel•lent plaça d'armes que va posar fi als furs del Regne de València en la Batalla d'Almansa de 1707. Açò li va fer guanyar el títol de "Molt noble, molt lleial i fidelíssima", que avui figura en el seu escut.

La imatge urbana de Villena a finals del segle XVIII és la d'una ciutat oberta que ja no tenia muralles, inserida en el camí del desenvolupament gràcies al pas, a mitjan segle XIX, del ferrocarril que unia Alacant i Madrid.(1)

D'altra banda, cal assenyalar que el centre històric de Villena es localitza al voltant del castell de la Talaia, en un petit contrafort en la serra. Està conformat per dos nuclis originàriament diferenciats: el Rabal, que s'estèn a l'oest de l'actual església de Santa Maria, davall el solar del qual devia estar la mesquita d'època islàmica; i la zona que s'ha conegut com la ciutat, que es va conformar al voltant l'església de Santiago.

01 villena mv7

Villena en el segle XVIII. Gravat de Palomino, 1778 (font: Villena Cuéntame)

1. Context legislatiu del centre històric i les seues actuacions urbanes

El nucli antic de la ciutat de Villena va ser declarat conjunt historicoartístic el 21 de març de 1968, i és una de les escasses ciutats a la Comunitat Valenciana amb la dita qualificació. Però posteriorment va canviar la seua denominació, atenent La Llei 16/1985 de 25 de juny del patrimoni històric espanyol, i va passar a denominar-se bé d'interès cultural (BIC).

La Llei 4/1998, del patrimoni cultural valencià en l’article 39,1, indica que els entorns declarats BIC poden ser delimitats per un pla especial, regulat d'acord amb la Llei 6/94 de la Generalitat Valenciana.

És per això que l'Ajuntament de Villena va iniciar en 1999 el Pla de Protecció i Conservació del Centre Historicoartístic de la Ciutat de Villena (PECH), aprovat definitivament en 2009. Aquest estableix un marc legal d'acord amb la recuperació dels valors històrics i culturals, que possibilite la creació de dotacions i la millora dels nivells d'habitabilitat, de manera que els habitants d'aquesta zona fitada de la ciutat de Villena tinguen una adequada qualitat de vida, aconseguint captar l'atenció de certs sectors de la població atraient-los cap aquesta zona històrica enfront dels nous barris residencials dels afores. L'objectiu final, com queda clar, seria reduir el desequilibri funcional entre ambdues parts de la ciutat.

El pla especial, entre altres competències, delimita els entorns de protecció d'immobles declarats béns d'interès cultural i de rellevància local, atés que no ho va fer l'anterior declaració del conjunt historicoartístic. Les seues directrius d'actuació es refereixen especialment als edificis integrats en l'àmbit del pla; tant les intervencions sobre el ja construït com en les edificacions de nova planta, es planteja adoptar els llenguatges arquitectònics de tal manera que harmonitzen amb l'entorn (una de les eines podria ser la utilització dels elements tipològics usats històricament però d'una manera lliure, per a evitar caure en la falsificació formal i en un model de barri “delimitat en una època”).

Una altra de les característiques que fan especial el centre històric de Villena i la seua activa recuperació és la quantitat d'associacions culturals i veïnals involucrades en la recuperació del seu barri, que aconsegueixen un gran poder de convocatòria en els seus esdeveniments. Un d'ells és l'organització d'un mercat medieval denominat “Festes de l'edat mitjana en honor a Sant Josep” durant setze edicions, esdeveniment que ha aconseguit ser elevat a la categoria de festes d'interès turístic provincial (Decret 119/2006).

Una altra actuació amb tints d'implicació d’àmbit mundial va tenir lloc a l'agost de 2013. El CASC (Certamen d'Activació Sociocultural) va ser la primera edició d'un esdeveniment academicoinstitucional que va tenir lloc en el centre històric de Villena durant deu dies. Aquest esdeveniment va consistir en el desenvolupament de sis tallers que van dur a terme senzilles actuacions construïdes i intervencions artístiques, patrimonials o socioculturals de baix cost. El festival, que es realitza anualment, pretén reactivar teixits urbans i socials i establir un camp de proves aplicat a l'estudi dels problemes i les potencialitats urbanes, socials, culturals i tecnològiques.

En 2014, en la seua segona edició, se'ns va encarregar realitzar un taller pràctic al voltant del patrimoni immaterial de la ciutat històrica de Villena. Una mirada interdisciplinària sobre la vivenda i les formes de vida d'antany en el barri per a ajudar a definir estratègies de canvi en la millora de les polítiques de vivenda i els projectes de planejament urbà.

El festival, organitzat per la Universitat d'Alacant a través de la seua Seu Universitària a Villena, l'Ajuntament de Villena a través de les seues regidories de Centre Històric i Joventut i l'oficina d'El Fabricante de Espheras, va reunir un centenar de participants per a aportar idees reformadores i fresques.

2. Concepte de l’actuació

La vivenda constitueix l'essència del centre urbà. Al seu torn, el caràcter històric d'aquest centre prové de la seua herència multisecular. Desgraciadament, ens oblidem amb facilitat d'aquest aspecte per a fer una valoració des de la contemporaneïtat, sense comprendre o relacionar necessàriament els espais i construccions amb les seues antigues vides, posicionant-nos de forma anacrònica. Aquest exercici intel•lectual resulta, al nostre entendre, fonamental per a aprehendre el que avui en dia observem.

El taller es plantejava com una acció de dues vessants. La primera, “acadèmica”, enfocada a l'estudi material i espacial de la vivenda tradicional com a arquitectura vernacular, així com la seua relació amb l'àmbit públic que constitueix el carrer. La segona deriva de la voluntat d'entendre la casa no sols com un objecte construït, sinó també com un lloc de vida, tractant d'entendre la forma en què els nostres avantpassats van viure aquests espais, se’n van apropiar i els van utilitzar. Mitjançant entrevistes, debats i intercanvis, es va fomentar la participació i implicació ciutadana en aquest projecte, que va generar una interessant sinergia entre el grup de participants (amb un caràcter més tècnic) i els veïns (amb un caràcter social).

Es van intercanviar punts de vista, enfocaments, coneixements i vivències per a enriquir l'experiència compartida. Així mateix, entre els objectius contemplem realitzar un registre documental d'un patrimoni immaterial – però fonamental per a la identitat social – com ho són les formes tradicionals de vida, els costums, usos i oficis.

Per a dur a terme aquest taller va resultar fonamental la col•laboració dels veïns de Villena i, en particular, els dels barris del centre històric. Per a això vam comptar amb el suport i participació activa de diversos agents locals, dels quals destaca l'Associació Ermita de San José, la motivació i implicació de la qual amb el nostre plantejament ens assegura que aquest és factible. Igualment comptem amb la col•laboració de l'Associació Ermita de San Antón, el fòrum cultural El Saliconio amb seu en la coneguda Bodega El Caracol. Amb caràcter previ, la col•laboració de plataformes com Villena Cuéntame (blog de caràcter informatiu que com conta el seu creador relata: “la història de Villena contada pels villeners”), per a facilitar la recopilació de material històric.

3. Objectius

Estudiar la vivenda tradicional: entendre l'objecte arquitectònic, la construcció, la distribució, la volumetria, els materials... de l’habitatge és una etapa primordial per a tractar aquesta qüestió. Alçaments, dibuixos, fotografies i esquemes seran les eines que ens permetran dur a terme aquest estudi.

Estudiar la relació entre espais públics i privats: a més de tractar la casa de forma aïllada, i com a element d'un conjunt edificat, s'aborda la seua relació amb el carrer i al barri, descobrint quins són els llindars, els intercanvis, els filtres... Permeabilitat, diàleg, apropiació, segregació? On acaba el públic, i on comença el privat? La qüestió s'analitza des d'un punt de vista tant formal com social, comptant per a això amb l'experiència dels veïns.

Conèixer l'ús antic dels espais domèstics: Com s'utilitzava i es vivia la casa? Es va treballar en contacte amb els habitants del barri a través dels testimonis dels veïns, i en particular dels majors, en la seua forma de viure l'espai domèstic, i la seua relació amb l'organització familiar. Ens van aportar el seu coneixement de l'activitat i dels costums, com per exemple de les tradicions socials vinculades a la casa i l'ús estival del carrer com a extensió d’aquesta.

Documentar i transmetre: tota la saviesa i els coneixements de les formes de vida d'antany, dels costums i la resta d'aspectes de la vida, de la vivenda i dels espais públics que només coneixen els nostres majors, i que desapareixeran inexorablement amb ells, constituiran un material essencial del nostre treball. Però, a més de recordar, de compartir-ho amb els altres, realitzarem una labor de documentació per a fer perenne aquest llegat, aquesta herència tan vinculada als espais arquitectònics, a pesar de ser un llegat immaterial.

Generar intercanvis: un dels objectius primordials del nostre taller va ser proporcionar un espai on poguera sorgir un debat, on es pogueren compartir experiències, on els veïns pogueren parlar amb total llibertat, recordar i oferir-nos les seues anècdotes.

Arran de les entrevistes, dirigides al coneixement de les tradicions, es buscava poder fomentar els intercanvis entre els veïns del centre històric, dels altres barris de Villena, així com entre generacions. Ens pareix del màxim interès proporcionar a les persones majors, que han viscut en el barri i han experimentat els seus canvis, una plataforma on intercanviar les seues experiències, oferir el seu testimoni als altres i, en particular, als seus néts.

Fomentar la reflexió sobre formes —passades, actuals i futures— de viure el centre històric de Villena: analitzant i reflexionant sobre els testimonis que oferien els veïns de Villena, es van destacar claus per a la comprensió dels fenòmens passats i actuals, els mecanismes que han comportat aquests canvis en la relació entre la població, els seus habitatges, el seu barri i el seu grup social, així com es van intentar extrapolar les esperances que els veïns formulaven per al futur del seu barri.

4. Accions

Per a la correcta consecució dels objectius que ens havíem formulat es va intentar treballar, ja que comptàvem amb un espai i temps tancat, entorn de les temàtiques següents:

Estudi de la vivenda tradicional: els participants del nostre primer taller van estudiar tres aspectes de la vivenda tradicional: forma, construcció i organització. Per a això van realitzar alçaments mètrics, dibuixos, fotografies, esquemes i la resta d'elements permetent la seua comprensió. Finalment, amb la normativa urbanística actual, van proposar solucions de vivenda actual en l'empremta que deixa, dins de la trama urbana, l’habitatge tradicional desaparegut.

02 villena mv7

Resultat de la instal•lació de la primera edició. Lema: Tractant d'arquitectura (font: El fabricante de Espheras per a ElCasc2013)

Estudi de la relació espai domèstic/carrer: el carrer constitueix el segon àmbit que es va analitzar, especialment a través de la seua relació amb la casa i els seus habitants. La percepció del carrer des de la vivenda, de l'espai domèstic des de l'exterior, i de les vegades en què ambdós es mesclen o interactuen van ser objecte d'estudis i esquemes de treball.

Entrevistes: per a entendre l'ús que es feia antigament dels espais de la casa, així com del carrer, realitzarem una sèrie d'entrevistes a veïns del centre històric perquè ens transmeten els seus coneixements i experiència. Les dites entrevistes es realitzaran en llocs simbòlics del barri (ermita de Sant Josep, plaça Major, vivenda tradicional, voltants del castell, etc.) i estaran gravades, per a constituir un fons documental que quedarà posteriorment a la disposició de tothom.

Així mateix, aquestes entrevistes constituiran la coartada per a facilitar els intercanvis entre generacions, i d’aquesta manera els més joves podran descobrir la forma de vida dels seus iaios, que sovint desconeixen.

03 villena mv7

Aprenent l'ofici de cisteller amb una veïna del barri (font: ARAE Patrimonio y Restauración)

Recopilació de documents històrics: es va realitzar una crida, mitjançant uns quants canals, als veïns de Villena, perquè facilitaren documents històrics (principalment fotografies). Finalment va funcionar molt bé la pàgina digital Villena Cuéntame on veïns o gent afí a la ciutat de Villena envia fotografies antigues. L'administrador de la pàgina ens va facilitar totes les fotografies que tenien a veure amb la vida d'antany en la zona del centre històric, fet que va facilitar molt la labor d'investigació. El material es va digitalitzar i es va agrupar en una base de dades que estarà, igual que la sèrie d'entrevistes, disponible per a tots. El mitjà més immediat i factible d'ús per als components del grup de treball va ser la creació d'un blog que, amb format de pàgina web, posarà a disposició de tothom el treball realitzat.

5. Presentació dels resultats. Instal•lació urbana

Com a objectiu últim de les jornades de treball en el centre històric de Villena calia realitzar una instal•lació urbana efímera, visitable per tots els vianants els dies següents al certamen. Com a instal•lació de la primera proposta es van interpretar les traces de la proposta de vivenda actual en el centre històric, es podia accedir al solar i imaginar que deambulaves per les estances (Figura 2).

Per a la segona edició i segona aproximació per l'equip de treball d'ARAE Patrimonio, es van estudiar els oficis, costums, jocs tradicionals... Els resultats van ser des d'expressions típiques del municipi (no oblidem que hi ha un diccionari de paraules villeneres), fins a anècdotes relacionades amb aqueix mateix lloc, imatges significatives del barri amb forta càrrega històrica i social…

El format i mitjà material de representació va ser una de les tasques del grup, i es va decidir bolcar els resultats en un format blog, accessible per a tothom. En el carrer es va traduir com "Vitrines de les tradicions", on es van interpretar diversos oficis, es van bolcar receptes facilitades per les orgulloses veïnes, fotografies de llocs desapareguts...

04 villena mv7

Resultat de la instal•lació de la segona edició. Lema: Redescobrint el barri (font: El fabricante de Espheras per a ElCasc2014)

Per a conèixer més de prop els resultats consulteu el blog redescubriendoelbarrioelcasc14.wordpress.com

Una manera de donar a conèixer una part quasi oblidada de la història d'un poble.

05 villena mv7

Detall del resultat de la instal•lació de la segona edició. Lema: Redescobrint el barri (font: ARAE Patrimonio y Restauración)

Nota
1. Extret de l'oficina de turisme de Villena, en els seus documents informatius (www.turismovillena.es).

Xavier Laumain, Ángela López Sabater i Vanesa García López de Andújar

 

Monografies Memòria Viva

Monografies Memòria Viva reuneix aquelles recerques sorgides en el marc de Patrimoni-PEU que analitzen en profunditat aspectes dels pilars temàtics del projecte.

MV1
Vore Monografia MV1 en Isuu
Descarrega Monografia MV1